TV-3: un debat urgent

Joan Barrera

Segueixo amb atenció el debat que hi ha a Gran Bretanya sobre el futur de la BBC. És interessant, perquè d’una manera desacomplexada, amb rigor i, sobretot, sense haver-se de justificar a cada moment personalitats respectables del món de la comunicació fan la seva anàlisi sobre la viabilitat d’una cadena que s’enfronta com qualsevol empresa del sector a la disjuntiva d’adaptar-se a un canvi d’hàbits dels telespectadors en un context de restriccions pressupostàries. El diumenge passat, The Guardian, el diari que acull amb més amplitud aquest debat, recollia una reflexió, vinculada al món cultural, amb la idea que el lideratge només té recorregut si se sap compartir amb altres actors que són líders en el seu propi àmbit.

Suposo que per a molts aquesta reflexió pot semblar molt llunyana o extemporània, però no ho és tant quan de manera continuada es

posa el model de la BBC com la referència del que hauria de ser TV-3 i Catalunya Ràdio. Si volem ser com ells, seria bo que entre tots els que ens interessa el món de la comunicació obríssim un debat al mateix nivell que el que es produeix a la societat britànica ara que des de molts fronts, i en alguns casos amb arguments prou sòlids, es qüestiona el model i la necessitat d’aportar recursos públics als mitjans audiovisuals de la Generalitat.

La guerra oberta entre treballadors i direcció pel nivell de les retallades salarials, que es projecta a la societat com un conflicte entre privilegiats desconnectats de la realitat, no pot amagar el fons d’un debat que a Catalunya s’hauria d’assumir amb tanta diligència com ho fan els britànics. En altres paraules, s’hauria de clarificar, lluny de la retòrica patriòtica i de velles afirmacions que possiblement han quedat desfasades, quina dimensió han de tenir, com s’han d’estructurar i quin paper han de jugar els mitjans públics de la Generalitat en un món obert, canviant i des de la complementarietat amb la iniciativa privada. Fer-ho, insisteixo, no pressuposa formar part de cap conspiració ni tampoc un atac frontal contra uns mitjans públics de la Generalitat que si segueixen la deriva actual tindran un cost inassumible per la societat catalana i, el pitjor, acabaran jugant un paper residual en el mapa comunicacional català.

Aquest és l’atzucac en el que es troba la ràdio i la tele pública catalanes. O millor dit, la trampa quan es redueix el debat a una pura i simple qüestió salarial, que els pròxims dies acabarà com era de preveure amb l’aparició providencial d’una partida de 7,5 milions d’euros i la conseqüent firma d’un armistici entre les parts en conflicte. Si finalment això es produeix m’abstindré de fer lectures polítiques.

Penso que mai és tard per donar un gir a aquesta situació i més quan la màquina legislativa s’ha tornat a posar en marxa per canviar l’estructura de funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Amb altura de mires, no pot tornar a passar que el debat que ara s’enceta acabi en un pur i simple repartiment de cadires com ha succeït fins ara i que el model de gestió s'allunyi dels paràmetres que són habituals en les empreses privades del sector. Aconseguir els objectius que es demanen als mitjans de la Generalitat no ha d'estar renyit amb el rigor, l'austeritat i l'eficiència en la gestió dels recursos públics. Que això sigui possible és responsabilitat del Govern i també de tots els actors que tenen un paper rellevant en aquesta empresa, inclosos els treballadors abandonant el paper de víctimes i assumint que ells també són una part de la solució del problema.

Hi ha guies de treball al mercat que orientin a trobar una solució. El debat de la BBC n’és una o les conclusions del document ‘Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació’, elaborades a partir del treball d’una vuitantena de persones que, en representació del sector de la comunicació a Catalunya, han intentat objectivar la gènesi de la crisi del sector i han redactat, des de la unanimitat, mesures per evitar el col·lapse. 

Seria interessant que en el cas de TV-3 i Catalunya Ràdio el numantinisme deixés pas a la racionalitat. Buscar una solució no és sinònim de renúncia.

http://www.joanbarrera.com/

‘Operación Palace’, el mirall

Joan Brunet i Mauri

De l''Operación Palace', de Jordi Évole, s’ha dit i escrit pràcticament tot. Com sempre en aquests casos, ningú que veiés ‘Salvados’ diumenge passat, no haurà quedat indiferent davant el producte televisiu que el periodista català va sotmetre a la consideració dels seus seguidors telespectadors que, dit sigui de passada, són molts i diversos. A Évole li hem d’agrair moltes coses. Fonamentalment que amb ‘Salvados’ demostri que pot fer-se un producte televisiu de contingut rigorós amb reportatges i entrevistes d’actualitat tractats sempre des d’una visió crítica i fins i tot irònica, sense que això impedeixi disposar d’una audiència suficient i fidel per a mantenir el programa en un primeríssim pla d’actualitat i de referència. 

El cineasta José Luis Garci, durant el fals documental d'Évole.

Acabo d’escriure que els productes d’Évole no deixen mai indiferent a ningú. I aquest és un aspecte altament positiu i necessàriament bo de ‘Salvados’, atès que el seu contingut obliga a l’espectador a un exercici gens habitual: el de pensar i reflexionar sobre el què està veient o acaba de veure, per posicionar-se, sigui a favor, en contra, o d’un sí però no en relació al què acaba de veure... I és en aquest context que m’interessa situar ‘Operación Palace’ en general, ja que al marge del què cadascú en pugui opinar, no hi ha dubte que acostuma a posar el dit en la nafra dels temes que aborda. També ‘Operación Palace’ que no feia més –certament de manera exagerada-- que posar en evidència la facilitat de poder tergiversar fets esdevinguts quan es disposa d’un bon guió...

L’experiment/denúncia proposat per Évole no era nou del tot. Des de la mítica “Guerra de los Mundos” del no menys mític Orson Welles l’any 1938 fins avui s’han generat diferents productes radiofònics i televisius que posaven en evidència la fragilitat de la informació quan s’elabora un bon guió. A Catalunya, a TVE-2, el 1991, tinguérem un altre exemple similar al de ‘Salvados’ amb aquell Informatiu fals que es va emetre en el context del programa ‘Camaleó’ que ens informava, amb tota mena de detalls, de l’assassinat del llavors president de la Unió Soviètica Mijail Gorvachov.

Però no ha estat suficient. Continuem quedant-nos en la forma d’allò que se’ns diu i explica per oblidar-nos del fons. Preferim perdre’ns en les nostres opinions a l’entorn de sí és més o menys lícit valer-se d’un determinat format contrastat i acceptat –televisiu en el cas de ‘Camaleó’ o de ‘Salvados’-- que no pas adonar-nos amb horror, com darrera una informació hi cap la possibilitat d’haver-hi –més o menys volgudament-- un bon guió escrit des de qualsevol despatx. En els temps que vivim estem sotmesos a un allau d’informacions que ens arriben a través de formats ben dispars. I ben poques vegades ens acabem preguntant si allò que ens arriba es correspon o no amb la veritat que dit sigui de passada i com molt bé també sabem, mai no és absoluta.

Per tot plegat, a partir de la provocació de ‘Salvados’ amb ‘Operación Palace’ em quedo amb la necessitat imperiosa de reclamar un periodisme lliure, ètic, i responsable, no sotmès a dictàmens ni a relats interessats de cap mena. Però escrit això he de confessar immediatament que sóc plenament conscient que a hores d’ara, vista com està la titularitat i les dependències més o menys confessades dels mitjans de comunicació públics o privats, aquest meu desig s’apropa excessivament a la utopia.

Cassen ha acabat creant escola en el periodisme

Gabriel Jaraba

Si ens ho mirem fredament, els arguments amb els quals es vol justificar 'Operación Palace' són els mateixos que permeten dir que l’home no va trepitjar mai la Lluna a un nombre de persones certament considerable o que Elvis és viu i despatxa bocates a un llogarret d’Arizona. La resta pertany a la legitimíssima necessitat de guanyar-se la vida, doncs, com va dir aquell, els periodistes hem de menjar molt de caviar per portar un plat de sopa a casa. Al capdavall, desprès d’aquella nit de sang i boira amb les nenes d’Alcàsser tot fa baixada i ja no queden carros per tirar pel pedregar.

