315.000 catalans han deixat de parlar castellà a casa seva en dos mesos

Andreu Farràs 

El procés sobiranista està causant estralls en la llengua castellana a Catalunya si fem cas a l’enquesta que ha publicat recentment un diari local que fins fa poc cantava les excel·lències de la independència i ara aposta per un pacte fiscal entre el Govern central i la Generalitat, en línia amb el que propugna l’oasi català més moderat i dialogant.

Segons aquesta enquesta, publicada el 22 de desembre,

més de 315.000 catalans majors de 18 anys han deixat de parlar majoritàriament en castellà a casa seva en els darrers dos mesos. De la mateixa manera, des del passat mes d’octubre fins a la semana passada, més de 152.000 catalans amb dret a votar s’han sumat als ciutadans que parlen majoritàriament en català a casa seva.

¿Com s’arriba a aquestes conclusions tan espectaculars com de dubtosa credibilitat? Amb aritmètica. Entre les moltes preguntes que va realitzar l’empresa demoscòpica a 1.000 residents de Catalunya majors de 18 anys figurava la següent: “Habitualment, ¿en quina llengua parla a casa seva?”. El diari va publicar en un gràfic els percentatges obtinguts de cada resposta i els comparava, entre parèntesis, amb els percentatges del sondeig realitzat al mes d’octubre passat.

El 48% dels enquestats parlen majoritàriament en català a casa seva (el 45% a l’octubre); el 25,4%, en català i castellà indistintament (22,6%); el 26,2%, majoritàriament en castellà (32%), i el 0,3%, en altres llengües (0,4%).

En dos mesos, per tant, la proporció de persones que parlen en castellà majoritàriament a casa seva ha perdut quasi sis punts percentuals. Aquest 6% representa sobre el cens electoral actual més de 315.000 persones. Estem parlant de gairebé les poblacions adultes de l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà juntes. ¿Com una empresa demoscòpica seriosa por deixar passar aquests resultats i permetre la seva publicació, sense ponderar-los en el que a l’argot professional s’anomena ‘cuina’?

Moltes publicacions difonen enquestes electorals sobre opinions de la ciutadania, sobre possibles suports a una força electoral o una altra, sobre la independència de Catalunya, el pacte fiscal, la valoració d’aquell líder polític o aquell altre, sobre la confiança en el futur polític o económic, sobre si algú se sent més català que espanyol o al revés o igual una cosa que una altra, etcétera. Es tracta en tots aquests casos d’opinions i les opinions sempre son canviants, líquides, volàtils. Però l’ús d’una llengua en un àmbit normalment tan estable como una llar familiar és un fet i és impossible que aquest fet canviï de forma tan espectacular en tan poc temps.

Si amb una qüestió tan senzilla com aquesta es mostra tan poca versemblança i cura, és difícil no pensar que la resta de les dades que ofereix aquest sondeig està igualment mancada de solvència i que potser està destinada a servir sobretot de suport pressumptament científic d'un viratge estratégic de la línia editorial de la publicació. Un cop de timó absolutament legítim, però que mereix sempre uns mètodes honrats per assolir-lo. 

Fa 80 anys: 'El Diluvio', clau en la successió de Macià

Gil Toll

El dia de Nadal de 1933, el president de la Generalitat, Francesc Macià, moria, causant una profunda commoció entre la ciutadania. S'obria també la interrogació sobre qui havia de ser el candidat que el Parlament de Catalunya escollís com a nou president. Lluís Companys era la segona figura de relleu després de Macià dins d'ERC, però la seva línia política, més republicana que catalanista, el feia estar en minoria dins el seu partit. El macianista Joan Casanoves va ser president interí de la Generalitat mentre que Ventura Gassol deia l'oració fúnebre en l'enterrament del president mort. Tots dos havien estat membres d'Estat Català, el partit de Macià, i podien aspirar a succeir-lo. L'última setmana de l'any 1933 es va transformar en un thriller polític a la Catalunya republicana.

Companys va aconseguir el triomf gràcies al suport de la premsa. No

Lluís Companys i Francesc Macià, al 1931.

del diari 'La Humanitat', que era propietat seva en aquell moment, sinó gràcies al diari líder de la premsa republicana de Barcelona, 'El Diluvio'. Aquest era un diari d'empresa, de la familia Lasarte Busquets, i era el segon en tirada de la ciutat. Segons una informació del mateix rotatiu, la tirada estava entre els 120.000 i els 150.000 exemplars, molt per sobre de tots els altres, a excepció del líder, 'La Vanguardia'.

El director de 'El Diluvio' era Jaime Claramunt des del 1916. Companys havia escrit a les pàgines del diari nombrosos articles com a col·laborador i tenia amistat amb ell i amb la família propietària. Va ser en Claramunt qui va tenir la idea de fer un article postulant Companys com a successor de Macià dos dies després de la mort del president.

Tenim una versió directa de com van anar les coses perquè Jaime Claramunt ho va explicar a CMZ radio de l'Havana anys després, quan ja era a l'exili. La transcripció d'aquesta intervenció l'hem recuperada a l'Arxiu Nacional de Cuba junt amb moltes altres, que esdevenen unes memòries inèdites del director del segon diari de la ciutat durant els anys vint i trenta del passat segle.

Explica Claramunt que quan ja tenia redactat l'article va telefonar a Companys per explicar-li. El polític va anar al despatx del director del diari i allà va refusar en primera instància que es publiqués. Però com que en Claramunt es va mostrar més decidit encara a publicar-lo, Companys va acabar accedint.

A partir d'aquell moment es van obrir converses dins d'ERC sobre quin havia de ser el seu candidat. Companys no volia contestar públicament els periodistes que l'interrogaven i fins i tot deia que no participava en aquestes converses. Mentestant, 'El Diluvio' publicava cada dia articles favorables al seu candidat, a qui Claramunt contraposa en les seves memòries als "nacionalistes catalans exaltats".

Finalment, el Parlament de Catalunya va votar l'1 de gener de 1934 l'única candidatura de Lluís Companys i Jover. Van votar els diputats d'ERC, Acció Catalana i la minoria socialista. Els diputats de la Lliga es van abstenir. Dels 62 vots emesos, Companys va aconseguir-ne 56. Hi va haver vuit abstencions. En Lluís Capdevila, director de 'La Humanitat', va deixar escrit a les seves memòries (editades el 2012 per Cossetània) que molts dels vots favorables ho havien estat a contracor, per diferències polítiques i per animadversió personal. El seu problema va ser que no va quallar una alternativa a Companys.

El cronista de 'El Diluvio' recordava en el seu article la condició de Companys d'excol·laborador del diari i exclamava "!Viva el presidente de Cataluña, que se ha ganado a pulso tan alta y honrosísima magistratura!" Enrera quedaven molts anys de complicitat en les lluites socials barcelonines amb el diari fent de plataforma a Companys, Francesc Layret, Salvador Seguí i els periodistes revoltats com Angel Samblancat, Eduardo Sanjuán i el propi Claramunt. 

http://www.germansbusquets.com

http://www.recuperadors.net

Periodistes i moviments socials, en la mateixa barricada

Tomeu Ferrer

Deixeu-me que us expliqui coses del meu ofici, el periodisme. Després de la construcció és el sector que més persones ha acomiadat. Lluny de la imatge pública de gent privilegiada, els informadors són, som, persones com les altres. Bé, no tant, perquè l’exercici de la nostra feina pot influir en altres, en l’anomenada opinió pública.

