Les clandestines negociacions d'un tractat UE-EUA

Francesc Ràfols

El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP), en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò al meu blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs

Rupert Murdoch, en una imatge d'arxiu.

dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean-Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. 

El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. 

El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.

https://francescrafols.wordpress.com/

"Dóna'm un adjectiu"

Pere Cullell

Joan Barril va començar a aparèixer per la redacció de la revista 'El Món', quan era a la Rambla de Catalunya a tocar de la Gran Via, a principis dels 80. Hi feia una col·laboració setmanal, 'Barres i estrelles', crec recordar que es deia. Jo era un aprenent o un meritori (el concepte becari no existia), encara no havia acabat la carrera, i de seguida vaig veure que l'"article del Barril" era el primer que s'havia de llegir de cada número que fèiem. Al cap de poc el van fer director i ell va tenir l'ocurrència de fer-me redactor en cap de política. "Jo no sóc socialista", se'm va ocórrer dir amb ingenuïtat, ateses les simpaties de la revista pel PSC. I es va posar a riure, mostrant les seves dentetes de conill entremaliat i parapetat rere unes ulleres rodones d'intel·lectual del anys 30.

No sé si era un home d'idees, del que estic segur és que era un home d'adjectius. Un caçador de paraules precises a l'entorn de les quals organitzava articles memorables. Una tarda vam estar rient per haver escrit "humor cítric" en referència a algú que seria àcid i dolç alhora, suposo. Aprendre a ser feliç pel valor d'una paraula és un luxe que li dec al Joan.

El destí professional ens va separar però sempre que ens hem retrobat he tingut la sensació de recarregar les bateries. Vaig treballar en la promoció del disc 'Material sensible' de Joan Manuel Serrat que incloia una cançó, 'Salam Rashid', amb lletra d'ell. Va batejar el llibre 'El 23-F a Catalunya' que vam escriure amb Andreu Farràs fent-nos l'honor de presentar-lo al Col·legi de Periodistes a canvi de res, naturalment. Cadascun dels llibres que he fet, amb l'Andreu o sol, ha tingut ressó allà on ell es trobés: Barcelona Televisió, COM Ràdio, Catalunya Ràdio, El Periódico de Catalunya...

A la facultat de Ciències de la Comunicació, a l'Autònoma, encara circula la llegenda del professor que va memoritzar i aprendre el nom de tots els alumnes de la seva classe des del primer dia, un rara avis de la personalització. Parlo del Joan, és clar. I sovint tinc la sensació que treurà el cap del darrera de l'armari que separava la redacció de 'La Porteria' a BTV, on treballo ara, de la redacció de 'Qwerty', de la que vam ser veïns uns anys. Quan treia el nas volia dir que volia fer-la petar, que sempre era un privilegi i plaer.

De tot el que he compartit, de tot el que l'he llegit, de tot el que li he escoltat, de tot el que li he d'agrair, em quedo amb la seva passió pel mot precís. "Dóna'm un adjectiu i t'escriuré un article", em va dir a la redacció d''El Món', i jo el vaig mirar admirat com el deixeble contempla al mestre repartint veritats. Encara ara penso en ell i bado la boca, humilment.

Avui no és un gran dia, Joan

Siscu Baiges

Associo en Joan Barril amb en Joan Manuel Serrat. Per la coincidència del nom i pels misteris del funcionament del cervell, que barreja fets, persones i coses al seu aire. Potser perquè Serrat va posar música a un parell de textos de Barril o potser perquè em cauen bé tots dos. Em queien. En Barril ja no hi és.

Feia dies que m’arribaven missatges sobre la salut. “En saps res de’n Barril?”, em preguntaven alguns amics que sabien que havia treballat amb ell. No en sabia res. Feia anys que no treballàvem junts i jo no compartia la seva afició pel bon menjar i beure i la

bona literatura, per la qual cosa era difícil que coincidíssim en algun acte social o en una sortida d’amics. I no en vaig voler saber res. Fa uns dies va morir Josep Maria Bachs i em temia que si demanava per en Barril la resposta podia ser fotuda.

Aquest matí, la meva companya m’ha despertat per dir-m’ho. “Vaja!”, he dit. Què podia dir? La casa d’en Joan a la part alta de la ciutat havia servit com a consulta ginecològica de la meva dona. Era curiós i, fins i tot divertit, que li costés tenir fills amb la seva dona ginecòloga. Feien tots els càlculs i maniobres per aconseguir que es quedés embarassada però no hi havia manera. Un bon dia, però, la cosa va funcionar. I amb els anys van sortir una bona colla de fills. No sé si cap d’ells ha heretat la fal·lera periodística i d’analista social del pare.

Va ser el meu director al setmanari 'El Món' i vaig treballar amb ell al PSC, Ràdio Quatre o la COM. Dic treballar amb ell perquè dir treballar “a les seves ordres” sona a excessiu coneixent la seva forma de ser i actuar. Quan jo feia de productor de 'La República', que dirigia i presentava a la COM, i es queia a última hora del vespre el convidat principal de l’endemà, no hi havia atacs de nervis a l’equip. I això és d’agrair en un món tant estressant com el de la ràdio. Tirava d’agenda i l’endemà apareixia a la redacció amb algun amic que solucionava dignament la papereta.

L’angoixava més haver d’escriure una reflexió diària per un diari i no tenir cap tema al cap. Aleshores telefonava als amics i els demanava idees. Parlaves amb ell i, de sobte, se li encenia la llumeta i paria un article brodat. 

L’última vegada que ens vam trobar va ser a la plaça de Catalunya. Anava amb una moto no gaire gran i es va treure el casc perquè el reconegués. El pas dels anys fa que, a vegades, et trobis amb amics de tota la vida i que el seu nom no et vingui al cap. Mai m’ha passat amb en Barril. Sempre que passi per aquell aparcament de motos em vindrà el seu record. Mai no l’oblidaré. És el que passa amb la bona gent.

Joan Barril i Cuixart

Joan Brunet

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional- ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies manteníem una bona relació que es feia

més o menys propera físicament, d’acord amb les circumstàncies professionals de cadascú. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era en aquells moments de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens trobarem a la revista ‘El Món’, al ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La República’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre una taula ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un sumari a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa de Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, segur que amb més encert que no pas jo ho faig ara en aquests moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu, i empès pel batibull de records, no vull –no puc- deixar d’escriure aquestes ratlles de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré --trobarem-- a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió que a través de les seves reflexions continuades ens traslladava.

Descansi en pau.

http://blogs.cperc.net/jbrunet/

Despullar-se

Toni Rodríguez Pujol

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, presidit per Roger Loppacher, organitza periòdicament uns esmorzars informatius als quals té l’amabilitat de convidar-me. Aquest matí, però, el convidat de debò era Albert Om, un periodista amb qui no he tingut mai l’ocasió de coincidir laboralment, però que sempre m’ha semblat un bon referent de l’actual generació professional. La generació que avui dia té la responsabilitat de mantenir útil i viu el sempre difícil ofici d’informar. El títol de la xerrada era al voltant de l’entrevista, i el ponent s’interrogava si aquest gènere era encara vigent o no. El

Albert Om amb Jorge Javier Vázquez, durant una edició d''El convidat'.

diagnòstic, sortosament, ha estat positiu, tal com ha demostrar un auditori ple d’estudiants, que han allargat i enriquit el col·loqui final de l’acte, amb una pila de preguntes força interessants. Tal vegada per això (i, sens dubte, perquè jo als matins no sóc gaire xerraire), no he fet la pregunta que em suggeria, justament, la intervenció d’un dels estudiants. 

