El menyspreu polític a la llibertat d’informació

Francesc Ràfols

Era important advertir del menyspreu polític a la llibertat d’informació quan el 28 de setembre es va celebrar el Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació, instaurat per la Unesco l’any 2015 i ratificat per l’Assemblea General de Nacions Unides el 2019. Aquesta afirmació té més sentit després de l’acte al qual vaig assistir el passat 21 de setembre, al Congrés dels Diputats, organitzat per la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i que tenia per objectiu insistir un cop més en la urgència que Espanya apliqui d’una vegada per totes el Reglament Europeu per a la Llibertat dels Mitjans (EMFA, en les seves sigles en anglès).

Aquest reglament, d’obligat compliment des del mes d’agost de l’any

passat, encara no s’aplica a Espanya perquè, tot i que el Govern ha portat al Congrés les lleis per ser aprovades, l’actual correlació de forces a la cambra espanyola no permet validar-les. L’EMFA, tot i que és una llei de mínims que hauria pogut ser molt més ambiciosa, és una iniciativa legislativa d’extraordinària importància política perquè suposa elevar la qualitat democràtica. Ja ho advertiem ara farà aviat quatre anys, quan encara estava en fase de redacció al Parlament Europeu. Ja se sap que als parlaments s’hi va a fer política, però és trist quan determinats plantejaments partidistes frenen iniciatives del tot necessàries. Cal recordar que les mateixes forces polítiques que al Congrés dels Diputats frenen l’aplicació de l’EMFA, van votar a favor d’aquest Reglament al Parlament Europeu, per tant, la priorització dels interessos particulars per davant dels generals és molt més palesa.

En aquest acte que els deia del Congrés dels Diputats, del qual en podem llegir un resum en aquesta crònica a la web de la FeSP, es va proposar que el Govern tirés endavant les reformes necessàries per aplicar l’EMFA a base de decrets llei. I qui ho va proposar va ser Ángel García Castillejo, vicepresident de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC), l’organisme que ha de vetllar pel compliment del Reglament europeu un cop s’activi la seva aplicació a Espanya. García Castillejo va plantejar la possibilitat que el Govern espanyol aprovi per reial decret llei l’aplicació efectiva del reglament o bé que en el Congrés es tramiti una llei específica amb aquesta finalitat.

Mitjans públics sota control

Una de les persones participants en la taula rodona del Congrés dels Diputats va ser Ricardo Gutiérrez, secretari general de la Federació Europea de Periodistes (FEP). Va fer un repàs de com va l’aplicació de l’EMFA en altres països europeus. I la veritat és que la situació general no és per estar gaire satisfet. El reglament preveu mesures en diversos àmbits i hi ha una activació diferent en cadascun segons els països. Així, per exemple, en la protecció del pluralisme, només Finlàndia, Portugal y Suècia experimenten avenços notables. Va advertir de la baixa independència dels mitjans públics a Espanya, afirmant que «Espanya té el mateix nivell d’independència dels mitjans públics que Romania, Bulgària, Albània o Montenegro».

Configuració de la privacitat

Per això, en el Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació s’havia de reclamar la urgent aplicació de l’EMFA a Espanya i a tots els països que també van endarrerits. Que al Congrés dels Diputats facin política defensant els interessos generals de la ciutadania i no els particulars partidistes. Segurament aquesta frase es podria aplicar en altres temàtiques, però en aquest blog el tema principal és el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural, rigorosa, contrastada i de qualitat que, en el cas dels mitjans públics, a més, ha de ser neutral. Està reconegut per l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, l’article 20 de la Constitució i, per sobre d’això, per la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 19.

A Barcelona, el pròxim 13 d’octubre, hi haurà un segon acte amb el mateix objectiu que el de la setmana passada a Madrid, exigir l’aplicació de l’EMFA a Espanya i, en aquest cas, també a Catalunya, ja que la Generalitat també té obligacions en aquest àmbit. Serà una sessió organitzada pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) a la seu de l’Oficina de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, institucions que col·laboren en la taula rodona que s’hi farà i de la qual ben aviat es faran públics els detalls.

