El cabasset del Rubiales

Josep-Maria Ureta

El diumenge 20 d’agost ens va arribar una noticia inesperada des de l’altre hemisferi i que a sobre era positiva per a una munió de gent que, tot i que els agradava el futbol –i estava de vacances— tampoc era com per esverar-se. No era el Gamper de fa unes quantes dècades que permetia als culers de l’època el retorn a casa abans d’hora. El cap de família, i alguna filla, comunicava als de tota la casa i a aquelles hores intempestives que ¡havien guanyat el Mundial de Futbol! (lo de femení venia després).

Un retrat en blanc i negre, certament, però que a la majoria dels

aficionats als esports en general, primer, als del futbol després i, a les que segueixen les gestes de l’esport femení, tenia més de gesta individual que col·lectiva. Tot i que a Barcelona 92, tot s’ha de recordar, ja vàrem tenir el gran salt al futur de l’esport femení, tant individual com d’equips.

D’aquella eclosió dels triomfs esportius de gent d’aquí, soles o en equip, que es va consolidar el 1992, la següent referència més destacada va ser el Mundial de Futbol celebrat a Sudàfrica el 2010 guanyada per la selecció espanyola masculina de futbol dirigida per un castellà digníssim i admirable com Vicente del Bosque i acompanyat per una colla de jugadors catalans o que jugaven a equips catalans com el Barça i l’Espanyol.

¿I des de llavors què? En futbol res. Millor dit, en futbol masculí, res. De fa anys, tots aquells narradors de ràdio i televisió de gestes esportives d’equips masculins, que omplien les seves emissores de queixes o de l’habitual ¡llàstima! ben subjectiu, han substituït la narració objectiva i necessàriament amable dels partits per la militància sense embuts. Tot per ocultar fracassos.

És en aquests context que a les estructures més pregones de l’esport espanyol hi apareix un fet inesperat. Les jugadores de futbol femení, moltes de les quals provenien de guanyar ja uns quants trofeus europeus i mundials de clubs i seleccions (en categories reservades a equips de menor edat), tot i passar vicissituds tan agreujants com poc reconegudes i divulgades en públic, van i guanyen el mundial de futbol femení jugat a Austràlia i Nova Zelanda.

I a partir d’ací, aflora a la superfície un submarí carregat de desenes de vexacions, maltractaments, obvietats ocultades i tota la cua que es vulgui.

Ressentiment de les jugadores? Nooo!!! I heus ací el seu mèrit i la glosa que es vol fer en aquest text.

Tesi: com que el que han fet no era lo esperat/programat, els qui ho havien programat/esperat estaven tan desconcertats que varen començar a desbarrar tant que ara ja no saben què fer, llevat del recurs també clàssic de revertir el discurs que s’anava imposant i encara subsisteix. Síntesi interessada: han guanyat les dones perquè ho han aconseguit les decisions dels homes que manen en el futbol espanyol. Aquest era el fil conductor del discurs de Luis Rubiales, ja prou descrit als mitjans.

Qui és la víctima?

Ara és el moment de buscar si el món del periodisme ha fet la feina que havia de fer. Després de les imatges, prou comentades, del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, enlairant a la jugadora Jennifer Hermoso i que grapant la seva cara li va clavar un petó no previst per part d’ella. També aquí deixo de banda la reiterada –i llepa per part dels mitjans centralistes— explicació que se n’ha fet.

Aquest text que proposo per fer anàlisi periodístic es basa en la intervenció pública que va fer Rubiales. Només dos antecedents: unes declaracions en una escala del viatge de tornada en què apuntava un intent de disculpa, i la difusió d’una nota de premsa segons la qual la futbolista afectada assegurava que el morreig vist per milions d’espectadors de tot el món era una efusió pròpia de la ocasió.

En la declaració des de l’avió de tornada, en Rubiales empra una expressió prou coneguda: “Si el meu comportament ha ofès a algú...”

Alto ací! Qualsevol disculpa que vagi introduïda per un “si...” condicional només és traduïble per “si t’has ofès, allà tu”.

