El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

17 dic 2020

Com s’informen els catalans ara i fa 10 anys

Andreu Farràs
Tres de cada quatre catalans s’informen de les notícies a través de la televisió, una proporció una mica inferior a la de fa 10 anys, perquè en aquest període de temps s’ha més que duplicat el nombre de persones que s’informen a través d’internet. En una dècada, s’ha reduït a la meitat els ciutadans que llegeixen els diaris per saber què ha passat al món. Un terç dels catalans continua assabentant-se de les notícies a través de la ràdio, el mitjà que menys ha notat els canvis en les dietes informatives particulars entre el 2010 i el 2020, segons assenyalen les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya

La comparació de les dades que ofereixen el darrer baròmetre del
CEO, del novembre del 2020, i el de la primera onada del 2010, del mes de febrer, confirmen la profunda transformació que han experimentat els hàbits dels catalans a l’hora d’informar-se i el consegüent terratrèmol que ha causat en nombrosos mitjans de comunicació, en especial, la premsa escrita. La causa principal cal cercar-la, com es de preveure, en l'auge fenomenal d’internet i l’emergència dels periòdics digitals així com de les xarxes socials, cada cop més usades com a mitjans informatius tot i la dubtosa qualitat i rigor de les notícies que transmeten, perquè sovint només comuniquen rumors o directament 'fakes news'. 

A l’hora d’informar-se dels temes polítics, el 74% dels catalans acudeix a la televisió. Fa 10 anys, era el 83% de la població. De la mateixa manera, si ara un terç dels catalans llegeix els diaris per assabentar-se’n, fa 10 anys era el 60%. Una caiguda que gairebé es correspon amb l’augment espectacular dels usuaris d’internet que passen del 21% al 53%. La ràdio continua sent escoltada pel mateix percentatge de gent (31%-34%) tot i que, com veurem, han variat les preferències de les emissores. Cal tenir en compte que la resposta en aquest cas podia ser múltiple per part dels enquestats; es a dir, podien respondre que seguien tant les notícies per ràdio com per televisió i també per internet. 

Així com ha caigut el percentatge de persones que miren la tele per
informar-se, també ho ha fet en aquests darrers anys la proporció de catalans que segueixen TV-3, encara que continua sent, de lluny, la que compta amb més audiència com confirmen altres estudis especialitzats. Segons els darrers baròmetres del CEO, TV-3 té actualment un 46% d’audiència, més que la suma de les quatre següents televisions més vistes (La 1, Antena 3, Telecinco y La Sexta), cadascuna d’elles amb el 10% de seguiment. Tanmateix, fa 10 anys, TV-3 era seguida pel 54% dels enquestats, vuit punts més que en l’actualitat. Dins de l’apartat de televisió, cal destacar també la desaparició de Cuatro entre les cinc cadenes més seguides, fet que sí passava fa 10 anys; ha estat substituida per La Sexta.

La principal ràdio de la Generalitat, Catalunya Ràdio, també ha
perdut audiència tot i que només dos punts percentuals en els darrers 10 anys. Però la pitjor notícia per a ella és que ha deixat d'ostentar l’hegemonia i l’ha cedit a RAC-1, que ha passat del 19% del 2010 als gairebé 34% del 2020. A molta distància d’aquestes dues emissores es troben la cadena SER (12% el 2020 i 17% el 2010) i Onda Cero (que ha caigut del 9% del 2010 al 5% del 2020). Aquestes quatre emissores son escoltades per 3 de cada 4 catalans que fan servir la ràdio per seguir l’actualitat, que, cal afegir, no arriba ser ni un terç de la població. 

També ara només és un de cada tres catalans els que acudeixin als diaris
(en versió paper o digital) per informar-se. Dins d’aquest terç de la minvant població lectora, un terç opta per 'La Vanguardia' (33% al 2020 i 32% al 2010). Fa 10 anys, un altre terç preferia 'El Periódico de Catalunya', però en una dècada ha passat del 31% al 18% (12% en castellà i 6% en català). El tercer diari favorit dels lectors catalans és ‘Ara’, que al febrer del 2010 encara no havia aparegut, i que en l’actualitat obté un 11%, per davant del 6% d’’El País’ i del 4% d’’El Punt Avui’. ‘El País’ tenia un 8,4% de seguiment; ‘Avui’, un 7%, i ‘El Punt’, un 3,3%, del que es podria deduir que la fusió d’aquests dos diaris no ha aconseguit contrapesar l’embranzida de l’’Ara’, nascut a la tardor del 2010. Totes aquestes capçaleres son les preferides per tres de cada quatre catalans que llegeixen diaris per seguir les informacions polítiques. 

Les múltiples causes del declivi de determinades fórmules informatives i de l'auge i decadència de certs mitjans de comunicació son prou complexes com per deixar-ho per a posteriors comentaris. 

27 nov 2020

Dues reflexions pandèmiques: Maradona i Quintà


Joan Brunet i Mauri 
1. Una emissora de ràdio –la SER Catalunya— preguntava ahir als seus oients si creien exagerada, o no, la reacció –se suposa que mediàtica i popular— arran la mort de Diego Armando Maradona. Un percentatge molt alt d’oients –el 80%-- consideraven que sí, que la reacció arran la desaparició de Maradona havia estat exagerada. Es pugui estar o no
Manifestació de dol a Buenos Aires. (AFP)

d’acord amb aquesta percepció majoritària dels oients de la SER --que dit sigui de passada comparteixo plenament-- el cert és que ahir, tots els informatius (de ràdio i de televisió) i tots els diaris no van dubtar ni un moment en situar la mort de Maradona per damunt de qualsevol altra notícia, pandèmia inclosa. I no només això. Els minuts (o potser fins i tot hores) de ràdio i televisió i les moltes pàgines de diaris no esportius que es dedicaren al jugador argentí superaren amb escreix a altres notícies, molt més transcendents que no pas el traspàs del que certament fou un astre del futbol, però poca cosa més. Un astre que, com qualsevol altra persona, estava regit i dominat pels seus propis clars i obscurs que en aquest cas ofereixen un dur contrast entre una antològica carrera futbolística (a partir de la qual es genera el mite) i una vida personal marcada pels excessos de tota mena així com per un entorn absolutament tòxic (l’exemple a combatre). El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix el substantiu mite com a una narració fabulosa “generalment contraposada a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada”. I és a partir d’aquesta definició que considero que cadascú n’ha d’extreure les seves conclusions en relació al fenomen Maradona, dels que interessadament l’alimenten i dels que possiblement de manera inconscient col·laboren en fer-lo créixer...

2. De les restriccions imposades per l’estat d’alarma sen deriven alguns –certament pocs-- avantatges. Disposar d’un major temps per a dedicar a la lectura n’és un d’ells. Precisament ahir finalitzava la lectura d’'El fill del xofer' del que n’és autor Jordi Amat. Sens dubte un dels títols més venuts les darreres setmanes i que més crítiques ha merescut arreu. Un títol especialment llegit entre els que formem part del gremi dels periodistes, ja que no endebades el protagonista principal i fil de la història que s’hi narra és el que fou un polifacètic personatge (marí, advocat, jutge, periodista...) regit per un comportament psicòpata. El seu nom, Alfons Quintà, que va acabar els seus dies suïcidant-se després d’haver assassinat a la seva esposa. Un personatge inquietant que això no obstant o precisament per això, va jugar un paper destacat en diversos projectes periodístics tant durant la transició democràtica com en els anys dels governs autonòmics presidits per Jordi Pujol. D’entre aquests projectes, un dels més ambiciosos: contra vent i marejol, l’exitosa posada en marxa de TV-3. 

'El fill del xofer' és com una mena de tractat –un assaig-- sobre la maldat que m’ha interessat fonamentalment per dues raons. La primera, per la història mateixa que Amat ens narra a través de la que es posen al descobert els tripijocs i interessos que envolten el món dels mitjans de comunicació i que en tantes ocasions empresonen --i fins i tot emmudeixen-- als periodistes que hi treballen. La segona, des del meu punt de vista molt més rellevant, la informació que l’autor ens aporta en relació a un capítol no tancat de la història recent del país: el 'cas Banca Catalana' i la utilització política que Jordi Pujol en va fer no només per a sortir-ne indemne sinó que també per reforçar el seu bagatge polític i ascendència social. 