Per això mateix la crisi --estafa en diuen molts-- fa que els periodistes quan perden la feina perden també la veu, la seva presència pública. Deixen d’existir!

Dues dones llegeixen el diari anarcosindicalista
'Solidaridad Obrera', a mitjans dels anys 30.

Set anys de crisi han fet que es produeixin reaccions. Una és l’autoorganització. Ja no cal una gran estructura econòmica per publicar. Sí que calen diners per obtenir informació, però no tants com es pensa. Molts periodistes davant la seva mort cívica per emmudiment han decidit plantar cara. De moment a la xarxa d’internet, jo espero que l’onada arribi al paper, la ràdio, la televisió... deixeu-me somiar!

Finançar la submissió 

Els atacs del sistema neoliberal són més eficaços quan aconsegueixen que la gent trobi normal que els espoliïn, els explotin, els retallin, els facin fora de la feina o els prenguin les pensions. Que els facin pagar per la sanitat i per exercir els seus drets. Per aconseguir-ho és clau que els arribin missatges afirmant que allò normal és el que passa. Que la culpa és seva, que la reforma laboral crea feina, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Això es fa a través de mitjans de comunicació que s’hi presten i que reben premis per això. Un diari barceloní es troba de franc cada matí a la xarxa de Rodalies, qui ho paga això?

Durant els anys de la no crisi associacions de veïns, organitzacions populars, partits polítics, sindicats han maldat per ser escoltats pels mitjans clàssics. S’hi han posat bé. Han acceptat quan els tractaven regular i quan els mocaven amb un drap brut. Ara potser cal aprendre d’aquells errors. Reaccionar.

Nous mitjans

La crisi ens ha donat ja mitjans ben fets, treballats per professionals amb llarga trajectòria que han estat fets fora del sistema comunicacional. Parlo del www.diario.es, Alternativas económicas, Mongolia, www.directa.cat o www.catalunyaplural.cat on jo col·laboro, o el nou diari de l’Educació. Molts d’aquests diaris han nascut amb fórmules cooperatives o de fundacions sense ànim de lucre. Moltes no compten d’entrada a viure només de la publicitat. És un peatge del que no volen tornar a dependre. Totes reclamen que la gent a la que volen servir, les organitzacions populars, se les facin seves, hi ajudin, les llegeixin, hi participin, les critiquin, les enforteixin. Així, els moviments populars s’ajudaran, es faran més forts, més crítics, millors, més útils a la gent.

Tota aquesta digressió m’ha vingut al cap perquè he llegit que el diari 'La Manyana' s’ha venut i tots els seus periodistes han estat fets fora. Una de les empreses que precisament el volia comprar ha acomiadat més de 14 periodistes i els que hi resten han de pixar, dic pixar, en ampolles de plàstic perquè l’empresa no paga l’aigua… Us podria avorrir amb exemples tètrics de persones que estan fent informació i que reben no sols pressions i amenaces, han estat retallats i han vist degradada la seva feina fins a extrems inimaginables.

Per això cal fer com la nostra gent va fer a principis del segle XX. Si no hi havia escoles es van fer ateneus populars. Si no hi havia Seguretat Social van crear les mútues. Si la carestia de la vida els ofegava van crear cooperatives de consum. Van deixar de llegir premsa burgesa i es van abocar a 'la Soli'. I van esdevenir una riuada imparable quan el feixisme va intentar donar el cop definitiu. He dit.

http://reguereta.wordpress.com/

L'eufòria de l'AEDE

Albert Sáez

Els editors espanyols de diaris han celebrat aquesta setmana la seva assemblea anual. Han aprofitat per presentar els seus resultats anuals que reuneixen a l’anomenat libre blanc de la premsa. El resum és aquest: les vendes d’exemplars baixaran aquest any un 12%, la publicitat un 17% i les 113 capçaleres que queden a Espanya tancaran l’any amb unes pèrdues globals de 95 milions d’euros. Malgrat aquestes dades, el president de l’Asociación Española de Editores de Diarios (AEDE) va declarar que els rotatius havien superat una “tempesta perfecta” i estaven plenament integrats en el negoci digital malgrat aquest encara només concentri el 14% dels ingressos publicitaris del sector.

Fa bé la patronal de deixar de llençar missatges pessimistes com havia fet els últims anys. No està tan clar que els motius donats per a l’optimisme siguin els més adients. Les redaccions de la majoria de rotatius espanyols efectivament van completar al llarg del 2012 la integració digital de les redaccions. Però no han trobat la manera d’organitzar el negoci digital. Han sabut transformar la producció i adequar dramàticament els costos però no han equilibrat els ingressos. I algunes coses que podrien millorar-los depenen de la pròpia AEDE. 

Per exemple, reclamar al govern espanyol, com han fet els de França i Alemanya, que reguli l’ús dels continguts periodístics per part dels buscadors, especialment Google, per tal d’obrir una nova font d’ingressos o millorar els ingressos publicitaris. 

La segona és crear un quiosc digital realment comú a tota la premsa que s’edita a Espanya i apte per a tots els dispositius. 

I la tercera buscar noves xarxes de comercialització del paper després del tancament de 1.300 punts de de venda i del canvi d’hàbits dels consumidors que ara no troben els diaris allà on estan, especialment els caps de setmana i les vacances. Queda molt per fer.

http://slownewsblog.com/

División en el frente de los diarios

José Sanclemente

La Asamblea de la AEDE (Asociación de Editores de Diarios Españoles), celebrada estos días, ha puesto de relieve la división del lobi editor en el frente común que los periódicos españoles deberían mantener frente a los graves problemas que les acucian: las ventas de los diarios impresos caen cada año, la publicidad está menguando todavía sin atisbar los límites de la recuperación y las ediciones digitales no consiguen compensar la desaparición de los ingresos del papel.

El ejercicio, más que de transparencia, de desnudez que han hecho directores y editores en la citada asamblea ha dejado planteamientos discrepantes sobre cómo abordar una crisis, la de la prensa, que lleva camino de convertirse en un crac irreparable.

Más allá de la crítica de Pedro J. Ramírez a la institución de la AEDE por su incapacidad o ineficiencia para establecer un marco de ayudas con el Gobierno y de la respuesta del presidente de AEDE que no quiere oír hablar de ellas sino mas bien de un marco jurídico-legal en el que los diarios se sientan confortables frente a los Google y a los ataques a la propiedad intelectual en general, más allá de eso surgieron temas de debate que, desde mi punto de vista, si no son consensuados difícilmente se puede establecer una hoja de ruta que sortee el final de la prensa escrita.

Antes de abordarlos quizá deberían editores y directores hacerse una autocrítica que no he sabido encontrar en ese debate asambleario: los diarios impresos son mucho peores que hace diez o quince años. No solo tienen menos páginas impresas sino que éstas son, en general, de peor calidad para mantener a los lectores o atraer a otros futuros. Los contenidos periodísticos son más imprecisos, están peor editados y eso ha llevado a que la profesión periodística acabe por perder credibilidad. Si además el precio que pagamos por un diario impreso es un 30% más caro que hace tan solo cinco años, entenderemos porque se hace prescindible para muchos la lectura de los diarios impresos.

Hablando con un importante editor de diarios, que corroboraba este análisis, me decía que más que el daño que pueda haber hecho internet a los impresos, es la incapacidad que los diarios tienen de incorporar a los jóvenes a su lectura: "No les interesamos nada, somos incapaces de conectar con ellos". ¿Será que los lectores se han vuelto más exigentes y los editores han estado más laxos en hacer preservar la calidad de los contenidos? En ello, no cabe duda, está influyendo la reducción drástica de las redacciones por los sucesivos despidos, la falta de recursos para la investigación periodística y la consiguiente desmotivación de los periodistas, unida muchas veces a la falta de formación continuada necesaria.

