Àngels, Herrera y Alsina

Barcia Balbuena

Àngels Barceló se va o la invitan a irse de la Ser, con el programa 'Hoy por hoy', que es el más escuchado de España. Por su parte, Carlos Alsina dejará de ser el presentador de la tertulia política y de actualidad de Onda Cero con su programa 'Más de uno', que es la tercera opción en oyentes de nuestro país.

En las mañanas de la radio son millones de personas las que suelen

Carlos Alsina, Àngels Barceló y Carlos Herrera. (Archivo)

 conectar para escuchar la actualidad y las diferentes opiniones sobre lo que va sucediendo en nuestro país.

Ángels es una periodista considerada progre que abre las tertulias a diferentes puntos de vista y Alsina, si bien no es catalogado de progre, sí es un periodista considerado incisivo que no duda en meter el dedo a políticos de todos los espectros ideológicos.

¿Por qué meto a Carlos Herrera, presentador del segundo programa de radio más escuchado de España? Pues porque la diferencia entre Ángels, Alsina y Herrera es que la Cope con este señor es una radio de propaganda y no un medio informativo. No existen opiniones discordantes en el programa de Herrera como si ocurre con Ángels y Alsina. Tampoco existe un trabajo de difusión de las corruptelas de todos los partidos. Solo se centran en la izquierda. Jamás se abren espacios de análisis de cualquier cosa que pueda perjudicar al PP. Porque en el programa de Herrera se falta el respeto a otras opciones políticas o ideas, como cuando al recordar el aniversario del 15-M el propio Herrera llamó "piojosos" a quienes participaron en aquel movimiento o surgieron como representantes políticos. Jamás se ha escuchado a Ángels y Alsina utilizar esas formas en sus programas.

Sin embargo, serán Ángels y Alsina los que se vayan o han sido invitados a irse mientras Herrera continuará dirigiendo su espacio de propaganda del PP.

El sustituto de Alsina pinta a que será una especie de Herrera en Onda Cero, quizá cuidando más las formas, quizá disimulando algo más, mientras que Ángels no tiene sustituto confirmado. Quizá la sorpresa será que haya alguien dispuesto a no ejercer de propagandista sino de periodista. Pero me temo que ambos movimientos empresariales se deben al ajuste editorial que busca ir en la línea de la derecha para no desagradar a quienes los grandes medios ya consideran ganadores de las próximas elecciones generales.

La información con veracidad, objetividad y pluralidad se acerca en estos tiempos a la propaganda y por eso se mantienen los Herrera y caen los Alsina y Barceló...

¿Todo atado? ¿Conjeturas? Veremos si los próximos meses van en el sentido de la especulación que lanzo o, por el contrario, lo mío es solo eso, especulación.

Publicación original en el perfil del autor en Facebook

Per què la premsa actual no evoluciona

Gabriel Jaraba

Es diu que la premsa impresa acabarà desapareixent però aixó no està tan clar. Sí que disminuirà la tirada i la distribució però en quedarà un remanent que compleix una funció: circular en les institucions i grups influents en la creació d’opinió centrada en les èlits i els sectors més actius de l’opinió pública.

Continuarà havent premsa impresa al costat d’una premsa digital àmpliament difosa per internet, plataformes i telèfons mòbils, que aplegarà un nombre majoritari de lectors però hi haurà un reducte de diaris impresos que utilitzaran el codi establert de valoració de les notícies –portada, titulars i compaginació— per a incidir en la mirada d’uns lectors selectes habituats a rebre la informació formatejada d’aquesta manera, puix s’han format fa temps com a lectors de premsa impresa.

Hi ha la pregunta que si aquesta premsa impresa enfocada a la

creació d’opinió entre les capes dirigents de la societat podria evolucionar cap a un producte més centrat en els continguts de llarg recorregut, com ara periodisme d’investigació –periodisme de veritat i no filtracions interessades— dossiers i recapitulacions monogràfiques, firmes de prestigi, informes especials. Però no es veu enlloc que les empreses periodístiques inverteixin en informació, amb corresponsals, especialistes i redactors dedicats a recerca de llarg recorregut. La informació és un producte car de construïr, i ni tan sols aquesta inversió s’està esdevenint, a una escala inferior, per a nodrir els diaris en el seu format actual. Hi ha un alleugeriment de continguts generalitzat a la premsa que és coherent amb el model que s’ha consolidat. Una premsa informativa de més gruix i abast no s’albira enlloc.