'El fill del xofer' és un relat curosament treballat i molt ben escrit al que no obstant hi trobem a faltar referència de les fonts documentals en les quals Amat l’ha basat. Un relat que ens parla de corrupció i de poder, de relació perversa entre poder i corrupció; ens parla de maquinacions de polítics, d’empresaris, de banquers i de periodistes sense escrúpols als que uneix l’objectiu de treure rendiment de la demolició del franquisme i que com qui no fa la cosa, aprofiten l’avinentesa per imposar la lògica binària del “o bé estàs amb mi i amb el país, o bé estàs contra mi i per tan també contra el país”, que tan ha condicionant i ha polaritzat la vida política i social a Catalunya les darreres dècades. 

Per aquestes i per moltes altres raons, 'El fill del xofer' és un assaig absolutament recomanable de llegir i, alhora, mirall perfecte de la corrupció i del poder que impera a Espanya. Un assaig que no hauria de deixar gens indiferent a la nostra professió per les moltes reflexions i consideracions que s’hi contenen que apunten directament a la nostra línia de flotació... I aquí ho deixo.

11 nov 2020

Sí, hay que terminar con las noticias falsas

Dardo Gómez*
El Gobierno español ha decidido dar un tímido paso para disponer de herramientas con que poner freno a las noticias falsas que atentan contra los derecho a la verdad y a la información de la ciudadanía; pero eso ha despertado la ira de la prensa de las cavernas y de los sectores menos evolucionados del profesionalismo periodístico.

Tras largos meses de asedio a la salud democrática y de atentar contra el derecho a la verdad tanto como al derecho a la información de la ciudadanía, el Gobierno español ha decidido dar un tímido paso para disponer de herramientas con que poner freno a las noticias falsas.

Una auténtica lacra que ha sido denunciada por toda la comunidad
europea y que preocupa a todos los organismos que se ha dado Europa para velar por los derechos de la ciudadanía. Cualquiera que se haya interesado en los últimos años por el desaforado crecimiento de estas peligrosas prácticas ha podido comprobar que estamos ante un tsunami de desinformación que está alterando las relaciones sociales y la convivencia civilizada entre los humanos.

Desconozco si el actual Gobierno hubiera estado dispuesto a intervenir en este desmadre informativo si no nos enfrentáramos a esta pandemia que nos asola y si no estuviéramos comprobando que los inventores y difusores de noticias falsas no han tenido el menor reparo en utilizar sus sucias armas para generar más desasosiego.

Algo me dice que no lo hubiera hecho; ya tiene la coalición gobernante suficiente problemas como para meterse en más charcos. Yo lo sé y ellos no podían ignorar que con el anuncio de medidas para combatir la desinformación orquestada por las redes y fomentada por algunos medios se iba a levantar la polvareda que se ha levantado.

Algo que, a mi juicio, es totalmente desproporcionado; ya que todas las reacciones (salvo las bobadas que han soltado las cúpulas de PP y Vox) responden a un previsible mal uso de una posible normativa de la cual aún no se conocen sus alcances reales ni como se va a aplicar.

Recomiendo, si tienen ganas, la lectura en el BOE de la orden PCM/1030/2020, de 30 de octubre, por la que se publica el procedimiento de actuación contra la desinformación aprobado por el Consejo de Seguridad Nacional.

Allí se dice que el objetivos de las acciones y procesos que se aplicarán han de contribuir a “mejorar y aumentar la transparencia con respecto al origen de la desinformación y a la manera en la que se produce y difunde, además de evaluar su contenido”.

Además, dice que esas acciones de la nueva norma han de apoyar “el fomento de la información veraz, completa y oportuna que provenga de fuentes contrastadas de los medios de comunicación y las Administraciones en el marco de la comunicación pública”.

No hay, por lo menos para mí, nada que reprochar en esa intención y para su cumplimiento se anuncian estos objetivos:
-Identificar y definir los órganos, organismos y autoridades del sistema.
-Establecer los niveles para la prevención, detección, alerta temprana, análisis, respuesta, y evaluación.
-Describir los cometidos específicos implicados para los niveles establecidos en la lucha contra la desinformación.
-Definir los mecanismos establecidos para el intercambio de información en los niveles estratégico, operacional y técnico.
-Determinar los mecanismos de evaluación de la implementación y funcionamiento del procedimiento.
-Definir una metodología para la identificación, análisis y gestión de eventos desinformativos.

Aquí hay que decir que nada de esto se lo han inventado el dúo Pedro Sánchez-Pablo Iglesias, simplemente han hecho un copiar y pegar de las recomendaciones que los equipos de expertos de la Comisión Conjunta --hace ya dos años-- hizo llegar al Parlamento Europeo, al Consejo Europeo, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones.

Recomendaciones que se han materializado en el European Democracy Action Plan donde se señala, precisamente, todo lo que ahora impulsa el Gobierno español.

No y no, porque lo digo yo...

Por lo tanto, todas las previsiones maléficas que nos anuncian las organizaciones vinculados a la industria periodística --que quieren poner la venda sobre una herida inexistente-- no tienen ninguna razón objetiva. Ellos sabrán por qué otras razones actúan así.

El departamento encargado de la seguridad nacional asegura que no será su función determinar si hay noticias falsas en los medios de comunicación, sino que trabajarán en detectar las campañas orquestadas por terceros y seguirles la pista. Además, asegura que no se analizarán cuestiones de la política interior sino que se focalizarán en aquello que pueda dañar la seguridad del país.

Sin embargo, contra este proyecto se han desatado respuestas que no responden a nada de lo que no está formulado en la propuesta del Gobierno y, por otro lado, han aprovechado para asegurar como verdades cosas que no lo son y atribuirse capacidades que estas organizaciones no tienen ni nunca se les ha concedido.

Como tantas veces, estas mentiras se amparan en que la mayor parte de la ciudadanía no ha leído lo publicado en el BOE ni, seguramente, lo leerá sino que se desinformará por las versiones interesadas.

El resultado será la organización de debates y de manifiestos sobre lo que no existe; más o menos como se suele hacer en las tertulias televisivas que tantas veces han estado al servicio de las “noticias falsas” o que bajo el falso pretexto de la pluralidad informativa se han mostrado dispuestos a servir de altavoz de las mentiras y han brindado sus espacios a los creadores de ellas, sin siquiera advertir a los televidentes de la catadura de los personajes que invitaban.

En España, desde hace años y como si nada hubiera pasado en los últimos cuarenta años en el mundo de la comunicación se siguen afirmando necedades y manteniendo como verdades de fe conceptos que la ciudadanía mundial de este siglo ya no reconoce.

No importa; ellos seguirán erre que erre creyendo sus propias mentiras.

Los que vienen a hablar de su libro

Esta pseudopolémica surge en un momento en el cual la confianza de la población en la información que le ofrecen los medios, en general, está en su nivel más bajo y cuando esa falta de confianza se ha cebado en los medios más tradicionales. Algo que se ha hecho evidente con el continuado descenso de sus lectores en todo el mundo.

Un varapalo merecido si atendemos a su participación en las campañas de desinformación como ha reconocido el informe 'Ética periodística en la era digital' del International Center for Journalists que, analizando la posverdad se pregunta: ¿tuvo que ver algo el periodismo en este ocaso de la verdad?

Toma como casos de ejemplo la penúltima elección estadounidense que llevó a la presidencia a Donald Trump y el proceso que culminó con el Brexit; en el primero señala: “Las medias verdades o las mentiras se convirtieron en herramientas electorales de uso corriente. Estas mentiras fueron aceptadas por el público elector y encontraron un eco sin crítica en los medios periodísticos impresos y electrónicos. El periodismo se limitó a la reproducción de esas mentiras, las que fuesen, y negó al público la ayuda informativa que se le debía”.

En el caso del Brexit señala que se produjo “el mismo manejo abusivo de la verdad En cada caso una prensa que abandonó su función crítica y que, por tanto, fue manipulable, y contribuyó al imperio de la postverdad”.

Cualquiera de estos análisis son igualmente válidos para nuestra prensa: por lo mismo, uno se pregunta a que viene la “profunda preocupación” que dice sentir la Asociación de Medios de Información (AMI) (la patronal de prensa) por la norma aprobada por el Consejo de Seguridad Nacional.

Según estos editores, “este procedimiento podría suponer en la práctica una vulneración del espíritu del artículo 20 de la Constitución, que establece el 'derecho a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción'.”

