El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 feb 2012

Projecte Reset

Hola,
Som la Carme Riera i l’Alba Muñoz, dues joves periodistes independents catalanes. Us escrivim per presentar-vos el nostre projecte de mitjà de comunicació digital, participatiu i multimèdia a Internet, anomenat Reset. Es tracta d'una iniciativa que neix de la precarietat i la desconnexió de les noves generacions de professionals vers els mitjans tradicionals, i que està dirigida i alimentada pel gruix il·limitat de joves periodistes, fotoperiodistes i professionals audiovisuals de Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica.

La crisi al nostre sector no ens és vista només com una crisi de model econòmic i de negoci. No es tracta de que no trobem feina en sortir de les univeristats, sinó de que molts de nosaltres ja no ens sentim atrets (ni consumim) els mitjans tradicionals i mainstream per entendre i conèixer la realitat a fons. Des del nostre punt de vista, estem, sobre tot, davant d’una crisi de continguts, de valors i de creativitat.

Us fem arribar el material amb què estem difonent el projecte. Molt més que una web, es tracta d'un projecte que pretén empoderar [sic] a tots es periodistes (sobretot freelance) a través de diverses eines a la xarxa.

www.theresetproject.com
@theresetproject
theresetproject.tumblr.com

28 feb 2012

El relat de la por

Joan Barrera
Reconec que em vaig quedar sorprès quan em va fer la pregunta. No me l’esperava. Va ser directe. Els mitjans de comunicació esteu jugant un paper determinant en difondre la por al futur. Jugueu, conscientment o inconscientment, la partida que volen els mercats financers per atemorir a la ciutadania i us empasseu totes les directrius, recomanacions i anàlisis sense valorar-les. Parleu molt de vosaltres, de la vostra crisi, però no de com reflectiu la realitat als vostres lectors. Heu perdut la perspectiva a peu de carrer i esteu sent utilitzats. ¿És aquest el preu per mantenir l’esperança de sobreviure, ara que van maldades?

La interpel·lació va ser dura. Poques vegades havia rebut una crítica tan contundent. La resposta, en una tertúlia de cafè, van ser un intent de contemporitzar, sense tancar-me en banda. En el fons perquè penso que el meu interlocutor sí que té una part de raó.

Estic convençut que els mitjans de comunicació no manipulen la realitat quan descriuen les conseqüències de la crisi. Només faltaria. Però la crisi, i els efectes personals i col.lectius que comporta, no poden ser el paradigma del discurs únic. Sembla com si imbuïts per un entorn advers, moltes redaccions estiguéssin atrapades i sense capacitat de veure-hi més enllà. Excita la desgràcia i reiteren els missatges adversos fins l’eternitat.

Sé que descobrint aquesta realitat, m’exposo a les crítiques més dures. O pitjor, que pateixo un rentat de cervell, impropi de qui està acostumat a seguir el relat informatiu des de diferents vessants. Però tinc dubtes en la forma com s'està transmetent la realitat que ens envolta. Dubtes per la incapacitat, massa sovint, d’anar més enllà i de trencar els estereotips i el llenguatge economicista i políticament correcte que s’ha apropiat de les redaccions, amb paraules ambigües que indueixen a la confusió i ajuden molt poc als ciutadans. La percepció és que la barca del periodisme navega entre missatges tètrics, sense un bri d’autocrítica, donant pas i veu a les mateixes persones que fins fa dos dies, en plena bombolla especulativa, esborraven la paraula recessió i crisi del seu llenguatge, justificant que estàvem instal·lats en el paradís terrenal.

L’altre dia, després d’empassar-me la bateria de preguntes del meu amic, vaig intuir que un dels mals del periodisme és que tenim mancances a l’hora d’informar. Comuniquem, però no informem. Estem perdent a un ritme vertiginós la capacitat per seleccionar allò que necessita el ciutadà per conèixer i entendre la realitat i d’aquesta manera tan acrítica, tan superficial, tan segura, una part significativa dels mitjans es converteixen en còmplices d’aquells que amb mà de ferro dibuixen un món sense futur.

(http://www.joanbarrera.com/

27 feb 2012

"Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen..."

Tomeu Ferrer
La frase és popular i la va aprofitar l'enyorada Montserrat Roig per titular una de les seves narracions. He pensat en aquesta frase feta en conèixer que el que el govern del PP a Badalona ha proposat per mantenir els mitjans de comunicació públics fer-hi una retallada que suposaria passar dels 66 operaris actuals a 26. A la pràctica suposaria deixar en quadre la ràdio, la televisió i la revista públiques.

No obstant, la mesura té una segona part. El govern municipal en minoria, que encapçala el senyor García Albiol, planteja a canvi de mantenir en marxa els mitjans públics, que els treballadors que quedin assumeixin una sèrie de tasques que els representants dels treballadors consideren que són impossibles de complir, sense rebaixar dràsticament la qualitat del producte: Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen...

El que planteja el govern del PP és un xantatge. I no hi ha gairebé ningú que ho digui amb aquestes paraules. Els opinadors mediàtics es fan, però, un fart de denunciar que els empleats de TMB poden fer vaga per reclamar que l'empresa compleixi amb el conveni...

Brindis al sol
CiU, de la mà de l'inefable Falcó, planteja incrementar la dotació econòmica i personal dels mitjans locals de Badalona fins a 46 empleats. Es tracta d'un brindis al sol per quedar bé. Perquè una solució com aquesta defensada pels regidor de la coalició de Mas i Duran Lleida no té cap virtualitat si no fa front comú amb els altres dos partits de tradició democràtica a la ciutat: PSC i ICV-EUiA. Es tracta doncs, d'intentar quedar bé sense fer res pràctic.

Però tornant als treballadors, la nova situació fruit de la crisi aboca a una part de les plantilles a l'atur i a la resta a una explotació sense pal·liatius. Aquestes alternatives fan que les hores extres no pagades es converteixin en pràctica habitual en moltes companyies que abans han acomiadat la meitat del seu personal sense que realment la feina hagi afluixat. Tot plegat té un efecte negatiu a curt però ens desperta del somni de pensar que hi havia algun desig de concertació social per part dels poderosos. Ho va dir clarament la senyora Thatcher al Parlament britànic: “Crec en la lluita de classes, i la pensem guanyar nosaltres”.

