El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

2 abr 2025

Sánchez contra les universitats privades: qui guanyarà?

Manuel López
Els països moderns intenten formar les futures generacions amb uns alts nivells de qualitat. ¿Com formar a les futures elits? ¿Qui se n’ha d’encarregar?

El president Pedro Sánchez diu que, ara mateix, a Espanya, hi ha

Pedro Sánchez imparteix una classe 
a la Universitat Autònoma de Madrid, el 2015. (Arxiu)
una sèrie de universitats que no compleixen els mínims indicis de qualitat. I les ha qualificat de “chiringuitos”. Contra això, el govern de Madrid ha decidit impulsar una sèrie de mesures per garantir que els centres privats tinguin el mínim nivell exigible per impartir l’ensenyament superior universitari. 

Però, ¿son tan poc de fiar les universitats privades?

La veritat és que tenen algunes avantatges sobre les públiques. Per exemple, son més adaptables als canvis tecnològics. Els seus programes d’estudi es poden renovar amb més facilitat... i tenen el suport de moltes empreses. També tenen més extens el nivell d’utilització d’altres llengües i podrien tenir menys alumnes per classe, depenent, és clar, dels centres i de les inversions fetes per les empreses que tenen darrera.

Perquè darrera dels centres universitaris privats, on no hi és l’Estat, podem trobar des de esglésies i fundacions culturals fins a fons d’inversió. També empreses que fan donacions que, finalment, poden tenir bonificacions a l’hora de presentar els balanços a hisenda, sempre que hi hagi fundacions empresarials darrera.

Les privades també poden gaudir d’una excel·lent promoció social perquè acaben d’arribar, els seus campus son nous i sonen a “modernes”, contra la “decrepitud” de les públiques.

Però les privades també tenen notes negatives, i moltes. En principi, no són gratuïtes. És veritat que ofereixen beques, però son selectives. Recordem aquí les pel·lícules i sèries americanes on les famílies comencen a estalviar quan els nens i nenes son petits per quan vagin a la universitat.

Matricular-se en una privada pot significar haver de pagar entre 9.000 i 15.000 euros a l’any. A part, les despeses lògiques de transports, menjar i allotjament. Això significa que les famílies han de gastar-se entre 45.000 i 100.000 euros en quatre anys en l’educació dels fills. ¿Qui pot tenir accés a aquests nivells de despesa?

Això converteix a les universitat privades en centres elitistes. Encara no ha arribat el moment en que l’Estat hagi de pagar part de la docència universitària, com si es fa a primària i secundària, on els pares poden portar als fills a un centre concertat. Però aquesta és una possibilitat que pot arribar si la dreta arriba al poder.

¿Qui ens garanteix que el PP no distribuirà el pressupost de l’educació superior entre els centres públics i els privats? Si li preguntéssim a Isabel Díaz Ayuso ja sabríem la resposta.

Les privades presumeixen de que tenen més accés a les pràctiques empresarials, però això està per demostrar. ¿quina empresa oferirà un contracte de pràctiques a un estudiant procedent de la privada on el centre on ha estudiat no té els mínims rigors acadèmics?

Però potser moltes empreses el que volen és això: estudiants de pràctiques de nivell mig però amb un caràcter i esperit dòcil. En canvi, de les universitats públiques surten milers d’estudiants amb fort caràcter, un nivell d’autoexigència fenomenal i acceptant ben poc les dinàmiques empresarials piramidals, jerarquitzades i, per això, sense futur.

Les privades presumeixen, també, de disposar de moderns laboratoris. Es clar que quan una universitat comença de bell nou, tot és modern, net i polit. Cal esperar que passin uns anys per veure si tenen capacitat per mantenir un nivell d’investigació de nivell.

Les privades no ofereixen tants estudis com les públiques. Fins i tot, algunes semblen “acadèmies de pis”, de quan érem petits i ens tocava estudiar on fos.

Les privades poden tenir milers d’estudiants, sí. Però molts d'ells han estat rebutjats per la pública pel seu baix nivell. A les proves de selectivitat s’hi sumen les notes del currículum i les de l’examen. Si l’estudiant ha cursat el batxillerat en un centre privat, es ben segur que ha estat beneficiat, obtenint notes més altes. Als centres privats del batxillerat es paga molt més que als públics. ¿Com s’ha de suspendre a qui ha estat pagant una forta matrícula durant anys?

En definitiva, a les universitats privades, i “xiringuitos” universitaris no s’entra per les notes que obtingui l’estudiant. Ningú li negarà la matriculació mentre pagui.

A tall d’anècdota, un catedràtic d’una universitat privada, lligada a l’església, em va comentar fa anys que alguns estudiants exigien notes més altes als examens adduint que per això pagaven matrícules tan altes. “Son uns pijos”, em va dir el company.

Ara, com dèiem abans, l’Estat vol regular la creació i existència de les universitats privades. Se lis exigirà tenir un mínim d’estudiants --400-500--; tindran el Parlament com a garant del seu nivell, és a dir, no serà el Govern qui decideixi. I les privades hauran d’oferir 10 títols oficials de grau, 6 màsters i 3 programes d’investigació.

A més, el 5% del seu pressupost ha de ser per investigació.

Finalment cal indicar que la mesura proposada pel Govern arriba tard. A Espanya hi ha 50 universitats públiques i 46 de privades. Des de 1998 no s’ha creat cap de pública.

Però el colofó d’aquest debat és que a les universitats públiques el professorat entra per oposició, mentre que a les privades es pot contractar al primer que arribi.

