Caçadors d’històries o pescadors de clics?

Andreu Farràs

Imaginem que som al juliol del 1936 i un diari titula així a la seva portada: “Quin exèrcit s’ha mobilitzat?”. Ara, tres anys després, setembre del 1939, en una altra publicació llegim en lletres ben grans: “A Polònia n'ha passat una de grossa”. Ara, fem córrer la màquina del temps fins al 1963, anem al quiosc i veiem a les primeres pàgines: “Assassinat d’un VIP a Texas”. I, per fi, el febrer del 1981, uns quants rotatius madrilenys treuen edicions especials a correcuita per escriure a les portades: “Pollo en el Congreso”.

Els lectors (esperem que n’hi hagi més d’un a PAIOS) disculparan la

ucronia i hauran endevinat de seguida que ens referim, respectivament, al començament de la guerra civil a Espanya, l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’assassinat de John F. Kennedy i el cop d’Estat del 23-F. Els quatre suposats titulars son evidents exageracions. Però no m’estranyaria que alguns mitjans de comunicació actuals ho haguessin publicat així en les seves respectives edicions per tal d’aconseguir més visites (clics) si en aquells temps hi hagués hagut internet.

Una breu repassada a les pàgines d’inici d’alguns portals d’avui

mateix ens ofereixen aquests titulars:

“De treballar juntament amb Matías Prats a Antena 3 a ser apartada” [qui?];

“Acomiaden un famosíssim tertulià català per criticar García Ferreras: fora” [qui?];

“Bomba a TV3. Aquest serà el polèmic presentador del programa de cada nit a la tardor” [qui?];

“Dos calles españolas entre las más bonitas del mundo” [quines dues?];

“El tuit que ha publicado Feijóo tras equivocarse en una votación

tiene miga (y guiño final)” [què hi diu?];

“Le dicen a Vara que lleva un reloj de 55.000 euros y la conversación que surge es ANTOLÓGICA” [qui li diu què a Vara?];

“La inesperada y rotunda respuesta del chef José Andrés a este tuit de Marcos de Quinto” [què?];

“Shakira podria estar refent la vida amb aquest conegut actor” [quin actor?];

“Nou gir en el cas Piqué-Shakira: la realitat de l’afair amb C.” [qui és C.?];

“Compte si et trobes amb això a la bústia: és una estafa i no n’has de fer cas”;

“Martin Braithwaite a punt de fitxar per aquest mític equip europeu” [quin club?].

Tots ells tenen com a denominador comú que, si no es clica el titular

per enllaçar amb la notícia publicada dins de la web, desconeixem bona part dels elements bàsics de la informació per valorar la seva rellevància o versemblança.

Només constato els fets. No pretenc criticar ni corregir de manera petulant. Doctors i directius tenen les empreses periodístiques que sabran què és el més convenient per a les seves publicacions. Altra cosa és que els responsables de les facultats de periodisme, sobretot els dels primers cursos de la carrera, hagin de canviar –si no ho han fet encara— les seves classes de redacció periodística. Fins al 2020 –any en que vaig jubilar-me com a professor associat a la UAB--, els criteris de titulació eren molt semblants als que es poden observar en els llibres d’estil de dos dels diaris que s’han preocupat més per l’edició des de la seva fundació.

En el seu llibre d’estil, ensenya ‘El País’: “Los titulares constituyen el principal elemento de una información. Sirven para centrar la atención del lector. Los titulares y la entrada deben satisfacer la curiosidad primera del lector, que ha de quedar enterado de lo que ocurre sin necesidad de acudir al resto de la información. Debe contener lo más importante de la noticia, en el caso de un texto informativo”. Cap dels titulars abans esmentats compleixen aquestes normes bàsiques, com també ignoren el que prescriu el llibre d’estil d’‘El Periódico de Catalunya’: “Los titulares han de ser informativos, imaginativos, creíbles y atractivos. Han de destacar los aspectos nuevos de la información. No debe violentarse la estructura lógica de la oración: sujeto-verbo-complemento. Se debe dar siempre la información necesaria para que el lector pueda entender la noticia. En la medida de lo posible, hay que personalizar las acciones. Entre dos sujetos posibles, el mejor es el que más concreta”.