Pues bien, solo después de esta reflexión tiene sentido hablar de lo que allí se dijo:

- La marca: la marca parece la panacea de la sostenibilidad y credibilidad de un diario. Y eso es cierto, pero ante la tremenda oferta informativa y los vacíos de contenidos que se observan en algunas grandes cabeceras de diarios se está consiguiendo desgastar la marca hasta el punto que podría resultar una rémora en lugar de una ventaja. El distintivo y la bandera de enganche de un diario, como de cualquier otro producto, ya no es su lema sino su mejora continuada, en este caso en la información.

 

- La independencia: es algo que los lectores ya cuestionan permanentemente en los periódicos. Los cambios surgidos en el esquema mental de los ciudadanos como consecuencia de la actuación de los poderes políticos y económicos en esta crisis, nos hacen ser más críticos y desconfiados, también con nuestros diarios de cabecera que pensamos están sometidos a los poderes en lugar de ejercer de contrapoder. Quizá la falta de rentabilidad y el endeudamiento de algunos periódicos tienen que ver con esa supuesta connivencia con los intereses de los poderosos, ya sean políticos, banqueros o anunciantes.

- Las ayudas al sector: No ha sido capaz la AEDE, como decía al principio, de conseguir un marco de ayudas similar al que funciona en otros países europeos. En algunos de ellos como en Francia, Austria o Finlandia por poner algunos ejemplos, las ayudas a los periódicos son controladas por los parlamentos sin partidismo y con luz y taquígrafos. Aquí en España se ha preferido por parte de algunos diarios recibir ayudas y subvenciones discriminadas en función del gobierno autonómico de turno.

Otros medios como las televisiones privadas, a través de UTECA, consiguieron por real decreto eliminar de un plumazo la publicidad en la televisión pública estatal.

Creo que un marco de ayudas que contemple planes de formación, ayudas en inversiones tecnológicas, créditos blandos y convenios serios de fomento de la lectura de los diarios debería ser un objetivo que la AEDE debería plantearse con la unión de todos los editores.

De todas formas el ejercicio de desnudez y en algún caso, con excepciones, de incuria de directores y editores que se vio en la asamblea debería corregirse. No es que deban unirse porque sí, sino porque deberían sentir que los periódicos son necesarios y no deben morir. Para ello bastaría con que entendieran todos que la marca y la independencia se han de llenar de contenidos de calidad, de buenos contenidos periodísticos.

http://www.josesanclemente.com/

Tres mesos sense el Marc

Imma Muñoz

Avui es compleixen tres mesos exactament del segrest del Marc Marginedas a Síria. Tres mesos en què amb prou feines hem tingut notícies d’ell.

A la darrera crònica que va enviar, que es va publicar un dia abans que el capturessin, en Marc explicava com veien els guerrillers sirians les declaracions d’Obama que feien presagiar un atac imminent dels Estats Units. Obama obria la boca i tenia mil micròfons a través dels quals expressar-se. La població siriana, en canvi, la que havia de rebre les conseqüències de les decisions del líder mundial, en tenia molts menys: els dels pocs que havien volgut o havien pogut anar a recollir-les sobre el terreny. Aquest és el gran valor dels que, com el Marc, són capaços de renunciar a la comoditat d’una llar o d’un dia a dia plàcid per anar-se’n fins a l’últim racó a donar veu als que no en tenen.

Marginedas, amb el seu darrer llibre, a la redacció
d'El Periódico, en una imatge d'arxiu.

En Marc ja havia estat a Síria un any abans, el 2012. I ell mateix explica al seu llibre, ‘Periodismo en el campo de batalla’, que aquell conflicte l’havia deixat especialment tocat.

“A diferencia de coberturas de guerra anteriores, arrastré algunas secuelas psicológicas por lo visto durante esas dos intensas semanas de trabajo, y tardé más de lo acostumbrado en reengancharme a mi vida cotidiana”, explica.

I, tot i això, hi va tornar. Al llibre continua explicant que la visió d’un vídeo fet per ciutadans sirians en què es mostraven dotzenes de cadàvers apilats en una sala, mentre una multitud els contemplava tot tapant-se el nas per evitar la fortor, el va sacsejar. El Marc va tornar a Síria perquè no els volia deixar sols, perquè no volia que caigués el silenci, ni sobre aquells morts, ni sobre les persones que els ploraven.

Per això us emplacem a reunir-nos aquí cada dimecres: perquè no caigui el silenci sobre ell, perquè ningú s’oblidi que el Marc encara no ha tornat. I perquè ni ell ni la seva família estiguin sols, encara menys en aquestes dates tan difícils que s’acosten. Per això ho farem tot el temps que calgui, fins que el Marc sigui un altre cop aquí amb nosaltres.

Marc, t’esperem.

(Aquestes paraules van ser pronunciades el dimecres, 4 de novembre, durant una de les concentracions davant de la seu d''El Periódico de Catalunya' que els familiars, amics, companys de feina i col·legues de Marc Marginedas realitzen cada dimecres per exigir el seu alliberament)  

Més posts sobre Marc Marginedas a PAIOS:
'Marc Marginedas', per Joan Barrera
'Els tòpics del periodisme', per Albert Sáez

El asesino de Alcàsser, las teles privadas y ‘Primera plana’

Andreu Farràs

Al leer esta mañana que algunas cadenas privadas de televisión han pagado presuntamente a Miguel Ricart, uno de los asesinos de Alcàsser, para entrevistarle en cuanto ha salido de prisión, me he acordado de una escena de la película de periodistas que más me gusta: ‘Primera plana’, dirigida en 1974 por Billy Wilder, que trabajó de reportero antes de convertirse en uno de los mejores guionistas y realizadores de todos los tiempos.

Billy Wilder y Jack Lemmon, en el centro, con otros
actores, durante el rodaje de 'Primera plana'.

Chicago, 1929. Hildy Johnson (Jack Lemmon), redactor estrella del ‘Examiner’, ha decidido dejar el oficio e ir a vivir a Filadelfia con su esposa. Cuando se despide de sus colegas en la sala de prensa del palacio de justicia, le preguntan a qué se dedicará, mientras juegan al póquer y esperan que ahorquen a un panadero admirador de Bakunin que ha matado a un policía negro. Hildy responde:

--Soy Hildebrand Johnson, gerente de Waterfull & Adams, publicidad y relaciones públicas, Filadelfia, Pensilvania.

--¿Relaciones públicas? Esta es una profesión de ineptos.

--Le dijo la zorra a las uvas --replica Johnson.

Mientras brindan con el whisky y la ginebra que ha comprado Johnson y lo mezclan con hielo que la mujer de la limpieza ha sacado del depósito de cadáveres, los periodistas siguen preguntándole al 'desertor' por su futuro sueldo y sus condiciones de trabajo:

-- ¿Tendrás los fines de semana libres?

-- ¡Y la Navidad!

Johnson evitar decirles el salario que cobrará para que no se pongan “verdes” y remata: “Voy a ser la envidia de todos los periodistas, un atajo de pobres diablos con los codos raídos y los pantalones llenos de agujeros que miran por la cerradura y que despiertan a la gente a medianoche para preguntarle qué opina de fulanito y menganito. Que roban a las madres fotos de las hijas que han sido violadas en los parques. ¿Y para qué? Pues para hacer las delicias de un millón de dependientas y amas de casa. Y al día siguiente, su reportaje sirve para envolver un periquito muerto.