La convivencia del model de diari imprès i el digital continua, donant forma així a un fenòmen estrany: una premsa adreçada a un públic selecte i un altre popular que són servits alhora per un model informatiu únic. Això és el que no podrà continuar durant gaire temps perquè el model digital, que calca el model imprés, anirà quedant obsolet si aspira a crèixer i expansionar-se.

Els directors dels diaris en són conscients, amb iniciatives especifiques com ara 'newsletters' de primera o última hora, vídeos o titulars per correu electrònic, però el diari digital idèntic a l’imprès continua intocable; les redaccions no són capaces de generar dos productes diferenciats alhora. Vegeu com els intents d’unificar les redaccions informatives de TV3 i Catalunya Ràdio han topat sempre amb l’oposició dels periodistes de totes dues empreses. Els intents de canvis de marca a la CCMA, amb l’unificació d’identificacions, volen superar aquest problema tirant per elevació.

Certament les empreses periodístiques malden per incorporar innovacions tecnològiques als seus productes. L’evolució de les edicions web dels diaris ha estat palesa en els últims anys gràcies a una innovació destinada a la vida en el nou entorn digital, però sense potenciar els continguts informatius més enllà del vehicle tècnic. Els diaris digitals incorporen vídeos, podcasts i multimèdia però sense que el concepte informatiu es desmarqui sensiblement de les edicions impreses. En realitat, moltes d’aquestes millores als diaris s’adrecen a persones que no llegeixen diaris i la desorientació de les empreses informatives en la recerca de nous públics a la xarxa és notable, i més encara en els nous digitals que se suposa haurien de marxar a l’avantguarda en aquest sentit.

Els periodistes s’enfronten a la confusió entre informació i soroll i les empreses no els donen eines per impulsar la primera per saltar per sobre el segon. Als periodistes se’ls demana quelcom semblant al que es demana als mestres: que facin la seva feina en un entorn que ha canviat i en el que s’han trastocat les regles del joc.

La situació és doncs la següent: els diaris impresos no poden contribuïr a la formació d’opinió en les capes selectes en l’actual societat complexa per la impossibilitat de produïr uns models informatius més complets i influents, però creuen que una circulació limitada d’exemplars en aquests cercles farà, de moment, la feina. I els diaris digitals, en expansió pel transvassament dels lectors del paper a la pantalla, no poden evolucionar cap a productes més adeqüats a la societat, els públics actuals i els hàbits de lectura presents, a causa tant del pes del model imprés que consumeix tots els seus esforços i l’absència d’una cultura i una pràctica de la innovació al sí de l’empresa periodística.

És en aquesta situació autoblocant que incideix el sistema de subvencions a la premsa actual, que pretèn ajudar les empreses periodístiques a mantenir-se per tal de servir el dret a la informació i que de fet no només respòn a la voluntat de disposar del model imprès de formació d’opinió sinò que alhora serveix la continuïtat de la realitat que impedeix l’evolució dels models informatius que la societat necessita.

Demandes abusives a l’engròs

Francesc Ràfols

Ara que he reprès escriure al blog, la veritat és que tinc diversos temes a tractar i que espero anar-ho fent en els pròxims apunts que vagi fent. Aquest primer serà fer una mica d’autobombo aprofitant fa uns mesos la publicació d’un llibre escrit conjuntament amb el meu amic i company Dardo Gómez. 'Guerra Judicial a la verdad, las SLAPP' (Akal Ediciones, 2025) explica què són les Demandes Estratègiques contra la Participació Pública –SLAPP en les seves sigles en anglès: Strategic Lawsuit Against Public Participation–, qui les fa, contra qui i amb quins objectius. I també hi detallem alguns casos de diversa magnitud i tipologia.

Si voleu conèixer millor el llibre podeu consultar aquest enllaç a la

web del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o el blog de la mateixa editorial Akal, on el director de la col·lecció 'A Fondo', en la qual es publica el llibre, Pascual Serrano, també en fa una valoració. De 'Guerra Judicial a la verdad' n’hem fet algunes presentacions, però l’oportunitat per parlar-ne ara de nou ens l’ha donada la política.

