Els canvis a les línies editorials dels diaris o les lentes maniobres dels portaavions

Gabriel Jaraba

Per aconseguir un nombre significatiu de lectors els diaris han de ser capaços d’assumir la inclinació dels seus públics afins i oferir-los la representació de les seves idees. La formació de l’opinió pública comença així: els diaris aspiren a aconseguir l’assiduïtat dels lectors que se senten identificats amb les seves línies editorials i informatives i a mantenir captiva aquesta atenció en el marc que ells configuren. Totes les teories de l’opinió pública pengen d’aquest fet: la recerca i el manteniment de l’atenció dels lectors perquè reverteixi en les vendes, la publicitat i l’adhesió a idees, posicions i fets que els diaris representen i que van més enllà, afectant interessos polítics i institucionals.

Després es poden produir desplaçaments en aquesta identificació si

El portaavions USS Nimitz, en una imatge d'arxiu.

les empreses editores i les redaccions detecten canvis possibles en la realitat social quan es produeixen determinades tendències que poden afectar el rumb invariable del portaavions. Aquests portaavions, però, són naus de maniobrar lent i les tendències que els afecten ho fan de manera lleument perceptible. La premsa espanyola és, de fet, una premsa de partit que no es confessa com a tal, i cada diari habita un nínxol de públic i idees en què als seus seguidors els plau reconèixer-se, i no volen córrer el risc que un canvi de rumb posi en perill el model de negoci, si no és que aquest canvi millora la seva posició.

A diferència dels diaris espanyols, els diaris nord-americans solen declarar explícitament el seu suport a una opció política determinada quan és temps d’eleccions i fins i tot fan crides demanant el vot per al partit que pretenen representar. A Espanya això no passa en absolut, ja que aquesta premsa de partit no només no es confessa com a tal sinó que els seus lectors tampoc desitgen mostrar de manera explícita un vot determinat per part seva. És un joc mutu d’acceptacions implícites que redunda en un immobilisme general de la premsa impresa –amb reflexos digitals– que dificulta enormement una competència declarada i vibrant entre diaris mitjançant la publicació de troballes informatives impactants que no responguin a induccions promogudes pels interessos que orienten el rumb del portaavions. Per això els diaris espanyols són tan diferents entre si a les seves línies editorials i tan inquietantment semblants pel que fa a la seva oferta informativa.

Els lectors d’'El Periódico' han cregut advertir que, darrerament, el suport del diari a posicions socialistes, especialment la figura de Pedro Sánchez, ha disminuït una mica, per no dir que s’ha refredat significativament. Això representaria una modificació a la línia editorial del diari que significa un canvi important en un diari de vocació metropolitana, distanciat del pujolisme des dels seus inicis i adherit a una concepció social i política socialdemòcrata. Podria dir-se que avui és 'La Vanguardia' qui sosté amb més èmfasi Pedro Sánchez i sobretot Salvador Illa i que fa apostes explícites per una governabilitat barcelonina més centrada en el conjunt i el concepte metropolità.

El canvi de línia suscitat al diari fundat per Antonio Asensio podria respondre a un desig de més integració del diari català al conjunt de publicacions del grup Premsa Ibèrica, al qual pertany, format majoritàriament per diaris regionals perifèrics. El canvi de línia editorial es correspondria amb l’eliminació 'de Catalunya' de la taca del diari i les dues accions respondrien a la mala consideració que al conjunt d’Espanya es té de Catalunya. Però una decisió editorial com la que comentem no es pot basar únicament en una qüestió d’imatge: el canvi de rumb del portaavions ha de respondre a l’albirament d’un possible canvi de majories al govern d’Espanya. Els lectors inquiets pel que consideren un gir significatiu poden ser un preu a pagar per ajustar-se a un canvi polític la realització del qual està per veure. Ho comprovarem si la composició del consell editorial del diari canvia, ja que hi figuren destacades de les esquerres periodístiques com Joan Tapia, Rafael Jorba i Andreu Claret, com a mínim.