-- No te ensañes, Hildy --le ruega un compañero mientras llena la sala de prensa con el humo de su puro.

-- ¿Dónde está tu orgullo e integridad? --le pregunta otro redactor al saber que Johnson trabajará para el tío de su futura mujer.

-- ¿Qué beneficios me ha reportado el periodismo? –se pregunta Johnson--. No quiero acabar como acabaréis vosotros, corrigiendo pruebas, con el pelo blanco sin vista apenas, y mangando pitillos a los demás empleados.

Cuando Johnson se dispone a marcharse, el joven periodista que le sustituirá cubriendo las noticias de sucesos y tribunales para el ‘Chicago Examiner’ le pregunta ilusionado: "¿Algún consejo, señor Johnson?"

-- Uno, no termines nunca una frase con una preposición. Segundo, no te fíes de ningún colega. Y tres, no coincidas nunca en el lavabo con Bensinger.

Roy Bensinger es un periodista remilgado, elegante, culto, aficionado a la poesía y a los jóvenes, que trabaja para el ‘Tribune’, el máximo rival del ‘Examiner’. Es el diario rico, moderado, dialogante, de Chicago.

‘Primera plana’, especialmente recomendable para Ana Rosa Quintana y 'Espejo público', esconde otras lecciones de periodismo --"¿quién diablos llega a leer el segundo párrafo?"-- y muchas más descripciones descarnadas de la vertiente sensacionalista de nuestro querido oficio, pero las dejaremos para otro día. 

Un periódico por dentro

José Sanclemente

Mucho se habla de la crisis de los diarios impresos. La caída de la publicidad en los últimos cinco años es del 65% y la venta de ejemplares del 45%. El precio de cabecera se ha incrementado en un 30%, pasando de 1 euro a 1,30 euros en la actualidad. El modelo de negocio hacia lo digital está cambiando desde la época en que 'El País' anunció el "todo gratis" en octubre de 2007, pero no encuentra todavía la rentabilidad. A igual que hice con El libro por dentro, trataré de explicar cual es el margen que tiene un periódico en la actualidad.

Supongamos que la tirada media de un diario de los llamados grandes es de 200.000 ejemplares y que su devolución (invendidos) es del 20%. Es decir, vende 160.000 ejemplares diarios. De 1,30 euros que pagamos por un periódico en días laborables, le queda neto al editor 1,25 (el resto es el 4% de IVA) y de ahí comisiona al vendedor (quiosco o librería ) con un 20%, es decir 25 céntimos.

Con el euro que le queda ha de pagar la impresión, el papel, el transporte a 10.000 puntos de venta si es un diario de ámbito nacional, la plantilla de periodistas (supongamos por el tamaño de la tirada que tiene 150 periodistas), el personal de administración, departamento comercial, distribución, sistemas, etcétera (60 personas), los gastos de colaboraciones y agencias de información, viajes, material de oficina, alquileres, suministros de electricidad y agua, telefonía, gastos financieros, almacenes y resto de gastos de estructura.

He calculado que los costes están cercanos a 1,50 euros por ejemplar vendido. Lo que significa que su margen sobre el precio de venta es negativo en 50 céntimos (calculando el PVP menos IVA y menos el 20% del kiosco); o lo que es lo mismo el editor del periódico debería recibir neto 1,50 euros para equilibrar sus cuentas y el lector debería pagar un PVP aproximado de 2 euros, puesto que debería soportar el IVA y el descuento del kiosco.

Es decir un periódico debería costar 0,70 céntimos más.

Sin embargo, dado que la prensa escrita tiene la doble financiación a través del precio de la cabecera y de la publicidad, el editor busca cubrir sus costes con los anunciantes y ganar algo de dinero.

En el caso del tamaño del diario que he puesto como ejemplo, solo equilibraría su cuenta de resultados si facturara alrededor de 80.000 euros diarios por publicidad (2.400.000 euros mensuales). Muy pocos diarios en España facturan eso hoy en día.

Tal y como ha evolucionado el mercado en estos momentos del total de los ingresos de los diarios el 68% vienen por la venta de ejemplares y el 32% de la publicidad. Hace solo cinco años en un diario de ese tamaño era prácticamente a la inversa.

Si sigue cayendo el consumo y, por tanto, la inversión de los anunciantes veremos muy pronto una nueva subida de los diarios que, desgraciadamente, llevará aparejada una nueva caída de la difusión. 

http://www.josesanclemente.com/

El nou poder de l’audiència

Albert Sáez

El Nieman Lab ha ressenyat aquesta setmana dos interessants estudis empírics entorn del paper de l’audiència en l’escenari de la informació digital. El primer és un estudi de Angela M. Lee i Hsiang Iris Chyi sobre l’interès del públic en les notícies que publiquen els mitjans digitals. Els autors determinen que l’audiència va considerar irrellevants i sense interès dos terços de les notícies que havia llegit. Només en el cas de la informació local, el material aprofitable sumava el 50 per cent del total dels continguts publicats. L’estudi pot tenir moltes lectures però la primera d’urgència és que els periodistes encara no han aprés a utilitzar la interactivitat per determinar l’interès periodístic dels fets i segueixen pensant que el públic no ha de ser l’epicentre de les seves decisions.

Un segon treball apunta una mancança similar. Es tracta d’un treball de Hong Vu Tien que ha entrevistat 318 editors de diaris digitals, allò que abans anomenàvem els 'gatekeepers'. El 60 per cent continuen assegurant que les mètriques d’audiència que proporcionen els editors digitals i els buscadors no condicionen la seva selecció dels fets que converteixen en notícia tot i que un terç reconeix que si alteren la seva planificació informativa.

Un tema de gran actualitat també a Catalunya ha propòsit de la traslació a l’àmbit periodístic del debat sobre la independència. El triangle entre la posició editorial, els interessos i la dinàmica del propi públic condiciona aquests dies les estratègies dels mitjans informatius que sistemàticament són acusats pels observadors de traspassar línies vermelles en una o altra direcció. ¿Quan aprendrem que els mitjans són del seu públic i, per tant, el mirall on descobrim l’alteritat que no pensa com nosaltres? L’entorn digital ens ho facilita encara que no ho aprofitem prou.

http://slownewsblog.com/

Antonio Franco, culpable. Mensaje de un hincha agradecido

Toni Piqué

Una de las preguntas que más le han hecho a uno –fuera de cómo estás, qué hora es, tienes fuego y esas– era por qué dedicaba a 'El Periódico' cuatro horas cuatro de las 70 del curso de Proyectos. Por qué a ese diario y no a otros de Barcelona o de Madrid que vendían más, tenían más historia, eran más glamurosos o colocaban más tertulianos en radios y teles.

Para hacerla corta e ingenua, le diré que hay dos razones. Una, que nació para ser el diario de los que no tenían diario. De la gente del cinturón industrial de Barcelona, muchos inmigrantes con pocos estudios y menos medios. Sí, también de los progres de los 80 y 90 que no tenían dónde parar. Pero sobre todo de aquellos trabajadores a quienes los medios apenas prestaban atención y eran decisivos en un país que estrenaba democracia y los había transformado en votantes, en pueblo, en ciudadanos, algo a lo que no estaban acostumbrados ni sabían cómo se comía tras 40 años de dictadura. 'El Periódico' les dio presencia, argumento y atención. Fue decisivo para hacer que, en Catalunya, los de fuera y los de aquí seamos un solo pueblo, 'un sol poble', como decimos ahora y no dos comunidades separadas por la lengua, las raíces o la plata. Así que cuando se escriba como se debe la historia reciente de este país, 'El Periódico' ocupará –debe ocupar– un capítulo así de grande, porque fue una herramienta de inclusión social y política formidable, crucial, determinante.

