Periodistes, argentins i guerrillers

Gabriel Jaraba

Observo l'èxit que està obtenint la dramaturga catalana d'orígen argentí Victòria Szpunberg i m'agafa una gran alegria. Vaig ser amic del seu pare, el poeta Alberto Szpunberg, que va formar part de la collita de refugiats polítics de la dictadura de Videla, Massera i Galtieri que es van establir entre nosaltres i que tantes coses ens van ensenyar.

Els periodistes argentins refugiats a Catalunya ens van ensenyar

Patricia Gabancho.

molt, car eren brillants, agosarats i eficients, provistos d'un sentit de l'humor espaterrant i una exigència professional notable. Penso en Carlos Alfieri, Héctor Chimirri, Marta Beluscio, Rodolfo Vinacua, Mario Mactas, Alejandro Yofre, Pablo Di Masso, Ana Portnoy, Carlos Tarsitano, Horacio Viola, Patricia Gabancho, Ricardo Rodrigo, Marcelo Cohen, Raúl Núñez. Dardo Gómez, Horacio López Batista i el mateix Szpunberg. La majoria d'ells havien estat militants contra la dictadura en organitzacions guerrilleres i eren mestres en la constància, l'adaptabilitat i la disciplina. 

Dardo Gómez.

Tots ells van exercir una influència en el periodisme barceloní molt notable, com Carlos Bosch Foggia, el veritable impulsor del fotoperiodisme actual, que va saber posar en valor i imposar la figura del cap de fotografia als diaris i revistes aixecant el nivell professional i laboral dels fotògrafs (recordareu la foto del cartell del PSUC "Mis manos, mi capital", obra seva). De vegades se'ls acusava de trepes o oportunistes, quan el que passava era que el seu caràcter emprenedor i la supervivència els feia destacar molt. Però el cert és que el seu companyerisme era també extraordinari, com es pot recordar si es pensa en Chimirri, home afectuós i estimat per tots nosaltres. Els militants d'allà i d'aquí vam simpatitzar de seguida i vam teixir grans amistats, com en Yofre i jo, que durant un estiu vam fer parella de redactor i fotògraf al suplement estiuenc d''El Periódico' amb unes cobertures creatives que sovint destil·laven humor i agosarament.

Estem en deute amb aquella generació de periodistes argentins i dubto que mai arribi un homenatge a la Barcelona argentina que un dia es va demanar des de 'La Vanguardia'. Però l'èxit de Victòria Szpunberg és, en ell mateix, el millor homenatge, una llavor plantada filla d'aquell corrent humà. El seu pare va ser un d'aquells guerrillers vençuts però no derrotats que Barcelona va acollir; a ells també un reconeixement des d'aquest espai de memòria.

“Franco ha muerto”: records de matinada al 'Tele/eXpres'

J. J. Caballero

Eren poc més de les 4.58 de la matinada, l’hora en què Europa Press va comunicar al món que Franco havia mort i la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar. 

Entre les pàgines 680 i 681 del tom 7 de la Gran Enciclopèdia Catalana (espam-Garri) conservo mitja quartilla groguenca amb el teletip de l’agència Cifra que informava de la mort de Franco.

Cifra formava part de l’agència informativa estatal –avui Efe–, però

contràriament al que es pogués pensar, no va ser la primera a donar la notícia de la mort de Francisco Franco. Aquesta primícia li va correspondre a l’agència Europa Press, de caràcter privat (però sota tutela governamental, com tota agència informativa sota el franquisme).

Portada del 'Tele/eXpres' del 20 de novembre del 1975.

Europa Press també obria el seu teletip amb campanetes i després repetia, en tres línies, la mateixa frase: ‘franco ha muerto’, també en minúscules. La primera línia feia caixa a l’esquerra (és a dir, arrencava al marge esquerre), la segona línia estava centrada i la tercera línia acabava amb la paraula ‘muerto’ al marge dret. I al final, l’hora: les 4.58.

Les campanetes eren un requisit inseparable de les notícies urgents,perquè al paper es veien reflectides com a tal, però a la redacció se sentia un so particular, que alertava que hi havia una notícia urgent de gran abast i d’última hora. Per això hi havia tantes campanetes, tan al teletip d’Europa Press com al de Cifra.

Atents al so del teletip

Aquest so de les campanetes era el que esperàvem tots els redactors que vam participar en les guàrdies nit i dia durant l’agonia de Franco.

Exemplar del 'Tele/eXpres' del 21 de novembre del 1975.

 Cal fer un exercici per recular mig segle enrere i pensar en un món sense telèfon mòbil, sense internet i sense ordinadors. Les notícies només arribaven a través del teletip. El teletip era com una màquina d’escriure però més gran. Portava incorporat un rotllo de paper continu i l’emissor escrivia al seu propi teletip i aquestes lletres i aquests símbols (les campanetes) es reproduïen en les redaccions de tots els mitjans.

Quan arribava algun teletip se sentia el so de les tecles en copejar sobre el paper. Però això passava contínuament. Hi havia persones encarregades de recollir els teletips i distribuir-los per les diferents seccions. I allà, el redactor en cap (o qualsevol altre redactor encarregat d’aquesta tasca) seleccionava les de més interès, retallava el teletip corresponent i l’acumulava amb altres teletips, a l’espera de valorar la presència que tindria un cop posat en pàgina.

La mort de Franco arribaria per aquesta via. I tots sabíem que escoltaríem moltes campanetes. Però, per escoltar aquestes campanetes, calia estar a la redacció. I normalment, durant les hores centrals de la nit, les redaccions estaven buides. De manera que va caldre organitzar guàrdies perquè hi hagués sempre un periodista a la redacció atent al so que arribaria a través del teletip.

Un redactor a la presó

El diari 'Tele/eXpres' pertanyia en aquells moments al comte de Godó i estava situat al carrer Tallers, a la part posterior de 'La Vanguardia', una mica per sobre dels tallers i les rotatives tant d’un mitjà com de l’altre. Així com es deia que la “lucecita” d’El Pardo mai no s’apagava (això ho va dir un periodista de ploma florida), a les redaccions de tots els diaris, a totes les emissores de ràdio i a les dues úniques televisions d’Espanya sempre hi va haver algú a l’espera d’escoltar les campanetes.

A la nostra redacció aquesta vigília tenia un caràcter especial. Perquè un redactor de 'Tele/eXpres', Josep Maria Huertas Claveria, un periodista que era referència a la professió, complia en aquells moments dos anys de presó als quals havia estat condemnat per un consell de guerra per escriure que després de la guerra civil alguns “meublés” estaven regentats per vídues de militars. Una veritat incontestable, però no el van acusar de calúmnies (atribució d’un fet fals), sinó d’injúries (atribució d’un fet amb ànim d’ofendre).