1 abr 2025

TV-3, l’art de mirar-se el melic

Joan Barrera
Si l’entrada en funcionament del 2CAT, el nou canal de RTVE que emetrà íntegrament en català, ajuda a dessacralitzar TV-3, fer que toqui de peus a terra, esperona als seus professionals massa acomodats a l’empara de la lletania de som sempre els primers, incentiva una gestió més eficient dels recursos públics, serveix per renovar i arriscar en la promoció de nous formats televisius, acosta l’oferta en llengua catalana a una franja de població que se sent exclosa per anys i anys de desídia, augmenta les possibilitats de treball a empreses i productors audiovisuals, renova l’estoc de cares i
permet descobrir nous talents periodístics i televisius, ofereix una imatge més diversa de Catalunya apropant-nos des de la proximitat a realitats territorials ara ignorades, agilita els procediments d’adaptació a les demandes dels nous públics televisius i, en definitiva, actua com un potent i útil servei públic benvingut sigui el canal que s’anuncia per la tardor.

Pot semblar que aquests desitjos siguin una carta als Reis i no ho amago. En tot cas, no m’allunyo massa dels principis ni de les intencions que van inspirar l’arrancada de TV-3, ara fa més de 40 anys. No hi ha res de nou, senzillament uns criteris que van servir en aquell moment, l’Onze de Setembre del 1983, dia de la primera emissió encara en proves, per què la cadena obri’s una escletxa en el monopoli de TVE, tingués el suport de la gran majoria de la població i demostrés que si hi ha voluntat, talent, ganes d’innovar i disposició dels poders públics de deixar en mans dels professionals allò que saben fer es pot aconseguir l’èxit i superar les traves que alguns com José María Calviño, aleshores director general de la cadena pública espanyola, posaven amb l’esperança que TV-3 fos només una cadena antropològica, dedicada a emetre sardanes i castellers, i fracassés.

Fetes aquestes consideracions, que hi hagi un canal íntegrament en llengua catalana, amb cobertura a tot el territori de Catalunya i amb múscul econòmic, experiència i mitjans humans i tecnològics per assegurar-ne el desenvolupament posa fi a una anomalia en l’espai mediàtic català, fomenta el pluralisme i ara només cal saber quina és la proposta dels nous responsables de la cadena.

A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), òrgan gestor de TV-3 i Catalunya Ràdio, l’anunci del nou canal, que parteix d’una decisió política, l’agafa amb el pas canviat, després de que hagi hagut de retardar per problemes tècnics la remodelació dels informatius prevista per la primavera i amb uns directius a la televisió i a la ràdio afeblits i qüestionats després de l’informe de la Sindicatura de Comptes que posa en dubte la seva tria pel que fa a la transparència en el nomenament i a la ponderació de mèrits per assumir el càrrec, que troba inadequats que se sobrepassin els límits de sou d’alts càrrecs d’acord amb els criteris fixats per la Generalitat, que censura el mecanisme de cobrament de complements retributius per objectius comercials, que retreu a la corporació que hagi donat llum verda a un conveni laboral que avala un número d’hores de treball per sota del que estableix la normativa i a més que no disposi de la relació de llocs de treball ni hagi redactat l’esquema nacional de seguretat.

Fa uns dies, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’organisme que fiscalitza els continguts dels mitjans públics catalans, feia una advertència curiosa. Demanava explicacions a TV-3 del perquè en la informació del Sant Jordi de l’any passat havia dedicat el 22% del temps a promocionar autors de la pròpia cadena en detriment d’altres. La dada, si no fos perquè és certa i està ben argumentada, podria servir com a metàfora de l’art de mirar-se el melic.

17 mar 2025

Las 22 mentiras de los medios sobre los inmigrantes

Andreu Farràs
El sociólogo neerlandés Hein de Haas, fundador y codirector del International Migration Institute de la Universidad de Oxford, ha publicado un libro, 'Los mitos de la inmigración' (Península), que políticos, activistas partidarios y contrarios de la migración y también periodistas deberían considerar de lectura obligatoria si desean conocer con honestidad y en profundidad uno de los fenómenos que más están condicionando la vida social, económica y política de la gran mayoría de los países del mundo.

El volumen, de casi 600 páginas, analiza y desmonta uno a uno 22
mantras que medios de comunicación, políticos y organizaciones internacionales especializadas han estado difundiendo a lo largo de las últimas décadas y que De Haas estima absolutamente contrarios a la realidad. El sensacionalismo de unos, los intereses partidistas de otros y la falta de rigor científico de los de más allá han polarizado y dividido a la opinión pública. Con estadísticas poco conocidas e interpretaciones sorprendentes, De Haas denuncia la falta de honestidad de muchos de estos actores y propone que se abra un debate sincero con datos fundamentados sobre la sociedad en la que aspiramos a vivir. De máximo interés para periodistas y comunicadores, resumimos los 22 falsos mitos (y titulares periodísticos) sobre la inmigración, siempre según los estudios del catedrático Hein de Haas.

La migración se encuentra en máximos históricos. Falso. La migración internacional se mantiene en cifras bajas y estables desde hace al menos dos décadas: el 3% de la población mundial. El eurocentrismo hace olvidar que Europa occidental ha pasado de ser la fuente principal de emigrantes (y colonos) a continente de destino. Por ejemplo, entre 1869 y 1940, unos 16,4 millones de italianos (el 50% de la población italiana en 1900) emigraron a la Europa septentrional y al continente americano.

Las fronteras se han descontrolado. Falso. La inmensa mayoría de la gente migra legalmente. A largo plazo, la migración ilegal no está aumentando, aunque la cobertura por los medios de comunicación de las llegadas y los naufragios de pateras pueda aparentar un incremento de la “invasión de simpapeles”. La mayor parte de la inmigración procede de la contratación activa de mano de obra.

