El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 may 2021

El Col·legi, un lloc de pau i treva

Discurs pronunciat per Salvador Alsius, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 1997 al 2001, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

No cal ni dir que em sento molt honorat pel fet d’haver estat convidat a tenir una participació activa en aquest acte en què commemorem el 35è aniversari de la vida del Col·legi. En dono les gràcies a l’actual Junta, aquí representada per l’actual degà, en Joan
Carles Sentís, Josep Maria Soria, Montserrat
Minobis i Josep Pernau, al 1991.

Maria Morros
La qui va contactar amb mi per proposar-m’ho va ser la Núria de José, i va ser ella qui em va fer prendre consciència d’una circumstància que, sincerament, no m’havia passat pel cap: que jo sóc ara el més antic dels degans vius. Realment, impressiona.

I és en aquesta condició de degà més veterà que em correspon ara ser el primer en intervenir en aquest torn. I ho faré referint-me en primer lloc als dos que em van precedir i que ja no són entre nosaltres, en Carles Sentís i en Josep Pernau. N’hi ha dos més de traspassats, la Montserrat Monobis i en Josep Maria Huertas, no menys dignes de ser recordats per moltes coses, però deixaré que la glossa d’ells dos la facin els companys que han d’intervenir després.

En Carles Sentís va ser el degà de la transició. I uso aquí l’expressió en un doble sentit. Em refereixo al que hem convingut en dir-ne la Transició Política, on ell, com és prou conegut, va ocupar papers claus per causa dels seus múltiples contactes i de les seves habilitats negociadores. I va ser un home també molt útil en la nostra, de transició, la que ens va dur des d’unes entitats d’un caràcter molt gremial a la fórmula del Col·legi Professional. Els qui vàrem intervenir en aquella transmutació com a integrants de la junta gestora de la nova institució vàrem tenir al seu costat molts dubtes. Però ens va semblar finalment que l’opció per un Col·legi Professional d’adscripció no obligatòria era l’òptima en aquells moments. En això hi va tenir molt a veure el prestigi democràtic que havien adquirit ja en els darrers anys del franquisme alguns col·legis professionals, com el d’Arquitectes, el d’Aparelladors, el d’Advocats o el de Doctors i Llicenciats, entre d’altres. Aquest darrer, per cert, veí nostre, a l’escala del costat.

Com ha explicat el degà Morros, la constitució del Col·legi va ser aprovada solemnement i de forma unànime pel Parlament de Catalunya, i jo afegiré que va ser en el text fundacional on s’hi va reflectir aquell invent de les tres vies d’accés, que va servir perquè es pogués incorporar al Col·legi el que anomenàvem “la professió real”, és a dir la que exercien els companys i companyes independentment de quina hagués estat la seva titulació acadèmica. En l’aplicació d’aquest principi de realitat, d’adequació al que exigien els nous temps, en Sentís hi va tenir un paper que cal reconèixer.

En Josep Pernau va ser l’home del Codi Deontològic. Bé va ser moltes més coses, i l’hem de recordar com un dels grans patriarques de la professió a Catalunya, un periodista dels que de debò mereixen aquell epítet de “mestre de periodistes”. Però la seva gran batalla des del moment en què va començar el primer dels seus dos mandats va ser la promulgació del Codi, que ha estat la plasmació de la que probablement és la principal funció que ha tingut aquesta casa: la defensa dels valors fonamentals de la professió, l’ètica periodística o la qualitat de la informació, que jo sempre he dit que per a mi són una mateixa cosa. La gestació del Codi té petites sub-històries que algun dia s’hauran d’explicar, però en tot cas el document va acabar gaudint de l’acceptació general i va ser en el seu moment pioner a l’estat espanyol.

Al seu segon mandat en Pernau, amb els que li fèiem costat a la Junta, va traçar una altra fita remarcable. Em refereixo a la creació del Consell de la Informació de Catalunya, que per cert acaba d’estrenar president en la persona d’en Rafael de Ribot, que avui també ens acompanya en aquest acte. El Codi havia estat promulgat l’any 1991 en el marc d’un dels congressos de periodistes catalans. I aquest és un bon moment per recordar que en la seva primera versió escrita el codi comptava amb una addenda en què es plantejava que, per anar bé, s’hauria de crear un organisme que vetllés pel compliment dels preceptes ètics continguts al Codi. I, efectivament, al cap de quatre anys, en un altre congrés, era presentat el flamant Consell de la Informació de Catalunya, que naixia a imatge dels 'press councils' més acreditats que ja funcionaven en altres països, com eren Suècia o Gran Bretanya. Vull remarcar especialment un element que em sembla clau, i en el qual en Josep Pernau hi va posar una especial obstinació. El consell estaria format per periodistes però també, i majoritàriament, per representants externs a la professió. Era una manera de plasmar una idea fonamental i que és la base, crec, de la nostra manera d’entendre l’ètica periodística: els grans subjectes de l’ètica no som els periodistes sinó els ciutadans, en la mesura que l’ètica periodística té com a base i fonament el dret dels ciutadans a estar ben informats.

