Enric Canals, cronista audiovisual de la nostra vida

Jesús Conte

Enric Canals (Tiana, 1952 - Barcelona, 2025), traspassat aquest dissabte, era un d’aquells periodistes que cercaven objectius difícils. No s’entén, sinó, que estan ben situat a la redacció d’un diari jove, combatiu, com 'El País', s’aventurés a formar part del nucli dur del projecte de Televisió de Catalunya (TV3), nascuda sota el paraigües de la llei estatal de tercers canals que pretenia complementar l’oferta audiovisual amb cadenes de televisió que exaltessin la cultura i les tradicions de les respectives comunitats autònomes sense pretensió de competir amb Televisió Espanyola (TVE), l’única del moment.

Sota la direcció d’Alfons Quintà, personatge que, també des d’'El

Enric Canals, als inicis de TV3. (Arxiu)

País', havia estat molt crític amb Banca Catalana i Jordi Pujol però que precisament va ser promocionat pel mateix president per tirar endavant TV3, Canals va afrontar la direcció de programes. Lluny de la pretensió governamental espanyola de fer “una televisió folklòrica d’ensenyar a veure en porró”, com deia el president Jordi Pujol, aquell equip va apostar per una televisió moderna, emmirallada a Europa, que conjugava serials d’èxit com 'Dallas', partits de futbol del Barça, programes informatius amb corresponsals a l’estranger i documentals de bella factura. Mai s’agrairà prou el que TV3 va representar en aquell moment com a instrument de normalització i de penetració del català a les llars de tot Catalunya amb independència de la seva llengua d’ús habitual. Amb el futbol, la llengua entra.

Tot això es va fer amb no prou consens polític i amb tota classe d’entrebancs com la no autorització d’us de la xarxa de repetidors. En aquells anys era habitual veure passatgers del pont aeri d’Iberia procedents de Madrid lliurant a l’aeroport de Barcelona cintes de vídeo a empleats de TV3 amb imatges d’esdeveniments coberts informativament a la capital. Aquella era una televisió amb un alt grau de complicitat com demostren aquests passatgers militants de la causa. Eren temps de l’expressió “la teva”.

Aquest era l’Enric Canals amb empenta i determinació, capaç de mirar més endavant, que ja com a director de la cadena, entre 1984 i 1989, va impregnar amb el seu segell propi i estil la manera de conduir una televisió que amb els anys s’ha consolidat com a líder d’audiència a Catalunya. Va estrenar el Canal 33 i va saber fer front a revoltes com la que va protagonitzar el col·lectiu de cantants.

Canals s’havia forjat com a periodista a 'Diari de Barcelona' i a 'El País', de manera que quan va deixar TV3 i Lluís Prenafeta li va encomanar dirigir 'El Observador', aquest cop també substituint Quintà, la premsa escrita no li venia de nou. Aquesta va ser també una nova prova de resistència: intentar reflotar una capçalera amb pretensions de competir en castellà amb l’'Avui' per atraure lectors desencisats de 'La Vanguardia'. Tot i editar un diari atractiu en el disseny, ben informat i amb columnistes de relleu, l’aventura no va reeixir.

La producció audiovisual, ara com a empresari, va ser la seva ocupació la resta dels seus dies. Fins fa ben poc encara investigava el rastre de la repressió a la seva Tiana natal per algun tipus de documental. La productora Mercuri SGP, on hi vaig col·laborar intensament uns anys, va especialitzar-se en documentals històrics i de recreació de la vida quotidiana. 'Ten recordes? Crònica sentimental', 'Els dies que van canviar les nostres vides', 'ACR. Activitats contra el règim' i 'Aquell 98. Crònica del tombant de segle', en són exemples d’èxit. Alguns d’ells van tenir versió editorial en forma de llibre i radiofònica a Catalunya Ràdio i van obtenir premis com el d’Òmnium Cultural. També va realitzar programes amb un tractament menys truculent dels successos com 'Picaresca Club' i 'Cas Obert'.

Aquesta inquietud per remoure la història --claríssima en el cas d’'ACR', una immersió en els arxius del franquisme, amb repressió de penes de mort i llargues condemnes a presó, però alhora amb absurdes investigacions de ‘la secreta’ i de la Falange a casaments i festes particulars-- venia fonamentada en els ideals de llibertat i de lluita contra el franquisme viscuts per Enric en la seva etapa estudiantil, amb militància ‘psuquera’ i pas per la Via Laietana i breument per la Model. D’aquí que es submergís en els expedients judicials dels Fets de Palau de 1960 que van dur Jordi Pujol a la presó i el desterrament magníficament retratats a 'Pujol. Catalunya. El Consell de guerra a Jordi Pujol'.

L’admiració i la fidelitat al president Pujol i el servei al país van dur Enric Canals a un breu salt a la política com a director general de Difusió, un càrrec que el mantenia viu en la professió i des d’on ajudava a la projecció pública de la màxima institució d’autogovern. També va formar part del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, càrrecs des dels que va poder exercitar el seu ‘expertise’ en la matèria, la qual cosa per desgràcia no sempre es dona entre els candidats cooptats pels diversos partits parlamentaris.

Enric Canals, optimisme i tranquil·litat fins al final

Josep Maria Ràfols

Jo no ho entenc. No puc entendre la tranquil·litat amb què el meu amic Enric Canals va enfrontar la llarga malaltia. Sempre traient-li importància, sempre amb optimisme permanent. Sempre buscant dir alguna cosa que fes riure a les persones que es mostraven preocupades per allò que a ell li estava passant.

Aquesta tranquil·litat i confiança en què acabaria sortint una

Canals, a la presentació d'un dels seus llibres. (Arxiu)

alternativa pel seu problema de salut m’al·lucinava. Fins i tot quan explicava que li va dir al metge que tenia una filla a Washington i que vindria per Nadal. “Perquè, vostè creu que no hi haurà problemes perquè la vegi per Nadal, oi?”. El metge li va respondre que millor que li digués que vingués ja.