Preguntava el xicot, com s’ho feia l’Om per aconseguir despullar els seus personatges. No recordo exactament la resposta del senyor Om, probablement perquè m’han vingut al cap les tècniques que jo mateix feia servir quan, fa una pila d’anys, em vaig especialitzar a fer entrevistes, primer al suplement del vell 'Correo Catalán' i desprès al Circuit Català de TVE. M’hauria agradat explicar-li a l’estudiant. Però com no sé com es diu ni on para, ho faré, modestament des d’aquí. Despullar-se, com diuen els francesos, "c’est un gran mot". Perquè sigui plaent i útil als objectius desitjats, cal que es faci lentament. Sense brusquedats. Ningú es despulla davant d’un desconegut, encara que sàpiga qui és. I encara menys, si hi ha parròquia que s’ho mira. Fer una entrevista, efectivament, és un exercici de seducció. I cap seductor/a pot pretendre que el seu entrevistat es despulli, si ell/ella no ha fa prèviament. Sense preses, si pot ser. I si no pot ser, millor que no facis cap entrevista.

http://www.intermedia.es/

Carn de psiquiatra

Andreu Farràs

Els temors s’han confirmat. És exagerat i poc fi assegurar que el periodisme és "un ofici de bojos", però s'ha comprovat empíricament que els periodistes son, juntament amb els advocats, els professionals que pateixen més quadres d’ansietat. Ho diu Enrique Rojas, catedràtic de Psiquiatria, que ha publicat 'Cómo superar la ansiedad' (Planeta, Temas de Hoy). Ell es refereix als periodistes i els advocats dels Estats Units, però és molt probable que aquí, com en molts altres fenomens, la situació no sigui gaire diferent.

En una àmplia entrevista amb la companya Carme Escales, publicada aquesta setmana a 'El Periódico de Catalunya', Rojas explica que el periodisme és “la professió en què la gent viu més l'estrès, perquè s'ha d'estar sempre al costat de la notícia, només hi ha temps per treballar, la gent es casa amb la feina».

Rojas descriu tres tipus d'ansietat: la superficial, la profunda i les crisis esporàdiques, no per això menys importants. «L'ansietat superficial és la que coneixem com a irritabilitat, l'expressada amb nerviosisme, reaccions desproporcionades, exageració de problemes i conversió de l'adversitat en drama», explica el psiquiatra. «L'ansietat profunda provoca un bloqueig, un malestar per funcionar i una paralització de la conducta greu», afegeix. «Hi ha una tercera modalitat que són les crisis d'ansietat o pànic. Són episodis molt breus en què hi ha una borratxera d'ansietat molt gran, que pot durar entre tres i vuit minuts, en què apareixen taquicàrdia, dificultats respiratòries, pessic digestiu, hipersudoració, tremolors i tres espectres amenaçadors: temor de la mort, temor de la bogeria i temor de perdre el control», enumera Rojas. «I, a partir d'aquestes crisis, el pacient sempre estarà en guàrdia, a l'aguait, tement l'aparició d'un nou episodi», destaca.

Desconec si ja ho han organitzat en algun moment el Col·legi de Periodistes o els sindicats, però potser seria convenient que alguna d’aquestes organitzacions convoquessin unes jornades perquè els periodistes ens seguéssim en un divan col·lectiu, per intercanviar punts de vista i experiències amb especialistes en salut mental. ¿Qui no coneix a algun company que ha hagut d’anar al psicòleg o al psiquiatra pels problemes a la feina? ¿A quants opinem que els convindria que s'hi passessin una estona? (per exemple, els que al llegir això sospitin que tot plegat ho he escrit pensant en ells).

De TVE a Canal 9, en defensa dels mitjans públics

Josep Carles Rius

Els periodistes de TVE es plantaven en defensa de la seva llibertat el passat dia 28 de novembre. L’endemà es complia el primer aniversari del tancament de Canal 9. Són dues cares de la mateixa moneda. De la obsessió del Partir Popular en convertir els mitjans públics en instruments de propaganda. A qualsevol preu. Fins i tot, al preu de provocar la ruïna del canal de televisió. El primer que va fer Mariano Rajoy amb la seva majoria absoluta va ser acabar amb la ‘primavera’ d’independència professional que havien viscut els informatius de TVE amb Fran Lorente i tot el seu equip. Des

d’aleshores, TVE no deixa de perdre audiència i credibilitat. A València la història venia de molt més lluny. El PP va convertir Canal 9 amb el seu gran instrument de poder. Amb manipulacions que superaven tots els límits de la vergonya. I quan el monstre es va fer insostenible, o incontrolable, van decidir matar-lo. El consideraven seu. I en cap moment van pensar que era dels valencians.

En aquells únics 24 dies de llibertat que van viure els periodistes de Canal 9 van explicar tot allò que no havien pogut dir. Van trencar, de cop, tots els anys dels silencis. Silencis fruit de la por perquè tots sabien que els dissidents acabaven perdent el lloc de treball. Alguns van callar per salvar la feina. I potser ara pensen que, precisament, això els va portar a perdre-la. Perquè aquella realitat que explicaven en els telenotícies no era la que vivien els valencians i això els va fer vulnerables, fràgils. Tant, que el Govern de la Generalitat es va atrevir a tancar-los. La distancia entre la realitat inventada i la inevitable era d’unes dimensions que ni el PP es veia en cor de salvar-la amb la manipulació. I va preferir el silenci definitiu.

Els periodistes de TVE saben que si renuncien a explicar la realitat aquesta se’ls hi girarà en contra. La protesta a les portes del despatx d’un cap d’informatius que actua com a comissari polític va ser un acte de dignitat, una reivindicació del periodisme en front la propaganda i, també, un crit de supervivència. Els mitjans públics només tenen sentit si estan al servei del conjunt de la societat, no sols d’una part, la que sintonitza amb el poder del moment. Si reflecteixen la pluralitat; si contribueixen a la cohesió social i no a l’enfrontament. Si cerquen l’equitat i no la imposició del més fort; si els seus periodistes són lliures i independents, i no activistes d’una causa, per honorable que sigui; si, en definitiva, són un instrument de veracitat i no de manipulació.

