Cal que la premsa impresa resisteixi

Gabriel Jaraba

Diverses costums i hàbits que semblaven eterns van desapareixent: xiular tot caminant pel carrer, cantussejar mientre es treballa o rosegar un escuradents a deshores. No ens adonàvem que la vida no només passa sinó que arramassa amb microformes de vida inscrites en la vida quotidiana, panòplies de gestos i actituds que arriben a constituir-se en una bastida subtil de la nostra manera de transitar per la terra. Avui, només els porraires emboliquen cigarretes, quan això era consubstancial a ser fumador, en les porteries dels edificis ja no s’agafen punts de mitges perquè les mitges ja no són de punt i la població canina augmenta incessantment a Barcelona, cosa que indica que som prou pròspers com per a treure’ns el pa de la boca i cedir-lo als nostres millors amics. Així passa la vida, i ja està.

En plena societat de la comunicació, el que gairebé ha desaparegut

dels espais quotidians és la premsa impresa, és a dir, diaris i setmanaris d’informació general. No es veu ningú llegint el diari en els llocs públics, el metro por exemple, i difícilment se’n troba un en la barra del bar per tal de fullejar-lo una mica. Els quioscos instal·lats als carrers van tancant i alguns miren de reciclar-se oferint cafè, recàrregues de telèfons o xuxes. El periòdic, en altre temps símbol de la (tortuosa) relació entre opinió ciutadana, poder i diners, cedeix el lloc a les pantalles, que representen el mateix però intenten dissimular-ho.

Està el periòdic imprés en vies de desaparició? Molts semblen creure-ho així, i ja canten les ensoltes als lectors de diaris que quedem (un servidor està subscrit a dos periòdics, que rebo cada dia a casa, i compro un altre parell cada vegada que passo per davant d’un quiosc o papereria). Però igualment es va donar per fet el triomf del llibre electrònic per damunt de l’imprés, i vet aquí un dels fracassos més grans de l´era digital: els llibres es llegeixen i es venen impresos i relligats en quantitats més grans que mai als lectors empedreïts (que també ens vam animar a provar el llibre digital, i avui el meu Kindle primerenc produït per Amazon em sembla tan útil com una destral de sílex). Les coses no són tan fàcils i en la societat complexa res no és el que sembla.

Els editors de diaris semblen abocats al negoci de la premsa digital com a sortida urgent de la baixada constant de la venda d’exemplars i l’enfonsament de la publicitat. Un fins i tot sospita que aspiren a introduïr-se en el negoci de tràfic de dades que existeix al voltant dels potencials del big data. Però no es pot negar que la premsa informativa generalista digital está formada en la seva major part per versions per a internet dels diaris impresos, optimitzats per als usos emergents propis de la navegació amb pantalles. Es percep que, tret d’excepcions, aquestes edicions no superen l’original imprés pel que fa a qualitat de continguts i potència informativa, tampoc en nous llenguatges o maneres de connectar amb públics nous. Alguns diaris creuen que ho fan quan es bolquen a aportar materials d’entreteniment o d’orientació comercial –molts d’ells patrocinats: publicitat encoberta que passa per informació— que simulen formes juvenils de comunicació quan es tracta de realitzacions defectuoses perpetrades pels mateixos redactors i col·laboradors que subsisteixen adherits a les seves capçaleres mal pagats i mal contractats.

Els diaris s’aferren al tauló de nàufrags constituït per les subvencions institucionals a la premsa. No cal que parlem de les relacions premsa i poder que fan dels periòdics espanyols diaris de partit que no confessen la seva condició. Aixó al mig d’una recerca desesperada d’un model de negoci que es busca en l’àmbit digital perquè no n’hi ha d’altre. El diari de paper és vist pels empresaris, tret d’honroses excepcions, com a un anacronisme cridat desaparèixer. Algun diari centenari, certament, es desmarca d’aquest infaust auguri i referma la certitud i voluntat de mantenir la capçalera estampada sobre paper alhora que continuen la pugna a la xarxa. Però una cosa és firmar amb el teu nom aquestes intencions i una altra suportar el cost de producció d’informació solvent, que és alt perquè per a elaborar-la calen ments humanes i no intel·ligència artificial (un nom tan cridaner com pietós per al·ludir a sistemes de computació la qual mecànica no arriba a fregar la intel·ligència sino l’imitació).

Qualsevulla sigui la forma que prengui el negoci de la informació, la democràcia necessita la premsa impresa. No és una qüestió d’obsolescència o avenç tecnològic sinó un afer propi de, diguem-ho rotundament, estructura d’estat i de la garantia del dret a rebre una informació digna d’aquest nom. Els periòdics impresos imposen respecte i són observats amb atenció pels diversos directors de comunicació a diferents nivells d’alló polític, social i industrial. No és el mateix rebre un moc des d’una capçalera consolidada que en un digital o confidencial de nova creació. I aquí rau el detall, com diria Cantinflas: en la vida social, i es miri cap on es miri, és la capacitat d’intimidació el que compta.

Per descomptat, la cosa no és tan barroera. Però la presència social dels periòdics impresos no es limita a la lectura en públic. La premsa impresa rep importants subvencions precisament per aixó, per fer possible un espai social d’el·laboració d’opinió pública que ara com ara és insustituïble. És més creïble que la digital? A primera vista no, però Marshall McLuhan tenia raó quan va dir que “el mitjà és el missatge”. I serà així mentre les rutines de treball incorporades per a las edicions digitals no contaminin la totalitat del treball redaccional que fa que els diaris publiquin informacions dignes d’aquest nom i històries interessants pel seu contingut.

Els lectors, és a dir, els ciutadans, necessitem confiar en que la premsa publica informacions fiables. No és qüestió d’audiència sinó d’una altra cosa més greu: la debilitat de la democràcia apareix quan el públic malfia de les coses més del compte i comença a donar pàbul a ficcions malintencionades o rumors esbojarrats. A Estats Units, l’ascens de Trump ha estat associat a aquesta creació del·liberada de desconfiança; l’assalt del Congrés és la culminació d’un procés que comença esbombant que l’esposa del president Obama és un home. Es confon la sospita crítica que requereix proves i arguments seriosos amb l’enrenou de la difusió indiscriminada de boles, i aixó forma part d’un dèficit educatiu general de la societat, dèficit que són els periòdics impresos el principal agent en pal·liar. Per aixó són imprescindibles.

Tenemos los empresarios de medios más retrógrados de Europa

Dardo Gómez

Llevamos varios meses a vueltas con la propuesta de la Comisión Europea para dictar una norma que, de momento, lleva el nombre tentativo de Reglamento de Libertad de Medios de Información. En principio no sólo no me parece mal sino que aplaudo que este organismo crea que debe entrar en este espacio de la comunicación que se sigue mandando con supuestas normas que fueron creadas por las mismas empresas de medios para protegerse de la supuesta intromisión del Estado en sus funciones.