25 feb 2012

El cierre de 'Público'

José Sanclemente
Día triste para la prensa diaria española: el diario Público ha anunciado el cierre de su edición en papel. Un centenar largo de periodistas y empleados del diario se quedarán sin trabajo en los momentos en que los medios de comunicación escritos viven la peor crisis de la historia que yo he conocido.
Nadie ocupará el espacio que deja Público, es ese mi parecer. No habrá trasvase de lectores sustancial a otras cabeceras. El hueco que llenó con su nacimiento en el centro-izquierda más joven y algo cansado de las voces de los diarios establecidos no encontrará en estos momentos cauce de expresión suficiente.
El esfuerzo económico y periodístico ha sido importante. El desgaste de los últimos meses con el intento de aguantar el chaparrón de la crisis, también.
Jaume Roures y Tatxo Benet, al parecer, son los dos últimos millonarios de izquierdas puesto que no han conseguido arrastrar inversores afines para la causa.
Y es que debe ser muy complejo en este país encontrar quienes hoy en día quieran hacer apuestas por el papel. Los propios editores son los primeros que lanzan a los cuatro vientos que los periódicos tienen los días contados y con esos planteamientos solo se consigue alimentar la desconfianza en un sector que se está transformando a golpe de ERE y de cierres.
Es cierto que no se han alcanzado en Público los objetivos de ventas de ejemplares suficientes para mantenerlo a flote y que la crisis publicitaria castiga a todos, y sobre todo a los más débiles.
Pero también debe haber influido para tirar la toalla el que el proyecto mediático de Roures en La Sexta, a través de Mediapro, se haya diluido en brazos del grupo de Antena 3.
El panorama que vivimos en los medios apunta hacia la concentración de estos. Una concentración en la que dos más dos sumará tres cómo máximo, con ello quiero decir que los grupos se encogerán, soltarán lastre tras las fusiones, y menguarán las cabeceras y los programas en favor de la eficiencia financiera.
Antes se decía que los mercados los pondrán en su sitio y nos referíamos al mercado de lectores, telespectadores, oyentes y anunciantes... hoy los mercados que harán imperar su ley son los financieros.

Estos no entienden que somos mucho más pobres, en todos los sentidos, con el cierre de Público.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

24 feb 2012

Mis 'ex'

José Sanclemente
Últimamente voy acumulando llamadas de mis ex. Son excompañeros y excompañeras del sector de las empresas informativas que están perdiendo su trabajo en las radios, televisiones y periódicos de nuestro país.

Cuando me llaman, la mayoría lo hacen para decirme que son conscientes de que no encontrarán trabajo en otros medios de comunicación e incluso que están pensando en abandonar el sector. Otros, más radicales, piensan en abandonar el país: formarse fuera, aprender idiomas o, simplemente, buscarse la vida en otras fronteras.

Empiezo a acumular currículos de personas con las que he trabajado en uno u otro momento y que desconocía con detalle su alta formación, sus inquietudes y hasta sus hobbies. Tengo, con ello, una sensación de reencuentro en la que se produce una intimidad que no había conseguido con ellos cuando estaban a mi lado, en los medios de comunicación que compartimos laboralmente.

Empiezo a reunir suficiente personal para montar un par de diarios y me temo que en breve hasta tres. Pero sobre todo tengo la convicción de que ellos no son los responsables de que sus medios estén cerrando o pasen serias dificultades económicas y, sin embargo, son los que están pagando la crisis de la empresa periodística.

Por detrás vienen nuevas hornadas de periodistas, sobre todo audiovisuales, que ya saben que les espera un sinfín de puertas cerradas o, en el mejor caso, de trabajos mal pagados. Algunos me llaman para consultarme cómo veo un proyecto que quieren emprender en la red porque ésta no tiene barreras de entrada, pero si mucha competencia.

Los viejos periodistas ya no volverán. Recibieron en el mejor de los casos una indemnización razonable, que hoy ya no sería posible alcanzar, y orientan su vida de forma pausada y hacia otros horizontes. Los jóvenes, que están abandonando forzosamente los medios, andan despistados y lanzando currículos con poca esperanza.

Sé que esto es común a muchas profesiones. Los parados de los medios de comunicación son una ínfima parte de los cinco millones largos de nuestro país. Pero puedo asegurar que el goteo no ha acabado, porque no se ha tocado fondo en este sector y, sobre todo, porque a nadie se le ocurrirá crear nuevos medios en este contexto. Mucho antes volveremos a ver la actividad de las grúas levantando de nuevo edificios y eso, parece, que también tardará tiempo.

Mis ex no solo están pagando la crisis general sino la de unos medios que no han podido aguantar ante las nuevas tecnologías, la gratuidad de la información y la falta de apoyo de los consumidores y anunciantes. No lo tienen fácil.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

23 feb 2012

25 anys d’institució col·legial

Joan Brunet i Mauri
Els 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) és una bona ocasió per a repassar el què ha estat l’evolució de la professió al llarg dels darrers cinc lustres. Precisament això han i hem fet les persones que ens va correspondre la responsabilitat de dirigir la institució col·legial en el decurs d’un acte que ha tingut lloc al mateix CPC, i que ha estat presidit per l’emoció de l’efemèride i el record als degans que ja no són entre nosaltres, i que en qualsevol cas els tenim ben presents: Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas. Als dos primers els ha representat Margarita Rivière, que ha recordat el procés que va permetre arribar a la creació del CPC.

Finalitzat l’acte, mentre tornava a casa i repassava les paraules de la Margarita, però també les de Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Carles Rius i Enric Frigola (en representació del degà actual Josep Ma. Martí), m’he adonat que han estat dues les fases en les quals es podria concretar aquests 25 anys. Una primera de constitució del Col·legi i de posada en marxa del Codi Deontològic i del Consell de la Informació de Catalunya, més plàcida, i una segona en la que problemes de diversa índole han acabat per generar tensions i situacions que mai no hauríem volgut per a la nostra institució col·legial.