El dia abans, conscient que tot pintava malament, feia càlculs que encara tenia quatre o cinc mesos per davant i que en aquest temps podria haver-hi bones notícies.

El dolor anava augmentant. L’últim dia va assumir que ja no hi havia solució. Però ho va fer sense esverar-se. “Aquest vespre em sedaran”. I al cap d’uns segons: “Estic tranquil”. Em va demanar que donés suport a la seva família. Va acabar dient que estava cansat i no podia continuar parlant.

Com molts dels periodistes d’aquell temps, l’Enric va començar fent informació del seu poble, com a corresponsal del 'Diario de Barcelona'. En acabat va passar a la delegació de Barcelona de 'El País'. I el moment més àlgid de la seva carrera va estar en l‘arrancada de TV3 i en els anys que va ser director d’aquesta cadena, que va arribar a aconseguir l’objectiu que s’havia fixat de superar les dues cadenes de TVE, els únics canals que hi havia llavors.

Google se rinde al papel, otra vez

Manuel López

Nuevo suplemento de Google en papel, entregado con 'El País', y quizás otros medios. Me sorprende, por segunda vez, que esta riquísima plataforma digital se comunique a través del papel. Esto significa que el papel todavía tiene… papel en la vida moderna.

No deja de ser cierto que en todas las redacciones de los medios informativos todas las mesas están llenas de papel. Periódicos, dossiers, carpetas diversas… no todo lo que llega a un diario, una emisora de radio o tv o un medio digital sea en lenguaje digital.

Ni mucho menos.

Los gabinetes de prensa comerciales saben que cada día los 

Portada del suplemento publicitario de Google.

periodistas reciben, recibimos, miles de mensajes por internet. La mayor parte los desechamos porque son propaganda o porque no tienen interés a primera vista.

Sin embargo, lo que llega en papel llama más nuestra atención.

En el papel vemos todo el menú ampliado. Los papeles nos llegan jerarquizados, mucho mejor que en los mensajes digitales. Eso nos permite seleccionar, como si tuviéramos en las manos un bisturí, y liquidar aquello que no nos parece interesante.

Pero Google se ha dado cuenta de que no llega a todas las partes, por eso nos envía, quizás una vez al mes, un suplemento en papel.

El ejemplar que estoy comentando lleva por título “El gran potencial de IA en Europa”.

El título es equívoco. La inteligencia artificial tiene potencial en todo el mundo, como se dice en las páginas interiores de ese medio en papel. Sus páginas ofertan reportajes del estilo de “Europa es un buen lugar para invertir”, firmado por una directiva de la UE.

También podemos leer un cierto número de páginas en las que se explican las maravillas de la IA en materia de comunicación, medicina, educación, seguridad, potencialidad en comunicaciones… es decir, una exageración de textos alabando Google y su IA.

Un buen ejemplo de reportaje laudatorio es el que se titula “La IA ayuda a salvar vidas”. La verdad es que estoy cansado de leer mensajes periodísticos en los que se titula algo así como que el próximo año se acabará con el cáncer. Y de esto hace cuarenta años. Si lo de “ayudar a salvar vidas” fuera cierto, estaríamos salvados… pero a ver cuando se hace realidad ese deseo.

Al final se dice que “IA para el bien común”. Esto parece el colmo: “la innovación en IA ayuda tanto a los Gobiernos como a la ciudadanía”-

¡Estamos salvados!

La lástima es que todo lo que se dice en el folleto es pura propaganda: no se explica cómo la gente puede defenderse de los conglomerados digitales y sus plataformas ante el monopolio informativo de esas compañías multimillonarias.

Se nos podrá decir que las diferentes IA pueden ser utilizadas o no. Pero todo nos lleva hacia un futuro bien definido: acabaremos en ese túnel cuyo final es incierto.

Lo dicho, Google se ha rendido al papel. Es toda una contradicción.

Periodistes o soldats

Joan Barrera

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de

Pepa Bueno.

manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

www.joanbarrera.com

RTVE Catalunya, un basar politic

Antoni Vidal Carretero

La fundació de Ràdio 4 l’any 1976 respon a un fi instrumental. És una operació de màrqueting del govern d’Adolfo Suárez que contempla dos objectius: coadjuvar a la creació d’un clima favorable per al referèndum de la Llei per a la Reforma Política i apuntalar el seu partit —la UCD— a Catalunya. Malgrat això, contribueix de manera notable a la normalització de la llengua catalana i a la recuperació de les llibertats democràtiques, amb professionals compromesos com Joan Albert Argerich, Xavier Foz, Pere Font, Montserrat Minobis o Enric Frigola.

Podia haver estat un notable actiu per a RNE, però va ser ignorada 

Miquel Calçada, 'Mikimoto'.

reiteradament per les successives direccions de RTVE i els governs de l’Estat. Fins al punt que, entre les iniciatives per al seu tancament destaca, l’any 2006, la del govern de José Luis Rodríguez Zapatero; etapa que vaig viure com a director de RNE a Catalunya.

El seu col·lectiu de treballadors --sobresortint la feina del comitè d’empresa amb Josep Maria Adell al capdavant-- va desplegar una intensa campanya per les mateixes ones de Ràdio 4 i diverses iniciatives socials. Des de la direcció de RNE a Catalunya, vam fer gestions amb representants de totes les institucions per aconseguir suport a la continuïtat de Ràdio 4.

