Més precarietat, menys reputació, menys nota de tall

Andreu Farràs

Les qualificacions mínimes que les universitats públiques catalanes exigeixen als alumnes que volen començar a estudiar periodisme i comunicació el curs 2024-25 han baixat de forma espectacular respecte de l’any passat i confirma la tendència descendent de totes les notes de tall que demanen les facultats de Periodisme i Comunicació des de fa uns quants anys.

Lluny, molt lluny queden aquells anys en que el grau (abans,

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 llicenciatura) de periodisme era, junt amb la de Comunicació Audiovisual, una de les carreres més sol·licitades pels estudiants catalans i, per tant, una de les que demanava una nota de tall força alta, en alguns casos fins i tot per damunt d'algunes facultats de Medicina o escoles superiors d'Enginyeria. Per exemple, al curs 2010-11, després de la doble titulació de Física i Matemàtiques de la UAB, Medicina a la UB i Enginyeria en Tecnologies Aerospacials a la UPC, la carrera de Periodisme a la Pompeu Fabra figuraba entre les carreres més sol·licitades en relació amb les places ofertes i, per tant, era una de les que exigia millor currículum acadèmic per cursar-la.

Si aleshores la UPF demanava 11,430 punts per ingressar-hi, per al curs que vé, 14 anys després, requereix 10,866 punts. I és la facultat que en demana més. Per entrar en les altres, com es pot observar als gràfics, no es requereixen més de 9,72 punts. Els estudiants catalans s’interessen menys per aquestes carreres. El nombre de places segueix pràcticament igual. I les facultats abaixen el llistó. La vella llei de l'oferta i la demanda.

Les raons d’aquesta caiguda, no per previsible menys espectacular, i

Font: Col.legi de Periodistes de Catalunya.

d’aquest desinterès o desafecció es poden buscar en diferents indrets.

Apuntem-ne algunes:

1) la decisió des de fa uns quants anys de moltes universitats (més les privades que les públiques) de reventar el mercat oferint un nombre exagerat de places acadèmiques per a exercicir unes professions (des de reporter esportiu fins a membre de l’equip de comunicació d’una companyia) en unes empreses que no poden absorbir ni la meitat dels milers de graduats que surten cada any de la dotzena de facultats catalanes que ofereixen aquestes especialitats.

2) les escasses oportunitats professionals que troben els recent graduats en l’ofici per al qual han estudiat. 

3) la precarietat laboral i els baixos sous amb els que han de sobreviure durant anys els pocs que tenen la sort d’entrar en un mitjà de comunicació o gabinet de premsa; moltes hores, contractes curts i pocs salaris. Les empreses saben que tenen una reserva inacabable de ma d’obra qualificada en la qual poden seleccionar no només els novells més brillants sinó també els menys reivindicatius. I tot gràcies a la creació d’una oferta incontrolada i enorme de nous periodistes facilitada, entre altres, per un increment igualment incontrolat de noves universitats privades, algunes de les quals resulta difícil de creure que tinguin motivacions diferents de l’afany de lucre.

4) I per últim, però no menys important, el progressiu descrèdit de la professió periodística causat en els últims anys per no pocs mitjans de comunicació que han apostat per la confrontació, el sensacionalisme i, massa sovint, la difusió de notícies falses, amb l’objectiu d’aconseguir més audiència (i, per tant, potser més anuncis publicitaris) o, sencillament, satisfer les consignes polítiques dels seus principals subvencionadors institucionals o empresarials. La credibilitat i la reputació dels mitjans s’han desplomat per culpa dels (minoritaris però sorollosos) que han incomplert sense escrúpols els codis deontològics de la professió i s’han saltat les mínimes normes de convivència. I també per molts altres mitjans –la majoria— que no han fet res per denunciar-ho o impedir-ho amb l’excusa de que la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió no poden ser coartades i que només es pot exigir autoregulació i responsabilitat individual als professionals; una monumental trampa que només beneficia els farsants i als partidaris del periodisme de trinxera.