Aunque también para secuestrarle a la ciudadanía su legítimo

Directivos de la AMI, en una imagen de archivo.

derecho a exigirles que cumplan con el deber de informar desde la veracidad y el respeto y, además, que ellas asuman su responsabilidad social por ejercer una función que les ha sido delegada por la sociedad --de forma tácita aunque no explícita--, que es su legítima propietaria: la información.

Ya sé, desde hace tiempo, que a los dueños de los medios no les gusta oír esto y que se siguen amparando en su falso concepto de libertad de prensa y de expresión para saltarse todo lo respetable y convertir a la información en un producto más del mercado.

Un proyecto para 2023

Lo que ahora propone la CE se estima que tendrá un borrador final en el Parlamento Europeo durante el primer trimestre de 2023 con la esperanza que se apruebe en esta legislatura. Alabo la intención; aunque estimo que para que esta se cumpla habrá de superar muchas dificultades como las que ya están creando las corporaciones de medios, sus asociaciones gremiales y algunos supuestos defensores de la libertad de prensa que son, simplemente, tentáculos de las anteriores. Todos ellos aspiran a que no haya regulación alguna.

La elaboración de normas legales tan sensibles como ésta obligan, de forma necesaria, a largos cabildeos y acuerdos que suelen no satisfacer a casi nadie. A unos por exceso y a los otros por defecto; quizá alguien piense que eso lleva al “justo medio”. No lo creo así. Los largos dos siglos y medio en que el periodismo se ha ido construyendo como una industria al uso llevó a Ryszard Kapuściński a señalar: "Cuando se descubrió que la información era un negocio, la verdad dejó de ser importante". Para revertir esta innegable situación que ya señalaba este gran periodista es imprescindible aplicar, aunque con exquisita prudencia, un bisturí afilado e intervenir en profundidad.

Como señala la periodista de la BBC Christiane Amanpour es justo dar voz a todos, pero eso no puede significar tratar a ambas partes por igual, ya que crear una equivalencia forzada nos convertiría en cómplices de la desigualdad existente y en la pervivencia de la injusticia.

Esto no implica vulnerar derechos sino recuperar el ejercicio de aquellos derechos que durante mucho tiempo han estado secuestrados por el poder de los grandes grupos privados y el de los políticos que se han apoderado de los medios públicos.

La patronal dispara primero

Mirando a España vemos que ya han surgido las primeras piedras en el camino de esta normativa europea puestas por la Asociación de Medios de Información (AMI), antigua patronal de la prensa diaria que agrupa a más de ochenta cabeceras nacionales y regionales. La AMI ha divulgado un comunicado --que anuncia una previsible campaña-- en el que exige que la norma en ciernes respete “la independencia editorial de los medios de comunicación”, aunque, de momento, no haya nada en el documento conocido que haga temer la intención de los legisladores comunitarios de violarla.

Hay que señalar, para ir calando la catadura de la patronal española, que esta normativa en estudio y debate ha llegado a su estado actual con la participación y consulta de todos los actores europeos de la comunicación y, claro está, con la participación de la News Media Europe, la patronal europea a la que están afiliadas todas las corporaciones miembros de la AMI. Estas son más papistas que el Papa.

Apelando a la cantinela de siempre, la patronal española alerta de que algunas de las medidas de ese reglamento pueden «poner en cuestión la libertad de prensa» cuando lo que quieren decir es que una regulación que atienda a las necesidades de las sociedades democráticas y a la buena información pondría en riesgo su modelo editorial.

Un tema que la AMI considera clave, según señala en su comunicado, es “la pretensión de la Comisión Europea de incrementar las restricciones a la concentración de los medios de información. Las operaciones de concentración son un mecanismo de resiliencia cuando el mercado no permite a los diferentes actores mantenerse en solitario. Sólo facilitando la concentración de los medios de información se estará asegurando la perdurabilidad de muchos medios de información”.

Lo que evidencia que a lo largo del siglo XXI y de los decenios anteriores los medios españoles han despreciado y/o ignorado las recomendaciones de las autoridades europeas de la comunicación y los observadores mundiales de los derechos humanos, que han señalado la concentración mediática como un atentado a la libertad de información y un peligro para la democracia igualmente.

La AMI considera un exceso que la norma limite la actuación de los editores para dar mayor libertad profesional a los informadores. “Que la actuación del editor deba constreñirse a la mera indicación de una línea editorial general. Esta limitación pone en cuestión la libertad de prensa así como la libertad de inversión y de empresa”, dice AMI. Confesando que para ellos libertad de prensa y libertad de empresa son sinónimos; por lo cual tampoco quiere ninguna regulación a los criterios actuales de distribución de la publicidad, que favorecen a los grandes medios, sean estos locales o nacionales tradicionales, privando así de financiación a los medios realmente independientes de nueva creación.

También se resiste la AMI a la existencia de una norma que regule la política general de prensa y medios de información europeos, y defiende que esa competencia corresponde a las autoridades nacionales. “No existe justificación alguna para armonizar la legislación a nivel comunitario, ni mucho menos para poner a la prensa bajo la supervisión de un Consejo Europeo de Servicios de Medios de Comunicación”, dice. Está claro que conoce la falta de criterio al respecto de nuestros legisladores que, hasta ahora, nunca se han preocupado en defender el derecho a la información de la ciudadanía.

Mejor garantizar libertades que regular medios

Desconozco el calado que alcanzará la nueva norma que se propone, pero coincido con el presidente del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Francesc Ràfols, que considera que habría que poner por delante de la regulación de los medios garantizar a la ciudadanía europea la recepción de información de calidad y respetuosa de la veracidad.

Ràfols, que ha asistido a la exposición sobre la nueva norma que ha ofrecido el portavoz de Justicia de la CE, Christian Wigand, en Barcelona expone: "Si se quiere hacer una buena legislación europea en esta materia es imprescindible tener como referencia el Código Europeo de Deontología del Periodismo que aprobó el Consejo de Europa por unanimidad hace casi treinta años. Le recordé [a Wigand] que una de las quejas principales que las y los periodistas hacen, al menos en España, es que las mayores presiones las reciben del propio del medio y de sus propietarios. No olvidemos que, en España, la mayoría de ellos tienen en su accionariado grandes poderes económicos que los utilizan a menudo como vehículo de propaganda más que como elemento de información”. “El portavoz de Justicia admitió algunos de mis argumentos, pero insistió en los aspectos de la ley que pueden combatir estas situaciones, como la obligación de ser transparente en la propiedad de los medios o, entre otros, en la adjudicación de la publicidad”.

Ese Código Europeo que, recuerda el presidente del SPC, en su punto 11 ya consigna: “Las empresas periodísticas se deben considerar como empresas especiales socioeconómicas, cuyos objetivos empresariales deben quedar limitados por las condiciones que deben hacer posible la prestación de un derecho fundamental”.

Ahí queda eso...

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador', de Málaga.

