La millor professió del món

Gabriel Jaraba

Seria un error que els periodistes que hem fet els diaris publicats de la transició ençà ens consideréssim els darrers de Filipines de la professió o, pitjor, unes rares avis dels quals la seva pàtria ha desaparegut de sota els peus. Som, certament, testimonis d’un temps que ja no existeix però continuem essent titulars de la millor professió del món. Hem viscut anys singulars i experiències incomparables, però res ens autoritza a pensar que els que venen no ho seran.

Haver passat per la docència a la Facultat de Ciències de la

Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona em va treure qualsevol mania en aquest sentit que em pogués quedar. Recomano a tothom que vulgui rebre un bany de realitat (o una dutxa freda) que s’exposi a la kryptonita que irradien els nanos joves que, ai d’ells, se senten atrets pel periodisme. Els molts de vosaltres que ho heu fet sabeu que no exagero. He deixat entre ells persones excel·lents, estudiants esforçats i uns quants amics amb els que m’honoro. Els quatre llibres que he publicat són manuals adreçats a ells per ajudar-los a endinsar-se en el món digital i, alhora, les classes que els he adreçat s’han basat en els plantejaments més diguem-ne clàssics de la periodística. M’he guardat ben bé de dir-los que s’havien equivocat de professió i que quedarien decebuts d’ella i dels estudis; si ho hagués fet, tant de bo un llamp rellamp m’hagués fulminat allà mateix. Perquè el periodisme és la millor professió del món i els nanos joves mereixen i tenen dret a ser iniciats en ella.

El món en el qual els joves comencen a endinsar-se en treballar en la comunicació d’ara és molt diferent del que hem conegut. Pitjor en algunes coses i millor en altres. Per exemple, no hem d’enyorar els sous i els contractes d’abans, que eren suficients i generalment justos. Oblidem que va ser un fet temporal i fugisser, degut a que empresaris com Antonio Asensio, editors com Josep Ilario i directors com Antonio Franco eren conscients que si pagues amb cacauets només t’hi treballaran micos. Al final resulta que sí que els que van venir després en volien, de micos. Ara tenim empresaris que en el millor dels casos malfien dels periodistes i, en el pitjor, els odien. El periodista és un treballador que no acota el cap quan es creua amb un superior; el mira de fit a fit i, si és el cas, hi discuteix el perquè fa el que ha de fer. No els agraden gens els periodistes a la gent de calers i els polls ressuscitats que (momentàniament) els serveixen.

De manera que el primer que han de fer els periodistes joves és alçar el cap i encarar-se a la gent, no als mitjamerdes que els desprecien sinó als poderosos. Allà on hi ha un periodista hi ha una mirada que interroga, interpel·la i reclama. Armat amb l’eina del periodisme, un xicot o xicota amb el cap clar observa, pregunta, es respòn i ho explica. I aquí és igual un principiant i un jove: aquesta mirada periodística és el seu patrimoni i la seva herencia professional.

Els periodistes joves han d’anar a buscar la gent, escoltar-los i aprendre de les vides de la gent. Saber què li passa a la gent per a poder explicar-ho. Com ho sabien en Huertas, en Fabre, en Pradas, en Campo i en Candel. I han de formar-se més que el que ho vam fer nosaltres, en ciències socials, en ciències humanes, en cultura i art. Una segona llicenciatura no fa mal a ningú i millor si és un doctorat (jo em vaig matricular de doctorat gairebé als 60 anys). I haurien d’associar-se, col·legiar-se, inscriure’s a un sindicat, i si no troben feina, formar equips de treball cooperatius que puguin donar origen a un nou mitjà o iniciativa informativa; la feina no te la venen a portar a casa.

És aquesta mirada periodística horitzontal i igualitària el que cal desenvolupar com una assignatura no escrita. És la curiositat pel que fa la gent el que cal identificar com a motivació principal. És aquestes ganes de saber per a poder explicar. Tota la resta arriba el seu ritme i cau pel seu propi pes. Perquè tenim la millor professió del món.