Els errors de l’entrevista a Enric Cirici per Saül Gordillo. La memòria és enganyosa.

Maria Favà Compta

La direcció del diari 'El Punt-Avui' ha encomanat a Saül Gordillo una sèrie d’entrevistes als fundadors-comptepartícips del diari 'Avui'. Els treballadors del diari ja han protestat pel fet que Gordillo, una persona condemnada per delictes sexuals, continuï col·laborant en el mitjà. L’empresa ha menystingut les raons dels treballadors i Joan Vall Clara ha defensat Gordillo a peu i a cavall. Jo també, com a fundadora, comptepartícip i exredactora de l’Avui, m’adhereixo a la protesta dels meus antics companys.

En la primera entrevista que va publicar Gordillo en l’edició del 5 de gener he detectat unes pífies que no sé si atribuir-les a l’entrevistador

Un dels comptes de participació per a fundar el diari 'Avui'.

o a l’entrevistat, Enric Cirici, que el 1975 era el vicepresident de l’empresa editora Premsa Catalana SA. Cirici complirà enguany noranta-quatre anys. Ja sabem que la memòria és enganyosa. “Un gran cementiri”, que deia Manuel Ibáñez Escofet. I més quan hom es fa gran i tendeix a barrejar els records.

Els comptepartícips van ser els primers finançadors del diari abans que surtis publicat el primer número. És una figura jurídica medieval coneguda com a “comptes de participació”. Avui en diríem capitalisme popular o verkami.

Anem a l’entrevista. Quan Cirici parla de la primera redacció de l’'Avui' deixa anar una animalada que per extensió afectaria tot el col·lectiu professional d’aquells anys. Cirici afirma que els periodistes de la primera època no volíem escriure a màquina i exigíem secretàries per tal que passessin en net els que nosaltres havíem gargotejat a mà. Això és surrealista. La mitjana dels periodistes que vàrem començar a l’'Avui' teníem vint-i-cinc anys i el cul pelat d’escriure a màquina en les redaccions d’on procedíem. ¿Fins on hem de retrocedir per trobar taules de redacció amb tinters i plomes, senyors amb visera i manegots? Les poques vegades que vaig veure el senyor Cirici per la redacció sempre em va semblar que s’ho mirava tot des de dalt. Com si tingués un rei al cos. I potser per això no es va fixar que tots estàvem davant d’una màquina d’escriure. O s’ha confós amb els fotogrames de la pel·lícula 'The front page' ('Primera plana'), on Billy Wilder recrea una redacció de Chicago de 1929.

Afirma que “Espar Ticó va tenir la idea de fer el primer diari català després de la guerra”. Tampoc és cert. Només cal llegir les memòries de l’esmentat Ibáñez Escofet, Espar Ticó o d’altres periodistes veterans per desmentir aquesta badada. Més endavant diu que la paperassa del permís del diari es va aconseguir el mateix dia de la mort de Francisco Franco i mentre el funcionari que posava el segell deia “muerto el perro, muerto la rabia”. Això és una simplificació que tampoc no s’adiu amb la realitat. Qui va anar 40 vegades a negociar amb Madrid va ser Jaume Vilalta. Del juny al novembre de 1975 anava a cada setmana al Ministerio de Información y Turismo i mentrestant el ministre del ram, León Herrera, va fer una visita a Barcelona. I aquí van ser diverses persones les que hi van preguntar pel permís de l’'Avui' entre elles Josep Maria Cadena, Carles Sentís, Margarita Rivière... Fins i tot Rodolfo Martín Villa, el "mayor amigo de Cataluña", va ficar-hi cullerada. I el ministre semblava que s’hi posava bé. Però la realitat és que Vilalta tornava sempre de Madrid amb les mans buides. També va tornar decebut el 20-N, però ell va continuar insistint i el 22 de novembre li van acceptar finalment tota la paperassa. Però aleshores va caure el ministre i aquí va entrar en acció Carles Sentís que en aquells moments era el president de l’Associació de la Premsa de Barcelona. Però volia plegar i Josep Maria Cadena li va demanar que abans de marxar fes una última gestió. I Sentís, que també coneixia el nou ministre, Adolfo Martín Gamero, li va contestar que ja ho havia fet i que el dia de sant Francesc de Sales, el 24 de gener de 1976, Gamero aniria a Barcelona i es faria oficial el permís de sortida del diari. El que no explica l’entrevistat és que els promotors de l’empresa no van voler anar a l’acte oficial de lliurament del permís. I Cadena va haver de recollir l’autorització en solitari.

Cirici no recorda aquest acte de covardia per part de l’empresa. I, en canvi, suggereix que Josep Faulí, que va ser el primer director de l’'Avui', era un covard. No entraré aquí a valorar els primers temps de l’ 'Avui', o si el director volia fer 'Le Monde' o el 'Corriere della Sera', o si es va equivocar molt o poc en aquells primers temps. Però el que tinc clar és que el Faulí era un home molt valent, que havia lluitat en la clandestinitat, que defensava els seus redactors com pocs directors ho han fet i que era capaç d’enviar a la paperera la carta d’un tinent d'alcalde que demanava el cap d’una redactora de municipal. El vaig veure plantar cara més d’una vegada als qui manaven. La seva valentia va quedar ben patent en aquella primera i mítica portada de l’'Avui' que s’obria amb la vaga del metall i amb l’acudit del Cesc que demanava l’Estatut. Una temeritat en aquells temps tan fràgils.