Un carnet per punts per a periodistes i mitjans de comunicació

Siscu Baiges

Un periodista escriu un article dient que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, se n’ha anat de vacances amb la seva dona a Andorra mentre ha esclatat la crisi de l’entrada de 80.000 immigrants a Ceuta saltant-se la frontera i publica una foto dels dos dalt un telecadira com a demostració gràfica de la seva informació. És mentida. Sánchez i la seva dona no han anat a Andorra i la foto es va fer dos anys abans.

Tot i que la falsedat es descobreix immediatament, d’altres mitjans

La verificació de la falsedat sobre Sánchez per RTVE.

de comunicació se’n fan ressò, les xarxes van plenes de crítiques al president espanyol per la seva suposada indiferència envers el cas ceutí i, fins i tot, polítics destacats del PP i Vox l’escampen i insulten Sánchez. Televisions i mitjans de la 'Fachosfera' posen micròfons davant de veïns de Ceuta i els demanen què els sembla que Sánchez els faci aquest lleig. Els veïns, clar, mostren la seva indignació desconeixent que la notícia és falsa.

Cap jutge intervé per corregir el despropòsit. Les associacions de premsa romanen callades. Cap sanció cau sobre el periodista i mitjà que han escampat la falsedat i promogut l’odi d’una forma tan descarada.

Cal donar per inevitable aquesta impunitat? No. Proposo que es creï una entitat pública que vetlli per la veracitat de les informacions que es distribueixen a les xarxes i a través dels mitjans de comunicació. Seria una entitat basada en la tasca excel·lent que fan els portals que verifiquen aquesta veracitat: Maldita.es, Newtral.es, Verificat.cat,…

Aquesta entitat tindria capacitat sancionadora i actuaria sobre un carnet per punts obligatori pels periodistes i mitjans. Cada professional i mitjà del món de la comunicació començaria l’any amb un nombre de punts determinat, posem-ne 10. Per cada mentida que publiquessin, i en funció de la seva magnitud, serien castigats amb la retirada de 1 a 5 punts. Quan consumissin els 10 punts del seu carnet el periodista seria expulsat de la professió i no podria publicar res fins a final de l’any. El mitjà que publiqui mentides serà sotmès al mateix tractament i consumits els seus deu punts se’l tancaria fins que l’1 de gener següent podria reprendre la seva funció.

Una clàusula addicional indicaria que quan un mitjà o un professional han sofert tres sancions amb la retirada de tots els punts del carnet quedarien definitivament exclosos de la professió i de l’autorització a continuar informant (en aquest cas, deformant).

No seria una idea exclusiva per Catalunya i Espanya sinó que s’hauria d’implantar a nivell europeu i internacional. Un òrgan de la Comissió Europea i un altre de les Nacions Unides serien els encarregats de complir la funció de supervisar que les notícies que arriben a la gent no siguin falses.

Aquesta política hauria d’arribar també a les plataformes socials. D’entrada, se les obligaria a identificar tots els usuaris. I se’ls exigiria que publiquessin només informacions verídiques. Els seus supervisors haurien de confirmar que no circulen mentides per les seves xarxes. Quan aquestes plataformes es quedessin sense punts a les seves xarxes quedarien bloquejades en l’àmbit corresponent. Per garantir aquest control cal preveure que l’única solució eficaç és prendre el poder de les plataformes als magnats que ara les controlen i cedir-los a les administracions públiques adequades, local, regional, nacional o internacional.

Tothom té dret a circular amb el seu vehicle per la carretera sempre i quan no cometi un nombre determinat d’infraccions. Per la carretera de la informació també s’ha de circular complint les normes establertes a les societats democràtiques. I una d’aquestes normes és que els ciutadans tenen dret a una informació ajustada a la realitat.