Pel que fa a la meva etapa com a degà, va ser relativament breu perquè vaig voler autolimitar-la a un sol mandat. Jo ja havia format part de la Junta amb en Sentís i posteriorment havia estat, al costat d’en Pernau, com a vicedegà primer i president de la demarcació de Barcelona. Ja eren molts anys i em va semblar convenient deixar pas a altra gent, sobretot gent més jove que pogués aportar idees noves al Col·legi.

Deixeu-me només que esmenti tres o quatre aspectes que, almenys des de la distància, em semblen els més remarcables d’aquella etapa.

La primera, i potser la que valoro més, és el fet que la junta que vaig poder constituir era encara una junta unitària, procedent d’una candidatura única formada per consens. Ja hi havia dissensions polítiques entre els periodistes. Estava en ple funcionament el grup Josep Lladó, de periodistes pròxims al PSC i s’estava constituint el grup Gaziel, format per periodistes pròxims a Convergència. Tot i així, vaig poder reunir al voltant de la mateixa taula gent que, en principi semblava impensable que poguessin fer-ho. Per divergències ideològiques o per antigues rancúnies personals. Per exemple, tenir a la mateixa Junta en Josep M. Huertas i l’Agustí Pons va ser com barrejar aigua i oli.

També puc recordar que aquella va ser una Junta paritària des del punt de vista del sexe. La vicedegana primera era la Milagros Pérez Oliva, amb qui varem formar un bon tàndem. I hi havia ja, entre altres companyes, la Montserrat Monobis, la Pilar Aymerich o la Pilar Calvo, aquestes darreres representant el món dels informadors gràfics i el periodisme esportiu.

Una altra preocupació d’aquell moment era la imprescindible digitalització del Col·legi, capítol en el qual el més calent era a l’aigüera. Hi havia en aquell temps un grup molt actiu, el dels autoanomenats 'Periodistes Digitals', un epítet que ara fa riure una mica, com jo ja m’havia atrevit a pronosticar que passaria a aquella colla de bons companys. Era un grup mot bel·ligerant que, amb raó, lamentava el retard que en aquesta matèria tenia el Col·legi, que per no tenir no tenia ni web. Un dels membres d’aquella colla, en Josep Nieto, va acceptar la proposta de formar part de la Junta i gràcies a la seva abnegació es van anar apaivagant els ànims i, el que és més important, es va començar a plantejar la nova vida virtual de la institució.

Vàrem aprofundir també en la territorialització del Col·legi. Amb Pernau s’havia iniciat un procés per donar pes a les delegacions, amb un vicedegà a cadascuna i amb juntes pròpies. Algunes activitats es varen començar a descentralitzar i es va deixar enllestida la creació d’una cinquena demarcació, atenent així la reivindicació dels companys i companyes de las Terres de l’Ebre.

En aquella època, també, el Col·legi va ser primer la llevadora i després la dida del nou Sindicat de Periodistes de Catalunya. El Sindicat va viure aixoplugat en aquesta casa i més tard, quan va créixer suficientment, va muntar-se el seu propi piset. Repetiré ara i aquí una cosa prou heterodoxa que alguns ja m’heu sentit dir en altres ocasions. Si a mi em portessin a la Terra en una nau espacial i em preguntessin, després d’estudiar-m’ho una mica, com s’han d’organitzar els periodistes diria sense dubtar-ho que en forma d’un sindicat. És a dir, he estat degà d’una institució que sobre el paper no me l’he acabada de creure mai. A tot el món els periodistes estan constituïts en sindicats, i aquests sindicats són els que formen part de la Federació Internacional de Periodistes. Hi ha algunes excepcions, com la famosa “Ordine” italiana (us imagineu que aquí fóssim “l’orde dels periodistes?) i una altra excepció en el seu moment va ser el Col·legi. Però, com ja he dit, el prestigi que tenien els col·legis professionals a la incipient democràcia va ser en el seu moment un argument irresistible.

Finalment, i enllaçant amb allò que deia del consens, en aquella etapa vàrem redoblar els esforços per a que el Col·legi pogués exhibir el segell de la neutralitat política. I ho varem aconseguir. Després, més tard, hi va haver esberles i confrontacions d’ordre intern. Però el Col·legi crec que als ulls de la societat catalana és vist com un lloc de pau i treva. Sense anar més lluny, aquesta sala d’actes sempre ha estat cobejada per a molts usos. En part, certament, perquè tenim la sort de ser en un lloc cèntric. Però també perquè mai no ha estat connotada ideològicament ni políticament.