Mentrestant, el director de RNE, Javier Arenas, va estrangular econòmicament l’emissora en contra del parer del cap de programes, Luis Carlos Ramírez, tot just preparant el tancament. Josep Cabayol —inoblidable i estimat amic, que ens va deixar el 2022—, a qui jo havia proposat com a sotsdirector, va presentar un projecte “revolucionari” per fer amb pocs mitjans un model de ràdio pública no desenvolupat a Espanya. Vam posar fil a l’agulla i, finalment, aconseguim omplir la graella amb espais que abordaven el canvi climàtic, les desigualtats, els drets identitaris... tot confluint amb el que definíem com un nou model de desenvolupament humà; a més de dissenyar un format interactiu per a la programació, que ja no vam poder dur a terme.

Divuit anys després, el mateix que demanava el tancament de RNE a Catalunya, Miquel Calçada (Mikimoto)—en un debat al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2007—, és ara el factòtum de la nova programació. En una incompatibilitat flagrant, Calçada, membre del Consell d’Administració de la Corporació Radiotelevisió Espanyola, actua com a director de fet de Ràdio 4 i del desdoblament de La 2 de TVE amb programació en català. I ho fa incorporant als seus incondicionals. Així, RTVE transita a Catalunya sense rumb, d’esquenes als seus treballadors, immersa en un basar polític.

Exterminar periodistes a Gaza

Joan Barrera

La llibertat d’informació i de premsa és un dels pilars de la democràcia. Intentar silenciar als periodistes és lesionar greument aquests dos drets fonamentals i priva als ciutadans d’un accés contrastat a la realitat i de poder decidir lliurament. Les dictadures ho tenen clar i una de les primeres decisions sempre és silenciar els mitjans de comunicació, instaurar la censura i controlar el flux informatiu per a poder actuar amb impunitat amagant les atrocitats que cometen i dominar l’opinió pública.

En les guerres el mecanisme és similar. Impedir la llibertat de

Hussam al Masri, Mohammad Salama, Mariam Abu Dagga,

Moaz Abu Taha y Ahmed Abu Aziz. (Reuters / Efe).

moviments dels periodistes, limitar-ne l’accés al punts calents de la informació i convertir-los en un objectiu fins l’eliminació física és una macabra tècnica habitual en els darrers conflictes armats que hi ha al món.

És el que està passant a Gaza on des que es van iniciar els enfrontaments i l’ocupació militar de la Franja la xifra de morts entre la població civil no ha deixat d’augmentar –superior a les 60.000 persones, segons les darreres estimacions—i els periodistes que han perdut la vida suma, fins ara, els 246, d’acord amb les dades que aporta el Sindicat de Periodistes Palestí, els darrers sis fa una setmana en un bombardeig intencionat al Complex Mèdic Nasser de Jan Yunis.

El nombre de periodistes assassinats per exercir la seva professió i divulgar al món les atrocitats que cometen els soldats d’Israel contra la població civil, entre elles l’ús de la fam com a arma de guerra, circumstància tipificada com a genocidi, és el més gran en els darrers grans conflictes mundials. Mai la xifra havia sigut tan elevada ni tampoc l’intent per bloquejar i amagar el que passa en aquella part del món, on la premsa internacional hi té prohibit l’accés.

Per això, l’esforç que fan el periodistes palestins a la Franja és tan rellevant i l’assetjament i el perill al que estan sotmesos es resumeix en una clarivident frase: “Aquest treball és un camí cap a la mort”, com afirmava diumenge en un article a ‘El País’ el periodista Mohamed Solaimane, un dels que diàriament es juga la vida per a difondre l’horror que viuen els milers de persones atrapades a Gaza.

Malgrat això i de la pressió que reben per part dels seus pares i mares, dones i fills per a deixar-ho estar, temerosos que els arribi a qualsevol hora del dia la fatídica notícia de la seva mort, ells segueixen informant, documenten els crims de guerra i trenquen el bloqueig de les autoritats israelianes per amagar les matances entre la població civil.

La seva feina és, com escriu Solaimine, una noble missió humanitària: “Qui transmetrà al món el genocidi de tot un poble si els periodistes es rendeixen? Qui documentarà els crims contra innocents si algun de nosaltres flaqueja?", afirma de manera taxativa.

I és cert, el món, tots nosaltres, els devem el nostre reconeixement, defensen la llibertat per a informar i de premsa en nom dels palestins, certifiquen l’horror i són una advertència davant els intents per anul·lar un dret fràgil i amenaçat. Avui ells, demà qui sap.

Com a mostra de solidaritat i suport a la seva feina Reporters Sense Fronteres i el moviment ciutadà Avaaz promouen avui dilluns, 1 de setembre, una mobilització mediàtica mundial en suport al periodisme palestí i han presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) acusant l’exèrcit israelià de cometre crims de guerra contra comunicadors de la Franja.

www.joanbarrera.com

Periodistes catalans que defensen Netanyahu

Joan Martí

Malgrat les dues grans concentracions celebrades a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, els dies 13 i 27 d’agost, on la professió periodística catalana va mostrar el seu rebuig al genocidi palestí i als assassinats de més de dos-cents col·legues a la franja de Gaza, hi ha professionals de la comunicació catalans que justifiquen l’acció del Govern d’Israel com a resposta a l’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 en què va assassinar unes 1.200 persones i unes 250 van ser segrestades. Israel ha assassinat des d’aleshores més 60.000 persones amb bombardejos i ha causat la mort per gana de centenars d’infants i adults. Alguns periodistes que havien defensat Israel han deixat de fer-ho, sobretot després que es difonguessin les imatges de nens palestins afamats o desnodrits, i o bé s’han apartat d’aquest debat o, com en el cas de Jordi Barbeta, han reconegut que ja no podien mantenir el seu suport a la gestió del Govern de Benjamin Netanyahu.

