El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 dic 2021

El CIC recomana a les ràdios que no confonguin periodisme i publicitat a les seves transmissions

El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) recomana a les emissores de ràdio que no barregin ni confonguin periodisme i publicitat en els seus programes informatius, en general, i, en especial, a les transmissions esportives. La recomanació del CIC és reiterada en la resolució de l’expedient obert arran d’una queixa expressada en un article de PAIOS sobre els anuncis de Caixabank que durant 'La Transmissió de Torquemada' de Catalunya Ràdio locuta el mateix col·lega Ricard Torquemada.

Com que el quadern PAIOS és una de les parts implicades en aquest
Bernat Soler (esquerra) i Ricard Torquemada.

litigi, el més convenient és que el lector pugui interpretar el que diu el CIC a través del text de les observacions formulades pel mateix organisme a les al·legacions de les dues parts i de l’acord final. Per llegir tot l’expedient es pot clicar aquí. Ara el que caldria veure és si Catalunya Ràdio i les altres emissores interpel·lades segueixen les recomanacions del CIC. A continuació, un ampli extracte de la resolució del Consell de la Informació:

Les observacions i l’acord del CIC

Sense voler ser exhaustius, hem de considerar els principals punts de la queixa i de les al·legacions anteriors. Respecte la queixa, el principal argument que porta a considerar que s’ha vulnerat el criteri 7 del Codi Deontològic és el de que, mentre s’està desenvolupant un partit de futbol del Barça, s’encaixen en el programa frases publicitàries que pronuncien els mateixos periodistes interrompent la narració de les incidències del partit sense cap element indicatiu que posi en guàrdia els oients de que es va a produir a un tall publicitari. No es qüestiona, per tant, la licitud de que durant la transmissió en joc efectiu es procedeixi a fer publicitat o patrocini de l’emissió, en lloc d’esperar als temps morts. La vulneració es produeix, segons sembla que interpreta l’autor de la queixa, perquè qui emet verbalment la publicitat és el propi locutor o l’analista esportiu, cosa que pot comportar la confusió dels oients respecte a si és mera publicitat o és una recomanació personal de qui radia, el que suposaria “una fórmula de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. (criteri 7, paràgraf 2).
 
Per evitar aquesta situació, el queixant proposa que les frases publicitàries “es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu “no informativa” o “no periodística”, sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió”. Respecte les alꞏlegacions del Sr. Torquemada i de Catalunya Ràdio, hem de fer les següents consideracions: 

a) Que el Sr. Torquemada no pertany als serveis informatius de la CCMA, sinó que és director de la transmissió dels partits del Barça per establir-ho així el contracte atorgat entre Catalunya Ràdio i la productora del propi Sr. Torquemada contractada per portar a terme el programa “La transmissió d’en Torquemada”.
 
b) Que el locutor Sr. Bernat Soler no intervé personalment en l’emissió de la publicitat de Caixabank. 

c) Que la CCMA és l’encarregada de l’explotació i política comercial del programa i que els contractes publicitaris vinculats als programes que s’emeten, els subscriu la CCMA amb els corresponents anunciants. En conseqüència, l’única participació que té el Sr. Torquemada en la publicitat del programa mentre el partit de futbol s’està jugant, és la locució personal de la publicitat que ha contractat la CCMA amb Caixabank.

d) Que, malgrat que ho negui el Sr. Torquemada, la seva participació en 'La transmissió d’en Torquemada' és informativa sobre el que està esdevenint en aquells moments en el terreny de joc juntament amb el locutor del partit, entre altres coses perquè actua com a director presencial i participatiu de l’emissió mitjançant la seva veu, fent l’anàlisi futbolístic del que està succeint en el terreny de joc en el que inclou també elements informatius.

Sobre l’aplicació de l’article 7 del Codi Deontològic a la queixa presentada


L’article 7 del Codi Deontològic disposa en el paràgraf segon que “Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. I en el paràgraf tercer: “Com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar que posi em qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”.

En aquest aspecte cal tenir present també el fulletó que té publicat el CIC sobre conflictes d’interessos. En la recomanació 1 declara que “els mitjans de comunicació han de preservar, defensar i promoure la diferenciació entre publicitat i continguts periodístics. Els continguts periodístics (d’entreteniment, informatius, etc.) poden tenir el format que es consideri més oportú, però mai no han de disfressar la presència de la publicitat. La ciutadania té dret a poder distingir quan li arriba un missatge periodístic i quan es tracta d’un missatge publicitari per tal de fer-ne la valoració oportuna”.

En la resolució de la queixa que ens ocupa cal ajustar el criteri 7 del Codi Deontològic a les transmissions dels partits del Barça per Catalunya Ràdio que inclouen interrupcions publicitàries radiades personalment pel Sr. Torquemada mentre s’està jugant el partit de futbol. La primera qüestió a considerar és si en la realitat es pot produir en l’oient una confusió entre informació i publicitat atenent al format del programa “La transmissió d’en Torquemada”. Vegem el que diu l’article 1 del fulletó editat pel CIC, abans citat: “Els mitjans de comunicació han de preservar, defensar i promoure la diferenciació entre publicitat i continguts periodístics”. Aquesta regla s’ha d’interpretar a través del que el mateix article completa dient que els mitjans “mai han de disfressar la presència de la publicitat. La ciutadania té dret a poder distingir quan li arriba un missatge periodístic i quan es tracta d’un missatge publicitari per tal de fer-ne la valoració oportuna”.

Escoltant els partits del Barça per Catalunya Ràdio, podem observar que la transmissió del que està succeint al camp de futbol no seria correcta si ens atenem a la necessitat de diferenciació explícita entre: la narració i l’anàlisi futbolístic d’un partit en directe en el que es descriu el que està passant en aquells moments al camp de futbol; i el tall de veu que s’insereix vocalitzat per un dels locutors sense un avís explícit de que s’està procedint a uns segons de publicitat. Però en casos com el que ens ocupa, i donat que les especials característiques de la informació radiofònica així ho aconsellen, no hem de recórrer només a la fórmula general de diferenciació explícita, sinó que hem d’aprofundir en si el ciutadà pot distingir fàcilment si el missatge que li està arribant és periodístic o és publicitari.

En la radiodifusió d’un partit de futbol l’atenció de l’oient està posada en l’esdeveniment esportiu (informació). Tot el que s’allunyi del món del futbol (com pot ser la publicitat), l’oient ho considera una intromissió no desitjada o un peatge que s’ha de pagar per al finançament de l’emissora, a la qual cosa està acostumat, però en cap cas confon una vinculació esportiva i unitària entre les dues situacions. No és dubtós que l’oient distingeix clarament entre un partit de futbol i la publicitat o el patrocini d’una marca que res té a veure amb les competicions del futbol. En aquest sentit considerem que, en el cas que comentem, la publicitat de Caixabank no queda disfressada en la informació, sinó que l’oient percep nítidament que és publicitat perquè no té cap relació amb el partit que s’està jugant.

Una segona qüestió a considerar és la fórmula publicitària que s’empra per introduir la publicitat. Segons el paràgraf segon de l’article 7 del Codi: “Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. En el cas que es ocupa, no podem extreure del format del programa que hi hagi cap intencionalitat “deliberada” de relacionar o confondre la publicitat de Caixabank amb una informació periodística per les mateixes raons apuntades al paràgraf anterior. És més, les característiques de les interrupcions publicitàries que s’han esmentat al final del punt 5 anterior (“Caixabank amb l’esport sempre...”), expressen per sí mateixes que es tracta d’una publicitat sense relació amb la informació dels esdeveniments del partit que s’estan narrant.

Per aquestes raons considerem que no hi ha vulneració del criteri 7 del Codi Deontològic. No obstant, volem afegir que hi ha fórmules radiofòniques molt més adequades amb la norma ètica de diferenciació entre informació i publicitat, entre elles les que proposa el queixant d’excloure de la locució de la publicitat els periodistes que narren o analitzen l’esdeveniment esportiu, és a dir, els que fan informació. Concretament, el Sr. F. proposa que les frases dels talls publicitaris “es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu “no informativa” o “no periodística”, sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió”.