A los de la AMI se les ha olvidado agregar que el apartado d) de ese mismo artículo de nuestra Carta Magna señala entre los derechos protegidos el de “comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades”. Puede que cualquiera de las tres menciones les produzcan urticaria.

Es que ellos nunca entendieron que la libertad de informar viene asociada a la de la ciudadanía a recibir información sea veraz; es decir, que quién la emite pueda demostrar que ha hecho todos los intentos posibles por acercarse a la verdad. Es decir que lo que ellos ridiculizan como “ministerio de la verdad” sería, realmente, de la veracidad.

Además, en un exceso de prepotencia los patronos de la prensa protestan porque “en ningún momento” fueron informados que se estaba preparando este procedimiento; hay que advertirles que sus derechos no son mejores que los del resto de la ciudadanía y que ellos son partícipes del derecho a la información, pero que su propiedad es de la ciudadanía. Ya está bien de tanta insolencia repetida...

Los profesionalistas atacan de nuevo

La conocida como Red de Colegios de Periodistas nos tiene acostumbrados a sus inconsistentes y antojadizas demandas y era de esperar que se sumara al lamento de la patronal con su reproche por “excluir a los profesionales de la información del diseño e implementación de su estrategia contra la desinformación”.

Avanzando en sus delirios sostienen que la disposición gubernamental “nunca debió publicarse sin haber recabado antes la opinión de los profesionales de la información, cuya representación legal corresponde a los Colegios de Periodistas en su condición de corporaciones de Derecho Público”.

Contengamos la risa y vayamos por partes. Casi todos los estudios al respecto señalan la necesaria complicidad de los medios y de muchos de sus profesionales en la labor de desinformar. En el resumen de conclusiones y recomendaciones del Grupo de Alto Nivel (HLG) sobre Pluralismo y Libertad de Medios de Comunicación de la Comisión Europea, los expertos que realizaron el estudio coinciden en que “la mala praxis de algunos periodistas, que recientemente ha salido a la luz, también tiene el potencial de socavar la credibilidad y, como consecuencia, la viabilidad del sector a largo plazo”.

No sé si es recomendable confiar al zorro la seguridad de las gallinas...

Luego viene la cantinela de que son los representantes de los periodistas; habrá que volver a aclarárselo: señores decanos de las reconvertidas asociaciones de la prensa, vosotros no representáis más que a vuestros colegiados; el ejercicio del periodismo es libre y nadie tiene que estar colegiado para recabar y difundir información.

Sé que estáis empeñados en denegar a los ciudadanos españoles su derecho a informar y ungir a los licenciados en periodismo en los únicos con mandato divino para informar pero, de momento y creo que por mucho tiempo, a los que nos dedicamos a trabajar en esto de comunicar --aquí y en toda Europa-- solos nos representan legalmente los sindicatos que son quienes suscriben nuestros convenios laborales y bajo cuyos paraguas nombramos nuestros representantes dentro de las empresas de medios.

Ya está bien de majaderías...

Está claro que podría y debería ser mejor

Entiendo que nos enfrentamos a dos verdades necesarias, la de poner coto al desmadre de la difusión de mentiras como si fuera información y, por otro lado, la lógica cautela de quienes creemos en la libertad de información y a los que siempre nos preocupa que este tipo de iniciativas legales --aunque justificadas-- puedan sujetarnos hasta el ahogamiento si no se aplican con rigor democrático.

Por lo mismo, coincido con las palabras del presidente de la Fape, Nemesio Rodríguez y del secretario general de la FeSP, Agustín Yanel. El primero advierte de que “el principal peligro es que ese comité sea utilizado con fines políticos, dada su dependencia gubernamental", y, de forma paralela, aporta: “La desinformación supone una clara amenaza a los derechos constitucionales a la libertad de expresión y a la información".

Yanel, por su parte, considera que "adoptar medidas contra la desinformación es positivo" y añade que "de momento hay que ser prudentes y esperar a ver cómo se concreta en la práctica el procedimiento de actuación que ha aprobado el Consejo de Seguridad Nacional". Asimismo, destaca que en el plan aprobado "prevé la participación de los medios de comunicación, plataformas digitales, oenegés y el mundo académico como parte esencial para combatir la desinformación" y entiende "que los medios colaboren para erradicar las informaciones falsas, no controlarlos" y para ello ve imprescindible la participación de la sociedad civil en los nuevos organismos.

Creo que en esto último está la clave; las responsabilidades del Estado de proteger a su ciudadanía no son una opción sino una obligación positiva a la que no deben renunciar sin prevaricar. Sin embargo, aunque hubieranse generado polémicas similares, podría haberse creado una autoridad independiente más próxima a los consumidores de información. Es decir, contando con el respaldo de la única y legítima propietaria del derecho a la información: la ciudadanía.

Recordemos lo que señala el Código deontológico del periodismo del Consejo de Europa: “La información constituye un derecho fundamental reconocido como tal por el Convenio europeo de los derechos humanos y las Constituciones democráticas, cuyo sujeto o titular son los ciudadanos, a quienes corresponde el derecho de exigir que la información que se da desde el periodismo se realice con veracidad en las noticias y honestidad en las opiniones sin injerencias exteriores, tanto de los poderes públicos como de los sectores privados”.

Claro, clarísimo...

*Artículo publicado en la revista 'El Observador' de Málaga.

9 nov 2020

L’angle mort d’Alfons Quintà

Josep-Maria Ureta
Ja fa quatre anys que l’article més llegit a aquest blog Paios és el que va fer l’Àngel Casas la vigília de Nadal del 2016. Parlava de l’assassinat de la doctora Victòria Bertrán a mans del seu marit Alfons Quintà Sadurní el 16 de desembre del 2016, qui després és va suïcidar. 

En Casas és molt directe en aquest article. Havia tractat a Quintà des
Alfons Quintà, el dia de la primera emissió de TV-3.
dels anys de Ràdio Barcelona, després va acceptar fer el programa d’entreteniment nocturn a la primera programació de TV-3 i van partir peres ben aviat. Sense embuts diu en Casas que mai va pensar que Quintà fos un assassí en potència, però no estalvia qualificar-lo de “colèric, egocèntric, misogin, dèspota, covard, miserable i venut al millor postor”. En síntesi, “mala persona”. Però tampoc li va costar entendre saber el què havia passat uns dies abans al domicili del Quintà a Les Corts. “No em vaig sorprendre --diu Casas--, però massa tard”. 

De fet, el retret de Casas no és autoinculpatori sinó per la manera de com es va donar la noticia, destacant més els mèrits de Quintà com a un dels impulsors de TV-3 que no pas de ser un assassí. “¿Quin periodisme estem fent?”, conclou l’article que es pot consultar en aquest mateix blog (més de 17.000 visites fins ara, en la comptabilitat digital vigent). 

Poc més tard, vam poder recuperar lleument alguns passatges de la vida adolescent d’en Quintà, desconeguts, gràcies a l’article de Jordi Amat a 'La Vanguardia' del 27 de gener del 2017, poques setmanes després del de l’Àngel Casas. Amat coneixia alguns trets de la personalitat ja complexa del Quintà adolescent, quan acompanyava al seu pare Josep, que feia de xofer de Josep Pla. Titulava el text 'El fill del xofer'. 

Camelot a l’Empordà 

Tres anys després, Jordi Amat ha bastit una molt interessant semblança de l’Alfons Quintà (Figueres, 1943) mantenint el títol d’aquell article, 'El fill del xofer' (Edicions 62), i amb versió castellana: 'El hijo del chófer' (Tusquets). Val a dir que ja l’estiu de l’any passat vàrem tenir algun tast quan es van conèixer les 52 cartes creuades entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives, en les que el morbo periodístic ja es va fixar més en com l’adolescent fill del Josep feia xantatge a l’escriptor per pressionar al seu pare, que no li volia donar permís per treure’s el carnet de conduir. En Jordi Amat havia treballat de valent aquelles missives, i més tard Arcadi Espada, l’agost del 19, en va fer un article, amb astúcia interessada, a 'El Mundo'

Jordi Amat, biògraf de Ramon Trias Fargas i de Josep Benet, entre altres treballs de qui cavalca entre la lingüística i la literatura, ha dedicat anys als arxius de Josep Pla. Garbellant entre centenars de documents no es difícil fixar amb una precisió mai coneguda l’entorn de la infància i joventut d’Alfons Quintà. Període vital determinant tant pel seu comportament anys després com per la seva descomunal capacitat de captar com es creen les relacions de poder des de ben jove. 