El mundo se enfrenta a una crisis de refugiados. Falso. Las cifras de refugiados son relativamente bajas y no se han acelerado. La verdadera crisis de refugiados se registra en las regiones de origen. La mayoría de los migrantes permanecen en los países vecinos y los flujos fluctúan según las guerras. En contra de los que afirman políticos, expertos y medios de comunicación, no hay pruebas de un aumento de solicitudes de asilo “falsas”.

Nuestras sociedades son más diversas que nunca. Falso. Venimos de un pasado mucho más diverso de lo que creemos. Por ejemplo, el Estados Unidos del siglo XIX era tan étnicamente plural como ahora, si no más (nativos americanos, exesclavos afroamericanos, colonos alemanes, irlandeses, italianos, hispanos,…). De hecho, las culturas occidentales se han hecho menos diversas y más uniformes, a causa de la influencia del Estado, la educación, los medios de comunicación y, más recientemente, internet. Con todo, no es la diversidad la que amenaza la cohesión social ni la identidad nacional sino las ideologías que separan a los grupos por considerarlos diferentes.

El desarrollo en los países pobres reducirá la migración. Falso. Paradójicamente, la emigración aumenta a medida que los países se hacen más ricos. La migración es una parte intrínseca del desarrollo y este conduce a un aumento de las capacidades y aspiraciones. Cuanto mejor es la situación económica y la formación de las personas más probabilidades tienen de desplazarse a grandes distancias.

La emigración es una huida desesperada de la miseria. Falso. La migración es una inversión en un futuro mejor, es una decisión racional. Las remesas que los migrantes envían a sus países son buenas razones para abandonar sus países de origen. En 2020, estas remesas casi triplicaron los importes destinados a ayudas al desarrollo por los principales organismos internacionales.

No necesitamos trabajadores migrantes. Falso. La creciente demanda de mano de obra es el principal motor de la migración. Y, en contra de lo que aseguran políticos, medios de comunicación y “expertos”, sí se necesitan trabajadores poco cualificados.

Los inmigrantes roban trabajos y abaratan salarios. Falso. No roban empleos, cubren vacantes. La inmigración aumenta en épocas de fuerte crecimiento y bajo desempleo y disminuye cuando crece el paro. En todo caso, los impactos de la inmigración sobre el mercado laboral son insignificantes. Los trabajadores autóctonos no están preparados para asumir empleos de migrantes. Son los gobiernos y no los inmigrantes los culpables de una economía de bajos salarios, que perjudican a todos los trabajadores de baja cualificación.

La inmigración erosiona el Estado del bienestar. Falso. No hay pruebas de que los inmigrantes planteen un gasto significativo de las finanzas públicas ni que representen una amenaza para la viabilidad de los sistemas asistenciales ni que haya un “efecto imán” hacia los Estados con sistemas de bienestar social generosos. Los impactos fiscales cambian a medida que los migrantes se asientan, se integran y envejecen. En lo que respecta a la crisis de vivienda social, han sido las políticas de austeridad las que la han causado, no el aumento de inmigrantes.

La integración de los migrantes ha fracasado. Falso. A largo plazo, su integración es un éxito considerable, aunque subsisten discriminaciones en las contrataciones. La concesión de la ciudadanía es la mejor política de integración. De este modo, “ellos” se vuelven más como “nosotros” que “nosotros” como “ellos”.

La migración masiva ha generado una segregación masiva. Falso. Salvo algunas excepciones, el nivel de segregación en los países receptores no es alarmante. Las alusiones a la segregación racial en EEUU han tendido a ser sensacionalistas. En Europa, el traslado de familias de clase media a zonas residenciales periféricas combinado con la falta de financiación para vivienda social convirtieron algunas zonas en “vertederos sociales” donde solo querían vivir las poblaciones más pobres, tanto autóctonas como foráneas.

La inmigración dispara los índices de delincuencia. Falso. En general, la inmigración hace disminuir la criminalidad. Los barrios con altas concentraciones de inmigrantes presentan unos índices de criminalidad y de violencia inferiores que barrios comparables de no inmigrantes. La gente no suele migrar con el objetivo de delinquir, sino con el de trabajar, estudiar y/o reunirse con familiares. Y es gente mayoritariamente trabajadora, conservadora y partidaria de la vida en comunidad. Otra cosa es que el señalamiento por los medios de comunicación y los prejuicios causen una sobrerrepresentación de algunos grupos minoritarios y de origen extranjero.

La emigración conlleva una fuga de cerebros. Falso. La emigración cualificada no es masiva. No puede culparse a los emigrantes mejor preparados de los problemas que precisamente los condujeron a marcharse de sus países natales. La emigración, además, puede estimular el crecimiento de los países de origen porque los trabajadores cualificados reciben más formación en el extranjero.

La inmigración es beneficiosa para todos. Falso. La inmigración no resuelve las desigualdades globales. En realidad, beneficia sobre todo a los más ricos; hace aumentar más los ingresos más altos y menos los bajos. La llegada sostenida de inmigrantes poco cualificados libera un tiempo y una energía que los que obtienen ingresos más elevados pueden dedicar al trabajo y al ocio. El asentamiento de inmigrante cualificados junto a profesionales autóctonos acomodados en zonas urbanas gentrificadas puede hacer que los residentes de toda la vida se sientan cada vez menos en su casa.

Los inmigrantes son necesarios para resolver los problemas de unas sociedades envejecidas. Falso. La inmigración es demasiado escasa para resolver los efectos del envejecimiento masivo de los países receptores. Los inmigrantes también envejecen y también tienen menos hijos. No es cierto que los factores demográficos causen migración.