En paraules del gran filòsof Daniel Innerarity: “Disculpar-se si algú ha pogut sentir-se ofès pel que un ha dit és una manera de culpabilitzar l’ofès, perquè es podria no haver sentit ofès”. Hi afegeixo: quan Rubiales diu (mentint) que el petó va ser consentit i unes quantes coses més està ja anticipant l’argument que més agrada els advocats que han de defensar a un agressor sexual: tot era consentit. ¿Potser és el moment de recordar a Dani Alves?

Primer avís que motiva aquest article: després hem sabut que Jenny Hermoso no només es va negar a comparèixer juntament amb Rubiales en el vídeo de justificació, si no que l’equip de premsa de la federació va tenir la immensa barra de difondre un text POSAT ENTRE COMETES, en que suposadament treia importància a l’escena del morreig i convertir-ho en “piquito” en termes de discoteca de matinada.

Vull destacar aquí una falta d’ètica professional sense precedents: el gabinet de comunicació de la federació es presta a entabanar als periodistes esportius dient que la Jenny havia fet declaracions i posar-les entre cometes. ¿On sou els periodistes que treballeu a tota mena de gabinets de comunicació públics i privats denunciant aquest abús d’atribucions? Allà vosaltres si després us posen en dubte.

I tot seguit ve el gran triomf del senyor Rubiales. Es proclama víctima d’una jugadora que sempre li havia estat propera, empàtica i una pila de coses més. ¿Quan? ¿On? ¿Hi ha proves escrites, gravacions, imatges?

L’heroi és ell?

Passem ara al que des del periodisme més serè i reflexiu cal proposar-se a l’hora d’analitzar tot el què ha passat des del 20 d’agost i el triomf imprevist d’una colla de jugadores de futbol d’un nivell extraordinari des de fa anys, al que s’hi han de sumar aquelles que varen anticipar-se (i renunciar a seguir-li el joc) al que era l’ambient tòxic creat per Rubiales i tots/totes qui l’envolten de fa anys.

Ací vull retornar a la lectura d’un dels llibres més clarificadors que he llegit els darrers anys. Un assaig curt (menys de 200 planes) d’un professor de literatura a Bérgamo i que respon exactament al títol: 'Crítica de la víctima', escrita per Daniele Giglioli.*

Tres frases del llibre per introduir prèviament la conclusió d’aquest

text.

Primer, de l’autor:

“La víctima es el héroe de nuestro tiempo. Ser víctima otorga prestigio, exige escucha, promete y fomenta reconocimiento, activa un potente generador de identidad, de derecho, de autoestima. Inmuniza contra cualquier crítica, garantiza la inocencia más allá de todo lo razonable...”.

Segon, de Max Weber:

“El mundo està para que goces de él; no te sometas a la ley del otro; cree en tu imaginario como en la cosa más verdadera y justa que pueda haber. Tienes derecho a ello y si se te niega, eres una víctima”.

Tercer, de Pasolini:

“Las personas más adorables son las que saben que no tienen derechos; también son adorables las que, a pesar de saber que los tienen, renuncian a ellos; y también son suficientemente simpáticas las personas que luchan por los derechos de los demás, sobre todo por aquellos que no saben que los tienen”.

Un altre cas judicial

Per si ningú no se n’ha adonat, hi ha un fil molt directe entre el què es va conèixer d’un altre futbolista a principis d’any, Dani Alves, i la seva relació “no consentida” amb una noia que acabava de conèixer a la discoteca Sutton de Barcelona i com s’ha anat rectificant la versió a mesura que han aparegut les “togues daurades” de l’univers judicial català.

Rubiales, advocat del sector ”picapleitos”, va fer una bona compareixença a la reunió de la RFEF que ell havia convocat i que havia organitzat acuradament com un bon programa de televisió, realitzat íntegrament pel seu gabinet de comunicació (aporto ara i aquí una altra pregunta als periodistes: ¿per què accepten que realitzi les imatges la TV de Rubiales i no ho adverteixen als seus lectors, oients, espectadors de qui realitza les imatges segons li convingui?).

Es clar que de tot plegat ens queda una imatge degenerativa del que

és el món del futbol, del periodisme, dels qui estan més propers als directius i jugadors del futbol... i dels qui dirigeixen els grans mitjans de comunicació.