La transición según Miravitllas

Carmen Umbón

Después de afrontar con enorme curiosidad el raro formato que encierra las 531 páginas del último libro de Ramon Miravitllas, 'La transición que nunca te han contado', debo decir que más allá del placer que me ha producido su lectura ha abierto ante mi multitud interrogantes. El primero y fundamental, quizá el más difícil de responder, es el descubrimiento en clave de humor de acontecimientos que fueron vitales en nuestras vidas a lo largo de 31 años. Recuperar la parte humorística de aquellos hechos luctuosos, muchos de ellos sangrientos, es un ejercicio difícil que a algunos podría parecerles irreverente. Pero es muy útil porque permite recordar con mayor objetividad y sin amargura todos aquellos

Miravitllas, en la presentación del libro.
(Foto: Sergio Lainz)

detalles grotescos, vulgares, agresivos, ofensivos y también hilarantes que rodearon la parte trágica de la transición, y que efectivamente hasta ahora “nunca nos habían contado”. Al fin y al cabo, en la vida y en el teatro la tragedia y la comedia van juntas en una sola máscara.

El libro aborda un periodo que abarca desde el asesinato de Carrero Blanco por un comando de ETA, en diciembre de 1973, hasta el atentado de Atocha, en marzo de 2004, ejecutado por terroristas islámicos.

Algunas de las historias que Miravitllas cuenta en su libro las había olvidado y he vuelto a recordarlas con un estremecimiento, porque aparte de su trascendencia histórica han despertado en mí sentimientos personales de aquella época frenética. La de 'Mundo Diario', cuando coincidí con Ramon por primera vez, y conocí a personas que han sido fundamentales en mi vida. Aquel periódico fue mi mejor escuela y los compañeros mis mejores maestros, y un diario de izquierdas en aquellos momentos tan trepidantes era un lujo….

Qué momentos aquellos. Los del principio de todo, en los 70, cuando ya no dudábamos de que el final del franquismo estaba cerca. Y aun dando por hecho que la desarticulación total del sistema llevaría años, creímos --al menos yo ingenuamente lo creía-- que sería mucho menos doloroso y mucho más rápido.

La historia, como ya he dicho, comienza con la voladura de Carrero Blanco y acaba con un Rodríguez Zapatero, más Bambi que nunca, a punto de ganar las elecciones presidenciales tres días después del atentado de Atocha.

Son particularmente hilarantes las escenas de Franco con su esposa, doña Carmen Polo, y su cohorte de asistentes y servidores. El dictador, ya bastante cascado de salud, ve cómo su mundo se tambalea a su alrededor. Tiene un lío tremendo en el Sahara, debe redondear su sucesión, traspasar el poder a la monarquía y, además, dejar el país “atado y bien atado” para que cuando él se vaya todo siga igual. Porque, aunque actúa como si fuera inmortal, en el fondo sabe que se va a morir como todo el mundo.

Tras el fallecimiento de Franco, a lo largo de los 80, después de muchos sustos y superado ya el “se sienten coño”, el sector progresista recuperó cierta confianza en las instituciones, aunque la sangría de ETA seguía azotando el país. Pero en el exterior las noticias eran muy alentadoras y eso daba ánimos, después de tantos años de ostracismo. Nos aceptaban en los clubs más importantes del mundo y la guerra fría se estaba acabando, lo cual era un alivio muy prometedor, y cuando el muro de Berlín se desplomó y la Unión Soviética empezó a resquebrajarse creímos, esta vez sí, de verdad, que el mundo estaba cambiando y nosotros con él. En España se vivieron momentos de euforia: Juegos Olímpicos, Expo de Sevilla... Consideración internacional…

Y de pronto, a mediados de los 90, todo empezó a torcerse.

Siguiendo un orden más o menos cronológico, el relato del libro transita por acontecimientos que ocurrieron de verdad, jalonados por conversaciones ficticias --o verídicas, a veces-- entre diversos personajes, algunos de mayor significado que otros: ahí aparecen Carrero, Tejero, Fraga, Carrillo, Felipe, el rey, Suárez, Aznar… escoltados por otros de menor impacto mediático pero indispensables en el desarrollo de la trama: Landelino Lavilla, Arias Navarro, Abril Martorell, Arias Cañete…

El formato teatral del libro, que al principio me desorientó un poco, ha resultado ser un elemento muy útil para el desarrollo de una trama muy extensa y necesariamente fraccionada. Porque no se trata de una novela, desde luego. Carece de la estructura adecuada. ¿Tal vez una obra de teatro? Bueno, tiene elementos muy teatrales, algunos dramáticos, otros en clave de comedia, enraizados en un estilo literario muy español como es la astracanada… José Manuel Perez Tornero así lo hizo notar en la presentación del libro y recordó 'Luces de bohemia'. Pero tampoco. No es representable y la característica del teatro es que pueda verse en un escenario… Lo que más se aproxima en mi opinión sería un libro de historia estructurado en clave teatral y humorística.

Pero he llegado a una conclusión. En realidad el libro lo incluye todo: un poco de novela, un bastante de teatro —el del absurdo, del tipo de Ionesco o de Antonin Artaud— y un mucho de información periodística —pura, dura y rigurosa— que va marcando los acontecimientos reales para dar paso a hilarantes diálogos entre personajes verdaderos. Pero incluso en esas conversaciones impertinentes, a veces del tipo “diálogo de besugos”, hay un fondo de verdad y de información incontestable.

En fin, que en el libro está prácticamente todo… Y en conjunto queda claro que los verdaderos protagonistas de la transición manejaron nuestras vidas como si fuéramos muñecos de trapo haciéndonos creer que éramos los dueños de nuestro destino colectivo.

Estoy expectante por ver qué pasa en el volumen siguiente con Iglesias, Corina, Villarejo, la crisis catalana, Pedro Sánchez, las cloacas del estado…

La foscor del franquisme en estat pur

Jaume Fabre

‘La mina de la mort’ és un dels libres que cal esperar que els bons professors d’història aconsellin als seus alumnes i que després de llegir-lo obrin un debat a classe. Perquè és a través del fets concrets com el que va passar a la mina Clara l’any 1944, explicats en detall i amb les digressions que va bé encaixar-hi, com es pot fer entendre als estudiants d’avui què va ser el franquisme. Molt millor que amb la successió de noms, esdeveniments i dates que contenen els llibres de text, memoritzats per obligació, vomitats a l’examen i aviat oblidats.

D’aquesta manera es pot evitar que les idees que s’enduen del

franquisme els estudiants siguin només unes quantes anècdotes divertides i que les webs manipulades els facin creure que va tenir moltes coses positives.

Explicar en detall, com ho fa Maria Favà en aquest llibre, el que va passar a la mina Clara el 1944, no és només la descripció d’un accident, sinó l’exposició de com la corrupció, la llibertat d’explotació de la classe obrera i la manca absoluta de llibertat d’informació formaven el nucli bàsic del franquisme.

No és una crònica de successos, sinó dels molts tripijocs impunes de la postguerra, des dels que pagaven per treballar –o fer veure que treballaven— a les mines i no haver de fer el servei militar fins als bisbes que treien profit de la subhasta dels boscos comunals. O de la fortuna evadida a Suïssa per Antoni Simarro, advocat del propietari de la mina, el mateix Simarro que va ser alcalde de Barcelona abans de Porcioles i que va tenir molts altres càrrecs públics. O de les indemnitzacions a les famílies dels miners morts, a les quals no van arribar mai, sinó que es van quedar encallades pel camí, a les butxaques d’algun intermediari espavilat.