A 'Tele/eXpres', per tant, el so de les campanetes s’esperava amb alguna cosa més que la inevitable ‘tensió informativa’, concepte sobre el qual els periodistes acostumem a fer broma. 'Tele/eXpres' era una redacció jove, majoritàriament d’esquerres. Abans de la sentència del Huertas estava dirigit per Manuel Ibáñez Escofet (ho va haver de deixar per problemes coronaris causats per la detenció de Huertas), que havia rescatat per al periodisme exiliats com Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Josep Maria Lladó. I també Manuel Vázquez Montalbán, militant del clandestí PSUC que havia complert presó.

Cinema prohibit a la redacció

El diari era tan d’esquerres com es podia ser en aquell moment. És a dir, més aviat poc, però això era molt comparat amb la resta de mitjans. Els joves redactors convivien, en qualsevol cas, amb uns quants veterans que portaven el seu franquisme amb discreció, entre ells un policia a qui Ibáñez Escofet li va haver de dir que millor que a la redacció vingués sense la seva arma reglamentària.

La mort de Franco no va agafar a ningú per sorpresa. Només era qüestió de temps. El seu amarg i llarg adéu va venir acompanyat de l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. Un d’aquests afusellats el 27 de setembre del 1975 va ser Juan Paredes Manot, ‘Txiqui’. Abans que l’executessin a Cerdanyola, Huertas –que s’havia convertit en el bibliotecari de la Model– va passar per la seva cel·la per oferir-li un parell de llibres. Ho feia cada dos dies, però aquella tarda, abans que s’informés públicament el que estava a punt de passar, ‘Txiqui’ va respondre que en aquella ocasió amb un en seria suficient. Aquest llibre es titulava 'Et veuré a l’infern'.

Les guàrdies del cap de setmana es feien especialment llargues, però Tele/eXpres comptava amb una carta impagable: Antoni Kirchner era, a més de crític de cinema, responsable de les sales Arkadin, i tenia accés a pel·lícules que a Espanya no es podien projectar. Però sí que es van poder visionar a la redacció, perquè Kirchner es va agenciar un projector i vam convertir una paret en pantalla. Així vam poder veure, entre d’altres, 'Viridiana', de Buñuel, en animades i freqüentades sessions de tarda i nit.

La darrera guàrdia

A mi em corresponia un dels primers torns de nit. Crec recordar que acabava a la una de la matinada. El meu relleu era el redactor de 'Sucesos', Fernando Casado. La nit del 19 de novembre (és a dir, ja entrada la matinada del 20) feia poc que m’havia ficat al llit quan em va despertar la trucada telefònica. Suposo que va dir una cosa tan lacònica com: “Ven, ya está”. Les campanetes de l’agència Europa Press havien sonat a les 4.58 i, tot just uns instants després, tots els redactors anàvem rebent l’esperada trucada.

Al cap de poc, la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. En realitat, tampoc no hi havia gaire cosa a fer, perquè el diari ja estava pràcticament fet. Gairebé tots els articles estaven escrits i les linotípies havien convertit en plom cadascuna d’aquestes línies. Tot just quedava omplir la portada i posar en marxa la rotativa.

Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters: ‘Franco ha muerto’. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar.

Article publicat originalment a 'Catalunya Plural'.

El codi ètic, un bon instrument de difícil aplicació

Manuel López*

La gent del periodisme català acaba de celebrar el seu VII congrés. I s'ha aprovat un nou codi ètic. L'anterior congrés es va celebrar fa ni més ni menys que deu anys. Massa. Què ha passat en la professió durant aquesta dècada?, i dues preguntes clau en aquest article: Qui té autoritat per a aplicar el codi i les seves possibles conseqüències? Quina autoritat pot llevar-li el carnet de periodista a una persona o castigar una empresa que entri en el delicte de saltar-se aquestes normes?

Hi ha gent amb interessos espuris als quals els encanta viure en el caos informatiu. Contra ells va aquest codi.

Matías Prats i Olga Viza. (Arxiu)

En línies generals podríem indicar que les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) s'han desenvolupat de tal manera que ha sorprès a tots. Cap dels ordinadors ni telèfons portàtils ni els programes que empràvem fa una dècada serveixen per a res. Han sorgit protagonistes digitals, les plataformes, que han modificat i modificaran la forma i manera de fer comunicació.

Són tan espectaculars els avanços tecnològics que sorprèn que la societat de la comunicació hagi pogut absorbir-los amb tranquil·litat. Res d'això: hi ha hagut abusos atès que és summament fàcil crear una web, un producte digital i llançar-lo des del més absolut anonimat. Qui controla la veracitat del contingut? És suficient l'autocontrol?

Això genera confusió entre el públic. Hi ha molta gent que ja no sap discernir entre un bon mitjà de comunicació i un altre que no ho sigui.

Europa i Espanya estan estudiant com fer perquè els pseudoperiodistes vegin reduït el seu camp d'actuació i que els anomenats 'influencers' deixin de convertir-se en líders d'opinió més enllà de promocionar productes comercials.

Les estadístiques indiquen que una bona part de la població juvenil d'entre 18 i 25 anys només s'informen per mitjans digitals. Jo crec que la franja d'edat que està en aquesta situació és major, però ens quedarem amb aquest escenari.

És cert que el consum de productes digitals del sector de la comunicació manté una espècie de voràgine consumista: hi ha plataformes en les quals únicament s'emeten vídeos de 20 segons, i altres que et permeten fins a mitja hora. Tot el que diguis en aquests espais de temps és teu. I pots dir i fer el que vulguis. I sempre de forma anònima.

Lògicament, la societat no pot permetre's que una minoria de persones o d'empreses dirigeixin l'opinió pública cap a limits que derivin en un atemptat contra els drets humans, i que ho facin des de l'anonimat. És a dir, no pot permetre's que en webs o blogs es fomenti la pornografia infantil --perseguida--, o que es defensi el racisme, s'ataqui al pobre o es critiqui que s'hagi de fer alguna cosa per a combatre el canvi climàtic.

¿Fins a quin punt pot la societat permetre que s'ataquin i conculquin els drets humans?

En el periodisme sí que podem intervenir en aquest debat, si em permeten, en aquesta lluita. El combat consisteix en el fet que els mitjans siguin respectuosos amb el codi ètic que s'acaba d'aprovar en el VII congrés dels periodistes catalans. I que els periodistes --i les empreses-- responguin si transgredeixen el codi.