Ja fa molts anys, l’encara enyorat Joaquim Maria Puyal, el millor narrador d’un partit de futbol fossis de quin equip que fossis, va utilitzar una expressió per descriure la part del cos dels jugadors que estava a l’entrecuix: en deia “el cabasset de les eines”.

Y queda clar ara que al cabasset de les eines del Rubiales i no pocs dels qui l’acompanyen al món del futbol només hi ha un martell desgastat i una barrina torçada i inoperant.

* 'Crítica de la víctima', de Daniele Giglioli, 2017. Edició espanyola de Herder, dirigida per Manuel Cruz.

Jaume Serrats, del primer tabloide a la modernització de l’'Avui'

Àngela Vinent

Segons Jaume Serrats, una bona o bon periodista havia de ser capaç, si la notícia ho requeria, de trucar a la primera ministra Golda Meir i aconseguir parlar amb ella encara que fossin les dues de la matinada (hora israeliana). Tothom sabia que accedir a mandataris de primer nivell sense passar pel colador d’assessors o caps de premsa era missió quasi impossible, però aquest era el Serrats que vaig conèixer. I el que més m’agradava.

Tenia fama de fer treballar en excés a la gent que integrava les

Serrats, en una imatge d'arxiu de TV3.

diferents redaccions que va dirigir. Aquest va ser un dels motius pels quals es va guanyar una certa desafecció entre l’ofici. Tot i així, un col·lega que el coneixia prou bé afirmava que segurament eren els ganduls els qui li agafaven tírria.

El vaig conèixer al diari vespertí 'Catalunya-Express' l’any 1976. El nou diari, de factura tabloide i pertanyent al Grup Mundo de Sebastià Auger, estava a punt de sortir al carrer. Una nova fornada de joves periodistes o aprenents de periodistes ens hi vam incorporar amb la il·lusió de formar part de una redacció per primera vegada. Sota la batuta de Serrats es va aconseguir formar un equip compacte de professionals.

Jaume Serrats, que era llicenciat en Dret però de vocació periodista, havia començat a 'El Correo Catalán', on va coincidir amb Manuel Ibáñez Escofet, i de la seva mà, s’integraria posteriorment al Tele/eXpres ja amb càrrec de redactor en cap. Més endavant, va saltar des del Tele/eXpres (aleshores en mans del Grup Godó) al Grup Mundo, com a subdirector de 'Mundo Diario' sota la direcció de Ramon Solanes. Va ser allà on va teixir amistat amb Auger, i els dos van començar a gestar la sortida del nou diari que pretenia ser diferent a tot el que s’havia vist fins aleshores a Barcelona.

Al Tele/eXpres Serrats havia tractat professionalment amb quatre reconeguts periodistes: Josep Maria Casasús, Jaume Guillamet, Xavier Roig i Josep Maria Sòria. Els quatre van ser fitxats per Serrats i es van convertir en el seu principal suport per tirar endavant el projecte 'Catalunya-Express'.

Va ser a la secció de 'Platines' d’aquest diari on va començar entre Serrats i jo el que es convertiria en una llarga relació laboral i d’amistat. 'Platines' era aquella secció, ja fa una colla d’anys desapareguda de les redaccions, en la qual el redactor/a que hi treballava havia d’ajustar títols (o fer-ne de nous) o bé tallar o afegir textos. Tot passava molt de pressa a les taules de fotocomposició dels tallers, just abans d’enviar les pàgines a la rotativa. Serrats baixava cada matí als tallers per controlar els darrers ajustos de la portada mentre jo em barallava amb els textos que s’havien de tornar a escriure o tallar perquè no hi cabien.

L’aspecte de Jaume Serrats contrarestava amb una àmplia majoria de periodistes de l’època: vestit, armilla i corbata impecables contra texans i grenyes. La seva actitud era convencional, però en canvi, podia optar per l’opció més arriscada si es tractava de fer un diari.

Al Catalunya-Express es va viure el període turbulent d’assemblees i vagues que van acompanyar durant 1980 la desfeta del Grup Mundo d’Auger. Serrats d’alguna manera representava a l’empresa, i tothom sabia de la seva amistat amb Auger. Això contribuiria en aquella època a que no fos vist amb gaires bons ulls entre la gent més abrandada de les redaccions.