És també una crònica laboral descarnada dels nivells d’explotació salvatge a què eren sotmesos aquells que s’amagaven en el treball de les mines, fins i tot canviant de nom, després de fugir de la repressió als seus pobles. I a la vegada, de la immunitat amb que els empresari es podien saltar els més elementals principis de seguretat en el treball.

És una crònica política amb la qual els estudiants podran aprendre que amb el franquisme un nomenament digital no tenia res a veure amb internet, sinó amb el dit del poderós que assenyalava qui li podia ser més útil en un càrrec públic.

És una crònica sobre la censura i la manca total de llibertat d’informació vigent durant els quaranta anys que va durar el règim. Els diaris no podien explicar què havia passat, sinó nomes el que les autoritats consideraven que s’havia de dir que havia passat. Això en el millor dels casos, perquè el més habitual era que ni tan sols es pogués publicar que havia passat alguna cosa.

És també un reflex de les dificultats d’això que algú va batejar com a ‘història oral’, practicat primer per periodistes quan van arribar la democràcia i integrat més tard en departaments universitaris que ho van revestir de frases grandiloqüents. Els que van viure una experiència traumàtica la recorden sovint deformada pel pas dels temps o la necessitat d’esborrar ferides anímiques molt profundes. Els fills, si en saben alguna cosa, la recorden encara més retallada i deformada, a partir d’allò que van sentir explicar o, molt sovint, no volen ni parlar-ne ni sentir-ne parlar. Els nets i besnets es més aviat com si haguessin sentit tocar campanes. Sempre hi ha alguna excepció, és clar, però és difícil saber fins a quin punt el que expliquen s’ajusta a la realitat, si no ho podem acarar amb documentació fiable, feina quasi impossible perquè no hi ha res més poc fiable que la documentació oficial dels anys del franquisme.

Tot i aquestes dificultat, l’autora d’aquest llibre ha fet una gran esforç per localitzar testimonis i ha sabut exposar les informacions recollides amb una emotivitat corprenedora que fa que nos ens importi si els detalls son exactes o no, sinó el fons escruixidor de la qüestió.

Les mancances de la història oral queden compensades en aquest llibre per l’esforç documental que ha fet l’autora, que s’ha submergit gairebé amb escafandre ens uns soterranis inundats d’edificis judicials per trobar la informació fragmentària, però mínimament solvent de les actes processals.

No és una monografia local per a ús exclusiu dels habitants de l’entorn del Pedraforca. És un llibre que descriu situacions i problemes que durant el franquisme eren comuns a qualsevol lloc. Ara que estan tan de moda els llibres i els programes de ràdio i televisió sobre crims, aquest llibre parla del crim massiu comès en una mina del Berguedà, semblant al que es cometia cada dia en moltes altres mines i tallers de la geografia franquista. I també en les presons, els camps de concentració i els piquets d’execució. Tot el que va envoltar el crim de la mina Clara va ser franquisme en estat pur. Llegir-ho ens aproxima a la realitat dels anys quaranta i cinquanta del segle XX de la manera més crua i realista possible.

* Aquest text de Jaume Fabre és el pròleg del llibre 'La mina de la mort', de Maria Favà, publicat per Editorial Gavarres.

Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

Francesc Ràfols

El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l'Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d'aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no

Christian Wigand, portaveu de Justícia
de la CE, en una imatge d'arxiu.

interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d'espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l'audiència i assignació de la publicitat estatal. L'objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l'any vinent i que pugui ser aprovada definitivament. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d'una regulació d'aquesta mena, i d'altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l'acte la seva realització perquè se'n fa poques de sessions d'aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d'informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m'ho sembla. En primer lloc, no em sembla adequat fer els mitjans de comunicació l'objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, que pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d'obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d'Europa per unanimitat l'any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d'ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que utilitzen sovint els mitjans com a vehicle de propaganda més que com a element d'informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els elements de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l'obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l'adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d'informació queda compromesa. A l'SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats legislar-les i que aquesta n'és una d'elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s'acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d'evitar que les empreses de comunicació tingui professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l'Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l'estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n'hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social. Entre aquests hi ha Espanya.

Allò que la falsa Joana Masdeu et dirà del veritable Elon Musk

Marc Argemí*

Elon Musk compra Twitter en els mateixos dies que un trol tuitaire casolà de nom (fictici) Joana Masdeu aconsegueix una efímera fama a Catalunya defensant a un diputat, Francesc de Dalmases, a qui se l'acusa d'haver tingut actituds intimidatòries contra una periodista en una sala propera a un plató de TV3.

Són dos culebrots que s'entrecreuen. Encara que la distància entre 

Laura Borràs i Rai López Calvet
(foto: @railopezcalvet)

l'home més ric del món i el troleig més matusser de la setmana és immensa, la mentida del segon despulla una veritat del primer.

Anem a pams. La compra de Twitter és una operació que ha costat Déu i ajuda i que ha acabat després de negociacions dures i denúncies creuades entre Elon Musk i els directius que --fins fa pocs dies-- dirigien la plataforma.

Un dels punts que estaven sobre la taula era si la xarxa social era o no prou combativa amb els usuaris falsos. Musk --s'ha publicat arreu aquests dies-- passa per autoproclamar-se absolutista de la llibertat d'expressió, i s'ha mostrat partidari d'eliminar tots els comptes que no tenen persones darrere, és a dir, usuaris que falsegen la conversa, però al mateix temps vol garantir que tothom s'hi pugui expressar. Eufemísticament, que puguin tornar a piular usuaris que han estat "moderats" o directament suspesos per la plataforma. "L'ocell ha estat alliberat", ha dit Musk al seu primer tuit com a nou propietari. I una de les primeres decisions que Musk ha tuitejat és que Twitter "formarà un consell de moderació de continguts amb punts de vista molt diversos".

Més llibertat, doncs, amb una moderació renovada i una guerra contra els participants falsos. És a dir, que aquí tothom digui el que vulgui, però que doni la cara. Més Trumps i menys Masdeus. I pel camí, més Musk, que no oblidem que és home de negocis i està mirant de pescar en les aigües turbulentes de les plataformes digitals, on Meta està suant la cansalada a propòsit del metavers, TikTok s'endú els minuts d'entreteniment de mil milions d'usuaris mentre Netflix es repensa de nou.

La falsa Masdeu volia -suposadament- influir en les lluites internes entre faccions d'un partit que sembla un oxímoron (Junts) després de barallar-se amb un altre partit que sembla tot ell una contradictio in terminis (ERC): en efecte, sang que es vessa -és una metàfora- en l'arena política i que tant bé li ha anat a Twitter històricament. Fet i fet, si en lloc de dir-se Joana Masdeu prengués el nom real --que alguns mitjans assenyalen però l'interessat nega-- Musk estaria ben content que la plataforma servís per tirar-se els plats pel cap -també metafòricament-. Benzina per la conversa.