El Partir Popular es va saltar tots aquests principis a Canal 9 i a Telemadrid. Ara intenta fer-ho a TVE i els periodistes s’han plantat. És una gran notícia per ells i per al conjunt de la societat. Les televisions públiques són necessàries en un escenari de duopoli. Amb dos grans conglomerats que es reparteixen el mercat publicitari i l’audiència, cal una TVE potent que posi l’accent en el servei públic i que faci de contrapès, de contrapoder. I són necessaris els mitjans públics a Catalunya, Euskadi, Galicia, Andalusia... que expliquin realitats que, d’altre manera, mai sortirien a la llum; que siguin miralls fiables de les societats que reflecteixen. Perquè això sigui així els periodistes de tots els canals públics han de tenir molt presents les dues cares de la moneda que representen TVE i Canal 9. Per preservar el seu futur, però, per sobre de tot, pel bé de la qualitat democràtica. 

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

Altres posts relacionats:
Mitjans de comunicació públics, per Joan Brunet

TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol, per Gabriel Jaraba

La manipulació de les televisions públiques, segons la SER

Aviso a estudiantes de periodismo: el nuevo periodista que quieren los grandes medios

Gabriel Jaraba

El pasado lunes 10 de noviembre di la conferencia 'Periodismo en internet. Las tareas de los jóvenes periodistas en la red y las competencias que deben adquirir para desempeñarlas' en el aula magna de la UAB, que tuvo una segunda parte con la asistencia de alumnos de doctorado. Advertí en todos ellos, incluso en los alumnos de primer curso de Periodismo, una gran inquietud por su futuro laboral: acaban de matricularse en una carrera vocacional y ya están angustiados por si esa vocación podrá tener una aplicación práctica. Me reservo las reflexiones que me hago en torno a esa preocupación juvenil, del todo justificada, pero que no se explica

únicamente por la política de empobrecimiento de las clases trabajadoras (capas medias incluidas) que ejerce el Gobierno del PP cumpliendo su parte en la gran operación mundial que lleva a cabo el capital financiero: revertir las conquistas de prosperidad, libertad y paz a las que accedieron los pueblos de los países democráticos al fin de la segunda guerra mundial. Hay componentes familiares e incluso generacionales que seguro que influyen en esa conciencia, pero afortunadamente detecté que su ilusión estaba intacta. Uno se pregunta si los profesores estamos a la altura de esa ilusión y somos capaces de apoyarla, darle alas y conseguir hacerla volar.

Un artículo de José Sanclemente en el blog periodístico PAIOS, titulado El nuevo periodista que quieren los grandes medios, se publica precisamente cuando ando pensando en esto. Sanclemente fue el gran consejero delegado de 'El Periódico de Catalunya' que convirtió en éxito comercial y gestión sensata el entusiasmo de los periodistas que en él trabajamos; el consejero delegado de Antena 3 que trató de introducir sensatez en medio del delirio, y el presidente de la Asociación de Editores de Diarios Españoles que pudo saber de esta guisa a qué sabe el jarabe de 'madrileñina' cuando desde Barcelona quieres dirigir una asociación “nacional”. José Sanclemente es hoy el editor de Eldiario.es, el experimento más logrado de prensa digital independiente y progresista, gestor de medios y periodista que se ha hecho a si mismo autor de ficción y una cabeza sensata que hay que escuchar. Creo que exponer y comentar su artículo podrá ser útil a los jóvenes alumnos de periodismo. Se titula 'El nuevo periodista que quieren los grandes medios'.

El artículo consta de seis puntos y comienza con estos tres:

1. Han de ser expertos y proactivos en la utilización de internet y en especial de las redes sociales.

2. La utilización de las redes sociales por parte de los periodistas ha de estar sincronizada, dirigida y orquestada por el medio para el que trabajan. No vale adelantar exclusivas o artículos en los que se esté trabajando para el medio sin autorización de éste. No vale tampoco que el periodista se apropie de la marca del medio en la red social para uso personal.

3. Se constituirán libros de estilo que garanticen el uso de la red social y de las webs de los medios, en función de los intereses de éstos, que buscarán tener un mayor conocimiento del perfil del usuario para monitorizarlos y usarlos tanto comercialmente como para elaborar las informaciones que pueden ser del interés del usuario.

Los empresarios de prensa se han dado cuenta de la importancia de internet. Otra cosa es que tengan idea de lo que deben hacer en ella. Les obsesiona el potencial de tráfico de las redes sociales pero al mismo tiempo temen que su uso les descontrole el producto y el mensaje. Es decir, estamos donde estábamos: el empresario de prensa es el único empresario al que le disgusta el producto que fabrica y le disgustan aún más los clientes que lo compran. No hay salida del encallamiento en que se halla el negocio de la información cuando se piensa de esta manera.

Los dos puntos siguientes muestran que la obsesión por el control anda pareja con el deseo de obtener empleados más dóciles, por mal pagados.

4. Las redacciones habrán de trabajar en red y para la red desde cualquier medio al que pertenezcan.

5. Se ha extendido entre los grandes grupos que los periodistas deberán tener sueldos más bajos y edades también más bajas. Asimismo, los grandes grupos de comunicación creen que tienen sus plantillas de periodistas sobredimensionadas en los periódicos y que muy pocos en la redacción están preparados para asumir esta nueva orientación de trabajo.

Lo cual descarta que esperen que la solución a los interrogantes de futuro surja del único lugar de donde puede salir: de los periodistas que trabajan en el medio.

El sexto punto es el remate, muy significativo de la mentalidad de esos empresarios:

6. Existe también cierto consenso entre los grandes grupos de comunicación que hay excesivas cabeceras diarias y que, en especial, hay excesivos diarios deportivos y económicos con relación a otros países europeos de nuestro tamaño.

Es decir, cuando hay mucha competencia, no se trata de hacerlo mejor para captar más clientes sino tratar de mediatizar, condicionar o eliminar la competencia. A los empresarios de prensa no sólo les estorban los trabajadores sino que también les incomoda el capitalismo, ese sistema en el que se supone que la competencia estimula el progreso.

Las conclusiones del editor de Eldiario.es son clarividentes:

En resumen: periodistas más jóvenes y más baratos orientados hacia el uso selectivo, controlado y planificado por la empresa de las redes sociales.

Fijarse objetivos de monitorizar el perfil de los usuarios de las páginas webs de los medios y de sus seguidores en las redes sociales para obtener ingresos de sus afiliados directamente y a través de los anunciantes.

Simplificación de cabeceras que podrían dar lugar a alianzas y fusiones entre diferentes cabeceras de distintos grupos, más que entre los grupos mediáticos entre sí.

Todo ello se pretende hacer a través de expedientes de regulación de empleo en los que se priorice la salida de los más caros, los más mayores y los menos sensibles a la tecnología. Esa es la reconversión que pretenden para modelar al nuevo periodista.

Mi comentario: sostengo, tal como he dicho últimamente ante diversas audiencias estudiantiles, que los empresarios de prensa españoles no tienen la menor idea de cómo superar la crisis del modelo de negocio de la información. Sus decisiones sobre la tecnología muestran que no han entendido nada de la evolución de internet y su influencia en el periodismo: control rígido donde debe haber apertura y libertad; mensaje vertical donde debe haber conversaciones en las que el público es el rey. Periodistas mal pagados y mal contratados y por tanto dóciles ante los típicos mandos intermedios propios de la empresa tóxica española (valga la redundancia). Y por ende: toma de decisiones en la cúpula a partir del miedo, el desconocimiento de las tendencias sociotécnicas y del 'asesoramiento' de consultings oportunistas.