En segundo lugar, porque hacer periodismo popular no está al alcance de cualquiera. Es un periodismo difícil, poco agradecido, maltratado. Hay que traducir dos veces la realidad: la primera para entenderla uno y la segunda para facilitársela a lectores que no son como uno. Es complicado. 'El Periódico' dignificó la categoría mientras se degradaban sus diarios fundadores, desde el 'Daily Mirror' británico al 'Daily News' de Nueva York pasando por 'France-Soir' y 'Bild'. La dignificó tanto que algunos teóricos lo llaman popular de calidad. Su influencia fue enorme: obligó al diario-serio-de-toda-la-vida de Barcelona a reformarse acercándose a él y no al revés. Amén de que todos los diarios nuevos aparecidos en Barcelona siguen sus huellas más que las del competidor.

Antonio Franco y Antonio Asensio con el primer ejemplar del
diario, el 26 de octubre de 1978

De ahí las cuatro horas. Es justo.

Bien. El director fundador de ese diario fue Antonio Franco.

Él dirá que no estaba solo, que Antonio Asensio, el dueño, ya fallecido, fue la clave. Querrá quitarse el foco de encima. Que le dejen en paz. Siempre lo hace. Está bien así. Pero él era el primer director de la cosa. Eso no se lo quita nadie.

Ahora que su criatura cumple 35 años, conversó con Franco esa magnífica entrevistadora que es Núria Navarro. No debe perderse esta pieza ("El periódico nació rojo"). Aquí en español y aquí en catalán. Les dejo unas muestras (sabrán disculpar algunas expresiones del entrevistado en lengua francesa):

"Soy expansivo, soy grande, soy mandón. Pero siempre he respetado mucho a la gente. Los jefes de área fueron muy independientes. Hasta el día siguiente no les decía lo que no me gustaba. Nunca bajaba antes a tocar los cojones. Y confesaré que nunca supe dedicar horas a llamar a ministros y a jueces --cada vez que hablaba con ellos, me sentía condicionado--, pero quería que los especialistas lo hicieran y me lo contaran. También entendí que el director era el interlocutor con la empresa de lo que pensaba la redacción. […]

Siempre fui con mucho cuidado de marcar distancias con los que tenía afinidad ideológica. Viví mal con el tripartito [el gobierno catalán de izquierda entre el 2003 y el 2010], porque aproveché la oportunidad para hablar claro. Y tuve una buena relación personal, pero muy tormentosa, con el PSOE [el partido socialista español]. Es verdad que el caso Filesa [un grave caso de corrupción de ese partido] salió el mismo día que en 'El Mundo'. También lo es que rompí la amistad con Felipe González [presidente del gobierno de España, 1982-1996] por el terrorismo de Estado. Yo entendía que la derecha hiciera terrorismo de Estado, pero no los míos. Felipe intentó darme explicaciones sobre el GAL [banda terrorista organizada desde el Ministerio del Interior] en la Moncloa y yo no quise saberlo. No quería saber cosas que iban a condicionar lo que iba a escribir. Me levanté y me fui. Ahí acabó una amistad cojonuda.

He sido un cojonudo lector de diarios. Eso me permitía hacer la auditoría del periódico. Como director de papel no me engañaba. Empujé el cambio de tecnología, pero ya se nos habían escapado los jóvenes. Vi que ya no era el director idóneo".

A ver si se nos pega algo, aunque es difícil estar a esa altura.

Enhorabuena a 'El Periódico' por esos 35 años y a ver cuándo le dedican una plaza a Antonio Franco en esta ciudad --y en Lleida, de donde somos los dos.

Actualización a 9/11/13: El hombre ha reaccionado: "A mí solo me gustaría que me dedicasen un pasaje o un callejón sin asfaltar en el que hubiese niños jugando a fútbol, cambiando cromos o leyendo tebeos. En el cinturón, por supuesto". Queda dicho. Y recuerdo que en estas cosas siempre se debe respetar la voluntad del mandante. Es de ley.

http://www.paperpapers.net/

La gosadia de negar-se a fer d'esclau

Cristina Palomar

La setmana passada ens vam anar tots a dormir amb la notícia del tancament de Canal 9 i la rebel·lió dels seus treballadors denunciant pràctiques vergonyoses i censura durant anys. Jo me'n vaig anar al llit amb la meva pròpia dosi de rebel·lió després d'haver cantant les quaranta a un cap explotador i a la seva mà dreta, barreja de Terminator i Hannibal Lecter. I és que avui en dia negar-se a treballar com un esclau en la nostra professió és un petit gran acte revolucionari. Potser si en sovintegessin més, la professió periodística no es trobaria en la situació catastròfica actual.

Anthony Hopkins com Hannibal Lecter.

La meva història comença fa un mes i mig. Em vaig apuntar a una oferta de la bossa de treball del Col·legi de Periodistes perquè em podia ajudar a complementar els meus ingressos. Buscaven redactors per fer continguts de qualitat en un blog corporatiu. La feina s'havia de fer des de casa, però et donaven suficient llibertat com per organitzar-te el dia còmodament. Al cap de dos dies em van cridar per fer una entrevista. La trobada va durar més d'una hora i mitja i, per a la meva sorpresa, no van estalviar lloances al meu perfil professional.

Evidentment, el miratge es va trencar quan vam arribar a l'aspecte econòmic.A diferència de molts altres, aquests estaven disposats a pagar-me per la feina feta. Les condicions no eren per tirar coets: 5 euros per text publicat, però vaig calcular que em podria anar bé per sumar un sou digne a final de mes. Escriure és la meva professió, m'agrada molt i ho faig ràpid. Vaig dir que sí i de seguida em vaig posar a fer feina.

Jo, com l'Eva Piquer, també crec que la bona gent és majoria i em resisteixo a canviar malgrat els gripaus que m'he empassat perquè també he trobat bones companyes. Tanmateix, les alarmes es van disparar al cap d'uns dies quan el que havia de ser una feina fàcil es va convertir en un abús en tota regla. No només havia de buscar els temes i escriure'ls. També havia de traduïr-los al català, editar-los per doble al word-press, il·lustrar-los amb fotos de qualitat, posar-hi tots els enllaços correctament i fer el seguiment on-line dels comentaris.

La gota que va fer vessar el got va ser un informe fet dimecres passat per Terminator-Hannibal Lecter de tot el que feia malment. De fet no era el primer. Cada dia em feia arribar un amb la seva mala educació característica, però el to de l'últim atribuint la falta de seguiment del blog a la qualitat dels continguts que curiosament ell aprovava prèviament em va fer donar el cop de puny a taula.

Ara sóc més pobre que ahir, però més lliure. Ja sé que amb la dignitat no es menja, però crec que és molt pitjor la indignitat de convertir-te en un esclau per 5 euros. Els periodistes ens hauríem d'acostumar a plantar cara als explotadors. I hauríem de fer-ho de bon començament i no al final i quan ja ho tens tot perdut com han fet els col·legues de Canal 9.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

RTVValenciana

Joan Brunet i Mauri

La crisi social i, sobretot, política i democràtica que al meu entendre s’ha obert al País Valencià arran la decisió adoptada pel govern d’Alberto Fabra de tancar Canal 9, em mou a un parell de reflexions urgents. 