En definitiva, les demandes SLAPP consisteixen que des de grans empreses i corporacions –especialment privades, però també administracions públiques– actuen judicialment contra periodistes i activistes que informen o lluiten, segons el cas, sobre els abusos i corrupcions que aquestes cometen. És una situació que és molt desconeguda i que calia explicar-la bé, que és el que pretenem amb el nostre llibre. Detallem com funcionen aquestes demandes, que tenen com a objectiu arruïnar, silenciar, avassallar i/o cansar els qui gosen narrar o combatre aquests excessos. Especialment periodistes crítics i activistes, també especialment, en àmbits com el medi ambient o els drets humans.

Per lluitar-hi hi ha molt poques armes. Una d’aquestes l’ha proporcionada el Parlament Europeu aprovant una directiva per frenar aquestes demandes abusives. Una norma comunitària que va ser ratificada pel Consell Europeu el març del 2024 i que els estats membres de la Unió Europea tenen l’obligació de fer-la efectiva i incorporar-la a les legislacions nacionals. I tenien una data límit per fer-ho, que és el 7 de maig passat. Espanya, com un bon nombre de països europeus, no ho ha fet. Simplement, ho anunciat. Un estudi del Monitor europeu anti-SLAPP –elaborat per la plataforma Resposta Ràpida a la Llibertat de Premsa (MFRR), de la qual formen part diverses organitzacions europees de periodisme, llibertat d’expressió i drets humans– revela que «la majoria dels països estan fora de termini».

A Europa sí que hi ha una eina per evitar les SLAPP, tot i que a molts països, com dèiem, encara no ha estat activada. Fora d’Europa, la situació és molt pitjor perquè no hi ha ni això. I el perill és immens. Silenciar el periodisme és atacar el dret a la informació, un dret humà essencial que estableix la Declaració Universal dels Drets Humans i que les normatives constitucionals de molts països de la UE i d’arreu del món han transposat al seu cos legislatiu. I això té un cost social enorme, perquè està en joc la mateixa democràcia.

Hem vist el 'cas Assange', probablement la demanda SLAPP més grossa que hem vist, que no la més greu. Aquesta ha estat la que li va costar la vida a la periodista maltesa Daphne Caruana, que va ser escruixida a demandes per sectors de poder del seu país perquè no informés dels casos de corrupció que hi havia, van acabar per posar-li una bomba al seu cotxe, per silenciar-la definitivament. És per això que la Directiva anti-SLAPP és coneguda també per Llei Daphne. Per aquí també hem tingut casos, com els que han patit la gent de 'Sentit Crític', 'Mongolia' o 'El Confidencial'. Grups ecologistes, com el GEPEC, també són objecte de demandes. I això cal denunciar-ho i aturar-ho. Comenceu fent-ho, és un suggeriment, llegint 'Guerra Judicial a la Verdad. Las SLAPP'. Sabreu com les gasten els poderosos per acabar amb les veus crítiques.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

80 periodistes emprenyats

Francesc Ràfols

'80 angry journalists' és el títol d’un documental que vaig poder veure divendres passat, 8 de maig, als cinemes Renoir de Barcelona, en el marc del Festival DocsBarcelona. És un treball que, crec, és d’obligada visualització per tothom que estigui interessat en com es defensa un mitjà independent de les ingerències que sol haver-hi en el periodisme. Amb aquest post vull recuperar una tasca que vaig començar fa molts anys, el 2014, però que, per diverses i variades raons, fa tres anys que vaig deixar de practicar, com és la d’escriure en aquest blog, centrat en dret a la informació i periodisme.

A reestrenar-me m’hi ha empès definitivament aquest documental que us comentava. Sense fer un espòiler, la pel·lícula tracta de com el 2020, la redacció independent més important d’Hongria, 'Índex', col·lapsa sota pressió política, tal com s’explica en la presentació del film. Més de vuitanta periodistes d’aquesta redacció presenten la seva dimissió alhora. El corresponsal de guerra András Földes filma la ruptura des de dins de la redacció mentre l’equip construeix un nou mitjà des de zero, revelant com la solidaritat es manté, i es trenca, quan els mitjans independents són atacats de manera sostinguda. El nom de la nova publicació és 'Télex', que pren el testimoni de la seva predecessora i es converteix en poc temps en un dels mitjans més importants del país.