A partir d’aquestes consideracions, el Consell de la Informació de Catalunya, un cop debatuda la queixa presentada pel Sr. A.F. relativa a la inclusió de publicitat en les narracions dels partits del Barça emeses per Catalunya Ràdio, adopta el següent


ACORD:

1. El CIC considera que no hi ha hagut vulneració de l’article 7 del Codi Deontològic del Colꞏlegi de Periodistes de Catalunya.

2. Tanmateix, recomana a Catalunya Ràdio i a les altres emissores que retransmeten per ràdio partits de futbol o esdeveniments esportius, que la presència de publicitat en el curs de la narració esportiva ha de fer-se de manera que la ciutadania pugui distingir nítidament –a través de fórmules de diferenciació, com l’assenyalada pel Sr. F.- si el que li està arribant és un missatge periodístic i bé es tracta d’un missatge publicitari per tal de fer-ne la valoració oportuna”.

2 dic 2021

Com més palla, menys agulles

Josep-Maria Ureta
La gran paradoxa del periodisme en l’era digital és que mentre tenim a l’abast eines de recerca i confirmació que mai hauríem somniat que fossin abastables, cada cop és més difícil i problemàtic exercir la base de l’ofici de periodista: comprovar abans de publicar.

Hi ha també tot un corrent d’anàlisi del periodisme actual que
expliquen que la precarietat i baixa solvència de les noticies que s’escampen es deu a l’entorn de l’exigència primordial de la immediatesa, estar 24 hores sobre 24 en actiu.

De com s’ha arribat a aquest escenari i els efectes perniciosos que provoca es pot llegir a dues noves aportacions de textos que estan més a prop de la recerca i anàlisi que dels ja nombrosos llibres/promptuari de com combatre les noticies apòcrifes. Tot i que els autors d’una o altra tendència coincideixen sovint en molts dels diagnòstics.

Hi ha dos nous llibres provinents, com gairebé sempre, del món anglosaxó i que posen el focus en els mals que afecten l’entorn de la informació basada en les dades. No entren, gens, en la condició i limitacions de l’ofici de periodista, si no més aviat en els efectes de la difusió de les noticies mancades de criteris bàsics de comprovació, i sovint per les subtileses que proporciona el domini del món de les estadístiques. La versió en castellà dels dos llibres acaba d’aparèixer. Ambdós son una reflexió sobre l’agent de canvis tan importants en pocs anys com ho van ser als segles XIX-XX una cadena que enllaça l’electricitat, el motor d’explosió i el binomi ordinadors-digitalització.

Autors reconeguts en el seu camp


Referències. Bullshit. Contra la charlatanería (Capitan Swing), de Carl Bergstrom i Jevin West; i 10 reglas para comprender el mundo (Conecta, PRH) de Tim Harford. De la dificultat de traslladar el títol a la comprensió lectora n’és prova que en el primer cas, el terme 'bullshit' no és pas en la seva primera accepció corrent (merda) si no un ús molt al·legòric i col·loquial que té desenes de possibles traduccions. Des del castellà 'chorradas', 'bulos', 'patrañas', fins als nostrats xerrameca, collonada, fotesa i un llarg etcètera. El text de Hardford també precisa que escriu sobre “com els números poden explicar (i millorar) el que succeeix” (o sigui, no ho fan).

Complement sobre els autors. Bergstrom és professor d’universitat conegut als EUA per ser un perseguidor de les recerques científiques de baixa qualitat i sovint deliberadament alterades. Llàstima que escriu al principi de la pandèmia (març del 2020), però aporta prou orientacions sobre com malfiar dels treballs que es fan dir “segons un estudi fet a la universitat XX... “Com és ben sabut...”. Li dona suport l’expert en dades West. Per la seva banda, Harford reapareix una dècada després de publicar un dels llibres de més èxit sobre les entranyes del periodisme econòmic: El economista camuflado (Conecta, 2011), on aporta la seva experiència com a redactor del 'Financial Times' i col·laborador de diverses publicacions i emissores britàniques i nord-americanes.

Bergstrom y West ens aporten una munió d’exemples de com les publicacions, des de diaris fins a revistes científiques de molta nomenada, van des de l’engany dissimulat fins a la mentida deliberada. Dir que “una pel·lícula no és dolenta” no vol dir que sigui bona, raonen, o bé que algú “no beu mentre treballa” ¿vol dir què? O que “la nostra empresa té uns beneficis superiors a la mitjana del sector”, sense dir quina és la mitjana, son exemples triats com habituals però que delaten sobreentesos improcedents.

Anem a fets més seriosos. A l’atemptat amb explosió de bomba de la marató de Boston del 2013 es va dir durant dies (amb imatges borroses incloses) que havia mort una nena amb el dorsal 1035. Pregunta fàcil: ¿algú ha vist criatures corrent 42 kilòmetres i escaig? Jonathan Swift ja deia que la falsedat vola i la veritat camina coixa.

Pujant de graó: els algoritmes dissenyats per captar l’atenció de la gent militant del què sigui: religió, partit, terraplanistes, antivacunes. O un joc per detectar fiabilitat: 'Which Face Is Real. com'. Qui assegurava “científicament” que es podia deduir si algú és un delinqüent amb sofisticadíssims programes i algoritmes sobre fotografies havia fet trampes (adonant-se o no) des del principi: hi havia fotos reals de delinqüents barrejades amb fotos provinents dels arxius de documents com el passaport o el DNI. ¿Tots posen la mateixa cara davant la càmera?

Recuperar la lògica


Hem dit que no es tracta d’un llibre de temes banals. Bergstrom i West ens aporten sobre tot les bases sobre com distingir entre correlació, causalitat i conseqüència. Nocions de lògica clàssica que fa anys que tenim rovellades en nom de la immediatesa. Exemple clàssic: els anys que es va trigar a admetre que hi ha una relació directe entre fumar i tenir càncer de pulmó, malgrat que hi ha fumadors que no morin d’aquesta malaltia i altres que moren de càncer de pulmó sense haver fumat. O la ignominiosa falsedat de que les vacunes provoquen autisme. Probabilística suficient i necessària és el què hauríem de tenir present. Cal recordar aquí que el premi d’Economia del Banc de Suècia en honor d’Alfred Nobel d’enguany ha premiat precisament a tres investigadors dels principis de causalitat en l’economia en els seus treballs més científics.

“Si res ens sembla massa bo per ser veritat, probablement sigui fals? ¿Qui m’ho diu, com ho sap, què m’està venen? El 'bullshit' deriva d’una absoluta indiferència per la veritat”, conclouen els autors.

Per la seva banda, Harford parteix de que ja es prou conegut el seu posicionament sobre com es gesta, és difon i s’entén la informació econòmica. Sobre aquesta experiència elabora 10 principis de comprensió de l’actualitat, fistonejades d’exemples extrets aleatòriament i sense precisar, perquè no cal, qui i on ho han publicat. Son prou comuns.

El primer que torna a avisar en Harford és que cal no deixar-se portar pels sentiments de qualsevol simpatia, mantenir distància i, novament, precaució sobre qualsevol reportatge massa innovador que porti aval científic. No ens enganyem: el mercat de publicació de textos científics no prou verificats, sovint pagats, també a revistes de renom llegendari, ja tampoc son de fiabilitat total. Hi ha un mercadeig no tan diferent, en la seva essència lucrativa, del que fan publicacions i canals de TV sobre xafarderies de color rosa.

Gràfics massa cridaners


Un exemple ben curiós: un il·lusionista que es diu Derren Brown va emetre en el seu programa de TV un vídeo, sense editar, en què llençant una moneda a l’aire va sortir cara 10 vegades. Totalment cert, sense manipulació de les imatges. Però faltava una “petita precisió”: es van necessitar 9 hores de gravació per obtenir el 10 sobre 10. Amb una sola consulta a un expert en estadística hauria estat suficient per saber que la possibilitat de 10 vegades seguides traient cara és una entre 1.024.

Harford desaconsella els càlculs d’impacte però difícils de comprovar o, senzillament, mal fets per culpa de no dominar la calculadora, posats a ser comprensius. L’exemple de què costaria a cada mexicà un metre de mur de separació amb els EUA o calcular el deute públic dels mateixos EUA a partir de quants bitllets de dòlars apilats serien necessaris per arribar a la Lluna pot ser molt atractiu, però poc útil. En el darrer cas, sumen 6 vegades la distància Terra-Lluna, però potser és més entenedor dir que a cada nord-americà li corresponen 70.000 dòlars del seu deute públic.