L’autor del 'mockumentary' sobre el 23-F ha dit que només era un joc, i té tota la raó. La prova del foc que el 'fake' volia representar –posar a prova l’efecte de credibilitat dels mitjans— ja la va posar en pràctica un altre, i en sèrio, aquell 11 de març en que el president del Govern anava trucant els directors dels diaris amb una ma i amb una altra cordant-se la bragueta desprès de pixar-se en les víctimes

d’Atocha. Allò sí que va ser un joc, i un joc ben bèstia per cert, que va situar la qüestió al lloc que li pertoca i no al dels alegres exercicis d’estil comunicacionals: el d’un context frágil, subtil i trencadís, el pacte comunicacional implícit sobre el qual s’aguanta la comunicació i que quan no és respectat el periodisme democràtic –perdó per la redundancia— fuig per la claveguera.

Posar a prova la credulitat del públic per comprovar quant de pes aguanten les estructures sobre les quals descansa la comunicació en una societat democràtica és tan fàcil, tan fácil, que el test de resistència l’apliquen cada dia, cada hora, tots els qui creuen en la definició de què és una noticia: allò que algú té interés que no se sàpigui i que estan en posició de fer-ho possible per acció, omissió, intoxicació o coacció. Els mitjans informatius naveguen per mars on les sirenes i els pirates van de bracet, de manera que si cada 30 anys (abans, amb 'Camaleó') algú vol fer un exercici d’estil al respecte, ja no vé d’aquí. Els periodistes, en tot cas, sabem que la nostra feina no és la d’Orson Welles sinó la de Penèlope: teixir i desteixir el precari equilibri en el qual es basteix la informació.

Els 'showmen' poden, acabat l’espectacle, sortir a saludar i dir, com feia Cassen, “és broma!”. Als periodistes, en canvi, els passa com als músics que cantava Gato Pérez, s’hi juguen la vida. Tres canvis de director en un mes en tres diaris de gran tirada. Jordi Évole no haurà de patir perquè li treguin el programa després d’una entrevista un xic agosarada, perquè ara ja sabem que és broma.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/

El fals reportatge d'Évole

Josep-Maria Ureta

El fals reportatge de La Sexta sobre nous documents del cop d'Estat cívico-militar del 23-F del 1981 invita a un primer exercici de sinceritat: ¿en quin moment et vàres adonar que no era un reportatge informatiu sino un programa d'entreteniment? Només em va desconcertar, des del primer moment, que s'hagués comptat en l'engany amb els partits nacionalistes. I, sobretot, que si bé es va "prestar" Anasagasti, el "portaveu" de CiU era un perfecte desconegut pels que fa uns quants anys que seguim la politica catalana. Dit això, i perque no vaig atinar que era l'hora del 'Salvados', em vaig quedar més a prop de l'acceptació crítica (versemblança) que de la diversió per lo bé que ho havien plantejat i la "col·laboració" de gent tant estimable com Andreu Mayayo.

Enhorabona pels que han concebut i executat aquest magnific fals reportatge. Ara només convindria afegir, com aquells programes de lluita lliure nord-americans, que algú digués al final allò de "no intenti imitar als nostres lluitadors, son professionals. Hi ha risc de lesions"... (i afegeixo jo) pel "ja de per sí mal parat ofici de periodista".

Segona. El meu homenatge a qui ja fa dècades, davant d'un cas similar (programa 'Camaleó' de TVE, on es va anunciar l'assassinat de Gorbatxov en un format de telediari "real"). Va ser Gabriel Jaraba, a 'El Periódico', qui va fixar la línia: "L`ùnic actiu dels periodistes és la credibilitat". Posar-la al servei de l'entreteniment no crec que sigui ni útil ni necessari. Ja sé que ara apareixeran tots els fans incondicionals d'Évole a dir-nos que som uns ressentits pel seu èxit i que més val que callem, perque també tenim un historial poc galdós de participació en mentides que convenien als qui ens manen. D'acord, però això no treu la necessitat de tornar a explicar on és la teòrica ratlla: el que és entreteniment, encara que es revesteixi de format periodístic, o empri les seves eines, cal que es distingeixi. No hi ha cosa que em carregui més com a espectador que veure gent "gracioseta" que es fa passar per periodista fent una enquesta pel carrer. I si son titulats o estudiants que executen un encàrrec del professor de torn per tornar a demostrar que el periodisme és un gran engany, que es desin d'una vegada. Des d'Orson Welles i la seva 'Guerra dels móns', la resta és imitació barata de magatzem oriental.

Jordi Évole ha creat un format televisiu força interessant. Hi ha diumenges que és netament informatiu i agoserat, com les denúncies de les infraestructures inacabades o les trampes del rebut de la llum; és periodisme, sens dubte, i té el seu mèrit de que pot anar més enllà del que aconsegueixen altres formats informatius. És prou indici veure com polítics esquius es 'maten' per sortir a 'Salvados' amb l'esperança de quedar per damunt de la mitjana. Però no es pot fer passar bou per bèstia grossa: hi ha emissions del programa, com la d'ahir, que no son periodisme, tot i el debat posterior, clarament orientat a 'compensar' per si hi havia gent molesta (no és el meu cas, accepto que vaig trigar en adonar-me del disbarat).

Si acceptem que 'Salvados' forma part del nou "periodisme" tinguem en compte, també, quan convé posar en risc la credibilitat i quan es fa només per la vanitat de poder dir-li a un altre "t'ho has cregut, ha, ha, ha".

Altres articles sobre Jordi Évole i 'Salvados' publicats a PAIOS:

'Carrillo, Paracuellos y los periodistas', por Ángel Sánchez de la Fuente.

'De 'Salvados' a 'La Noria'', per Joan Barrera.

TV-3 y 'La Vanguardia', por José Sanclemente.

'El ejemplo de Jordi Évole y algunas lecciones que todos deberíamos aprender', por Gabriel Jaraba.

'Lliçons d'un cara a cara', per Joan Barrera.

Pagar dos cops per llegir un diari

Cristina Palomar

¿Quantes persones estan disposades a pagar dues vegades una mateixa cosa? Suposo que no moltes per no dir-ne cap. Acceptem fer-ho per finançar serveis públics com la salut i l'educació i a canvi els exigim qualitat, però quan es tracta de finançar projectes d'empreses privades a les quals no podem reclamar res, la cosa canvia. Parlo dels mitjans de comunicació catalans privats, subvencionats pel govern català fins a límits inimaginables fa uns anys.

Aquest mes de febrer, la Generalitat ha fet públiques les partides que destinarà durant aquest 2014 als mitjans de comunicació que s'editen a Catalunya. Les xifres són d'escàndol en alguns casos com, per exemple, els més de 835.436 euros que pagarà a 'La Vanguardia'; els 584.864 euros que rebrà 'El Punt Avui' si sumem la subvenció al diari en paper amb la que rep la web; els 540.492 euros d''El Periódico' i la seva web, i els 526.549 euros del diari 'Ara' i la seva versió online.

Tot i que el llistat dóna per a molts comentaris, com la quantitat de diners que destina a revistes religioses, entre elles els 47.538 euros que rebrà la Fundació Catalunya Cristiana per la publicació de la seva revista, em limitaré a parlar dels diaris esmentats abans. En un intent de ser el més objectiva possible, he buscat les dades de difusió i de tirada dels quatre mitjans que publica regularment l'OJD pensant, il·lusa de mi, que el criteri emprat per CiU per concedir les subvencions tindria a veure amb la seva implantació al país.

En el cas dels dos més grans, 'La Vanguardia' i 'El Periódico', les xifres canten. Amb data del 2013, l'OJD situa la tirada del diari de la família Godó en 194.000 exemplars i la difusió en 164.784. En el cas del diari de la família Asensio, la tirada és de 134.003 i la difusió de 104.639 exemplars. Amb una diferència de 60.000 exemplars (si ens fixem en la difusió), 'La Vanguardia' rep 300.000 euros més de subvenció que 'El Periódico', part dels quals suposo que serviran per pagar la versió catalana que es regala cada dia.