¿Se desprende de todo esto que el futuro está muy negro trabajando en el carbón, como decía la copla minera? Pues no: de las actuales aulas de periodismo y comunicación deberán surgir profesionales capaces no sólo de ejecutar tareas periodísticas y rutinas de producción comunicacional sino de vislumbrar caminos de futuro para la información; excelentes en la práctica del periodismo y capaces de ejercerlo de modo que satisfaga las verdaderas necesidades del público y, por tanto, que lo atraiga; visionarios en la producción de noticias, reportajes, investigaciones, que resulten ser piezas con el valor añadido suficiente como para merecer que se pague por ellas.

Para eso no basta con aspirar a blandir un micrófono ante un famoso o hacerse una foto con una figura; hay que convertirse en la mejor generación de periodistas que nunca ha habido, para salvar el periodismo y la información. Salvarlos de los propios empresarios informativos.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/

Contra la impunitat dels atacs a periodistes

Francesc Ràfols

Diverses organitzacions internacionals impulsen aquest mes de novembre diferents iniciatives per reclamar que els governs posin fi a la impunitat en els atacs contra els periodistes, vinguin d’on vinguin, siguin des dels cossos de seguretat dels estats, en conflictes bèl·lics o bé com a resultat d’accions instigades des de diferents estructures de poder polític, econòmic o criminal. Associacions com la Federació Internacional de Periodistes (FIP), Reporters Sense Fronteres (RSF), Advocats Europeus Demòcrates (AED) o la Xarxa IFEX de defensa de la llibertat d’expressió són les que convoquen les principals iniciatives. Tant la FIP com RSF formen part de la Xarxa IFEX que és qui coordina la majoria de les convocatòries.

Tot i que la campanya es desenvolupa durant tot el mes, el 23 de novembre està fixat per la xarxa IFEX com el Dia Internacional contra la Impunitat dels Crims contra periodistes. En aquesta data es

María Esther Aguilar, periodista mexicana "desapareguda".

recorda la massacre més gran produïda mai en un sol atac contra professionals de la informació que va succeir l’any 2011 a les Filipines i va deixar el tràgic balanç de 32 morts. El 18 de desembre de l’any passat, l’ONU va designar per a aquest mateix motiu reclam el 2 de novembre, amb motiu de l’assassinat de dos periodistes d’RFI, Ghislaine Dupont i Claude Verlon, succeïts a Kidal (Mali), al 2013.

Amb la referència d’aquestes dues dates, la FIP ha demanat als seus sindicats associats que des del passat dia 2 i fins al 23 vagin difonent a través de les xarxes socials la necessitat que s’implementin les normatives internacionals que protegeixen la tasca dels periodistes i, per tant, el dret a la informació de la ciutadania. Aquest citat 23 es faria especial incidència en els països que avui en dia són els més perillosos per als professionals de la informació –a banda, lògicament, d’aquells on hi ha conflictes bèl·lics oberts– i que són Filipines, Mèxic i Somàlia. RSF ha dissenyat una pàgina web en la qual detalla deu casos de crims contra periodistes que encara romanen en la impunitat. Segons aquesta organització, pot tractar-se de "desaparicions", com la de la periodista d’investigació mexicana María Esther Aguilar Cansimbe, el periodista franc-canadenc Guy-André Kieffer, l’iranià Pirouz Davani i l’analista polític i caricaturista d’Sri Lanka Prageeth Eknaligoda. La llista inclou casos de periodistes assassinats, com el del pakistanès Syed Saleem Shahzad, la jove periodista sèrbia Donada Vujasinovic, el columnista franc-libanès Samir Kassir i el periodista del Daguestan Akhmednabi Akhmednabiev, que va perdre la vida al 2013. També es mostren un altre tipus de crims, com l’empresonament del periodista suec-eritreu Dawit Isaak, que es troba tancat en un lloc secret de les infernals presons d’Eritrea del règim d’Isaías Afewerki des de fa 13 anys, o com els actes de tortura que va sofrir la reportera de Bahrain Nazeeha Saeed a mans de la policia per haver cobert les manifestacions a favor de la democràcia.

Des de l’any 1992 prop de 800 periodistes han perdut la vida arreu del món en l’exercici de la seva tasca professional. En aquest 2014 ya s’ha ariibat a la xifra de 100 informadors i assistents assassinats. La Xarxa IFEX –de la qual formen part 17 organitzacions internacionals i un gran nombre més a nivell local– basa la seva iniciativa en aquesta dada. Així, l’entitat explica que «no tots els segrestos o assassinats de periodistes es troben en els titulars internacionals, tampoc la majoria de les morts es produeixen en zones de guerra. En la majoria dels casos es tracta de periodistes locals, que treballen en el seu propi país. Cada vegada més, aquells que estan disposats a portar-nos la veritat, cobrir el crim, el conflicte o la corrupció, són atacats i silenciats. Però encara que es tracti d’un grup gihadista ultra violent com ISIS, un sindicat del crim, o figures en l’ombra fent el treball brut de les corporacions o els governs, els motius darrere dels intents de silenciar els mitjans de comunicació són clars, i és igualment clar per què no podem permetre que això succeeixi.» La Xarxa denuncia que els assassins s’estan sortint amb la seva. "La realitat de la impunitat sistèmica pels delictes comesos contra els periodistes no està en qüestió. D’acord amb les últimes xifres de la UNESCO, des del 2006 s’han aplicat condemnes en menys del 10% dels casos de periodistes assassinats".

http://francescrafols.wordpress.com/

De Hitler, Chavez, Rajoy, Mas i consultes vàries

Siscu Baiges

He vist l’article de la companya Montserrat Radigales en el qual discrepa del que vaig escriure comentant la decisió del Govern català d’obligar els mitjans de comunicació audiovisuals a emetre falques de convocatòria al “procés participatiu” del 9 de novembre. No pensava respondre. Crec que un país normal és aquell en què cadascú defensa les seves idees i que no cal avorrir els ciutadans amb rèpliques i contrarèpliques que reiteren els arguments ja exposats.

Artur Mas, davant d'una urna, en una imatge d'arxiu.

Però Radigales em demana explícitament que aclareixi el contingut d’aquesta frase que vaig redactar: “Lògicament, als mitjans que responen a ideologies que no comparteixen la necessitat de la celebració de la consulta del 9-N, no els agrada haver de passar-ne la propaganda a la força”. No entén que utilitzi la paraula “ideologies” en el context de la frase.

Potser la paraula “ideologies” és inadequada, perquè és massa àmplia. Diguem-li “plantejaments”. O deixem la frase simplement en “Lògicament, als mitjans que no comparteixen la necessitat de la celebració de la consulta del 9-N no els agrada haver de passar-ne la propaganda a la força”.