El periodista del 'Financial Times' fa referència sovint a textos literaris. Mereix especial esment el seu recordatori del conte de Jorge Luis Borges del 1941 'El jardín de senderos que se bifurcan', el fracàs d’un escriptor xinès i el disseny d’un laberint on tot el que s’oculta és el pas del temps sense trobar cap solució. El laberint com a metàfora del poder de qui l’ha dissenyat.

“Ser a l’hora ocell i cuc per entendre la informació”, proposa Harford, dues visions complementàries. Completat amb una actitud sempre crítica davant de dades de les quals no s’explica clarament l’origen, revisar els gràfics i quines combinacions proposa, i no sempre desconfiar de les dades públiques. INE i CIS manegen més dades que qualsevol empresa privada.

Heus ací com gràcies al món de la digitalització i els algoritmes potser no hem de tornar a la vella dita de “destriar el gra de la palla” pero sí a l’altra de saber buscar “l’agulla [la veritat informativa, sovint canviant] en un paller” que cada cop és més immens i a sobre sospitosament podrit.

30 nov 2021

Mar de Fontcuberta, una voluntat d’acer, un cor d’or pur

Gabriel Jaraba
Està traspassant cap a millor vida, a poc a poc, tota una generació de periodistes, la dels qui, als anys 70, els més joves de les redaccions d’aleshores, van prendre l’opció de combatre el règim franquista i alhora servir els seus conciutadans treballant per a que puguéssin gaudir del seu dret a una premsa de qualitat. Fa pocs dies, Antonio Franco; ara mateix, Mar de Fontcuberta, tots dos membres del Grup Democràtic de Periodistes, una organització il·legal (fundada el 1966) que considerava que la democratització de les redaccions, els mitjans i la societat eren les tres potes d’un sol tamboret (una idea que en ple franquisme semblava altament revolucionària… i ara també).

Entrar en el Grup Democràtic de Periodistes era difícil, més que en
algun petit partit d’extrema esquerra de l’època. En ell hi podies trobar des de comunistes ortodoxos i esquerranistes heterodoxos fins democristians i membres de l’ala progressista de l’Opus Dei. De fet era el nucli central de la professió periodística a Barcelona, i va arribar a ser l’embrió fundacional de l’actual Col·legi de Periodistes. Mar de Fontcuberta va destacar ben aviat d’entre els seus membres, no només perquè era dona i jove sinò perquè contradeia la moderació que orientava la línia del grup. Els qui aleshores creien prioritària aquesta orientació –en la línia d’altres grups civicopolitics com el Sindicat Democràtic d’Estudiants o la mateixa Assemblea de Catalunya —la podien considerar una persona ultraesquerranista i radical, perquè formava part d’un partit que ho era; avui, després de tot el que hem vist i suportat, podem dir de les posicions de la nostra enyorada companya, que massa poc.

La Mar malfiava dels empresaris i les èlits barcelonines perquè els coneixia bé, per raons d’origen social. Quan els qui procediem de famílies treballadores i en alguns casos força modestes ens sorpreniem de la falta de visió adobada amb una gasiveria incontenible que mostraven els nostres patrons del sector de la premsa mentre que ella es lliurava a promoure una cooperació (acció) directa entre treballadors de la informació i moviment democràtic de barris. Eren lectors conscients i actius el que els nostres periòdics necessitaven i no el vist-i-plau d’un o altre mandarinatge cultural o institucional. Però Mar Fontcuberta va protagonitzar una aventura periodística singular: el setmanari 'Mundo', de gran qualitat, dedicat a la política internacional, que parlava per ella i donava fe de la seva extraordinària solvència, com la d’altres professionals que la van acompanyar: Amparo Tuñón, Manuel Fernández Areal, Lluís Molla, Eduardo Álvarez Puga, Josep Lluís Gómez Mompart o Ramon Serrano.

La mesura del que era capaç la va donar quan va accedir a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (que és com es deia aleshores). Alguns periodistes de fornades anteriors despreciaven la nova fòrmula de formació universitària de periodistes amb la qual la UAB era innovadora, però Mar de Fontcuberta s’hi va implicar: no només hi va fer de professora sinò que va cursar el doctorat. Publicà uns textos teoricopràctics que avui són clàssics de l’estudi de l’escriptura periodística i va promoure a la facultat una actitud d’exigència i excel·lència. Va sorgir aleshores una Mar de Fontcuberta acadèmica que anava molt més enllà del periodisme de base i de l’activisme popular: una insospitada capacitat de fomentar equilibris i contrapesos la va fer degana de la facultat i dinamitzar un entorn massa sovint “tempestuós i turmentat” com fa poc l’ha descrit Manuel López. La doctora De Fontcuberta va saber projectar cap al futur una facultat de comunicació amb voluntat acadèmica que podia ser més que una escola.

La recerca de futurs possibles va dur la Mar de Fontcuberta a buscar nous horitzons a Xile, on va esdevenir professora titular de la Pontificia Universitat Catòlica, i a la gestió de màsters en comunicació i educació, allà i a Barcelona. El prestigi que es va guanyar a Bellaterra es va estendre a tot l’àmbit comunicacional hispanoparlant i la va convertir en un nom acadèmic de referència.

Vaig tornar a veure la Mar fa poc, en un dels viatges que de tant en tant ella feia a Barcelona. Vam compartir aules i passejar per passadissos, entre abraçades i somriures. La trobada em va fer feliç i em va retornar la imatge d’algú que era molt millor que el que jo havia imaginat. Com deia el gran Giorgio Gaber, alguns érem comunistes. Però d’altres, a més, eren bones persones.

26 nov 2021

Mar de Fontcuberta ens ha deixat

Manuel López
Se’ns ha anat la Mar de Fontcuberta i tot el que trobareu a la wikipedia i a diferents webs d’internet és el seu currículum acadèmic. Però hi ha més. Jo la vaig conèixer quan s’acabava el franquisme i coincidíem en reunions clandestines per veure d’accelerar el pas cap a la democràcia i, si es pogués, cap el comunisme (ai!).

Ella procedia d'una família de la noblesa catalana. "Dama del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña". I així ho diu la necrològica publicada dimarts a 'La Vanguardia'. I això ho posava per damunt dels seus càrrecs acadèmics guanyats a pols: catedràtica, ni més ni menys!

Ella i jo, cap a principis dels anys 70, ens movíem en cercles diferents, però paral·lels. Muntàvem plataformes d’agitació lluny del PSUC. Molt dinàmiques, però improductives. Ella va ser de les poques que no va a anar a parar al “partit”, és a dir, al Partit Socialista Unificat de Catalunya. 

Més aviat es movia en els cercles d’extrema esquerra intel·lectual propers al trotsquisme, més o menys, és clar, perquè no es repartien pas carnets.

Va treballar al Grupo Mundo, en diferents espais, i per a Radio
Fontcuberta (asseguda a l'esquerra), amb els altres
col·laboradors de 'Grama' Josep Pitarque,
Humbert Roma, Eugeni Madueño, Elvira Ruis
i Agustina Rico (Foto: P. Madueño)

Nacional d'España (RNE).
Encara la recordo entrevistant-me un dia que encapçalàvem una manifestació i ella portava el micro per recollir les nostres paraules, les paraules dels qui organitzàvem la marxa.

Desprès es va anar a la incipient Facultat de Ciències de la Informació, més tard amb el nom de Facultat de Ciències de la Comunicació, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Aquí va fer carrera. No pas a través de trampes o endolls, sinó que s’ho va guanyar a pols. Quan jo vaig entrar a la UAB ella ja hi era. La recordo organitzant assignatures, grups, dinamitzant el centre, d’on va ser degana.

Va tenir molts càrrecs i sempre la recordarem amb molta estima perquè, a diferència d’alguns companys de facultat, la Mar sempre buscava el pacte, els acords, les vies per tirar endavant una facultat molt turmentosa i turmentada.