Primera. Que un govern prengui una mesura com la que ha adoptat el Consell Valencià de tancar un canal públic de comunicació constitueix en la pràctica una vulneració de les normes democràtiques més elementals. I això perquè una mesura com aquesta no hauria de poder ser adoptada mai passant per sobre del parlament atès que afecta a un ens de servei públic. 

Menys encara es poden canviar les regles de joc a conveniència, en un intent de maquillar una decisió tan dràstica com la de tancar un mitjà públic de comunicació que per definició ha d’estar al servei de la democràcia i de la ciutadania, i no pas del govern de torn. La missió de qualsevol ens públic de comunicació és la de garantir el dret que assisteix a la ciutadana a disposar d’una informació plural, puntual i veraç; un dret que per la seva naturalesa no pot ser conculcat per una simple decisió adoptada en un despatx presidencial com a resposta a una sentència judicial desestimatòria d’un ERO que, com reconeix el jutge mateix en la seva sentència, vulnerava “drets fonamentals i llibertats publiques”.

La segona. Confesso que de l’evolució del cas i de les notícies que se’n han derivat, em preocupa una altra vessant que he vist escassament tractada des dels mitjans de comunicació. Em refereixo al fet que arran la decisió del govern d’Alberto Fabra, alguns i algunes periodistes de Canal 9 han decidit deixar-se anar, i treure els drapets al sol en quant a la denúncia de les pressions i de les manipulacions que des del Consell els arribaven. D’aquesta manera hem tingut testimoni fefaent d’allò que tots sabíem sobradament que estava passant a Canal 9, però que ningú des de dins no s’atrevia a dir, i que possibilitava que des dels canals de comunicació de titularitat pública valenciana es fes de tot menys allò el que els corresponia fer, això és informar de manera veraç a la ciutadania. Però el testimoni d’aquestes ingerències i de les pressions rebudes pels periodistes ens situa davant l’evidència de males pràctiques professionals que es donaven a Canal 9 que ben poc diuen a favor de l’ètica i de la deontologia professional que ha de ser exigible a qualsevol periodista, treballi o no en un mitjà de titularitat pública. 

Sabem que un plat de mongetes pot explicar, a voltes, els comportaments d’algunes persones. Més en temps de dificultats en què un lloc de treball és precisament això, un preuat lloc de treball. La qüestió rau en si a canvi d’assegurar-se un lloc de treball s’ha d’estar disposat a acceptar qualsevol imposició i, en conseqüència, a fer renúncia a l’aplicació de criteris ajustats a l’ètica i a la deontologia professional en les tasques informatives. Contràriament, millor serà que ens deixem de proclamar principis ètics i codis deontològics que després no som capaços de complir. 

D’altra banda, davant els testimonis que hem conegut en quant als constrenyiments informatius soferts pels professionals de Canal 9, ingènuament em pregunto què pot o podria estar passant en d’altres ens públics de comunicació damunt els quals ens consta que els governs de torn hi tenen posada quelcom més que la seva mirada... I potser haurem de concloure que a les alçades que som, continuen estant en joc drets tant fonamentals com els relacionats a l’accés de la ciutadania a una informació lliure, contrastada i solvent, que al cap i a la fi és el que s’espera dels mitjans de comunicació en general, i dels de titularitat pública en particular. 

El valor añadido no sabe de crisis

Julia Sousa

Llevamos tiempo en el que se habla mucho de la crisis de la prensa en general, del periodismo y de los periodistas. Tanto, que aburre. El último episodio es el cierre de Canal 9, en la comunidad valenciana, con más de 1.700 profesionales en la calle y 3000, que han trabajado hasta ahora para el ente televisivo. Una tragedia si contemplamos las cifras. No todos son periodistas, evidentemente, pero muchos sí. Pero por primera vez, estamos visualizando la autogestión de un medio televisivo por parte de sus profesionales, también es cierto que es la primera cadena televisiva autonómica que cierra.

Dicha autogestión ha derivado en un periodismo de denuncia de las presiones políticas e informativas de todos sus contenidos. Algunas voces ya han dicho que deberían haberlo denunciado antes y, no ahora, cuando han perdido su puesto de trabajo. En parte es cierto pero ¿hasta qué punto el periodista tiene que ser también un héroe? Siempre ha existido el código deontológico en los medios, que ha servido como herramienta para delimitar lo que se puede o no decir, lo que se debe o no aguantar, lo que raya la ética periodística o no. Parece que aquí no funcionó.

Que los medios han estado o están politizados es una evidencia desde hace años, pero en muchas ocasiones el atrevimiento de directores y no tanto ha facilitado que en ocasiones las redacciones puedan investigar temas angostos. A resultas de estas noticias es cuando el lector despierta de nuevo buscando información. Varios estudios realizados hace poco, uno de ellos del profesor Andreu Casero-Ripollés, de la Universidad de Castellón, alerta de que la gente está poco predispuesta a pagar por la información, dada la gran eclosión de noticias y datos que se cuelan todos los días a través de las redes sociales. Así, los medios se ven obligados a vivir en precario, y precaria también es la información que se ofrece. Todo precario y en precario y deseo reincidir en esta palabra, porque para mí sintetiza muy bien el origen de la crisis, así como su transcurso en el tiempo. 

Cocinar un plato requiere buenos ingredientes, de la misma manera que cocinar una buena información también precisa de buenos medios y tiempo. No es descubrir nada, lo sabemos todos. Pero no nos quejamos. Las redes sociales son óptimas para ejercer el periodismo, se han convertido en una herramienta muy útil, pero no pueden ser la base absoluta de la información periodística, entre otras razones, porque ser periodista requiere tiempo, dedicación y conocimientos, elementos de los cuales carecen la gran mayoría de los que publican su “estado” en las redes sociales. Ni falta que les hace, no son periodistas. Pero hemos dejado que el intrusismo nos inunde y no hemos sabido atajarlo. Al contrario, lo hemos aplaudido. Desde que hace años invertimos horas de nuestras crónicas en cualquiera de los medios para que el transeúnte de a pie dé su opinión, cuando en la mayoría de los casos no tiene ni idea y con ellos llenamos minutos de programación, sobre todo en la radio y televisión. Son comentarios huecos que estorban, pero llenan un espacio. Esta práctica que lleva tiempo haciéndose ha ido en perjuicio de la profesión periodística, ya que casi todo el mundo se ha visto y se ve capaz de realizar una crónica, de facilitar un análisis y de dar su opinión. No es esto, señores. Busquemos personas con criterio que expongan su opinión. Eso sí es periodismo, buscarlo, valorar y conseguir su voz, pero esto comporta tiempo y criterio. ¿Hemos de llamar al que siempre nos coge el teléfono porque es más fácil? no. ¿Hemos de lanzarnos a la calle y hacer un pregunta al vuelo, a ver quién se nos para un momento? No. ¿Hemos de copiarnos los unos a los otros? No. ¿Hemos de ir a una rueda de prensa sin saber quién es el que la da? No. ¿Hemos de consentir que los políticos ofrezcan ruedas de prensa sin derecho a preguntas? No. Son tantos noes seguidos que quizá sería preciso ir buscando algún sí. Todos estos noes han desembocado en una crisis profunda. Dicen que de credibilidad; es posible. También se quejan algunos estudios realizados al respecto que los periodistas de renombre se dedican hacer artículos de opinión, en lugar de dar información. Bien, no veo el problema. Siempre ha habido las secciones de opinión y las de información, no tienen por qué ir parejas.