Entre mig d’aquests dues grans etapes se situa –talment com si d’una frontissa es tractés-- el meu mandat de degà entre els anys 2004 i 2006. Encara que no sigui gens fàcil referir-me a un període determinat de la vida col·legial de la que un mateix n’ha estat el protagonista, he aprofitat la meva intervenció –que en síntesi reprodueixo a partir d’ara-- per fer una mena de balanç d’aquells dos anys en els que, al meu entendre, es va començar a gestar la “tempesta perfecta” que actualment encara sacseja al Col·legi.

Les causes
L’origen d’aquesta tempesta perfecta cal situar-la, sumàriament i des del meu punt de vista, en aquests afers que ara resumeixo:
-- El cas Carmel, amb un rerefons complicat i un pretès debat sobre la llibertat d’expressió volgudament tret de context. Tot plegat enmig d’una actuació del Col·legi que no va ser –o no va voler ser-- entesa per a tothom, i que va merèixer posicionaments ben diversos, no sempre ajustats als fets, ni a les circumstàncies, i sobretot a la veritat.

-- El debat sobre l’Estatut del Periodista, i l’actitud i acord adoptat per la Junta de Govern el juny del 2005, que tampoc va ser entesa per tothom i que va generar un seguit d’acaraments poc desitjables, especialment –però no només-- entre el CPC i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). Cal recordar que aquella Junta vam decidir que més que no pas apostar per un Estatut de la professió, el què segurament calia era una llei pel dret a la informació. (I he aprofitat aquest passatge per recordar que la llibertat d’expressió és encara avui una reivindicació i que el seu ple exercici és, també encara avui, una opció arriscada...).

-- El desencadenament d’una doble crisi que afectava directament als mitjans de comunicació (tecnològica i econòmica), i que començava a dibuixar un nou tipus de relacions (laborals, però també professionals), entre empreses i periodistes.

-- Una llei de l’audiovisual que s’estava discutint al Parlament i que seria aprovada un parell d’anys més tard, amb notables canvis en relació al text inicial. Una llei que per cert no ha estat mai del tot aplicada i que a hores d’ara està essent modificada, i que des del meu punt de vista suposa un retorn al control governamental dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC).

-- El llibre blanc de la professió, en el que ja s'apreciava el desgavell i les diferències laborals i professionals que s'han anat agreujant els darrers anys.

-- El debat etern, i a voltes superficial i equivocat, en relació a qui és o no és periodista i els efectes que això té sobre la deontologia professional, i en qualsevol cas l’acceptació de facto de l’existència de com a mínim dues tipologies de periodisme: el de mitjans i el de fonts.

-- I encara, convençut que possiblement no sigui del tot políticament correcte, el fet que el CPC es veiés des d’alguns despatxos –i cito literalment-- com a un cau de “socialistes i de progrés” o de la “crosta socialista” que calia foragitar de la institució col·legial.

La suma d’aquests i d’altres factors és la que va acabar per conformar la tempesta perfecta a la qual feia referència en començar. Una tempesta els efectes de la qual hem pogut anar observant, dissortadament, amb el pas dels dies i dels mesos, tant des d’un punt de vista col·legial com també laboral i professional. I sobre la vessant professional d’aquests efectes voldria posar ara l’accent per reivindicar --una vegada més i d’una manera pública-- el Codi Deontològic del 1992 que, al cap i a la fi, és un manual de bones pràctiques i de compromís amb la societat. També el garant que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que ens fa diferents a aquells que reivindiquen el periodisme ciutadà com a una solució low cost per respondre a la necessitat d'informar, i als arribistes sense escrúpols.

I encara una constatació més, en aquest cas adreçada a l’Administració. En el camí fet fins ara, es nota una gran mancança impròpia d'una societat democràtica com la nostra i que cap govern ha decidit entomar: la Llei de Transparència que hauria de permetre als periodistes l’accés a totes aquelles dades i documents que són d'interès ciutadà i d’aquesta manera millorar també la qualitat de la informació.

Reivindicacions
Arribats a aquest punt de les meves paraules, m’he atrevit a apuntar que per fer front a aquesta situació amb la solvència necessària, només hi havia una sortida: més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i més dret a la informació...

És en aquesta línia que he afegit que hora devia ser de denunciar els periodistes i les periodistes que sense ser ni membres del col·legi ni tampoc llicenciats o llicenciades, actuen fonamentalment en l’àmbit de la premsa del cor i del sensacionalisme. Ho fan com a intrusos i contribueixen a crear una imatge que no es correspon gens ni mica amb la del conjunt de la professió.

He reivindicat també el dret a poder expulsar del Col·legi, o com a mínim denunciar públicament, als periodistes i a les periodistes que incompleixin reiteradament el codi deontològic...

I finalment he demanat que el Col·legi no es quedi al marge de les mobilitzacions sindicals contra la precarització laboral dels joves i l'expulsió de l'ofici de periodistes veterans i veteranes.

Epíleg
Les meves paraules finals han estat per animar a tothom a fer pinya, avui més que mai, entorn el CPC per tal de poder acarar els temps complexes i difícils pels que estem treballant, i he felicitat a la junta de govern per la seva aposta per la formació i pel reciclatge professional, precisament en moments com els actuals.

Josep Carles Rius ha estat qui ha tancat la ronda amb un record emocionat a Josep Ma. Huertas i al que fou secretari tècnic del CPC durant 20 anys, Albert Mussons. També ha fet un reconeixement al personal de la institució col·legial.

Llarga vida al Col·legi!

20 feb 2012

Un redactor de Murdoch: así pudo pasar

Jose Sanclemente
Reconozco que anduve excitado desde el día en que supe que Rupert Murdoch nos visitaría en Fort Wapping. La noche anterior la pasé en la redacción y apenas pude hilvanar unas cabezadas sobre la mesa. Comprobé decenas de veces en mi ordenador que los archivos estuvieran convenientemente borrados, pero no tenía la certeza de que estos no estuvieran en el servidor del Sun.