Pilar Rahola és la referència obligada del sector periodístic 

Anna Grau.

favorable a Israel. Ha estat sempre defensora d’aquest país i el seu govern i diverses entitats israelianes l’han premiat amb guardons i prebendes. Des de fa mesos, viu a l’Argentina convidada per la comunitat jueva d’aquell país. Des d’allí, Rahola intervé menys del que es podria esperar en el debat sobre el genocidi israelià, però no falla a l’hora d’enviar missatges i opinions justificant-lo a la xarxa social X. A la primera de les manifestacions de la professió periodística catalana contra el genocidi i l’assassinat de col·legues palestins, Rahola va reenviar el missatge de Rubén Novoa, periodista del digital XCatalunya, lligat a Aliança Catalana, que qualificava així la concentració: “La propaganda de Hamàs ja juga a casa”. Un altre periodista del partit de Sílvia Orriols, Sergi Maraña, difon a X discursos sencers de Netanyahu.

Rahola va formar part del 'think tank' finançat per Jordi Pujol per a què periodistes i intel·lectuals promocionessin el projecte sionista a Catalunya. D’aquest grup n’eren membres també David Madí, Joan B. Culla o Vicenç Villatoro. Madí defensa la política d’Israel a les tertúlies d’El matí de Catalunya Ràdio. L’octubre passat va tenir una forta enganxada amb l’economista Pau Llonch per aquesta qüestió. Culla va morir el novembre del 2023. Villatoro i l’ex-director de TV3 Vicent Sanchis van participar el maig de l’any passat en la presentació de l’edició pòstuma actualitzada del llibre de Culla “Israel, el somni i la tragèdia”.

La ‘fachosfera’, niu de sionistes

Rahola va reenviar, el passat 22 d’agost, el post del tertulià proisraelià Antoni Gelonch en el qual lamentava que “no hi ha pancartes ni flotilles” per defensar les dones afganeses sotmeses al masclism

Josep Gisbert.

e del règim dels talibans. I se suma al nombrós grups d’usuaris de la xarxa X que acusen el periodista de TV3 Joan Roura, redactor especialitzat en Pròxim Orient, d’estar venut a la causa palestina. “Aquest home està molt malalt d’odi”, va escriure el passat dia 22.

El llistat de periodistes catalans que subscriuen les tesis de Rahola inclou professionals de la fachosfera, com Paco Marhuenda, director de 'La Razón', que justifica el genocidi i la desnutrició dels nens palestins dient que “Israel ha exercit el seu dret de legítima defensa i la guerra només pot acabar amb la derrota de Hamàs” o Xavier Rius Tejedor, que publicava un article a 'La Gaceta', el 2 d’agost, titulat “A favor de Israel” o un post a X el dia 25: “El que els passa als palestins no és culpa d’Israel. És culpa de Hamàs”.

Salvador Sostres subscrivia a l’'ABC' la falsa idea que “qui mata de

Jaume Clotet, exalt càrrec de la Generalitat amb Junts.

fam els palestins és Hamàs, que no deixa entrar l’ajut humanitari per poder fer després propaganda de la fam que pateixen”. El mateix raonament havia fet la periodista i exdiputada Anna Grau l’agost de l’any passat: “L’únic ajut humanitari que fa anys que arriba a la població palestina és d’Israel. El que passa per Hamàs, se’l fonen als túnels”. L’eurodiputat de Vox, Juan Carlos Girauta, periodista i escriptor nascut a Barcelona, ha estat cobrant durant dos anys d’organitzacions sionistes. El 14 de juny va escriure a X: “La lluita d’Israel és la lluita per la llibertat. És la nostra lluita”. Al Parlament Europeu va qualificar de “fal·làcia” parlar de genocidi a Gaza.

“Qui mata de gana la població palestina és Hamàs”

Josep Gisbert, col·laborador d’El Nacional, ha deixat escrit això: “Qui mata de gana la població palestina? No Israel, que és fals que no permeti l’entrada d’ajuda humanitària, sinó Hamàs, que segresta els camions que arriben a la franja a plena llum del dia a la vista de tothom i sense que ningú hi faci ni hi digui res, amb la total complicitat, entre d’altres, de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient --la UNRWA segons la sigla en anglès--, convertida en un autèntic niu de terroristes”. I s’ha quedat tan ample. Tan ample com Joan Maria Piqué que ha dubtat que hi hagi gent que passi fam a Gaza: “Realment, hi ha fam a

Joan Maria Piqué, excap de premsa d'Artur Mas.

Gaza segons els criteris de l’ONU? O estem davant d’una nova manipulació política del llenguatge humanitari?”.

Jaume Clotet, el periodista que més cops ha participat a la tertúlia del programa Més324 de TV3, va proposar el novembre del 2023 que “si voleu anar a Israel a ajudar les granges i explotacions agrícoles que s’han quedat sense molts treballadors que són al front, ho podeu fer. Molts voluntaris ja hi han viatjat”. “Perquè ells puguin anar a matar criatures, com de podrit has d’estar per dins”, li va recriminar Alba Satorres, que es presenta com a metgessa de famílies i comunitats. “L’antisemitisme és una mala herba que no mor mai”, comentava Clotet a Àngel Colom en una conversa entre els dos a X.

Rahola, ja es veu, no està sola, tot i que, això sí, la majoria de la professió periodística s’ha posicionat contra el genocidi comès per Israel a Gaza.

Netanyahu, prou! Jo soc Anas!

 

Manifest de la concentració del 13 d'agost 

a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

"Si aquestes paraules meves us arriben, sapigueu que Israel ha aconseguit matar-me i silenciar la meva veu. He viscut el dolor en tots els seus detalls, he provat l’angoixa i la pèrdua una vegada i una altra i, tot i això, mai no he dubtat a transmetre la veritat tal com és, sense falsificacions ni distorsions. Us encomano que tingueu cura de la meva família, us encomano la llum dels meus ulls, la meva estimada filla Sham i el meu fill Salah, a qui els dies no em permetran veure créixer com somiava”.