M’agrada poder-ho recordar en aquest acte que és evidentment transversal en molts sentits.

Moltes gràcies

4 may 2021

Curso de periodismo en dos minutos

Gabriel Jaraba
Escribir en los medios de modo que los lectores te entiendan no es cosa fácil. Tampoco lo es hablar en el audiovisual ni narrar hechos a base de imágenes. Muchos alumnos cometen el error de quitar importancia a las habilidades en escritura periodística y reclaman aprender enseguida “técnicas” que les permitan practicar lo que se les enseña. Se comprende este interés, pero hay un error de base: no hay técnicas en periodismo, la técnica es pensar.

Podríamos hacer una broma irónica, incluso cínica: “Señoras y
señores, bienvenidos al curso de periodismo en dos minutos. Lo que hay que saber: uno, aprendan a identificar las fuentes pertinentes; dos, atinen a valorarlas y contrastarlas; tres, extraigan de ello un relato informativo; cuatro, respondan en ese relato a las preguntas de qué, quién, cuando, donde, cómo y porqué; cinco, escriban el texto para que todos puedan entenderlo y de manera estructurada, clara, concisa y concreta. Eso es todo y muchas gracias; a la salida podrán recoger su diploma de grado”.

Por supuesto que para trabajar como periodista hace falta saber mucho más (y para serlo, no digamos) pero la broma sirve para destacar lo que es esencial en este asunto. Para escribir bien, sea con palabras escritas, dichas o con imágenes, es necesario pensar bien. Y a pensar bien se aprende. ¿Y cómo se aprende? Pues escribiendo. Esto parece otra broma pero no es así: en toda persona que se expresa mal hay siempre alguien que no llega a pensar con precisión. Los déficits en escritura periodística son siempre fruto de la insuficiencia en los procesos de pensamiento, siquiera, en última instancia, se trate de defectos de atención y concentración.

Pensar bien no es, de hecho, producto de la cultura o la instrucción. Véase como si se pone un micrófono delante de un campesino de cualquier país latinoamericano y se le pide una opinión se obtendrá una declaración no sólo relevante y coherente sino expresada en un español correctísimo hasta en la prosodia. Todo ello es fruto de una cultura popular transmitida entre generaciones que responde a un fuerte sentido del realismo y de la comunidad.

Pensamos, hablamos y escribimos peor que antes no por la influencia de los medios sociales digitales, a quienes se les acusa de ello cuando, hace aún poco tiempo, se adjudicaba a la televisión esa acción negativa. Lo que hace que nos expresemos mal porque no acabamos de pensar correctamente es la deficiencia de cohesión social, de calidad de relaciones e interacciones, del aflojamiento de los vínculos sociales y personales. Nuestra expresión es de mala calidad porque lo es nuestra vida social.

De modo que cuando el periodista bien formado aparece en los medios expresándose con corrección y precisión cumple con el papel educador de su profesión: muestra a sus conciudadanos la manera correcta de relatar las cosas tras haberlas pensado y estructurado en un discurso significativo. Y ahí sí que entra, ahora en serio, la broma del curso de periodismo en dos minutos: para hacer periodismo hay que haber asimilado previamente ciertas actitudes, procesos mentales racionales, capacidades de identificar y valorar lo que es y lo que no es noticia, habilidades en la transmisión de todo lo procesado a un público de manera comprensible.

Se entenderá pues que una formación en periodismo no sólo consiste en la instrucción acerca de unos procedimientos sino en la paulatina configuración de una determinada mentalidad que luego generará una práctica profesional concreta. Un periodista no se fabrica en cuatro días a base de rellenarlo apresuradamente de técnicas como si fuera un pollo dispuesto para ser horneado. Sí que sería aconsejable que el periodista completara su formación, antes o después de la periodística, con sólidos conocimientos de historia, derecho, ciencia o humanidades, con otros grados, maestrías o asignaturas selectas. Deberíamos, pues, hacer ciertas valoraciones personales. ¿Nuestras relaciones son de calidad, nos rodeamos de personas de las cuales podemos aprender y con las que mantener intercambios valiosos? ¿Llevamos a cabo actividades intelectuales que contribuyan a que nuestro razonamiento sea más preciso y nos enriquezcan con conocimientos? ¿Tenemos la oportunidad de practicar y desarrollar nuestras habilidades innatas o nuestras mejores inclinaciones, en arte, deporte, aficiones y muchas otras prácticas? ¿Somos conscientes de que hay ciertas capacidades que nos distinguen, nos preocupamos por realizar aquello que se nos da bien y en lo que somos realmente buenos? ¿Nos sentimos contentos cuando hacemos todo eso? 