El context d’aquesta revolta periodística és el govern hongarès, presidit llavors per l’ultra Viktor Orbán. En el seu afany per controlar l’únic gran mitjà que no podia subjugar, la pel·lícula explica com els membres de la redacció d’'Index' lluiten contra aquestes ingerències. '80 periodistes emprenyats' és una lliçó dels companys i companyes hongaresos/es que lluiten per mantenir la seva independència. No explicaré com acaba la cosa, que té més d’una lectura. Només us convido a anar al segon passi que es farà aquest pròxim dissabte, 16 de maig, a les 18.45 hores, també als cinemes Renoir de Barcelona. A la sessió de divendres passat hi va assistir el mateix András Földes, amb qui després es va poder mantenir un petit col·loqui, organitzat per Amnístia Internacional de Catalunya.

Mobilitzacions de periodistes en defensa de la seva independència n’hi ha hagut diverses. A Catalunya també n’hem vist. Probablement moltes menys de les que hauria convingut. Però qui vulgui veure com es construeix un mitjà independent aquí hi té una bona referència. Òbviament, tots els contextos sempre són diferents i no hi ha un model únic. Gràcies a internet, ara és més fàcil construir propostes periodístiques amb menys mitjans que fa unes dècades, però el que ha de ser invariable és el desig de fer periodisme al servei de la ciutadania i aplicant els principis d’interès públic, amb informació de qualitat, veraç, contrastada i rigorosa. Els mitjans públics, a més, tenen l’obligació de ser neutrals, però això ja és un altre tema.

Una dada important és les conseqüències que va tenir '80 periodistes emprenyats'. Donades les particulars relacions entre la Unió Europea i el govern d’Orbán, la Comissió Europea i, en particular, de Věra Jourová, la vicepresidenta de Valors i Transparència, aquesta experiència va ser l’origen del que avui coneixem com a Reglament Europeu de Llibertat dels Mitjans (EMFA, en les seves sigles en anglès). El desfermat esforç del govern hongarès per desmuntar Index va ser la guspira que va fer néixer al si de les institucions comunitàries un projecte que s’acabaria transformant en l’EMFA que avui ja és d’obligat compliment, malgrat que hi ha països que encara en fan cas omís, com és l’espanyol. L’actual correlació de forces al Congrés dels Diputats té bloquejades diverses iniciatives legislatives per fer efectiva la norma europea a Espanya. I, per tant, també a Catalunya.

La transcendència que ha tingut aquest treball d’András Földes i d’Anna Kis, tots dos codirectors del film, doncs, és un motiu més per anotar-se a l’agenda la segona oportunitat que hi ha aquesta setmana de conèixer de prop l’experiència dels companys i les companyes d’'Index/Telex'.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

El llibre negre (i silenciat) de la Caixa

Andreu Farràs

Si visquéssim en un país amb més cultura democràtica, aquest llibre del qual parlarem no només figuraria a la llista de més venuts de la secció de no-ficció sinó que probablement hauria estat premiat per algun col·lectiu professional de periodistes i economistes. Però com que, encara que alguns polítics ens vulguin enredar, no som ni el Boston d’Europa ni l’Àmsterdam de la Mediterrània sinó que som més sicilians que austríacs, aquesta obra mestra del periodisme d’investigació anomenada ‘La Caixa. Una història mai no explicada’ no l’haureu vist ressenyada en cap dels moltíssim mitjans de comunicació convencionals. Ni en les seves versions impreses ni a les edicions digitals ni als canals audiovisuals públics i privats. Omertà, el secular mètode català per enfonsar sense ofendre. Millor ignorar que pledejar.

Un silenci lògic en un sistema comunicacional plural i divers amb un

Portada del llibre de Burgos, basada en una obra de Joan Brossa,
en homenatge a Joan Miró i el seu logo de la Caixa.

 denominador comú: una dependència mòrbida dels grans anunciants publicitaris, entre els quals figura la institució financera més influent d’Espanya i una de les més grans d’Europa, i que controla al seu torn moltes altres empreses de l’intocable Ibex-35. Qui es vulgui quedar sense anuncis de la Caixa, que publiqui un minúscul breu sobre aquest llibre.

‘La Caixa. Una història mai explicada’ no és un reportatge en profunditat qualsevol. Son més de 600 pàgines escrites pel historiador, periodista i guia turístic Rafa Burgos, després de més de quatre anys de escrupulosa recerca amb més de cent entrevistes i de bussejar en dotzenes d’arxius i biblioteques. És la radiografia completa, amb llums i ombres, del cos i l’esperit –recordeu el lema ‘l’ànima de la Caixa’?— d’un gegant que controla sectors claus de la nostra societat, no només la banca, sinó també l’energia, les infraestructures, la cultura, la sanitat, els mitjans de comunicació i els polítics. Heu escoltat mai gaires parlamentaris criticar en públic la Caixa, encara que sigui per algun conflicte lleu i anecdòtic?