En un sentit diferent, la imatge que ofereix 'La Vanguardia' és la d’un diari urbà, metropolità i modern, molt proper a les tendències socials i culturals més esteses a les quals abans es dirigia el diari dirigit per Antonio Franco. El seu suport a la governació actual de Catalunya i Espanya contrasta fortament amb la seva línia anterior que intentava fer-ne la realitat del somni de Jordi Pujol, que era aconseguir que el diari més sòlid del país fos no només un suport a les seves polítiques sinó un element més del seu escaquer de joc. El clamorós fracàs de Pujol com a empresari, i més precisament com a empresari de premsa –totes les publicacions que va disposar a la seva manera han acabat a la ruïna i tancades– va tenir la seva missió impossible en l’atracció del diari del comte de Godó a la seva òrbita. Diuen els crítics amb 'La Vanguardia' que aquest diari sempre es recolza en l’hegemonia dels que manen en un moment donat, però el seu acostament anterior a Jordi Pujol i al corrent independentista va estar a punt de costar-li un desplaçament del centre sociopolític a què aspirava. Vegeu el camí que ha pres el diari digital fundat i dirigit per l’exdirector de 'La Vanguardia' en aquesta etapa, erigit en el principal agent de Carles Puigdemont, i amb l’advocat d’aquest instal·lat entre els comentaristes.

No hi ha un diari declaradament afí al pujolisme tal com el vam conèixer a la premsa diària d’avui, en tot cas alguna afectació nostàlgica. Diaris com 'Ara' i 'El Punt Avui' naveguen en el marasme del postprocés solcant corrents diferents, el primer tractant de reconstruir un catalanisme transversal que s’allunyi de l’amargor dels decebuts pel procés i el segon representant un reducte inassequible al desànim, de to ruralitzant, que reculli aquesta amargor i la cuina. També les dues publicacions han experimentat canvis editorials, relacionats amb la gran decepció processista, amb orientacions no obstant diferents. Correspon al lector reflexiu, d’altra banda, considerar el fet singular que la radiotelevisió pública catalana, pagada amb diners dels contribuents, constitueixi el camp d’actuació principal de la posició realment existent al govern de la Generalitat encapçalat pel PSC i ERC. Hi ha portaavions que escullen el seu propi rumb no només adaptant-se a les circumstàncies sinó que afavoreixen en un futur canvi del teatre d’operacions, contra vent i marea.

Article publicat originalment a Catalunya Plural

Record de Fernando Onega

Gabriel Jaraba

Vaig conèixer Fernando Onega una vegada en un dinar dels premis Ondas. Ens van fer asseure a taula a ell, a l'aleshores director de Radio Nacional, a altres dos periodistes i a un servidor. Va ser una conversa divertida i lleugera, amb el món del periodisme i la ràdio com a tema.

Adolfo Suárez i Fernando Onega, a la Moncloa. 

No recordo si Onega era ja aleshores director d'informatius de la Cope
però, en un moment que vaig defensar el paper de RNE tot queixant-me que la cadena pública havia abaixat la guàrdia davant l'impuls de les privades, Onega li va etzibar, referint-se a mi: "Ostres, sembla que aquest es coneix la programació de la teva emissora millor que tu". Aleshores em va semblar un elogi al meu coneixement de la ràdio i la tele però ara diria que era una altra cosa.

Fernando Onega tenia l'agudesa i el talent que el van fer congeniar amb Adolfo Suárez quan en va ser 'speechwriter'. Potser l'únic d'aquest ofici que va agafar certa notorietat, a un país on els 'speechwriters' són amagats de manera vergonyant en lloc d'asseure'ls, com cal, al costat dels presidents. A mi m'agradava com a periodista però em va agradar més que captés el talent i agosarament de Suárez i hi donés suport. Era una bona persona.

La destrucción del 'Washington Post'

Carmen Umbón

Fue un gran periódico. A partir de los años 70, en el imaginario colectivo de la profesión siempre estuvo presente como un modelo con el que soñar, aunque en España fuera imposible trabajar en un diario como aquel. Ahora ha despedido a unos 300 empleados, un tercio del total de su plantilla, y no se descarta su completa desaparición.