Que s'entengui: Musk no es mostra especialment molest perquè publiquis el que sigui que et vingui pel cap, sinó per adulterar la matèria prima. Parafrasejant la dita, millor parlar i no donar lloc a cap dubte respecte la pròpia estupidesa, que agafar una personalitat fake on amagar-la.

Sigui com sigui, la falsedat de Masdeu despulla, malgrat tot, una veritat incòmode que inclou el discurs de Musk. I és que, per a ell, la moderació de discurs no passa per silenciar persones reals, sinó per facilitar la capacitat de confrontar arguments d'aquestes persones reals d'una forma possible, sobre un terreny comú i acceptant les mateixes regles. I això no passarà per l'eliminació d'intimidacions, opinions heterodoxes, xifladures i desafiaments argumentatius de qualsevol mena. No vol que encolomin a l'ocellet culpes que no són seves. Que Twitter admet participants que no responen a una persona real? d'acord, el problema és de Twitter. Però si una expressió discrepant a Twitter escandalitza, algun usuari intimida, o es genera una polèmica agra per intercanvi de missatges, el problema no pot ser de Twitter: és en tot cas de les persones que hi ha al darrere, i, en darrer terme, un problema de convivència social.

En definitiva, seguint aquest raonament, Musk afirmaria que les actituds intimidatòries de Dalmases contra una periodista no són culpa de TV3, malgrat que va ser a la seva seu on es van registrar. En tot cas, són responsabilitat del protagonista. O no? Doncs amb Twitter igual.

I això, per més incòmode que pugui resultar admetre la veritat de fons que s'hi amaga: que tenim un debat polític amb el nivell ridícul de l'estupidesa d'un trol casolà. I no és Twitter qui ho provoca. Només ho documenta.

Perquè la línia fina entre la solemnitat i el ridícul tothom la veu, menys aquell qui fa el ridícul amb tota solemnitat.

*Marc Argemí és periodista, soci-director de Sibilare i autor del llibre 'El sentido del rumor'. Article publicat originalment a Via Empresa.

'Cròniques del fang', de Jaume Fabre

Maria Favà

Tots els qui han escrit comentaris sobre aquest llibre s'han posat d'acord en afirmar que és un homenatge als periodistes 'huertamaros' i a Josep Maria Huertas. En part tenen raó però això no és tot. L'autor ha elaborat una crònica sobre com es feia la informació municipal i dels barris de Barcelona entre 1966 i 1983. "És la història d'un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme", diu.

El subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', el va

suggerir María Eugenia Ibáñez, que unes línies més endavant veurem com ella mateixa el matisa. En el capítol de presentació, Fabre explica que ha volgut oferir "algunes pinzellades del que alguns anomenaven periodisme de barraqueta o miserabilista". Un gènere que els historiadors de la comunicació li han posat el qualificatiu acadèmic i fred de "periodisme social". "Era un periodisme practicat per joves que començaven a sortir de les facultats de Periodisme dels anys seixanta del segle passat i es van llençar a denunciar la corrupció de les administracions franquistes i les mancances en serveis i equipaments que aquesta pràctica havia deixat als barris". Recorda que la denúncia la van encapçalar primer les associacions de veïns i van rebre el suport d'alguns col·legis professionals i d'entitats ciutadanes. I que la confluència d'aquests vectors es va veure reflectida en uns mitjans de comunicació que estaven canviant. 

Alguns dels 'huertamaros' eren cronistes del fang i de les corrupteles i alhora militants de les associacions dels barris. N'hi havia d'afiliats a partits encara clandestins, però la majoria eren companys de viatge i independents. Assegura Fabre que van ser uns moments irrepetibles i que es va practicar un "periodisme nou i diferent mentre s'estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de trenta anys". I afirma que la febrada es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal. Alguns dels líders veïnals van passar a fer política des dels ajuntaments i es van desmobilitzar les entitats de base. 

Sobre el basisme i la desmobilització va escriure fa anys Vázquez Montalbán en el seu llibre 'Barcelona en lluita' on deia que els primers ajuntaments democràtics temien que la democràcia directa practicada des de feia anys des dels barris es convertís en un contrapoder: "En part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d'esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa". 

Fabre, que ha fet una feinada de molts mesos rescatant articles de les hemeroteques públiques i dels arxius dels companys de professió, va voler incloure com a col·laboradors del llibre a deu huertamaros entre els que em compto. I és una mica estrany que una col·laboradora, que s'ho va passar la mar de be identificant les fotografies que em passava el Jaume, sigui la que ara signa aquesta ressenya per la insistència tenaç de l'Andreu Farràs, l'inventor i editor d'aquest bloc. 

I ara ve la puntualització que la María Eugenia Ibáñez, MEI per als amics i una de les col·laboradores de l'obra, es fa a ella mateixa: "El llibre té com a subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', però crec que va ser al revés: els barris ens van donar veu als periodistes, capacitat crítica, el contacte amb la realitat". I és que la MEI, una referent per a molts, era i és sempre molt precisa. 

La MEI va deixar anar aquesta sentència, amb severitat, en l'acte oficial de presentació del llibre a la Casa Golferichs. Era oficial perquè va venir l'alcaldessa Ada Colau, però es va presentar amb vambes i una bossa informal de tela amb el pòster de la Mercè. I va advertir d'entrada que s'aniria aviat perquè volia conciliar amb la seva família. He escrit acte oficial, però no va ser gens encarcarat, com va assenyalar el mateix Fabre, que va agrair que s'hagin llençat a la paperera de la història els "saludes" i la parafernàlia que es considerava imprescindible fins fa quatre dies quan hi assistia l'autoritat. Colau, que el 1983 era una nena de nou anys quan els periodistes anàvem per carrers de fang sense asfaltar, va escoltar els parlaments amb interès i ella en va fer un amb molt de sentit. 

El llibre de Jaume Fabre, que no explicaré aquí perquè s'ha de llegir,

Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, al 1978.

aclareix alguns mites i malentesos. El primer, el del nom, 'huertamaros', que tothom atribueix a Joan de Sagarra i ell mateix s'ho creu que va ser-ne l'inventor perquè era un campió en posar malnoms despectius a tothom. Fabre ens descobreix qui va ser l'autèntic inventor. I a partir d'aquí inicia una reflexió sobre els enganys de la memòria i compara un mateix fet a través dels records de diversos periodistes i el resultat és sovint divergent per no dir decebedor. Com el 'cas Royuela'.

"Aquest és un llibre una mica més de memòries que d'història, encara que s'intenta aplicar amb el màxim rigor les normes de la recerca històrica a la transcripció de records. Això fa que sigui també un llibre en què es dedica una atenció especial als paranys de la memòria, la pròpia i la dels altres". De moment ho ha deixat aquí, però segur que continuarà burxant sobre aquestes trampes. 