Si parlem d''El Punt Avui' i del diari 'Ara', les xifres no només canten, grinyolen! L'empresa editora del primer, Hermes Comunicació, cobrarà 481.788 euros per la versió en paper i 103.076 per la versió digital. Segons l'OJD, aquest diari té una tirada de 32.803 exemplars i una difusió de 25.168. Si comparem aquestes quantitats amb la subvenció d''El Periódico' descobrim que 'El Punt Avui' rep 48.000 euros més. En el cas del diari 'Ara', la subvenció pública és de 526.549 euros (333.867 la versió paper i 192.682 la versió digital). La seva tirada, segons l'OJD, és de 27.727 diaris i la seva difusió de 15.071. Un gegant amb peus de fang.

Aquestes xifres milionàries en època de crisi econòmica i de retallades socials diuen molt sobre les prioritats financeres del Govern català, i diuen encara molt més sobre la falta d'independència i de sentit crític dels mitjans de comunicació privats a l'hora de tractar determinades informacions. ¿Qui gosaria mossegar la mà de l'amo que et dóna de menjar? A Catalunya, la frontera que separa la informació rigorosa del pamflet cada vegada és més fina i acabarà per desaparèixer per a satisfacció dels deixebles de Joseph Goebbels. Seccions com 'Tenim dret a viure en llibertat' no només demostren la intenció d'adoctrinar el lector, sinó també una falta total de sentit del ridícul i de dignitat professional.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

La quarta crisi de la premsa escrita

Josep Carles Rius 

La crisi que pateix la premsa escrita a Espanya és transcendent en la mesura que afecta directament l’exercici lliure i independent del periodisme i, en conseqüència, la qualitat democràtica del país. L’impacte d’internet, la temerària aposta per grans grups multimèdia i la Gran Recessió són les tres crisis culpables i confesses. Però hi ha una quarta crisi que, possiblement, va ser la primera d’arribar. Una crisi sense la qual resulta impossible entendre per què determinats personatges van dirigir grans diaris d’aquest país. I quines van ser les circumstàncies que van portar al seu relleu.

D’alguna manera podem parlar d’una «crisi ètica», entesa com a deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L’ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L’ètica que, en definitiva, té l’objectiu pràctic d’establir si una actitud és socialment responsable. En aquest sentit, la immensa majoria de la premsa occidental va jugar un «paper ètic» clau en la consolidació dels valors democràtics i en el progrés social tant a Europa com als Estats Units. Un paper que ara, en molts casos, la premsa està exercint en els països emergents.

Els ciutadans van percebre aquesta mateixa «aportació ètica» dels diaris espanyols durant la Transició. Però aquest «vincle positiu» ha

entrat en crisi. Una crisi de confiança i de credibilitat que és a l’origen dels mals de la premsa escrita. Durant el segle XX, una part de la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós. Va ser un negoci molt rendible i, alhora, va prestar un servei públic a la comunitat. La premsa encarnava aquesta dualitat, la suma d’una gran influència social i d’una notable vocació de participar en el bé comú. Era la prova que la rendibilitat econòmica i la social eren compatibles. Però el binomi virtuós ha estat substituït per la lluita de grans grups mediàtics per uns recursos cada vegada més escassos. Grups que, en aparença, tenen una gran influència, però són extremadament fràgils i vulnerables davant els poders polítics i econòmics.

En aquest marc, els periodistes van perdre el poder, però la derrota dels editors no va ser menys cruenta. Van perdre el control de les seves pròpies empreses, atrapats per la debilitat financera i per un model econòmic que s’enfonsava davant els seus ulls. Atrapats per les seves pròpies cúpules directives, pels poders polítics que utilitzen les subvencions i la publicitat institucional com armes de control, pels poders financers que cobreixen els seus deutes immensos. Però el periodisme com a professió no és aliè al daltabaix. Aquesta degradació ha estat possible perquè molts periodistes van interioritzar que eren «soldats» d’un grup mediàtic i no professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia: la de ser garants del dret a la informació. La poca consciència de la «funció social» del periodisme ha agreujat la crisi. La precarietat laboral i la por a l’acomiadament han fet la resta.

I aquesta ha estat una derrota col·lectiva. Els metges, mestres, jutges... han sabut defensar la seva funció social. Els periodistes, no. Molts van pensar que eren empresa, o bé defensors de causes polítiques. I van oblidar que eren garants d’un «bé públic», com ho són la sanitat, l’educació i la justícia. Els periodistes en el seu conjunt vam ser incapaços de plantejar reivindicacions col·lectives i vam sortir derrotats sense ni tan sols plantar batalla. A la premsa escrita queden els combats individuals. El compromís i el coratge de molts periodistes que exerceixen la seva tasca contra corrent. I en molts casos, es troba entre línies. I tal com passava en altres èpoques, cal descobrir els periodistes que han aconseguit crear els seus propis espais de llibertat a les pàgines dels diaris.

El que de debò és essencial en el que està passant no és la pervivència del paper com a suport informatiu, sinó la de les redaccions tal com les havíem entès durant les últimes dècades. És a dir, com un punt de trobada de periodistes amb diverses trajectòries professionals i de diferents generacions. On s’exerceix el debat intel·lectual i el mestratge de l’experiència. Un espai de llibertat que propicia el marc per exercir un periodisme crític, independent, honest i obsessionat per la veracitat. Un periodisme que sap que el seu paper és l’exercici del contrapoder al servei dels ciutadans.

Moltes redaccions, delmades i atemorides per la crisi, s’han convertit en petites dictadures, no només al servei de les empreses editores, sinó, en molts casos, de cúpules directives que responen només als seus propis interessos. Cúpules que tenen el poder (formades per executius i també per periodistes que van renunciar als valors de la professió) però que es veuen desbordades per la magnitud dels desafiaments a què s’enfronta la premsa escrita i prenen decisions que tenen una víctima molt concreta: la credibilitat.

Els diaris són un suport extraordinari per al coneixement, per a la reflexió, per formar-se opinions, per al periodisme en profunditat, per intervenir en la vida pública, per plantar cara al poder... I tenen futur. Però primer hauran de fer la seva pròpia regeneració ètica i democràtica, la mateixa que reclamen a la classe política però que ningú no demana a les empreses de comunicació i als periodistes que han liderat el desastre i la pèrdua de credibilitat i de confiança dels lectors.

Els diaris, per sobreviure, hauran de tornar la llibertat a les seves redaccions i renovar el seu compromís ètic de servei a la societat. Hauran de superar una època que va fer possible que determinats personatges dirigissin grans diaris d’aquest país. I que va fer possible, també, les penoses circumstàncies del seu relleu.

¿Quién ha acabado con tres directores de periódico?

José Sanclemente

El cese de tres directores de periódicos en las últimas semanas --el de 'La Vanguardia', 'El Mundo' y 'El País' (los de más audiencia en España)--  es un récord de mortandad que hace pensar si no nos estaremos enfrentando a una epidemia.

De entrada, pueden haber varios factores comunes a la enfermedad mortal de los directores y hasta meras y casuales coincidencias. Me centraré en los primeros, esperando no equivocarme.

Lo digo porque cuando uno escribe una columna de opinión debería tener toda la información para no marear a sus posibles lectores,

Antonio Caño, nuevo director de 'El País'.

pero en este caso voy a correr con ese riesgo: el de no disponer de toda la información. Al fin y al cabo, se me puede disculpar: lo que pasa en el seno de las grandes empresas informativas de este país está tan falto de transparencia como los intereses que mueven a sus propietarios.

Al parecer, el elemento común de los tres fallecidos es que los diarios que dirigían hasta hace unos días habían caído en picado en ventas y en publicidad. Si se extrapolara esta premisa al conjunto de la prensa, todos los directores de este país deberían dejar su puesto al frente de su periódico, pues los lectores y los anunciantes están abandonando el papel impreso a marcha forzada.