Después del Watergate ¿Quién de nosotros no fantaseó con emular a Carl Bernstein o a Bob Woodward? ¿Quién no deseó tener al legendario Ben Bradlee como director (1968-1991)? ¿Poder explicar sin cortapisas el día a día de una época? ¿Tener a Katharine Graham de propietaria del medio? ¿Quién no deseó investigar casos de gran transcendencia política y social como los que les tocaron a ellos?

Porque Bradlee no sólo se enfrentó al Watergate, también tuvo que

Katharine Graham y Jeff Bezos (archivo).

lidiar con otros temas destacados, como los 'papeles del Pentágono', que desvelaron las mentiras de varios presidentes de EEUU sobre la guerra de Vietnam… O la viuda Graham, que merece para ella sola un capítulo propio en la historia del periodismo…

Y sí. Llegar a reporteros de élite desde la nada, como les ocurrió a Woodward y a Bernstein, era imposible por aquí. Vivíamos y trabajábamos en otra galaxia.

Cuando Nixon se vio obligado a dimitir el 8 de agosto de 1974 como consecuencia del desarrollo informativo del Watergate, Franco seguía vivo. El dictador murió un año después rodeado del respeto de sus seguidores, mientras los no adictos al régimen esperábamos con inquietud una transición que nos colocara por fin en el ansiado grupo de países europeos.

Cincuenta años después de aquellos hechos, 'The Washinton Post', todavía es uno de los tres periódicos icónicos de Estados Unidos --junto con 'The Wall Street Journal' y 'The New York Times'-- pero se asoma peligrosamente al abismo, aunque haga ya algunos años que dejó de ser lo que era.

El principio del fin

El declive comenzó a principios del siglo XXI. El diario, pese a su prestigio, no pudo eludir el cambio de los tiempos y de la tecnología y se vio directamente afectado. Según datos de marzo de 2013, su distribución diaria era de 474.767 ejemplares y de 838.014 los domingos, lo que le permitía seguir en el grupo de cabeza de los grandes rotativos estadounidenses, aunque fuera en el octavo lugar, detrás del 'Wall Street Journal', 'New York Times', 'USA Today, 'Los Angeles Times', 'San Jose Mercury News', 'Daily News' y 'New York Post'.

Pero en realidad, 'The Washington Post' nunca tuvo vocación de llegar a todo el territorio de EEUU. Se veía a sí mismo como un gran periódico regional destinado especialmente a la costa Este, cuyo territorio tenía el privilegio de albergar la Casa Blanca, el Congreso y el Senado, y por tanto muchas de las noticias que se generaban en su zona interesaban en toda la Unión. Incluso en todo el mundo. En 2022 su circulación había bajado ya a 139.232 ejemplares, pero pese a que su tirada ha seguido disminuyendo desde entonces, ha conservado una de las tasas de penetración de mercado más altas de todos los diarios metropolitanos. En cualquier caso, la debacle ya fue imparable desde agosto de 2013, cuando el diario anunció su venta a Jeff Bezos —el fundador de Amazon— por 250 millones de dólares. Y así fue como después de cinco generaciones la familia Graham dejó de estar al frente del periódico.

A finales de septiembre de 2013, Bezos ya había hecho una declaración de intenciones. Señaló que lo que quería era cambiar el posicionamiento del Post hacia un periódico con enfoque más digital, con lectores nacionales y globales, sin mencionar explícitamente la independencia ideológica. A partir de ahí el desplome fue imparable.

El periódico ha dejado de ser lo que era, dentro y fuera de EEUU: un referente de imparcialidad y buen hacer informativo. Si el propósito de Bezos era cargarse el diario lo ha conseguido. Si por el contrario sólo pretendía acabar con el pretendido sesgo “de izquierdas” que los sectores más conservadores le atribuían, pero manteniendo parte de su prestigio y su capacidad de generar ingresos, ha errado del todo. Todos los indicios llevan según los observadores al cierre definitivo y a la creación de un nuevo producto que nada tenga que ver con el anterior.