La necessitat imperiosa que tenen des de fa anys les publicacions digitals de ser visitades pel màxim volum d’usuaris --no es parla de pàgines llegides ni de lectors-- ha (de)generat el concepte estratègic 'clickbait'. Fa alguns anys en algun diari es van instal·lar pantalles al bell mig de la redacció que assenyalaven les noticies més visitades. Tots els redactors podien veure, com si estiguessin en un mercat borsari, les informacions més clicades. No les primícies més difícils, les entrevistes més ben trabades ni els reportatges més elaborats. Es destacaven, com si fossin els empleats del mes, els titulars més punxats, encara que es tractessin d'informacions d'una altra web copiades i pegades per un estudiant en pràctiques. "Viral first!", és la consigna.

Fins i tot l’Optimot, el servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre de Terminologia Termcat, ha trobat per a 'clickbait' una definició a la seva traducció. “Pescaclics: Contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris”.

Tot i no ser de ben segur la causa principal, en el ‘cas García Clavegueres’ no és pot menystenir que el directiu de La Sexta va pensar en l’augment d’audiència al canal i a la web que ocasionaria la notícia sobre "els diners veneçolans de Pablo Iglesias", encara que fos conscient que era falsa. Ho desenvolupa amb lucidesa Joan Coscubiela a l’article ‘Es el business, estúpido’. O seguint la màxima explicitada amb monumental cinisme per Rodrigo Rato: “Es el mercado, amigo”.

En el seu perfil de Twitter, l’admirat col·lega Ramon Aymerich diu: “M'agrada llegir i explicar històries”. Una encertada, tot i que no única, definició de l’ofici periodístic. Si més no, per a gent de la vella escola com el Ramon i jo. Tot sembla indicar, però, que les facultats de periodisme s’hauran d’adaptar a la ‘nova escola’ (nou paradigma, dirien els pedants), que en comptes de caçadors d’històries prefereix pescadors de clics.

El 'Ferrerasgate', la impunitat i el teu dret a la informació veraç

Xavier Campreciós

Els àudios divulgats aquestes setmanes que proven les conxorxes de les clavegueres de l’Estat ordides i oficiades per l’excomissari Villarejo el 2016 amb altres policies corruptes, jutges que fan política, polítics sense ètica, periodistes sense deontologia (García Ferreras, Inda, Urreiztieta, Terradillos…) i fins i tot un directiu d’una de les grans teles privades capaços de fabricar proves matusseres contra demòcrates –d’esquerres i independentistes– son una greu evidència de la putrefacció del poder del regne d’Espanya i de part del seu poder mediàtic.

Sabem que són una minoria dels periodistes i dels mitjans els

José Manuel Villarejo i Antonio Garcia Ferreras.

implicats en aquestes manipulacions i perversions del dret a una informació veraç que hauria de tenir garantit tot ciutadà, Drets Humans i Constitució en mà. Però per aquestes pràctiques i d’altres menys escabroses, tanmateix sectàries i partidistes (fer ulls grossos amb el rei Joan Carles, combatre per lo civil –per impedir que Podemos arribés al Govern— o lo criminal als hereus del 15-M, independentistes bascos i catalans i altres minories), plou sobre mullat i la setmana passada va acabar amb peticions i emplaçaments a regenerar el periodisme i, de pas, la democràcia.

No sé com de feixuc por ser el procés de dignificar un ofici del que estic jubilat i al que vaig arribar-hi com molts d’altres col·legues amb l’anhel de conèixer el què passa per explicar-ho a la resta de conciutadans. No hauria de ser res més, ni res menys. Explicar a la gent què hi ha de nou, què canvia, pros i contres, i com afecta a uns i altres si no beneficia a tothom. Però també sabem que la informació és poder. Que hi poden haver interessos ocults i espuris. Que la desinformació i la mentida han servit de pretext per començar guerres. Que els amos de la impremta manaven com avui manen els amos dels grans mitjans, que solen ser bancs i fons d’inversió que acostumen a tenir la lògica del capital i de la dreta com a bandera editorial, relegant el patrimoni i els serveis públics i el comú.