No he fet el seguiment de què han fet les emissores de ràdio i televisió que han rebut les falques amb l’obligació d’emetre-les. N’hi ha moltes i suposo que el Govern de la Generalitat haurà seleccionat a qui enviar-les i a qui, no. Però segur que n’hi ha hagut que no les estan passant. La SER, per exemple, tinc entès que no ho fa després de demanar un dictamen als seus serveis jurídics. La sancionarà el Govern català?

I a això és al que em referia. La llei de comunicació audiovisual deixa clar que tant el govern català com l’espanyol poden obligar a difondre gratuïtament els comunicats i declaracions que aquests executius considerin convenients “per causes justificades d’interès públic”.

Pensa, Montse, que si el Govern espanyol vol també podria exigir els mateixos mitjans que han rebut les falques de promoció del 9N que n’emetin unes altres en sentit contrari.

No sóc sant de la devoció dels mitjans de comunicació privats. Privat, negoci i interessos d’uns quants privilegiats ja fa temps que van de bracet. També al món de la comunicació. Per això, m’agradava quan Chávez obligava mitjans que li feien la guitza a connectar amb els seus discursos. I quan dic que Mas copia el model Chávez no necessàriament vull dir que hi estigui en desacord. La qual cosa no té res a veure amb si els catalans, els escocesos, els barcelonins o els aranesos tenen dret a votar quina mena d’articulació territorial i política volen tenir amb la resta del món.

Ara ja no és Hitler, ara és Chávez!

Montserrat Radigales

Fins ara havíem sentit i llegit, a tort i a dret, declaracions vergonyants que comparaven el procés sobiranista de Catalunya amb el nazisme, declaracions que demostren no només un enorme desconeixement de la Història sinó també un menyspreu absolut pels milions de víctimes del Tercer Reich. El company Siscu Baiges és prou intel·ligent per no caure en aquest parany, però ens acaba de sortir amb una comparació no menys sorprenent. Segons el seu darrer article en aquest blog ('El rampell chavista d’Artur Mas amb els mitjans audiovisuals), el president de la Generalitat i el seu Govern tracten les emissores de ràdio i televisió (públiques i privades) de Catalunya més o menys com el desaparegut president veneçolà, el més que controvertit Hugo Chávez, tractava els del

seu país. Baiges evoca també el franquisme i encara sort que no esmenta la Plaza de Oriente.

Tot perquè la Generalitat ha decidit aplicar la llei de comunicació audiovisual de Catalunya que obliga als mitjans a difondre els missatges institucionals del Govern, en aquest cas la campanya informativa per a això que ara s’anomena “procés participatiu” del 9-N.

No sé què en pensaria de l’esmentat article, si pogués treure el cap per Catalunya i fer un cop d’ull a la nostra realitat, qualsevol dels opositors veneçolans que, sota el règim de Chávez o del seu successor Nicolás Maduro, han nodrit les presons veneçolanes amb qualsevol excusa simplement perquè dissentien de la política oficial. Però deixem de banda la ‘boutade’. 

No m’ha quedat clar si l’articulista hagués mantingut la mateixa opinió en el cas de que la consulta inicial no hagués estat suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional o si, simplement, té al·lèrgia a la idea de que el conjunt de la ciutadania catalana es pugui pronunciar, d’una forma o una altra, sobre el futur del país. Perquè del seu article m’ha intrigat una frase. Diu, textualment: “Lògicament, als mitjans que responen a ideologies que no comparteixen la necessitat de la celebració de la consulta del 9-N, no els agrada haver de passar-ne la propaganda a la força” (el subratllat es meu).

Li demano al company Baiges que expliqui quines són aquestes ideologies. Perquè, que jo sàpiga, segons ens han dit reiteradament totes les enquestes durant un període de temps prou perllongat, hi ha a la societat catalana un ampli consens sobre la necessitat de fer una consulta (que no és el mateix que defensar la independència de Catalunya) i en aquest consens s’inclouen persones d’ideologies ben diferents i associacions professionals i cíviques de tota mena. De la mateixa forma, aquest consens es compartit per forces polítiques que abasten un gran ventall ideològic, des de la dreta democristiana d’Unió fins l’esquerra rupturista i antisistema que representa la CUP. No crec, doncs, que sigui qüestió d’ideologia, si no mentalitat i prejudici. 

Jo no sé que passarà finalment aquest diumenge. A tots ens hagués agradat que el 9-N se celebrés en unes altres condicions, però això no es atribuïble ni a Artur Mas ni a cap altre dirigent català, sinó a aquells que ho han impedit i que s’entesten en no voler veure què està passant a Catalunya (i que, tot sigui dit de pas, han contribuït en una mesura incalculable a que haguem arribat a aquesta situació). 

Ningú privaria a Baiges ni a qualsevol altre ciutadà votar 'no' a la pregunta de si “vol que Catalunya esdevingui un Estat”. I, encara que ho intueixo, segueixo sense entendre per què algunes persones que en altres temps difícils van lluitar per les llibertats individuals i col·lectives, rebutgen ara que la ciutadania digui la seva sobre una qüestió que no s’esfumarà per art de màgia.

El rampell chavista d’Artur Mas amb els mitjans audiovisuals

Siscu Baiges

La decisió del Govern de la Generalitat d’exigir als mitjans audiovisuals està emparada per l’article 82 de la llei de comunicació audiovisual de Catalunya, que en el seu apartat 1 diu textualment: “Els prestadors de serveis de comunicació audiovisual estan obligats a difondre, gratuïtament i amb indicació de llur

Hugo Chávez, en una imatge d'arxiu.

origen, els comunicats i les declaracions que el Govern de l'Estat i el Govern de la Generalitat estimin convenients per causes justificades d'interès públic”.

Això no treu que la mesura recordi l’obligació imposada pel que va ser president veneçolà Hugo Chávez als mitjans audiovisuals del seu país de connectar amb algunes de les seves al·locucions. A mi, fins i tot, em recorda les setmanes santes del franquisme, quan la televisió es limitava a emetre pel·lícules i transmissions cristianes.

Però legal ho és. I, a més, la llei permet al Govern català expedientar i sancionar els mitjans que es neguin a passar les falques convocant a la consulta del 9 de novembre. Ho farà? No ho crec. Però la potestat i el dret per fer-ho els té.

Lògicament, als mitjans que responen a ideologies que no comparteixen la necessitat de la celebració de la consulta del 9-N, no els agrada haver de passar-ne la propaganda a la força. Ho haurà fet Radio Intereconomia, per exemple? Sabem que la SER no els ha difós, basant-se en un informe dels seus serveis jurídics.

El debat se centra en les “causes justificades d’interès públic” que justifiquen l’exigència del govern d’Artur Mas. Ara que sembla que Podemos està en alça i imaginant un escenari polític futur en què aquest partit governi Catalunya, ¿es podria considerar una “causa justificada d’interès públic” convocar per totes les ràdios i televisions a ocupar les oficines dels bancs que insisteixen a desnonar els ciutadans que no poden pagar les hipoteques?

M’encantaria.