Si concluimos que lo que se cierne sobre los responsables periodísticos de los diarios es un virus letal que tiene que ver con la orientación de los contenidos, entonces podemos hablar de una enfermedad de difícil curación. Los síntomas son claros: presión política alta, obstrucción del riego publicitario, parálisis del sistema de subvención central, oclusión digestiva bancaria, disfunción editorial y, finalmente, coma cerebral inducido para no provocar lesiones más graves en el aparato informativo.

Este puede ser el diagnóstico de las tres muertes en pocos días. Luego, cada una de ellas ha sufrido diferentes complicaciones.

La del director de 'La Vanguardia' fue una muerte digna de un Rey. Un conde, grande de España, fue advertido seriamente del grave tumor nacional-independentista que padecía su director en fase avanzada. El tratamiento paliativo le fue denegado en el Real Hospital Central y Unitario de España.

La del director de 'El Mundo' fue una defunción agónica y suicida: se expuso a todas las enfermedades con tal de que se reconociera su valentía y fuerza personal por superarlas. Cogió una Barceanitis aguda, una Gürtelitis infecciosa y hasta una Urdangarinitis crónica, lo mismo que antes se había contagiado de la Onceemitis o la Aliertitis telefónica, entre otras afecciones contagiosas y algunas imaginarias, que pasó solo en la cama y sin antibióticos. Los recortes de gastos médicos en el hospital italiano donde estaba internado aconsejaron suspender el tratamiento antes de que se arruinaran. Le dejaron morir aconsejados por personas cercanas a la presidencia del Gobierno (el español).

La del director de 'El País', fue diagnosticada por el doctor Antonio Caño, procedente de México, a requerimiento de unos fondos de inversión y bancos de negocios asesorados por el jefe de la clínica Prisa, Juan Luís Cebrián. No había solución para un director al que sus defensas se le habían venido abajo con un ERE, y que ensayaba múltiples y contraindicadas medicaciones para mantenerse en pie sin tambalearse ante sus adinerados accionistas. Ni el tratamiento de choque, con una sobredosis de pastillas de autocensura, le sirvió para librarse se la muerte.

Los especialistas, que han aconsejado desconectarlos de la máquina que los mantenía artificialmente en vida, son incapaces de curar a nadie, pero a pesar de ello siguen manteniendo su poder e influencia. Parece que cierta prensa está en sus manos. Yo no me pondría en las de ellos, no vaya a ser que nos acaben aniquilando también a nosotros, los lectores.

http://www.josesanclemente.com/

‘Paper’ o The Facebook Daily News

Albert Sáez

Facebook celebra aquests dies el seu desè aniversari. Mark Zuckerberg ha fet aquesta carta als 1.200 milions d’usuaris de la principal xarxa social del món que, per celebrar l’aniversari, ha regalat als seus 750 milions d’usuaris més actius una pel·lícula de la seva vida a Facebook. Doble exercici de fidelització. El creador de la xarxa no vol perdre el seu perfil 'friendly' malgrat que ara sigui un

Mark Zuckerberg, accionista majoritari de Facebook.

dels grans a Wall Street amb una companyia valorada en 100.000 milions d’euros. Per això insisteix que la seva vocació no és fer un gran negoci sinó seguir “connectant el món i empoderant les persones”. La història jutjarà algun dia la proporció que hi ha en la cultura digital entre transparència i impostura.

Mentrestant, perquè el seu somni segueixi facturant 5.500 milions d’euros l’any gràcies a “compartir” dades confidencials dels usuaris amb les empreses anunciants i per esvair els dubtes que ha generat l’estudi de Princeton sobre els efectes letals de la contraviralitat, Facebook ha celebrat anys posant en circulació una nova aplicació pel mòbil, l’epicentre de les operacions de la companyia en el futur. Es tracta de 'Paper', disponible per ara només en l’entorn Apple i pels usuaris dels Estats Units. No deixa de tenir gràcia que quan la premsa tradicional es debat entre la vida i la mort, la primera i principal xarxa social vinculi el seu futur precisament al concepte “diari”. Es tracta en última instància d’una nova forma d’agregació de continguts en 20 categories (bastant allunyades de la política i l’economia) triades per l’usuari a manera de Mynews o de Flipboard. Com sempre en aquest món, la clau del negoci és que el valor monetari per compartir els continguts és zero i el de compartir les dades de l’usuari és exponencial.

Des dels mitjans tradicionals es veuen aquesta mena de fets --igual que la bufetada de Twitter a la borsa d’aquesta setmana o la claudicació parcial de Google davant la UE-- com indicis d’un imminent retorn a la normalitat del seu model de negoci. La realitat és ben bé una altra. Els mitjans tradicionals segueixen sense innovar, a remolc dels aplicadors i dels agregadors de publicitat, i per tant segueixen sense preservar i donar valor econòmic a l’elaboració de continguts. Paper demostra una vegada més que els usuaris volen multiplicitat de fonts i de punts de vista únicament sobre els temes que els interessen. Tot el contrari de la lògica dels media que es basa en oferir-los un sol punt de vista sobre tota mena de temes, els interessin o no. Aquest xoc deixa el lideratge del mercat en mans dels agregadors de publicitat que manlleven els continguts en nom de la llibertat. I aquesta és una tanca que ha caigut i que no es podrà aixecar sinó és des de la sindicació de continguts de qualitat.

http://slownewsblog.com/

Deportividad entre 'El País' y 'El Mundo'

José Sanclemente

Es significativo que el consejero italiano de RCS, empresa propietaria de 'El Mundo', haga unas declaraciones en su periódico competidor, 'El País', donde explica que a Pedro Jota le despidieron por perder lectores y anunciantes. Es menos sorprendente que Pedro Jota le ponga las cosas en su sitio al italiano en una entrevista cruzada en el diario milanés de RCS.

Pietro Scott Jovane, consejero delegado del grupo italiano
RCS, propietario de 'El Mundo', 'Marca' y 'Expansión'.

¿Puede ser esto el inicio de un acercamiento entre 'El Mundo' y 'El País'? ¿Veremos entrevista de Juan Luis Cebrián en 'El Mundo'? ¿Es el principio de un matrimonio?

No, nada de eso parece ser. El consejero de RCS dice en 'El País' que no están para fusiones sino para mejorar contenidos y recuperar lectores perdidos. De todas formas resulta curioso que para generar confianza y estabilidad en 'El Mundo' se tengan que hacer declaraciones en 'El País', y que para poner las cosas en su sitio el inquieto Pedro Jota tenga que acudir a la prensa extranjera, ya sea en 'The New York Times' o en 'Corriere della Sera'.

Sorprendente, además, es que 'El Mundo' cite a 'El País' cuando no lo ha hecho ni para alguna de las noticias del 'caso Bárcenas' en la que se adelantó este último.

Tanto 'fair play', tanta deportividad entre medios que suelen atizarse, a lo mejor viene por la intención de fusión precisamente deportiva: 'Marca' y 'As' pudieran ser los primeros en llegar al matrimonio de la mano de sus padres Unidad Editorial y Prisa.

Pero no, no puede ser. El consejero italiano ha dicho que no en 'El País'. ¿Podemos fiarnos de lo que alguien le cuenta a la competencia?

http://www.josesanclemente.com/

Plouen pedres sobre TV3

Gil Toll

Potser recordareu el títol de la pel·lícula de Ken Loach del 1993 en la que es retrataven les dificultats d’una colla de famílies de classe obrera británica. El protagonista feia les mil i una per pagar el vestit de la seva filla per la primera comunió.

No vull comparar la situació dels treballadors de TV-3 amb aquells personatges, només faltaria, però sí que em sembla adequada l’expressió ploure pedres perquè és la realitat que estem vivint en aquella casa.

Ens cauen rocs des de dins de la casa, des de la seva teulada, on es troba en Brauli Duart, un

El conseller Francesc Homs i Brauli Duart, president de la CCMA.

president de la CCMA nomenat en els temps de l’entesa CiU-PP i que segueix una línia d’actuació de duresa amb la plantilla, tant que a voltes fa pensar si tot plegat no és més que una provocació per anar a un esclat final.