La Mar mai va manipular per ascendir. Es va guanyar la titularitat i desprès la càtedra. I se’n va anar a Xile a fer uns cursos i es va quedar. Es va casar i va fer més carrera encara a la Universitat Pontifícia de Santiago. Però no va perdre el contacte amb la UAB on venia a fer cursos o a codirigir instituts d’investigació junt amb el José Manuel Pérez Tornero, ara president de RTVE.

La Mar va escriure llibres i molts assajos. Va dirigir grups. Va fer amics i va ser respectada per qui no combregava amb ella ideològicament.

És a dir, va ser una membre de la noblesa de Catalunya que va preferir treballar amb el poble i per al poble. A Santa Coloma de Gramenet la recordaran perquè va col·laborar amb la revista local 'Grama'. I això no ho va fer cap membre més de l’aristocràcia catalana.

8 nov 2021

Crisi brutal a 'El País' al criticar l'actual president a l'anterior equip econòmic

Manuel López
Els periodistes sempre hem pensat que els diaris els fem nosaltres, però que la direcció la porten les empreses. Però hi ha dos exemples de mitjans espanyols que han tingut periodistes com a editors-empresaris. Un és el diari 'Segre', de Lleida, governat periodística i empresarialment per Joan Cal.


Però sembla que Cebrián no va fer les coses tan bé com caldria, ¡a
Joseph Oughourlian, presidente de Prisa.
més de portar el diari cap a la dreta! D'això l'acusa ara l'empresa.

L’actual president de Prisa --grup editor d''El País', entre altres productes-- el francès Joseph Oughourlian ha acusat l'anterior direcció empresarial de mala gestió. Això és el que va dir en el Congrés de Periodisme d'Osca, en la primera setmana de novembre. Segons aquest diari, el financer francès va explicar durant la xerrada que, a la seva arribada a Prisa, va trobar una companyia "supermal gestionada o no gestionada en els últims 13 anys, en mans dels seus creditors especialment i de gent que no sabia de gestió".

“Les finances han d'estar al servei d'un pla i portem en canvi 13 anys treballant al servei dels creditors”, va afegir.

Aquestes afirmacions són greus des del moment en què les pronuncia el president vigent, i que podria portar a actuar de manera judicial o administrativa contra l'anterior direcció de l'empresa, especialment dirigida per Juan Luís Cebrián durant molts anys. Això es podria fer a través d’una denúncia formal o per una auditoria de gestió.

També en Joseph Oughourlian va acusar a la anterior direcció editorial d’haver portat el diari cap a la dreta: “D’un mitjà de centre-esquerra ens havíem convertit en un mitjà de dretes, la qual cosa era un sense sentit absolut i era una traïció als nostres lectors”.

Cal apuntar que l’entrada de la nova directora, Pepa Bueno, una persona afí al PSOE, es comentada pel president de Prisa així: [el nomenament de Pepa Bueno] “és fer una petita revolució dins de casa nostra, tornar als orígens, es posar-li al diari una cara i una veu”.

¡Quina bufetada a l'anterior direcció!

Els mitjans i els comentaristes no s'han pronunciat sobre aquestes paraules tan acusatòries i greus, potser per allò que gos no menja gos.

Juan Luis Cebrián Echarri és un periodista, escriptor i empresari espanyol. Va ser director-fundador del diari 'El País', que va conduir des del 1976 fins a novembre del 1988. Des del 19 de desembre del 1996 és acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola. El 2018 va deixar la presidència del Grup Prisa en mans de Manuel Polanco. Cebrián va deixar tots els seus càrrecs executius en Prisa el 21 de maig de 2018.

La presidència d''El País' va quedar en mans de Manuel Mirat, i Cebrián va ser nomenat president d'honor d''El País'. Cebrián ha estat considerat per diversos mitjans internacionals com un dels deu espanyols més influents a Espanya i Amèrica Llatina durant 43 anys. És l'únic acadèmic hispà membre del Club Bilderberg i l'únic membre de llengua espanyola amb funcions executives en aquesta organització.

27 oct 2021

Jueces contra periodistas, otro modo de minar la democracia

Andreu Farràs
Es obvio que en los últimos tiempos el poder judicial ha adquirido un protagonismo inusitado en la vida política de nuestro país. La judicialización de la política y la politización de la justicia son dos caras de una misma moneda que inquieta a un sector de la ciudadanía cada vez más amplio por su influencia nociva en la salud democrática. El judicial es uno de los tres poderes que los clásicos consideran fundamental en toda democracia. Pero la actual hipertrofia de este poder está limitando y condicionando sobremanera las decisiones de los otros dos pilares, el ejecutivo y el legislativo. Incluso está perjudicando la credibilidad de otras instituciones, como la monarquía o la universidad; erosionando el libre ejercicio de los profesionales de los medios de comunicación, imprescindibles para ayudar a la ciudadanía a fiscalizar a los poderes políticos y económicos, y, durante la pandemia, dificultando incluso el funcionamiento de algunos servicios básicos del Estado del bienestar como la salud, la educación y la seguridad.

Sobre todo desde que accedió a la Moncloa un gobierno de coalición
progresista, el Tribunal Constitucional, el Supremo y la Audiencia Nacional han publicado en los últimos años numerosas sentencias y pronunciamientos polémicos, que han sido analizadas con preocupación en foros muy diversos. Aquí, no obstante, solo hablaremos de los fallos que han dictado recientemente o están a punto en emitir tres juzgados de Madrid, Zaragoza y Barcelona que afectan a la profesión periodística y, en consecuencia, al libre acceso de la ciudadanía a la información.

En Madrid, la juez María Cristina Díaz ha ordenado a la publicación digital eldiario.es que revele quién le informó de la lista de bienes que se encuentran en el Pazo de Meirás, la propiedad que la familia del general Francisco Franco ocupó durante 82 años y cuya titularidad se encuentra en litigio. La jueza Díaz ignora –o prefiere desconocer—que el secreto profesional de los periodistas es un derecho recogido en el artículo 20 de la Constitución y que los periodistas tienen el deber de proteger la identidad de sus fuentes además de garantizar el derecho de información de los ciudadanos.


En Zaragoza, la titular del juzgado de lo contencioso administrativo número 4, Concepción Gimeno Gracia, ha desestimado la impugnación de la creación de un puesto de trabajo fijo de “técnico de comunicación institucional-community manager” del consejo de la Comarca de las Cinco Villas, al norte de la provincia de Zaragoza. La convocatoria de este puesto fue impugnada por la Asociación y el Colegio de Periodistas de Aragón al considerar que no se le podía encuadrar en el “grupo C1”, que solo tiene atribuidas tareas administrativas y exige a los candidatos titulación de Bachillerato o Formación Profesional de grado medio.

En la convocatoria, la corporación comarcal establecía que las funciones de la plaza eran mantener actualizados los distintos contenidos de la web comarcal y cargar y eliminar contenidos en ella a petición de los departamentos correspondientes; colaborar con los medios de comunicación con implantación en el territorio con la remisión de acontecidos, actividades, comunicados o anuncios; redactar escritos, a petición de la presidencia, el pleno de la corporación o los ayuntamientos integrantes de la Comarca de las Cinco Villas, para la difusión de sus actos y actividades, así como preparar los anuncios y cartelería si fuera necesario, y efectuar todas aquellas tareas propias de su categoría y cualificación profesional que se le encomienden.

En opinión de la jueza Gimeno, redactar comunicados y actualizar la web de una institución son “actuaciones especialmente mecánicas que no definen al Periodismo”. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) se ha mostrado radicalmente en contra de los argumentos de la sentencia y ha instado a las empresas, entidades e instituciones, sobre todo las públicas, a que tengan en cuenta estas consideraciones a la hora de perfilar sus plantillas y apuesten por periodistas, para que estos hagan lo que saben hacer y para lo que se han formado: comunicar e informar desde el rigor, la honestidad y la profesionalidad. “El periodismo requiere conocimientos, fuentes y agenda. Los y las periodistas se forman durante años para desempeñar su trabajo. El periodismo no es una tarea mecánica”, afirma la FAPE.