Las fronteras se están cerrando. Falso. La mayoría de las políticas de inmigración se han liberalizado. En las últimas décadas, los controles fronterizos se han endurecido al mismo tiempo que las barreras legales se han relajado, porque a los empresarios les interesa que las fronteras estén abiertas. ¿Por qué los gobiernos hacen la vista gorda ante las empresas que contratan a trabajadores sin papeles?

Los conservadores son más duros con la inmigración. Falso. No existe brecha izquierda-derecha sobre esta cuestión, que causa divisiones dentro de los partidos y los sindicatos de trabajadores. Los conservadores se debaten entre cierto temor a un exceso de cambio cultural y un impulso humanitario que suele ser de inspiración religiosa. Los sindicatos y la izquierda se debaten entre, por un lado, entender la contratación de trabajadores migrantes como la estrategia empresarial para importar mano de obra barata y dividir a la clase obrera entre autóctonos y extranjeros y, por otro lado, el ideal de la solidaridad de clase internacional y la defensa de los derechos de los migrantes.

La opinión pública se ha puesto en contra de la inmigración. Falso. La tendencia a largo plazo en muchos países ha sido hacia unas opiniones más a favor de la inmigración. Se ha comprobado que a largo plazo el contacto con los inmigrantes reduce la xenofobia. Aunque el racismo y los prejuicios siguen siendo problemas serios, estos disminuyen a medida que aumenta la inmigración.

El tráfico de personas es la causa de la inmigración ilegal. Falso. El tráfico es una reacción a los controles de fronteras no la causa de las entradas irregulares. No hay que confundir tráfico con trata de personas. El tráfico es la prestación de un servicio por el que los migrantes están dispuestos a pagar. Por lo general, tiene que ver más con familias que se ayudan unas a otras y con operadores locales que con mafias y organizaciones criminales. Los mayores peligros de los migrantes no son los traficantes sino los policías y soldados maltratadores y corruptos en las fronteras. Las políticas de lucha contra el tráfico de personas están condenadas al fracaso porque se encuentran entre las causas mismas del fenómeno que pretenden combatir.

La trata de personas es una forma de esclavitud moderna. Falso. No es lo mismo trata que esclavitud. La trata tiene que ver son la explotación de trabajadores vulnerables. Las estadísticas sobre la trata inflan el “peligro de los desconocidos”. De hecho, hay trabajadores catalogados erróneamente como víctimas de trata que se resisten a ser “rescatados” por las autoridades, pues el rescate conlleva la deportación y la consecuente pérdida de ingresos en el país de destino. La mayoría de las trabajadoras sexuales lo son por voluntad propia. Hinchar la cifras por oenegés y periodistas no resuelve los problemas sino que los agrava.

Las restricciones fronterizas reducen la inmigración. Falso. Al contrario, hacen crecer la inmigración. Es algo que se conoce como “colchón de agua”. Cuando apretamos por un lado, la presión hace que otras partes se eleven y quienes tienen pensado marchar de su país se obsesionen por el otro efecto, el de “ahora o nunca”.

El cambio climático conducirá a una migración masiva. Falso. El calentamiento global es real. Pero a lo largo de la historia la gente no solo no ha huido de lugares en los que existían los mayores riesgos medioambientales sino que se ha desplazado hasta ellos; por ejemplo, a valles de ríos y zonas costeras, porque también son las tierras más fértiles y prósperas. Además, la tierra se eleva a medida que suben los mares, por los procesos de sedimentación. Son los gobiernos y no el clima los que desplazan a la gente.

12 mar 2025

Vergonya nacional

Siscu Baiges
“Destapada la infidelitat que ha trencat el matrimoni de Ter Stegen i Daniela Jehle”. Així titulava un dels seus articles la secció En Blau, del digital 'El Nacional', el divendres 7 de març. El porter del Barça havia publicat un comunicat el dia abans en què explicava que ell i la seva dona s’havien separat. Va escriure: “Després d’una reflexió amb molta cura, Dani i jo hem decidit emprendre camins separats. Com us podeu imaginar, aquesta decisió no ha estat fàcil, però ambdós creiem que és el pas millor per nosaltres”. I acabava dient: “Durant aquest moment personal, us demanem amablement la vostra comprensió i respecte per la nostra privacitat, especialment la dels nostres fills. Gràcies”.

'El Nacional' no li va fer cas i va publicar l’article esmentat. S’hi
Captura del titular de la notícia sobre
Ter Stegen a 'El Nacional'.
 deia, amb la firma de Marc Villanueva, que Ter Stegen se n’havia anat a viure en un hotel i “ha deixat la mansió familiar a la dona infidel i als nens”. Més endavant afirmava que “Dani Ter Stegen s’hauria embolicat amb el seu entrenador personal i s’acabava explicant que ella era usuària d’un gimnàs, on “s’hauria vist atreta pels cossos musculosos, pell bruna i grans somriures d’aquests professionals de l’educació física”.

El mateix dia que 'El Nacional' publicava aquesta notícia, 'El Periódico' s’hi referia en un article de Lorena Vázquez a la secció Mamarazzis. Tenia la prevenció de parlar de “presumpta” infidelitat i explicava que una setmana abans Juliana Canet, al programa ‘Que no surti d’aquí’ de Catalunya Ràdio, havia afirmat que Dani Ter Stegen havia enganyat el seu marit en mantenir una relació amb el seu entrenador personal.