I, ja posats, jo establiria també un carnet per punts a la professió de magistrat. Quan un magistrat comet infraccions al dret dels ciutadans a una justícia justa, hauria d’anar perdent punts del seu carnet.

Aquesta normativa és urgent i goso proposar que s’apliqui amb criteris retroactius. És a dir, que Eduardo Inda, Pedro J.Ramírez, Iker Jiménez, Ana Rosa Quintana, Federico Jiménez Losantos, 'The Objective', 'La Razón', 'El Mundo', 'Abc', 'El Debate', Juan Carlos Peinado, Manuel García Castellón, Manuel Marchena i un munt de periodistes, mitjans de comunicació i jutges més haurien de buscar feina al sector privat. Sense punts no es podrà treballar al sector públic.

Un altre dia parlarem del carnet per punts dels polítics que vomiten odi cada cop que obren la boca.

Contra tanta 'infoxicació', més transparència

Andreu Farràs

Els partidaris de les societats obertes, democràtiques, inclusives i tolerants –sobre el paper, la immensa majoria— estem preocupats per l’ascens de l’extrema dreta arreu del món. I un sector molt ampli d’electors ja considera inevitable l’ascens al govern espanyol de la coalició PP-Vox.

Una de les armes que han explotat aquestes dues formacions 

Carrer de Manresa on va ser assassinat
un home el passat 1 de setembre (foto: ACN).

polítiques, emulant fil per randa les seves homòlogues estrangeres, han estat els nombrosos problemes que, al seu parer, està creant la immigració. Un augment de la població estrangera al nostre país que, segons Feijóo, Abascal i també la catalana Orriols, ha provocat un increment enorme de la delinqüència. La vinculació migració-criminalitat està donant notables rèdits electorals tant a Espanya i Catalunya com a la resta dels països del món que han abraçat líders ultradretans que suposadament els lliuraran d’aquestes "plagues", des de Trump i Milei a Meloni i Alternativa per Alemanya.

Amb la millor de les bones voluntats, per tal d’evitar la proliferació dels discursos d’odi i impedir la vinculació entre criminalitat i població estrangera, les institucions encarregades de la seguretat i la justícia, amb l’acceptació dels mitjans de comunicació, han optat des de fa temps per no precisar gairebé mai la nacionalitat de les persones que han estat detingudes per la policia sota l’acusació de perpetrar homicidis, robatoris, crims masclistes, atracaments o participar en tràfic de persones, armes o drogues.

No informar del passaport que tenen els presumptes delinqüents ha causat l’efecte contrari al desitjat. Amagar dades, que potser en un altre context sociopolític no tindrien gaire rellevància, han comportat conseqüències no desitjades, perquè ha donat pàbul a notícies falses o mitges veritats, sovint regades amb els prejudicis propis i la desconfiança atàvica envers els nouvinguts.

Un exemple recent: l’assassinat a Manresa d’una persona molt popular en aquella ciutat va ser comès per dos menors d’edat, segons la policia. Com que els Mossos d’Esquadra no van informar des del primer moment sobre la nacionalitat d’aquells dos presumptes homicides, les xarxes socials van ser envaïdes d’immediat per missatges que culpaven de la tragèdia a menors estrangers no acompanyats. Va haver de sortir la consellera d’Interior, Núria Parlon, per desmentir aquest fet i precisar que els nois eren nascuts a Catalunya, un de pares catalans i l’altre de pares d’origen estranger. ¿No creuen les autoritats competents que si s’hagués informat des del començament de la nacionalitat d’aquests xicots s’hauria pogut evitar que els xenofobs es beneficiessin un altre cop d’aquesta manca d’informació? Si ens posem primmirats amb les tan tergiversades llei de protecció de dades i el dret a la intimitat, ¿per què sempre s’informa de la nacionalitat de les persones que s’han ofegat a la piscina o a la platja o de les víctimes de robatoris de rellotge de luxe a les Rambles i no ho fem sobre els multireincidents? Parlant de multireincidents, quants d'ells son espanyols i quants de fora? I d’assassins masclistes? Potser ens enduríem sorpreses i es desmuntarien presuposicions.