Després de la fallida del Grup Mundo, Serrats va exercir com a director adjunt a 'El Noticiero Universal' (amb Jordi Domènech de director i Joan Tapia de director de publicacions de l’Editorial Mencheta). Mentrestant també va dirigir a TVE/Sant Cugat 'Tal com són', un programa d’entrevistes a personalitats catalanes.

I el 1982 es produeix la gran sorpresa quan des de cercles propers a CiU es dóna la notícia que Jaume Serrats serà el nou director del diari 'Avui' en substitució de Jordi Maluquer. L’'Avui' era considerat el diari convergent per naturalesa i se sabia que el mateix president Jordi Pujol feia i desfeia directament segons convingués. La sorpresa arribava perquè Serrats no destacava com a persona nacionalista ni afí al règim pujolista. Per altra banda, el seu català escrit era més aviat pobre, tot i que poques setmanes després del seu nomenament ja l’escrivia correctament. A més, l’acompanyava Carles Flo com a subdirector de confiança, qui, segons determinats barems, tampoc tenia suficient pedigrí catalanista. A partir d’aquí van començar a córrer tot tipus de rumors falsos. El més celebrat pels seus detractors és que Serrats desconeixia qui era Rafael Casanova. De fet, Jaume Serrats era un home culte i llegit. Tenia a casa seva una extensa biblioteca i una impressionant col·lecció de pel·lícules de cine en format vídeo de totes les èpoques. Era capaç d’estar-se nits senceres sense dormir visionant cine. No ha tingut temps de veure-les totes.

Arran de la mort de Jaume Serrats s’ha escrit i publicat que va ser el director que va emprendre la modernització del diari 'Avui'. És cert. Però l’intent de modernitzar-lo i d’incorporar-hi noves veus va ser també una constant font de problemes per a ell. I la paradoxa va venir quan van saltar totes les alarmes per publicar unes esqueles del etarra Mikel Zabalza i del membre de Terra Lliure Quim Sánchez. Ell sempre havia afirmat que publicar aquestes esqueles formava part de la llibertat de premsa. Per aquest fet seria processat per presumpta apologia del terrorisme.

Tothom qui hem treballat a l’'Avui' hem comprovat que un director podia ser acomiadat d’un dia per l’altre. Normalment, hi havia qüestions que s’anaven acumulant fins que algun fet exercia de detonador. Això és el que va passar amb Serrats. Un bon reportatge escrit per Lluís Bonada va ser el motiu del cessament fulminant de Jaume Serrats. Aquest reportatge formava part d’una sèrie de diferents capítols relatius als deu anys de la mort de Franco. Bonada és el que en argot periodístic en diem una rata de biblioteca. I va trobar una fotografia sensacional que il·lustrava a sis columnes el text corresponent. A la fotografia es veia el convergent Josep Gomis vestit de falangista, amb el braç i la mà alçada al costat del fèretre de Franco. El titular deia exactament allò que mostrava la foto: que Gomis va vetllar el dictador. Gomis havia sigut alcalde de Montblanc durant el franquisme i posteriorment també alcalde per CiU. Quan es va publicar el reportatge era president de la Diputació de Tarragona i diputat a Corts. (Més endavant seria conseller de Governació i delegat de la Generalitat a Madrid). El matí que es publicava el reportatge els telèfons no van parar de sonar als despatxos del Palau. Jaume Serrats no va tornar a posar els peus al diari.

Com acostuma a passar, els mateixos que l’havien nomenat i que quatre anys després el van fer fora, li van anar oferint diferents càrrecs relacionats amb la comunicació. Serrats va anar acceptant sense gaire convicció fins que es va jubilar, però ja no va tornar a estar mai més a primera línia del periodisme.

Va ser un professional estimat i valorat per la gent que més el va tractar. Una periodista que havia treballat amb ell en un dels diaris que va dirigir, em va dir un dia: “Al Serrats costa estimar-lo, però quan el coneixes una mica l’estimes irremeiablement”.

El proper 12 de setembre per la tarda s'oficiarà un funeral per l'ànima de Jaume Serrats a l'església dels Jesuïtes del carrer de  Casp de Barcelona.