En la redacción se decía que los de sistemas llevaban semanas haciendo rastreos y copias en presencia de un par de individuos encorbatados. Moore, mi compañero de sucesos y tribunales, dijo que se había cruzado con uno de ellos y que se parecía a un expoli de Scotland Yard que había conocido y que se había pasado a los de anticorrupción de la City.

Todos estábamos prevenidos de que nuestros correos electrónicos estaban siendo monitorizados y, con seguridad, las conversaciones telefónicas también. Mis confidentes ya no querían ponerse al teléfono y yo seguía la información de tribunales por las agencias. El fiscal Thorpe, una de mis mejores fuentes en la Corte de Justicia londinense, que tantos favores me debía, había desaparecido como llevado por el diablo, sin dejar rastro.

Fitz, mi jefe, llevaba detenido varios días. No sabía a ciencia cierta que es lo que tenían contra él. Se hablaba de 30.000 libras que habrían ido a parar a un poli... pero yo no sabía de qué caso se trataba. Le dí mil vueltas a los reportajes que me había encargado en los últimos meses, repasé sus mails y mis notas... y nada de nada. ¿Entonces por qué estaba tan acojonado? No tenía razones para preocuparme, me dije.

En la redacción habíamos celebrado varias asambleas pidiendo que restituyeran los sueldos a los cinco detenidos mientras no se demostrara su culpabilidad. El gerente y los ejecutivos del diario no sabían cómo reaccionar ante nuestras acusaciones de que estaban violando nuestras fuentes al ofrecérselas a la poli y estaban perdiendo el control de la situación. La tensión era tal que sabíamos que solo Murdoch podía arreglarlo. Estábamos convencidos que su visita devolvería el sueldo a nuestros compañeros, entre ellos mi jefe, pero sabíamos que nuestros documentos seguirían fluyendo hacia la poli con la intensidad del Thames bajo el Tower Bridge: Era el pacto que el editor tenía con el Gobierno para que la investigación no descendiera hasta las cloacas.

Dos horas antes de que Murdoch se paseara por la sala de redacción ya había recibido un mail de él dirigido a todo el personal con "la de cal y la de arena”. Además, los de administración se habían ocupado de lanzar el rumor de que en breve aparecería una edición dominical del Sun como demostración incontestable de que el jefe apostaba por el diario. Todo bien preparado. Así callaba las bocas de los que decían que nos cerraban como al News. “Este cuando viene no se anda con hostias, nos va a chapar con la excusa del lío”, decía Jason Veller, el más sindicalista de todos. Le llamábamos lío a lo de los sobornos. Nos parecía más llevadero frente a otros colegas y hasta para la familia y los amigos.
Murdoch entró flanqueado por el director y el gerente. También le acompañaban un par de personas que no reconocí. Se mostraba sonriente saludando a todo el mundo. Cuando llegó a mi mesa me tendió la mano y su cara arrugada se tornó en una expresión acartonada e inescrutable para mí. Hice ademán de levantarme y él tocó mi hombro para que no lo hiciese: “Siga con lo suyo, señor”.

Fueron solo unos segundos. Luego siguió hacia la mesa de Mariam, la de deportes, situándose detrás de mí. Instintivamente, con un gesto torpe, tapé con el diario la pantalla de mi ordenador. Murdoch se apercibió del hecho y posando de nuevo su mano sobre mi hombro me dijo: “The Sun no debe ocultar ninguna información… ¿y usted?"
Para cuando fui capaz de reaccionar, Rupert Murdoch ya había salido de la redacción. Por la noche, a pesar del cansancio, tampoco pude dormir.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

19 feb 2012

Com afectarà la reforma laboral als mitjans de comunicació?

Maite Ruiz
No hi ha dubte que la
reforma laboral aprovada pel Govern del PP ens afectarà de manera negativa, com a qualsevol altra empresa, però si aquesta reforma tira endavant ja ens podem preparar per afrontar tot un seguit de noves retallades tant als mitjans privats com també als públics. La nova llei permet modificar la jornada laboral, els salaris, els sistemes de treball i les funcions quan "existeixin raons económiques, tècniques, organitzatives i de producció". És a dir, ho tenim clar, perquè totes les empreses de comunicació compliran no una, sinó totes les raons al·legables. A més, la llei facilitarà els acomiadaments col·lectius donada la seva reducció d'ingressos o ventes. Acomiadaments que se substituiran per aquests nous contractes Rajoy, es a dir,  contractes d'un any de prova, després del qual et podran acomiadar sense haver-te d'indemnitzar. De veritat necessitem un any per saber si un periodista redacta bé o no? Si fa bé la seva feina o no? Per descomptat que no. Però això permetrà enllaçar un contracte anual amb un altre consolidant una ocupació més precària encara. O el que és pitjor, finalitzat el primer any, et canviaran la funció laboral i et mantindran a l'empresa amb un altre contracte Rajoy any rere any. I si no hi estas d'acord.... ja saps... acomiadament express que no costaràs ni un euro. I què ens trobarem? Major dualitat entre els treballadors, acomiadaments per "causes objectives més que dubtoses" i amb indemnitzacions més baixes, negociacions de convenis despenjats dels convenis col·lectius, contractes més basura si s'escau, gent al carrer,  i bonificacions als empresaris.
Des de l'inici de la crisi s'han comptabilitzat 5.000 acomiadaments de periodistes i la llista no s'atura. L'última mostra la tenim a
El Periódico de Catalunya, que ja ha advertit als treballadors que hauran d'acceptar una retallada salarial del 16% si no volen que apliqui la nova reforma laboral. Ho explica Juan Valera en Periodistas 21. #NoaltijeretazoenPeriodico. I això que El Periódico és el diari més venut a Catalunya (76.314 exemplars). Un suma y sigue a les retallades que estan patint altres diaris --ADN, El Punt Avui (felicitats, per cert, pel nou accionista) i Público--, les ràdios locals, autonòmiques i estatals, i que en breu s'hi sumaran les televisions públiques, amb 8.000 treballadors a les autonómiques i 6.500 a RTVE.
No sé quin futur ens espera. Però sí sé que aquesta reforma laboral no ens ajuda. Així que jo no en tinc cap dubte i el proper
#19F sortiré al carrer a dir No a la Reforma Laboral.
(http://maiteruiza.wordpress.com/)

17 feb 2012

Ai, la premsa! En el fons som uns romàntics...