Amat descriu les activitats polítiques de Josep Pla, a partir dels anys 50 des de Llofriu, com la creació del Camelot de l’escriptor. Jaume Vicens Vives, Josep Benet, Joan Fuster, Carles Sentís, Manuel Ortínez, Armand Caraben, Pere Duran Farell, Estapé, Joan Sardà Dexeus, Manuel Ibáñez Escofet, l’industrial Domingo Valls Taberner, Jaume 'Met' Miravitlles... però també Josep Tarradellas, Manuel Serra i Moret i altres a l’exili. En Josep Quintà era només un xofer --atent i callat a les tertúlies--, aprofitant que era un viatjant del tèxtil de la comarca i tenia un vehicle, a qui sempre li demanaven serveis aquests conspiradors catalanistes i conservadors. 

Angle mort 

Des del primer moment Amat estableix el tortuós camí que conforma la psicologia d’Alfons Quintà en la seva mala experiència familiar. Un pare que fa el salt continuadament a la mare, Lluïsa --que regenta una sabateria a Figueres--, i que quan era petit l’assotava amb el cinturó fins deixar marques permanents de la sivella, descobertes anys a venir per les múltiples amants de l’Alfons. 
Quintà, en una conferència a l'any 2010. (arxiu)

Per poder abordar aquesta personalitat tan complexa, Amat empra arxius, llibres ja publicats sobre temes i persones relacionades i, es dedueix, molts testimonis directes, tot i que a penes se’n fa esment dels noms. No és una biografia sinó més aviat una semblança de Quintà, amb un mètode narratiu que l’autor anomena “prosa [o literatura] de no ficció” y que s’inspira en el mètode d’obres similars com la recerca que ha fet Javier Cercas sobre Enric Marco (el fals deportat als camps nazis) a 'El impostor', el clàssic 'Eichmann  a Jerusalem', d’Hannah Arendt, sobre la banalitat del mal, o el més recent (i recomanadíssim) 'L’ordre del dia' del premiat Éric Vuillard sobre el suport dels grans empresaris alemanys a Adolf Hitler

Un dels primers contractes del jove Quintà, ja instal·lat a Barcelona és de redactor de Enciclopèdia Catalana (on ja va organitzar protestes contra el banquer Jordi Pujol) i és autor de l’entrada “angle mort”. Quintà ho referencia al món militar i descriu que és “l’espai que queda entorn dels tancs que no pot ser batut per armes pròpies”. 

Joventut agitada 

La metàfora de l’angle mort serveix a Amat per, d’una banda, recórrer sovint a la prospecció psicològica d’Alfons Quintà, però més des de la bona literatura, no de la ciència mèdica. Hi ha comportaments reiterats al llarg de la vida del periodista que sempre cal interpretar com inscrits en una part misteriosa de la seva personalitat, amagada i amargada. La mala relació familiar hi és sempre. 

D’altra banda, també hi ha misteris que son un angle mort o si es vol, punt cec referent a la visió de l’ull, una expressió que també es pot trobar a l’anterior i exitós assaig d’Amat del novembre del 2017, La confabulació dels irresponsables, sobre els esdeveniments polítics de l’octubre del mateix any. 

A 'El fill del xofer', hi ha dos angles morts més, sobre fets difícils de desxifrar: la crisi i desaparició de Banca Catalana de principis dels 80 i l’estranya relació de Quintà i Pujol. 

Val a dir que un cop a Barcelona, a finals dels seixanta, el jove Quintà, gràcies a les recomanacions de Sentís o d’Ibáñez Escofet (¡quin xoc d’entramuntanats!) ja és l’esverat compulsiu: es matricula a Econòmiques i ho deixa, llegeix intensament de tot i es fa marxista, intenta entrar al PSUC, estudia i acaba Marina Mercant (l’afició del pare de navegar per Roses), l’enxampen a Portbou amb una maleta de llibres prohibits per la dictadura, el processen i perd la convalidació dels estudis marítims per ser caporal segon de la Marina. El degraden. 

Becari enrabiat 

També els qui el van tractar aquells finals del 60 i principis dels 70 han fet saber de les inquietants actituds de tracte del Quintà, ja malcarat i profundament misogin, a la vegada que amb una desconcertant capacitat de fer la guitza o de fer el llepa segons li convé en cada moment. Sempre ajudat pels amics del pare al Camelot de Llofriu, a l’hora que els menyspreava. Ibáñez Escofet li va donar feina de becari al 'Tele/eXprés', fins que el va despatxar i Sentís, quan era director de Ràdio Barcelona (cadena Ser), li va crear el programa 'Dietari', on Quintà va saber explotar com ningú l’ambient dit aperturista del final del règim franquista i teixir una bona xarxa de relacions polítiques a Barcelona i Madrid. En aquest darrer cas, van ser José Antonio Novais (corresponsal de 'Le Monde') i el jove Juan Luis Cebrián els qui li van facilitar l’accés a la revista 'Guadiana'. També escriu a 'Presència'. A partir d’aquest punt, Jordi Amat ja utilitza els testimonis i, sobre tot, l’anàlisi dels textos del Quintà. 

Pujada 

En termes de Narcís Oller, aquí comença la pujada d’Alfons Quintà al món del periodisme, i la part d’èxit no trigaria a arribar quan el 1976 neix 'El País' i entre Sentís i Trias Fargas fan que el nomenin corresponsal a Barcelona. Però en termes del jesuïta del segle XVI Gaspar Astete, el més conegut divulgador moralista catòlic, dels set vicis (pecats) que descriu com “apetitos desordenados” (supèrbia, avarícia, luxúria, ira, gola, enveja i peresa) el nou periodista Quintà els té tots, amb dubtes sobre la peresa, impròpia d’un esverat, tot i que l’Astete la defineix com “un caimiento de ánimo en el bien obrar”. 

El diari de referència de tota l’oposició és 'El País' i de seguida destaca el corresponsal a Barcelona per ser el millor informat del món catalanista i més capacitat de donar exclusives que marquen les agendes. Admirable i meritori, segons Jordi Amat, qui tanmateix no s’està d’avisar que la prosa de Quintà és “descuidada, frenètica, cocainòmana...”. I reapareix l’angle mort de les fixacions obsessives del periodista, d’una banda, i de l’altre la relació amable/despietada amb dos personatges que en els seus escrits aconsegueix enfrontar: Pujol i Tarradellas

Èxit 

Quintà ja és a l’etapa d’èxit, seguint a Narcís Oller. Tan poderós com desordenat en la vida personal. Golafre insuportable i desagradablement lasciu. I res d’integritat: ja havia aconseguit un pis de La Caixa al barri de Les Corts (el mateix on va assassinar la seva dona) pressionant al llavors president de La Caixa, Narcís de Carreras, via Camelot. Però quan en Carreras no nomena substitut Manuel Ortínez (una de les principals fonts d’en Quintà) el fot a parir sense miraments. També es matricula de dret i negocia aprovats a canvi d’articles a 'El País', menys en un cas en què la professora l’enxampa copiant i ell li dedica un breu al diari amb falsa denúncia. 

Més temut que respectat, quan Quintà s’adona que no dirigirà el suplement de 'El País' a Catalunya, perquè en Cebrián n’estava tip, qui ja era una vedet de la transició i li convenia l’estabilitat que el poder polític madrileny havia decidit que encarnés Jordi Pujol, decideix canviar de bàndol sense escrúpols. 

El mite dels papers de Catalana 

Es prou sabut que des de pocs dies després de que Pujol és president de la Generalitat, l’abril del 1980, Quintà publica un article sobre la mala salut de Banca Catalana. Té informació molt fiable, que Amat no esmenta de qui. Anys més tard, el mateix Quintà va revelar a un redactor en cap de TV-3 que la principal font era Adolfo Suárez. Un avís a Pujol en l’ambient polític tens a pocs mesos del 23-F. 

Quan Antonio Franco ja té perfilat com serà l’edició catalana de 'El País' i Quintà rebutja totes les ofertes professionals de l’empresa editora perquè prefereix els calers (també és compulsiu en la fal·lera de gastar), durant la primavera del 82, Pujol truca en Quintà. L’expresident és una altra potència en les relacions de poder i personals. Ja havia intentat seduir i comptar amb el suport de Quintà per aconseguir que l’herència de Dalí es quedés a Catalunya. 