Todos somos periodistas 'on line'

Eduardo López Alonso

La expansión de internet como medio de difusión de la información requiere de los periodistas una adaptación profesional urgente, que no necesariamente debe ser traumática. De hecho, ya todos los periodistas de las grandes cabeceras son también periodistas 'on line', lo quieran o no. Las técnicas y los diversos géneros de siempre son totalmente válidos en el mundo 'on line', aunque el periodista inmerso exclusivamente en el que eufemísticamente ha sido denominado en algunas facultades como

‘periodismo indoor’ tiende ciertamente a relajar algunas de ellas en pro de la inmediatez y la consabida tiranía de las audiencias.

La revolución de la escritura periodística de finales del siglo pasado llegó con la irrupción de los tratamientos de textos informatizados en las redacciones. Pocos periodistas quedan de aquella generación acostumbrada a escribir sus textos a mano o con una máquina de escribir de las de cinta y tinta. De ellos recuerdo especialmente a algunos periodistas de agencia con la increíble capacidad de estructurar las ideas de forma rápida y sin titubeos, adaptarse a la idea de la pirámide invertida con naturalidad y conseguir un texto fluido con el suministro de información al lector, progresivo y asimilable. No era posible entregar a la imprenta un texto lleno de borrones o con rectificaciones en los márgenes, por lo que el dibujo mental de lo que se quería transmitir era necesario tenerlo claro antes de empezar a teclear. Actualmente, los becarios que llegan a las redacciones están afectados generalmente por el ‘virus del segundo párrafo’, ese por el que generalmente el texto solo 'funciona' si se suprimen las primeras líneas, las que demuestran el titubeo y el vértigo a la hora de enfrentarse con la hoja en blanco. Las 'W' están en el segundo párrafo.

La segunda revolución

La llegada a las redacciones de tratamiento de textos informático supuso un reto tecnológico por una parte y una liberación por otra. Reto por cuanto suponía la memorización habitual de códigos y del manejo de la herramienta de escritura. Liberación por cuanto el periodista podía improvisar, escribir al ritmo de la mente y ordenar posteriormente esas ideas con simples movimientos de párrafos, con cortas y pegas (copypastes) y con fáciles rectificaciones sobre la marcha. Considero esa primera revolución de la mecánica periodística un paso similar al acaecido con los medios digitales en la actualidad. Nuevas técnicas para configurar nuevos medios de comunicación de prensa diaria, esta vez sin un soporte papel como final. 

El empleo de los ordenadores para la edición de textos (¿quién recuerda el sistema Wang con pantalla de fósforo verde y similares?, o los entrañables Mac de micropantalla en ‘fabulosos’ tonos de gris y el sonoro ‘cuac’ con cada error o colapso del sistema) tuvo como consecuencia una progresiva mejora de la calidad de los diarios. Eran la herramienta perfecta para el redactor. Con los años de expansión de la prensa, básicamente principios de los 90, las grandes redacciones se permitieron rutinas de control de calidad cada vez mejores. Lo usual era que el redactor confeccionase su información, un colega la supervisase, un responsable leyese y corrigiese el texto y los titulares, que un redactor-corrector mejorase el estilo y que un responsable de la sección de edición diese el visto bueno final tras la lectura y la visión global del texto contextualizado con las páginas aledañas. Múltiples controles que nunca conseguían evitar la errata al 100% pero que minimizaban las faltas de ortografía casi siempre y ajustaban lo dicho al sentido de la información. 

La llegada de la crisis

Con la crisis de los medios de comunicación, la autoedición se impuso y los controles de la información se han ido reduciendo. Como ya pasaba en los medios menos potentes, el redactor suele ser el responsable casi exclusivo de su texto y sólo un jefe de sección supervisa los elementos de titulación (a veces ni eso en algunos medios). Nadie enmienda ya las estructuras de los textos y los estilos, nadie parece enseñar nada al de al lado. Pocas veces se espera que alguien enmiende el error propio y cada vez son más habituales los que protestan por lo incorrecto de una corrección. 

Las redacciones digitales llegaron con la crisis y las técnicas de redacción y los mecanismos de control nunca existieron al nivel de los mejores años de la prensa. No hay relecturas, por lo que la eficiencia del redactor debe ser máxima, ya que la corrección generalmente es un paso posterior a la publicación (horror). Para el periodista 'on line', es decir, todos, la autoexigencia es necesidad, aunque el error sigue siendo consustancial a la tarea de manera proporcional a la rapidez de ejecución.

Sin control

Con la eliminación progresiva de controles de calidad en la prensa diaria en papel, los redactores consiguen por fin zafarse de las arbitrariedades gramaticales de los 'supertacañones' de edición. Poco a poco, los libros de estilo acuñados en las principales redacciones se han ido ‘apartando’, las transgresiones son más habituales y los estilos personales (los malos y los buenos) pueden campar a sus anchas por las páginas de la mayoría de diarios. El desmán estilístico, no necesariamente negativo, se ha apoderado también de las redacciones 'on line', aunque en ellas las normas impulsadas por las necesidades SEO exigen que la creatividad solo se permita a partir del segundo párrafo. Y es que la indexación de textos de Google obliga como en el periodismo del siglo pasado a situar en las primeras líneas los elementos fundamentales de la información, las W de siempre. No es el telégrafo el que corta la transmisión de la noticia, es el propio lector infiel el que abandona sin previo aviso la lectura y el todopoderoso Google el que traduce el primer párrafo en las claves cabalísticas necesarias para su posterior localización. Los géneros periodísticos pueden y deben mantenerse, pero actualmente la rienda suelta llega a partir del segundo párrafo. En caso contrario, el texto será menos leído, el principal objetivo del periodista. Habitualmente, más del 50% de los lectores llegan a través de búsquedas en Google o Google News.

Nadie sabe actualmente qué leen y cómo leen los lectores. No se sabe en el caso de los diarios en papel e intuyo que tampoco en el caso de las informaciones 'on line'. Quiero suponer que en ocasiones el lector se ciñe a los titulares, en otras quizá llega hasta el final y entonces el autor del texto consigue, si el lector lo decide, alcanzar el momento sublime de la viralización informativa, el ‘que lo lea todo el mundo’. 

Las claves de la web

El tópico suele ser que triunfa en la web lo escabroso, la teta, el culo y el escándalo. Es cierto. Pero también la curiosidad, la utilidad, el interés, el ocio y la seriedad. Miles de entradas registran en la prensa 'on line' española informaciones de corte serio y artículos de opinión. Se leen de cabo a rabo por los clientes de la prensa diaria. Algunos opinadores consiguen millones de lectores con sus artículos, muchos más que en las ediciones en papel. Cualquier periodista debe pensar que su información puede ser más leída en internet que a través de cualquier otro soporte físico. Y el menosprecio del canal con la excusa de la supervivencia del medio ya no parece sostenerse. Es cierto que internet no ha alcanzado los niveles de rentabilidad esperados y que quizá es una de las causas de la pérdida de clientes de las ediciones escritas, pero no parece que las fórmulas restrictivas y de pago hayan tenido éxito. 