Gabriel Pernau
Pena, molta pena per la situació que viu el sector de la premsa. No em vull posar nostàlgic, recordar l’edat daurada del periodisme escrit ni plantejar-me què pensaria el pare si li hagués tocat viure aquest final de cicle. Mira que se’ns havia avisat per activa i per passiva del que s’acostava. És més, aquests avisos els havíem escrit molts de nosaltres mateixos per als nostres lectors, però arriba l’hora i resulta que els periodistes no estàvem preparats per a això. Encara que de portes enfora semblem uns escèptics i uns descreguts, en el fons som uns romàntics. Estem tan obsedits a conèixer la realitat dels altres que no ens fixàvem en la que frega la nostra pell. I ara, de sobte, descobrim que el tren és a punt de passar-nos per sobre.

Els diaris de paper desapareixen. Queden les pantalles però el negoci fa aigües. I sense negoci, sense empreses periodístiques que facin diners, és molt difícil que hi pugui haver bon periodisme. I no em parleu de periodisme ciutadà, que una cosa és que qui és testimoni d’un succés enviï quatre tuits explicant el que ha vist i una de molt diferent elaborar una informació clara, objectiva i contrastada d’una forma que resulti atractiva per al gran públic.

Dijous passat,
Dinaw Mengestu, un escriptor que col·labora en alguns dels grans mitjans dels Estats Units, explicava en una entrevista a El País que el van enviar a Uganda per escriure un gran reportatge, de deu o dotze pàgines. Quan vaig llegir que havia tingut un mes per recollir la informació i un mes més per elaborar-la i convertir-la en un text em van venir ganes de sortir al balcó i posar-me plorar. Dos mesos per fer un reportatge! En aquestes vuit setmanes, un periodista de casa nostra hauria escrit ben bé quaranta pàgines de diari!

És cert, el periodista reconeixia que havia estat un luxe, i d’acord, pocs mitjans al món es poden permetre un luxe qatarià d’aquest calibre. Però si baixem al nivell del nostre país ens trobem que les vies per fer bon periodisme s’extingeixen a una velocitat que alarma als periodistes i que hauria de preocupar també a la resta de la societat. Per al periodista, les tarifes han caigut tan en picat que ja no et pots plantejar d’anar als llocs per parlar amb la gent. Tot ho has de fer per telèfon o mail, de pressa de pressa, perquè si ets freelance i et paguen 150 euros la doble pàgina, l’única manera que et surtin els números és que siguis capaç d’escriure el text en dos dies com a màxim. I passar de seguida a un altre tema, que sigui divertit i enginyós, o sexy, com em va aconsellar una vegada un inexpert cap de secció.

Alguns pensareu que els periodistes hem estat uns ingenus i que no hem tocat de peus a terra, que això d’internet ja es veia venir, que la informació es llegirà cada cop més a les pantalles i que la gent vol accés lliure a la informació. D’acord, a això no ens hi hem oposat els periodistes. El problema és que l’euro i els vint cèntims que paguem –en el millor dels casos- pel nostre diari mai han servit per cobrir el que costa fer-lo. El benefici venia de la publicitat. Abans que existís internet els anunciants bombardejaven a tota la població per arribar a aquella petita part de consumidors que podien comprar els seus productes. Com que des que hi ha internet el bombardeig és micro --només va dirigit a les persones o col·lectius que els interessen-- els diaris ja no serveixen per a segons quines campanyes.

Sense publicitat no hi ha negoci, i sense negoci s’han de retallar despeses, acomiadar a gent, tancar corresponsalies a l’estranger o pel territori, reduir el mínim imprescindible el número d’enviats especials i retallar tarifes. Si les coses no canvien, no trigarem a veure algun diari català que només paga els viatges dels periodistes que segueixen al Barça, i que la informació sobre guerres o eleccions s'elabora amb el que qualsevol navegant una mica destre pot aconseguir per internet.

I tot això ens empobreix, fa que la nostra societat sigui menys democràtica i deixa els ciutadans més indefensos davant dels abusos de poder.


Ara bé, les persones interessades a saber què fa Belén Esteban, qui vulgui estar al dia dels últims models d'smartphones i o com ha anat l'entrenament del seu equip de futbol no han de patir. D’informació d’aquesta mai els en faltarà. Les grans cadenes de televisió, Apple o Turkish Airlines ja procuraran de fer-la arribar als seus destinataris de forma puntual.

twitter: GabrielPernau
(http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/)

16 feb 2012

'Premsa en lluita', per què no?

Tomeu Ferrer 
En les circumstàncies actuals i les que previsiblement vindran, caldria que la professió periodística s'armés de nou. En èpoques anteriors davant períodes de gran tensió informativa i social els periodistes ens dotàvem d'un mitjà propi: Premsa en lluita. Un diari que permetia, durant les vagues generals, informar als ciutadans sense mediatització de les empreses ni dels seus encarregats a les redaccions.

Es tractava d'un exemplar únic que editava el Sindicat de Periodistes i que distribuïen periodistes durant les concentracions i manifestacions que es desenvolupaven durant les vagues generals. La confecció d'aquest diari era autogestionària i el finançament es basava en el treball voluntari i en els fons que es recollien durant la seva distribució.

Hi van haver altres experiències semblants a Premsa en lluita. Per exemple, en la dècada dels 90 del segle passat grups de periodistes de diferents mitjans van decidir publicar diversos números d'una revista en format de diari, denominada Diari de la Pau. Era, en aquella ocasió, un periòdic que recollia les informacions i opinions crítiques amb l'escalada bèl·lica que va suposar la primera guerra de l'Iraq. Periodistes i escriptors d'anomenada, com Manolo Vázquez Montalbán, hi van participar activament.