Aquests són fragments de la carta pòstuma que el periodista palestíde 28 anys Anas Al-Sharif d’Al-Jazeera va deixar escrites el passat 4 de maig, quan les amenaces contra la seva vida de l’exèrcit israelià es van intensificar, i només uns dies després que el seu estimat company Hosam Shbat fos assassinat en un bombardeig israelià. Aquest diumenge Anas va ser assassinat en un atac de precisió contra la tenda on treballava. Un assassinat obertament reivindicat per les autoritats israelianes, després d’una campanya de desinformació que intenta falsament vincular-lo al terrorisme. En aquest mateix atemptat, han estat assassinats cinc periodistes més: el corresponsal Mohammed Qreigah, els càmeres Abrahim Zahir, Mo’men Alouwa, Mohammed Noufal, tots ells companys a Al-Jazeera; així com Mohamed Al Khalidi qui treballava per al mitjà palestí Sahat.

Amb les seves morts, ja són almenys 238 els i les treballadors de la comunicació assassinats a Gaza per l’exèrcit d’Israel des que es va iniciar l’atac a la Franja, l’octubre de fa dos anys. L’objectiu és clar: “Silenciar el missatger”. Israel persegueix emmudir qualsevol veu que mostri la realitat d’aquest cruent genocidi o desmenteixi el seu relat oficial. Per això, des de l’inici, no ha deixat pas a la premsa estrangera independent i ha amenaçat i exterminat els col·legues palestins i palestines que s’han atrevit informar des del terreny. Des del 7 d’octubre del 2024, a Gaza han estat assassinats més periodistes que en la suma de la Primera i la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea i la guerra del Vietnam.

Tampoc és casual la data escollida d’aquests darrers assassinats. A

inicis de la setmana passada, Israel anunciava que volia prendre el control de la ciutat de Gaza. Per tant, la veu crítica d’Anas Al-Sharif i dels seus col·legues feien nosa en aquesta nova etapa que s’obre del conflicte on les tropes del govern de Benjamin Netanyahu preveuen ocupar i, probablement, acabar d’arrasar la ciutat de Gaza.

El primer ministre israelià nega unes imatges que han fet la volta al món i que han aixecat la veu de centenars de milers persones: les imatges de les nenes i els nens famèlics de Gaza, on la població palestina està morint de fam perquè Israel bloqueja des de fa mesos l’entrada d’aliments, medicines i tot el que fa possible la vida a Gaza. La realitat és que els atacs de l’exèrcit d’Israel i, també la fam, han provocat la mort de desenes de milers de palestins i palestines des que es va iniciar l’ofensiva genocida a Gaza.

També els nostres companys i companyes a Gaza han de treballar sotmesos a la fam i els bombardejos. Els hem vist trencar-se en les connexions en directe, desmaiar-se de gana, plorar els seus pares i fills assassinats per l’exèrcit israelià. Continuen informant en condicions impossibles, sense aigua, ni electricitat, amb escassa connexió a internet, sense gasolina i veient com l’armilla amb la paraula ‘PRESS’ no els protegeix, sinó al contrari, els converteix en objectiu a elles i les seves famílies. El seu compromís és una lliçó per a totes nosaltres.

“No oblideu Gaza… ”, conclou la carta pòstuma d’Anas Al-Sharif. No volem oblidar Gaza i reclamem la fi del bloqueig de l’accés a la premsa internacional a la Franja per documentar la situació sobre el terreny, una feina que ha costat la vida a tants companys i companyes assassinats només per informar.

L’Estat d’Israel pretén perpetrar el seu genocidi contra el poble palestí sense testimonis: és una guerra de propaganda contra el periodisme i contra la veritat. L’assassinat sistemàtic de periodistes a Palestina és un atac contra la llibertat de premsa que ens posa en perill a totes i ens deixa més sords i cecs a Gaza. Tampoc volem que s’oblidi Cisjordània, on els colons armats il·legalment i els soldats continuen ocupant terres, expulsant poblacions i assassinant la població palestina.

Al-Sharif i els altres companys i companyes palestins han estat brutalment assassinats per fer el que pertoca en la nostra professió, informar. No podem defallir en alçar les nostres veus per què s’aturi el genocidi. Continuarem reclamant a les nostres institucions i a la Unió Europea deixin de ser còmplices i utilitzin totes les eines que estiguin a les seves mans per aturar aquesta barbàrie.

Per tot això reclamem:

-- Garantir la seguretat i els drets laborals de totes les professionals que informin des de Gaza i Cisjordània.

-- Assegurar l’entrada sense condicions de la premsa internacional a Gaza i acabar amb les restriccions imposades per Israel que ataquen el dret a la informació.

-- Que la Unió Europea (UE)  i els governs de tot el món defensin la llibertat de premsa i que reclamin que els assassins de periodistes siguin processats pel Tribunal Penal Internacional. Els periodistes que sóm els ulls i les orelles del món, no podem ser objectiu: el periodisme no és un crim.

-- L’obertura immediata dels passos fronterers de Gaza, l'entrada massiva d'aliments, aigua, medicines, plantes potabilitzadores i materials de construcció i l’evacuació urgent de malalts i ferits que ho necessitin.

-- Als mitjans de comunicació de casa nostra i d’arreu del món que condemnin l’assassinat sistemàtic de periodistes a Palestina. És un atac contra la llibertat de premsa que ens posa en perill a totes. I que recordin el nombre de professionals de la comunicació assassinats per Israel a les capçaleres de les webs o pàgines principals dels diaris.

-- Que el Govern espanyol i la Unió Europea facin efectiu l’’embargament total d’armes a Israel.

-- Que el Govern espanyol i la Unió Europea suspenguin immediatament els seus vincles amb l'Estat d'Israel, les seves relacions militars, estratègiques, polítiques, diplomàtiques i econòmiques fins que s’aturi el genocidi els drets del poble palestí siguin respectats.