No farem espòilers d’aquest llibre publicat per una editorial cooperativa i que ha vist la llum gràcies el micromecenatge. Però si voleu saber el que mai s’ha explicat d’aquest gran mastodont que hem tingut al saló de casa nostra i ningú ha gosat ensenyar despullat fins ara, llegiu-lo. I coneixereu els fills de papà que es van aprofitar de les beques Fulbright, les personalitats que es van prostrar per demanar pisos protegits per als seus amics o familiars, els tripijocs de constructors com Figueras o Núñez, els incompliments en contractes de lloguer de les immobiliàries de la Caixa, el passat franquista del pare de l’opusdeista Isidre Fainé, les primes úniques, les preferents, les portes giratòries, l’estrella de Miró manipulada per Brossa i censurada per ‘La Vanguardia’,...

La repassada a l’entitat, des de la seva fundació al 1902 --com a conseqüència d’una vaga del metall-- fins a l’actualitat, no es una llista inacabable d’escàndols més o menys amagats durant totes aquestes dècades en que hagut de conviure amb (i treure rèdits de) dues dictadures, una república, una guerra civil i tres reis més o menys democràtics. No es tracta d’un libel esquerranós carregat d’odi de classe i destinat a furgar les esquerdes d’una empresa líder. El llibre de Burgos explica amb detall, milers de dades i rigor la història de la Caixa sense amagar els innegables èxits i nombrosos mèrits tant de l’empresa com de la seva fundació (abans obra social), però, al contrari del que podem trobar a la major part de la bibliografia publicada i ja no diguem de les hemeroteques hipotecades, mostra les no poques zones fosques i angles cecs d’un holding que al llarg dels anys ha anat acumulant tant poder i influència que ningú fins ara ha gosat posar en negre sobre blanc, llevat potser de l’exconseller Francesc Sanuy, que va atrevir-se a dir, quan ja no depenia de Jordi Pujol: “La Caixa parasita i vampiritza el país”.

Encara que és un assaig, sovint es llegeix com si fos una novel·la negra o un relat d’espies. Hi apareixen policies pagats com Villarejo, prostitutes redimides per una congregació religiosa, els comptes eteris de la Sagrada Família i l'Ateneu Barcelonès, els ‘pelotazos’ de Puig i Cadafalch i Cambó, les veritables (i agres) relacions de Vilarasau amb Fainé i Jordi Pujol. O l’agraïment dinàstic d’Alfons XIII i el seu net Joan Carles I envers els directius de la Caixa. O de Franco i Carmen Polo. I les diverses absorcions de caixes i bancs. O els contractes abusius, les exempcions de l'IBI que sí que es cobraven als llogaters i les subvencions públiques per plaques solars que mai funcionen...

Sostè l’exdiputat David Fernàndez a l’epíleg: “Aquest llibre serà, sense cap mena de dubtes, una prova del cotó de l’estat de la llibertat d’expressió als Països Catalans. Tot un examen. Veurem. Veurem si es pot parlar”. Dos mesos després de la seva aparició, just el dia en que es commemora el dia mundial de la llibertat de premsa, podem dir que el cotó no ens està sortint gaire blanc.

Adeu, subscripcions de diaris impresos

Gabriel Jaraba

M’he donat de baixa de les suscripcions dels diaris impresos que rebia a casa cada dia, 'La Vanguardia' i 'El País'. Conservo la suscripció digital a 'La Vanguardia' i hi he afegit una altra, també en bits, al diari 'Ara'. Tres diaris digitals que consulto sense cap problema a la pantalla de l’ordinador, alhora que el munt de periòdics, webs, blogs i butlletins de tota mena que repasso de manera incesant. Sóc un devorador de premsa internacional, com l’argentí 'Página 12' o l’israelià 'Haaretz', no em perdo mai 'The Guardian', 'The New York Times' i 'The Washington Post' i freqüento 'Le Monde', 'Libération', 'Corriere della Sera' o

'Tribune de Géneve'. Una de les benediccions d’internet ha estat dur-me directament a la taula de treball la premsa que sempre m’ha motivat i que havia d’anar a comprar a la Rambla. Però la lectura dels diaris impresos continua essent un dels plaers quotidians de la meva vida.