Dilluns, Ter Stegen va publicar un nou comunicat on es feia creus que un mitjà de comunicació públic difongués una informació falsa com aquesta: “Benvolguts tots. Estic commocionat i decebut per la mala gestió i la manca de Lideratge i Control a Catalunya Ràdio i Grup 3Cat --distribuint notícies falses i vulnerant els drets personals. Els periodistes Juliana Canet, Roger Carandell i Marta Montaner són uns mentiders que han distribuït notícies falses, ofenent públicament de manera molt greu la meva dona Daniela i la seva reputació. No hi ha hagut cap infidelitat de Daniela. Cap tercera persona implicada. Fets. Tal com s’ha comunicat, en Dani i jo hem decidit anar per camins diferents de comú acord i mantenim una comunicació de confiança. És completament inacceptable que els principals mitjans de comunicació governamentals estiguin difonent això, on Daniela sigui acusada falsament i sigui atacada personalment. El dany és irreparable. Gràcies”.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consell de la Informació de Catalunya van emetre un comunicat recriminant les paraules de Juliana Canet i el paper jugat pel programa ‘Que no surti d’aquí’ en aquest escàndol.

És evident que Catalunya Ràdio ha sortit perjudicada per aquest cas.

Però la pregunta que cal plantejar és: els mitjans privats que divulguen informacions com aquesta poden rebre subvencions públiques?

Es dona la curiosa circumstància que sovint les subvencions van associades al número de visites que tenen les notícies dels mitjans i que les més visitades són les que diuen i difonen disbarats i mentides com la secció En Blau, d’'El Nacional'. El juliol, quan Salvador Illa encara no presidia la Generalitat, la Secretaria de Mitjans de Comunicació i Difusió va donar 300.000 euros a ElNacional.cat per un projecte d’intel·ligència artificial. La mateixa secretaria, ja en temps d’Illa, ha subvencionat amb 204.494 euros 'El Nacional'. Ha estat el mitjà més beneficiat en la convocatòria d’ajuts estructurals a mitjans digitals, per davant de RAC1. (135.270 euros), Vilaweb i Nació, (prop de 100.000), ElPeriodico.cat (82.218) o l’Ara (78.000). L'any 2023, 'El Nacional', que forma part del Grup Les Notícies de Catalunya que dirigeix José Antich, va rebre 1.137.153 euros d’ajuts del govern de la Generalitat.

El dia abans que 'El Nacional' publiqués la notícia de la “infidelitat” de la dona del porter del Barça, el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió, Carles Escolà, va comparèixer a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament i va dir que “El Govern treballarà perquè tots els suports que arribin als mitjans de comunicació catalans en forma de subvenció estructural o de projectes serveixin com a “mur de contenció” contra la desinformació, en la mateixa línia que ha marcat Europa amb l’aprovació del Reglament de Llibertat de Mitjans, una reglamentació que busca preservar els drets dels mitjans de comunicació a operar de manera lliure i independent, garantint així una societat més informada i democràtica”.

Fa massa anys que esperem aquest “mur de contenció” perquè surtin del periodisme català aquells mitjans que desacrediten la nostra professió.

8 mar 2025

Entre la vanitat i la desmemòria

Maria Favà
En l’entrevista que Saül Gordillo va fer dijous 6 de març a Josep Maria Figueres i que forma part d’una sèrie per celebrar el cinquantenari del diari 'Avui', hi ha afirmacions que no s'adiuen amb la realitat. No dubto que Figueres les hagi fet de bona fe però l’hemeroteca el desmenteix. Això és perquè la memòria juga males passades i cal contrastar amb els documents. Ja ho deia aquell gran periodista que va ser Ibáñez Escofet: “La memòria és un gran cementiri”.

Abans d’entrar a assenyalar els lapsus que al meu entendre conté 
Portada de l'Avui'
del 23 d'abril del 1986.
l’entrevista, constato que en l’entradeta hi ha una rectificació important. En començar a publicar aquestes entrevistes un altre desmemoriat afirmava que abans de la sortida del diari es van recollir diners de 100.000 comptepartícips. Ara la xifra s’ha rebaixat a 34.000 que és segurament més aproximada. Cal només que algú amb paciència compti les llistes de comptepartícips que va anar publicant el diari mateix durant els mesos de 1976.

Figueres diu que Dalí no té cap obra al Fons d’Art de l''Avui'. Doncs no és així. Una de les obres que va donar va ser portada de l’'Avui' el 23 d’abril de 1986, amb motiu del desè aniversari de la sortida del diari. És un quadre que representa l’entrada de Dant al Paradís i en sobreimpressió hi ha una cal·ligrafia del pintor que diu “Avui, deu anys, Dalí”. Dos anys després, el 23 d’abril de 1988 va donar un dibuix que també va anar a portada i que commemorava el Mil·lenari de Catalunya. El títol de portada era “L’últim Dalí per al primer Mil·lenari”. Un títol premonitori perquè Dalí va morir nous mesos després. Com van arribar a l’'Avui' aquestes dues obres ho sap molt bé el periodista Josep Playà Maset que és la persona que ho va gestionar i un bon especialista en el pintor empordanès. Dissabte passat Playà em deia que probablement les dues obres han desaparegut del Fons d’Art. No hi són ni al Museu d’Història de Catalunya ni a Vilabertran ni a Girona... Però no encetem ara el meló del Fons d’Art perquè prendríem mal.

Per formar el Fons d’Art, els promotors de l’'Avui' van comptar amb les gestions de Cirici Pellicer, Corredor Matheos, Francesc Vicens, Maria Lluïsa Borràs i junt amb 40 personalitats més de la cultura catalana van signar una carta pública demanant donacions als artistes plàstics i la resposta va ser espectacular perquè van respondre, en un primer moment, 416 i la xifra va anar augmentant al llarg dels anys. En l’edició de l’'Avui' del primer d’agost de 1976 es va publicar la relació de les 416 obres i la llista dels seus autors.