#StopGenocideGAZA

#JournalismIsNotACrime

Adhesions a la concentració de protesta de Barcelona:

3cat

5W

8M Comunicadores Feministes

Agència Catalana de Notícies (ACN)

Aguaita.cat

Alternativas Económicas

Àudio.cat

Asociación de Documentalistas Audiovisuales de España (ADAE)

Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales (CIMA)

Assemblea de Treballadors de Mataró Audiovisual

Associació de Mitjans d'Informació i Comunicació (AMIC)

Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC)

Associació de Periodistes d'Informació Econòmica de Catalunya (APIEC)

Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC)

Associació de Publicacions Periòdiques en Català

Associació Món Comunicació

Bellaterra Diari

Betevé

Canal Terrassa

Canal Terres de l’Ebre

Candidatura de Treballadors de TVC

Catalunya Metropolitana

Casa de la Premsa

Catalunya Plural

Catalunya Press

CCOO

CGT

Collbató Avui

Col·lectiu Ciutadella

Col·legi de Periodistes de Catalunya

Comitè d'empresa d'EFE Barcelona

Comitè d’empresa d’El Mundo Deportivo

Comitè d'empresa d'El Nacional

Comitè d'empresa d'El País

Comitè d'empresa d'El Periódico

Comitè d'empresa d'El Punt Avui

Comitè d'empresa de Badalona Comunicació

Comitè d'empresa de Catalunya Ràdio

Comitè d’empresa de l’Agència Catalana de Notícies (ACN)

Comitè d'empresa de l'Ara

Comitè d'empresa de La Vanguardia

Comitè d'empresa de TV3

Comitè d'empresa RAC1 i RAC105

Comitè La Xarxa

Comunicació Pública

Comitè d'empresa de Ràdio Barcelona

Consell d'informatius de RNE

Consell d'informatius de TVE

Consell professional d'informatius de TV3

Consell professional de Catalunya Ràdio

Consell professional de La Vanguardia

Consell professional de la Xarxa de Comunicació Local

Consell Professional de Programes de la CCMA

Contrast

Crític

CTXT

Cugat Mèdia

Delta Llobregat

Despi.digital

Diari Ara

Diari de Barcelona

Diari de Sant Andreu

Diari Més Tarragona

Directa

DonesVisuals

Ebre Digital

El 9 Nou

El Diari de l'Educació

El Diari de la Sanitat

El Diari del Treball

El Diario

El Far

El Gat Negre

El Món

El Prat Comunicació

El Salto

El Travesser

El Triangle

El Vallenc

elBaix.cat

elCugatenc

Esplugues.digital

Federació de Mitjans Locals

Femiñetas

Fet a Sant Feliu

Flama - Agència Cristiana de Notícies

Foc Nou

Foment de la Informació Crítica

Fonoll

Fundació Consell de la Informació de Catalunya

Fundació Periodisme Plural

Fundación Espacio Público

Gol Esports

Grup de Periodistes Ramon Barnils

Iconna

Indie Lovers

Infograma

Intermèdia Comunicació

Intersindical

Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)

Jornal.cat

L’Espill

L'Estaca

L’independent de Badalona

L'Opció.cat

La Marea

La Rella

La Portada del Vallès

La Segarra

La Vall de Verç

Les Notícies de Llengua i Treball

Lloret Gaceta

Malarrassa

Martorell TV

Maya Films

Més Ebre

Mitjans de Comunicació de L'Hospitalet

Mongolia

Nació

Nova Conca

Periodistes per la Pau (generació 70/90)

Pikara Magazine

Política i Prosa

Productores Audiovisuals de Catalunya (PAC)

Públic

Público

Punt Osona

Punt Vallès

Racó Català

Ràdio Desvern

Ràdio Televisió Cardedeu 

Sant Andreu TV

Sant Boi Diari

Secció sindical de CCOO de Prisa Radio

Segre

Setembre

Sindicat de la Imatge (UPIFC)

Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)

Social.cat

Som Garrigues

Som Televisió de Catalunya

Televisió de Sant Cugat

Totmedia

Tots Som Iguals

UGT de Catalunya

Viasona

Viu Molins de Rei

Xarxa Europea de Dones Periodistes (XEDP)

Huertas Claveria, record i reconeixement a un periodista

Antoni Vidal Carretero

Havíem coincidit moltes vegades, ens saludàvem i poca cosa més. Però arran de la controvertida decisió de José Luis Rodríguez Zapatero de tancar Ràdio 4, l’any 2007, Josep Maria, en qualitat de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser una persona essencial defensant la continuïtat de l'emissora i pronunciant-se també contra les retallades de la programació en català de TVE Sant Cugat.

Com a director de RNE-Ràdio 4 a Catalunya, vaig demanar el suport

d’un grapat d’institucions i personalitats de la vida catalana (és un capítol encara no escrit). Josep Maria Huertas va ser una de les més receptives i solidàries.

Durant setmanes, ens vam veure sovint i parlàvem un dia sí i un dia no per telèfon sobre les gestions que es duien a terme. El cert és que vam establir una relació força cordial i una incipient amistat.

Josep Maria va ser intervingut —segons em va explicar— de la pròstata, i els resultats no van ser bons. Tres dies abans de deixar-nos, el vaig trucar al mòbil; malgrat el seu estat de salut, el va agafar i em va respondre dient-me que es trobava molt malament. En conseqüència, no vaig avançar en la conversa,i li vaig desitjar que millorés, a més d’adreçar-li una forta abraçada.

Ja no ens tornaríem a veure.

Salvaguardem sempre la memòria de Josep Maria Huertas Claveria, un mirall d’integritat en un periodisme declinant.