¿Está entre las funciones de una jueza de lo contencioso-administrativo establecer quién es periodista y quién no lo es? ¿Si en lugar de denominarle ‘técnico de comunicación institucional-community manager’ se le llamase ‘redactor miembro de un gabinete de prensa o comunicación’ merecería una categoría profesional superior y, por tanto, mayor remuneración salarial? ¿Cuántos periodistas graduados o licenciados se dedican en la actualidad a ejercer de ‘community manager’ en España? ¿Cuántos de ellos reciben un sueldo más cercano a la de técnico C1 que al de graduado universitario? Son algunas de las muchas preguntas que cabría formularse en un debate sobre las nuevas tareas de los periodistas ante la interminable transición digital de los medios informativos y los gabinetes de comunicación.

El ‘caso Albert Garcia’


Tercer y último caso judicial. En Barcelona, un fotoperiodista, Albert Garcia, está esperando la sentencia del juicio al que fue sometido después de ser acusado por la policía de haber agredido a un agente y desobedecer a la autoridad durante una de las manifestaciones que tuvieron lugar en octubre de 2019 en protesta por la condena del Supremo a los líderes del proceso independentista. Inicialmente, la fiscalía ratificó la versión policial y atribuyó a Albert Garcia dos delitos de atentado a agentes de la autoridad y un delito leve de lesiones, por los que pidió 18 meses de prisión, una multa de 40 días y una indemnización. Sin embargo, días después, en sus conclusiones definitivas, el ministerio público redujo las penas a causa de la inconsistencia de las pruebas aportadas por la policía y retiró la petición de prisión, rebajó la multa a casi la cuarta parte si bien mantuvo la imputación del delito de resistencia y lesiones leves. La defensa de Garcia alegó que “capturar una imagen no es delito ni dar información a los ciudadanos es delito”. Numerosos colectivos profesionales, consejos de redacción y comités de empresa de medios de comunicación manifestaron su solidaridad con Garcia, protestaron contra la creciente persecución de los cuerpos policiales hacia el trabajo de los informadores y exigieron la absolución del fotoperiodista.

Una vez se resuelvan los previsibles recursos y sean firmes las sentencias sobre estos tres casos, marcarán el nivel de la libertad de información en este país. La primera, porque pone en cuestión nada menos que un precepto constitucional, el del derecho al secreto profesional de los periodistas y que algunos estamentos están interesados en soslayar. La segunda, porque abona la estrategia de no pocas empresas e instituciones, destinada a precarizar el oficio periodístico minusvalorando sus funciones y, por ende, jibarizar las remuneraciones. Y la tercera, porque si se convierte en una sentencia condenatoria, supondrá un espaldarazo a la arbitrariedad policial en la represión de los periodistas durante las manifestaciones que desemboquen en actos violentos. Como en cualquier conflicto, uno de los bandos enfrentados, cuando no los dos, prefieren que no haya testigos incómodos. Las trabas policiales a las labores informativas han aumentado tanto en España y otros países de la Unión Europea en los últimos meses que hasta la Comisión ha recomendado a los Estados miembros que “garanticen la seguridad en las protestas ciudadanas y impulsen sistemas de investigación y enjuiciamiento efectivos e imparciales”.

No pocos analistas han expresado su desasosiego por este insólito aumento del protagonismo de los jueces y sus decisiones en la vida política española. Algunos comentaristas de izquierdas incluso han hallado un paralelismo entre este fenómeno y el auge la emergencia de la extrema derecha. Añaden que los jueces más reaccionarios –en un colectivo profesional ya de por sí de tradición conservadora— actúan ahora con menos complejos que sus antecesores durante la Transición. Algunas actuaciones, concluyen estos expertos, ayudan a que el sistema democrático se encuentre seriamente amenazada en España. Quizá sea una exageración. Pero las tres decisiones judiciales que hemos citado relativas a la libertad de información y la consideración laboral de los periodistas tienen una relación estrecha con el exagerado protagonismo que los jueces están adquiriendo en otros ámbitos de la vida política y social. 

Es indudable que sin justicia no hay democracia, pero sin el respeto a todos los valores democráticos tampoco hay justicia. Y esto parecen olvidarlo algunos miembros de la magistratura, partidarios cada vez menos secretos de la implantación fáctica de un todopoderoso “gobierno de los jueces”.

21 oct 2021

La repressió franquista de la premsa a la nova revista 'Memòria'

Dos editors de diaris catalans van ser afusellats pels franquistes i un altre va morir a la presó. Els directors dels periòdics de Barcelona van marxar tots a l’exili, però alguns van tornar molt aviat i no els va passar gairebé res. La maquinària dels tallers va ser confiscada i repartida entre els nous diaris del Movimiento Nacional. Homes i dones de la professió que es van quedar al país patien la prohibició de treballar com a periodistes.

Molts d’aquests fets han estat poc estudiats i alguns es posen de relleu per primer cop.
Són històries amb noms i cognoms que ara es reuneixen en el primer número de la revista 'Memòria', una publicació de la Casa de la Premsa i la Fundació Periodisme Plural. Hi col·laboren grans especialistes com Elvira Altés, Jaume Fabre, Isabel Fernández Alonso, Jaume Guillamet, Josep Carles Rius, Carolina Serra, Gil Toll i Joan Manuel Tresserras.

La revista aborda la petja d’aquesta ferida en la transició a partir de la constatació que la democràcia no va reparar les arbitrarietats comeses amb la premsa republicana. Un debat entre els autors intenta respondre a la pregunta de si el sistema comunicatiu podria haver estat diferent si s’hagués volgut saldar el deute pendent.

'Memòria' és una publicació que vol projectar sobre la societat un feix de llum sobre un passat que ha estat durant dècades condemnat a la foscor. La història desconeguda de la premsa i els periodistes ha passat molt desapercebuda. Els mitjans de comunicació formen l’opinió pública i aquesta és la clau dels sistemes polítics democràtics. És del tot necessari saber quin paper jugava cadascú per conèixer realment el passat. 

Compreu el vostre exemplar per 10€ amb enviament gratuït a domicili en aquest enllaç.

17 oct 2021

No cal anar a les Filipines

Jaume Reixach
El periodisme està d’enhorabona. Dos companys de professió han estat guardonats amb el Premi Nobel de la Pau d’enguany. Es tracta de la periodista filipina Maria Ressa, fundadora del portal Rappler, i del rus Dmitri Muratov, que l’any 1993 va llançar el diari 'Novaïa Gazeta'.

El comitè que els ha reconegut amb aquest premi ha valorat la “seva
Dmitri Muratov i Maria Ressa,
premis Nobel 2021.

lluita valenta per la llibertat d’expressió i els seus esforços per defensar la llibertat d’opinió, condició indispensable per a la democràcia i la pau”. També ha manifestat que “són els representants de tots els periodistes que defensen aquest ideal en un món on la democràcia i la llibertat de premsa estan confrontats a condicions cada cop més desfavorables. Un periodisme lliure, independent i factual serveix de protecció contra els abusos del poder, les mentides i la propaganda de guerra”.

Aquest premi Nobel és un reconeixement al periodisme crític i combatiu, com el que representen aquests dos col·legues: Maria Ressa, denunciant els abusos i els excessos del president filipí Rodrigo Duterte, que ha implantat un règim despòtic i violent en aquestes illes del Pacífic; Dmitri Muratov, combatent la corrupció i l’autoritarisme que ha marcat la política russa des del desmembrament de l’antiga Unió Soviètica.

El periodisme és una de les feines més boniques que hi ha, sempre que es pugui fer amb la voluntat de defensar els interessos generals de la societat i amb llibertat. Però també és una professió dura i sotmesa a tota mena de pressions i sota l’amenaça permanent de la repressió. Com els sis periodistes de la 'Novaïa Gazeta' que han mort assassinats en la història d’aquest diari o els terrorífics informes que publica cada any l’organització Reporters sense Fronteres, on fa balanç de l’estat de la llibertat d’informació al món.

Per fer aquesta feina, tant apassionant com difícil, cal venir plorat de casa. No és qüestió de fer-nos les víctimes. Malauradament, els humans permetem --per deixadesa, per impotència o per por-- que existeixi un ordre social profundament desigual i injust. Els periodistes, per la nostra febre vocacional, hem d’estar en la primera línia del compromís col·lectiu per aconseguir una civilització democràtica, ecològica, feminista, pacífica i harmoniosa.