En l’entrevista Figueres s’atribueix el mèrit de la captació del Fons d'Art i no queda ningú que el pugui desmentir. Però costa de creure que un noi que aleshores només tenia 23 o 24 anys anés a captar artistes tan importants com Miró o tan pagats de si mateix com l’Antoni Tàpies. (Aquest era un malcarat de llibre. Ho vam patir el fotògraf Robert Ramos i jo quan el diari ens va enviar a entrevistar-lo i ens va engaltar uns quants mocs. Un per haver trepitjat una mica la gespa del seu jardí en fer maniobra amb el cotxe i l’altre perquè teníem, a parer seu, un director analfabet).  Sense ganes d’ofendre, però el que Figueres devia fer és anar a recollir les obres que les patums havien pactat. Va fer de camàlic que és una feina digníssima.

Figueres també afirma que l’'Avui' no volia tenir res a veure amb Josep Pla per la seva vinculació amb el franquisme i la monarquia. Doncs el mateix Figueres va signar una entrevista amb l’escriptor empordanès el 4 de juliol de 1976. És una peça que es titula “Josep Pla, entre l’Empordà i les women lib” i que està il·lustrada amb una caricatura del Manuel Puyal. És una de les onze peces que Figueres va signar el primer any de vida del diari. En l’entrevista del dimecres passat diu que ell feia una entrevista cada setmana.

Afirma que els intel·lectuals catalans es van fer seu el diari. Aquesta adhesió només va durar quatre dies. Ho va patir prou l’Agustí Pons que durant aquella època va coordinar les pàgines d’opinió. Els nostres lletraferits i altres patums van optar per portar sota el braç, i ben visible, el diari de Juan Luis Cebrián, que comptava amb Fraga Iribarne com accionista. Un diari que sempre va fer la guitza a l’'Avui' tot el que va poder.

Els redactors de la primera època, que sí que érem treballadors de Premsa Catalana en nòmina i seguretat social, ja estem tips que ens diguin que volíem fer 'Le Monde'. Pobrets. Ja ens hauria agradat, ja!

Afirma que s’han escrit “diverses històries” sobre el diari 'Avui'. Tampoc és veritat. Com a historiador de la premsa hauria de saber que només hi ha una història publicada sobre l’'Avui' que la vaig escriure jo i la va editar Meteora. És una història molt imperfecta perquè, entre altres mancances, li falta el capítol sobre les finances del diari. Tots els directors, els vius i els que ja són morts, em van insinuar mànegues que portaven diners però no vaig veure mai cap document probatori. I ho adverteixo en el pròleg a tall de justificació.

El meu mestre i amic Josep Maria Huertas sempre deia que quan una equivocació surt publicada, malament rai. Tots els que vinguin darrere copiaran l’error convençuts que va a missa.

5 mar 2025

¿Todo el poder para l@s periodist@s?

Manuel López
Hay alarma entre los empresarios del sistema de comunicación periodístico de España. La ministra de Trabajo, Yolanda Díaz, está preparando una ley para asegurar la participación de los representantes de los trabajadores en los consejos de administración de las compañías.

Ni más, ni menos. ¡Sentar a trabajadores en los consejos de administración¡

Pero no nos alarmemos, hay precedentes internacionales y europeos.

Todo surge a raíz de los numerosos cambios en la propiedad que en los últimos tiempos está afectando a periódicos, televisiones y emisoras de radio. De los digitales no sabemos casi nada, porque su opacidad es absoluta.

En 'El País', por ejemplo, hay un constante trasiego de noticias
Joseph Oughourlian y Pedro Sánchez. (Archivo)
sobre quien acabará mandando en el consejo de administración. El actual presidente, Joseph Oughourlian, recibió numerosas críticas el año 2021 porque señaló, a su juicio, la mala gestión realizada por su antecesor, Juan Luís Cebrián. Este sigue teniendo un gran poder en el grupo Prisa y no es de extrañar que sus acólitos le defiendan en la redacción y en el consejo de administración.

Los cambios en las empresas generan numerosos problemas sociales, económicos y periodísticos. No es lo mismo que 'El País' sea un diario de centro-izquierda, como pretende Oughourlian, que uno de centro-derecha, como ha acusado éste a Juan Luís.

¿Y la redacción ha tenido algo que decir? Nada de nada.

La pretensión de la izquierdista Díaz intenta, ni más ni menos, que los trabajadores se sienten en el consejo de administración de las empresas, al menos en las grandes empresas.

¿Qué se conseguirá con esto? Se espera que las decisiones empresariales tengan en cuenta los intereses de los trabajadores, y que se tomen decisiones teniendo en cuenta a quienes elaboran el producto día a día. Además, los periodistas podrían vigilar la aplicación de métodos éticos en la toma de decisiones empresariales y seguir, día a día, ese proceso.

El mejor precedente para este tipo de gestión nos llega de Alemania. Acabada la segunda guerra mundial se vio claro que Hitler había tomado el poder y llevado su país a la guerra, y a la ruina, por y gracias a la aportación de los grandes empresarios alemanes. Se tomaban decisiones de un día para otro sin contar con nadie más que con algunas decenas de personas que tenían algún cargo en los consejos de administración.

La participación de los trabajadores alemanes en la toma de decisiones empresariales se denominó Ley de Cogestión, que regula la participación de los empleados en las decisiones de planificación, dirección y organización de las empresas. Los trabajadores están representados en los consejos de vigilancia por delegados de los trabajadores y asalariados, empleados de alta dirección y del sindicato.

Con este tipo de participación se asegura la paz social en el interior de las empresas y que la producción sea consecuencia de una buena política empresarial. Esto no significa que haya huelgas cuando los sindicatos lo consideren necesario para defender sus derechos.