Pensava en la reedició de Premsa en lluita l'altre dia en veure com els treballadors de La Mañana, de Lleida, havien de realitzar una vaga després de no cobrar durant sis mesos. La seva veu només es podia sentir a partir de les xarxes socials d'Internet. Però no es pot oblidar que no tothom té accés a la xarxa, i menys els més pobres.

Pensar en la possibilitat de posar en marxa un mitjà periodístic autogestionat, sense control de les empreses i amb el màxim rigor professional no seria una utopia en aquests moments. Per desgràcia ocasions per publicar un diari d'aquestes característiques no faltaran. Professionals per participar-hi tampoc i a la societat cada cop hi ha més col·lectius que demanden informacions sense filtre ni sense pressió dels grups empresarials o bancaris que condicionen els mitjans tradicionals. Llanço la idea, no sé si algú la voldrà recollir.

Potser el paper és un objectiu molt agosarat, però accedir a la xarxa, tal com es pot veure en aquest bloc, seria possible si hi hagués voluntat entre la professió.

Salut i endavant.

10 feb 2012

Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?

Joan Barrera
S’ha obert, novament, la caixa dels trons sobre el futur de TV-3 i Catalunya Ràdio arran de la modificació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En síntesi, es proposa una major racionalització de les estructures directives, que passen per un enfortiment de la figura del president amb un increment de funcions executives; per la reducció del consell d’administració, amb voluntat de transformar-lo en un veritable òrgan de gestió i no en una simple traslació de les forces parlamentàries; i per la creació d’un nou model empresarial per als mitjans públics de la Generalitat, que aprofiti sinèrgies i sigui capaç de garantir el servei públic i la defensa i promoció del català a un preu assumible en un context de crisi.

Algú em pot titllar d’ingenu per fer aquesta defensa de la reforma, sobretot perquè el debat s’ha polaritzat, barrejant-hi bones intencions, pors lògiques per un canvi de model, interessos polítics no declarats i maniobres ocultes per afavorir grups de comunicació privats. És evident que quan es pretén un canvi d’aquestes característiques en el model audiovisual català hi ha efectes col·laterals, però la suma dels diferents factors no expliquen la veritable causa del repte: afrontar la supervivència de TV-3 i Catalunya Ràdio en un món tecnològicament molt dinàmic i on la fidelització de les audiències, especialment entre la franja de població més jove, requereix un nivell d’audàcia similar a la que van tenir els creadors de TV-3 i Catalunya Ràdio fa 28 anys.

Per una societat que afronta retallades i veu perillar fites tan essencials com l’ensenyament i la sanitat públiques, la tele i la ràdio de la Generalitat no es perceben com un instrument de primera necessitat. Sí, formen part de l’escenari i si algun dia faltessin el quadre quedaria descompost, però és justament la normalitat que tenen els dos mitjans en l’imaginari català on hi ha una part del problema i on cal buscar sortides.

Convé que tothom tingui aquesta premissa molt clara i, a partir d’aquí, que es busquin solucions al gran repte. Ni em proposo ser exhaustiu ni tancar el debat, tan sols apuntar algunes idees a les que, crec, s’hauria de donar resposta.

TV-3, Catalunya Ràdio i les plataformes digitals de les dues cadenes necessiten un canvi de model que les identifiqui davant de la societat com una sola empresa. És imprescindible trancar amb la dinàmica actual, en la que cadascuna treballa per la seva banda. Ho imposa la racionalització de la despesa, però també l’efectivitat per aconseguir els objectius d’estendre el català com a llengua de consum audiovisual en capes de la població, i penso en els joves, on la fidelització és més dèbil.

Si s'actua com empresa, fixant prioritats, definint línies de treball i programació i explicant la inversió, no s'ha de témer la fiscalització ni les crítiques. Al contrari, és un al·licient per defensar els objectius i una bona via per garantir la transparència, a més de frenar el debat sobre la mediatització política. I cal dir que nomenar gestors amb aquest criteri és imprescindible, no com ara on hi ha un pur i simple repartiment de quotes de poder.

Cal, també, un canvi de mentalitat entre els professionals per inculcar-los la idea de que res és permanent i immutable. Qualsevol persona que conegui mínimament el funcionament de les redaccions sap que alterar les dinàmiques internes és una feina titànica. Les redaccions són, aquí i a qualsevol part del món, conservadores i refractàries a modificar els sistemes de treball. Però fer-ho és imprescindible per garantir el futur i s’han de buscar professionals disposats a assumir el repte. Propostes com adaptació, mobilitat, flexibilitat horària, mecanismes de gestió més transversals per optimitzar la difusió de notícies o la programació haurien de formar part del nou marc de treball.

Estem en un moment que ens juguem molt, però cal ambició per assumir el repte de transformar TV-3 i Catalunya Ràdio en empreses de futur. Ambició i repte i no paraules transcendentals que diuen molt poc i entorpeixen la solució.

I els periodistes també hi hauríem de dir la nostra, per evitar caure en el parany de confondre les legítimes aspiracions en una proclama numantina d’interessos corporatius.

