Amb Franco i Huertas vivíem millor

Siscu Baiges

Ara fa cinquanta anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut per escriure la frase “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars” en un article que havia publicat un mes i mig abans al diari Tele/eXprés sobre aquests locals a Barcelona titulat “Vida eròtica subterránea”. Va ser jutjat en un consell de guerra militar que el va condemnar a dos anys de presó. El dictador Francisco Franco va morir el novembre d’aquell any. Huertas va sortir de la presó poc després. Va estar vuit mesos entre reixes.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens

Huertas Claveria, al sortir de la presó Model el 1975.

veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al 'Diari de Barcelona'. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al establishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia 'El Periódico', va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’'El Triangle' davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 'Polònia' i 'Està passant'.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per a qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.