Bezos asegura que los masivos despidos y la radical reestructuración pretenden precisamente evitar la quiebra definitiva del diario, pero los periodistas no están de acuerdo: "Bezos no intenta salvar a 'The Washington Post', intenta sobrevivir a Donald Trump”, señala Glenn Kessler, exverificador de datos. Y la mayoría de exempleados dicen que la relación entre el dueño de Amazon y el presidente Trump no es buena, aunque ambos se esfuerzan en mantener un acercamiento pragmático porque se necesitan.

La relación entre Bezos y Trump durante el primer mandato (2017-2021) estuvo llena de tensiones y no fueron ajenas a ellas algunas coberturas del Post. Pero tras el regreso de Trump a la Casa Blanca, Bezos ha adoptado un tono más conciliador, porque tanto Amazon (comercio electrónico) como Blue Origin (espacio) necesitan trabajar con el Gobierno. Pero parece ser que las medidas arancelarias y las tensiones políticas han afectado más a la valoración de las empresas de Bezos, con fluctuaciones en su fortuna y sobre todo presiones sobre el periódico, que a la inversa. Podría decirse que Trump, al menos por ahora, ha ganado este pulso.

Las secciones más afectadas por las restricciones del diario son local, deportes, literatura y una drástica reducción de la cobertura internacional, además de la cancelación de un podcast diario. Sin embargo, en la opinión de Matt Murray, director ejecutivo, “esta reestructuración ayudará a asegurar nuestro futuro al servicio de nuestra misión periodística y nos brindará estabilidad en el futuro”.

Muchos empleados no han esperado a ser despedidos: “Me voy con un montón de los mejores periodistas del sector”, escribió en X Caroline O'Donovan, reportera especializada en Amazon. “Estoy entre los cientos de personas que el Post ha despedido. Esto ocurre seis meses después de escuchar en una reunión nacional que la cobertura racial impulsa las suscripciones. No ha sido una decisión financiera, sino ideológica”, declara el reportero especialista en raza y etnicidad, Emmanuel Felton.

Un poco de historia

Fundado en 1877 por Stilson Hutchins, tres años más tarde se convirtió en el primer periódico de publicación diaria en Washington D. C. En 1905, Washington McLean y su hijo John Roll McLean, dueños de The Cincinnati Enquirer, adquirieron el control del diario. Años después, John McLean desconfiaba de su hijo y heredero Edward (Ned) McLean, con perfil de playboy, del uso indebido que podría hacer en el futuro de la herencia, por lo que a su muerte en 1916 el Post fue depositado en un fideicomiso. Pero Ned McLean llevó el caso a los tribunales, ganó, y consiguió además que los temores de su padre se cumplieran. El diario finalmente quedó en la ruina. En 1933 en una subasta de propiedades en bancarrota fue comprado por Eugene Meyer, miembro de la junta de gobernadores de la Reserva Federal, quien logró levantar de nuevo el periódico. En 1946 nombró a su yerno Philip L. Graham, editor del diario.

En los años que siguieron, el periódico logró imponerse a la competencia. En 1954 compró el matutino 'Washington Times Herald', su único rival. Tras el suicidio de Graham en 1963 el periódico pasó a manos de su viuda, Katharine, hija de Meyer, quien demostró una capacidad extraordinaria para desempeñar el cargo. Bajo su liderazgo el periódico se consolidó como uno de los mejores del mundo y cosechó los premios y galardones más prestigiosos. Y esta brillante historia está a punto de acabar de forma ominosa por el simple capricho de dos hombres ególatras que quieren medirse.

El periodisme, que tant li deu a Moncho González Cabezas

Josep Carles Rius*

La generació de periodistes que havia exercit l’ofici sota el franquisme sabia que la democràcia necessitava una professió compromesa amb la llibertat i, també, amb l'ètica. Que fes del periodisme un refugi de confiança perquè els ciutadans tinguessin totes les eines per reconstruir el país després de la dictadura. Van ser periodistes com en Josep Pernau i en Josep Maria Huertas els que van insistir en la necessitat de dotar al Col·legi de Periodistes de Catalunya d’un codi deontològic avançat i exigent, que fos com el seu llegat per les següents generacions. I de crear una entitat d’autoregulació per garantir el seu compliment: el Consell de la Informació de Catalunya (CIC).