Pujol vol neutralitzar Quintà i coneix les misèries del personatge. De
la relació escriu Amat: “Son els negocis del poder, que té els seus codis de relació”. 

Amat, que no es planteja el llibre com una investigació periodística sinó una semblança del personatge i els seus temps, també afronta el gran misteri: ¿tenia en Quintà papers sobre Banca Catalana que fessin tremolar a Pujol? I atenció a la conclusió: “Quintà viurà d’aquesta llegenda, aquest serà el seu mite”. O sigui, conclou que anava de catxa, o de 'farol', com es diu col·loquialment. Els qui aquells anys i posteriorment han fet molta informació econòmica podrien confirmar-ho: ja s’ha publicat tant, de vegades impedit que es publiqui, i hi ha hagut recerques documentades (i filtrades) del Banc de Espanya i fins i tot de dos fiscals gens sospitosos, que és dubtós que hi hagi angle mort. En tot cas, no el tenia en Quintà, atès també el seu perfil venjatiu. 

Una televisió trencadora 

És Lluis Prenafeta, desdoblant-se del seu objectiu de vigilància de tota mena sobre el 'cas Catalana', qui tutela en Quintà i li dona suport total (¿excessiu en els diners descontrolats?) per fer una televisió que no sigui un calc de RTVE, com ja havia passat en altres competències traspassades, que reproduïen ministeris i els seus vicis i prou. I no seria la televisió antropològica i folklòrica que somniava el centralisme, indistint si es conservador o progressista. 

Amat torna a dedicar elogis al resultat dels primers mesos de TV-3, sense sardanes ni receptes d’escudella. La llengua només per comunicar-se amb el món. I precisa: “El problema no és ideològic. això és secundari. És la conducta i la progressiva instauració d’un règim de terror”. 

[Aquí haig de fer un parèntesi personal, com a membre del primer equip de redactors en cap dels informatius de TV-3, en el meu cas d’Economia. Totes les descripcions d’aquest “règim de terror” que descriu Amat son certes i encertades. No cal afegir-ne més.] 

Estimbada 

TV-3 va ser molt més del que s’esperava, només una mena de Miramar II, dit sigui amb respecte i admiració pels que hi eren llavors i hi son ara. Mèrit del Quintà i prou? No. Hi havia molta gent vàlida. El problema era un altre, el Quintà psicòtic ja era incontrolable: volia ser director general de la Corporació, li va exigir a Pujol (¿que no el coneixia?) i aquest el va liquidar, salvant el projecte que el Quintà va intentar esbotzar a lo Samsó. La guitza. 

Prèviament, el llepa Quintà es va lluir redactant en persona els textos sobre els bons patricis catalans que eren els fundadors de Banca Catalana, represaliats pel poder central després del gran triomf de Convergència Democràtica en les eleccions de l’abril, i promovent la manifestació de desgreuge de Jordi Pujol en sortir del parlament acabat d’investir. 

Aquí comença la decadència física, psíquica i professional de Quintà. L’estimbada d’Oller a 'La febre d’or'. Amb revifades posteriors com crear amb Prenafeta, Carles Vilarrubí i Manuel Prado y Colón de Carvajal el diari catalanista en castellà 'El Observador', amb la intenció primer de confrontar amb 'El País' a Catalunya i després atacar, i perdre, a 'La Vanguardia'. 

Desenllaç 

Jordi Amat té una elegant discreció final per parlar de la doctora Victòria Bertrán i el seu tràgic final. I en acabar, no es pot estar de dir que el llibre que ha fet li ha costat “escriure aquesta narració desagradable i apaivagadora”, lamenta el dolor que causa llegir-lo però creu que escriure’l era “moralment discutible però socialment necessari”. 

I afegeixo que reparador pels qui van patir al personatge. Tot i que massa tard, com diu l’Àngel Casas.

8 nov 2020

Les clavegueres de l’Estat i les vergonyes de la Generalitat

Andreu Farràs 
Acostumada a estar sovint en el --com va dir aquella eminència-- “candelabro”, Pilar Rahola ha estat aquesta setmana una de les vedets indiscutibles del sainet polític català, arran de la publicació d’unes converses mantingudes amb David Madí, exbraç dret d’Artur Mas i membre de l’anomenat ‘sanedrí’ del procés independentista. Les xerrades telefòniques van ser gravades per ordre judicial perquè Madí està sent investigat per la Guàrdia Civil per tràfic d’influències. 

Les paraules de la Pilar Rahola que més han escandalitzat han estat
Rahola i Madí, en un muntatge d''El Periódico'.


les seves reiterades queixes pel poc temps en què, segons ella, apareixia en dos programes de TV-3 on ella col·laborava quan va ser punxada per la Guàrdia Civil i on encara ara treballa: ‘FAQS’ i ‘Tot es mou’. Com a conseqüència d’aquesta retallada del seu espai d’exposició televisiva, Rahola li comenta a Madí que ja s’ha queixat del fet a Carles Puigdemont i critica Vicent Sanchis, director de TV-3, de qui fa responsable d’aquesta minvada presència a la televisió pública catalana. 

Els diferents partits de l’oposició parlamentària no han trigat gens en dir la seva, els comitès professional i d’empresa de Televisió de Catalunya també han reiterat les seves reivindicacions, mentre que la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) li va treure credibilitat a l’audio després de subratllar que eren unes “converses privades”. 

Em vull fixar precisament en el concepte que amaguen aquestes dues darreres paraules expressades per Núria Llorach, que presideix en funcions la importantíssima CCMA des de fa més de quatre anys per la impossibilitat de que les forces parlamentàries es posin d’acord en activar-ne el relleu. 

Reconeguts companys i amics es preguntaven fa uns dies en diferents grups de Whatsapp si era èticament acceptable que un mitjà de comunicació publiqués la filtració d’una conversa que no tenia res a veure amb els suposats delictes investigats per la Guàrdia Civil i que presumptament haurien comès David Madí, Xavier Vendrell i altres destacats estrategues del procés independentista. 

“Son converses privades”. “Imagineu-vos per un moment que algú filtrés coses que escrivim per aquí [Whatsapp]”. “¿Hem de donar credibilitat als picoletos, policia política sense complexos?”. “Rebutjo el que persegueixen el nacionalisme espanyol i els seus braços armats”. Eren algunes de les frases que vaig llegir el 5 de novembre al mòbil, poc després que ‘El Periódico de Catalunya’ publiqués les converses. I, en un article a ‘eldiario.es’, el company Pere Rusiñol va criticar també que s’incloguessin “xerrades privades que no tenen res a veure amb els fets investigats” i afegia: “La instrucció de la causa Voloh (sic) ha posat de manifest de manera ja indiscutible unes pràctiques policials per desgràcia més semblants a les de la Stasi que d’una policia homologable al que s’espera d’un Estat liberal”. 

Anem a pams i referim-nos només a la filtració de les trucades entre Pilar Rahola i David Madí. 

La gravació. Va ser realitzada per agents de la Guàrdia Civil amb la corresponent autorització judicial i sota el comandament del tinent coronel Daniel Baena, conegut per la seva declarada animadversió envers el moviment independentista. Baena va ser desacreditat d’una manera clara i pública per la sentència absolutòria del major Josep Lluís Trapero, però continua al capdavant de la policia judicial del cos armat a Catalunya. Ell i els seus col·laboradors més propers son probablement els que van batejar l’operació contra el ‘sanedrí’ o ‘estat major’ del procés amb el nom de Volhov, tota una provocació filofranquista perquè és el nom d’una batalla protagonitzada a la URSS per la pronazi División Azul espanyola durant la Segona Guerra Mundial. 

La filtració als mitjans de les punxades telefòniques. Es desconeixen els autors però es pot sospitar que vinguin dels mateixos autors de les gravacions o d’altres elements de les clavegueres de l’Estat (‘Deep state’, li diuen als Estats Units), que no s’amaguen de voler la destrucció del moviment independentista sigui com sigui. 