Carles Cols ha escrit que Fabre és el subcomandant dels 'huertamaros'. No sé quina gràcia li fa a ell aquest galó. Potser cap, però és, de debò, un dels primers 'huertamaros' i el que més està aguantant. I amb tots els 'huertamaros' que hi vulguin anar, tant els vells com els joves, es convoca una trobada a Can Saladrigas del Poblenou on es tornarà a presentar 'Cròniques del fang', però en família, amb els amics i en el barri on el Josep Maria Huertas va viure i on segur que li hauria agradat que es presentés el llibre del seu millor company.

Àngel Casas, molt més que una ‘Pàgina Rosa’

Gabriel Jaraba

A mi una de les coses que més m’han agradat de la feina d’Àngel Casas va ser 'La Página Rosa', una secció que ocupava una pàgina sencera que formava part del setmanari 'TeleEstel' –publicat totalment en català a finals dels 60– i que estava completament entintada de color rosa. Amb un disseny totalment independent de la publicació, seguint una línia gràfica entre psicodèlica i moda Borsalino, publicava breus d’actualitat sobre les coses que passaven al Tuset Street de l’època, que volien ser, i ho eren, modernes, estil·loses i 'trendy'. Pretenia cridar l’atenció sobre aquell reducte emergent de Barcelona que aplegava agències publicitàries, locals d’entreteniment i botigues de moda i aspirava a ser la Carnaby Street londinenca (d’aquí el nom) de la mà de figures del rock i la minifaldilla. Eren els finals de la dècada dels seixanta, època de l’estètica del Yellow Submarine.

I ja veus tu quina tonteria: un seguit de textos que barrejaven la

crònica de societat, la ironia frívola-ciutadana, els tips culturals i allò que ara se’n diu 'branded content', és a dir una forma amable de publicitat encoberta. Aprenies sobre qui era Marianne Faithfull, la musa de Mick Jagger, i que hi havia un cantant mallorquí negre que cantava en català i es deia Guillem d’Efak. La Página Rosa la firmava i la redactava un noi provinent del món de la publicitat, un periodista que no tenia res a veure amb les redaccions sobrecarregades de fum i de política i que escrivia de manera àgil i entenedora: un redactor creatiu amb vocació periodística, sense prejudicis i en un temps i un ambient en el qual a les agències publicitàries treballaven i manaven gent com Joan Oliver (el poeta Pere Quart, autor de les 'Corrandes d’exili'), el crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer, historiador i animador de les arts plàstiques, o Josep Maria Espinàs, divulgador primigeni de les estratègies d’intercomunicació personal de Dale Carnegie, autor del 'best-seller' 'Cómo ganar amigos' o les tècniques de lectura ràpida.

Comento aquests detallets perquè a aquesta primera trinxera de l’Àngel ja hi eren els elements que el caracteritzarien. Crec que l’Àngel Casas espavilat, irònic, observador i detector de tendències que hem gaudit gràcies a la seva ingent i meritòria tasca professional era fruit d’una capacitat de combinar registres molt diversos i no menystenir-ne cap.

La revista 'Fotogramas', més tard, ens el va mostrar en una dimensió més àmplia i ambiciosa, com a crític, cronista i entrevistador, i finalment, amb 'Vibraciones' va demostrar que era possible fer una 'Rolling Stones' a Espanya –amb els magnífics reportatges fotogràfics de Francesc Fàbregas— i amb contingut de qualitat i independència de criteri.

La independència se la va guanyar l’Àngel en un moment en el qual el negoci discogràfic era tan enorme que els comentaristes que no rebien suborns d’editores o mànagers es podien comptar amb els dits de dues mans, sinó d’una, i Àngel Casas era un d’ells.

L’aliança d’Àngel Casas amb els crítics musicals independents i honestos de Madrid (Moncho Alpuente, Carlos Tena, Jesús Ordovás, Diego Manrique, Ramón Trecet, José Ramón Pardo) i de Barcelona (Jordi Garcia-Soler, Albert Mallofré, entre d’altres) va mostrar que una cosa era la frivolitat pop i una tota altra la manguela (forma avui en desús del verb mangar: xoriçar). Amb programes com 'Pop Grama' i 'Musical Express' a TVE i més tard 'Àngel Casas Show' a TV3 va culminar una trajectòria de dedicació a l’entreteniment popular digne i de qualitat, que va signar, intencionadament, amb la presentació de l’estriper Christa Leem a la televisió pública catalana, amb la benedicció del poeta Joan Brossa.

Si fem, com toca ara, una revisió retrospectiva de la feina feta per Àngel Casas, trobarem sempre com a rerefons que mai hi esmerçava cap esforç sobrer. Però qui sóc jo per valorar el treball d’un company? El que em toca és considerar una altra cosa: Àngel Casas era un comunicador que, si el seguies de prop, podies estar al corrent de cap on anaven les tendències de la societat. Ell i molts d’altres van formar una generació que definia el moment i l’orientació de la vida quotidiana d’un país pel que fa als costums i la cultura i ho sabia comunicar de manera directa, entenedora i entretinguda. No és poca cosa, i l’Àngel ja no hi és per fer-ho. Qui hi ara qui ho pugui fer?

I sense fer-nos passar vergonya, amb l’ànim d’entretenir-nos una mica i il·lustrar-nos amb tota la dignitat del món. Gèneres frívols, en diuen. Va, home va. Em miraré 'La Pàgina Rosa' cinquanta anys després, a veure què hi aprenc.

Article publicat a Catalunya Plural

El corporativismo periodístico protege a quienes corrompen la información

Dardo Gómez

En mi último artículo de julio pasado para 'El Observador' cargaba contra las campañas pseudoinformativas que desde hace varios años vienen orquestando contra el derecho de la ciudadanía a la información una ristra de periodistas de los principales medios audiovisuales y de la prensa tradicional española.

Estos falsarios pretenden encubrir esa prevaricación informativa

José Manuel Villarejo, Antonio García Ferreras
 y Eduardo Inda.

aduciendo que quienes les acusamos de mentir y falsear estamos vulnerando su libertad de expresión. Falso; esa preciada libertad no les faculta para orquestar campañas que están expresamente condenadas por todo código profesional. Los mismos códigos que remarcan que las opiniones periodísticas no tienen porqué ser objetivas, pero que sólo son respetables si no alteran la realidad de los hechos y se formulan desde la honestidad.

Los hechos que destaparon que la corrupción informativa es el pan de cada día del programa 'Al rojo vivo', de La Sexta, han servido para que una parte creciente de la población española que no se creía en la existencia de tanta inmundicia lo haya comprobado; pero no basta con haberlo conocido. En España, tanto el verano como la Navidad suelen actuar como una droga que desactiva la memoria y todos los perversos confían en que septiembre y enero son los blanqueadores de sus infamias, y así se han ido preparando para volver a sus infames actividades confiados en que ya este septiembre nos habremos resignado a que esto es lo que hay...

Pues yo no me resigno, y creo que la ciudadanía decente no debemos permitir que estos canallas se vayan de rositas y pensando que todos somos tontos y nos merecemos sus infamias. Los hechos han demostrado que no se trata sólo del corrupto Antonio García Ferreras; hay muchos más informadores implicados en este negocio contra nuestros intereses ciudadanos. Además, os advierto que para frenar esta porquería no podemos confiar en el conjunto de la profesión periodística ni en sus organizaciones, ya que en ellas se impone el perro no come carne de perro.