Obsessió per controlar els mitjans


A Catalunya, tots ens coneixem. Per això denuncio que aquí la situació de la llibertat d’informació és molt precària. Les subvencions i la publicitat institucional de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i de les grans corporacions públiques condicionen absolutament la supervivència i, per tant, l’orientació informativa i editorial dels mitjans de comunicació. La distribució d’aquests ingents recursos públics és absolutament opaca i perversa i denota l’obsessió dels polítics de controlar els mitjans de comunicació i orientar els seus continguts.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics, que haurien de ser el baluard de la independència professional al servei del conjunt de la població de Catalunya, la situació és absolutament aberrant. TV-3 i Catalunya Ràdio són, des de la seva fundació, el “búnquer” del sectarisme nacionalista i només tenen una doble funció: ser instruments de propaganda d’aquesta ideologia i, a la vegada, exercir la censura dels fets i de les opinions que els resulten contraproduents.

El panorama mediàtic de Catalunya és desolador i la culpa d’aquesta greu pertorbació la té Jordi Pujol, el primer polític que va comprendre la importància estratègica que tenen els mitjans de comunicació per manipular, teledirigir i conformar l’opinió pública. Per això, quan va decidir entrar en política es va dotar, tot seguit, d’un aparell mediàtic potent ('El Correo Catalán', 'Avui' i 'Destino').

Un cop va assolir la presidència de la Generalitat, l’any 1980, una de les seves primeres fites va ser la creació de Catalunya Ràdio i TV-3, que va posar immediatament al seu servei personal i al dels seus objectius polítics. Com que 'El Correo Catalán' i 'Destino' ja no li servien, els va fer tancar. A banda de controlar amb mà de ferro els mitjans de comunicació públics, Jordi Pujol va utilitzar tot seguit els recursos de la Generalitat per “untar” els editors de premsa de Catalunya amb publicitat, subvencions, avals… A canvi, òbviament, d’obeir les directrius que arribaven del palau de la plaça de Sant Jaume i de tapar els escàndols de corrupció que ja començaven a sovintejar.

Aquests dies, tots els periodistes catalans hem lamentat la mort d’Antonio Franco, fundador i director d’'El Periódico'. És una llàstima que no hagi deixat escrites unes memòries on expliqués totes les pressions i censures que va rebre del seu editor, Antonio Asensio, per impedir que el diari publiqués, durant anys, notícies incòmodes amb els interessos de Jordi Pujol i Convergència.

Aquest ambient tòxic ha fet un mal terrible al periodisme català, que ha arribat als nostres dies i que ha malmès greument la professió. Els polítics coneixen perfectament la feblesa econòmica dels mitjans de comunicació, i més després de la irreversible puixança de la premsa digital, que ha portat a la multiplicació de les capçaleres.

Els ensenyaments de Jordi Pujol són molt útils i tenen plena actualitat. Els polítics que tenen al seu abast pressupostos públics de consideració saben que poden tenir els editors –i, en conseqüència, els periodistes-- menjant a la seva mà i a la seva plena disposició. Dient el que toca i callant el que no toca.

I això és el que està passant a Catalunya, malauradament, amb més intensitat que mai: Pere Aragonès, els dirigents d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya, i Ada Colau, entre molts altres polítics que “toquen” pressupost, saben que tenen les esquenes cobertes i que són “intocables”, perquè els mitjans de comunicació catalans sobreviuen gràcies a ells. El cas del programa que fa Marcela Topor, la dona de Carles Puigdemont, a la TV de la Diputació de Barcelona és el paradigma de la màxima degradació a la qual hem arribat.

No cal anar a les Filipines ni a Rússia per trobar indrets on la llibertat d’informació i d’expressió està amenaçada i assetjada. Per això, no cal moure’s de Catalunya i, per extensió, d’Andorra, l’únic país del món on el català és la llengua oficial i on la feina dels periodistes està totalment condicionada.

Per un consell subvencionador plural i independent


Exigeixo que totes les institucions que dediquen pressupostos públics als mitjans de comunicació disposin d’un consell plural i transparent on s’avaluïn i s’aprovin les adjudicacions que fan, ja siguin de subvencions, patrocinis o publicitat. L’obscurantisme que regna des de fa dècades ha provocat la creació d’un 'mercat negre' i inconfessable on es trafiquen informacions i línies editorials a canvi de diners.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics: com reclamen amb vehemència els sindicats professionals, cal que la imparcialitat i l’objectivitat sigui escrupolosa en l’elecció dels directors de TV-3 i Catalunya Ràdio, que fins ara obeeixen a quotes polítiques. Hi afegiria: la transparència en la contractació de les productores externes –l’escàndol de Mediapro i Minoria Absoluta és insuportable- i l’eliminació de les 'llistes negres' en la selecció d’opinadors i tertulians.

També vull mostrar, des d’aquí, la solidaritat d’'El Triangle' amb el fotògraf Albert Garcia, d’'El País', que ha hagut d’afrontar un delirant judici per la suposada agressió a un policia nacional durant els aldarulls de la plaça d’Urquinaona de l’any 2019. La fiscalia li demana 1,5 anys de presó i una multa de 14.000 euros.

Article publicat a la revista 'El Triangle' el 13 d'octubre del 2021.

11 oct 2021

El Antonio Franco de ‘Mundo Diario’

Ángel Sánchez de la Fuente
Han transcurrido unos cuantos días desde el fallecimiento de Antonio Franco (el pasado 25 de septiembre) y me he decidido a compartir el recuerdo que guardo de la primera vez que trabajé con él en el desaparecido 'Mundo Diario'. Porque, efectivamente, Franco formó parte de la redacción del periódico del Grupo Mundo como subdirector. Un hecho omitido, no sé por qué razón, en todas las semblanzas biográficas que he podido leer. Bien es verdad que su paso por el citado diario fue muy breve: poco más de un mes en la primavera de 1978, concretamente en abril. La causa de su abandono prematuro fue la oferta que recibió de Antonio Asensio, presidente del Grupo Zeta, para fundar 'El Periódico de Catalunya'.

Yo había coincidido con Franco un año antes en 'El Cuervo', un semanario de humor de corta vida, editado por Amaika, propietaria de 'El Papus'. Su aterrizaje en el 'Mundo Diario' que dirigía Ramon Solanes significó la llegada de un soplo de aire nuevo que no se convirtió en vendaval por falta de tiempo. Como entre sus preferencias estaba la política española, desde el primer día mantuvo una estrecha relación con la sección que trataba el tema y que entonces dirigía yo. Resultó crucial un acontecimiento que tuvo lugar el 7 de abril de aquel 1978, cuando Carmen Franco Polo, hija del dictador, fue sorprendida en el aeropuerto de Barajas con 31 monedas de oro y brillantes antes de embarcarse hacia Ginebra. La impactante noticia nos hizo vibrar tanto que nuestros ojos brillaron más que el oro de la duquesa.

Fueron pocos los días compartidos con Antonio Franco en 'Mundo Diario', pero suficientes para darme cuenta de su valía profesional y su capacidad de trabajo, que ya conocían muchos de los que trabajaron con él en el 'Diario de Barcelona'. En julio de aquel año, varios redactores del periódico de Sebastián Auger nos incorporamos al proyecto de 'El Periódico de Catalunya', que vio la luz en octubre. Además de Ramon Miravitllas y Carlos Pastor, nos fuimos Sebastián Serrano, Xavier Campreciós, Enric Sala y yo. Puedo asegurar que si cambiamos de aire fue sobre todo porque el Grupo Mundo había iniciado su agonía económica y la alternativa que se nos presentaba era muy atractiva.

Por todo esto a lo que me he referido, en pocas líneas, es por lo que me duele personalmente que nadie mencione el paso de Antonio Franco por 'Mundo Diario'. Ah, y aprovecho para expresar mi lamento por el silencio ominoso que suele rodear, a nivel profesional, a ese periódico. Creo que expreso el sentir de quienes trabajamos allí. ¿A que sí, María Eugenia?

9 oct 2021

El periodisme espanyol i el silenci sobre la guerra de Sàhara, una qüestió de drogues?