Les línies descendents de les notes de tall universitàries discorren paral·leles a les de les audiències dels grans mitjans de comunicació escrits (més exagerades en els impresos que els digitals) i costarà força temps que els benintencionats esforços del Parlament Europeu amb el Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicacions reverteixi unes tendències nefastes, no només per als periodistes i comunicadors presents i futurs, sinó per a tots als ciutadans d’Europa, que veuen com en nombrosos països s’està esquerdant un dels seus drets fonamentals: el de la informació completa, honrada i veraç.

Regenerar una mica

Carles Blanco

Després de la compareixença ahir de Pedro Sánchez davant el Congrés dels Diputats per anunciar un paquet de mesures orientades a “regenerar la democràcia”, entre elles i més en concret, a combatre la proliferació de notícies falses o esbiaixades amb intenció d'intoxicar l'opinió pública, han estat nombroses les veus que, tant des dels mitjans de comunicació com des de la mateixa tribuna del Congrés per part dels socis de legislatura del Govern, han assenyalat la incongruència entre la magnitud dels problemes denunciats i la modèstia de les mesures proposades per intentar aturar aquestes pràctiques.

Certament, Sánchez no ha anat massa més enllà de recollir les

Sánchez i Feijóo a la Moncloa, en una imatge d'arxiu.

mesures incloses en el nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat pel Parlament Europeu el passat mes de març (amb els vots favorables del PP), en el terreny de la transparència sobre la propietat dels mitjans i els ingressos obtinguts per aportacions públiques, particularment les provinents de la publicitat institucional; tan de l'Estat com de les comunitats autònomes i ajuntaments. Tanmateix es passa de puntetes per un aspecte clau inclòs en el reglament aprovat, que dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme que actuï com a autoritat decisòria reguladora: el Comitè Europeu de Serveis de Mitjans de Comunicació, format pels representants de les autoritats reguladores dels diferents estats membres de la Unió. A diferència dels països del nostre entorn comunitari --o de Catalunya que compta amb el seu propi Consell de l'Audiovisual, escollit pel Parlament-- no existeix a l'Estat espanyol un organisme regulador d'aquestes característiques i és el Ministeri d'Economia, a través de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC) qui exerceix les competències que li correspondrien. El reglament atorga gran importància a aquests instruments, fins el punt que, en determinats casos de mala praxi, els equipara als tribunals judicials a l'hora d'aplicar sancions.

La Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada l'any 2010 pel Govern de Zapatero contemplava inicialment la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals, escollit pel Parlament espanyol amb majories reforçades, però posteriors reformes de la norma per part del Govern de Rajoy ho van eliminar abans no es posés en pràctica i l'actual LGCA, aprovada l'any 2022, va dipositar les atribucions previstes en la llei derogada en el Ministeri d'Economia, dirigit aleshores per Nadia Calviño. Aquestes atribucions, exercides a través de la CNMC, els membres de la qual són escollits pel ministeri, inclouen una detallada relació d'infraccions i sancions aplicables, que poden arribar a obligar a la retirada dels continguts en difusió, fins i tot abans d'haver-se'n incoat els expedients corresponents a la infracció.

En el debat recurrent entre els professionals de la comunicació sobre la necessitat, o no, d'establir normes legals per regular la informació per garantir el dret dels ciutadans a rebre informació veraç --tal com es recull a l'article 20 de la Constitució Espanyola-- o circumscriure el tutelatge deontològic a l'intern de l'àmbit gremial, no es té prou en compte que la CEE, ja des de finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, amb la primera directiva de Televisió sense Fronteres va emprendre el camí de la regulació normativa --començant pel vector indiscutiblement hegemònic en aquells moments en el camp de la comunicació: la televisió per ones hertzianes-- que ha anat ampliant i estenent a través de successives directrius que ha estat transposades a les legislacions estatals i autonòmiques de l'estat espanyol.