Aseguro a los alumnos que si hacen todo o parte de todo esto se encontrarán con que la calidad de su escritura ha mejorado… y sin hacer el curso de periodismo en dos minutos.

1 may 2021

Periodisme: elogi de la bondat

Josep Carles Rius
Els periodistes tenim una norma no escrita que diu que hem d’intentar no parlar de nosaltres. La nostra feina és explicar el que li passa a la resta de la ciutadania. Per això els hi demano disculpes perquè aquest article tracta del que ens passa. Ho vam fer el passat dimarts, dia 27, tres dels periodistes que els acompanyem en aquestes pàgines i que compartim el fet d’haver estat degans del Col·legi de Periodistes de Catalunya: el Josep Maria Martí, la Neus Bonet, i jo mateix.

Ens vam trobar per celebrar els trenta-cinc anys del Col·legi, amb els
Miguel Gil, en un dels seus viatges a Àfrica.
(Foto: Fundación Miguel Gil Moreno) 
altres exdegans (Salvador Alsius, Joan Brunet, Sebastià Serrano); amb el record dels que ja formen part de la memòria (Carles Sentis, Josep Pernau, Montserrat Minobis i Josep Maria Huertas) i amb l’actual Junta, que presideix Joan Maria Morros. Va ser un acte d’emocions i de reflexió. I també de tristesa perquè unes hores abans havíem conegut la notícia de l’assassinat dels periodistes David Beriain i Roberto Fraile, mentre feien un reportatge sobre la caça furtiva a Burkina Faso.

David Beriain i Roberto Fraile. (Arxiu)
Les paraules agafaven un sentit dramàtic i real sobre la funció d’aquest ofici nostre. Els mitjans han recuperat entrevistes amb David Beriain. En una d’elles (revista 'Nuestro Tiempo', gener 2017) li pregunten «Ser un bon reporter té a veure amb ser bona persona?».

I Beriain desvia la resposta cap a un altre periodista: «Miguel Gil, per exemple, va mostrar molta entrega per aquesta professió i per les persones sobre les quals informava. I és una de les poques bones persones que conec en aquest món tan caïnita del periodisme, i més del periodisme de conflicte. Ningú li posa un però. Mai he escoltat res dolent d’ell. Per què? Perquè era una bona persona. Estic segur que no es pot ser bon reporter sent mala persona. Nosaltres vivim de l’empatia, de generar confiança i de respondre a aquesta confiança. Em resulta molt difícil pensar que això es pugui fer sense ser bona persona. Jo no sé si sóc bona persona ni si sóc bon periodista, però si em dónes a triar, prefereixo ser millor persona».

Amb Miguel Gil, que ahir citava Antoni Coll en el seu article, hi vaig mantenir una llarga conversa just abans que se n’anés a cobrir el conflicte de Sierra Leone. Allí va morir assassinat en una emboscada guerrillera, el 24 de maig de l’any 2000. Em va explicar que havia exercit d’advocat, però va creure que el periodisme era una professió més apropiada per millorar el món i se’n va anar a la guerra dels Balcans, disposat a intentar-ho. Allà va aprendre l’ofici de la mà de periodistes veterans. Es va implicar amb els que patien, amb les víctimes. Va guanyar premis i el reconeixement dels seus companys.

A la primavera de 1999, Miguel Gil va gravar a Kosovo les imatges de trens plens de famílies kosovars expulsades del seu país per les tropes sèrbies. Les imatges recordaven els trens de l’Holocaust. Van commoure al món. Van ser decisives per a la intervenció internacional en el conflicte. Van canviar el rumb de la història. Després, va ser un dels escassos periodistes que va trencar el cèrcol imposat pel president rus, Vladímir Putin, sobre Grozni, a Txetxènia.

Periodistes com David Beriain, Roberto Fraile o Miguel Gil donen sentit a la nostra professió, com també els milers i milers de periodistes honestos, que fan la seva feina pensant en el bé comú. D’això vam parlar en el Col·legi. Perquè en la nostra professió el concepte del ‘bé’ necessita anar acompanyat de moltes paraules. I em perdonaran de nou, però aquí em limitaré a donar la meva visió, molt personal i subjectiva, sobre com entenc el periodisme després de moltes experiències i converses, com la que vaig mantenir amb el Miguel Gil.

Per mi, el concepte de ‘bondat’ en el periodisme passa per ser independent; crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode. Un periodisme que reivindica l’ètica a l’hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions. Que aposta pels valors del diàleg, el reconeixement de l’altre, la concòrdia, la solidaritat, els drets humans...

Ho vaig dir al Col·legi recordant la figura del Josep Maria Huertas. I avui, disculpi’m per seguir parlant de periodistes, ho faig en memòria de David Beriain, Roberto Fraile, Miguel Gil, i de tots els que exerceixen l’ofici amb la mateixa dignitat, i que creuen que poden millorar el món amb la seva feina.