La conversa. El diàleg entre Rahola i Madí no es pot considerar una simple conversa privada entre dos amics que es dediquen a posar a parir la paella que va cuinar a Cadaqués el cosí d’aquell company de partit o la poca vergonya que té la veïna de dalt. És una rellevant conversa sobre manteniment o conquesta de poder polític entre una de les periodistes més influents de Catalunya (aquesta serà l’única frase que agradarà a Rahola de tot aquest article si el llegeix, cosa que dubto) i una persona que es vanta des de fa anys de tenir controlat més de mig Govern català i gairebé de posar i treure directors generals; ara i quan manava el seu amic Artur Mas. És erroni circumscriure a una “conversa privada” un diàleg en el qual es parla de forma nítida de pressionar i gairebé amenaçar al director general d’un important organisme públic català como TV-3, i de fer-ho si cal a través Carles Puigdemont, líder de la segona força parlamentària catalana i personalitat de màxima influència a la Generalitat, malgrat la llunyania de Waterloo

Si haguessim de seguir en aquest cas el criteri de les “converses privades”, els mitjans de comunicació no s’haurien d’haver fet ressò en temps no gaire llunyans d’altres missatges o gravacions filtrades –per les raons espúries que es vulguin— com ara aquell famós “Luis, sé fuerte”, de conseqüències nefastes per a Mariano Rajoy; les converses “privades” de Corina Larsen amb el comissari Villarejo sobre el seu "amic entranyable"; el diàleg “privat” entre Jorge Fernández Díaz y el fraudulent cap antifrau Daniel de Alfonso; o, si volem anar més lluny en el temps, aquella punxada al socialista Txiki Benegas malparlant de “Dios” (Felipe González) o “el enano de Tafalla” (Carlos Solchaga). Totes elles eren converses privades, van ser gravacions malèvoles i potser fins i tot més il·legals que les que han perjudicat ara a Rahola. Però igualment rellevants i dignes de ser difoses pels mitjans perquè destapaven i ensenyaven les vergonyes de poderosos o aspirants a poderosos. 

La protagonista. I acabem amb la 'guest star'. Pilar Rahola, incombustible, incansable, intel·ligent, impertinent, ¿impune? Quan va parlar amb Puigdemont i amb Madí per recordar-lis que ella era la principal, per no dir l'única, veu de Junts per Catalunya a TV-3, tenia exactament 25.500 raons per protestar. Son els euros que ha deixat de cobrar aquest any al reduir-se a la meitat els seus minuts en antena al programa ‘Tot es mou’, segons publica ‘El Triangle’. L’any passat va cobrar 52.500 euros i aquest any cobrarà 27.000 euros. Per parlar, com ella mateixa diu a les converses, deu minuts cada vegada. L’any passat ho feia dos cops a la setmana i ara ho fa un. No se sap quan cobrarà aquesta temporada pels seus monòlegs a ‘FAQS’, perquè no li paga directament Televisió de Catalunya. ‘FAQS’ és un format de la productora El Terrat. 'Crónica Global' va informar al 2018 que llavors cobrava 6.000 euros per cada aparició setmanal

El dit i l'estrella. Està clar que els autors de la filtració de les gravacions pel ‘cas Volhov’ persegueixen el descrèdit dels principals agents del moviment independentista. Seria d’ingenus no veure-ho. Però quan un dit desconegut t’assenyala una estrella que tu no has vist, l’obligació professional dels periodistes és comprovar i confirmar que es tracta en efecte de l'astre que t'interessa i no de la lluna ni un ovni, i no quedar-se mirant si el dit assenyalador està ple de brutícia o té un color que no t'agrada. 

Com diu el company Ignasi Aragay, “resulta com a mínim preocupant la prepotència amb que per darrera, entre bastidors del poder, semblen moure els fils uns personatges als quals s’atribueix una posició clau en la fase final del Procés abans del col·lapse post 1-O”. Gens sospitós d’antiseparatista, Aragay, director adjunt del diari ‘Ara’, conclou: “Si la independència s’havia de fer així, si la futura república catalana havia de néixer amb aquest tipus de padrins, doncs la veritat és que no fa gaire il·lusió. S’assemblaria massa al que ja hem tingut”. 

Cert, Ignasi. Espanya té Estat. I Catalunya, no. L’Estat espanyol té clavegueres. I la Generalitat, també. I si per la seva experiència, magnitud i “rancio abolengo” no son comparables, les dues ferums fan vomitar igual. 

3 nov 2020

Pagar más por los titulares tramposos

Andreu Farràs
El comité de empresa del diario californiano ‘The Sacramento Bee’ publicó hace algunos días una carta abierta dirigida al presidente y al consejero delegado del grupo McClatchy, el conglomerado empresarial al que pertenecen, para protestar por el eventual proyecto de supeditar el salario de los redactores a la audiencia (las visitas de los lectores) que consigan sus informaciones. 

Los representantes de los trabajadores de este diario, el quinto más vendido de California y uno de los 27 más grandes de EEUU, difundieron a través de Twitter su documento, en el que se afirma que “pagar por clics promueve la polémica y la cantidad sobre la claridad y la calidad” cuando su trabajo, agrega, tiene que ser “romper el ruido y no añadir más”, según informa Dircomfidencial. La presidenta el comité de empresa manifestó a 'Sacramento Business Journal' que la idea de McClatchy es imponer este método de remuneración en todos y cada uno de los 30 diarios que posee el holding en EEUU.

Lauren Gustus, directora de ‘The Bee’ y responsable editorial de McClatchy en la región oeste de EEUU, matizó estos planes: “La sugerencia de que el periódico va a supeditar el salario de los periodistas a los clics es inexacta. Estamos proponiendo métricas de rendimiento que midan la lectura y la interacción para servir mejor a nuestras comunidades. Es un concepto sobre el que las dos partes estuvimos de acuerdo en sesiones anteriores y un componente de un proceso exhaustivo de gestión de rendimiento que mide el desempeño frente a estándares y metas”. 

En cualquier caso, el supuesto proyecto del diario de la capital de California, el estado más rico de Estados Unidos y la quinta economía del planeta, se inscribe en la tendencia ya consolidada en los medios audiovisuales españoles rendidos al infoentretenimiento: solo sobreviven los programas más vistos tanto en la televisión pública como en la privada, aunque su calidad sea ínfima. Si el criterio para mantener los formatos televisivos es su rentabilidad económica –con el silogismo simplista y funesto de que a más audiencia más publicidad— sin tener en cuenta la calidad ni la reputación de la cadena, ¿por qué no aplicarlo a las audiencias de los diarios ahora que, gracias a internet, pueden saber por fin qué noticias atraen y consumen los usuarios?, se preguntan algunos propietarios de diarios digitales y/o impresos. Obsérvese que hablan de “atracción”, “consumo” y “usuarios”; no de “interés”, “importancia”, “lectura” y “lectores”. 

Así, de la misma manera que en algunos canales de TV y emisoras de radio con alta audiencia (el prestigio es otra cosa, porque no les da de comer y aún menos para los contratos millonarios de sus estrellas) abundan los formatos en los que, por ejemplo, se anuncia “dentro de un momento, Fulanito criticará a Menganita por su relación con Zutanito” y este “momento” puede durar más de una hora, con cortes publicitarios interminables incluidos, algunas publicaciones digitales apuestan por los ‘clickbaits’. Usan anzuelos en forma de titulares tramposos como “Esta es la propuesta de la Cambra de Barcelona a bares y restaurantes”, “¿Quién ganará la Vuelta a España?”, “El insólito vídeo de la princesa noruega disfrazada como Letizia” o “Rafa Mora confiesa en ‘Sálvame” cuánto le mide su miembro en centímetros” o “La respuesta de Koeman a la rajada de Quique Setién sobre Messi”. 

Si el criterio de remuneración a los periodistas propuesto supuestamente por los dueño de ‘The Sacramento Bee’ se consolidara y si el estilo de los titulares antes citados –algunos de los encontrados en un simple repaso el 2 de noviembre— se extendiera al resto de las noticias de una web para conseguir que estas informaciones obtuviesen más visitas (clics) y, por tanto, mejor sueldo para los redactores más leídos, dentro de un tiempo podremos leer en los portales encabezamientos como: “¿Qué le ha dicho Sánchez a Casado?”, “¿A quién llamará Trump si gana Biden?”, “¿Dónde están los 10.000 soldados de Putin?”, “¿Cuánto cobrará usted de pensión el próximo año?”, etc. Fáciles, atractivos, pero absolutamente contrarios al tipo de periodismo que ha sido considerado riguroso y serio en los últimos dos siglos y que se sigue enseñando en las facultades de ciencias de la comunicación mejor cualificadas. 