Una altra i transcendent novetat del Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació és que el seu àmbit d'aplicació engloba, per primer cop, a la premsa escrita en qualsevol suport dins el que, fins ara, estava limitat al camp de l'audiovisual. El món actual de la comunicació ha fet envellir les pròpies arrels etimològiques que avui encara utilitzem: els diaris ja no estan relacionats amb la freqüència de la seva edició que, actualment, és contínua en els formats digitals; la premsa tampoc utilitza l'impremta en les seves edicions web, que incorporen podcasts d'àudio i vídeos cada cop més freqüentment. Aquest és el nou paradigma que la legislació europea en el camp de la comunicació ja incorpora.

Pel que vam poder veure al debat parlamentari, sembla que el Govern Sánchez, igual que va fer l'any 2022 amb l'aprovació de la LGCA, ha decidit mantenir en les seves mans les competències reguladores de la comunicació i ignorar les orientacions de la directiva europea de instituir autoritats reguladores independents i imparcials al servei de la llibertat dels mitjans de comunicació. Tampoc l'oposició mostra interès en modificar l'actual legislació. Algun dia els tocarà governar i tindran la maneta. Únicament Sumar, i de manera tan discreta que en cap moment ho va esmentar al debat al Congrés, ha presentat una proposició no de llei per reclamar la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació en línia amb el que apunta el reglament europeu. Caldrà veure si els equilibris de la coalició governamental permetran posar aquest tema en l'agenda com un assumpte central per la regeneració en el camp de la informació i intentar resoldre aquest dèficit democràtic. El recent antecedent sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial, en que Sumar va acabar abstenint-se, introdueix dubtes al respecte, si bé és més que dubtós que en aquest tema el PSOE pugui comptar amb els vots del PP per aconseguir la majoria que necessitarà per aprovar les seves iniciatives.

Enric Sopena, gràcies pel que ens vam divertir fent periodisme guerriller

Siscu Baiges

Un bon dia em va telefonar en Jaume Reixach i em va dir que me n’anés amb ell al 'Diari de Barcelona'. “Farem periodisme d’investigació del bo”, va venir a ser el seu missatge. Barrejat amb un “li podrem fotre canya al Pujol”, que no és textual però que podria ser-ho. Vivíem temps on el president nacionalista conservador de la Generalitat era intocable. La majoria de mitjans de comunicació li tenien una por reverencial, li devien favors o vivien dels diners que els passava des de l’administració pública.

Enric Sopena, darrera Jordi Pujol, als anys vuitanta. 

Jo vivia còmodament instal·lat a Ràdio 4, on feia de productor dels programes del matí. Els presentadors d’aquells programes ja no són entre nosaltres. Vaig treballar amb Joan Lluch, Joan Barril i Josep Maria Bachs. Aquest diumenge 7 de juliol, Enric Sopena s’ha sumat als meus companys de feina que ja han marxat.

Després d’escriure el llibre 'Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis' a contracorrent del periodisme poruc que es feia a Catalunya en aquells anys, tornar al món de la denúncia de les corrupcions i trampes del nacionalisme conservador em feia una mica de mandra. Però “la cabra tira al monte” i vaig anar al carrer Tamarit, on hi havia la seu del 'Diari de Barcelona'. En aquella època el dirigia Josep Pernau i un temps després va arribar Enric Sopena.

Coincidia amb Sopena en la idea que el periodisme ha de servir per fer societats més justes. I també coincidíem en què eren les forces polítiques progressistes les que les havien de fer realitat. Coincidíem també en la nostra aversió al nacionalisme. I divergíem en la forma de vestir. Ell, sempre amb camisa i corbata i jo amb la típica pinta de ‘progre’ de l’època.

Ens va donar carta blanca perquè féssim les dolenteries periodístiques que volguéssim i sempre ens va cobrir l’esquena. Recordo una investigació que no va donar els fruits que esperàvem. Ens vam columpiar una mica i vam estirar una mica més el braç que la màniga a l’hora de titular. Ens mereixíem una bona bronca però Sopena va fer veure que no havia passat res. Em direu que això no és bon periodisme. Teniu raó, però ho vam agrair. I vam intentar no tornar a fotre la pota un altre cop.