Lo hace evidente que el pronunciamiento obligado de todas estas organizaciones ha sido de una tibieza vergonzante, y una vez más, han puesto el corporativismo por encima de los derechos de los usuarios de información. Más que condenar o denunciar a los corruptos han mostrado su preocupación --que no sé si es sincera-- por la información y el desprestigio que cosas como las destapadas (que no son nuevas) pueden representar para sus asociados.

¿Y los ciudadanos? ¿Y la verdad? ¿Y la decencia? Pues, que les den morcilla...

No hay condena sin condenados

Así la FAPE, que presume de ser la mayor organización de los periodistas españoles, habla en su comunicado de una supuesta “polémica surgida en torno a supuestos audios del excomisario Villarejo y su difusión por algunos medios”, que estaría “desprestigiando” a todo el colectivo de informadores. La verdad es que cuando lanzaron ese comunicado no había polémica alguna, ya que nadie estaba discutiendo si el director de 'Al rojo vivo' había actuado de forma correcta o no. El propio prevaricador ya admitía que esos audios no eran supuestos e incluso pretendía disimular su estafa a la audiencia presentando su falsedad como un error.

Por su parte, la Red de Colegios de Periodistas manifestó “su profundo rechazo a las prácticas que de estas grabaciones parecen deducirse” (?). Pues no hay que deducir mucho ya que hay evidencia de esas prácticas; pero los colegios miran para otro lado y se suman a la milonga de la FAPE de la supuesta dignidad y profesionalidad de sus asociados que, según dicen, "no se puede medir por el presunto comportamiento irregular de algunos de los que lo ejercen”. Y dale con lo de presunto...

Casi en la misma línea, una organización seria como la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP) tampoco se moja y señala que ella “viene alertando a la ciudadanía, desde hace años, del peligroso deterioro de la información que ofrecen una parte de los medios de comunicación y un grupo de sus profesionales con sus malas prácticas”.

Parece que los conocen, pero que no tienen nombres

No estaría nada mal y nos aclararíamos todos si estas organizaciones, además de indignarse, nos dijeran quiénes son aquellos que desprestigian, quiénes los que tienen ese raro comportamiento irregular, cuáles son los medios que deterioran la información y quiénes son los integrantes ese grupo mafioso de las malas prácticas.

Todo parecería indicar que los conocen ya que dicen cosas muy graves de ellos, y si no es así, supongo que les costaría poco identificarlos y denunciarlos; por lo menos ante la ciudadanía... ¿Por qué no lo hacen?

Parece que es por esa cosa que llaman “corporativismo” y que, según se ve, está por encima de la decencia; algo comparable a la 'omertà' de la mafia siciliana o de la 'Ndrangheta calabresa o el pacto de silencio de los delincuentes. Es decir, una porquería.

Como en las artes mafiosas, detrás de ese ocultamiento de los nombres de los medios corruptos y los de los periodistas de confianza de los mismos está el miedo, la cobardía de miles de personas que un día se han apuntado a una profesión que debe ser digna o no podrá ser.

Es posible que a la mayoría de ellas y ellos nadie les haya explicado

Susanna Griso y Ana Rosa Quintana.

que, alguna vez, esa profesión les podría exigir dignidad en su ejercicio y también el debido respeto por la ciudadanía que ha delegado en ellos la responsabilidad de satisfacer su necesidad y derecho a estar informados. Estoy hablando de los inocentes o perversos inconscientes y entre estos no puedo incluir a los directivos de los medios ni a los dirigentes de las organizaciones, ya que ellos no tienen la posibilidad de alegar ignorancia.

No pueden hacerlo, porque al ocultar a los culpables de un delito de prevaricación informativa se convierten ellos y convierten a sus organizaciones en cómplices necesarios de la violación del derecho a la información.

Una muy larga lista, incompleta por necesidad

Decía en mi entrega anterior que nadie desde las administraciones nos defenderá de esta canalla que ha usurpado la industria de la comunicación y llamaba a organizarnos para defender nuestros derechos. He dado el ejemplo de algunos grupos de ciudadanos británicos que lo están haciendo y que os invito a conocer. Pero es imposible defenderse sin documentarse sobre las prácticas de desinformación y, sobre todo, si no sabemos quiénes son los enemigos de nuestro derecho constitucional y universal a estar informados.

Por lo mismo y para contrarrestar el ocultamiento que hacen los organizaciones de periodistas, propongo que todos y cada uno de nosotros elabore, para uso propio y difusión pública, los nombres de los culpables y de los medios que los alojan.

Yo tengo fichados sin ninguna duda, por ejemplo, a Antonio García Ferreras, Eduardo Inda, Ana Terradillos, Susanna Griso, Ana Rosa Quintana, Vicente Vallés, Francisco Marhuenda, Manuel Cerdán, Alfonso Rojo, Federico Jiménez Losantos, Albert Castillón, Juan Manuel de Prada, Joaquín Prat (h), Carlos Herrera, y podría seguir... Pero sugiero que vosotros vayáis completando este puzle de los corruptores de la información.

Si os queréis sumar a esta tarea de mostrar las caras de ésta infamia os recomiendo que no dejéis de mirar a los medios de vuestras respectivas comunidades y provincias. En ellos también abundan nidos de peligrosos alacranes que odian la democracia y se dedican a desinformaros. Algunos son estómagos agradecidos y otros aspirantes a convertirse en paniaguados de administraciones y/o empresas.

Sin embargo, de momento, no voy a publicar la lista de los medios corruptores de la información que nadie debería comprar ni visitar; aunque no tengo el más mínimo respeto ni consideración alguna por ellos ni por sus directivos facinerosos. Es que muchos colegas decentes se ven obligados a trabajar en ellos por causa de la pérfida precariedad y no quiero ofenderlos; demasiada pena ya purgan por tratar cada día con esa gente.

Identificar esos medios no es difícil. Pueden seguir estos rastros: Viven de las subvenciones de distintas administraciones corruptoras, ocultan los conflictos laborales en sus empresas y en las de sus anunciantes, publican publicidad como si fuera información, difunden los informes policiales como si fueran investigación propia pero nunca el archivo de esa denuncia, ocultan las faltas de los políticos que los protegen y son refractarios a todo lo que suponga el desarrollo de la libertad ciudadana.

Creo que no os costará mucho identificarlos porque, además, hieden...

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.

Com s’informen els votants catalans

Andreu Farràs

Les xarxes socials son el principal --per no dir gairebé únic-- mitjà de comunicació usat pels joves catalans per informar-se dels esdeveniments polítics. La televisió és, de lluny, el mitjà més usat pels majors de 35 anys, que cada vegada llegeixen menys diaris i escolten menys emissores de ràdio per assabentar-se del que passa al món. El mapa televisiu reflecteix la divisió ideològica catalana amb dues cadenes especialment polaritzadores: TV3 i Antena 3. El canal públic és seguit majoritàriament pels votants del partits independentistes i els comuns, mentre que la privada de Planeta De Agostini és la preferida pels simpatitzants del PP, Ciutadans i Vox.