La publicidad parece que seguirá siendo la clave de la supervivencia y el sector ya ha decidido al margen de los periodistas que la publicidad en internet se va a imponer. La solución no es única. Existe un cierto consenso en que la clave de la rentabilidad publicitaria debe ser multilateral, trajes a medida del anunciante más que del medio. Superar el asunto de los cuatro euros por cada mil entradas en una información es la batalla actual. Para cobrar más por la publicidad debe garantizarse la vinculación con el lector-cliente objetivo. Los contenidos de los medios deben adaptarse por ello al mundo que viene. Una parte con contenidos dirigidos a potenciales clientes de la publicidad, también con contenidos de calidad y multiplicidad de estilos (periodísticos), una porción de la información dirigida al mundo, y otra, quizá la más importante, diseñada a cultivar y realzar la imagen de marca propia del medio con informaciones muy vinculadas a lugar de implantación de la cabecera (publicidad local en el objetivo). Los periodistas 'on line', todos los periodistas, deberán ser capaces de adaptarse a todo eso con especialización y polivalencia, con técnica y frescura, con creatividad y practicidad, con seriedad y candidez, con denuncia y divulgación, independencia y alianza con los anunciantes. Oxímoron en forma de periodismo. Pero, sin posibilidad de duda, que la cabecera transmita imagen de credibilidad y su línea editorial sea capaz de encajar con los lectores, mediante lo que el profesor Héctor Borrat definía como ‘el discurso polifónico de la prensa’.

La manipulació de les televisions públiques, segons la SER

En l'edició d'aquest dissabte del programa 'A vivir que son dos

días', de la cadena SER, han dedicat uns 12 minuts a seleccionar alguns dels casos més sonats de manipulació progubernamental en les diferentes televisions públiques espanyoles. Tant de TVE com de moltes teles autonòmiques, entre elles, TV-3. Aquí teniu el so d'aquest espai, 'Diccionario de conceptos políticos', realitzat per Cristina Pardo. Seria divertit si no fos tan vergonyós.

'

La mala prensa del islam

Andreu Farràs

Son escasos los días en que los medios de comunicación no se hacen eco de alguna noticia protagonizada por musulmanes cargada de connotaciones negativas. En las informaciones procedentes del exterior, desde los atentados de los 'lobos solitarios' de Ottawa o Boston hasta acciones terroristas en Nueva Delhi o Bali; de las decapitaciones del Estado Islámico en Siria e Irak a los secuestros de escolares en Nigeria. Y en las noticias más próximas, desde el temor de la policía –fàcilmente contagiable al resto de la población— al regreso a sus lugares de origen de combatientes yihadistas con pasaporte de la UE a las detenciones de integristas en Melilla; desde los juicios a imanes del Vallès o la M-30 que aconsejan dar algunos azotes a las esposas díscolas hasta los debates algo bizantinos sobre la pertinencia o no de que las mahometanas vistan burka o niqab por las calles de Reus o Lleida.

Es tremendamente difícil que un ciudadano pueda escuchar, ver o

Mariam al Mansouri, piloto de caza de los Emiratos
Árabes Unidos, que bombardeó al Estado Islámico.

leer alguna noticia o reportaje de los medios de comunicación españoles –y también probablemente del resto de Europa— en los que personas, colectivos u organizaciones de religión musulmana lleven a cabo alguna actividad o hayan ideado alguna iniciativa que posean connotaciones positivas.

Dos potencias petroleras del golfo Pérsico, Catar y los Emiratos Árabes Unidos (EAU), intentan mejorar sus imágenes de país a través de, entre otras marcas, sus correspondientes líneas áreas de bandera: Qatar Airways y Emirates, patrocinadoras, respectivamente, de dos de los grandes equipos de fútbol mundiales. Para la mercadotecnia, hay pocos escaparates con más audiencia y atractivo que las camisetas del Barça y del Real Madrid. 

Pero la gente medianamente informada, aunque exhiba con orgullo las camisetas de su equipo favorito, sabe que Catar y los EAU, así como el hermano mayor del Golfo, Arabia Saudí, son países dominados por sátrapas fanáticos del wahabismo, cuyos gobiernos han sido acusados de financiar y alentar en algún momento de su historia a Al Qaeda y el Estado Islámico (IS). Al culé y al merengue medianamente desinformado tanto le da todo, salvo el club de su vida.

Una de las escasas imágenes positivas que los emiratos del Golfo difundieron hace algunos días para intentar convencer a Occidente de que el trato que dispensaban a las mujeres no era tan tiránico como se dice y que están interesados como el que más en la eliminación del Estado Islámico fue la de una joven oficial de las fuerzas aéreas de los EAU preparada para despegar a bordo de un caza para bombardear las posiciones del EI en Siria. La sonrisa de la piloto emiratí apareció pocos días después de que trascendiera en medios europeos que la guerra de confusos frentes y aliados que se está librando en Libia está enfrentando a catarís y emiratís, que rivalizaban por controlar los resortes políticos del país que estuvo sojuzgado durante décadas por el maestro de tiranos Gadafi.

Aun desde muchos focos y de manera descoordinada, en los últimos años aparece con claridad que numerosos dirigentes políticos de países mahometanos tienen el propósito de expandir por el planeta su religión. Y, más concretamente, la implantación entre los propios musulmanes de una lectura extremadamente estricta del Corán. Estén estas sociedades islámicas incluidas en sus países de origen o en otros.

El gran inconveniente de esta estrategia proselitista --ni peor ni mejor que cualquier otra procedente de otra cultura o país con vocaciones expansionistas-- es que carece de lo que Joseph Nye denominó “poder blando”.

Al contrario que otras culturas o naciones con vocación expansiva –el término 'imperialista' adolece desde hace tiempo de connotaciones peyorativas--, el islamismo radical se está extendiendo entre los musulmanes moderados (al menos esto aseguran la mayoría de los expertos en estas cuestiones), pero sus planteamientos no consiguen atraer a los creadores de opinión de Occidente ni a la opinión pública europea y norteamericana. Cuentan con un considerable potencial militar, financiero y económico. No les falta “poder duro”. Pero sufren de una tremenda carencia de “poder blando”, es decir, de atractivos culturales y diplomáticos. Prefieren someter que persuadir, antes vencer que convencer. 

Si exceptuamos las más voluntariosas que eficaces presentaciones de power point  que corren por internet sobre los atractivos turísticos de Doha o Dubai o algunos simpáticos anuncios de las ya citadas líneas aéreas de lujo, ¿qué 'inputs' positivos del islam están llegando a los ciudadanos occidentales? ¿Libros, películas, videoclips, actores, artistas, pinturas, certámenes internacionales, descubrimientos, exposiciones universales? Muchos de estos productos culturales están prohibidos por el Corán, son demoníacos, según proclaman sus hermeneutas más severos. Ha habido algunos nobeles de literatura, cierto, aunque todos ellos han manifestado con más o menos vehemencia su laicidad. Como mucho, alguna monarquía del Golfo se ha prestado a organizar un Mundial de fútbol, eso sí, con aire acondicionado en los estadios para paliar los 40 grados a la sombra del desierto. Aunque hasta la pugna por su candidatura se ha visto salpicada por vastas sombras de corrupción. 

