El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 ene 2019

La Caixa, Catalunya Ràdio, el Barça i la deontologia

Andreu Farràs
‘La Transmissió d’en Torquemada’ és un bon programa radiofònic. És el digne successor de ‘La Transmissió d’en Puyal’, un referent del periodisme radiofònic esportiu com el seu artífex, Joaquim Maria Puyal. Per això és des de fa molt de temps la meva banda sonora preferida per veure els partits del Barça per la tele o, si no hi ha tele, per escoltar que li està passant al meu equip favorit quan juga. I això d’escoltar-lo veient la tele encara més des què la tècnica permet seleccionar l’audio que vols sentir per saber què està succeint al camp si la tele no t’ho ensenya o tu no ho saps veure (SER, RAC-1, COPE, Catalunya Ràdio, etcètera).

També des de fa molt de temps em desagrada –de fet, l’únic que em desagrada, però molt— que qui narra i analitza com es desenvolupa el partit –actualment, els dos bons professionals del periodisme Ricard Torquemada i Bernat Soler— vagi incloent de forma
periòdica falques publicitàries de La Caixa, Caixabank o la Fundació La Caixa. (Esmento sense embuts l’entitat financera pel seu nom, perquè aquest irrellevant blog no necessita la publicitat ni els crèdits de cap "ànima" per subsistir). Unes frases publicitàries que pronuncien els mateixos periodistes interrompent la seva narració de les incidències del partit. Unes frases que es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu "no informativa" o "no periodística" sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió. No demano que no hi hagi publicitat, sinó que qui l'exposi sigui una altra veu, de la mateixa manera que Toni Cruanyes o Raquel Sans no anuncien Estrella Damm (una altra empresa intocable a Catalunya) mentre presenten els TN. 

No dic això per raons estètiques, sinó ètiques. No m’agrada –per no dir que m’indigna— que una emissora pública del prestigi i l’audiència de Catalunya Ràdio incompleixi en aquest programa esportiu la guia editorial del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Disposa la guia editorial del llibre d’estil de la ‘Corpo’: “Els professionals que treballen per a la CCMA en l’elaboració i presentació de continguts estrictament informatius no poden fer publicitat ni participar en promocions comercials, independentment del règim contractual que els vinculi amb l’empresa, si la seva projecció pública s’associa al mitjà on treballen”.

I afegeix: “La participació en espais publicitaris del personal de la CCMA no vinculat als continguts informatius no ha d’afectar ni la imatge ni els interessos de la CCMA. En qualsevol cas, requereix l’autorització expressa de la direcció del seu mitjà”.

Així mateix, el Codi Deontológic dels Periodistes catalans, aprovat el novembre del 1992 pel segon Congrés de Periodistes de Catalunya i avalat el novembre del 2016 pel sisè Congrés de Periodistes de Catalunya, disposa en el seu article setè: “No es poden acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers per promoure, orientar o publicar informacions i opinions. La recepció d’obsequis promocionals o commemoratius no pot ultrapassar el criteri estricte de la cortesia, segons els barems establerts per les organitzacions periodístiques. Tampoc no és admissible simultaniejar l’exercici del periodisme amb altres activitats remunerades que posin en perill els principis de veracitat i independència. Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques. Com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”.

Credibilitat i interessos privats


Els greus problemes que llasten el nostre ofici i que patim els professionals, entre els quals, la progressiva pèrdua de credibilitat dels mitjans tradicionals, son enormes i difícils d'explicar en quatre pinzellades. Coneixem el diagnòstic, però ens estimbem quan volem albirar alguna solució. I el gest que defenso és, si es vol, una nimietat que arreglarà poc o res. Però encara que sigui merament simbòlic, precisament perquè em sembla que no costa res, considero urgent que els periodistes que narren els partits de futbol s'abstinguin d’anunciar en persona productes comercials. Tant els de Catalunya Ràdio com els d'altres emissores de ràdio i canals de televisió; sobretot, els que anuncien cases d'apostes (el foment de la ludopatia és un altre debat). 

Insisteixo: ho demano perquè em sembla que no costa res; perquè suposo que no és una exigència de l’anunciant, en aquest cas, La Caixa. I, si ho és, raó de més perquè la ràdio nacional de Catalunya (pagada per tots els catalans) compleixi les normes deontològiques de la seva empresa i de la professió periodística i demostri, encara que sigui amb timidesa, que no hi ha cap empresa privada, per poderosa i intocable que sigui, que pugui imposar els seus interessos per damunt dels dels ciutadans que subvencionen les emissores de la Generalitat. En una època de gestos amb vocació èpica, un més fàcil, ràpid i barat que aquest, impossible.