Amb això vull dir també que tot compta i que en aquest regne el quiosc de la gran premsa i la televisió és molt de dretes, sense correspondència amb el que diuen els vots dels ciutadans a les urnes. Que els amos del poder mediàtic imposen les lleis que volen (el PSOE va canviar a darrera hora i inopinadament, a instàncies del duopoli televisiu, la de l’audiovisual espanyol fa unes setmanes) i que funcionen sense noses. Europa, en això, acaba als Pirineus. I no serà perquè la UE no demani des de Brussel·les a Espanya que es doti d’òrgans reguladors de veritat, amb atribucions i capacitat de sancionar. Aquí hi ha barra lliure patronal perquè els governs de torn espanyols de PSOE i PP sempre s’han rentat les mans i els periodistes no hem batallat a una i com calia per tenir-ho. I davant d’aquesta llei de la selva l’única via de regeneració que queda és la de l’autoregulació deontològica, fins avui una via poc reeixida que porta al col·lega Dardo Gómez a denunciar que ningú ens protegeix dels mitjans de comunicació que ens fan mal.

I cal sumar-hi que al regne d’Espanya la impunitat cotitza a l’alça per la casta, les clavegueres, i la cort política, mediàtica i de l’Ibex més enllà dels reis, ja ens entenem. Que la cosa ve de lluny i que ja s’augura que per aquesta conxorxa mafiosa i matussera per cometre un atemptat democràtic no hi hauran dimissions, ni retrets ni condemnes: “Les connexions i complicitats creuades son tan denses entre certes elits que [aquestes] poden donar-se el gust de no fer cas del clam de protesta social”, escriu Ignacio Sánchez-Cuenca (‘De la impunitat: l’escàndol Ferreras’, Ctxt).

I com que per “estabilitzar la democràcia” resorgida com a monarquia parlamentària de la dictadura que els franquistes denominaven democràcia orgànica “es va decidir que el paper dels periodistes no seria el fiscalitzar als poderosos sinó treballar per a ells com gabinets de premsa”. Ho escrivia Gerardo Tecé a ‘De Victoria Prego a Ferreras: quatre dècades de gabinets de premsa del poder’, també a Ctxt. On rematava lúcidament: “Que a Espanya el periodisme no vigili al poder, sinó que li faci de pinxo perdonavides a sou és tant com dir que a Espanya no hi ha democràcia”.

Quin panorama, oi? Què ens queda? Doncs rescatar tant com es pugui el dret a la informació veraç, per defensar la democràcia i allò que és públic, per dignificar la vida i denunciar les injustícies. Intentar regenerar a fons l’ofici i recuperar la reputació del públic fent més periodisme del bo; no el de la tropa de Ferreras i Inda, és clar. Sense oblidar que a ningú pot sorprendre que els grans poders conspirin pels seus interessos i privilegis, com explica magistralment l’historiador Miguel Ángel Sanz Loroño a ‘Portim el cap de Pablo Iglesias (o el de qui sigui)’ a El Salto: “Tallar-li les ales a un tribú de la plebs és propi de qualsevol Estat que es tingui per tal”, sigui a la Roma imperial o al regne d’Espanya. Sense oblidar tampoc que la gran majoria dels periodistes treballen èticament, com defensa Juan Tortosa a ‘Som molts més que Ferreras i companyia’ a Público. I també val la pena tenir present l’advertència de Malcom X: “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”.

Article publicat a El Baix.cat

Adéu, Dolors, tampoc no et mereixiem

Gabriel Jaraba

Em sap molt de greu la mort de Dolors Genovés. Ha dut els seus darrers anys de vida amb dignitat, silenci i discreció. Dinàvem plegats molt sovint quan tots dos treballavem a TV-3 i m'interessava molt la conversa i la persona. Vam plegar alhora de la tele amb la primera onada de prejubilacions que va escapçar l'empresa de gran part de la generació fundacional i el talent acumulat. No l'he vist fer cap

Dolors Genovès
(foto: Joan Cortadellas / El Periódico)

 comentari sobre el final d'aquesta etapa però tinc la sensació que no li va sentar gaire bé. I crec que amb el pas del temps haurà pogut veure que la qüestió no era alleugerir la plantilla de treballadors i sous, que és sempre la xocolata del lloro, sinó obrir camí, mental, ideològic i estratègic al que ha vingut després; la peculiaritat de la darrera direcció ha fet la cosa més evident. El que passa és que la Dolors era una senyora elegant que, malgrat ser nacionalista, mai no hagués descendit a ocupar-se de certes baixeses. En el meu cas, qui em coneix sap que mai no parlo de les empreses on he treballat, tret que sigui elogiosament; a les dues darreres no hi he tornat a posar els peus, amb tota tranquilitat.