Fins ara, que ja no rebré 'La Vanguardia' i 'El País' cada dia a casa. I no per culpa de les redaccions i direccions d’aquests diaris sinó a causa d’un agent encobert, que no ofereix explicacions a ningú i que maltracta els clients: la distribuidora de premsa que s’encarrega de portar els diaris a domicili. M’explico: visc a les afores de Sitges, en una casa unifamiliar amb jardí, en la qual les persones que duen els diaris els deixen rere la porta d’entrada, llençant-los-hi per sobre. I ho fan sense cap cura, de manera maldestra; sovint apareixen desllorigats o trencats. Així que quan plou, els diaris que de ben d’hora esperen al jardí que un servidor els baixi a recollir reben la pluja fins convertir-se en una masa informe de paper mullat que no serveix per a res i no poden ser llegits. Pago per tenir uns diaris cada dia i llegir-los, però quan plou és impossible. Pago doncs per un producte que, en definitiva, no rebo.

La distribuidora no té rostre i no respòn davant els clients. Quan parles amb l’atenció al client dels diaris tenen l’amabilitat de perllongar-te un dia més la suscripció cada cop que la pluja t’ha deixat sense el producte que has pagat. Però el diari del dia que ha estat reduït a paper mullat no te’l restitueix ningú. De manera que, tip d’aquesta situació, me’n he donat de baixa. D’'El País', del tot, de 'La Vanguardia', em quedo amb la subscripció digital.

La desaparició progressiva dels quioscs ha fet molt de mal a les distribuidores de premsa, i jo que m’en alegro. De tota la vida els editors saben que fan unes pràctiques que benèvolament podriem qualificar de fraudulentes, com ara lliurar xifres de vendes que acaben essent falses: per a animar als editors a continuar publicant revistes que al començament semblen anar venent i que finalment, amb les dades reals, han resultat inviables. Però la inversió feta a partir de dades falses ha creat la impressió errònia que eren possibles i al final aquest engany ha dut a la ruïna al petit editor o emprenedor. I ells, tan frescos.

En resum: els diaris valoren molt els subscriptors, que són clients fixos, i més després de la radical reducció dels ingresos publicitaris. Els suscriptors digitals els enforteixen en la pugna a la xarxa, i la difusió en paper, que ha esdevingut menys important, és fonamental per a la influència i valoració institucional. La xarxa dóna molta difusió però la lectura impresa conforma l’opinió pública de manera encara insubstituïble i decisiva. La deixadesa pocavergonya de les distribuidores fa molt de mal, i no només perquè fa desistir un client fidel com un servidor.

Pagar por leer: el reto de la prensa para sobrevivir

Gabriel Jaraba

Los cambios en el consumo de la información están obligando a las empresas periodísticas a explorar nuevas formas de negocio que han de transformar tanto el producto como su relación con el público. No es la primera vez que pasa: hasta que no se consolidó el medio de comunicación como soporte publicitario rentable y útil, la información no se convirtió en el enorme fenómeno social del siglo XX, junto al cine y la música grabada. Pero al mundo de la información no le gusta verse unido al de la publicidad, como si fuesen dos gemelos pegados por la espalda, y se empeña en ignorar que el destino de ambos los vincula más de lo que parece.

La inserción publicitaria en un medio es, de hecho, una anomalía

comercial. En los mercados la gente paga por algo que tiene interés en consumir o utilizar. La oferta y la demanda se basan, pues, en el interés que despierta el producto. Este interés, como bien saben los publicitarios, se puede suscitar, incrementar, y si es necesario, crear de manera más o menos artificiosa. Pero nadie “compra” anuncios, no se paga directamente por la publicidad, por más que los mensajes que esta vehicule interesen; y de hecho, interesan mucho.

La publicidad siempre es vehiculada por algún otro motivo, por el cual sí que se paga. Es el contenido, informativo o de entretenimiento, del medio de comunicación lo que vehicula el interés y la motivación del público que lo consume, provocando que se fije la atención en él, a lo que se añade luego el desplazamiento de la atención al mensaje publicitario vehiculado. Una valla publicitaria de carretera no tiene otro valor comunicativo que el potencial de servir de soporte a un contenido. Los medios, en cambio, venden la atención que suscitan sus contenidos, que se convierte en comercializable cuando finalmente ha sido desplazada hacia la publicidad vehiculada.