Davant de la ‘infoxicació’ promoguda per la ultradreta rampant i la
dreta endurida, el millor és promoure la màxima transparència. Amagar informació, que no deixa de ser desinformar, no exposar totes les dades per mor d’un mal entès paternalisme suposadament garantista no fa altra cosa que donar ales als que saben explotar els prejudicis i els instints més baixos d’una societat amb símptomes d’ansietat i malestar. Els ciutadans no som nens als quals no se’ls pot donar certes informacions que ens pot costar assimilar. Perquè quan aquells que ara ens enverinen aprofitant les mitges veritats institucionals estiguin al poder no resoldran el problema, probablement l’empitjoraran i, com ja hem vist com ha passat en altres països, llavors sí que seran vulnerats els drets humans. Encara hi som a temps.

La primera manifestació de la transició la vam fer els periodistes

Manuel López

Acaba de distribuir-se un vídeo amb la primera manifestació legal que es va fer quan havia acabat el franquisme i començava allò que a la presó suposàvem que era la democràcia.

El dictador havia mort poc abans, el 20 de novembre del 1975, i era impensable una manifestació com aquesta en aquells moments. Però els joves postfranquistes (Martín Villa, Suárez, Osorio,…) agitaven els caus feixistes i anaven guanyant espai dins del règim.

Era una manifestació dels periodistes catalans contra les mesures franquistes encara vigents i que havien portat a la presó el company Josep Maria Huertas Claveria l’any 1975.

Va ser el 18 de març del 1976. Érem prop de tres-cents periodistes, és a dir, bona part de la professió. Molta gent jove i alguns veterans. La gent de 'La Vanguardia' era ben escassa. (De totes maneres, molts dels manifestants van passar a ser directius i mai més es van posar a cridar en favor de l’ètica i la llibertat d’expressió).

Els periodistes estàvem mal organitzats –com sempre-- però la 'mani' va ser un èxit. La gent no es creia que uns joves i algun vell es poguessin manifestar sense que la policia, els grisos, els estomaquessin.

Veureu pancartes que demanaven llibertat d’expressió i afegint que els periodistes no eren confidents. La gent aplaudia pels carrers.

El Govern Civil, encara en mans dels franquistes, havia tolerat la manifestació en un intent de demostrar que el règim estava canviant, la qual cosa en aquell moment no es veia del tot clar.

Veureu al vídeo a amb molta americana i pocs jerseis, era normal en aquells moments.

Els periodistes estaven afiliats a la franquista Asociación de la Prensa de Barcelona, però la junta estava a favor de la democràcia. A les empreses, els comitès sindicals estaven en mans de CCOO i d’altres petites forces sindicals.

L’organització sindical dels periodistes era tan fluixa com ho és ara, però en aquells moments hi havia un esperit combatiu que no el trobareu ara mateix.

Com a grup principal d’organitzacions es podia trobar el PSUC, però els seus afiliats no van voler liderar la protesta. La filmació és de Pilar Sentís i Santiago Vilanova.

La qualitat de les imatges no és molt bona, però en aquell moment les tecnologies de la imatge no havien arribat encara a casa nostra.

Un any després començava el gran declivi de la premsa barcelonina. En quatre anys es van tancar 'El Correo Catalán', 'Tele/eXpres', 'Mundo Diario', 'Catalunya Express', 'El Noticiero Universal' i els diaris de la premsa de l’Estat (coneguda com a "prensa del Movimiento").

Totes aquestes lluites van aparèixer en una publicació pròpia dels periodistes, 'Premsa en Lluita', de la que escriurem en un altre moment.