P.D.: Magnífic el recordatori vivencial i professional d’en Siscu Baiges

Amb Franco i Huertas vivíem millor

Siscu Baiges

Ara fa cinquanta anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut per escriure la frase “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars” en un article que havia publicat un mes i mig abans al diari Tele/eXprés sobre aquests locals a Barcelona titulat “Vida eròtica subterránea”. Va ser jutjat en un consell de guerra militar que el va condemnar a dos anys de presó. El dictador Francisco Franco va morir el novembre d’aquell any. Huertas va sortir de la presó poc després. Va estar vuit mesos entre reixes.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens

Huertas Claveria, al sortir de la presó Model el 1975.

veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al 'Diari de Barcelona'. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al establishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia 'El Periódico', va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’'El Triangle' davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 'Polònia' i 'Està passant'.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per a qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.

Periodisme, rearmament o desarmament

Manuel López*

"Nervi belli pecunia infinita".

(“El nervi de la guerra

 és una inesgotable quantitat de diners”,

 Ciceró, Filípiques, 5,2,3)

En aquests últims mesos els mitjans de comunicació occidentals dediquen un gran espai i temps a parlar del rearmament davant el perill que significa Rússia. S'addueix que els Estats Units i la Unió Europea han de preparar-se davant l'agressivitat russa a Ucraïna. I el debat, ara, és quin tant per cent del Producte Interior Brut (PIB) s'ha de dedicar per a preparar als nostres exèrcits. Però no tots estan d'acord amb això. Molts creuen que no ha d'haver-hi rearmament, perquè rebaixarà la factura de les ajudes socials.

El dilema està servit: rearmament o desarmament?

Molts mitjans de comunicació han deixat de contemplar el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans al seu article 28:  "Tota persona té dret al fet que s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius".

Els codis ètics dels mitjans de comunicació sempre es diuen

Carros de combat Leopard d'Espanya i Canadà a Letònia.

respectuosos amb aquests principis universals, però en el moment d'establir la seva agenda, la cosa canvia.

En aquests moments Europa està discutint sobre l'exigència dels EUA que tots els seus components han de dedicar el 5% del seu PIB al rearmament.

¿Quina és la resposta de la premsa, ràdio, TV i bona part dels mitjans digitals?: centrar la seva temàtica al voltant de percentatges. No sobre si és necessari incrementar el pressupost destinat als seus exèrcits, és a dir, si és tan necessari el rearmament.

Tampoc entren a debatre si les quantitats assignades estan ben emprades i, especialment, a qui li convé que s'incrementi aquest PIB.

En bona lògica, són les indústries militars les principals interessades en què aquest debat acabi amb bones notícies al seu favor.

Però no sols són les indústries militars, sinó les que poden servir components d'ús civil per a fins bèl·lics: alimentació, tèxtil, automoció, sanitat, formació…

El periodisme contribueix al rearmament, així de senzill, perquè enfoca el seu temari a discutir quantitats assignades a la milícia. I moltes vegades ho fa inconscientment. No conec a cap periodista que estigui a favor de la guerra… però el que escriuen i com l'escriuen redunda en favor del rearmament.

Estem entrant en l'era de la propaganda i la manipulació periodística, perquè els periodistes s'estan deixant portar pel discurs imperant en el món occidental: cal parar a Rússia. I ningú dubte que Rússia no és una democràcia.

I això sense explicar als lectors i a les lectores que les guerres convencionals són, en aquests moments, poc decisives per a resoldre conflictes. És necessari assenyalar que Rússia, la Xina, els EUA, el Pakistan, l'Índia, França i potser Israel tenen arsenals nuclears.

Quan alguns d'aquests països entrin en guerra, si el conflicte els és advers i les seves fronteres violentades, probablement faran servir l'arsenal atòmic per a defensar-se.

És a dir, és inútil adquirir tancs, coets, fusells… perquè el que dilucidarà el conflicte seran les bombes atòmiques.

Però, això, no ho veiem explicat en els mitjans espanyols, només es parla de rearmament. Res més existeix.

Aquesta espècie de cloroform informatiu es basa a presentar informacions esbiaixades o parcials. Als periodistes se'ls nega l'accés a fonts oficials sota la premissa que molts temes estan subjectes al secretisme oficial.

Tampoc poden acudir a fonts no oficials, com els habitants dels països suposadament enemics. Ho veiem a Gaza, on Israel ha prohibit l'actuació dels mitjans.

L'agenda dels mitjans que estan, conscient o inconscientment, a favor del rearmament es va sincronitzant. Pot parlar-se ja de “fronts mediàtics”, on els titulars coincideixen a defensar el rearmament. S'estableix una estreta col·laboració entre governs i mitjans en favor del rearmament. I la gran indústria propícia aquest matrimoni. És a dir, no hi ha anàlisi crítica. Com és lògic, sempre trobarem articulistes pacifistes, crítics amb les agendes dels seus mitjans, però no deixen de ser la gota en el vas d'aigua.

S'empra el sensacionalisme: s'ofereixen estadístiques sobre els potencials enemics assenyalant que han incrementat el seu armament en tal o tal altre percentatge, oblidant el context adequat.

En fi, els mitjans, vulguin-ho o no, justifiquen l'increment de les partides militars. Ja sabem que darrere d'alguns mitjans hi ha interessos econòmics o polítics, però no tots estan afectats per aquestes influències. I, no obstant això, segueixen la lògica-il·lògica dels mitjans que sí que estan en mans d'empresaris bel·licistes.

Es promou la bel·ligerància quan s'incrementen els reportatges sobre destacades unitats militars que estan desenvolupant exercicis a l'Àrtic o al Sahel. Es vol demostrar que els diners dedicats a l'exèrcit està ben emprat. Es parla de la concentració d'indústries militars com si fos un avenç necessari per a la societat i per a la humanitat.