Estem davant un codi d'aplicació universal, és a dir, els periodistes de qualsevol país del món poden adaptar-lo a les seves circumstàncies i valors, sense necessitat d'afegir poca cosa més.

Els drets humans són un compendi de propostes perquè la societat s'atorgui unes normes de convivència allunyades dels conflictes i les injustícies. És clar que aquí caben molts aspectes a detallar o reglamentar, però la realitat és que si es respecten els drets humans, la societat va millor.

És en aquest sentit que la societat de la comunicació catalana s'ha fet amb unes normes ètiques que, si es respecten, poden facilitar la convivència entre les persones.

Per exemple, el codi proposa que:

-- es tracti amb especial cuidat les notícies referents al suïcidi,

-- es treballi en favor del canvi climàtic i es faci “boicot” a les empreses que estan en contra,

-- es treballi contra el racisme,

-- s'està en contra de la manipulació d'imatges,

-- es treballi èticament amb la intel·ligència artificial,

-- es faciliti el tracte amb la diversitat,

-- amb els conflictes bèl·lics s'ha de mantenir una política d'apaivagament i no avocar més llenya al foc,

-- es previngui el plagi,

-- se citin les fonts,

-- es verifiquin les notícies,

-- s'aboni el tractament de la informació de proximitat,

-- es verifiquin continguts generats automàticament per plataformes,

-- el periodista ha de ser un filtre de qualitat, no un simple transmissor,

-- s'ha de ser responsable en utilitzar la Intel·ligència Artificial (IA); si s'utilitza, s'ha d'indicar i explicar quines parts del nostre treball procedeixen d'aquesta plataforma.

I altres punts que no per no ser detallats aquí no siguin importants.

Tots aquestes propostes són fites d'una escala que ens ha de portar a l'excel·lència informativa. Lògicament, sempre hi haurà problemes i conflictes de com enfocar determinades notícies i, sobretot, de què fer amb les empreses i persones que no respectin i fins i tot atemptin contra el codi ètic recentment aprovat.

Atès que a Espanya no existeix l'obligatorietat de la col·legiació dels periodistes, es fa difícil aplicar aquest codi. De moment només hi ha una entitat, no oficial, que entra a estudiar els atemptats contra el codi: el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Es tracta d'una entitat independent secundada pel col·legi de periodistes catalans, sindicats i diferents col·lectius. La seva funció és dirimir denúncies per possibles atemptats contra el codi ètic.

El seu funcionament és exemplar: quan es rep una queixa o una 'denúncia', s'obre un expedient informatiu que pot derivar en un expedient definitiu en el qual es fa constar si hi ha hagut 'delicte' o no. Naturalment no podem parlar de delicte en sentit estricte perquè el CIC no és una instància judicial, però la resolució té la seva importància perquè exposa davant la societat aquests atemptats a les normes deontològiques.

Però el CIC té les seves limitacions. No té el 'Butlletí Oficial de l'Estat' a la seva disposició. Tampoc el 'Diari de la Generalitat'. Tan sols un apartat en la web del col·legi de periodistes i en la seva pròpia pàgina digital. Ni tan sols la revista 'Capçalera', del col·legi, es fa càrrec de les sentències. Cal recordar aquí el cas d'Olga Viza: “sentenciada” fa anys per la seva participació en una campanya publicitària d'ING Direct, al costat de Matías Prats. Doncs bé, a penes fa dos anys el col·legi la va distingir com a bona professional, en contra del parer d'alguns col·legiats, que li ho van comunicar per escrit al degà.

Va haver-hi debat intern, però en la revista del col·legi no es va fer cap esment fins que va intervenir el CIC per a indicar al director de la revista, Jordi Rovira, que no havia complert amb la seva missió d'informar del que passa en l'entitat, i més quan es tracta d'un assumpte tan delicat. És a dir, un ferrer no treballa amb fusta.

La capacitat del CIC per fer que els seus expedients puguin aplicar-se en forma de sanció, per exemple, passaria pel fet que el Consell de la Informació tingués reconeixement institucional. Que el Parlament de Catalunya li atorgués aquesta carta executiva… ja la hi he demanat, però ja veurem quan es discuteix o si es discuteix.

Existeix una altra entitat, aquesta sí institucional, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que té capacitat punitiva: pot sancionar a empreses que alterin els seus compromisos amb les normes aprovades oficialment.

Fins que arribi el moment en què el CIC pugui tenir capacitat institucional, veurem com les seves 'sentències' només poden ser consultades, llegides o copiades buscant en la xarxa.

El moment actual no és simple, és complex, però els periodistes tenen --tenim-- un codi ètic actualitzat que ens permet confrontar amb la societat un treball que persegueix l'excel·lència.

*Doctor en Ciències de la Informació i periodista.

Desitjant bon viatge a l’Enric Canals

Josep Maria Ràfols

Era un noi de poble, crescut en els carrers de Tiana, en una família senzilla, amb la mare treballant en una fàbrica tèxtil i un pare, paleta, militant d’Estat Català, que el final de la guerra portà a l’exili.

Enric Canals, en una imatge d'arxiu.

Tancat al camp de concentració d’Argelers i després en una Companyia de Treballadors Espanyols que participava en la construcció de la Línia Maginot, aquella protecció que pretenia parar l’allau alemany que tothom preveia que ocuparia França. Ell li va transmetre el tarannà catalanista.

Això va fer que, anys més tard, l’Enric organitzés un viatge familiar per anar a conèixer aquells indrets on el pare les havia passat magres. Aquesta visita va animar-lo, més tard, a elaborar un documental que es titularia ‘Els oblidats de la Línia Maginot’, emès a TV3.

Era un paio divertit. Molt divertit. Sovint, sense que vingués a tomb, es posava a cantar una corranda o a recitar "la cançó del lliri d'aigua, si la voleu escoltar, és la cançó d'una noia que el riu se la va emportar". Cants d'un passat de cors de Clavé.

L’Enric jovenet era del PSUC. Ell i un parell de companys del mateix grup van decidir que no era possible que, a finals dels seixanta o inicis dels setanta, a la façana de l’ajuntament de la vila hi lluís, encara, una placa que deia: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos”. El discurs de Franco declarant la victòria. Per això, un dia a la nit, amb una escala, els nois, a cops de martell, van esmicolar la llosa commemorativa.

Això li va costar una denúncia. No perquè algú els hagués vist netejant la façana municipal, sinó perquè eren els sospitosos habituals; les úniques persones del poble valentes i agosarades que podien haver fet una cosa així.