Article publicat a 'Diari de Tarragona'.

28 abr 2021

En nom del Josep Maria Huertas

Discurs pronunciat per Josep Carles Rius, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2007 al 2010, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Molt honorable presidenta del Parlament.

Honorable Consellera de Justícia.

Companyes i companys periodistes.

Gràcies, degà, per aquest acte, que, en el meu cas, em permet recordar a l'estimat Josep Maria Huertas Clavería. Abans de res, però, volia mostrar el meu condol per la mort avui de dos periodistes, David Beriaian i Roberto Fraile, assassinats mentre feien un reportatge a Burkina Faso.

Els qui vam acompanyar al Josep Maria en la seva última batalla en
Huertas Clavería surt de la presó Model
el 13 d'abril del 1976.

favor del periodisme érem gent molt diversa. Però es unien dues coses: el respecte pel que ell simbolitzava en la defensa de la llibertat d'expressió en aquest país. I el fet de compartir la concepció del periodisme que el Josep Maria havia exercit al llarg de tota la seva vida: u
n periodisme independent. Crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode fins i tot pels seus caps. Un periodisme que reivindicava la bondat i el compromís ètic a l'hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions.

Van ser temps molt durs per defensar aquests valors.

I aquí permeteu-me un record per l'Albert Mussons que va ser l'ànima del Col·legi durant quasi 20 anys, fins a la seva sobtada mort el 30 d'octubre del 2007.

I també un record per la Pilar Casanova, que ens va deixar l'any 2016, i que també té un lloc d'honor en la història del Col·legi, i en el cor de tots els que la vam conèixer.

Van ser temps molt durs, deia. El que no sabíem era fins a quin punt serien difícils també dins de la institució. En aquells moments no n'érem prou conscients, ni de la magnitud de la Gran Depressió que venia, ni del que ens estava passant a dins del Col·legi, on vam patir una bel·ligerància sense treva per part d'un sector de la Junta.

No enteníem res: si tots estàvem aquí per defensar el periodisme, per què aquell rebuig al que representava el Josep Maria Huertas?

Crec que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de segregació del que pensa diferent, es va estendre al conjunt de la societat.

Eren els inicis de la polarització extrema que hem vist en molts llocs i que, ho hem de dir des d'aquesta casa, sovint és atiada per alguns companys periodistes que, com vam veure al Col·legi, tenen una causa que ells creuen superior, i que no els hi importa els mètodes per a conquerir-la. I no ens podem cansar de repetir que mai, mai, el fi justifica els mitjans.

De la mateixa manera que hem de combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, en els mitjans de comunicació i en les institucions de l’ofici.

El Josep Maria Huertas va morir quan només feia onze mesos que era degà, el 4 de març del 2007. I no va poder conèixer aquestes respostes que nosaltres aniríem descobrint amb el temps.

Tampoc va veure l'esclat de la gran crisi econòmica, que, en el cas del periodisme, també era una crisi de confiança. Perquè hi va haver mitjans que s'havien dedicat a servir al poder, en lloc dels ciutadans.

En aquells anys al Col·legi teníem sis prioritats que, al meu entendre, segueixen vigents:

-Preservar la independència i neutralitat del Col·legi. Combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme.

-Protegir els llocs de treball, i combatre la precarietat.

-Defensar la dignitat del periodisme. Recordo, per exemple, la solitud que vam sentir quan vam denunciar, amb un excel·lent treball de Jordi Rovira a 'Capçalera', la manipulació dels atemptats de l'11-M. Possiblement, el fet més miserable protagonitzat per periodistes en la nostra democràcia, i que tant mal va fer a les víctimes.

-La tercera prioritat era ajudar a les noves generacions perquè fossin capaces d'informar-se amb qualitat en un univers comunicatiu cada vegada més complex. I per això va néixer el programa de la Premsa a l'Escola.

-També era molt important donar eines als periodistes per poder millorar la nostra formació, el que ha estat una de les millors apostes del Col·legi.

-I, finalment, era essencial preservar els mitjans públics, de l'ús i abús per part del poder polític.

Segueix sent essencial. Com veiem ara, quan els mitjans públics catalans tornen a ser moneda de canvi en unes negociacions per formar Govern. Aquí tenim a representants de dos partits polítics, que estan negociant el nou Govern. Els hi demano que respectin la independència dels professionals dels mitjans públics.

L'experiència del deganat et canvia. Et poses en la pell de milers de companyes i companys. T'obre la mirada, t'obliga a fer un esforç d'empatia i de responsabilitat que fa que, després, res sigui igual.

En el meu cas em vaig convèncer encara més de la necessitat de respectar i cuidar els nostres referents professionals.