21 ene 2019

Catalunya, el periodismo en tiempos de la posverdad

Josep Carles Rius
Las ansias de independencia de una parte significativa de la población catalana tienen raíces y razones poderosas. La primera, un sentimiento de nación que los poderes del Estado se niegan a reconocer. Pero el ‘procés’ es otra cosa. Es una estrategia de poder. Y para ello, ‘el fin justifica todos los medios’. Empezando por sacrificar la verdad.

Por eso ejercer un periodismo honesto ha sido tan complicado en Catalunya desde hace muchos años. El ‘procés’ viene de lejos y cada periodista podría contar cómo lo ha vivido en su propia experiencia profesional. Algunos deberían explicar cómo lo han
alimentado. Otros, recordar cómo lo han sufrido. Pero nadie puede afirmar que ha ejercido su trabajo sin verse afectado por el ‘procés’. Porque, en Catalunya, el periodismo ha estado en el epicentro del seísmo, y de sus constantes réplicas.

Sin la complicidad de muchos periodistas y de numerosos medios de comunicación, hubiera resultado imposible crear una realidad paralela. Basada en las emociones y no en los hechos. La verdad empírica, factual, no solo fue despreciada por los políticos que lideraban el ‘procés’ sino por responsables de los medios, periodistas, articulistas, tertulianos… Porque una parte de la población premiaba con su audiencia estos comportamientos. Y así se fue creando una inmensa burbuja emocional.

A la hora de construir la posverdad, el poder político contó con la complicidad de numerosos medios de comunicación públicos y privados y la implicación de una parte muy importante de la ciudadanía. La suma era imbatible. El resultado encajaba perfectamente en la definición que el diccionario Oxford hizo del término ‘posverdad’. Es decir, cuando “las llamadas a la emoción y de la creencia personal influyen más en la gente que los hechos objetivos”.

Los motivos que han llevado a prácticamente la mitad de la población catalana al independentismo tienen fundamento. Son el resultado de viejos agravios y desprecios recientes. Pero el camino trazado para conquistar el derecho a la autodeterminación estaba fuera de la realidad. Y, sin embargo, muchos periodistas y medios de comunicación, en lugar de velar por su veracidad, le dieron su aval. Lo amplificaron. Contaron las bondades de una travesía que acabó en desastre. Renunciaron a la información y, conscientes o no, entraron en el territorio de la propaganda. ¿Por sectarismo? ¿Por convicción? ¿Por interés? En cualquier caso, una parte del periodismo, en Catalunya, renunció a su compromiso con la verdad.

En frente, los poderes políticos, económicos y mediáticos que se sintieron amenazados por el ‘procés’ también activaron todos sus resortes. Guerra sucia. Manipulación. Portadas insultantes. Y, de nuevo, la verdad volvió a salir malparada. Era, y es, el escenario ideal para los medios y los periodistas de ‘trinchera’, defensores de causas. Del blanco o negro. De la ‘misión’ por encima de cualquier deontología profesional. En los conflictos, ya lo sabemos, la verdad es la primera víctima.

El ‘periodismo de trinchera’ es el más fácil y el más rentable. Tiene la audiencia asegurada. Es una tentación tan fuerte que periódicos convencionales o, incluso, algunos de los que se presentan ahora como regeneradores acaban eligiendo bando. Acaban escribiendo aquello que su público quiere oír, antes que la información que debería conocer. Renuncian a la responsabilidad de asumir el riesgo de cantar las verdades a quienes no las quieren oír.

Pero esta actitud tiene sus costes. Ahora muchos periodistas que alimentaron el ‘procés’ se sienten prisioneros de sus propios lectores. Algunos persisten. Otros optan por la discreción. Y quienes reconocen errores, son dilapidados en las redes. Porque el ‘monstruo’ creado con tantos años de posverdad ya tiene vida propia en Catalunya. Por eso mantenerse en tierra de nadie, navegar a contracorriente, resulta muy duro. Pero vale la pena. Es la mejor garantía para sentirse libre.

Artículo publicado en un monográfico de 'La Marea' sobre "La necesidad de recuperar los matices"