TV3 i Catalunya Ràdio volen el traspàs de Rodalies

Siscu Baiges

Se suposa que els mitjans de comunicació públics han d’informar no ensinistrar. Han d’explicar els fets tal com són i que siguin els ciutadans els que es formin la seva pròpia opinió sobre allò de què se’ls informa.

Vivim en un món on els mitjans de comunicació privats imposen el

Estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. 

seu poder. Els mitjans públics s’haurien de convertir en un contrapunt a la parcialitat dels privats. Quan als programes informatius de les ràdios i televisions anuncien que repassaran les portades dels diaris ja saps què et trobaràs. A Catalunya tenim dos diaris que juguen a favor de la independència i dos que no. Ja saps com enfocaran les notícies abans que el presentador repassi les seves portades. A Madrid, igual. Costa de creure que Espanya tingui un govern de progrés davant la campanya descarada en contra seu de la majoria de diaris que es fan a la capital espanyola.

En aquest context és més necessari que mai que la gent pugui confiar en la imparcialitat i l’objectivitat dels mitjans públics. No hi ha diaris públics i, la veritat, és que m’encantaria que n’hi hagués. No n’hi ha ni a Catalunya ni a Espanya ni enlloc del món que no siguin sistemes autoritaris. Sí que tenim, però, ràdios i televisions públiques. Per això és trist i frustrant que TV3 i Catalunya Ràdio enredin o intentin enredar els ciutadans amb la informació esbiaixada i sectària a què ens han acostumat des de fa molts anys.

Aquest biaix es nota a tots els nivells. Des de les informacions polítiques a les tertúlies d’actualitat fins a la informació del Trànsit. Sí, sí, ho heu llegit bé: el Trànsit. Es pot manipular la informació amb les cues a les carreteres o les incidències als transports públics? I tant! Després de molts anys demanant que s’eliminessin els peatges de l’AP7 i acusant el Govern espanyol d’oposar-s’hi quan es van suprimir aquesta autovia s’ha convertit en una trampa pels conductors. S’hi produeixen accidents cada dos per tres i les cues són habituals. Ara no es paguen diners per circular-hi però es paga l’experiència amb crispació i atacs de nervis i impaciència. Qui en té la culpa? És una pregunta que trobem a faltar als mitjans públics de la Generalitat.

El que no es troba a faltar mai a TV3 i Catalunya Ràdio són informacions sobre les incidències als serveis de Rodalies que gestiona Renfe. Als serveis que gestiona Ferrocarrils de la Generalitat tot va com una seda, segons aquests mitjans. Fa uns dies, una màquina que feia obres de matinada a una línia que explota Ferrocarrils de la Generalitat es va desfrenar a l’estació de Peu del Funicular i va baixar a gran velocitat fins que es va estampar contra una altra màquina a la de Sarrià. Un operari es va trencar una cama. TV3 i Catalunya Ràdio van passar ràpidament per sobre del tema i van matar la informació sobre la reacció dels milers d’usuaris que es van quedar tot el dia sense servei de tren entre les estacions de Sarrià i Tres Torres dient que s’ho havien pres amb “esportivitat”.

Quatre dies després un tren sense passatgers va descarrilar a la R2, una línia que gestiona Renfe. El servei va quedar interromput tot el dia entre les estacions de Vilanova i la Geltrú i Sitges. Un servei d’autobusos alternatius va cobrir aquest tram però TV3 i Catalunya Ràdio i els seus canals d’informació contínua --324 i Catalunya Informació- van desplaçar-hi redactors per captar la “indignació” dels usuaris afectats.

Si hi ha cues per una incidència al servei dels Ferrocarrils de la Generalitat, els ciutadans s’ho prenen amb “esportivitat”. Si n’hi ha per una incidència al servei de Rodalies Renfe, s’indignen i ho expliquen davant les càmeres i els micròfons de la televisió i la ràdio públiques. TV3 i Catalunya Ràdio remataven les seves informacions sobre la “indignació” ciutadana amb una intervenció de la consellera de Territori, Ester Capella, demanat el traspàs de Rodalies a la Generalitat.