Eren divertidíssimes les seves discussions amb Francisco Marhuenda a les tertúlies que organitzava Ramon Miravitllas a Com Ràdio. Aleshores, Sopena intervenia des de Madrid i Marhuenda venia a l’estudi de Travessera de les Corts. Les nits que els teníem a tot dos no calia preparar grans guions perquè la tertúlia funcionava sola. L’última vegada que el vaig veure, quan l’alzheimer ja ens l’estava robant, li va tornar la brillantor als ulls quan li vaig parlar de l’actual director de 'La Razón'.

Fer periodisme amb ell era divertit. L’acusaven de sectari prosocialista. Encara ho fan els que no s’estan a Twitter d’insultar-lo encara avui. Érem de la mateixa secta. Tranquil, Enric! Durant molts anys ens han dit de tot. No vindrà d’aquí ara. Que nos quiten lo bailao y lo que la hemos liao. Una abraçada, dire! 

Enric Sopena, l'esforç per millorar el món a través del periodisme

Francesc Triola*

Ens ha deixat Enric Sopena, destacat periodista i exdirector de COM Ràdio. La seva partida representa una pèrdua irreparable per al periodisme i per a tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-lo i treballar amb ell.

Enric Sopena va ser el meu director a la COM i vaig tenir el

privilegi de poder fer gran periodisme al seu costat, de veure la realitat d'una manera molt més oberta i polièdrica.

Durant aquest temps a COM Ràdio, Sopena va demostrar una gran capacitat per convertir l'estació en un referent de la pluralitat del país. "Som singulars per què som plurals", dèiem en el seu mandat.

Al mes de juny de l'any 2000 va presentar la dimissió "per no ser un obstacle ni una coartada que frenés la renovació dels mitjans audiovisuals de Catalunya". A partir d'aquest moment una comissió escolliria amb consens i o majoria qualificada dels seus membres al nou director general.

Enric Sopena va dedicar la seva vida a la comunicació i al periodisme, camp en el qual es va distingir per la seva integritat, passió i compromís. La seva trajectòria professional va estar marcada pel seu lideratge a la COM , on no sols va dirigir amb mestratge, sinó que també va deixar una empremta indeleble en el desenvolupament de la ràdio a Catalunya.

Enric Sopena va ser una veu influent en el panorama mediàtic espanyol. El seu compromís amb la llibertat de premsa i la seva defensa dels valors democràtics li van valer el reconeixement i el respecte de col·legues i lectors per igual.

L'Enric serà recordat no sols per la seva brillant carrera, sinó també per la seva calidesa humana, la seva capacitat per a inspirar als qui li envoltaven i el seu incansable esforç per millorar el món a través del periodisme. El seu llegat perdurarà en l'àmbit periodístic i en els cors d'aquells que vàrem tenir la fortuna de compartir el seu camí.

A Enric li sobreviuen la seva família, amics i col·legues, els qui guardarem en la seva memòria l'exemple d'un home que va viure amb passió i dedicació. En aquests moments de tristesa, ens unim en el dolor de la seva pèrdua i celebrem la vida d'un periodista excepcional que va deixar una marca inesborrable en la història de la comunicació.

Descansa en pau, Enric Sopena. El teu caràcter i el teu llegat viuran per sempre en les nostres memòries.

*Periodista, exdirector de COM Ràdio.

Cómo tratar al lector/oyente para evitar el fascismo

A. F. C.

Hace algún tiempo, el periodista Pedro Vallín publicó un extenso hilo en Twitter (ahora X) que, de tan lúcido (y desgraciadamente premonitorio), merece ser reproducido ahora que la extrema derecha está a una semana exacta de acceder al poder en Francia, que ha crecido de forma espectacular en las recientes elecciones europeas, gobierna en Italia, hace de las suyas en diferentes instituciones españolas --desde ejecutivos autonómicos a altas instancias judiciales-- y, si Joe Biden no se retira, volverá a mandar en la cúspide de la primera potencia económica, política y militar del planeta el próximo mes enero. 