Ni una sola marca 'soft' para conquistar al público global. Ni Coca-Cola, ni Bollywood ni, aún menos, Hollywood, el imbatible embajador del expansionismo cultural estadounidense de los últimos cien años. Hasta en los momentos más crueles de la guerra fría, el proselitismo de la URSS lograba captar la voluntad de renombrados intelectuales y artistas occidentales, gracias a, por ejemplo, su “realismo soviético”, su “igualitarismo educativo” o sus “avances tecnológicos”. El duro estalinismo también dominaba el poder blando, aunque fuera con cierta torpeza. Y China compite ahora en esta división, aunque en su pulso con la hiperpotencia sea más musculoso el brazo militar que coopera con el expansionismo económico que el del poder cultural-artístico-deportivo del gigante asiático.

Las constantes informaciones sobre las guerras de Siria y Libia, las interminables penalidades del pueblo palestino, la represión que sufren los iranís, los bombazos que estallan en Irak y Afganistán, los secuestros de Nigeria, las palizas de los subsaharianos en Marruecos, las torturas en Argelia, la sangrienta hibernación de la primavera árabe en Egipto, la ausencia de democracia en la inmensa mayoría de unos países dominados por la corrupción, etc. no son contrarrestadas en los medios de comunicación españoles por ninguna noticia esperanzadora --o mínimamente simpática-- procedente de estos u otros estados con poblaciones hegemonizadas por musulmanes cuando no gobernadas directamente por teocracias.

Sin buscarlo a propósito, la opinión publicada aquí, salvo contadísimas excepciones, está creando una opinión pública reacia a todo lo que huela a islámico. La prensa tendrá su responsabilidad si en el futuro esta islamofobia larvada estalla bajo cualquier pretexto. Sin embargo, aquella nunca será tan grande como la de los ubérrimos países del golfo Pérsico que han preferido dedicar parte de su multimillonario erario a financiar a unos hermanos fundamentalistas casi nunca pacíficos en vez de a personalidades e iniciativas dedicadas a buscar el entendimiento entre las naciones y las religiones. Esta vez sí habrá que buscar la causa de la mala prensa del islam y sus fieles en desiertos remotos y montañas lejanas.

La llei de mitjans, un dels principals llegats de José Mujica

Francesc Ràfols

Avui se celebren a l’Uruguai les eleccions presidencials, que suposaran la sortida de l’actual president, José Mujica (Front Ampli), que no pot tornar a presentar-se. Més enllà d’altres qüestions, Mujica passarà a la història per haver impulsat en el seu mandat una de les lleis reguladores de la comunicació més ambicioses del món. El principal retret que se li pot fer és, potser, que es limita a legislar sobre els mitjans audiovisuals, deixant fora la

El president uruguaià José Mujica, prop de casa seva.

resta de suports informatius. Que la Llei de Serveis a la Comunicació Audiovisual (LSCA) de l’Uruguai –coneguda com la Llei de Mitjans– és un dels principals referents en aquest àmbit és un fet que reconeixen diversos experts. Per exemple, Ramón Zallo, catedràtic de la Universitat del País Basc i president de la secció espanyola de la Unió Llatina d’Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura (ULEPICC). Zallo, en la seva intervenció d’ara fa un any a la sessió inaugural del Congrés de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), afirmava que «alguna cosa es mou en alguns països dels quals podem aprendre. A l’Amèrica Llatina el servei públic de comunicació ha iniciat un viatge d’anada positiu mentre que a la Unió Europea està de tornada». Va aportar els exemples de l’Argentina, l’Equador i l’Uruguai, destacant aquest darrer «com el més interessant». Especialment perquè era el que es dotava dels organismes de control més independents.

Així, per exemple, destacava que «al Consell de Comunicació Audiovisual (CCA) –l’ens regulador que estableix l’LSCA– tres dels seus cinc membres són votats per dos terços de la Cambra de Senadors la qual cosa garanteix el pluralisme». El mandat és de sis anys, més enllà dels períodes legislatius, cosa que limita els riscos de governamentalització. També estableix que els titulars de serveis de comunicació audiovisual no podran ser al mateix temps, titulars d’una llicència per prestar serveis de telecomunicacions de telefonia o de transmissió de dades. No cal dir els efectes que això podria tenir en zones molt més pròximes. Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres (RSF), creu que l’LSCA uruguaiana «ofereix garanties importants en allò que es refereix a la desconcentració de l’espai de difusió i a una distribució més equitativa de les freqüències, sense que això suposi que es pretengui controlar els continguts o exercir pressions en la línia editorial dels mitjans de comunicació públics, privats o comunitaris.

Un dels problemes que hi havia per a l’aplicació de la llei era la implementació del CCA. La Constitució uruguaiana impedeix que un any abans de les eleccions es creïn nous càrrecs i això va fer que a l’espera del nou organisme, «les competències del Consell van ser derivades a la Unitat Reguladora de Serveis de Comunicació Audiovisual (URSEC), òrgan encarregat de les telecomunicacions que disposa d’un Consell Directiu designat pel Govern i que històricament ha estat criticat per la falta d’aplicació d’estàndards de drets humans en la regulació de l’espectre radioelèctric», segons explica Edison Lanza, membre de la Coalició per una Comunicació Democràtica i docent de la Facultat d’Informació i Comunicació de la Universitat de la República, a l’Uruguai, al portal de l’Observatori Llatinoamericà de Regulació, Mitjans i Convergència. Lanza és des d’aquest mes d’octubre el nou relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització d’Estats Americans (OEA).

L’LSCA va ser aprovada pel Congrés el desembre de l’any passat i el Senat l’havia de ratificar el passat juliol. El problema principal era quina solució definitiva es donava al consell regulador. Es va trobar una solució intermèdia que la cambra encara no ha ratificat. A pregunta d’aquest blog, Lanza ha explicat que aquesta qüestió, «s’havia solucionat en la darrera versió aprovada per la Comissió del Senat. Estem a l’espera de que la Cambra de Senadors aprovi el text definitivament i el torni al Congrés de Diputats per a la seva sanció final. Perquè això sigui així, caldrà veure el resultat del diumenge. Si guanya l’oficialisme, possiblement s’aprovi… si es complica, la 'chance' la veig difícil».

Un dels grans defensors d’aquest projecte és el relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Frank La Rue, que en un acte del mes de juliol passat va dir, segons recull la crònica del portal Señales, que «és molt important que la llei s’aprovi abans que acabi la legislatura». La Rue participava en una xerrada sobre llibertat d’expressió i regulació de mitjans per a la promoció i protecció dels drets de nens, nenes i adolescents organitzada per la Coalició per una Comunicació Democràtica (CCD) on va assegurar que «la llei és una gran contribució» i que «la democràcia d’un país necessita de la democratització de l’ús dels mitjans». La Rue va expressar el seu desig que «no s’hauria de retardar la discussió ni l’aprovació [d'aquest projecte] perquè es perd el moment, l’energia i els dos anys de consulta i de debat». El relator de l’ONU ha seguit de prop aquest procés i l’ha definit com «un dels més interessants a la regió i és important aprovar la llei al més aviat possible».

http://francescrafols.wordpress.com/