Ferrocarrils de la Generalitat està fent obres aquest estiu per millorar algunes de les seves infraestructures. També ha hagut de contractar autobusos substitutoris. En algunes estacions, la gent ha fer una hora de cua per accedir-hi. A Twitter alguns d’ells han explicat com s’han pres aquesta situació. “Cua descomunal a Gràcia, amb sol directe, sense un espai d’ombra, pocs autobusos. SERVEI DESASTRÓS I PRECARI!!!”, va escriure un usuari a Twitter. No sembla que aquesta piulada l’hagi fet una persona que es prengui amb “esportivitat” el mal servei de FGC.

TV3 i Catalunya Ràdio no demanen el parer dels milers de persones que fan cues a Gràcia o Sarrià esperen uns autobusos que no arriben. Tampoc no aprofiten els vídeos o imatges que pengen a la xarxa per deixar constància d’una “indignació” que aquests mitjans públics no detecten. Videos i imatges com aquests dos següents:

@FGC me hace pensar seriamente en comprarme una moto. Menuda tortura pic.twitter.com/E4rfRNMnMF

— Luis Carlos Lavady Núñez (@LavadyLuis) August 18, 2023

.

La cola para subir a los buses, que verguenza... pic.twitter.com/QjMnoGqZio

— SeBCNIndie (@BcnIndie) August 17, 2023

TV3 i Catalunya Ràdio volen que el Govern espanyol traspassi tot el servei de Rodalies al de la Generalitat. És la seva guerra. I ja se sap que a les guerres la primera víctima és la informació objectiva.

El Chat GPT es una herramienta al servicio del sistema, pero puede ser mi amigo si le dejan sus amos

Manuel López

El año 2022 ha sido el año en que ha aparecido una nueva herramienta, el Chat GPT (Generative Pretrained Transformer), desarrollado por Open AI. Bueno, en realidad se la puede denominar un apéndice de la Inteligencia Artificial (IA), pero más inteligente, como han dicho algunos artesanos de lo digital. Estamos ante el sistema de algoritmos empleado para servir a los usuarios de todos los países.

El producto de Open AI ha sido entrenado en una gran cantidad de

texto en internet para responder a preguntas y generar texto de manera autónoma. No se le puede pedir que actúe con lógica, aunque dice tener “conocimientos”, como veremos luego.

Bueno, esto de tener conocimientos puede o debería significar que tiene pensamiento para ordenar y discernir sobre esos supuestos conocimientos… pero este debate entra en la fase actual de implementación del invento, o del descubrimiento o de la investigación desarrollada por miles de personas y lógicamente por ordenadores que trabajan en base a unos algoritmos previamente diseñados por la empresa original.

Estaremos de acuerdo en que el algoritmo es un conjunto ordenado de operaciones sistemáticas que permite hacer un cálculo y hallar la solución de un tipo de problemas. Es decir, un algoritmo es una serie de órdenes de aceptación y negación. Puedes ordenar imponer un algoritmo que tolere ciertas cosas, las permita y las aliente, y al revés. Un algoritmo puede permitir o prohibir. Luego veremos su aplicación en un caso que hemos propuesto al Chat GPT.

En realidad, este chat --en minúsculas a partir de ahora-- no es otra cosa que el ascenso a los cielos de una serie de empresas que han superado un cierto nivel de autocomplacencia para instaurar una nueva era el mundo digital.

Lo de autocomplacencia lo digo porque es probable que el chat haya estado años en un cajón, encerrado, hasta que los estrategas del marqueting han decidido echarlo a la calle para generar una nueva tanda de negocios.

¿Qué es este chat? Un sistema digital basado en el lenguaje interactivo con capacidad para responder activamente sugerencias o peticiones del usuario. Lo hace con una cierta lógica e inteligencia, pero como que es una máquina --todo el soporte de sus algoritmos está en un hardware material-- no deja de ser una herramienta creada a base de múltiples respuestas perfiladas anteriormente e interiorizadas para hilvanarse en la concreción de mensajes más o menos claros.

Quien tiene el hardware y tiene el soft tiene un tesoro. Quien tiene el soft lo que tiene que hacer es preparar el operativo para que el usuario quede satisfecho, más o menos, con las respuestas y servicios que se le vayan a dar. Todo dependerá de la capacidad del soft y de la habilidad de quien confeccione el sistema de algoritmos.