Manuel López
Un silenci, i un misteri, plana sobre el periodisme a Espanya: el del conflicte al Sàhara Occidental, que fins el 1975 va ser província hispana i que va passar a mans marroquines gràcies a la crisi per la mort de Franco i a la ben jugada Marxa Verda. L’exèrcit franquista no va voler enfrontar-se a milers de civils i el darrer govern del dictador va optar per transferir l’administració del territori al Marroc i Mauritania, que poc desprès va deixar el territori en mans del primer.

Ara, al 2021, hi ha guerra prop de casa nostra. En el seu informe al Consell General de les Nacions Unides (NNUU), António Guterres, el seu secretari general, va informar que des de principis del 2020 s’han produït 1.100 bombardejos a la zona. Cada dia les forces del Polisario (Frente Popular de Liberación de Saguía el-Hamra y Río de Oro) llancen míssils o coets per damunt de l’anomenat Mur de la Vergonya. Es tracta d’uns 1.200 kilòmetres de trinxeres de fins a cinc anelles defensives que ha creat Marroc, ajudat pels Estats Units i per França, per detenir als sahrauís i impedir atacs com els que van fer que el 1975 fins el 1981 hi hagués una guerra declarada amb milers de morts i presoners.

La certificació que ha fet António Guterres dels bombardejos no ha estat mai recollida pels diaris espanyols. Tampoc pels catalans.

Fa pocs mesos li vaig preguntar a Jordi Juan, director de 'La Vanguardia', amb qui tinc relació des de que vàrem treballar junts a 'El Periódico', per què el seu diari no parlava d’aquesta guerra. La seva resposta va ser: “Quina guerra? Jo no l'he vist a 'La Vanguardia'”. Encara conservo el seu e-mail.

El silenci dels periodistes de casa nostra resulta incongruent si tenim en compte que l’opinió pública espanyola ha mostrat, any darrera any, la seva estima i consideració de la lluita dels sahrauís.

Durant aquests decennis, milers de sahrauís han vingut a Espanya per anar els hospitals, per treballar o han enviat els seus nens i nenes per passar els estius amb famílies d’acollida. S’han establert molts lligams gairebé familiars i l’ajuda del poble espanyol a aquells africans ha estat molt necessària per poder viure en els camps de refugiats enmig del desert.

Això ho hem pogut comprovar professors i estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que hem fet fins a tres expedicions per estudiar les condicions de vida en aquells territoris erms.

Fa poc, el 19 de juny, es va fer una gran manifestació a Madrid en favor del Polisario.

Manifestació a favor del poble sahrauí, a Madrid.
Es van manifestar milers de persones, segons els diaris 'Público' i 'La Vanguardia', però poques informacions més podem detectar a la resta de la premsa escrita i digital, encara que aquesta sí que se n’ocupa més del conflicte, especialment la que és més propera a posicions d’esquerres.
Es curiós que no hi hagi contínues informacions d’aquesta guerra que la tenim a les nostres fronteres. Alguna cosa està passant.

Marroc no és un país molt industrialitzat. Ni tampoc té petroli. Ni gas. Té turisme, però insuficient com per mantenir la seva economia. Exporta per valor de 27.000 milions de dòlars, el 24% del seu PIB. Res més. O sí?

Segons la oficina de les Nacions Unides que controla el volum de droga al món, la United Nations Office and Drug and Crime (UNODC), Marroc produeix 35.000 tones de cànnabis. Això genera 240.000 milions de dòlars. És a dir, vuit vegades més que les seves exportacions legals. La font intermèdia és Alí Brahim Mohamed, a través del blog No te olvides del Sahara. És un blog en mans del Polisario, tot s’ha de dir, però la font inicial és prou consistent, les Nacions Unides.

Però, ¿com s’ho fa el país governat amb ma de ferro per Mohamed VI per transferir tanta droga a la resta del món?

Marroc no té fronteres fàcils, no és un país porós. Pel sud té Mauritania i el conflicte amb el Polisario. Pel nord, la frontera amb Espanya, plena de les nomenades 'concertines'. A l’est, Algèria, que acaba de trencar relacions diplomàtiques amb ell.

Alguna manera ha de tenir Marroc per passar tant de cànnabis a Europa. I aquí es on podem parlar de complicitats. Complicitats a tots els nivells. A Marraqueix hi ha diversos hotels de superluxe. Un d’ells és La Mamounia. Per ell van desfilant des de caps d’estat fins a ministres, autoritats de diverses organismes internacionals, empresaris i... periodistes.

Marroc ha anat teixint una xarxa de complicitats, per no dir una xarxa de socis, que ha fet que ningú posi al país en quarantena per la seva alta capacitat de produir drogues. 240.000 milions de dòlars és un bon negoci per a bancs, fons financers i empreses.

¿Té alguna cosa a veure el silenci de moltes de les empreses periodístiques espanyoles amb el negoci de la droga o amb la gent que se n’aprofita d’ell?

2 oct 2021

Las memorias de Juan Luis Cebrián: el paleto que quiso ser demócrata

Manuel López
"Paleto" es una palabra de uso popular que la Real Academia Española (de la lengua) no acierta a definir . Dice que es un adjetivo despectivo referente a una persona poco educada y de modales y gustos poco refinados. En este comentario literario vamos a emplear esa palabra acentuando algo esa definición para indicar que la empleamos al definir a una persona que se inmiscuye en un ambiente en el que no se siente bien, que no es el suyo, pero en el que quiere ser reconocido como miembro.
Es decir, paleto sería aquella persona que salta de un ambiente a otro
Juan Luis Cebrián.
para ser aceptado aunque interiormente sepa que nunca podrá pertenecer a él. Podríamos hablar de un 'parvenu', que traduciendo del francés quiere decir en español "advenedizo".
Y eso es lo que es el autor que comentaremos hoy a través de su obra autobiográfica.
Hablaremos de Juan Luis Cebrián, periodista y abogado, que hace unos años publicó un libro titulado 'Primera página'.
Se trata de un libro autobiográfico y, por lo tanto, muy poco autocrítico. Es verdad que acepta un sinfín de contrariedades y de contradicciones en su vida, pero siempre concediéndose el perdón. Por ejemplo, es hijo de la burocracia franquista, ya que su padre fue redactor jefe de un diario del régimen dictatorial, pero disculpa a la familia, y a toda la clase social a la que pertenece, aduciendo razones del momento.
Es decir, él nació en el seno de una familia franquista pero a lo largo de su vida ha tratado de corregir ese pecado, ¿o no?
En realidad, estaríamos ante el caso de una persona que se identifica bien a las claras con su clase social y con su procedencia, pero que sabe que la situación política del país debe cambiar de manera favorable para que esa clase social siga ostentando las riendas del poder.
Su carrera profesional no es la que hemos recorrido casi todos los periodistas. No tuvo que esperar meses y quizá años para poder entrevistarse con alguien que le abriera las puertas de un periódico, porque él entró de inmediato y casi con igual rapidez llegó a ser redactor jefe de un diario del régimen franquista.
No le costó nada hacer la carrera universitaria de periodismo porque le dieron dispensa al compaginar esos estudios con los de Derecho. Naturalmente se ha de tener en cuenta que los examinadores y los contratadores eran amigos de su familia y si le facilitaban su carrera académica era porque lo estaban preparando para que les sucediera.
Algo así sucedió con Pasqual Maragall, al que el alcalde Josep Maria de Porcioles fichó para el servicio de programación del Ayuntamiento de Barcelona porque procedía de una familia de la élite catalana, y así lo afirmó en una entrevista que le hicieron en los años ochenta en la revista valenciana 'El Temps'. "Lo contraté porque era de los nuestros", vino a decir casi textualmente. Y eso sabiendo que el joven Maragall estaba militando en un movimiento político clandestino de carácter socialista.
Cebrián, digámoslo ya, nunca pasó hambre ni tuvo que endeudarse para pagar la carrera... como tampoco estuvo nunca en la cárcel por militar en partidos antifranquistas. Desde el principio el joven Juan Luis supo lo que tenía que hacer: utilizar el periodismo para obtener poder cuando cambiara el régimen, y así intentar que su clase social, la élite franquista, siguiera mandando pasase lo que pasase.
Estudió en colegios privados, donde compartía pupitres con hijos de la burguesía franquista con los que, a lo largo de los años siguientes, protagonizaría la transición. Ni siquiera se le puede comparar con el que fuera presidente del Gobierno Adolfo Suárez, porque éste tuvo una parte de su familia en el bando republicano y anduvo entre la pobreza y la miseria hasta que encontró un empleo en el Movimiento de la dictadura.
Juan Luis dice que se ha casado tres veces, y que ha tenido numerosas relaciones amorosas o sexuales. No deja de ser lógico que detectemos ese tipo de relaciones entre los miembros de una clase poderosa, elitista, aristocrática casi sin llegar a ostentar títulos de nobleza, porque hasta ahí podríamos llegar. Juan Luis siempre ha pertenecido a esa subclase social franquista que vivía a expensas de las migajas que le echaba en el plato la oligarquía.