El plantejament que va fer l’any passat era el de reduir la plantilla en 289 persones, una quarta part dels que treballem a la casa. Després d’unes importants mobilitzacions i alguna intervenció política, es va aconseguir rebaixar aquesta xifra a 249, però amb criteris de voluntarietat i proximitat a la jubilació. Són acomiadaments de companys que arriben als 61 anys i s’en van a l’atur fins arribar l’hora de cobrar la pensió. La indemnització és la dels 20 dies que marca la reforma laboral i a penes es van rascar quatre mesos i mig de permís retribuit. La sortida de l’empresa es fa seguint un calendari a mida que els 250 afectats arriben a l’edat marcada.

El conflicte no es va tancar, sino que direcció i comitè van acordar una posterior negociació per aconseguir més estalvis i adequar-nos a la caiguda d’ingressos de la publicitat i de la subvenció pública. Per part dels treballadors ja s’havia aportat el 5% de retallada el 2011 amb una decisió presa en referèndum. Posteriorment s’hi va afegir una altra retallada del 7,14% de la supressió de la paga extra decidida pel govern. A més, es van treure els plusos no consolidats, es van suprimir els ajuts socials per fills a càrrec o la subvenció del menjador. La jornada laboral es va ampliar en 30 minuts diaris per decisió del govern i òbviament hem perdut poder adquisitiu enfront la inflació dels últims anys. El comité d’empresa calcula que tot plegat suposa una pèrdua d’entre el 30% i el 35%.

Alguns hem fet l’exercici de comparar els nostres ingresos del 2009 i els del 2013 per tenir una referència personal exacta. De les dues persones que ho han fet i que m’ho han explicat, una ha tingut una baixada del 33% i una altra del 36%. En el meu cas és del 39%. La intenció de l’empresa és retallar el 13% més que, com comprendreu, resulta inasumible.

Ens plouen pedres també des de fora de l’empresa. El cap de semana passat vaig tenir una amical discussió amb Germà Bel al Facebook, on havia penjat una taula de salaris que va generar tota mena de comentaris negatius, començant pel propi Bel, que ens comparava amb l’administració pública per acabar dient que som uns privilegiats. La idea del privilegi també es troba en l’article del company Joan Barrera publicat en aquest mateix espai.

Treballar a TV-3 és certament un privilegi, és una televisió moderna que compleix un important servei públic i ho fa amb grans resultats d’audiència i qualitat. Millorable, com tot. Per mi, especialment millorable en l’aportació periodística, que massa sovint li manca punxa amb els més poderosos o massa inclinada del costat sobiranista de l’actual debat Catalunya-Espanya.

Però torno al punt, no m’escapo. Tot i que ara els sous han quedat ben retallats, és cert que a TV-3 hi ha hagut bones remuneracions durant molts anys. Sous, però, que no superen els dels treballadors d’altres grans empreses de la comunicació. I TV-3 és el principal mitjà de comunicació de Catalunya, no ho oblidem. Un mitjà que ha de competir amb televisions privades que disposen d’un mercat de 44 milions mentre nosaltres el tenim de 7. ¿Imagineu el que significa això en economies d’escala per la producció? En aquest context, no es pot pretendre que els treballadors s’equiparin amb la funció pública pura i dura, la de l’horari de 8 a 3. La televisió treballa els 365 dies de l’any 24 hores, hi ha gent desplaçada constantment i personal molt especialitzat que sovint rep ofertes d’altres empreses. No som funcionaris.

No sé com ens en sortirem, vivim ara mateix a l’ull de l’huracà. Cada cop sento més gent que diu que no voldria fer vaga perquè no arriba a final de mes. Però l’actual direcció no ens deixa més opció, i de moment no ha atès l’última petició de diàleg del comité d’empresa, feta el passat 8 de febrer.
http://www.recuperadors.net

Més articles sobre Televisió de Catalunya publicats a PAIOS:

L’aprimament de TV-3 no és només un bunyol, també és una venjança, per Gabriel Jaraba.

Pitjor que el PP amb Canal 9: com privatitzar TV-3 sense que es noti, per Gabriel Jaraba.

Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?, per Joan Barrera.

TV-3: trenta anys i un dia

Joan Barrera

La imatge dels treballadors de TV-3 retenint als directius de la cadena és el pitjor regal d’aniversari del projecte que va començar fa 30 anys. Desmitifica una empresa, que alguns consideren part essencial del país, i posa sobre la taula la magnitud del problema, visualitzat en una manca de control intern i de desori que crema la vista de tots aquells que pensaven, o potser encara

Treballadors de TV-3 bloquegen els directius reunits
a Sant Joan Despí.

pensen, que a les empreses singulars els conflictes mai arriben al punt en el que es perden definitivament les formes.

Realment, costarà superar la fractura, tot i que es firmi la pau seguint els mateixos mecanismes que han funcionat fins ara, a través d’una aportació extraordinària de diners públics. Es firmarà la pau, però no es resoldrà el conflicte que té unes arrels molt més profondes de les que es poden objectivar a través d'un conveni col.lectiu.

Potser ara ningú no se'n recorda, però al 2007 TV-3 i Catalunya Ràdio es van convertir en dues empreses sanejades. El Govern tripartit va decidir subrogar el deute de més de 1.000 milions d'euros que les dues companyies arrossegaven des de feia anys. Dit en altres paraules, es va posar el comptador a zero per evitar la asfíxia econòmica. Vist des de la perspectiva actual, aquella aportació de diners públics va ser un pedaç que no va servir per resoldre el problema de fons: la necessitat d'adaptar el projecte al canvis derivats de les noves tecnologies i la irrupció d'internet, als nous hàbits en el consum televisiu i a la conveniència de situar la viabilitat de TV-3 en un context de competència globalitzada molt més dur, especialment pel que fa a la compra dels drets d'emissió.

És important tenir present aquella data per entendre la magnitud del problema actual, agreujat per la crisi econòmica i un descens de la publicitat que afecta sense contemplacions tots els mitjans de comunicació. En aquells moments no es van fer els deures, que ja advertien els experts, per falta de consens suficient i per la convicció que els mitjans públics de la Generalitat eren i segueixen sent un instrument polític de primer ordre no per cohesionar al país i per la bona salut de català sinó pel joc d’interessos que es mouen al voltant de les forces polítiques amb capacitat de decidir.

I en aquest punt on ens trobem ara. A mi em provoca una certa perplexitat escoltar gent que apel·la a la retòrica i a un cert populisme èpic al parlar dels mitjans públics de la Generalitat i dels seus professionals, presentats com els escollits als que res ni ningú pot destorbar d’una virtual missió històrica. Penso que amb tanta xerrameca els hi fan un flac favor, a més de convertir-los en els tontos útils d’una estratègia de dur els mitjans públics de la Generalitat al descrèdit i amb el temps a una situació marginal que no es mereixen.

Convé recapitular. TV-3 i Catalunya Ràdio necessiten un projecte de futur que garanteixi la seva viabilitat a uns costos raonables per a l’erari públic i, sobretot, que funcioni amb criteris empresarials i tingui al capdavant a directius preparats per assumir el repte. I això descarta que el criteri d’assumpció de responsabilitats obeeixi a un simple repartiment de cadires, com ha passat fins ara.

Només des d’aquest plantejament es pot consolidar el projecte, fer-lo viable i assumible per uns ciutadans que el comencen a veure en temps de crisi més com una càrrega que com un servei. Modestament, crec que és el pas necessari per començar a redreçar una situació que tendeix a empitjorar i ha entrat en un carreró sense sortida. I seria també un indicador per uns professionals de la comunicació que en lloc de ser autocrítics amb la seva feina i reconéixer que comparats amb les penúries d'altres companys del sector són uns privilegiats estan a un pas de convertir-se en una pèssima paròdia del ‘Polònia’.

http://www.joanbarrera.com/

¿Quién asesinó el periodismo?