El TD2, la IA i l’alfabetització informativa

Gabriel Jaraba

L’emissió d’un TD2 experimental realitzat amb intel·ligència artificial (IA), fa uns quants dies a TVE 1, ha estat una novetat molt destacable i una iniciativa molt meritòria de la directora, Pepa Bueno. El seu propòsit era posar en relleu com resulta de fàcil deformar el sentit de la informació amb el propòsit d’inclinar la seva interpretació cap a interessos diferents dels del públic. La IA servia aquí de mirall deformant que posava en relleu que cada cop serà més fàcil intervenir en els elements que componen la informació per part d’agents interessats apel·lant a la fascinació de l’espectacular. El TD2 de Pepa Bueno va ser alerta i exemple del que els periodistes poden fer per mantenir-se a la seva responsabilitat.

El TD amb IA va ser més que un exercici tècnic pensat per a la

reflexió. Se n’ha desprès una autèntica lliçó d’alfabetització informativa que reclama ser atesa i imitada. La informació es troba en una cruïlla que demana una reflexió tant per part dels professionals com del públic, o almenys la part més conscient del mateix. Periodistes i usuaris de la informació estem junts en els prolegòmens d’una revolució de la comunicació que ens adverteix de temps difícils per a la veritat a què el periodisme ha de servir, una revolució que va més enllà de les tensions habituals entre els interessos que conflueixen en les tasques informatives i que es deu a un intent dels poders econòmics i tecnopolítics de desmantel·lar els equilibris democràtics a benefici del que alguns ja anomenen tecnofeudalisme.

L’alfabetització mediàtica va més enllà de poder identificar les fake news (pseudonotícies enganyoses interessades) i distingir el blat i la palla al camp informatiu. Actualment és el conjunt de l’esfera informativa el que reclama una posada en qüestió per saber fins a quin punt els llenguatges, els gèneres i les convencions propis del periodisme continuen servint al seu propòsit original: donar compte del que passa i identificar elements que condueixin a la veritat. Cal sotmetre a revisió tot allò que llegim, veiem i escoltem i reflexionar si la forma en què aquests missatges ens són oferts correspon a una forma de periodisme adequada a les condicions de la interacció entre mitjans i públics amb vistes a l’esclariment i la veritat noticiosa.

I és en aquest sentit que el TD2 de la IA apunta a una realitat que era potser diferent de la que s’hi volia assenyalar. Els informatius diaris de televisió corresponen a un format, amb les seves formes i llenguatges, que es manté consolidat fèrriament de manera que és idèntic a si mateix any rere any, dècada rere dècada. Tots els gèneres i formats televisius han patit evolucions molt diverses i de diferent abast menys els informatius diaris. Els telediaris i telenotícies s’ajusten invariablement al mateix format, s’emetin en una cadena o una altra, amb un presentador en un plató, que introdueix la notícia que després serà narrada, una entradeta potser, i un desenvolupament en vídeo que incorpora filmacions noticioses, amb declaracions, testimonis i de vegades gràfics informatius. Cada peça té una durada breu i una se succeeix a l’altra, precedides i de vegades concloses per bateries de titulars. Aquesta és la fórmula de ferro del format, que resisteix el pas del temps i s’erigeix ​​en proa informativa de l’orientació editorial de cada canal.

El TD2 de la IA trenca estrepitosament amb la convencionalitat de tal relat i mostra que el rei va nu. L’alteració de l’objectiu de la informació no vindrà obrat per la màgia d’una nova tecnologia que perverteixi la narració periodística; ara mateix es produeix a partir d’un format que es creu fiable, però sobre el qual es practica la modificació pretesament invisible que serveix a interessos que no són legítimament editorials sinó d’un altre tipus. És un exercici de prestidigitació magistral sobre el qual el TD2 de Pepa Bueno ha incidit amb intel·ligència aguda.