9 feb 2012

Mayte Carrasco, periodista, cuídate mucho

Jose Sanclemente
La descarnada crónica de la periodista Mayte Carrasco desde la ciudad de Homs (Siria) que escuché en Hora 25 con Angels Barceló me dio qué pensar. Mayte en cinco minutos describió el horrible panorama de una población que está siendo masacrada por el ejército del dictador Bashar el Asad.
Los cadáveres descuartizados y amontonados en los hospitales, la gente muriendo en sus casas por los bombardeos indiscriminados, la falta de alimentos y un "ejército libre" en la oposición, sin recursos, intentando proteger a una población atemorizada.
Sigo en Twitter a Mayte Carrasco, una periodista freelance que ha vivido varios conflictos internacionales, y va y le dice a Pérez Reverte: "Gracias por acordarte de los parias del periodismo". Y Angels Barceló, casi tan nerviosa como Mayte le dice: "Cuídate mucho". Y ella reconoce que pasará esta noche con mucho miedo y preocupación.
Los disparos del ejército del dictador sirio siguen su cadencia inexorable. Nada les detiene. La apuesta de Bashar el Asad es más sangrienta que la de Gadafi. Obama dice que no hay que intervenir militarmente , que hay otro tipo de soluciones. El Consejo de Seguridad de la ONU, ese órgano inútil en los momentos decisivos en que los vetos de los grandes países llevan a la paralización de las acciones para proteger a los ciudadanos y que sus resoluciones se las salta a la torera, como en Irak, el Gobierno americano, ese órgano, digo, muestra su preocupación. Nada más.
Pero Mayte está ahí esta noche de matanzas e impotencia, pasando miedo, hablando con la gente que cruza "la avenida de la muerte" de Homs, que no tiene claro que la OTAN deba intervenir contra el ejército asesino de ciudadanos de Bashar el Asad. "Dicen que, si entra la OTAN, arrasarán las ciudades y los muertos se contarán por miles". Vaya mundo civilizado que nos ha tocado vivir, Mayte.
Y yo me angustio contigo, Mayte. Tu crónica debería escucharla Obama y el Consejo de Seguridad de la ONU y hasta el propio dictador sirio, pero no lo harán y miles de muertos se amontonarán sobre las conciencias de los que gobiernan el mundo civilizado.
Cuando escuchaba tu voz angustiada, pero decidida, pensaba que hay que tener algo especial para enfrentarse a ese periodismo de trinchera y comprometido, que hay que querer mucho más que a uno mismo a esa profesión, la de periodista, para pasar esta noche y muchas más con ese miedo humano y natural para poder contarnos la verdad de lo que está pasando.
Mayte cuídate mucho porque te necesitamos. No estás sola.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

7 feb 2012

'La Mañana': quan els periodistes prefereixen l'atur a seguir com ara

Tomeu Ferrer
La vaga indefinida de la plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat lamentable que afecta la professió periodística. Ras i curt, els treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur .
Curiosa aquesta situació en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec de mitjans per operar. Fins i tot, els hi havien tallat la calefacció. A Lleida!
Més enllà del grau d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà, vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana: no pagar durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el Govern socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.
Això que explico no afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.
Sense ser tant radicals, hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.
Però tornem a La Mañana. Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de La Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense conseqüències.
El més trist és que aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com ara.
Tota una llàstima en un diari que va néixer de la mà d'Emilio Romero fruit de l'ocupació de Lleida durant la Guerra Civil. El periodista falangista rebia al seu despatx amb camisa blava i amb pistola i corretjam. Va ser un mitjà aperturista durant la transició, amb Emilio Rey i Josep Antoni Rosell Pujol. I amb la privatització, el seu primer equip periodístic el va somniar en un procés que havia d'acabar convertint-lo en un mitjà plenament democràtic i en català.

6 feb 2012

La niña vidente de Artur Mas

Jose Sanclemente
Tengo cierta sensación de que el PP va a ser drástico e intransigente con los medios públicos. Las primeras insinuaciones, porque el PP primero insinúa y luego ejecuta, van por el recorte en TVE. Para ello, lo mejor es ejemplarizar y empezar por dinamitar los programas de mayor audiencia y calidad como algunas de las series más galardonadas. Si lo hacen con lo más relevante tienen excusa para llegar hasta lo más elemental, claro está, sin perder el control.
Lo que vale para el PP, vale para la mayoría de los gobiernos autonómicos, en especial el de Catalunya.
Todo apunta a que vamos a conjugar el verbo privatizar hasta la saciedad. Si están dispuestos a abrir la mano para privatizar las costas del país en pro de reactivar la economía de unos pocos, como no lo van a hacer con los informativos de las televisiones. La única condición viene dada por lo de siempre: quienes pueden acceder a las privatizaciones son solo los que ostentan el poder económico, sea en las empresas de comunicación o en la construcción y la sanidad.
Todo va a valer en los medios. Lo veremos al tiempo, ya lo estamos viendo. Se concedieron televisiones digitales a medios nacionales que están arrendadas ahora a multinacionales, se les impuso un contenido de servicio público y nos emiten, como en Catalunya y en muchas otras comunidades, programas de videntes, tarotistas y teletiendas que hacen dinero con la ignorancia ajena y los operadores de telefonía.
En Catalunya, donde tenemos un Consejo Audiovisual que debía controlar este tipo de aberración y programas engañosos, se está aplicando la política del avestruz. Nadie osaría sancionar e incluso obligar al Grupo Godó, editor de La Vanguardia, a que dejara de alquilar su licencia a la empresa, cuyo canal le llaman, tiene narices, Estil de Vida, que programa día a día a la niña vidente, que soluciona nuestros problemas de salud, amor y dinero a cambio de unos cuantos euros por minuto de llamada telefónica.
Yo casi prefiero que siga "la niña de Artur Mas", que debe ser hermana de "la niña de Rajoy", a cambio de que desaparezca un órgano como el Consejo Audiovisual, que nos cuesta tanto o más dinero que llamar al  806 de la vidente. Por lo menos todo sería más barato, transparente y menos hipócrita.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