José Sanclemente

Primeras pistas de la investigación criminal que iniciamos en el encuentro en BCNegra con Ignacio Escolar, Maruja Torres y Pere Rusiñol: El periodismo no está muerto, pero está malherido. Han intentado acabar con él.

Con el periodismo se ha cometido un intento de homicidio. En el escenario del crimen encontraremos, junto al cadáver, algunos elementos que nos aportarán indicios y pruebas que los forenses deberán examinar para llegar hasta los homicidas: seguramente son varios los cómplices que han intentado matarlo.

¿Como deberíamos proceder para encontrar a los culpables?

Deberíamos recoger del cenicero la colilla de un puro para determinar, a través del ADN, si quien lo ha fumado ha sido un banquero o un financiero de un fondo de inversión. También sería conveniente fotografiar las huellas de las pisadas para cotejarlas con las de algún empresario con intereses espurios, que utiliza la información en beneficio propio y no en el de sus lectores.

Graham Greene, periodista y escritor.

Podríamos encontrar una hoja de periódico con un titular que a los policías de la científica les sonaría a antiguo, pero que deberían contrastarlo rápidamente en la red de internet para conocer la hora exacta del crimen. Internet siempre es un sospechoso en estos casos, aunque lo descartaríamos enseguida.

Sin duda habría que esparcir polvos de carbonato de plomo por todo el escenario del crimen para detectar las huellas y comprobar que no haya pasado por ahí alguna información mezclada con la publicidad o alguna subvención política procedente del poder político.

Y, cómo no, con seguridad en la escena del crimen encontraríamos restos de sangre, que analizados en el laboratorio, podrían ser de un periodista anémico, que padecería la enfermedad de la autocensura y el conformismo. Alguien, incluso, que habría dejado sus huellas mezcladas con las del poder político.

Después de analizar en el laboratorio todos esos indicios, los detectives podrían sacar la conclusión de que han sido varios los cómplices para acometer el asesinato del periodismo, pero antes de detenerlos sería conveniente que interrogaran a varios testigos. Por ejemplo, a algún antiguo lector de diario que lo dejó de comprar cansado de que no le contaran nada interesante, o incluso a otro que quería leer solo lo que él pensaba. A lo mejor convendría preguntarle a algún empresario del sector periodístico que va por su segunda o tercera reducción de plantilla, si su medio de comunicación está haciendo mejor información con menos recursos y con redacciones diezmadas.

Todo ello nos llevaría a lo mejor a la conclusión del periodista y escritor Graham Greene, que sospechaba que los medios de comunicación acabarían un día con el periodismo.

http://www.josesanclemente.com/

Treballar de franc és un plaer

Cristina Palomar

Des que vaig plegar voluntària del diari 'Avui' no he parat de treballar, però amb unes condicions laborals tan indignes que sento ràbia per haver-les hagut d'acceptar. Des de treballar des de casa més hores que un rellotge cobrant una misèria o cobrant molt tard, a intentar enredar-me perquè treballés de franc. "A canvi t'oferim visibilitat a la xarxa", t'argumenten cínicament. Només m'he sentit ben tractada i reconeguda quan he treballat per a mitjans estrangers.

La pràctica de treballar de franc en periodisme ja ha deixat de ser el trist patrimoni dels becaris per convertir-se en la condició laboral més extensa de la nostra professió. Fa uns anys, cobrir vacants remunerades amb estudiants de forma continuada o mantenir una relació laboral diària amb un mitjà com a autònom era motiu de denúncia davant magistratura i de causa guanyada al jutjat en un 90% dels casos.

De fet, molts dels companys de professió que avui veuen perillar els seus llocs de treball fixes a la premsa o que ja els han perdut van començar treballant com a suplents o 'freelance' per acabar davant del jutjat denunciant les pràctiques abusives de les seves empreses. Ara hi ha tanta por i tanta mà d'obra disposada a treballar gratis que ningú s'atreveix a moure un dit començant per les redaccions i acabant pels sindicats.

Treballar com a redactor autònom a 'El País' cobrant 800 euros bruts es considera avui en dia tot un privilegi. Igual que fer jornades maratonianes de deu i dotze hores al diari 'Ara' o acceptar rebaixar-te el sou a canvi de treballar menys dies com fan a 'El Punt Avui'. La majoria dels mitjans s'aprofiten de la desesperació de tothom, començant pel jovent, per explotar-los miserablement mentre acomiada els redactors sèniors, molt més cars i més molestos.

Així que res de romanços. Ni crisi, ni mala gestió. La culpa de la situació de la professió la tenim, sobretot, els periodistes, sempre tan individualistes i amb tants aires de senyorets. La tenim per acceptar treballar en condicions miserables, per no vetllar pel compliment dels convenis i dels drets laborals, per no fer front a les pràctiques gangsterils de la nostra empresa i per esperar que el tsunami en forma d'ERO arrossegui al veí.

I finalment, la culpa també la té el Col·legi de Periodistes, que penja a la seva borsa de treball ofertes de feina que fa uns anys serien inadmissibles. De les facultats de periodisme i comunicació vomitadores d'aturats ja en parlaré un altre dia.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

La verdad sobre el 'caso Pedro Jota'

José Sanclemente

El reciente cese del director del diario 'El Mundo' decidido por sus propietarios, el grupo italiano RCS Media Group (Rizzoli-Corriere della Sera),  ha convulsionado el sector de los medios de comunicación e inunda de especulaciones el entorno periodístico.

El caso de Pedro Jota es un caso de dinero, si se quiere también de poder, pero destilado en dinero.

Ramírez y Aznar, en una imagen de archivo.

Dinero de los anunciantes y de los lectores es el que les falta a las empresas periodísticas de este país para no tener que acabar en manos de la banca, los fondos de inversión opacos o los accionistas con intereses espurios. Ese ha sido, también, el problema del diario 'El Mundo' y su grupo: en los últimos meses el diario ha visto descender sus ventas de una manera alarmante coincidiendo con la publicación de las exclusivas de Bárcenas, las noticias sobre la Casa Real o la información política antigubernamental o, mejor dicho contra el presidente Rajoy en la que se había empeñado personalmente su director, Pedro J. Ramírez.

La publicidad institucional desaparecía del diario y anunciantes de empresas importantes, que antes apoyaban a 'El Mundo', preferían insertar sus anuncios en la competencia y los organismos estatales gobernados por el PP dejaban de darle las subvenciones de las que hasta hace poco había gozado.

Es curioso como los lectores que están quedando en los periódicos impresos se están ideologizando de tal manera que solo quieren leer en ellos lo que piensan y se sienten traicionados cuando su diario refleja lo contrario. Hace tiempo que le doy vueltas a esta radicalidad que explicaría por qué diarios como 'La Razón' o 'Abc' van a piñón fijo con las informaciones descaradamente a favor del Gobierno y de sus medidas: sin duda es la que quieren sus escasos pero acólitos lectores. Ahí está otra de las razones por la que las cabeceras de prensa tienen difícil detener su caída de difusión.

Pedro Jota, en su particular interpretación de la realidad, llegó a creer que los lectores que se iban no le interesaban al diario; quedarían los fieles al periodismo independiente y sin ataduras de 'El Mundo' y los que le abandonaban no eran merecedores de su esfuerzo. Es lo que tiene confundir la pretendida independencia de uno con la del diario que dirige: a él le iba bien, le había ido muy bien hasta la fecha, pero el diario mientras tanto se iba desangrando. 

Me explico: volvamos al dinero. Pedro Jota podía ser muy independiente porque le había sacado pingües beneficios al diario que dirigía. Había vendido sus acciones liberadas por RCS y tenía un sueldo importante que contrastaba con los sucesivos recortes y despidos en la redacción. Todo salía de la misma caja de sus accionistas, pero él se llevaba una buena parte de ella.