Si no entendemos esto, no entenderemos la crisis del negocio informativo. Lo que está pasando es que la publicidad abandona los medios informativos para buscar medios que hagan de manera más eficiente su papel de mediador de la publicidad: abandonan el producto hasta ahora motivador de la atención, que queda entregado a su capacidad de crear interés por sí solo. Queda al descubierto la catástrofe: el abandono de la publicidad hace inviable el medio que no es capaz de financiarse autónomamente como producto; no se paga la cantidad necesaria para que se mantenga y hace falta la aportación complementaria de la publicidad. Y este abandono es consecuencia de la pérdida de interés del medio por el público, sea esta pérdida producto del propio contenido, del formato o de circunstancias debidas a terceras causas.

La cadena de producción de valor comunicativo

Así queda fortalecido el valor del contenido del medio de comunicación en el tejido oferta-demanda: el contenido del medio y el formato que lo expresa son el elemento primario del proceso de atracción de la atención en la cadena de producción de valor comunicativo. Y de esta manera podemos volver a poner las cosas en su sitio en vez de perdernos en disquisiciones.

¿Y el atractivo de las marcas, los anuncios, por sí mismos? Las marcas tienen un prestigio, pero no explican una historia. Para que haya verdadera comunicación a partir del contenido es necesario que este hecho de comunicación explique una historia. Por eso se hacen spots en la televisión y se connotan valores con las marcas asociándolas a eslóganes. El complejo de significados y valores que implica la marca más popular y prestigiosa del mundo, Coca-Cola, necesita ser explicado, pero sólo puede serlo mediante un “hype” ultraabstracto: “The real thing” (que no es lo mismo, ni de lejos, que “la chispa de la vida”).

Los medios de comunicación comunican historias, y si no es así no se suscita la intensidad necesaria para que la cadena de valor del contenido del medio de comunicación entre en funcionamiento.

La primacía del contenido informativo sobre el publicitario no es debido, pues, a las razones que se han formulado desde el elitismo o el gremialismo; se explica estrictamente en términos comunicacionales. Pero no sólo es importante el primer movimiento de la cadena de valor del contenido: es necesario que se produzca el último, que es pagar por este contenido. Sin el pago final, la cadena no es operativa porque se frustra. Es duro, pero real: en comunicación aquello por lo cual no se paga no vale nada. Lo ha demostrado el fracaso de los diarios gratuitos (con matices importantes) y lo está demostrando Internet. Siempre hay un pago a cambio, sea directamente en dinero o bien indirectamente, en atención, enfocada hacia una cosa por la cual alguien ha pagado.

No hay medios gratuitos, de un modo o de otro se han de pagar, incluso cuando sus gestores asumen la insuficiencia y la cargan al déficit aceptado o a la aportación de esfuerzo humano en horas de trabajo o deficiencia en el cobro del trabajo. En los inicios de la web 2.0, la utopía del desarrollo de internet generó una cultura de red que confiaba en un intercambio igualitario y gratuito como expresión del potencial democratizador de las redes y la aproximación de la información a los intereses de los lectores (el llamado periodismo ciudadano). Hoy, quienes un día optamos decididamente por la utopía ilustrada de Internet y lo seguimos haciendo hemos de reconocer que la información de calidad y realizada de manera profesional, imprescindible para la comunicación democratizadora, ha de hallar nuevas formes de financiación pero no prescindir de ella.

La información no sólo cuesta dinero, sino que no es barata de producir. Y vemos que las empresas intentan inventar contenidos que susciten interés como los informativos, pero se lo montan rehuyendo la inversión de esfuerzo, ingenio y dinero que la información de calidad implica. Mientras tanto, unos ofrecen pseudoinformaciones baratas y otros establecen muros de pago. Pocos parecen ser consecuentes con la realidad: la información es cara si queremos que merezca el interés y la atención del público.

No es un problema de tecnología, sino mucho más sencillo: pagar por leer sólo se justifica cuando el cliente decide que vale la pena. Exactamente la misma situación que los diarios vivieron, hace unas cuantas décadas, cuando hubieron de pasar de la prensa de avisos útiles, folletines populares y curiosidades diversas al periodismo moderno constituido por informaciones sólidas y comprobadas, contenidos sociopolíticos de referencia y reporterismo ambicioso.

Publicación original: Catalunya Plural