Ell havia decidit estudiar Medicina. Però per accedir a la universitat, des d’una família amb pocs mitjans, va haver de demanar un certificat de pobresa per sufragar l’ingrés. Totes aquestes coses les recorda perfectament el seu germà Josep, set anys més gran que ell, que ha tingut l’amabilitat de recordar-me-les.

Més tard, fugint de la dissolució d’una manifestació davant la Universitat de Barcelona, va anar a amagar-se al llindar de la llibreria Alibri, al carrer Balmes, on el va agafar la policia que el seguia guiada per l’alçada que el feia sobresortir entre el grup de peluts contestataris.

Va anar a parar a la comissaria de Via Laietana i des d’allà, a la presó Model, on va passar alguns dies. Al seu despatx conservava, exposades, les fotografies frontal, de perfil i de gairell que li van fer.

Republicà convençut, va deixar el PSUC quan Santiago Carrillo acceptà la monarquia espanyola i la bandera ‘rojigualda’.

Ben aviat va deixar d’estudiar per metge i es va passar amb entusiasme al periodisme. Més tard, ja a TV3, se sentí atret per la figura de Jordi Pujol, a qui dedicaria un llibre i un documental televisiu centrats en el procés que el futur president va patir el 1960.

Una altra figura que li interessà molt fou el president Tarradellas, a qui havia visitat a Saint Martin le Beau quan era a l’exili. D’aquí també en sortiria un documental, ‘Tarradellas, l’home que ho guardava tot’, i un llibre que va escriure a mitges amb l’autor d’aquest article.

Els dies que hem passat, incrèduls davant la desaparició de l’Enric (mort el 18 d’octubre del 2025, a 73 anys), en algunes converses sortia la pregunta per l’origen del seu amor als cavalls. Jo he arribat a la conclusió que la devoció per aquests animals neix de l’adoració que tenia per les pel·lícules del que llavors en dèiem de combois i ara són westerns. El Jaume Santacana m’ho va confirmar explicant que, en un viatge de treball a El Paso (EUA), no va parar fins a aconseguir que el portessin a veure la casa del jutge Roy Bean, ‘el juez de la horca’, que van immortalitzar primer Gary Cooper i més tard Paul Newman.

La seva feina més rellevant va ser, sens dubte, la que va fer a l’inici de TV3. Com va afirmar el periodista Tatxo Benet, en la cerimònia de comiat, Enric Canals “ha estat la persona més important i decisiva en la història de TV3”. I afegia que “ha ensenyat que la televisió no és només entreteniment: és servei públic, memòria col·lectiva i construcció d’identitat”. Agafant el timó d’una nau que Alfons Quintà portava a la deriva, amb ma ferma i bonhomia va fer la TV3 que tots hem admirat aquests anys. “Allò va ser una revolució en el món audiovisual i periodístic de tota Espanya”, afirmà el Tatxo.

El seu innat sentit de l’humor li permetia, per exemple, explicar qualsevol història en to irònic que pogués semblar tan increïble que ningú acabés d’entendre si havia explicat un fet real o havia estat prenent el pèl a l’auditori. Amb un somriure mig sorneguer, en silenci, deixava que la gent que l’acompanyava fes càbales o discutís si allò que havia dit era veritat o era mentida.

Sovint feia servir expressions que havia tret de pel·lícules, de poemes
o de llegendes. Una d’aquestes era “Actitud mental positiva". Tal com sona, sense cap verb a la frase. Simplement, volia dir que estiguéssim disposats a passar-ho bé.

A vegades, després de contar un acudit, mentre la gent reia, ell n’explicava el significat. “Ho has entès? El ‘fulano’ de tal diu això perquè vol dir allò altre. Ho entens?”.

També era afeccionat a emprar onomatopeies, com ara ‘pinyau’, que representava una cosa que sortia disparada o un cop. I expressions i moviments dels còmics del Coyote que, dret, encreuava una cama sobre l’altra per sortir disparat. També es valia de “Rayo Silver”, que deia el Llanero Solitario per posar en cavall al galop.

Amb ell se’n va un bon periodista, també un ull crític sobre el periodisme, una persona enginyosa, molt divertida, i un gran amic. "Tingues un bon viatge, Enric".

El periodisme debat sobre un periodisme incert

Manuel López*

Els membres del Col·legi de Periodistes de Catalunya estan en procés de revisió de la seva feina al ser convocats per l’entitat en un VII congrés, a principis de novembre. És un moment molt encertat per debatre sobre la professió perquè en els darrers anys hi ha hagut tants canvis i incidències que si no s’afronten ja, el periodisme pot perdre el seu nord, la seva funció, el seu futur.

Actualment son diversos els problemes que afecten a la professió,

Periodistes recollin declaracions d'una política.

però jo diria que hi ha un que aglutina tots: ¿hi ha o no dret a la informació?

Sí, hi ha dret a la informació, però...

Inicialment diríem que si, que hi ha dret a la informació, a distribuir i rebre notícies, reportatges, entrevistes, filmacions, àudios, etc. Però tots aquests gèneres que permeten als periodistes, i les periodistes, és clar, expressar-se amb rigor i respectant l’ètica professional, estan en perill perquè estem davant d’una sèrie de factors que posen en perill l’objectiu principal: fer bon periodisme.

No farem un rànquing de problemes: no es tracta de dir quin és el primer i quin l’últim. La idea general és que tenim la sensació de que cada dia és més difícil exercir la professió.

La censura encara existeix, i potser creix. Cada cop les empreses periodístiques estan més pressionades pel capital per tal de que es converteixin en vies d’expressió dels grans interessos econòmics. I per les forces polítiques.

Sorprèn molt veure que els diaris en paper dediquen bona part de les pàgines senars --las de la dreta del lector-- a publicitat, quan tothom sap que és l’espai on primer mira el lector, el més important.

La decisió de fer que les senars estiguin ocupades per la publicitat no ha estat pas dels periodistes. Però això és només un petit exemple.

Les pàgines d’economia estan farcides de notícies empresarials, molts cops no confrontades ni verificades. Per què? doncs perquè les seccions d’economia dels diaris disposen, en general, de pocs periodistes, mentre que les grans corporacions tenen desenes de periodistes en plantilla que cada dia s’ocupen d’intentar que els mitjans els siguin favorables.

Els bancs, les caixes, les grans empreses inunden cada dia les redaccions amb comunicats d’escàs valor, però que serveix perquè els periodistes tinguin tanta feina en gestionar-les que no tenen temps per investigar. Els gabinets de comunicació el que fan es bloquejar les redaccions. Així de clar.