También ahora, con su cese, ha sacado un rendimiento económico multimillonario que le deja bien amueblado. Cierto que le pone en dique seco durante dos años, que le impide crear otro medio de comunicación. Con despacho en Unidad Editorial y con los bolsillos llenos es difícil que quiera jugarse el dinero comprometido por correr la aventura de la independencia. Es verdad que, si los italianos vendieran la mayoría de las acciones, Pedro Jota cobraría y quedaría liberado de su compromiso de no concurrencia. Incluso alguien podría pagarle el rescate por iniciar de su mano un nuevo proyecto periodístico, pero quién va a correr con ese dispendio millonario. Otra vez el dinero.

No hay a corto plazo ninguna operación de fusión o adquisición de Unidad Editorial. Nada se está negociando. Los italianos han renovado la confianza en su presidente ejecutivo en España, Antonio Fernández Galiano, y en las próximas semanas se verán cambios importantes en el organigrama de redacción. Ningún periódico tiene un staff alrededor de la dirección tan numeroso y costoso como el de 'El Mundo', pero sobre todo tan devoto y adepto de Pedro Jota. Los favores y la lealtad que supo pagar en su momento, ahora quedan quebrados.

O el dinero o la independencia. Ese es el dilema al que se ha enfrentado Pedro Jota en los últimos días. Parece que, una vez más, no ha tenido duda en su elección.

http://www.josesanclemente.com/

Lliçons d'un cara a cara

Joan Barrera

S’ha obert un debat interessant en el món periodístic després del cara a cara entre Artur Mas i Felipe González. A mig camí entre l’autoflagel·lació i la impotència el programa de Jordi Évole ha posat en evidència les misèries i las limitacions d’un ofici i d’uns mitjans que observen amb resignació la descomposició del món que els envolta.

El debat està servit, fins el punt que el cara a cara es convertirà en una referència imprescindible en mig del marasme, sense estridències, suaument, amb modèstia. I és des d’aquesta modèstia que hauríem de reflexionar per veure les mancances i les possibilitats de supervivència d'allò que els teòrics anomenen l’espai comunicatiu català.

Évole, Mas i González, al programa 'Salvados'.

Faig una acotació a banda que em sembla imprescindible destacar. El programa, tot i que es va emetre a tota Espanya, es fa i es pensa a Catalunya. Té una matriu catalana incontestable, que honora al promotor i que demostra la capacitat que encara existeix al nostre país per seure a la taula a personatges amb posicions antagòniques sense caure en la barroeria ni en la desqualificació. 

Però feta aquesta acotació positiva crec que no hauríem de passar per alt les lliçons. Repeteixo amb modèstia, sense ànim de sacralitzar ni de destapar la caixa de la nostàlgia amb la llista de noms que l’acompanya.

Sincerament, no crec que hi hagi cap mitjà de comunicació a Catalunya amb capacitat per organitzar un cara a cara com el de diumenge a ‘Salvados’. Hi ha bons professionals amb capacitat de fer-lo, però no existeix l’entorn favorable que permeti dur-lo a la pràctica. Començant pels mitjans públics de la Generalitat, sumits en la crisi més profunda des de la seva creació, ni tampoc des de la iniciativa privada.

Sé que em poso en un terreny perillós, però l’espai de comunicació català, ric, variat, amb capacitat d’iniciativa i amb voluntat de supervivència està captiu de les pròpies circumstàncies. La crisi és una tenalla molt potent, similar d’altra banda a la que pateixen molts altres mitjans d’arreu del món, però no és la raó fonamental de la incapacitat a la que em refereixo. Ben mirat, des d’un punt de vista econòmic, estic convençut que els costos de producció del ‘Salvados’ de diumenge estan a l’abast de moltes productores i, per tant, aquesta no hauria de ser una limitació, ni l’argument per tancar el debat.

Apunto a d’altres raons. Tant els professionals que encara treballen com les empreses que intenten quadrar els números per subsistir han caigut en el parany del conformisme, amb la complaença d’un poder polític que mira amb satisfacció un entorn comunicatiu que tot i les aparences ja no els fa nosa. No és una conclusió a la lleugera ni poc meditada, sinó que està feta des de la rebel·lia, convençut que la situació que descric afebleix les bases democràtiques de la societat en la que vivim. 

Més que esquinçar-nos els vestits i parlar des de la nostàlgia hauríem de treure’n conclusions i fer un exercici de sincera autocrítica. Ni els d’abans eren millors ni els d’ara són pitjors, i em refereixo tant als comunicadors com a les empreses que encara creuen en la viabilitat d’aquest negoci. Un negoci i un interès tan digne que el pitjor que li pot passar és creure que sense tutel·les no hi ha futur.

http://www.joanbarrera.com/

La pell d''El Mundo' i el cervell de Pedro J.

Albert Sáez

Pocs mesos abans de celebrar el 25è aniversari, l’empresa Unidad Editorial ha destituït al director del diari 'El Mundo del Siglo XXI', Pedro José Ramírez. Els accionistes majoritaris italians portaven un parell d’anys pressionant per aquesta destitució però el fundador del rotatiu s’hi ha resistit per terra, mar i aire fent valdre totes les seves armes, les periodístiques i les polítiques. Durant l’últim mig any, Pedro J. s’ha passejat per platós de televisió, 'show rooms' empresarials i facultats de comunicació predicant la bona nova del “canvi de pell” del diari, basat en una triple aposta: mur de pagament a la web, subscripció multiplataforma a Orbyt i edició vespertina. La veritat és que ho ha fet amb el mateix entusiasme i amb el mateix coratge que va fundar el diari després de ser acomiadat del 'Diario 16'.

Pedro J. Ramírez i Mariano Rajoy, a la
presentació d'un llibre d'aquell, el 2011.

L’operació és arriscada pels italians de RCS. La seva principal preocupació ha estat impedir, en base a una indemnització milionària i a deixar-lo com a vigilant de la línia editorial, que pugui crear un nou projecte periodístic. Aviat farà 25 anys, els que van voler acabar amb aquest director, la única cosa que van aconseguir va ser acabar amb el 'Diario 16'. Pedro J. no ha estat mai el “director” dels seus diaris sinó que ha estat el seu cervell, per bé i per mal. No comparteixo la seva manera d’entendre el periodisme com a simple arma política, però li reconec que quan ha tingut una notícia sempre l’ha publicat encara que no tot el que ha publicat era notícia perquè en molts casos no narrava un fet sinó que el construïa.

Tot apunta que el nou director, Casimiro García Abadillo, pilotarà una etapa de transició. La Moncloa fa un any que rumia una reordenació de la premsa de centre-dreta a Espanya i Pedro J. era un obstacle. Destituït Pedro J. i asfixiada Intereconomia i 'La Gaceta', tot apunta que de tres capçaleres es passarà a dues organitzades entorn de José Manuel Lara i del grup Vocento. El president Rajoy no és un 'killer' però hores d’ara tots els que van amargar-li la vida en la seva primera legislatura a l’oposició amb el 11-M i la motxilla de Vallecas han perdut les seves tribunes en els dos primers anys de la majoria absoluta. El 'Maricomplejines' ha aprofitat la crisi per fer net en l’espai mediàtic a la dreta del PP. Veurem com reaccionen ara que Vox actua de punta de llança d’una nova força política que festeja amb José María Aznar, Jaime Mayor Oreja i Albert Rivera.

Segons ha explicat el propi Pedro J., el desencadenant de la seva marxa ha estat la publicació entusiasta del 'cas Bárcenas'. A partir d’aquí les aixetes del crèdit i de la publicitat institucional s’haurien tallat i haurien fet insuportables als ulls dels italians els 400 milions de pèrdues del grup durant el 2013. La situació m’ha recordat molt una anècdota que explica el malaurat Manolo Vázquez Montalbán en el seu llibre 'Un polaco en la corte del rey Juan Carlos' a propòsit d’una reunió amb l’editor-fundador d''El País', Jesús Polanco. Era l’any 1997 quan Aznar va arribar al poder i --atiat per Pedro J. des d''El Mundo'-- pretenia empresonar Polanco pel 'cas Sogecable' (curiosament el jutge instructor era Javier Gómez de Liaño, ara advocat defensor de Bárcenas i presumpte mediador de la seva trobada amb Pedro J.). L’editor va reunir els editorialistes del diari i els va demanar consell sobre la possibilitat de canviar la línia informativa a canvi de treure’s del damunt la pressió del Govern. La resposta de Manolo va ser: el diari et dóna diners i influència, per això Aznar t’ataca. Si perds els lectors, perdràs els diners i la influència i et traurà del mig en un plis plas. Polanco va perdre el futbol però va salvar el diari. Ara els italians, traient el cervell de 'El Mundo' just quan només li volien canviar la pell poden perdre els lectors i la influència a més dels diners.