Dolors Genovés, doctora en Humanitats i Comunicació, periodista i historiadora, ha deixat rere seu un exemple lluminós. Personalment, encara crec que aquesta societat era mereixedora del seu esforç per una televisió pública, malgrat que un públic massa nombrós, unes institucions massa gasives i uns polítics massa curts, no.

Coses que potser no sabeu sobre el periodisme 'freelance'

Llucia Ramis, escriptora i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació, entre els quals 'La Vanguardia', Catalunya Ràdio i RAC-1, ha escrit el següent fil a Twitter:

"Coses que potser no sabeu sobre el periodisme 'freelance' en aquest país, també aplicable a col·laboradors, dissenyadors i fotògrafs; bé, i a autònoms en general. 

Com més temps passes en un programa, pitjor et paguen. Pots haver

Llucia Ramis.

 apagat incendis, ser-hi malgrat pandèmies i retallades. Pots haver fet substitucions a darrera hora, adaptar-te a l'impossible. Sempre arribarà un moment que ajustaran pressupost, i passaràs a cobrar un 25% menys.

Això si no prescindeixen dels teus serveis perquè no encaixes en el nou espai. 

No saps si comptaran amb tu de cara a la nova temporada fins al juliol (o agost), cosa que impossibilita qualsevol planificació, atès que la temporada comença al setembre.

Dius que sí a tot per si de cas, i acabes fent molta més feina de la que voldries/hauries de fer. Pots passar-te set, vuit, nou anys sense tenir cap dia lliure ni vacances. 

No deixes de tenir el complex de mileurista perquè pots tornar-ho a ser en qualsevol moment.

No goses demanar augments. 

Com que cada cop et paguen menys, cada cop tens menys capacitat de maniobra. Per tant, fas encara més feina/feines per si de cas, malgrat anar de puto cul. 

Creix la impressió que ho fas tot malament perquè no li dediques el temps que caldria.

Les retallades en la facturació accentuen aquesta impressió (cada cop es valora menys la meva feina, la meva feina no val res). 

Pots haver hipotecat tots els estius des de segon de carrera i dedicar-te al periodisme des de fa 25 anys. Et seguiran tractant com a una becària.

A sobre la gent es pensa que, com que surts a molts mitjans, estàs muntada en el dòlar (Si sabessin el preu de cada col·laboració!).

I si resulta que guanyes un premi literari, diran que és perquè ets mediàtica (Si sabessin que és en concepte d'avançament!).

Afegim-hi la por d'explicar això públicament, que només pot perjudicar-me. No hi guanyo res i pot donar-me problemes, provocar situacions incòmodes, o coses pitjors: no renovar surt barat a les empreses. I tanmateix, que jo expliqui això no canviarà res.

També hi ha retallades entre treballadors fixos, ja ho sé. 

I sé totes les rèpliques del tipus "doncs si fossis així" o "si et dedicassis a tal" o "a sobre queixa't, privilegiada de merda". Sé que soc afortunada. Tenc la feina més divertida del món i compten amb jo.

Però tenc 45 anys, fa més de mitja vida que em dedic al que em dedic, crec que he demostrat solvència, bona disposició, professionalitat. I em fa l'efecte que per aquí només vas cap al 'burnout'. No hi ha progressió possible. Per això tants acaben dedicant-se a altres coses.

Ser 'freelance' en aquest país és cobrar poc durant molts anys; després cobrar normal i creure que cobres bé; i al cap d'un temps cobrar menys del que cobraves, treballant mil vegades més, amb moltes més inseguretats i una inquietud crònica provocada per l'eterna provisionalitat.

Només poden ser 'freelance' els que tenen pasta o els que no tenen vida.

Bé, ja m'he desfogat. Un altre dia parlam de la necessitat d'haver d'estar a tot arreu per no desaparèixer, de les dificultats per facturar i cobrar, de les prestacions irrisòries, i d'una precarització disfressada de glamur que flipes".