Pero hay más. Este tipo de participación está defendido y explicitado por el Código internacional de ética periodística (Unesco).

Según las conclusiones del Fourth Consultative Meeting of International and Regional Organizations of Journalists en París el 20 November 1983, referente a la integridad profesional del periodista: “El papel social del periodista exige el que la profesión mantenga un alto nivel de integridad. Esto incluye el derecho del periodista a abstenerse de trabajar en contra de sus convicciones o de revelar sus fuentes de información, y también el derecho de participar en la toma de decisiones en los medios de comunicación en que esté empleado”.

Naturalmente, ese código ha sido obviado en todas las publicaciones. A lo máximo que se ha podido acceder es a los comités profesionales de empresa, que tienen la potestad, formalmente, de dar su opinión sobre las decisiones editoriales de su medio o de votar --sin poder decisorio-- en la selección de la dirección.

Otro debate, el registro


Los empresarios españoles, especialmente, están, además, preocupados porque el Gobierno de Pedro Sánchez está ultimando la aplicación del Reglamento Europeo sobre la Libertad de los Medios de Comunicación, que determina la obligatoriedad de crear un registro de transparencia de los medios que controlará la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia. Habrá multas sancionadoras no demasiado elevadas, pero sí pondrán en evidencia la auténtica situación de los medios.

Se intenta evitar la concentración de medios que puede llevar al monopolio del sector. Y se quiere que las decisiones editoriales se tomen libremente en los medios, y dentro de la línea editorial del medio para garantizar la divulgación de los conflictos de intereses que puedan existir.

Todo esto significa que la profesión de periodista podría alcanzar un nivel superior de calidad al participar en la toma de decisiones y que el Estado controlaría el funcionamiento ético de las empresas.

28 feb 2025

‘The Washington Post’, o la independència impossible en mans de Bezos

Josep Carles Rius
Durant el segle XX, una part de la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós. Va ser un magnífic negoci i, alhora, va prestar un servei públic a la comunitat. La premsa escrita va ser realment el quart poder i, majoritàriament, va jugar un paper decisiu en la construcció de les democràcies occidentals. La figura de l’editor podia encarnar aquesta dualitat, la suma d’una gran influència alhora de la vocació de participar en el bé comú. El 'cas Watergate', revelat per 'The Washington Post' i que va forçar la caiguda del president Richard Nixon, n’és el millor exemple.

Però el 2008 ho va canviar tot. La suma de crisis al voltant dels
Jeff Bezos, propietari de The Washington Post'.
diaris va resultar devastadora. Els editors van veure com s’enfonsava el món sobre el qual n’havien basat la rendibilitat. Molts van sucumbir a interessos aliens a la informació, i aquella crisi de credibilitat que venia de lluny es va accelerar de manera dramàtica. 'The Washington Post' va ser una de les víctimes més visibles del nou escenari a què s’enfrontava la premsa a tot el món. Marty Baron, director del diari entre el 2012 i el 2021, reconeixia en una entrevista, just després de deixar el càrrec, que el seu diari “no tenia el 2013 un model de negoci viable” i per això l’aposta de Jeff Bezos era vista com una salvació.

“¿L’inquieten els possibles motius pels quals l’home més ric del món podria voler un diari a la capital del poder polític?”, li pregunta el periodista. I Baron respon: “No. Mai vaig creure que pogués tenir cap sentit per a ell creure que podria fer servir el Post per exercir poder polític. No necessitava el Post per això. Liderava una enorme corporació i podia exercir el poder polític com sempre fan les corporacions, amb donacions i influències. Ell va dir que no tenia cap intenció de fer-ho i no he pogut observar, des del primer dia, el nostre periodisme, no suggereix històries, no suprimeix històries, no critica històries. Ens deixa fer la nostra feina!”.

Semblava que 'The Washington Post' recuperava el binomi virtuós dels editors del segle XX, però en el fons el que buscava Bezos era comptar amb la credibilitat d’un gran mitjà per blindar el seu immens poder. I amb la segona victòria de Trump, Bezos vol figurar, juntament amb Elon Musk, al cim de la simbiosi entre poder econòmic, tecnològic i polític. I l’esperit independent de la redacció de 'The Washington Post' deixava de ser un plus per esdevenir una càrrega.

Després de la primera victòria de Trump, 'The Washington Post' va situar sota la seva capçalera la frase: “La democràcia mor a la foscor”. Aquest cop tot ha estat diferent. Trump ja no és un accident de la història. Encarna una nova era i Jeff Bezos no ha dubtat. Va prohibir a ‘el seu’ diari posicionar-se a favor de la candidata demòcrata, Kamala Harris, i el 26 de febrer va interferir directament a la línia editorial en un missatge publicat a X: “Us escric per informar-vos d’un canvi que es produirà a les nostres pàgines d’opinió. Escriurem cada dia en suport i defensa de dos pilars: les llibertats personals i el lliure mercat. Per descomptat, també tractarem altres temes, però els punts de vista oposats a aquests pilars seran publicats per altres”.

El cap d’Opinió de 'The Washington Post', David Shipley, va presentar immediatament la dimissió. La democràcia, com deia la seva capçalera, s’endinsa en temps de foscor. “En una democràcia —defensava Martyn Baron a la seva entrevista—, hem de tenir un debat vigorós i vibrant, però necessitem operar des d’una sèrie comuna de fets. I avui dia ni tan sols podem posar-nos d’acord en el que va passar ahir. Un ha de preguntar-se com pot funcionar la democràcia en un ambient així. Com funciona la premsa quan una part substancial de la població creu en coses que son directament falses i en teories conspiratories disparatades? ”. I per què passa això? Martyn Baron apunta la resposta: "Una part de la ciutadania no accepta cap presentació dels fets que contradigui els seus sentiments".