Dos directors cessats en estranyes circumstàncies en un mes a l’Estat espanyol. L’heterodoxia professional d’alguns i la distància ideològica amb d’altres no haurien de fer baixar la guàrdia a la classe periodística i a les empreses informatives sobre el grau d’ingerència que practica aquesta majoria absoluta de Rajoy, menys cridanera que la d’Aznar però més lesiva per la llibertat d’informació.

http://slownewsblog.com/

El ejemplo de Jordi Évole y algunas lecciones que todos deberíamos aprender

Gabriel Jaraba

El cara a cara conducido por Jordi Évole en La Sexta debería mover a profunda reflexión no sólo a las televisiones sino al periodismo en general, especialmente al catalán. Un programa semejante debería haber tenido lugar en una televisión pública, pero como explica Víctor M. Amela en 'La Vanguardia', estas entidades han quedado colapsadas por los partidos (y su concepción medievalizante de la política institucional, añado yo) que solamente se preocupan por los cambios de cromos en forma de mantenimiento de proporciones de hegemonía y control. Pero si las componendas partidarias son capaces de, como en el caso de TV-3 respecto a los pactos PP-CiU, hacer implosionar una cadena desde dentro, ¿cómo se va a pretender que a estas alturas algo pueda moverse en ese campo?

Artur Mas, Jordi Évole y Felipe González
conversan en 'Salvados' (La Sexta).

La cruda realidad es que el match entre Mas y González se emitió el día que TV-3 hacía huelga y cosechó un millón de espectadores, con un 30% de cuota de pantalla. Y otra realidad es que eso que resulta aún más fácil de hacer para un periódico, sentar a dos personas frente a frente ante un periodista, porque no son necesarias cámaras, iluminación ni sonorización, no lo ha hecho ningún diario, teniendo como tienen todos ellos relaciones privilegiadas con los dirigentes políticos. Pero otra realidad más cruel es que en las redacciones de los diarios y de las televisiones existen numerosos periodistas capaces de hacer, y mejor, lo que hace Jordi Évole, que lo hace muy bien.

Las reflexiones que propone esta lección son las que trataré de resumir a continuación.

El nombre y el rostro de un periodista cuenta

Los directores y redactores jefes de los diarios han realizado en los últimos años una tarea de aplanamiento de sus redacciones, conduciendo al anonimato a sus redactores y sumergiendo a los más brillantes en una igualación por debajo, a favor de una supuesta objetividad corporativa del medio. Al mismo tiempo han puesto las columnas de opinión, en las que la firma se acompaña con la foto del firmante, en manos de gente externa al propio medio, periodistas de la televisión, personajes políticos e incluso institucionales y culturales, cediéndoles a ellos el protagonismo y la personalización del medio. Han descapitalizado así el potencial de popularidad de los periodistas profesionales de la casa. El resultado es que no hay periodistas de diarios conocidos, los únicos rostros famosos vinculados al periodismo son los de la tele.

La originalidad y la personalización son valores que el público aprecia

En el mismo sentido de lo anterior, los potenciales comunicativos de las redacciones han sido uniformizados por los llamados “libros de estilo” que se han convertido en lechos de Procusto que han convertido la escritura periodística de los diarios en un magma uniforme, de estilo chato, donde no destaca nada ni nada llama la atención. La aspiración a un periodismo de corte anglosajón, objetivo e incluso neutro, que se imponga por su solvencia informativa, es insostenible únicamente desde la redacción de las noticias, es necesaria una inversión en esfuerzo económico y organizativo que las empresas periodísticas están hoy lejos de poder realizar. La separación entre periodismo y entretenimiento es necesaria, pero no hay que confundir este último con otra cosa: el estilo comunicativo personal e incisivo de los profesionales individuales con nombre y apellidos y el estilo de la marca del medio.

Lo que cuenta, en última instancia en periodismo, es la palabra

Mientras en TV-3 acaban de remodelar los platós de los Telenotícies con los últimos recursos en diseño de interiores y decorados electrónicos, el cara a cara de Évole atrae y obtiene audiencia por el mero interés de su contenido. El espectáculo periodístico es el de la palabra, reflexionada, elaborada y compartida. Mientras algunos periodistas eminentes se alarman al creer que vamos a un mundo en el que la brevedad de Twitter achique los formatos periodísticos y jibarice las ideas, el público se ha volcado sobre una entrevista a dos en un formato de tiempo de una hora comercial.

Las redacciones periodísticas han dejado de ser lugares creativos

Évole es periodista pero no procede de las redacciones informativas convencionales sino de los programas de entretenimiento. Ha tenido tiempo suficiente para experimentar con lenguajes muy diversos y sobre todo con actitudes relativas a la comunicación interpersonal. En las redacciones de programas es necesario inventar cada día; en las de informativos cada día se repite más: difícilmente un diario o un informativo de televisión levanta no ya una exclusiva sino una noticia original de portada; parece como si los respectivos editores de los medios se espiaran mutuamente para no sacar los pies del plato: los medios informativos no solamente son, como hemos dicho, planos en sí mismos sino insufriblemente uniformes en su conjunto. Lo que hace Évole destaca simplemente porque no lo hace nadie cuando podrían hacerlo muchos. La anterior periodista que destacó por encima de esa uniformización provenía también de programas: Mònica Terribas, guionista de 'La vida en un xip' y otros formatos de palabra, que destacó como entrevistadora mediante el apoyo de Rosa Marqueta. Y logró ser entrevistadora y dejar el anonimato guionístico gracias al olfato de Francesc Fàbregas, responsable de la programación del canal 33 y especialista en programas musicales, quien la propuso e impulsó para esa tarea.

Los periodistas deben revolucionar sus lenguajes, centros de interés y orientación profesional

Lo que hace ahora Jordi Évole suscitando el interés e incluso el asombro, y lo hace muy bien, lo han hecho antes y mejor muchísima gente: José Martí Gómez, Josep Maria Huertas Clavería, Joaquim Ibarz, Eugeni Madueño, Andreu Farràs, Alex Botines, Iosu de la Torre, Rosa Maria Calaf, Arturo San Agustín, Núria Navarro y tantos otros profesionales que he conocido. El problema es que del ambiente más arriba descrito se ha desprendido un clima nefasto para la profesión: la falta de imaginación e incluso la reticencia hacia las novedades. Hay una especie de miedo interno que ha carcomido a los periodistas de los medios y les ha convertido en reaccionarios, no en reaccionarios sociopolíticos sino en cuanto a su actitud personal frente a las nuevas tendencias. Se habla aún hoy en los medios masivos de lo que es normal y corriente en la sociedad (y que internet refleja) como si se tratase de 'El Asombro de Damasco' (Twitter, por ejemplo). Hace tiempo que los medios han dejado de ir por delante de la sociedad, y los públicos más jóvenes creen que la excepción actual que representa Jordi Évole es una innovación en sentido absoluto, cuando en Catalunya ha existido siempre periodismo crítico, atrevido y creativo. Los periodistas deben desprenderse del miedo y el acongojamiento personal y volver a aprender de todos los sectores emergentes de la sociedad, especialmente en cuanto a formas de vida y actitudes frente a la novedad.

Me gusta lo que hace Jordi Évole y que lo haga alguien como él y alguien que viene de donde viene él. Y más me gustaría que muchos otros compañeros alcanzaran su libertad mental y de actitud personal, precioso privilegio del que goza, liberándose de la toxicidad actual de las redacciones y las empresas periodísticas realmente existentes. Porque es esa toxicidad el problema de los medios, su comercialidad, su interés y su viabilidad actual.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/