Parlem de l'opacitat de les empresas i de la precarietat

Per sobre d’aquesta política, els periodistes dels grans mitjans saben que la propietat de les seves empreses és opaca. Hi ha una normativa europea que obliga als mitjans a realitzar un exercici de transparència informativa, al menys un cop l’any, però de vegades ens trobem davant d’un conjunt de firmes que depenen d’altres firmes, i d’altres... És impossible, molts cops, saber de qui és l’empresa.

Seria irreal ara discutir sobre si el mercat ha de tenir llibertat o no d’acció. Està avalat per la constitució i no hi ha cap país europeu que posi en dubte aquesta premissa. Però això no vol dir que els interessos empresarials hagin d’estar pel damunt dels interessos periodístics.

I això genera problemes a les redaccions. I precarietat a la professió per les decisions empresarials... i també pel mercat.

I aquest problema no el podrà resoldre el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en aquest congrés. Li va massa gran.

A més, el CPC és una entitat corporativa que té entre els seus col·legiats a treballadors i directius. És a dir, el CPC no és un sindicat amb capacitat per discutir i negociar convenis o declaracions editorials, com sí poden fer els sindicats, per exemple, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o els nuclis de periodistes de la UGT i de CCOO.

El CPC no pot, doncs, abordar aquest problema.

Tampoc pot abordar el tema de la precarietat, ja que, com hem dit, al CPC hi ha contractats i contractadors. El tema de les condicions laborals ha de ser tractat pel SPC.

Però sí que pot entrar en d’altres temes que estan a l’agenda dels debats del congrés. Per exemple, el de l’ètica professional. El congrés ha de saber que la revista del CPC, 'Capçalera', va deixar de tractar un debat intern de gran importància: la periodista Olga Viza va rebre fa un temps una distinció professional del col·legi. Doncs bé, un grup de col·legiats, entre ells un exdegà i diversos vocals d’anteriors juntes de govern del CPC, van recordar que la companya Viza havia estat assenyalada pel Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per la seva irresponsable participació en un anunci de la financera ING, en companyia de Matías Prats.

Això va contra el codi ètic, i així ho van comunicar els companys que van signar una carta dirigida al degà. La distinció se li va donar igualment, però el debat no va sortir a la revista 'Capçalera' fins que el CIC va reprendre al seu director pel fet de silenciar-lo.

El problema de l’ètica professional és complex. El CIC ha tingut molta feina en aquest tema. I ho ha resolt molt bé, malgrat que algunes “sentències” seves han caigut molt malament entre l’actual junta directiva del CPC.

Un problema conseqüent és el de què fer en casos com el de Olga Viza. No és pas obligat la col·legiació dels periodistes i si un periodista fa publicitat, però si no és membre del CPC, no se li pot dir res.

Però sí si es membre del col·legi. Els estatuts permeten actuar en contra d’ell, fins el punt d’expulsar-lo o retirar-li el nostre carnet de identificació professional.

Estem davant d’una situació complexa perquè el CIC assenyala inconveniències, transgressions i atemptats contra el codi ètic, però no pot sancionar, a diferència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Aquest congrés pot ser el marc adequat per demanar que el CIC es converteixi en entitat d’interès públic amb capacitat executiva. És un tema interessant que potser no es resolgui en aquesta trobada però que pot indicar el camí cap on anar per fer efectives les “sentències” del CIC.

La credibilitat de l'ofici no és negociable 

Estem parlant, tanmateix, de la credibilitat i del prestigi de l’ofici, sens dubte. Així ho indica la convocatòria del congrés. I és un encert situar aquests valors com els més importants de cara al present i al futur.

La reflexió col·lectiva dels periodistes convocats a aquest esdeveniment pot resoldre molts dubtes: amb negociacions, pactes o passant per les votacions. El compromís amb la societat ens exigeix ser valents i deixar que cada entitat assumeixi la seva responsabilitat.

Al CPC li correspon el paper de defensar els valors i al SPC el de defensar els drets.

*Manuel López és doctor en Ciències de la Informació i periodista

Enric Canals, cronista audiovisual de la nostra vida

Jesús Conte

Enric Canals (Tiana, 1952 - Barcelona, 2025), traspassat aquest dissabte, era un d’aquells periodistes que cercaven objectius difícils. No s’entén, sinó, que estan ben situat a la redacció d’un diari jove, combatiu, com 'El País', s’aventurés a formar part del nucli dur del projecte de Televisió de Catalunya (TV3), nascuda sota el paraigües de la llei estatal de tercers canals que pretenia complementar l’oferta audiovisual amb cadenes de televisió que exaltessin la cultura i les tradicions de les respectives comunitats autònomes sense pretensió de competir amb Televisió Espanyola (TVE), l’única del moment.

Sota la direcció d’Alfons Quintà, personatge que, també des d’'El

Enric Canals, als inicis de TV3. (Arxiu)

País', havia estat molt crític amb Banca Catalana i Jordi Pujol però que precisament va ser promocionat pel mateix president per tirar endavant TV3, Canals va afrontar la direcció de programes. Lluny de la pretensió governamental espanyola de fer “una televisió folklòrica d’ensenyar a veure en porró”, com deia el president Jordi Pujol, aquell equip va apostar per una televisió moderna, emmirallada a Europa, que conjugava serials d’èxit com 'Dallas', partits de futbol del Barça, programes informatius amb corresponsals a l’estranger i documentals de bella factura. Mai s’agrairà prou el que TV3 va representar en aquell moment com a instrument de normalització i de penetració del català a les llars de tot Catalunya amb independència de la seva llengua d’ús habitual. Amb el futbol, la llengua entra.

Tot això es va fer amb no prou consens polític i amb tota classe d’entrebancs com la no autorització d’us de la xarxa de repetidors. En aquells anys era habitual veure passatgers del pont aeri d’Iberia procedents de Madrid lliurant a l’aeroport de Barcelona cintes de vídeo a empleats de TV3 amb imatges d’esdeveniments coberts informativament a la capital. Aquella era una televisió amb un alt grau de complicitat com demostren aquests passatgers militants de la causa. Eren temps de l’expressió “la teva”.

Aquest era l’Enric Canals amb empenta i determinació, capaç de mirar més endavant, que ja com a director de la cadena, entre 1984 i 1989, va impregnar amb el seu segell propi i estil la manera de conduir una televisió que amb els anys s’ha consolidat com a líder d’audiència a Catalunya. Va estrenar el Canal 33 i va saber fer front a revoltes com la que va protagonitzar el col·lectiu de cantants.