I d'implicar-me en la regeneració del periodisme. Ho he intentat amb les classes a la universitat, amb el llibre que vaig escriure... i impulsant la fundació de mitjans independents, que es basin en els valors del diàleg, el reconeixement de l'altre, la concòrdia, la solidaritat, el bé comú, els drets humans...

Visc a prop de la plaça de Josep Maria Huertas Clavería, al Poblenou. Sempre miro aquella placa i penso que el Josep Maria compte amb l'agraïment de la immensa majoria de periodistes de la ciutat de Barcelona, a la que va dedicar bona part de la seva obra...

I de Catalunya: la Generalitat, quan l’any 2017 va poder anular les condemnes del franquisme, el primer certificat que va expedir va ser el del Josep Maria Huertas, que l’Araceli va rebre de mans del conseller Carles Mundó.

Aquets reconeixements ens fa més lleu el record d'aquells temps tan difícils, en els que el Josep Maria no va rebre, per part d'un sector de la Junta del Col·legi, el tracte digne que es mereixia.

I, si em permeteu, per acabar, voldria encoratjar-os a ser valents a l'hora de defensar un periodisme independent, honest i lliure, que representava el Josep Maria Huertas Clavería.

Moltes gràcies!

Pel compromís amb la societat i contra la governamentalizació dels mitjans públics

Discurs pronunciat per Joan Brunet, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2004 al 2006, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Les meves primeres paraules han de ser de felicitació, de record i de reconeixement. De felicitació per aquests 35 anys de vida col·legial i per la tasca que des d’aquesta casa es fa al servei de la nostra professió. Paraules de record i de reconeixement envers les persones que han dedicat temps i esforços en mantenir viu el projecte del Col·legi i que avui, malauradament, ja no es troben entre nosaltres. Record i reconeixement degut, a moltes persones, però que entendreu que personalitzi en els tres degans estats absents (Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas) i d’una manera especial en la que fou la primera degana del Col·legi (la Montserrat Minobis) que va ser, a més, qui em va precedir en el càrrec, de qui tan n’havia d’aprendre i amb qui tantes complicitats vaig establir a l’hora de desplegar el programa de govern que ella va liderar i que a mi em va correspondre completar en els dos anys i escaig que vaig estar al capdavant del Col·legi.

(...) 35 anys de vida col·legial donen molt de sí. I encara més en els
Els participants en l'acte commemoratiu
celebrat el 27 d'abril al Col·legi
de Periodistes. (Foto: Jordi Salinas)

temps convulsos que vivim, que ho són també pels periodistes i pel periodisme. (Per cert, que sobre això en podríem fer un munt de reflexions). Atès, però que se’ns ha demanat brevetat, no hi entraré i em limitaré a fer un balanç succint dels quatre anys de mandat col·legial que sota un mateix projecte encapçalàrem la Montserrat Minobis i jo. Quatre anys que es van veure marcats per una mena de “tempesta perfecta” que havia de trasbalsar l’exercici de la professió i que fins i tot havia de condicionar la vida col·legial, no només dels quatre anys del nostre mandat, sinó que també la dels anys que després varen venir. “Tempesta perfecta” que al meu entendre es va desfermar per la coincidència en el temps de diversos factors dels que solament en destacaré dos.

El primer, la doble crisi, tecnològica i econòmica, que començava a planar sobre les empreses periodístiques i que es va veure agreujada per la crisi econòmica del 2008. Una doble crisi que apuntava cap a unes noves relacions laborals i professionals entre periodistes i empreses –tal com es posà de manifest en el Llibre blanc de la professió--, mentre afloraven noves casuístiques en l’exercici de la professió, amb el rerefons del debat etern sobre qui és i qui no és periodista, sovint més centrat en el des d’on s’exerceix la professió que no pas en el com deontològicament s’exerceix.

El segon, el debat sobre l’Estatut del periodista, reclamat des d’alguns sectors de la professió, però que no comptava amb el suport de la Junta de Govern a l’entendre que, en tot cas, allò que calia protegir no eren tant els drets dels periodistes sinó els drets de la ciutadania a una informació veraç, lliure, de qualitat i independent. Uns drets que l’Estat havia de ser el primer en fer prevaler però que requerien d’un desenvolupament normatiu que els garantís, com també que ho fes amb el dret a la dignitat i a la independència dels periodistes.

Obvio altres fets que durant el mandat col·legial de la Montserrat i meu tingueren a veure amb el moment polític que vivíem. A tall d’exemple i com a dues cares d’una mateixa moneda, citaré el Fòrum de les Cultures del 2004 en el seu anvers, i el 'cas Carmel' en el que el Col·legi quedà situat enmig d’un foc creuat entre administracions i mitjans de comunicació, en el seu revers.

Però tot això ja és història i cal que el Col·legi miri endavant. D’aquí que no voldria acabar aquestes meves paraules sense refermar-me en tres conviccions.