Es parla de fusions, d'opes, de compres d'empreses i dels seus plans immediats per a enfortir la indústria militar. I tot això festejat pels mitjans que no dubten a acceptar la invitació dels seus exèrcits per a assistir a les maniobres militars. I els periodistes es mostren feliços quan se'ls deixa pujar a un tanc. Tenim exemples més que evidents que afecten els principals mitjans espanyols.

Per a justificar el rearmament, els mitjans tendeixen a demonitzar al supòsit enemic: s'assenyalen, potser exagerant, ofensives en les quals hi ha víctimes amb dones i nens. Aquesta demonització comporta a promoure la bel·ligerància de la població.

La desinformació es converteix en una arma de guerra que pocs periodistes poden combatre en i pels seus propis mitjans.

En la primera guerra del Golf, contra l'Iraq, en 1991, es va publicar un llibre, 'Las mentiras de una guerra', localitzable en Amazon, (Deriva Editorial), que jo vaig coordinar per a l'editor Àlex Masllorens, un gran pacifista que després va ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest llibre tenia la col·laboració de diversos autors amb nom i cognoms i d'altres autors que van signar amb pseudònim.

Des del primer moment vam decidir que explicaríem el que succeïa en les redaccions quan va esclatar la guerra. Periodistes de 'La Vanguardia', 'El País', 'El Periódico de Catalunya' i 'Avui', entre altres, van denunciar anònimament les manipulacions en els seus mitjans, explicant el dia a dia de la confecció de l'agenda temàtica. I ho van fer, repetim, de manera anònima.

En un dels articles jo mateix vaig assenyalar que 'El Periódico de Catalunya' va titular una notícia d'aquesta manera: “Avions d'Espanya ajuden al fet que les bombes arribin a l'Iraq ('El Periódico', 2 de febrer de 1991). En aquest llibre que comentem s'assenyala que el títol correcte havia de ser “Espanya col·labora amb els bombardejos dels EUA a l'Iraq”.

Anys més tard un dels directius d'aquest diari va mostrar el seu pesar i penediment per la política informativa del mitjà en aquesta guerra. “Ens hem passat”, em va comentar personalment un dels redactors en cap.

Parlem ara del desarmament

Enfront del periodisme de guerra, els mitjans haurien de convertir-se en defensors del periodisme de pau, més que res perquè la humanitat té els dies comptats si esclata una guerra de grans dimensions.

Parlar de periodisme de pau significa entrar a fons en el debat de si hem de gastar més diners en el rearmament. Fins i tot diria més, ha de debatre's sobre si és necessari invertir un sol euro en una futura guerra, o a mantenir els nostres exèrcits actius.

“Si hi ha rearmament, hi haurà guerra”. Aquesta frase és meva però bé la podrien signar Bertrand Rusell, Jean-Paul Sartre o Gandhi, i demano excuses pel meu atreviment. Però la veritat és que al discurs de la guerra ha d'oposar-se el discurs de la pau.

És una tasca noble treballar per la pau perquè quan hi ha guerra no es respecten les lleis (“Silent leges inter arma”, Ciceró, Pro Milone, 4,10). L'objectiu dels mitjans hauria de ser minar la lògica del conflicte i promoure la marxa enrere, la negociació i l'amistat entre els pobles.

No deixarem d'acceptar que davant l'agressió d'un país contra un altre hi cap la defensa, però no la promoció de campanyes bèl·liques pre-conflictes que crein les condicions per a un futur enfrontament.

El periodisme de pau consisteix a contrarestar la narrativa bèl·lica. És necessari investigar i informar els lectors i consumidors dels altres mitjans sobre les causes estructurals de la violència, donar veu a les víctimes i buscar escenaris per al diàleg i detectar possibles solucions.

El preu d'un tanc Leopard 2A8, per exemple: pot arribar als 28 milions d'euros. Amb aquesta quantitat es podrien fer 10 escoles en primària a Espanya, segons el programa de IA Geminis. Clar, dependria del tipus d'escola, del nombre d'alumnes, de les instal·lacions, però mai superaria els 10 milions d'euros.

I un centre d'atenció primària, a Espanya, costa entre 2 i 10 milions d'euros, és a dir: si deixem de comprar un tanc, podem equipar amb més entitats educatives o sanitàries al poble.

Els mitjans poden convertir-se en protagonistes si promouen trobades nacionals i internacionals on es debatin possibles solucions als conflictes. Poden aportar solucions per a la reconciliació, no per a la bel·ligerància.

Un bon començament seria organitzar a Madrid, Barcelona o Saragossa una trobada internacional de periodistes amb professionals de Rússia i Europa. Es tractaria de promoure la confiança mútua per a parlar d'entesa i negociació.

Els mitjans no poden ni deuen humanitzar els conflictes. En la primera guerra del Golf, en el citat llibre sobre 'Las mentiras de la guerra', es van publicar fotos de soldats americans tocant l'harmònica, ensenyant fotos de les seves famílies o assistint a oficis religiosos. És a dir, s'intentava crear uns vincles de familiaritat amb els agressors.

Això és propaganda.

Promoure el periodisme de pau és analitzar les causes del conflicte, les superficials i les profundes. Les seves dinàmiques. Tot això per a explorar i proposar sortides no violentes.

Més que parlar de baixes i víctimes, s'ha de tractar el context, les relacions humanes i el que pot passar a llarg termini: un final impredictible, potser nuclear.

El periodisme de pau ens és útil per a contrarestar la narrativa bel·licista perquè dona veu als defensors del desarmament.

Existeix, doncs, una enorme responsabilitat per part dels mitjans de comunicació, perquè aquests mitjans no són neutrals, no poden ser-ho davant la guerra i la pau. O s'està amb el rearmament, o pel desarmament.

*Professor d'universitat i periodista.