Canals s’havia forjat com a periodista a 'Diari de Barcelona' i a 'El País', de manera que quan va deixar TV3 i Lluís Prenafeta li va encomanar dirigir 'El Observador', aquest cop també substituint Quintà, la premsa escrita no li venia de nou. Aquesta va ser també una nova prova de resistència: intentar reflotar una capçalera amb pretensions de competir en castellà amb l’'Avui' per atraure lectors desencisats de 'La Vanguardia'. Tot i editar un diari atractiu en el disseny, ben informat i amb columnistes de relleu, l’aventura no va reeixir.

La producció audiovisual, ara com a empresari, va ser la seva ocupació la resta dels seus dies. Fins fa ben poc encara investigava el rastre de la repressió a la seva Tiana natal per algun tipus de documental. La productora Mercuri SGP, on hi vaig col·laborar intensament uns anys, va especialitzar-se en documentals històrics i de recreació de la vida quotidiana. 'Ten recordes? Crònica sentimental', 'Els dies que van canviar les nostres vides', 'ACR. Activitats contra el règim' i 'Aquell 98. Crònica del tombant de segle', en són exemples d’èxit. Alguns d’ells van tenir versió editorial en forma de llibre i radiofònica a Catalunya Ràdio i van obtenir premis com el d’Òmnium Cultural. També va realitzar programes amb un tractament menys truculent dels successos com 'Picaresca Club' i 'Cas Obert'.

Aquesta inquietud per remoure la història --claríssima en el cas d’'ACR', una immersió en els arxius del franquisme, amb repressió de penes de mort i llargues condemnes a presó, però alhora amb absurdes investigacions de ‘la secreta’ i de la Falange a casaments i festes particulars-- venia fonamentada en els ideals de llibertat i de lluita contra el franquisme viscuts per Enric en la seva etapa estudiantil, amb militància ‘psuquera’ i pas per la Via Laietana i breument per la Model. D’aquí que es submergís en els expedients judicials dels Fets de Palau de 1960 que van dur Jordi Pujol a la presó i el desterrament magníficament retratats a 'Pujol. Catalunya. El Consell de guerra a Jordi Pujol'.

L’admiració i la fidelitat al president Pujol i el servei al país van dur Enric Canals a un breu salt a la política com a director general de Difusió, un càrrec que el mantenia viu en la professió i des d’on ajudava a la projecció pública de la màxima institució d’autogovern. També va formar part del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, càrrecs des dels que va poder exercitar el seu ‘expertise’ en la matèria, la qual cosa per desgràcia no sempre es dona entre els candidats cooptats pels diversos partits parlamentaris.

Enric Canals, optimisme i tranquil·litat fins al final

Josep Maria Ràfols

Jo no ho entenc. No puc entendre la tranquil·litat amb què el meu amic Enric Canals va enfrontar la llarga malaltia. Sempre traient-li importància, sempre amb optimisme permanent. Sempre buscant dir alguna cosa que fes riure a les persones que es mostraven preocupades per allò que a ell li estava passant.

Aquesta tranquil·litat i confiança en què acabaria sortint una

Canals, a la presentació d'un dels seus llibres. (Arxiu)

alternativa pel seu problema de salut m’al·lucinava. Fins i tot quan explicava que li va dir al metge que tenia una filla a Washington i que vindria per Nadal. “Perquè, vostè creu que no hi haurà problemes perquè la vegi per Nadal, oi?”. El metge li va respondre que millor que li digués que vingués ja.

El dia abans, conscient que tot pintava malament, feia càlculs que encara tenia quatre o cinc mesos per davant i que en aquest temps podria haver-hi bones notícies.

El dolor anava augmentant. L’últim dia va assumir que ja no hi havia solució. Però ho va fer sense esverar-se. “Aquest vespre em sedaran”. I al cap d’uns segons: “Estic tranquil”. Em va demanar que donés suport a la seva família. Va acabar dient que estava cansat i no podia continuar parlant.

Com molts dels periodistes d’aquell temps, l’Enric va començar fent informació del seu poble, com a corresponsal del 'Diario de Barcelona'. En acabat va passar a la delegació de Barcelona de 'El País'. I el moment més àlgid de la seva carrera va estar en l‘arrancada de TV3 i en els anys que va ser director d’aquesta cadena, que va arribar a aconseguir l’objectiu que s’havia fixat de superar les dues cadenes de TVE, els únics canals que hi havia llavors.

Google se rinde al papel, otra vez

Manuel López

Nuevo suplemento de Google en papel, entregado con 'El País', y quizás otros medios. Me sorprende, por segunda vez, que esta riquísima plataforma digital se comunique a través del papel. Esto significa que el papel todavía tiene… papel en la vida moderna.

No deja de ser cierto que en todas las redacciones de los medios informativos todas las mesas están llenas de papel. Periódicos, dossiers, carpetas diversas… no todo lo que llega a un diario, una emisora de radio o tv o un medio digital sea en lenguaje digital.

Ni mucho menos.

Los gabinetes de prensa comerciales saben que cada día los 

Portada del suplemento publicitario de Google.

periodistas reciben, recibimos, miles de mensajes por internet. La mayor parte los desechamos porque son propaganda o porque no tienen interés a primera vista.

Sin embargo, lo que llega en papel llama más nuestra atención.

En el papel vemos todo el menú ampliado. Los papeles nos llegan jerarquizados, mucho mejor que en los mensajes digitales. Eso nos permite seleccionar, como si tuviéramos en las manos un bisturí, y liquidar aquello que no nos parece interesante.

Pero Google se ha dado cuenta de que no llega a todas las partes, por eso nos envía, quizás una vez al mes, un suplemento en papel.

El ejemplar que estoy comentando lleva por título “El gran potencial de IA en Europa”.

El título es equívoco. La inteligencia artificial tiene potencial en todo el mundo, como se dice en las páginas interiores de ese medio en papel. Sus páginas ofertan reportajes del estilo de “Europa es un buen lugar para invertir”, firmado por una directiva de la UE.

También podemos leer un cierto número de páginas en las que se explican las maravillas de la IA en materia de comunicación, medicina, educación, seguridad, potencialidad en comunicaciones… es decir, una exageración de textos alabando Google y su IA.

Un buen ejemplo de reportaje laudatorio es el que se titula “La IA ayuda a salvar vidas”. La verdad es que estoy cansado de leer mensajes periodísticos en los que se titula algo así como que el próximo año se acabará con el cáncer. Y de esto hace cuarenta años. Si lo de “ayudar a salvar vidas” fuera cierto, estaríamos salvados… pero a ver cuando se hace realidad ese deseo.

Al final se dice que “IA para el bien común”. Esto parece el colmo: “la innovación en IA ayuda tanto a los Gobiernos como a la ciudadanía”-

¡Estamos salvados!