La primera: la vigència del Codi Deontològic del 1992 com a norma de bones pràctiques periodístiques i de compromís amb la societat, i també com a garant de que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que estableix la diferència amb el periodisme 'low cost', aprofitat sovint per arribistes sense escrúpols.

La segona: el compliment de la Llei de Transparència Informativa, sobretot per part de les administracions públiques, com a garant de l’accés dels periodistes a totes les dades i a tots els documents. Sense transparència, no hi pot haver qualitat d’informació.

La tercera: que cal persistir en la lluita contra la precarietat laboral, també la dels periodistes.

I ara sí, per acabar, davant la creixent governamentalització i instrumentalització dels mitjans de comunicació públics, no em puc estar de reclamar més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i, sobretot, més dret a una informació veraç, de qualitat, plural i independent.

¡Felicitats a la Junta per la iniciativa d’aquest acte que ara estem celebrant i llarga vida al Col·legi!

Moltes gràcies per la vostra atenció.

El col.legi, imprescindible en moments difícils

Discurs pronunciat per Sebastián Serrano, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya l'any 2006, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Bona tarda, companyes, companys i autoritats.

Vull ser breu, com breu va ser el meu pas pel decanat.

De fet, vaig dubtar de participar en aquest acte. Finalment em vaig decidir perquè, encara que jo no mereixi cap homenatge, sí em venia de gust posar en valor la importància que una institució com el Col·legi té per als periodistes i per a la societat en general. I per recordar els degans que ja no estan amb nosaltres: Josep Maria Huertas, Montse Minobis, Josep Pernau i Carles Sentís.
D'esquerra a dreta, els exdegans Martí, Serrano,
Brunet, Bonet, Alsius i Rius i l'actual degà, Morros,
a l'acte del 27 d'abril.


El Col·legi va nèixer amb la voluntat d'aplegar a tota la professió, que era i continua sent molt diversa. La primera junta va ser un mosaic de formes de viure el periodisme, una mena de junta de conciliació. La diversitat, el debat i fins i tot l’enfrontament apassionat no impideix que la professió pugui tenir i tingui uns postulats compartits que possibilitin la informació més acurada al servei dels ciutadans, l'objectiu que dona sentit al periodisme.

Sobre aquesta plataforma d’unitat, el Col·legi va canalitzar les energies dels seus membres i de molta més gent per aprovar l’any 1992 el Codi deontológic de la professiò, una referència per a la pràctica del bon periodisme, que fa poc més de quatre anys es va actualitzar per adaptar-se a les noves tecnologies.

Ara que vivim temps de veritats alternatives i de postveritats (això que abans deiem mentides) es necessari subratllar la importància del compromís dels professionals amb els principis del Codi. Amb la cerca, humil però ferma, de la veritat.

És cert que la capacitat del Col·legi i del Consell de la Informació per fer que es compleixi el Codi és mes aviat minça davant forces econòmiques i polítiques poderoses. I que la precarietat en les condicions de treball de molts professionals no ajuda.

Però això no fa menys necessari el Col·legi. Al contrari. En moments difícils, una institució com aquesta, dedicada a la dignifícació del periodisme, és imprescindible. Moltes gràcies.

26 abr 2021

La meitat dels recent graduats en Periodisme no exerceixen la professió

Andreu Farràs
El 49% de les persones que en els darrers anys han obtingut el grau de Periodisme no estan exercint les funcions específiques de la titulació, segons l’informe del 2020 sobre inserció laboral dels graduats publicat per l’Agència per a la Qualitat dels Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Aquest percentatge contrasta amb les xifres generals dels graduats a totes les carreres universitàries: vuit de cada 10 llicenciats treballen en funcions específiques de la titulació. Tot i així, en els darrers vint anys, ha augmentat la satisfacció dels recent graduats en Periodisme amb el contingut de la feina que estan realitzant després de la carrera i amb el nivell de la retribució que reben, encara que el sou mitjà sigui inferior al del 2001.

L’informe de la AQU, organisme depenent de la Generalitat, indica
que el 86% dels graduats en Periodisme està ocupat i que d’aquests graduats amb feina el 51% realitza funcions específiques de la titulació, el 38% treballa en funcions universitàries i l’11% en funcions no universitàries.

L’estudi assenyala que en els darrers 20 anys ha augmentat l’índex de qualitat ocupacional (IQO) dels graduats en passar dels 53,3 punts (2001) fins als 62,5 (2020). L’IQO pren valors de 0 a 100 i es construeix a partir de quatre indicadors: contracte, satisfacció amb la feina, retribució i adequació. Com més elevats els valors, millor qualitat ocupacional (major estabilitat, satisfacció, retribució o adequació).

