David

Cristina Palomar

Aquests dies s’han dit i escrit moltes coses, i molt boniques, del David. Coses que jo hauria desitjat no escoltar ni llegir mai en temps passat i que arriben molt tard. No vull marejar el lector glossant la seva gran humanitat perquè potser ja ho sabeu tot d’ell o perquè potser tampoc us interessa gaire. Tanmateix, si em permeteu, voldria escriure breument del meu David. Perquè m’ho demana el cos com si m’hi anés la vida i perquè m’ho reclama a crits el meu cor trencat per un assassí que en un minut va esborrar per sempre la nostra vida senzilla i feliç.

Darrere de la seva façana de formalitat s’amagava una ànima entremaliada, tremendament poca-solta, irònica i riallera que gaudia com un nen petit fent-me la punyeta i deixant anar acudits que pocs, tret dels que el c

David Caminada, en una imatge d'arxiu.

oneixíem, entenien. Darrere de la seva cuirassa de correcció s’amagava un cor sensible que estimava el mar, les paelles de la sogra i la vida, i que patia molt quan els amics ajornaven indefinidament els cafès pendents. Que patia quan se sentia poc valorat a les feines i maltractat per incompetents amb càrrec i despatx que sabien que ell –sempre tan discret i observador-- els donava mil voltes en tot. Que patia quan ens discutíem més de cinc minuts seguits perquè havia passat l’aspirador i s’havia deixat un pèl a terra.

El David era un xerraire capaç de deixar-me esgotada després d’un monòleg interminable, sempre ben argumentat i amb una anàlisi tan encertada dels fets que era impossible refutar. Acumulava una saviesa innata que el feia calar la gent a la primera i que va completar amb una vida dedicada a l’estudi que el va convertir en una persona molt culta. Fugia del conflicte i l’enfrontament perquè odiava la violència i era incapaç de matar un mosquit, però no va dubtar a plantar cara ell sol a l’Alfons Quintà, un altre assassí que la redacció del diari 'Avui' vam haver de suportar per culpa de la direcció que encapçalava Vicent Sanchis, que va acabar matant la dona abans de suïcidar-se.

La seva curiositat el va portar a estudiar primer Periodisme i després Dret mentre treballava. Va aprendre idiomes i va viatjar per mig món, era cinturó negre de judo, va formar futurs periodistes a la UPF durant més de 15 anys amb una gran dedicació, en quatre anys es va treure un doctorat sobre un tema avorridíssim amb cum laude i va editar i escriure milers de cròniques començant per les dels atemptats de l’11-S a Nova York, on hi va anar com a enviat especial. I quan l’enveja el va castigar amb l’ostracisme professional ni es va amargar ni es va rendir: va buscar feina sota les pedres perquè no baixava del tatami si no era en camilla. Si aleshores algú li hagués dit que acabaria gestionant les xarxes socials de l’Ajuntament de Barcelona s’hauria caigut de cul perquè ell era un romàntic.

Fins aquí un injust resum de la seva intensa vida beneïda fins i tot pel Dalai Lama. I abans d’acabar, una petició. Us demano que feu molts cafès amb els amics. Que tracteu amb respecte els vostres companys de feina i que no us enfadeu amb ningú més de dos minuts. Perquè l’únic que ens salva de l’horror d’aquest món són les persones que no esperen res a canvi.

El Triangle: Un 'flash back' de 30 anys

Siscu Baiges

Si una cosa tinc clara és que mai no escriuré les meves memòries. Tendeixo a reconstruir el passat farcint-lo d’errors i fets distorsionats. No sé si imputar-ho a l’edat o al funcionament del meu cervell i la forma que té d’emmagatzemar els records, però

quan explico coses que m’han passat o circumstàncies que he viscut d’altres persones que també hi van participar em corregeixen sovint. 

Per això, fer un flash back de 30 anys per recordar quan es va posar en marxa el setmanari 'El Triangle' m’obliga a suggerir-vos una certa prevenció en llegir aquest article. Jaume Reixach, l’ànima d’aquesta llarga aventura, em va demanar que m’hi apuntés. Ja m’havia arrossegat cap al 'Diari de Barcelona' dirigit per Enric Sopena uns anys abans. En aquella època jo estava còmodament insta·lat a Ràdio 4, amb un contracte d’aquells de temporada que et deixaven amb el cul a l’aire l’estiu però que, d’alguna forma, a mi ja m’anava bé. Si no recordo malament –i aquí és quan heu de llegir amb compte- combinava la feina a la ràdio amb una altra a la revista ‘El Món’. Convidria que Jaume Fabre, Jaume Guillamet o algun bon historiador del periodisme encaixi bé les peces. 

Total, que me’n vaig anar amb Reixach al 'Diari de Barcelona', on vam fer la guerra al pujolisme i ens ho vam passar d’allò més bé. Els Jocs Olímpics de Barcelona van obligar a pactes polítics i periodístics que van recomanar guardar en un calaix durant uns anys el periodisme de combat contra la dreta nacionalista catalana. En Reixach se’n va fartar i se’n va anar a muntar 'El Triangle'. I jo em vaig dedicar durant una temporadeta a fer informació dels Jocs, explicant com posaven la primera pedra de l’Hotel Arts, com anava prenent forma el Palau Sant Jordi o com es construïa la Vila Olímpica. 

No em vaig animar a incorporar-me al naixement d’'El Triangle', però al llarg d’aquests trenta anys hi he fet estades breus i col·laboracions freqüents. Fa uns mesos m’hi vaig incorporar de debò. I he redescobert el periodisme d’investigació. Es tracta d’un periodisme que t’obliga a ser molt precís i a viure amb l’ai al cor. És viure patint. En Reixach i molts dels que han passat per la redacció d’'El Triangle' han viscut aquesta sensació. No hi ha cap mitjà de comunicació a Catalunya que hagi destapat tants ‘marros’ com 'El Triangle'. També deu ser un dels que més querelles ha entomat, sense caixes de ressistència embolicades amb llaços grocs que et donin un cop de mà. 

L’existència i la continuïtat d’'El Triangle' és una bufetada a la credibilitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Quan Jordi Pujol va confessar que havia tingut diners amagats a l’estranger tot el temps que va ser president, a ningú se li va ocórrer convidar Jaume Reixach a parlar del personatge. És com si a la mort de Nelson Mandela no convidessin els seus biògrafs a parlar-ne als mitjans. 

Com que jo no escriuré mai les meves memòries, em dedico a demanar els companys i companyes de la meva professió i generació que ho facin ells i elles. Les de’n Jaume Reixach serien per sucar-hi pà. Em temo, però, que té moltes ganes de guerra abans de retirar-se a escriure-les. 

Esperaré!