El libro de estilo de ‘El País’, el diario más leído en España, prescribe: “Los titulares han de ser inequívocos, concretos, asequibles para todo tipo de lectores y ajenos a cualquier clase de sensacionalismo. (…) Responden fielmente a la información. En los casos de noticias, se desprenden normalmente de la entrada y jamás establecen conclusiones que no figuen en el texto. Deben satisfacer la curiosidad primera del lector, que ha de quedar enterado de lo que ocurre sin necesidad de acudir al resto de la información”. 

El libro de estilo de ‘El Periódico de Catalunya’, otra de las cabeceras más leídas en España, también dispone: “Los titulares han de ser informativos, imaginativos, creíbles y atractivos” y “deben contar la noticia”. En consecuencia lógica, no debe esconder el contenido informativo a propósito a fin de obligar al lector a pulsar el ratón para conocer los datos más relevantes, como ocurriría si lo que se buscase es que los "usuarios" entrasen para dar más audiencia a la publicación, aunque luego el contenido les defraudase. Los contadores calculan las visitas, no la satisfacción del lector con lo que ha leído. Aportan cantidad, no calidad.  

En su comunicado, los representantes de los periodistas de 'The Bee' (la abeja) recuerdan a los propietarios de la empresa (dueña también de 'The Miami Herald' y 'The Kansas City Star') que están "preocupados por su comunidad. La razón por la que hacemos esto --añaden los trabajadores-- es para servir al público y hacer que los funcionarios públicos rindan cuentas". Porque son conscientes de que la credibilidad que les otorgue esta comunidad de lectores es, a la larga, su única garantía de supervivencia. La reputación fundamentada en informaciones propias, contrastadas, cocidas a fuego lento, bien relatadas y editadas, con valor añadido, mostradas con un diseño trabajado y acompañadas por gráficos, fotografías e ilustraciones cuidadas asegura el futuro. Apostar por los clics fáciles, por las noticias basadas en tuits escandalosos y videos virales y por los titulares tramposos solo son pan (o miel) para hoy, pero hambre para mañana. 

27 oct 2020

41.23ºN/2.11ºE

Josep-Maria Ureta
A principis de segle, quan els editors de diaris van pensar que necessitaven assessor externs que els fessin diagnòstic de com recuperar l’època daurada de guanys de 20 o 30 anys enrere, van optar per les empreses consultores de nom o sigles (inicials de cognoms anglosaxons) cridaners que es presentaven capaces de convertir el vermell en negre al llibre de comptes. A banda dels estrategs d’empresa i sobretot de vendes (perdó, hauria de dir de marketing) van aparèixer també els experts en anàlisi dels llocs de treball. 

Heus ací que es varen presentar al diari on jo treballava i per
una factura que equivalia, pel cap baix, al sou anual de tres o quatre redactors solvents, van fer una enquesta a la redacció. Primera qüestió: "Describa con precisión su posición en la empresa". Vaig respondre com demanaven, amb precisió: "41.23ºN/ 2.11ºE". No va agradar gens als enquestadors que els respongués amb geoposició, es clar, però era la manera més suau d’avisar-los de que ja n’hi havia prou de traduir a l’engròs models d’enquesta empresarial dels EUA destinats a una redacció que diàriament lluita per no esguerrar l’ús de les paraules. Aquell temps era Joan Busquet qui ens ho recordava amb la seva habitual ma esquerra, sempre de seda. 

Avui ja podem copsar diàriament que de qualsevol persona que accedeix a un càrrec, públic o privat, se’ns indica quines posicions ha ocupat prèviament. No ha viatjat, no, senzillament ens diuen on ha treballat, o sigui, a quin lloc i fent de què. 

Aviso: no pretenc, ni de bon tros, denunciar ni reivindicar cap esmena pel mal ús que s’està fent de la llengua, sigui català o castellà, com a més properes i habituals. Però sí que constato que aquestes (¿males?) pràctiques son emergents (ep! que aquest terme ja s’ha empassat el nostrat urgències) en les informacions que més publiquem, tant en català com en castellà, en versió vegetal o digital.
 

Molts falsos amics anglesos


Posats a provocar, pregunto: ¿coneixeu arquitectes que quan projecten grans obres, es desentenen de la qualitat del ciment? O també, ¿sabeu de cirurgians que es despreocupen del tot de si el bisturí està esmolat o el fil de sutura té la qualitat suficient? Sincerament, em sorprendria; i en tot cas, molt més del que em sembla detectar en tants redactors de diaris que recorren tant sovint a crosses d’altres llengües. I segona provocació: no m’estic referint pas a la convivència i préstec permanent del castellà-català, prou ben assenyalada. Pitjor i ja he avisat: no entenc, gens ni mica, que hi hagi aquesta comprensió, fins i tot foment, de sembrar termes anglesos en els textos en català. 

Des del 2001 disposem de 510 pàgines del llibre de Marcial Prado titulat 'Diccionario de falsos amigos', una antologia del mal ús del castellà en les converses i els escrits per la influència global (anglicisme que ja ha substituït el terme llatí mundial) de l’anglès. Desconec (i si existeix, que m’avisin de seguida) si aquesta mateixa obra té parió en català. Tanmateix, és ben útil pels qui escriuen en català, llengua germana amb qui es comparteix, si més no, el mateix perill d’invasió dels mals amics, tot i les gloses imperials. 

En la preocupació pel mal us de la llengua pròpia o compartida hi ha un parell d’exemples que fa anys que segueixo. Un son els articles de Maria Rodríguez Mariné, que amb l’epígraf 'Quèdiuquequè' a l’'Ara' ens fa una divertida i punyent advertència sobre les concessions excessives i sovint iròniques ("Justa la madera, hacer un golpe de cabeza...”, titula com esquer) del català cap el castellà. L’altre ja és un clàssic, la columna dominical d’Álex Grijelmo al diari 'El País', on no només adverteix –també amb ironia, avantatge dels qui dominen la llengua, suposo-- de la penetració del mal ús dels castellà als diaris i entre la classe dirigent madrilenya, sinó també dels anglicismes en la llengua castellana escrita. 


Font: Observatorio Lázaro. Dades al 27 d'octubre del 2020.











Durant els meus anys de periodisme actiu he tingut la sort de seure ben a prop dels lingüistes. A TV-3 tenia just al darrera a l’Helena Jürguens, de qui vaig aprendre molt de com respectar el nostre ciment bàsic. També, anys després, van ser les consultes freqüents al Ricard Fité, que sovint derivaven en tertúlies de mitja tarda. 

Temo que aquestes precaucions (ai, la que em caurà) es mantenen respecte a castellà/català, però no a l’anglès. Les noves generacions de periodistes han conviscut amb l’anglès per ser la llengua mundial (em nego a dir global) del seu aprenentatge, resultat de la digitalització. Amb tota modèstia, suggereixo un parell de xifres: el diccionari Fabra conté 98.000 entrades. El de Coromines ocupa 9 volums. ¿Segur que no s’hi pot trobar termes equivalents a una expressió en anglès? 

Un exemple suadet agafat d’aquests dies de reclusió tardorenca. Un cuiner conegut surt per TV-3 durant les restriccions a l’hosteleria i diu que no pot fer menjar per "take away" per fer el "delivery" als clients perquè li falta "packaging". El programa, a més a més, només faltaria, porta títol en anglès. ¿Segur que no es pot dir que el cuiner no pot atendre a qui demana dinar per emportar perquè per fer el lliurament necessita embalatges adequats? 

No vull fer-me el saberut, ho asseguro. Ja he confessat que sempre he tingut dubtes a l’hora d’escriure correctament en la llengua paterna o materna. Però si hem sabut descompartir entre català i castellà, ¿no cal fer-ho amb l’anglès? 

Primer vam ser els redactors d’economia els que patiem perquè qualsevol empresari, multinacional o pyme, adornava (més aviat amagava nyaps) la seva exposició amb el "cash flow", el "pay out", l’"ebidta" –una enganyifa universal antològica- i tants d’altres apresos a l'IESE. Ara ja son fins i tot els d’esports els que diuen que al club que no anomeno ha creat un grup de "scouts" per buscar jugadors. La llista seria infinita. Crítics de cinema i divulgadors tecnològics s’hi esmercen, també. 