Els nous graduats triguen força més temps en trobar feina que fa 20 anys. Si ara el 12% ha tardat més d’un any en trobar-ne, al 2001 només era l’1,7% dels recent llicenciats. Potser sigui aquesta una de les raons per les quals si al 2001 set de cada deu llicenciats de Periodisme repetiria la titulació, el 2020 son poc més de la meitat els que ho farien.

Pel que fa a les condicions laborals dels que estan ocupats, el 76% té contracte a temps complet, una mica menys que al 2001 (78%), però la mitjana del sou brut mensual que es cobra és significativament inferior respecte a vint anys enrere; 1.646 euros bruts al mes ara i 1.822 euros bruts al mes el 2001. Sensiblement inferior a la mitjana de totes les facultats. Segons l’AQU, el 51% dels recent graduats en totes les carreres universitàries amb ocupació cobren més de 2.000 euros bruts al mes. En el cas del enginyers, la proporció s'enfila al 81%.

Entre els graduats en Periodisme, han crescut el nombre de contractes fixos o indefinits (del 48% del 2001 al 55%) i també els que treballen sense contracte, tot i que son percentatges baixos (de l’1,2% al 3,8%).

L’ocupació dels recent graduats s’ha 'descentralitzat' lleugerament i en aquests vint anys s’ha incrementat el nombre de recent graduats que han trobat feina fora de la circumscripció de Barcelona. A les comarques de Tarragona s’ha triplicat el percentatge (de 2% a 6%) i duplicat a Girona (2% a 4%). A Lleida es manté en el 2%.

Menys sous i més contents


Tot i que les condicions laborals no han millorat, els joves graduats se senten més satisfets amb el contingut de les seves feines, amb les perspectives de millora, amb les retribucions i, en general, amb les feines que tenen en l’actualitat. Una satisfacció que no es reflecteix tant a l’hora d’avaluar la formació que han rebut a les aules, sobretot pel que fa a les competències específiques que han rebut en la seva formació tant teòrica com pràctica. Pot ser un dels motius que expliquin que en vint anys hagi augmentat el nombre de graduats que continuen la seva formació a través de cursos especialitzats, màsters, postgraus o un altre grau. El 2001 ho feia el 59% dels enquestats i ara ho fa el 73%.

Destaca l’increment del percentatge d’estudiants de Periodisme que durant la carrera han compatibilitzat els estudis amb alguna feina. Així, si el 2001 més de la meitat dels alumnes estudiava a temps complet (55%), el 2020 ho feia menys de dos de cada cinc (38%). ¿Hi tindrà alguna cosa a veure l’augment escandalós del preu de les matrícules universitàries en aquestes dècades? I la recessió econòmica del 2008?

A la carrera de Periodisme –com en moltes altres— es manté la proporció de dos terços de dones estudiants i un terç d’homes en els darrers 20 anys. I creix sensiblement el percentatge de graduats nous amb un o dos dels progenitors amb estudis superiors. Si al 2008 eren el 43%, el 2020 eren el 55% (no hi ha dades del 2001).

Per a realitzar el seu informe sobre els graduats de Periodisme, l’AQU va enquestar antics alumnes de les universitats Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra, Ramon Llull, de Girona, Rovira i Virgili, de Vic, Internacional de Catalunya i Abat Oliba. Tanmateix, només s’han publicat els resultats de les tres primeres institucions, perquè les altres no tenien suficients enquestats i, per tant, l’error mostral era massa alt.

L’any passat es van matricular 3.012 alumnes a les diferents facultats catalanes, segons la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat. El curs 2000-01 en van ser 2.312. L’increment de les matrícules durant el que portem del segle XXI ha estat del 30%. L’any en què es van aconseguir més matriculats va ser el 2013 amb un total de 3.294. Des de llavors hi ha hagut un progressiu decreixement. Actualment ja no s’estudia únicament la carrera de periodisme, sinó un grau que molts cops està compartit amb una altra matèria: Periodisme i Ciències Polítiques, Periodisme i Comunicació Corporativa, Periodisme i Comunicació Audiovisual, Periodisme i Publicitat, i Relacions Públiques i Màrqueting, etc.

Els resultats de les enquestes i de les matriculacions, així com el panorama professional i laboral dels treballadors dels mitjans i gabinets de comunicació fan plantejar-se diferents preguntes sobre la carrera de Periodisme. Algunes d’elles poden ser: té sentit matricular més de 3.000 alumnes en vuit facultats universitàries en una carrera professional que absorbeix laboralment només a la meitat dels seus graduats? Estan prou adaptats els programes acadèmics a les necessitats professionals dels nous mitjans de comunicació si els recent graduats es mostren poc satisfets o insatisfets pel nivell i la utilitat de les formacions teòrica i pràctica que se’ls ofereix a la facultat?