La lástima es que todo lo que se dice en el folleto es pura propaganda: no se explica cómo la gente puede defenderse de los conglomerados digitales y sus plataformas ante el monopolio informativo de esas compañías multimillonarias.

Se nos podrá decir que las diferentes IA pueden ser utilizadas o no. Pero todo nos lleva hacia un futuro bien definido: acabaremos en ese túnel cuyo final es incierto.

Lo dicho, Google se ha rendido al papel. Es toda una contradicción.

Periodistes o soldats

Joan Barrera

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de

Pepa Bueno.

manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

www.joanbarrera.com

RTVE Catalunya, un basar politic

Antoni Vidal Carretero

La fundació de Ràdio 4 l’any 1976 respon a un fi instrumental. És una operació de màrqueting del govern d’Adolfo Suárez que contempla dos objectius: coadjuvar a la creació d’un clima favorable per al referèndum de la Llei per a la Reforma Política i apuntalar el seu partit —la UCD— a Catalunya. Malgrat això, contribueix de manera notable a la normalització de la llengua catalana i a la recuperació de les llibertats democràtiques, amb professionals compromesos com Joan Albert Argerich, Xavier Foz, Pere Font, Montserrat Minobis o Enric Frigola.

Podia haver estat un notable actiu per a RNE, però va ser ignorada 

Miquel Calçada, 'Mikimoto'.

reiteradament per les successives direccions de RTVE i els governs de l’Estat. Fins al punt que, entre les iniciatives per al seu tancament destaca, l’any 2006, la del govern de José Luis Rodríguez Zapatero; etapa que vaig viure com a director de RNE a Catalunya.

El seu col·lectiu de treballadors --sobresortint la feina del comitè d’empresa amb Josep Maria Adell al capdavant-- va desplegar una intensa campanya per les mateixes ones de Ràdio 4 i diverses iniciatives socials. Des de la direcció de RNE a Catalunya, vam fer gestions amb representants de totes les institucions per aconseguir suport a la continuïtat de Ràdio 4.

Mentrestant, el director de RNE, Javier Arenas, va estrangular econòmicament l’emissora en contra del parer del cap de programes, Luis Carlos Ramírez, tot just preparant el tancament. Josep Cabayol —inoblidable i estimat amic, que ens va deixar el 2022—, a qui jo havia proposat com a sotsdirector, va presentar un projecte “revolucionari” per fer amb pocs mitjans un model de ràdio pública no desenvolupat a Espanya. Vam posar fil a l’agulla i, finalment, aconseguim omplir la graella amb espais que abordaven el canvi climàtic, les desigualtats, els drets identitaris... tot confluint amb el que definíem com un nou model de desenvolupament humà; a més de dissenyar un format interactiu per a la programació, que ja no vam poder dur a terme.

Divuit anys després, el mateix que demanava el tancament de RNE a Catalunya, Miquel Calçada (Mikimoto)—en un debat al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2007—, és ara el factòtum de la nova programació. En una incompatibilitat flagrant, Calçada, membre del Consell d’Administració de la Corporació Radiotelevisió Espanyola, actua com a director de fet de Ràdio 4 i del desdoblament de La 2 de TVE amb programació en català. I ho fa incorporant als seus incondicionals. Així, RTVE transita a Catalunya sense rumb, d’esquenes als seus treballadors, immersa en un basar polític.

Exterminar periodistes a Gaza

Joan Barrera

La llibertat d’informació i de premsa és un dels pilars de la democràcia. Intentar silenciar als periodistes és lesionar greument aquests dos drets fonamentals i priva als ciutadans d’un accés contrastat a la realitat i de poder decidir lliurament. Les dictadures ho tenen clar i una de les primeres decisions sempre és silenciar els mitjans de comunicació, instaurar la censura i controlar el flux informatiu per a poder actuar amb impunitat amagant les atrocitats que cometen i dominar l’opinió pública.

En les guerres el mecanisme és similar. Impedir la llibertat de

Hussam al Masri, Mohammad Salama, Mariam Abu Dagga,

Moaz Abu Taha y Ahmed Abu Aziz. (Reuters / Efe).

moviments dels periodistes, limitar-ne l’accés al punts calents de la informació i convertir-los en un objectiu fins l’eliminació física és una macabra tècnica habitual en els darrers conflictes armats que hi ha al món.

És el que està passant a Gaza on des que es van iniciar els enfrontaments i l’ocupació militar de la Franja la xifra de morts entre la població civil no ha deixat d’augmentar –superior a les 60.000 persones, segons les darreres estimacions—i els periodistes que han perdut la vida suma, fins ara, els 246, d’acord amb les dades que aporta el Sindicat de Periodistes Palestí, els darrers sis fa una setmana en un bombardeig intencionat al Complex Mèdic Nasser de Jan Yunis.

El nombre de periodistes assassinats per exercir la seva professió i divulgar al món les atrocitats que cometen els soldats d’Israel contra la població civil, entre elles l’ús de la fam com a arma de guerra, circumstància tipificada com a genocidi, és el més gran en els darrers grans conflictes mundials. Mai la xifra havia sigut tan elevada ni tampoc l’intent per bloquejar i amagar el que passa en aquella part del món, on la premsa internacional hi té prohibit l’accés.

Per això, l’esforç que fan el periodistes palestins a la Franja és tan rellevant i l’assetjament i el perill al que estan sotmesos es resumeix en una clarivident frase: “Aquest treball és un camí cap a la mort”, com afirmava diumenge en un article a ‘El País’ el periodista Mohamed Solaimane, un dels que diàriament es juga la vida per a difondre l’horror que viuen els milers de persones atrapades a Gaza.

Malgrat això i de la pressió que reben per part dels seus pares i mares, dones i fills per a deixar-ho estar, temerosos que els arribi a qualsevol hora del dia la fatídica notícia de la seva mort, ells segueixen informant, documenten els crims de guerra i trenquen el bloqueig de les autoritats israelianes per amagar les matances entre la població civil.

La seva feina és, com escriu Solaimine, una noble missió humanitària: “Qui transmetrà al món el genocidi de tot un poble si els periodistes es rendeixen? Qui documentarà els crims contra innocents si algun de nosaltres flaqueja?", afirma de manera taxativa.

I és cert, el món, tots nosaltres, els devem el nostre reconeixement, defensen la llibertat per a informar i de premsa en nom dels palestins, certifiquen l’horror i són una advertència davant els intents per anul·lar un dret fràgil i amenaçat. Avui ells, demà qui sap.