No vamos a ocultar --ni hay que olvidar-- que lo de confeccionar el sistema de algoritmos está en disposición directa de los planteamientos ideológicos de sus programadores. Es decir, a un coche se le puede poner aire acondicionado, o no. A un ordenador le podemos quitar la tutela infantil, o no. A una herramienta como este chat se le puede crear una memoria activa con más o menos potencial de respuesta.

De ahí que sea tan importante la labor legislativa de los gobiernos para impedir que este chat --o los futuros-- se conviertan en vehículos con la dirección ya establecida, es decir, que el chat sepa adónde puede ir, y a donde no puede ir.

El chat ya está condicionado desde el mismo día en que se comercializó. Desde el mismo día en que alcanzó la velocidad de crucero, el día en que alcanzó la masa crítica.

Esa masa crítica que impidió, por ejemplo, que la máquina de coser estuviera veinte años en el cajón de su inventor, hasta que pasó de un pequeño grupo de usuarios a un grupo de masas.

Todo esto viene a cuenta del debate actual de cómo se ha emplear el chat --y sus homólogos--, qué se puede esperar de él y qué se le puede o debe exigir.

Su utilización está pensada para uso individual. Como sucede con todas las pantallas de los ordenadores , que sólo pueden ser empleadas por una persona. Lo más conveniente es que el Chat GPT, cuando entra en una universidad o una empresa, sea estudiada colectivamente. Por dos o más usuarios. De esta manera se apoyarán, irán haciéndose preguntas, descubriendo sus posibilidades y… sus carencias.

Quien esto escribe ha hecho una prueba de fuerza en el gtp.

Se le ha pedido que escriba un texto --sin pedirle dimensiones concretas-- sobre cómo el expresidente Donald Trump ha salido del armario y ha evidenciado una hipotética homosexualidad.

En realidad, se le estaba pidiendo al chat que escribiera un relato de ficción sobre una posibilidad remota de que todo un macho-alfa como es el expresidente de los EEUU cambiara de usos y tendencias sexuales.

No ha sido posible que el Chat GPT demuestre su capacidad de imaginación, quizás porque el tema de la homosexualidad sea tabú en la serie de algoritmos del programa inicial, o porque el nombre de Trump esté en la lista negra de sus respuestas.

He ahí la conversación:

Propuesta: "Escribe en castellano un relato de como Donald Trump sale del armario y se declara homosexual".

Respuesta del Chat GPT: "Lamento informarte de que no puedo".

Si le preguntamos al chat si la homosexualidad es un peligro, nos dice que no, que no es un peligro en sí, lo que parece decirnos es que no quiere incomodar a nadie con su respuesta. Eso es actuar de forma políticamente correcta.

Y si le pedimos si Donald Tump es un buen hombre, tampoco se atreve a responder.

Insistamos sobre el ex presidente. Le hemos preguntado si Trump es un delincuente, y ahora nos ha respondido con mayor precisión: Hasta donde llega mi conocimiento (septiembre de 2021), Trump se enfrento a un juicio.

Aquí vemos que el chat se pronuncia sobre si mismo al decir que tiene “conocimiento”.

Es decir, el propio Chat GPT es consciente (¡!) de que tiene capacidad de reflexión para asegurar que es consciente de que tiene conocimiento (¿?).

Si fuera así, estaríamos ante una máquina que piensa, pero sabemos que no piensa, que lo que hace es redactar soluciones basadas en experiencias acumuladas a través de fórmulas creadas por las personas, aunque posteriormente la maquinaria pueda enriquecerse a base de acumular propuestas formuladas por sí misma.

Concluyendo: el Chat GPT está entrando en lo que podríamos denominar la vida social, el primer baile de su vida.

Es cierto que se plantea como una herramienta que puede ayudarnos en el trabajo, la cultura, el ocio, pero de momento ha nacido con la sospecha de que sus creadores lo tienen amarrado.

En definitiva, el Chat GPT puede ser mi amigo, pero tiene que darme más confianza.

Manuel López es profesor honorario de la Universitat Autònoma de Barcelona