En cualquier caso, para mí lo más preocupante es que una gran mayoría ha decidido no pagar por obtener información. Este punto si me parece subrayable y digno de estudio. ¿Por qué no queremos pagar? Dicen que porque ya tenemos mucha información gratis, dicen que porque no se aporta gran cosa en las noticias, dicen que porque estamos en crisis… dicen que no quieren pagar. Posiblemente deberíamos ser capaces de dar a conocer el valor añadido que existe en una buena información y que se distancia muchísimo de las noticias de 'marca blanca' que tanto abundan en las redes. Vender nuestro valor añadido, ahí está nuestra credibilidad y nuestra fuerza.

TV-3 y 'La Vanguardia'

José Sanclemente

Jordi Évole en su programa 'Salvados' habló de la penuria laboral en la que estamos instalados. En un momento del programa, un sindicalista de la empresa de automoción Nissan dijo que la presión a la que están sometidos en las negociaciones con la empresa traspasa el ámbito de las puras relaciones laborales entre empresa y trabajadores: políticos y medios de comunicación toman posiciones conminándoles a negociar rebajas salariales y recortes de empleo con el fin de que se mantengan en el país estas multinacionales subvencionadas por el erario, es decir, por todos nosotros.

Durante la conversación con Évole, el sindicalista dijo que cada día, sobre el mediodía, llegan a la planta de Nissan alrededor de 2.000 ejemplares de 'La Vanguardia', que se distribuyen gratuitamente entre los trabajadores.

Évole mostró en su iPad un editorial y varias informaciones de 'La Vanguardia' que pedían "diálogo" y "sensatez" por parte de los trabajadores de la planta de la Zona Franca, que aceptaron una doble escala salarial y rebajas en su salario. La empresa, que recibió varias decenas de millones del Govern de José Montilla realizó una regulación de empleo al poco tiempo de ingresar estas subvenciones a fondo perdido.

"Es lo que hay", decían los trabajadores entrevistados en 'Salvados'. Y seguramente es verdad que no tenían /teníamos otra opción.

Es llamativo el papel que los medios pueden jugar en los momentos de crisis. No debemos esperar una defensa de los más débiles, sino más bien una alineación con los poderosos, quizá porque entre los primeros también se encuentran algunos diarios catalanes.

El director de 'El Periódico de Catalunya' alertaba en una columna sobre la concesión de la externalización (privatización) de la publicidad de TV-3 a favor de intereses ocultos de grupos privados que todos interpretan en clara alusión a su competencia: 'La Vanguardia'.

'El Periódico' ha colgado en su web y publicado en el diario varias informaciones, incluida una del comité de empresa de TV3, en la que tacha de error la decisión mayoritaria del Parlament de Catalunya.

'La Vanguardia' ha hecho una información de perfil bajo sobre este tema. ¿Significa eso que el Grupo Godó aspira a la concesión de la venta de espacios publicitarios de TV-3?

Una de las razones esgrimidas para privatizar la facturación publicitaria de la cadena es la imposibilidad de competir con el oligopolio de Antena 3 y Telecinco. Se supone impensable que el concesionario fuera precisamente uno de ellos (Atresmedia o Mediaset), aunque pudieran resultar los más eficaces. Grupo Zeta, editor de 'El Periódico' no tiene experiencia en gestión comercial televisiva y en cambio Godó dispone de 8TV, que ha alcanzado una audiencia del 5,8% que unida a la de TV-3, que raya el 15%, le permitiría hacer una buena tarifa conjunta publicitaria a imagen y semejanza de la empleada con La Sexta y Cuatro de las privadas españolas.

Sí o sí, parece que lo de la publicidad de la tele catalana acabará en manos de 'La Vanguardia'.

No hay que rasgarse las vestiduras por ello. La mayoría de los gobiernos, incluido el tripartito, han beneficiado en subvenciones a su grupo y este de CiU se cree en deuda con el editor, que no ha tenido reparo en modular su interpretación "moderada" hacia la independencia hace tan solo unos días.

Visto el papel de altavoz y propaganda que 'La Vanguardia' hace de las consignas del poder económico y político establecido, yo le daría la publicidad de la televisión pública a ese diario: ha demostrado que lo puede hacer con eficacia y solvencia.

http://www.josesanclemente.com/

Pitjor que el PP amb Canal 9: com privatitzar TV-3 sense que es noti

Gabriel Jaraba

Es un joc de miralls deformants diabòlic: mentre la majoria de la gent mira cap al tancament de Canal 9, decidit a l'“ordeno y mando” desprès d’un llarg i galdós procès de malgovern i degradació de la televisió valenciana, més aprop de nosaltres té lloc una maniobra tant o més perillosa per a la televisió pública de qualitat i servei. La privatització del departament comercial de TV-3 és un torpede en la línia de flotació de la televisió nacional de Catalunya, patrimoni de tots els ciutadans i estructura d’Estat.

L’expedient de regulació d’ocupació i l’acomiadament de 400 treballadors de TV-3 i Catalunya Ràdio acabarà essent el preludi d’una operació de més volada: posar en mans alienes el departament de l’empresa que genera els ingresos directes per publicitat, que són els que permeten que els diners que paguen els contribuents pel servei públic siguin una quantitat molt petita. Però el més gros és que el plec de condicions de la licitació no especifica literalment que les empreses que vagin a concurs no formin part d’una televisió o grup de comunicació de la competència.

La “creativitat” de l’operació és d’allò que no hi ha: no només es privatitza l’eina de guanyar diners sinó que a més es pot concedir --és a dir, es concedeix-- a la competència. Es lliura TV-3 a qui té interès en que no guanyi diners per a que els guanyi la seva empresa mare o bé en que TV-3 s’afebleixi per tal d’aconseguir mitjançant una operació d’infiltració el que no es pot guanyar en la lliure competència.

D’aquesta manera es privatitza TV-3 sense privatitzar-la, s’afavoreixen els operadors privats que fan costat a les polítiques del govern per desballestar una empresa pública amb professionals crítics i es lliura el sector audiovisual català als grans operadors en detriment de les petites empreses productores a les quals TV-3 havia servit de dinamitzadora.

Que em perdonin però aquesta maniobra del govern català és molt més perillosa i insidiosa que el tancament barroer de Canal 9 per part del PP. I més sofisticada per tal que els ciutadans no arribin a percebre amb claredat que els estant desmuntant la seva televisió a la cara.

I per cert, amb la decidida col·laboració del PSC, que ha sumat el seu acord amb la mesura al consens entre CiU i PP. Com deia aquell, "apaga y vámonos".

Per llegir més a: 

L’enemic a casa, del comitè d’empresa de Televisió de Catalunya.

TV3 cedirà sense garanties el negoci de la seva publicitat, informació a 'El Periódico de Catalunya'

Un error molt inoportú, article d’Enric Marín a 'El Periódico de Catalunya'.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/

'El Correo de Andalucía', vivir y morir en paz

José Sanclemente

A los diarios se les debería dejar vivir y morir en paz por el bien de la empresa editora y, sobre todo, el de sus lectores.

El caso de 'El Correo de Andalucía', recientemente adquirido por un euro por un fondo de inversión llamado Abra Invest dedicado a fusiones y adquisiciones y "expertos en crecimiento empresarial", según reza en su página web, puede ser un nuevo caso de eutanasia a un medio de comunicación centenario que ya estaba malherido.