Pasarse a la democracia


A Cebrián le convenció eso de pasarse a la democracia el hecho de viajar mucho. Tuvo becas, ayudas y el respaldo familiar. Y cuando visitaba París o Londres veía ahí que el capitalismo puede sobrevivir en democracia siempre que la oligarquía sepa compartir el poder formalmente con otras clases sociales.
Para no encabritar demasiado a sus ancestros, Juan Luis militó en la democracia cristiana, uniéndose a cenáculos conservadores pero amantes de un cambio político controlado. Teniendo el carnet oficial de periodista le fue fácil que le entregaran la dirección de la revista 'Cuadernos para el Diálogo', una buena revista para una dictadura, pero que no duró ni un año al llegar la democracia.
Su procedencia social y su inmersión rápida en el mundo periodístico le permitió contactar con la gente que mandaría en el país al cabo de unos años. Y su pretensión siempre fue la de tener un lugar de privilegio en ese reducido grupúsculo. Y lo consiguió.
No se le conoce militancia alguna antifranquista que supusiera su presencia en manifestaciones contra el régimen. Más bien le resultaría difícil hacerlo porque quien las organizaba, principalmente, era el Partido Comunista de España.
Nunca opositó, nunca tuvo que hincar los codos para tragarse multitud de libros para poder conseguir un trabajo... todo le ha sido fácil. Su subida a los cielos siempre vino de la mano de viejos y nuevos conocidos. Los primeros le sentaron las bases y los segundos le encumbraron al poder.
Cuando un grupo de franquistas y demócratas conservadores planteó la creación de un nuevo diario, 'El País', ya en las postrimerías del franquismo, se le nominó director aunque el primer elegido fuera otra persona, según acabo de leer en las memorias de Lluís Foix, ex director de 'La Vanguardia'. La oportunidad de mandar en la agenda política y pública española se le abrió de par en par, como se abre el horizonte cuando un buque sale del puerto.
El mismo Juan Luis asegura en sus memorias que utilizó la Ley Fraga, de 1964, para dirigir con mano férrea el nuevo periódico. Compuso la redacción trayendo a gente de confianza, aunque siempre de calidad profesional, y planeó dotar al equipo de periodistas y al diario con unas herramientas que había descubierto en sus viajes a Londres, Nueva York y Washington: libro de estilo y, más tarde, el consejo de redacción.
Esos instrumentos eran inusuales en el periodismo español de principios de la transición porque estábamos, entonces, en un periodismo muy primario, con excelentes profesionales pero con unas empresas periodísticas sumamente débiles en lo informativo y familiares en lo organizativo. Es decir, la base empresarial era insuficiente para enfrentarse a los retos planteados por una sociedad democrática, de ahí que hayan desaparecido, en pocos años, casi todos los periódicos de Catalunya ('El Correo Catalán', 'El Noticiero Universal', 'Mundo Diario', 'Catalunya expres', 'Tele/eXprés',...) y algunos de los más importantes de Madrid, como 'Ya', 'Pueblo', 'Diario 16',...
Cebrián decidió tomar como ejemplo el francés 'Le Monde': estampa sobria, bien ordenado, con escasa presentación gráfica, muy opinativo, con grandes colaboradores políticos, aunque, en el caso de 'El País', procedieran del sector derechista de la sociedad con matices centristas. Eso sí, todos los colaboradores llevaban la chapa de "demócrata" en la solapa, aunque algunos se la hubieran cosido el día antes.
Protegió a los grandes escritores vivos en lengua española, haciéndose amigo de ellos. Presume de que uno de sus libros mereció el siguiente comentario de Gabriel García Márquez: "Es el libro que me hubiera gustado escribir a mí". Eso lo dice Juan Luis, pero dudo de que haya testimonios.
Desde aquel momento hasta ahora el diario de Cebrián ha ido alejándose cada día más de su modelo francés. Ahora ya no se respeta al consejo de redacción y el libro de estilo ha ido difuminándose con el tiempo. Aunque el listado de colaboradores se amplió para dar cabida a los socialistas, que demostraron en las primeras elecciones generales que iban a ser el segundo partido de España, inaugurando una nueva tongada de gobiernos formados, siempre, por un binomio de conservadores y liberales, al estilo de principios del siglo XX.
Y así hasta ahora.
Juan Luis Cebrián supo aprovechar el desconcierto de los medios españoles en la transición para consolidar su periódico, especialmente a partir del 23-F, donde nuestro protagonista supo estar a la altura de las circunstancias, lanzando a la calle aquella misma noche diversas ediciones defendiendo la Constitución, esa constitución que significaba la supervivencia de la élite española.
Cebrián presume de haber establecido relaciones personales, algunas íntimas, con los dirigentes del Estado (gobierno, tribunales, autonomías e incluso con la monarquía), lo que le ha permitido aconsejar la formación de gobiernos con la indicación de algunos conocidos para ciertos ministerios.

La metralleta de Sáenz de Santamaría


Como buen "paleto" presume de algunas cenas y almuerzos en los que, ya en los postres, intimaba con quienes pocas horas antes podían considerarse sus rivales e incluso enemigos. Por ejemplo, con el general Sáenz de Santamaría --que de soldado franquista ha pasado a la historia por defender la Constitución el 23-F-- con quien cenó una noche que acabó con unas cuantas copas de más y ya despidiéndose el militar le enseñó una metralleta plegable que llevaba en el coche haciendo la broma de disparar al aire, "ra-ta-ta-ta", para demostrarle lo fácil que era el arma. Se habían hecho amigos tras una cena copiosa y regada con buenos vinos y acabada con el clásico orujo.
Los socialistas, dice, nunca confiaron en él. Veamos: ¿cómo el hijo de un lechero sevillano y su amigo el Guerra iban a confiar en un advenedizo como Cebrián? Pero como que les hacía falta el apoyo del diario más vendido, le dieron, como se suele decir, cancha. Pero, ante esa desconfianza de esos "rojos" devenidos en liberales, Cebrián fue listo. Dado que los socialistas nunca pusieron en duda el libre mercado y el poder oligárquico español, ¿para qué hacerles la guerra? Además, mantuvieron a España en la OTAN y acercaron España a Europa. Y todo ello sin derramamiento de sangre y sin robar gallinas a los de su clase.
"Son buena gente aunque algo zafios", llegaría a pensar del PSOE Juan Luis.
Ahora, ya en los últimos años de su vida, Cebrián torea con la gran deuda contraída durante su estancia en el consejo de administración de las empresas de Prisa. Llegó a deber hasta 5.000 millones de euros, y rebajó ese monto a fuerza de aceptar como socios representados en el consejo a fondos de inversión de alto riesgo.
En ésta última etapa a Juan Luis no le ha temblado la mano al firmar, o delegar, el despido de centenares de trabajadores del grupo. Incluso buenos periodistas, pero con sueldos tan altos que desequilibraban la balanza. Creó su propia universidad para formar periodistas en cómodos plazos y pagándoles mucho menos que la gente que iban a sustituir.
El epílogo está ya escribiéndose. La crisis en el sistema comunicativo está dejando de lado a los medios en papel y el medio digital todavía no genera suficientes beneficios. ¿Cómo combatir una red de internet que te permite leer todos los diarios del mundo sin tener que pagar ni un céntimo?
Qué dirá la lápida de Juan Luis Cebrián es un misterio, pero yo propondría el siguiente epitafio: "Aquí yace uno de nuestros héroes" y en la necrológica se añadirá un largo listado de nombres de la oligarquía bajo un "te recordamos".