Fixem-nos en allò que fan les cadenes de televisió, totes elles, quan volen renovar els informatius diaris: modificar els platós, sovint amb imatge electrònica, canviar les tipografies, alleugerir certes formes dels presentadors, millorar els processos d’edició de les imatges. Però mai no es toca el nucli del format, el llenguatge fonamental amb què es relaciona amb el públic i suporta la narració en el seu conjunt. Els informatius diaris de televisió són sempre idèntics a si mateixos, entre ells i respecte als de la resta de cadenes.

El TD2 de Pepa Bueno ha dinamitat magistralment el llit de Procust dels informatius diaris i ha posat en evidència la prestidigitació que els sosté: una aparença de fiabilitat que en realitat és una limitació voluntària que no obre camins a interpretacions possibles diferents d’una intenció editorial tan invariablement fèrria. Perquè si el format informatiu pot ser qüestionat, l’entossudiment editorial també ho pot ser.

José Luís Balbín, un periodista clave de la transición

El 19 de agosto de 1940 nació en Pravia (Asturias) José Luis Balbín, periodista de dilatada trayectoria profesional que dejó una huella imborrable por su programa 'La clave', un referente imprescindible de la televisión española en los años de la transición democrática.

Aunque comenzara estudios de Derecho en 1959, un año más tarde

ingresó en la Escuela oficial de Periodismo de Madrid diplomándose en 1963. Tras realizar prácticas en el periódico 'La Nueva España' de Oviedo primero trabajó en Pyresa, donde realizó crónicas, críticas de cine y entrevistas. Posteriormente se incorporó al diario 'Pueblo' y fue delegado de Radio Nacional de España y de Televisión Española en París. Años después colaboró con revistas como el semanario 'Interviú'.

Su momento de mayor popularidad coincidió con la emisión del programa de debate 'La clave', en su primera etapa entre 1976 y 1985, en La 2 de Televisión Española. Considerado el primer programa de debate que abordó temas y posturas que suponían una apertura al sistema democrático en España durante la Transición tras la finalización de la dictadura de Francisco Franco, algunos de los programas abordaron temas como los nuevos partidos políticos, la situación de la religión en España, el sistema económico del país, la democracia de partidos o el futuro del país.

Inspirado por el programa 'Les dossiers de l'écran' ("Los archivos de la pantalla"), creado en Francia por Armand Jammot en 1967, 'La clave' incluía la emisión de una película que ilustraba el tema a abordar y, tras su emisión, se realizaba un coloquio de invitados que mantenían opiniones contrapuestas sobre el mismo. A lo largo de sus 408 emisiones fueron invitados personajes destacados del mundo de la política, la ciencia y la cultura como Antonio García-Trevijano, Gonzalo Fernández de la Mora, Alfonso Guerra, Blas Piñar, Julio Anguita, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Santiago Carrillo, Ramón Tamames, José María Mohedano, Federica Montseny, Lidia Falcón, Jordi Pujol, Olof Palme, Neil Armstrong, Gustavo Bueno, Santiago Amón, Antonio Escohotado, Fernando Sánchez Dragó, Severo Ochoa, Bernard-Henri Lévy, Julián Lago, Ian Gibson, Manuel Martín Ferrand y Felipe Mellizo.

Tras el nombramiento de José María Calviño como director general de RTVE. Balbín llegó a ser director de los Servicios Informativos de Televisión Española entre 1982 y 1983. Sin embargo fue destituido pocos meses después. Tras una serie de presiones por parte del gobierno socialista que presidía Felipe González, el programa 'La Clave' fue clausurado y Balbín derivó paulatinamente hacia posiciones claramente enfrentadas con el gobierno de aquellos años.

Tras su salida de Televisión Española centró su actividad profesional en el mundo de la radio, donde dirigió en el espacio nocturno 'Hora cero', de Antena 3 Radio. Programa de análisis político, ganador del Premio Ondas 1991, contaba entre su nómina de colaboradores con Víctor Márquez Reviriego, Bieito Rubido, Chicho Sánchez Ferlosio, Luis Ángel de la Viuda, Antonio López, Federico Jiménez Losantos, Luis Herrero, Lluís Foix, José Luis Orosa, Pablo Sebastián o Manuel Martín Ferrand.