Un de cada tres electors catalans no llegeix ni compra diaris i la meitat dels votants no escolta cap butlletí de notícies radiofònic. Aquests son alguns dels fets destacables del darrer Barómetre d’Opinió Política, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, pel que fa a la relació dels electors amb els mitjans de comunicació. Com adverteix el CEO, aquestes dades no permeten oferir un estudi d’audiències, però sí que poden aportar informació sobre els perfils sociopolítics de la gent que segueix els diferents mitjans. De vegades sembla que es compleixi la dita: digue'm que escoltes o llegeixes, i et diré que votes.

Per franges d’edat, els majors de 65 anys son els que consumeixen
informació política amb més freqüència, principalment a través de la televisió (59%), seguit dels informatius de radio i els diaris (26%, cada mitjà). Per contra, els catalans de més edat son els que usen menys les xarxes socials per assabentar-se dels esdeveniments polítics (14%). Ho deixen per als seus fills o nets.

El darrer percentatge contrasta amb els de les altres franges d’edat, que utilitzen molt més les xarxes. De fet, és el mitjà que els joves de 18 a 34 anys prefereixen per informar-se (ente el 26% i el 36%, segons edats), bastant per damunt de la tele, la ràdio o els diaris. La televisió continua sent el mitjà favorit entre els electors de 35 a 64 anys, seguit de les xarxes socials. A la franja de 35-49 anys, el consum d'internet supera ja a ràdios i diaris. I a la franja de 50-64 anys és a punt de fer-ho.

Les teles

Quatre de cada deu electors catalans prefereixen els canals de Televisió de Catalunya (43%) per informar-se de política. Els altres sis votants es reparteixen de forma gairebé idèntica entre Antena 3 (12%), La 1 (10%), Telecinco (9%), La Sexta (8%) i els que no miren cap informatiu, no veuen la tele o, senzillament, no tenen aparell.

Com es de preveure, les inclinacions ideològiques condicionen l’elecció del prisma informatiu a través del qual es vol conèixer què està passant al món. L’enquesta del CEO confirma algunes suposicions i dona alguna sorpresa curiosa. Així, la gran majoria dels votants de Junts (80%), ERC (76%), la CUP (76%) i, en menor mesura, En Comú Podem (38%) opten per seguir els informatius de TV3 i el 3/24. Els canals preferits pels votants del PSC son TVE-1 (20%) i La Sexta (18%), seguida molt de prop per Antena 3 (17%).

La cadena principal de la corporació Atresmedia és la més escollida pels electors catalans del PP (35%), Ciutadans (26%) i Vox (23%). La segona preferida pels populars és La 1 (22%). La segona per als seguidors de Ciutadans i Vox és Telecinco (21% i 19%, respectivament).

La polarització televisivo-ideològica és tan accentuada que Antena 3 i Telecinco son vistes per menys d’un cada deu votants d’ERC, Junts i la CUP. I, a la inversa, Televisió de Catalunya és punxada per només el 6% dels electors del PP i Vox i el 0% de Ciutadans. Els votants socialistes tenen més disperses les seves preferències; gairebé les mateixes per La 1 (20%), La Sexta (18%), Antena 3 (17%), TV-3 (14%) i Telecinco (un altre 14%).

Els diaris

A l’hora d’escollir diaris, tant en paper com digitals, també les preferències estan força dispersades. En primer lloc, perquè un de cada tres electors no llegeix ni compra cap diari. Aquesta proporció de no lectors puja per damunt de la mitjana entre els votants del PP (42%), Vox (37%), PSC (36%) i Ciutadans (36%). Els que llegeixen més diaris son els seguidors de Junts i d’ECP (tots dos el 81%). Els diaris més llegits pels electors catalans son La Vanguardia (17%), El Periódico (9%), Ara (6%) i El País (5%). Hi ha un 23% d’electors que trien altres diaris en paper o digitals, però el CEO no els precisa perquè registren percentatges inferiors al 2%. Es pot deduir que aquesta dispersió de lectors-electors és conseqüència de la profunda fragmentació registrada des de l’expansió d’internet i el naixement de nombroses publicacions digitals, algunes de les quals no han requerit uns esforços financers gaire elevats.

Els periòdics més llegits pels socialistes son La Vanguardia, en seves versions castellana i catalana (17%+4%) i El Periódico (12%+3%). Els d’ERC segueixen també La Vanguardia (7%+14%), El Periódico (3%+6%) i Ara (9%), tot i que un de cada quatre seguidors republicans prefereixen altres diaris. Els votants de Junts també aposten per La Vanguardia (3%+15%) i Ara (15%) i un de cada tres segueixen altres publicacions. L’Ara és el diari preferit pels simpatitzant de la CUP (20%) seguit d’El Periódico (2%+7%), tot i que també un de cada tres s’estimen més altres capçaleres menys majoritàries. Observi's que els votants de forces independentistes aposten per les versions catalanes del diaris 'bilingües'.

Els electors dels Comuns llegeixen sobretot La Vanguardia (10%+11%), El País (12%) i El Periódico (6%+3%), tot i que un de cada tres s’informen a través d'altres diaris.

Els votants de Ciutadans segueixen La Vanguardia i El Periódico, però únicament les seves edicions castellanes (21% i 6%, respectivament). No hi ha cap enquestat de Ciutadans que llegeixi Ara, com tampoc n’hi ha entre els votants del PP i Vox. Els seguidors populars opten per La Vanguardia (16%+4%) i El Periódico (7%+1%). Un de cada quatre electors de Vox llegeixen altres publicacions. La Vanguardia és llegida pel 14% d’ells. Cap dels altres diaris majoritaris no arriba al 4% entre els votants del partit ultra.

Les ràdios

Gairebé la meitat dels catalans majors de 18 anys no escolten les ràdios per informar-se. L’altra meitat es reparteix entre els que segueixen els informatius de RAC-1 (15%), Catalunya Ràdio (13%), la SER (6%), la COPE (3%) i una quantitat indeterminada d’emissores (13%), cadascuna de les quals no arriba al 3% de seguiment pels enquestats.

Els votants socialistes segueixen en primer lloc la SER (14%), mentre que els votants dels partits independentistes –ERC, Junts i CUP- prefereixen RAC1 i Catalunya Ràdio, en percentatges que van del 22% al 31%. Els electors d’En Comú Podem escolten sobretot SER (18%) i RAC1 (16%). Els seguidors de Ciutadans, PP i Vox, en canvi, prefereixen escoltar la COPE i “altres emissores”. Cap enquestat de Vox i el PP sintonitza Catalunya Ràdio, segons el CEO, de la mateixa manera que cap de la CUP busca què diu la COPE.

Aquesta enquesta va ser realitzada mitjançant la recollida de dades de forma presencial (domiciliària), entre el 7 de juny i el 7 de juliol de 2022. Van ser entrevistades 2.000 persones de 18 anys i més.