'El Correo' es el diario decano de Sevilla. Lo fundó el obispo de la ciudad en 1899 y pasó, entre otras, por las manos de Prensa Sur, una sociedad vinculada al PSOE andaluz bajo la batuta de un testaferro del partido llamado Emilio Martín, que se apoderó de las acciones del diario ante la mirada atónita de Gaspar Zarrías, vicepresidente de la Junta de Andalucía y actualmente diputado en las Cortes por el PSOE, que teóricamente era quien lo gobernaba a placer.

Durante una época convivieron en su accionariado la nacionalizada Cajasur, perteneciente a la Iglesia, y el PSOE andaluz. Todo un dislate que suponía un tira y afloja entre la Junta y la Iglesia representada por el cura Castillejos, entonces presidente de Cajasur.

Más tarde, la Junta consiguió inclinar la balanza hacia Prisa para que adquiriera el paquete de Prensa Sur y se acabara haciendo con la mayoría de 'El Correo de Andalucía'. En el paquete iban también el diario 'Jaén' y 'Odiel' de Huelva y un paquete minoritario del diario 'Córdoba'.

Prisa, necesitada de financiación, hizo un pase al grupo siderúrgico Gallardo que en sus momentos dulces optaba también a la compra de Grupo Zeta cuando éste se puso en venta. Prisa ha seguido prestando hasta la fecha servicios de impresión y asesoramiento a la cadena periodística de Gallardo y envía suplementos, informaciones e infografías al 'Correo' a través de las sociedades GMI (Grupo de Medios Impresos) y GMP (Gestión de Medios de Prensa). De hecho, la sociedad editora de 'El Correo de Andalucía' sigue siendo accionista minoritaria de esas empresas de servicio de Prisa, según consta en la memoria del grupo.

Y al fin llegó el famoso fondo. Un fondo que no ha entrado en el accionariado haciendo una ampliación de capital que pudiera permitir, siquiera, pagar los sueldos atrasados de los trabajadores del diario y remontar la sociedad con una financiación adecuada. ¿Dónde está la 'expertise' de crecimiento empresarial de Abra Invest?

Me temo que el diario se hundirá en el fondo si alguien no lo remedia. Tantas manos e intereses accionariales como tuvo en su historia no fueron capaces de acabar con él. Ahora solo lo podría salvar un editor con los periodistas ¿Pero qué es eso? ¿Existe esa figura?

http://www.josesanclemente.com/

¿Torna la responsabilitat editorial?

Albert Sáez

El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha estat notícia aquesta setmana per la seva sentència contra l’anomenada 'doctrina Parot' que permetia la retroactivitat en el compliment íntegre de les penes per delictes de sang a Espanya. Però també ha emès una important resolució pel futur dels mitjans de comunicació en l’entorn digital. Ha resolt contra la petició d’un portal de noticies d’Estònia condemnat per la justícia del seu país per haver publicat comentaris difamatoris contra una companyia naviliera.

Seu del Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg.

L’argument dels recurrents era doble: d’una banda consideraven que la multa era una violació de l’article 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans que protegeix la llibertat d’expressió i, de l’altra, entenien que era una violació de la Directiva de la UE sobre comerç electrònic en considerar que aquesta derogava la legislació civil de l’Estat membre en matèria de protecció de l’honor i la pròpia imatge.

El Tribunal d’Estrasburg ha desestimat els dos arguments. Ni imposar una multa per insultar és una violació del dret a la llibertat d’expressió ni el lliure comerç electrònic passa per sobre de determinats drets fonamentals. Dit de manera més planera, la resolució estableix que la mateixa responsabilitat que tenen els editors en suport paper la tenen en el suport online. Aquest és un element nuclear per definir el nou model de negoci de la informació en l’entorn digital. Una part de la competència digital s’ha basat, com hem explicat, en una asimetria normativa que eliminava alguns dels costos que tenien les empreses tradicionals en virtut de les seves obligacions legals. La sentència d’Estrasburg és un atac frontal a la generació de tràfic a partir de la impunitat dels comentaris. Certament que en un primer moment la mesura afectarà igualment als nous i als vells mitjans, però a mig termini aquesta sentència pot ajudar a definir un nou model de negoci que elimini la competència deslleial generada a partir de la impunitat dels comentaris i que reconegui que la responsabilitat editorial és el revers de la protecció dels drets d’autor.

Estrasburg ha donat tres pistes de cap on han d’anar les coses: els mitjans digitals han de posar mitjans per evitar que els continguts que publiquen atemptin contra drets fonamentals; els mitjans digitals no han de permetre la difusió de comentaris anònims la qual cosa no vol dir que no puguin ocultar les identitats, però en tot cas les han de conèixer perquè, en cas contrari, el delicte l’estan cometent ells; i, tercer, les penes/multes han de ser proporcionades i fonamentades en la reiteració, l’anonimat i la manca de qualsevol control.

Possiblement no estem davant la solució definitiva però sí cap un camí que corregeix alguns excessos dels últims anys com per exemple confondre la llibertat d’expressió amb la impunitat, negar la responsabilitat editorial per vulnerar la propietat intel·lectual i fer passar els mitjans de comunicació com a simples serveis en les directives europees sense tenir en compte la seva vinculació amb els drets fonamentals.

http://slownewsblog.com/

Twitter, dones i poder

Pepa Badell

El darrer article del meu admirat Nicholas D. Kristof al 'New York Times' es titula així: 'Twitter, Women and Power'. Val la pena llegir-ho.

Amb la propera sortida a borsa de Twiter com a excusa, el periodista es pregunta per què hi ha tan poques dones a les més altes esferes de decisió empresarial, econòmica, recerca, política i social. I el món de la comunicació, també te sexe? Rotundament si, pel que fa a les direccions, i també pel que fa als continguts.

I ja fa temps que moltes dones –i homes-- ho denuncien, creen plataformes, fan tasca de divulgació, etc... Però sembla que el camí encara és molt llarg. Si les dones som, aproximadament, la meitat de la població, com és que deixem perdre la meitat del talent? Potser la meitat no, però bona part sí.

Només cal mirar les estadístiques i informes de la CE, veure qui s’asseu als consells d’administració de les grans empreses; el nombre de dones que compten a la política (no només formant part de la quota); qui es queda primer a l’atur a una casa o ha de fer una feina infravalorada i malpagada.

Després, donem un cop d’ull a les aules, especialment les universitàries: són plenes de dones amb grans capacitats que potser mai podran arribar a llocs de responsabilitat i, per tant, de decisió. No ens estem perdent alguna cosa?

Com bé apunta amb certa malícia Kristof, què hauria passat al 2008 si, en comptes de Lehman Brothers, l’empresa hagués estat Lehman Sisters? Sembla una broma, però pels estudis que s’han fet, una major proporció de dones en punts clau de decisió pot eliminar riscos i aportar molts beneficis, no només econòmics: creativitat, organització, eficiència, lideratge inclusiu, valoració del risc, etc... 

Només cal navegar per alguns indicadors de l’Idescat i altres organismes per entendre la importància de servir les dades estadístiques segregades per sexes. D’aquesta manera, anirem –tothom– prenent consciència que no incorporar una dona a qualsevol àmbit de decisió suposa perdre moltes possibilitats, ja siguin empresarials, econòmiques, de recerca, polítiques o socials.

I les dones, què hem de fer? Seguir lluitant per assolir el lloc que ens pertoca des d’una perspectiva diversa i inclusiva. Al final de tot aquest procés, i seguint amb el joc de paraules que planteja l’article de Kristof, ¿hi hauria un Lehman Brothers & Sisters? Personalment, prefereixo que no hi hagi cap Lehman.

Així, ¿per què no bastir una societat de Sisters & Brothers, on potser les escales de valors serien realment unes altres?