Este es el certero texto de Vallín, en el que he respetado las mayúsculas enfáticas del autor. Fue escrito el 8 de octubre de 2018, pero muchas radios, teles, diarios y pseudodiarios continúan ofreciendo noticias parecidas y del mismo tenor. Seis años después todo sigue igual... o peor.

"Ana Pastor [periodista de La Sexta] preguntaba cómo debe tratar el periodismo al fascismo para evitar impulsarlo. ¿Nos choteamos, los silenciamos o los tratamos como si fueran gente seria? Difícil. Mi propuesta es indirecta: Cómo tratar al lector/espectador/oyente para evitar el fascismo.

La clave es NO DIFUNDIR LA AGENDA FASCISTA. Si nos

Javier Milei y Santiago Abascal, el pasado 18 de mayo.

 pasamos el verano dando espacios sin fin a la llegada de inmigrantes, como si viviéramos una oleada que no existe, da igual que el tratamiento sea serio y riguroso, el público creerá que tenemos un problema de inmigración.

Si dedicamos horas sin fin a contar que unos quitan lazos y otros los ponen, como si los catalanes estuvieran a punto de emprenderla a tiros, da igual que tengamos tertulianos o columnistas muy serios, el público creerá que estamos al borde de la confrontación civil.

Si toda la programación televisiva de las mañanas consiste en hablar de sucesos escabrosos, ignorando que en realidad tenemos los niveles de delincuencia criminal más bajos de la historia y de los más bajos del continente, la gente creerá que necesitamos endurecer el Código Penal.

Si cada vez que un terrorista condenado obtiene un tercer grado o es excarcelado por motivos de salud dedicamos páginas y páginas a debatirlo como si no fuese lo normal en democracia (que la ley penitenciaria se aplica), el público creerá que hay oscuros pactos con el terrorismo.

Si a cualquier noticia sobre los pocos cientos de manteros que operan en Madrid o Barcelona le damos tratamiento de cuestión de Estado, el público creerá que nuestros barrios viven sometidos a un régimen de terror nunca visto, cuando todos los indicadores dicen JUSTO LO CONTRARIO.

Si apenas informamos de los desahucios pero hacemos debates sobre narcopisos, cuando el primer problema ha afectado a cientos de miles de ciudadanos y el segundo estadísticamente es residual, el público creerá que la amenaza al vecindario son los negros y no la ley hipotecaria.

Si cuando nuestras grandes ciudades hacen lo propio del momento, es decir, sacan vehículos contaminantes del centro, montamos debates de los años setenta sobre el supuesto "derecho" a hacer lo que te plazca con tu coche, degradamos e irritamos al ciudadano. 

Si nos esforzamos en relatar el debate territorial del Estado en términos de selección de bandera, si decimos a los ciudadanos que son desiguales por su identidad y no por su renta, crearemos en el público la necesidad de elegir bandera.

Como no hemos hecho esto sino lo contrario, como hemos actuado de forma irresponsable como gremio en pos del debate cutre, el click y la audiencia, quizá no estamos ya a tiempo de hacer nada muy relevante contra el fascismo.

Porque el primer deber del periodismo es la selección de agenda. Esa jerarquización del mundo es lo más importante que hace cada día un periodista, mucho más importante que escribir bien o invitar a analistas sensatos. Y lo segundo no redime de lo primero.

La agenda no viene dada ni la marcan los políticos. La creamos nosotros. Si existe alguna posibilidad de detener el fascismo y si esa posibilidad pasa por el periodismo (son dos "y si"), no creo que dependa de cómo los tratamos, sino de silenciar su agenda racista e identitaria.

APÉNDICE I. Lo enlacé hace días, pero viene al caso hoy: el periodista Manuel Ligero cronometró un informativo de máxima audiencia por temas. Explica cómo la elección de agenda traslada una distorsión sobre cómo está una ciudad, un país o el mundo. Leedlo.

APÉNDICE II. Este es un gráfico conocido de Eurostat que explica de forma simple el divorcio entre la realidad de la inmigración y la percepción que tiene la ciudadanía, fruto en buena medida de nuestro desempeño periodístico."