4 feb 2012

La Gioconda encara dóna exclusives

Andreu Farràs
Com m’agradaria haver estat en la pell de Martin Bailey fa dues setmanes. No el conec de res, però envejo el que va viure a Londres a mitjans de gener. Bailey és un periodista que col·labora a la revista mensual britànica The Art Newspaper. Fa dues setmanes va anar a una conferència d’experts en l’obra de Leonardo da Vinci. Restauradors, historiadors, conservadors, artistes, museòlegs,... Un rotllo per a la majoria dels humans i segurament apassionant per a una minoria, com passa en tantes aficions i professions. Bailey hi va anar per feina. No estava convidat, como no ho estava cap altre representant de la premsa. Però té bons contactes a la National Gallery i es va colar. Cap participant a la trobada sabia que entre els assistents es trobava un reporter, un membre de la canallesca; tot i no pertànyer a cap tabloide anglès, era igualment indesitjable. Ana González Mozo, una de les ponents, es pensava, per tant, que es trobava entre gent de confiança. I va cometre una indiscreció que després lamentaria. Ana és una de les especialistes del Museu del Prado que s’han encarregat durant dos anys de la investigació i restauració de l'anomenada Gioconda de la pinacoteca madrilenya, una obra considerada menor en tractar-se d’una rèplica de l’original de Leonardo que es creia que havia estat realitzada molt després per un artista flamenc desconegut.
            Ana va explicar als seus col·legues reunits a Londres que, al restaurar la Mona Lisa del Prado, van descobrir que aquella obra no havia estat pintada molts anys després sinó que era coetània de l’original de Leonardo; que sota el fons negre afegit dos segles després hi havia el mateix paisatge de muntanyes toscanes que a La Gioconda original, i que l’autor de la rèplica era amb tota probabilitat Francesco Melzi, aprenent i amant de Leonardo da Vinci. Per tant, La Gioconda del Prado havia estat pintada al mateix temps que la del Louvre i havia sortit del mateix taller del geni florentí. Ana va revelar als seus col·legues reunits a la National Gallery una informació extraordinària que no tenia previst veure la llum pública fins al 23 de febrer. Per aquell dia, el Museu del Prado havia convocat una conferència de premsa internacional per exhibir la seves troballes. Però Martin estava allà, escoltant la primícia, l’exclusiva mundial, una revelació que capgiraria un capítol de la història de l’art, ja força acostumada a revisar atribucions i desatribucions d’autors i obres. Això sí que era un veritable codi Da Vinci! Al publicar-ho dimecres passat a The Art Newspaper, Martin va crear tant enrenou en la premsa internacional, que va obligar els responsables del Prado a avançar la seva roda informativa. Quina sort la del Martin! Va aconseguir complir aquella vella definició que no sé qui va donar del que és notícia: és allò que algú –sovint poderós-- no vol que el públic conegui. A quin periodista no li agradaria colar-se en un Consell de Ministres? O en una reunió al Despatx Oval? O als vestidors del Barça o el Madrid? O al consell d’administració del Santander, BBVA o Caixa Bank quan es parlen de les fusions i desaparicions bancàries? Es clar però que, per treure de tots aquests llocs titulars de primícies, s’ha de saber de política, d’economia o de futbol com en Martin Bailey en sap d’art. Sovint hi ha periodistes que els noticiots ens passen per davant dels morros i no els sabem veure. Perquè no estem prou preparats ni tenim prou experiència. O no sabem preguntar. O no ens deixen preguntar. O no volem. I, de totes maneres, sovint no cal volar tan amunt. De vegades, l'exclusiva mundial que reboten totes les agències de premsa ens somriu com una preciosa gioconda en una avorrida trobada de restauradors d'art.  

1 feb 2012

Anatomía de un diario: 'El País'

Jose Sanclemente
El diario con más ventas en España, El País, es para sus casi dos millones de lectores el diario más completo de España. También, y por ello, es un periódico al que sus afines exigen mayor nivel de compromiso y calidad.
La identificación de los lectores con este producto de convivencia diaria es tal que el sentido de pertenencia genera una confianza que no debe defraudarse, so pena de recibir las críticas más ácidas y, sin embargo, cuando se alinean con la mayoría solo cabe esperar alabanzas mesuradas o silencios.
Sería absurdo pensar que los lectores de El País están solo en la izquierda sociológica, como lo es aseverar que los de El Mundo, el segundo diario en ventas, están en las antípodas. La gente de El País está en un abanico más amplio que el que representan los articulistas y editorialistas del propio periódico. Y eso es algo que los que hacen sus páginas diariamente no deben y no suelen olvidar.
Cuando El País fuerza sus equilibrios, tensa sus límites y hace sus apuestas, toma unos riesgos que no siempre son medibles y controlables. Y eso no es necesariamente malo para un diario que lucha por seguir vivo. Pongamos el ejemplo del pasado fin de semana en la apuesta del diario por Rubalcaba frente a Chacón, que ha obligado al equipo del primero a tuitear que ellos no estaban detrás del reportaje, y a los chaconistas heridos a buscar consuelo en otros medios de la competencia. Algunos lectores, del amplio abanico como digo, se rasgaban las vestiduras por no ver imparcialidad y sí cierta "ojeriza" en el tratamiento de los Roures y Barroso de la exministra frente al apoyo incuestionable de Felipe González al exvicepresidente de Zapatero.
Pienso que eso forma  parte esencial de un diario, que debe mostrarse  tal como es y, sobre todo, como piensa. Porque los diarios piensan. No son solo un amasijo de páginas ordenadas con prioridades escogidas, sino que tienen su corazoncito y hasta su alma. Y es que El País es humano y como tal tenderá a buscar su espacio en cada momento. No hay por qué ser drásticos e inflexibles pensando que el diario más leído de España no tenga derecho a ser un lobi de papel. Es más, si quiere sobrevivir, debe tener el necesario poder para ejercer de contrapoder y más aún en estos difíciles momentos en el que a nuestro presidente del Gobierno se le ha escapado en petit comité que "lo más duro está por llegar".
A El País, por ser el primer diario, solo le deberíamos pedir que no deje pasar una medida de este Gobierno sin mirarla con la lupa de la crítica, para que no valga todo como está valiendo hasta ahora en este despiste en el que estamos dispuestos a aceptar todo lo que nos digan y nos impongan, en nombre del maldito déficit que nosotros no hemos provocado.
Si El País se lo cree tendremos al primer diario, y hasta al segundo, del lado de la mayoría de los ciudadanos y quizás eso que llaman la marca de un periódico se pueda consolidar en un arma defensiva vital para los ciudadanos.
Para ello los que manejan el grupo PRISA, editora de El País, tienen que creérselo cada día. A veces pienso que lo intentan.