Tras el inicio de emisiones de las televisiones privadas en España en junio de 1990, Balbín regresó a televisión con una segunda etapa del espacio de debate 'La clave', en Antena 3 Televisión. El programa se mantuvo hasta 1993. En 1994, en la misma cadena, condujo un espacio de entrevistas titulado 'La senda'.

En 1994, tras el cierre de Antena 3 Radio, se trasladó a la cadena COPE, incorporándose como integrante de la tertulia del programa 'La linterna', que dirigía Luis Herrero y durante años se mantuvo como colaborador de la cadena, primero en la ya mencionada 'La linterna' y, a partir de 1998, en 'La Mañana'.

En 1998 volvió a Televisión Española con el programa 'Las claves' espacio en el que entrevistó a grandes personajes españoles y extranjeros. El programa se emitió desde septiembre de 1998 hasta abril de 1999. En 1999 fue nombrado director del semanario de información general 'Artículo 20', editado por la empresa Ediciones Tesla SA. La revista cerró pocos meses después de su llegada, en enero de 2000, tras una huelga celebrada en diciembre en la que, según la empresa editora, incluso se lanzaron huevos al director de la publicación. Ediciones Tesla solicitó un expediente de regulación de empleo. En noviembre de 2000 fundó el semanario de información general 'La Clave', del que fue director desde sus inicios hasta su cierre definitivo en julio de 2008.

Fue galardonado en 2015 con el Premio Nacional de Televisión otorgado por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte de España. En 2021 recibió el Premio Iris Especial a toda una vida (Academia de las Ciencias y las Artes de Televisión de España). Falleció el 22 de junio de 2022 en Madrid a los 81 años.

Texto publicado en Facebook por el perfil El Ruedo Ibérico.

Serà veritat el ‘1984’ d’Orwell?

Francesc Ràfols

Ha passat el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) celebrem conjuntament amb el Primer de Maig, Dia Internacional del Treball, perquè entenem que són les dues cares de la mateixa moneda. Un periodista precari difícilment serà un periodista independent. I enguany, per fer-ho, vam fer una concentració a la plaça d'Orwell de Barcelona amb el lema «Treball digne per a un periodisme de qualitat», que vam dur a terme el 30 d’abril passat.

Per què a la plaça d'Orwell? George Orwell va escriure la novel·la

'1984' on va presagiar un món totalitari en el qual tots els moviments de l’individu estan controlats per un Gran Germà. Òbviament, no som en aquest tètric món fictici creat pel gran escriptor britànic, però sí que veiem com hi ha qui treballa perquè això sigui una realitat i, fins i tot, sovint se’n veuen algunes espurnes preocupants. Vivim alguns episodis que ens ho poden fer arribar a pensar.

Això dèiem en un manifest del qual se’n va fer lectura per part dels companys Joan Roura (TV3) i Mont Carvajal (La Xarxa). A l’escrit també es deia que «com a periodistes tenim el deure de defensar que la ciutadania rebi una informació veraç, contrastada i plural, que li permeti ser una persona lliure i prendre les decisions més adequades que afecten la seva vida». La nostra tasca és treballar perquè el 1984 orwel·lià no sigui mai una realitat. Però per això cal que periodisme i ciutadania vagin plegats per desmuntar les estratègies de desinformació que l’extrema dreta teixeix amb discursos d’odi, manipulacions, i mentides de tota mena.

L’any vinent tornarem a la plaça d'Orwell. Seria genial que fos plena a vessar de gent per empènyer junts endavant, ben lluny del novel·lesc 1984.

Article publicat originalment en el número 43 de la revista ‘Utopia’, que es distribueix a les comarques del Maresme i la Selva, corresponent a l’estiu del 2026.