Estat de xoc


Ara, a diferència de l’any 2016, la reacció és molt més feble. Aleshores es van registrar moviments que van contribuir a revalorar el paper d’intermediació del periodisme. En les setmanes que van seguir les eleccions, revistes (com 'The New Yorker', 'The Atlantic' i 'Vanity Fair'), diaris (com 'The New York Times', 'The Wall Street Journal', 'Los Angeles Times' i 'The Washington Post') i organitzacions sense ànim de lucre (com NPR i ProPublica) van experimentar grans augments en les taxes de subscripció o donacions. 'The Guardian' i 'Mother Jones' també es van beneficiar de la reacció dels ciutadans. En el mateix període, 'The Washington Post' va contractar més periodistes i va apostar per històries de recerca i més profundes. Aquest cop tot és molt diferent. S’imposa un sentiment de xoc. I la crisi de fons continua.

La tempesta perfecta que es va desfermar el 2008, la suma de crisi al voltant dels diaris, va resultar devastadora per els periodistes. Però també per els editors, que van veure com s’enfonsava el món sobre el qual havien basat la rendibilitat. Només el compromís ètic dels editors podia evitar el desastre, però molts editors van sucumbir a interessos aliens a la informació, i aquella crisi de credibilitat que venia de lluny es va accelerar de manera dramàtica.

Podem argumentar que el poder de debò és de qui maneja els mitjans: els governs, a través de les subvencions, i els altres poders econòmics, pels canals habituals del crèdit i la publicitat. La fragilitat els fa més vulnerables, però ara estem davant d’un pas més. Els casos de Bezos i The Washington Post, o d’Elon Musk i X, posen en evidència, a més, la fusió, ja sense màscares, de tots els poders. Aquest és el nucli de la nova era on entrem.

Les alternatives


L’impacte de les grans plataformes, la caiguda de la publicitat convencional, les limitacions que generen els murs de pagament o la presència de fons d’inversió entre els editors impulsen el debat sobre fins a quin punt el periodisme és viable com a negoci convencional. Guanya terreny la idea que el periodisme hauria de ser considerat com un bé públic, un servei que beneficia tots els ciutadans, ho puguin pagar, o no. És a dir, creixen les veus que defensen el periodisme sense ànim de lucre, per vocació, o per impossibilitat de sobreviure amb criteris de l’economia convencional basada en els beneficis econòmics.

El periodisme, igual que altres sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, la cura de les persones…, s’enfronta a una nova era on la prioritat hauria d’estar més a l’interès social que a l’interès econòmic. Uns quants mitjans de comunicació poden fer compatibles els dos objectius, però cada cop resulta més difícil aconseguir-ho sense posar en risc la seva independència, com passa ara amb 'The Washington Post'. I sense independència no hi ha vigilància i crítica als poders, principal funció del periodisme.

Un univers mediàtic basat en què les democràcies deixin a les mans del mercat l’exercici del dret a la informació està en crisi. El model roman, encara que debilitat, però el seu futur és incert. Per això, és important cercar alternatives, no només a l’hora d’editar mitjans públics i privats, sinó també quan pensem en projectes decisius, com l’educació mediàtica o el combat contra les notícies falses, que són dos objectius entrellaçats.

Fórmules com a fundacions o cooperatives també ajuden a combatre un altre risc que ja experimenta la premsa nativa digital: la concentració de poder en molt poques mans, cosa que sovint reverteix en una pèrdua de la consciència de servei públic dels diaris. Els sistemes col·lectius permeten una governança en equilibri entre l’eficiència i la presa democràtica de decisions.

Els Estats Units, amb una llarga tradició de premsa escrita i molt arrelada a les seves comunitats, són un laboratori sobre com els diaris intenten sobreviure en un context cada cop més advers. El diari 'The New York Times' n’és una excepció. Les dimensions globals i els encerts estratègics permeten que una família (Sulzberger) mantingui el rumb del diari. Al contrari del que va passar amb 'The Washington Post'.

La conversió en entitats sense ànim de lucre ha salvat nombrosos diaris locals als Estats Units i Canadà. El cas més paradigmàtic és el de 'The Philadelphia Inquirer', institució del periodisme local nord-americà amb 190 anys d’història. El diari va afrontar dues subhastes per fallida i va veure passar set amos diferents en les dues primeres dècades del segle XXI. Fins que l’últim dels propietaris del diari, el magnat de la televisió per cable HF Gerry Lenfest, va decidir, el 2016, donar l’empresa a la Philadelphia Foundation, principal organització filantròpica de la ciutat.

La crisi oberta per Jeff Bezos a 'The Washington Post' marca l’inici d’una nova etapa. Per això és important recordar les paraules de qui en va ser el director: “El meu consell als periodistes és el mateix de sempre: fem la nostra feina. No veig que estiguem en guerra amb ningú, però tenim una missió, i una part d’aquesta missió és fer que la gent poderosa i les institucions rendeixin comptes. Això inclou, és clar, aquells a qui se’ls confia governar el país. Hem de cenyir-nos a aquesta missió, independentment de qui estigui al poder. Per això tenim una premsa lliure als Estats Units. Per això es va redactar la primera esmena. Es tracta de fer la nostra feina. Això és tot”. Per poder seguir fent “la nostra feina”, 'The Washington Post' va necessitar posar-se en mans del propietari d’Amazon, Jeff Bezos. I ara en pateix les conseqüències.

Article publicat originalment a Catalunya Plural