En Grijelmo ens acaba d’informar de la creació d’una eina informàtica que detecta els anglicismes a una desena de mitjans informatius espanyols (vegetal i digital) de publicació diària. Cada dia n’hi ha uns 400, dels quals 20 son nous, no repetits. Si fem números, ¿quan trigarem a fer diaris en "anglotalà", en lloc dels de "catanyol"? ¿Ens consolarà?

Observatori Lázaro


La jove madrilenya Elena Álvarez Mellado és la creadora d’aquesta eina de lingüística computacional, que porta el nom d'Observatorio Lázaro. Avís: lo de Lázaro/Llatzer no es un desig miraculós de la resurrecció de la nostra llengua escrita. És un homenatge, merescudíssim, a Fernando Lázaro Carreter i els seus enyorats 'Dardo en la palabra' amb els que alguns vam aprendre a respectar el ciment i el fil de sutura de l’ofici.

Sap greu que en aquesta web s’hi coli al damunt una pífia: uns marcadors ens diuen que han analitzat 116,439 articles i hi ha detectat 75,686 anglicismes. No n’hi ha per tant: de 116 articles i escaig hi troben una mica més de 75 anglicismes. Ja es veu que son 116.439 i 75.686, en manera de comptar de llengües llatines. Sorprèn que una web d’aquesta mena no ho tingui en compte

Ja coneixeu quina és la meva posició en aquest debat, tot i que no tinc clar si acabo de perdre el Nord. 

25 oct 2020

Unger: periodismo riguroso a fuego lento

Carmen Umbón
Buscando información que alumbrara algo el caos en que se ha convertido el primer mandato presidencial de Donald Trump, su posible continuidad al frente de la Casa Blanca y, en concreto, sobre las interferencias rusas que de una manera u otra contribuyeron a su triunfo, he llegado hasta un libro fascinante titulado 'House of Trump House of Putin'. Su autor, el prestigioso periodista estadounidense Craig Unger, ha seguido un método de trabajo convencional, de investigación a la vieja usanza, tan meticulosa y pormenorizada que cuando el volumen de información fruto de sus investigaciones desbordó los límites de los diarios se vio en la necesidad de darle un formato mas amplio, ganando a la vez en independencia y capacidad de maniobra para sus escritos. 


En 'House of Trump House of Putin', editado en 2018 y 'bestseller' de 'The New York Times', Unger desarrolla una inquietante y arriesgada hipótesis: Trump podría ser una marioneta del Kremlin. La culminación de un maquiavélico plan urdido por el comunismo y sus continuadores desde los años 70 para instalar un topo en el Despacho Oval y destruir desde dentro a su gran rival: los Estados Unidos de América.

Unger no es un advenedizo en la profesión ni un visionario adicto a teorías conspirativas. Su éxito nada tiene que ver con los tuits y retuits con los que ahora se pretende valorar el trabajo periodístico. Tiene una trayectoria profesional impecable y al mismo tiempo atrevida, en la que no ha eludido el riesgo. Neoyorquino de nacimiento (1949) creció en Texas, estudió en Harvard y ha sido subdirector de 'The New York Observer' y director de 'Boston Magazine'. Consiguió gran notoriedad en la década del 2000 a partir de sus investigaciones sobre las relaciones entre la familia Bush y la casa real saudí, que en aquel momento de exaltación patriótica (después del 11- S) nadie quería creer, y que quedaron plasmadas en otro libro de impacto titulado 'House of Bush, House of Saudi'. Aunque sigue firmando artículos en grandes cabeceras hoy su trabajo se centra básicamente en libros de investigación periodística.

Apoyado por búsquedas sistemáticas y averiguaciones rigurosas, Unger desgrana con detalle cómo la relación entre Trump y el mundo ruso de la vieja política y los incipientes negocios se inició a principios de los 80, cómo fue creciendo y ampliándose hasta quedar enganchado en una espesa red de clientelismo y dependencia. Tengo que admitir que la hipótesis es muy sugestiva, ideal para una gran novela de espionaje al estilo de John Le Carré, pero quienes fueron testigos de la decadencia de la URSS y de los primeros años de la nueva Rusia saben que colocar un topo en la Casa Blanca habría sido un objetivo absolutamente inalcanzable. Los cambios en la URSS transcurrieron en medio de un descontrol político y un desorden social de tal calibre que hacían imposible llevar a cabo un plan tan inteligente, sofisticado y maquiavélico.

Craig Under, autor de 'House of Trump House of Putin'.
Si resultara que Trump está desempeñando ese papel, aun en contra de su voluntad o sin ser consciente de ello (pensamiento que comparten algunos de los creyentes en el complot de largo recorrido), sería porque el azar se alineó con los astros en un mal día para la humanidad, no porque desde el Kremlin alguien supiera mover tan eficazmente los hilos. Esta determinante circunstancia, que Unger no ha tenido en cuenta en sus análisis, dibuja un relato mucho más realista de lo que ocurrió. Menos vistoso, desde luego, pero más creíble.

Cuando Mijail Gorbachov llegó al poder con la 'perestroika' en su portafolios de trabajo, sorprendió al mundo, a la nomenklatura soviética y a su propia ciudadanía. Pero no cogió desprevenidos a los servicios secretos, especialmente al KGB, que por su propia naturaleza estaban perfectamente informados de lo que se avecinaba. El joven político (54 años) se atrevió a desafiar a sus colegas proponiendo reformas que, de haberse llevado a cabo, hubieran limpiado las cloacas de aquel multiestado corrupto, saneado la administración y modernizado su obsoleta industria. No hacía falta mucha imaginación para suponer que, incluso incompletos, los cambios que se avecinaban acabarían con prebendas y vicios arraigados en la administración soviética, y que en el mejor de los casos cambiaría la titularidad de los beneficiarios.

Desmantelamiento y expolio


Quienes habían sabido sacarle provecho a su situación en el aparato del Estado comprendieron que solo había dos opciones: unirse a la conspiración para descarrilar las reformas o tomar el camino del exilio. Conformarse no entraba en los cálculos de los más atrevidos. Y así fue como muchos funcionarios recalcitrantes a los cambios desmantelaron y expoliaron los bienes que, al menos sobre el papel, el Estado gestionaba en nombre del pueblo soviético, su verdadero propietario. Con su botín en sus maletines tomaron rumbos diversos y algunos recalaron en Nueva York, donde se cruzaron con un ambicioso joven poco escrupuloso dedicado a los negocios inmobiliarios.

Lamentablemente, el experimento de la perestroika generó más expectativas que resultados, además de un enorme desgaste político que desembocó en agosto de 1991 en un golpe fallido contra Gorbachov y cuatro meses después en la fragmentación de las repúblicas que formaban la URSS. “Muerto el perro se acabó la rabia”. Gorbachov se quedó sin Estado y Boris Yeltsin, que había asumido la presidencia de Rusia en julio de ese mismo año, se convirtió de golpe en zar de lo que quedaba del imperio: 17,1 millones de kilómetros cuadrados y una población de 148,7 millones de habitantes. No fue una mala herencia para Yeltsin, ni para Vladimir Putin unos años después.

Sin embargo, la historia del topo no sería tan descabellada si el complot se hubiera urdido más tarde, en la década de los 2000, por ejemplo. Es sabido que pescar políticos o personas influyentes en aguas enemigas es una tradición del espionaje, y que durante 40 años esas prácticas se llevaron a cabo hasta el aburrimiento a ambos lados del Telón de Acero.

Muertos por investigar a Putin


Desde que comenzó la Guerra Fría hasta ahora, más de un centenar de estadounidenses cayeron en esas redes. Algunos fueron descubiertos, juzgados y condenados, sobre otros solo recayeron sospechas, pero ¿qué ocurrió con los que pasaron desapercibidos o no fueron identificados?

Todas estas preguntas, y muchas más, se plantean en el libro y se responden con informaciones y hechos que permiten a su vez desarrollar distintas hipótesis. Emulando a Ana Pastor en su programa 'El Objetivo'  podríamos decir que el autor aporta los datos y al lector le corresponde sacar sus propias conclusiones. Por descabelladas que parezcan.

Una postdata emotiva: Unger dedica su libro a todos los periodistas y disidentes que perdieron la vida investigando la cleptocracia de Putin.