L’entrevista continua valorant altres episodis cabdals dels anys seixanta i setanta com el 'cas Galisonga', la Nova Cançó, els fets del Palau,... però no seré jo qui faci una lectura crítica d’aquests esdeveniments perquè només tocaria d’orella. En canvi, la sortida de l’'Avui' i la seva llarga agonia les vaig viure en primera persona. I també vaig tenir ocasió, 40 anys després de 1976, de publicar el testimoni d’altres promotors, comptepartícips, directors i redactors del diari que encara eren vius.

Trump, el gran enemigo de la prensa, no ganará la batalla

Manuel López

Hemos leído en 'El País' que Trump, el presidente electo de los Estados Unidos, se ha proclamado enemigo de la prensa. Eso es algo que ya se intuía, pero es peligroso saber que, a pesar de su gran victoria en las recientes elecciones presidenciales, Trump no ha modificado un ápice su opinión.

Ser enemigo declarado de la prensa es síntoma de una persona

cerrada, posiblemente inculta, poco preparada desde la infancia y la juventud para asumir un papel de persona madura, preocupada por lo que pasa en el mundo. Una persona que debe saber que no está sola en nuestro planeta y que, como es lógico, lo que afecta al mundo nos afecta a todos. Y al revés, lo que afecta a uno, afecta a todos.

No vamos a hablar del efecto mariposa, eso de que aleteo de semejante lepidóptero puede provocar catástrofes en la otra punta del planeta. Es toda una verdad que cualquier decisión de un dirigente, o un líder, puede llevarnos a la destrucción total.

Aterra pensar que personas como el presidente de Corea del Norte, o el presidente de Irán, o Putin, e incluso Macron --cada vez más belicoso--, tienen en sus manos la posibilidad de hacer detonar una o decenas de bombas nucleares. Y ahora mismo, cuando escribimos este artículo, aterra pensar que Trump tendrá, a partir de enero, la maleta atómica a su lado a lo largo de las 24 horas del día y durante todos los días de la semana.

La prensa se ha convertido en enemiga del presidente electo en un momento en que aquella está de capa caída. Las tiradas no hacen más que bajar. La publicidad se pasa al lado digital. Los jóvenes no suplen a los lectores mayores.

Es verdad que la prensa tiene que hacer una severa reflexión sobre su estado actual. No podemos defender un modelo de periódico, en 2024, que sea igual al de hace veinte años. Con lo que ha llovido, la prensa apenas ha experimentado cambios.

Se ofrecen suplementos de moda lujosos, suplementos de literatura, el deporte está cada vez más omnipresente en los papeles, contamos con grandes escritores y opinadores, pero así, y todo, la prensa no acaba de levantar cabeza. Y, encima, se le pone en contra todo un presidente de los EEUU.

Pero es bueno que Trump haya visto en la prensa un enemigo, o una enemiga.

Si, lo es porque la fortalece: he ganado las elecciones, pero he perdido a la prensa, podría estar pensando en estos momentos. Y tendría toda la razón.

¿Por qué nos alegra esa oposición frontal a los diarios? Porque los ciudadanos, las lectoras, el pueblo, en general, no son tontos. Pueden haberle votado, pero la gente necesita, siempre, un contrapunto al poder político, y ese contrapunto lo ofrece la prensa. y también la televisión, pero menos.

Trump puede tomar decisiones drásticas en numerosos ámbitos que nos afectarán a todos, no solo a los norteamericanos. Pues bien, esas decisiones no siempre serán acertadas ni explicadas. ¿Quién le llevará la contraria? ¿Quién le dirá al rey que está desnudo? La prensa, sin duda alguna.

Vamos a ver venir una auténtica batalla por hacerse con los medios escritos. Es más que posible que Elon Musk adquiera algunas cabeceras, quizás, incluso, las más importantes. Pero quedan muchos diarios y revistas que no podrá comprar ni Trump cerrar.

Hablamos de la prensa regional, de la prensa local, de esos boletines hechos con poco dinero por colectivos sociales, desde entidades de minorías raciales a grupos de vecinos y vecinas. De publicaciones espontáneas que nacen un día y mueren al cabo de poco tiempo, pero que durante su existencia han dado vigor al debate social.

Hay esperanza en tener enemigos poderosos. Y aquí podría venir a cuento una cita de Séneca ('Tiestes', 388): “Rex est qui metuit nihil, rex est quique cupiet nihil; hoc regnum sibi quisque dat”, que traducido viene a decir: “Es rey quien nada teme, es rey quien nada codicia; esta soberanía se la da cada cual a sí mismo”