Com a mostra de solidaritat i suport a la seva feina Reporters Sense Fronteres i el moviment ciutadà Avaaz promouen avui dilluns, 1 de setembre, una mobilització mediàtica mundial en suport al periodisme palestí i han presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) acusant l’exèrcit israelià de cometre crims de guerra contra comunicadors de la Franja.

www.joanbarrera.com

Periodistes catalans que defensen Netanyahu

Joan Martí

Malgrat les dues grans concentracions celebrades a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, els dies 13 i 27 d’agost, on la professió periodística catalana va mostrar el seu rebuig al genocidi palestí i als assassinats de més de dos-cents col·legues a la franja de Gaza, hi ha professionals de la comunicació catalans que justifiquen l’acció del Govern d’Israel com a resposta a l’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 en què va assassinar unes 1.200 persones i unes 250 van ser segrestades. Israel ha assassinat des d’aleshores més 60.000 persones amb bombardejos i ha causat la mort per gana de centenars d’infants i adults. Alguns periodistes que havien defensat Israel han deixat de fer-ho, sobretot després que es difonguessin les imatges de nens palestins afamats o desnodrits, i o bé s’han apartat d’aquest debat o, com en el cas de Jordi Barbeta, han reconegut que ja no podien mantenir el seu suport a la gestió del Govern de Benjamin Netanyahu.

Pilar Rahola és la referència obligada del sector periodístic 

Anna Grau.

favorable a Israel. Ha estat sempre defensora d’aquest país i el seu govern i diverses entitats israelianes l’han premiat amb guardons i prebendes. Des de fa mesos, viu a l’Argentina convidada per la comunitat jueva d’aquell país. Des d’allí, Rahola intervé menys del que es podria esperar en el debat sobre el genocidi israelià, però no falla a l’hora d’enviar missatges i opinions justificant-lo a la xarxa social X. A la primera de les manifestacions de la professió periodística catalana contra el genocidi i l’assassinat de col·legues palestins, Rahola va reenviar el missatge de Rubén Novoa, periodista del digital XCatalunya, lligat a Aliança Catalana, que qualificava així la concentració: “La propaganda de Hamàs ja juga a casa”. Un altre periodista del partit de Sílvia Orriols, Sergi Maraña, difon a X discursos sencers de Netanyahu.

Rahola va formar part del 'think tank' finançat per Jordi Pujol per a què periodistes i intel·lectuals promocionessin el projecte sionista a Catalunya. D’aquest grup n’eren membres també David Madí, Joan B. Culla o Vicenç Villatoro. Madí defensa la política d’Israel a les tertúlies d’El matí de Catalunya Ràdio. L’octubre passat va tenir una forta enganxada amb l’economista Pau Llonch per aquesta qüestió. Culla va morir el novembre del 2023. Villatoro i l’ex-director de TV3 Vicent Sanchis van participar el maig de l’any passat en la presentació de l’edició pòstuma actualitzada del llibre de Culla “Israel, el somni i la tragèdia”.

La ‘fachosfera’, niu de sionistes

Rahola va reenviar, el passat 22 d’agost, el post del tertulià proisraelià Antoni Gelonch en el qual lamentava que “no hi ha pancartes ni flotilles” per defensar les dones afganeses sotmeses al masclism

Josep Gisbert.

e del règim dels talibans. I se suma al nombrós grups d’usuaris de la xarxa X que acusen el periodista de TV3 Joan Roura, redactor especialitzat en Pròxim Orient, d’estar venut a la causa palestina. “Aquest home està molt malalt d’odi”, va escriure el passat dia 22.

El llistat de periodistes catalans que subscriuen les tesis de Rahola inclou professionals de la fachosfera, com Paco Marhuenda, director de 'La Razón', que justifica el genocidi i la desnutrició dels nens palestins dient que “Israel ha exercit el seu dret de legítima defensa i la guerra només pot acabar amb la derrota de Hamàs” o Xavier Rius Tejedor, que publicava un article a 'La Gaceta', el 2 d’agost, titulat “A favor de Israel” o un post a X el dia 25: “El que els passa als palestins no és culpa d’Israel. És culpa de Hamàs”.

Salvador Sostres subscrivia a l’'ABC' la falsa idea que “qui mata de

Jaume Clotet, exalt càrrec de la Generalitat amb Junts.

fam els palestins és Hamàs, que no deixa entrar l’ajut humanitari per poder fer després propaganda de la fam que pateixen”. El mateix raonament havia fet la periodista i exdiputada Anna Grau l’agost de l’any passat: “L’únic ajut humanitari que fa anys que arriba a la població palestina és d’Israel. El que passa per Hamàs, se’l fonen als túnels”. L’eurodiputat de Vox, Juan Carlos Girauta, periodista i escriptor nascut a Barcelona, ha estat cobrant durant dos anys d’organitzacions sionistes. El 14 de juny va escriure a X: “La lluita d’Israel és la lluita per la llibertat. És la nostra lluita”. Al Parlament Europeu va qualificar de “fal·làcia” parlar de genocidi a Gaza.

“Qui mata de gana la població palestina és Hamàs”

Josep Gisbert, col·laborador d’El Nacional, ha deixat escrit això: “Qui mata de gana la població palestina? No Israel, que és fals que no permeti l’entrada d’ajuda humanitària, sinó Hamàs, que segresta els camions que arriben a la franja a plena llum del dia a la vista de tothom i sense que ningú hi faci ni hi digui res, amb la total complicitat, entre d’altres, de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient --la UNRWA segons la sigla en anglès--, convertida en un autèntic niu de terroristes”. I s’ha quedat tan ample. Tan ample com Joan Maria Piqué que ha dubtat que hi hagi gent que passi fam a Gaza: “Realment, hi ha fam a

Joan Maria Piqué, excap de premsa d'Artur Mas.

Gaza segons els criteris de l’ONU? O estem davant d’una nova manipulació política del llenguatge humanitari?”.

Jaume Clotet, el periodista que més cops ha participat a la tertúlia del programa Més324 de TV3, va proposar el novembre del 2023 que “si voleu anar a Israel a ajudar les granges i explotacions agrícoles que s’han quedat sense molts treballadors que són al front, ho podeu fer. Molts voluntaris ja hi han viatjat”. “Perquè ells puguin anar a matar criatures, com de podrit has d’estar per dins”, li va recriminar Alba Satorres, que es presenta com a metgessa de famílies i comunitats. “L’antisemitisme és una mala herba que no mor mai”, comentava Clotet a Àngel Colom en una conversa entre els dos a X.

Rahola, ja es veu, no està sola, tot i que, això sí, la majoria de la professió periodística s’ha posicionat contra el genocidi comès per Israel a Gaza.