'Cròniques del fang', de Jaume Fabre

Maria Favà

Tots els qui han escrit comentaris sobre aquest llibre s'han posat d'acord en afirmar que és un homenatge als periodistes 'huertamaros' i a Josep Maria Huertas. En part tenen raó però això no és tot. L'autor ha elaborat una crònica sobre com es feia la informació municipal i dels barris de Barcelona entre 1966 i 1983. "És la història d'un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme", diu.

El subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', el va

suggerir María Eugenia Ibáñez, que unes línies més endavant veurem com ella mateixa el matisa. En el capítol de presentació, Fabre explica que ha volgut oferir "algunes pinzellades del que alguns anomenaven periodisme de barraqueta o miserabilista". Un gènere que els historiadors de la comunicació li han posat el qualificatiu acadèmic i fred de "periodisme social". "Era un periodisme practicat per joves que començaven a sortir de les facultats de Periodisme dels anys seixanta del segle passat i es van llençar a denunciar la corrupció de les administracions franquistes i les mancances en serveis i equipaments que aquesta pràctica havia deixat als barris". Recorda que la denúncia la van encapçalar primer les associacions de veïns i van rebre el suport d'alguns col·legis professionals i d'entitats ciutadanes. I que la confluència d'aquests vectors es va veure reflectida en uns mitjans de comunicació que estaven canviant. 

Alguns dels 'huertamaros' eren cronistes del fang i de les corrupteles i alhora militants de les associacions dels barris. N'hi havia d'afiliats a partits encara clandestins, però la majoria eren companys de viatge i independents. Assegura Fabre que van ser uns moments irrepetibles i que es va practicar un "periodisme nou i diferent mentre s'estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de trenta anys". I afirma que la febrada es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal. Alguns dels líders veïnals van passar a fer política des dels ajuntaments i es van desmobilitzar les entitats de base. 

Sobre el basisme i la desmobilització va escriure fa anys Vázquez Montalbán en el seu llibre 'Barcelona en lluita' on deia que els primers ajuntaments democràtics temien que la democràcia directa practicada des de feia anys des dels barris es convertís en un contrapoder: "En part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d'esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa". 

Fabre, que ha fet una feinada de molts mesos rescatant articles de les hemeroteques públiques i dels arxius dels companys de professió, va voler incloure com a col·laboradors del llibre a deu huertamaros entre els que em compto. I és una mica estrany que una col·laboradora, que s'ho va passar la mar de be identificant les fotografies que em passava el Jaume, sigui la que ara signa aquesta ressenya per la insistència tenaç de l'Andreu Farràs, l'inventor i editor d'aquest bloc. 

I ara ve la puntualització que la María Eugenia Ibáñez, MEI per als amics i una de les col·laboradores de l'obra, es fa a ella mateixa: "El llibre té com a subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', però crec que va ser al revés: els barris ens van donar veu als periodistes, capacitat crítica, el contacte amb la realitat". I és que la MEI, una referent per a molts, era i és sempre molt precisa. 

La MEI va deixar anar aquesta sentència, amb severitat, en l'acte oficial de presentació del llibre a la Casa Golferichs. Era oficial perquè va venir l'alcaldessa Ada Colau, però es va presentar amb vambes i una bossa informal de tela amb el pòster de la Mercè. I va advertir d'entrada que s'aniria aviat perquè volia conciliar amb la seva família. He escrit acte oficial, però no va ser gens encarcarat, com va assenyalar el mateix Fabre, que va agrair que s'hagin llençat a la paperera de la història els "saludes" i la parafernàlia que es considerava imprescindible fins fa quatre dies quan hi assistia l'autoritat. Colau, que el 1983 era una nena de nou anys quan els periodistes anàvem per carrers de fang sense asfaltar, va escoltar els parlaments amb interès i ella en va fer un amb molt de sentit. 

El llibre de Jaume Fabre, que no explicaré aquí perquè s'ha de llegir,

Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, al 1978.

aclareix alguns mites i malentesos. El primer, el del nom, 'huertamaros', que tothom atribueix a Joan de Sagarra i ell mateix s'ho creu que va ser-ne l'inventor perquè era un campió en posar malnoms despectius a tothom. Fabre ens descobreix qui va ser l'autèntic inventor. I a partir d'aquí inicia una reflexió sobre els enganys de la memòria i compara un mateix fet a través dels records de diversos periodistes i el resultat és sovint divergent per no dir decebedor. Com el 'cas Royuela'.

"Aquest és un llibre una mica més de memòries que d'història, encara que s'intenta aplicar amb el màxim rigor les normes de la recerca històrica a la transcripció de records. Això fa que sigui també un llibre en què es dedica una atenció especial als paranys de la memòria, la pròpia i la dels altres". De moment ho ha deixat aquí, però segur que continuarà burxant sobre aquestes trampes. 

Carles Cols ha escrit que Fabre és el subcomandant dels 'huertamaros'. No sé quina gràcia li fa a ell aquest galó. Potser cap, però és, de debò, un dels primers 'huertamaros' i el que més està aguantant. I amb tots els 'huertamaros' que hi vulguin anar, tant els vells com els joves, es convoca una trobada a Can Saladrigas del Poblenou on es tornarà a presentar 'Cròniques del fang', però en família, amb els amics i en el barri on el Josep Maria Huertas va viure i on segur que li hauria agradat que es presentés el llibre del seu millor company.