Els principis i la voluntat estaven clares, però aquells ideals s'havien de convertir en un articulat, en un codi, que marqués de forma coherent i ordenada les aspiracions i els límits del periodisme en democràcia. Que fos assumit per tota la professió com un compromís respecte a la ciutadania. I aquí és quan en Moncho González Cabezas assumeix un paper essencial, conjuntament amb en Salvador Alsius.

És el Moncho (així l’anomenàvem sempre) qui va posar negre sobre blanc, va redactar, el codi deontològic dels periodistes catalans. On cada paraula, cada expressió portava el seu segell de precisió, rigor, d’equitat, de compromís amb la ciutadania.

El codi reflectia la seva aportació intel·lectual, però també era el mirall de la seva integritat, de les seves conviccions, del periodisme que havia exercit en el carrer i a la redacció. I també, per què no dir-ho, de la seva bondat. En vaig ser testimoni durant 22 anys treballant amb ell a 'La Vanguardia' i durant un any a 'Público'. Després del tancament d’aquest diari, vam continuar junts a la Fundació Periodisme Plural. Fins ara.

Quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya em va demanar que assumís la presidència del Consell de la Informació de Catalunya el primer que vaig pensar va ser amb el Moncho. Per mi significava la responsabilitat de vetllar pel compliment d’aquell Codi que ell havia redactat amb la inspiració dels nostres grans referents. Vaig acceptar l’encàrrec per ells.

Com ja en aquell moment la malaltia del Moncho començava a donar mostres molt evidents, vam produir un documental que guardés la seva memòria i que ara em permeto recomanar. I, a la vegada, ens vam posar a treballar amb l’actualització del Codi, per reforçar-lo davant d’amenaces i reptes que l’any 92 eren inconcebibles. Quan vam aprovar el nou codi el passat mes de novembre, en l’últim congrés dels periodistes catalans, per nosaltres significava també un homenatge als qui havien obert el camí feia trenta-quatre anys.

En el llibre ‘Periodismo en reconstrucción’, que vaig publicar l’any 2016 sobre el demolidor impacte de la Gran Depressió del 2008 en els mitjans de comunicació, recollia el testimoni del Moncho. I amb les seves paraules voldria acabar aquest escrit en memòria seva. Paraules que eren un acte d’esperança en “la capacitat intel·lectual i l'ambició moral de les noves generacions de periodistes i editors a l’hora d'obtenir la confiança del públic i servir la democràcia amb mitjans intel·ligents i lliures (...) El periodisme consisteix bàsicament a descobrir i donar a conèixer allò que el públic té dret a saber i aquesta necessitat no deixa de créixer”. Fer-ho possible és responsabilitat nostra.

*President del Consell de la Informació de Catalunya

Moncho González Cabezas, deixant emprenta sense fer soroll

Roger Jiménez

Avui ens apleguem per acomiadar el Moncho González Cabezas, i costa trobar paraules que estiguin a l’alçada d’allò que ell representava. Perquè el Moncho no era només un col·lega de professió; era un amic, un company de travessia, un d’aquells periodistes que deixen empremta sense necessitat de fer soroll.

Vam compartir anys intensos, d’aquells que et formen i t’acompanyen tota la vida. Ell des de París, jo des de Roma, i anys

abans a la mítica redacció de 'La Vanguardia' al carrer Pelai, on la seva presència era sempre un bàlsam. El Moncho tenia una manera de ser que desarmava: pensador, gens banal, amb un humor fi i una cordialitat que el feien estimar per tothom. Era d’aquells que escolten abans de parlar, i quan parlava, ho feia amb aquella barreja de lucidesa i humanitat que només tenen les persones bones de veritat.

El binomi cruel del càncer i l’alzheimer se l’ha endut massa aviat, massa de pressa. Però no han pogut esborrar el que ell va sembrar: amistat, respecte, complicitat, i aquella manera tan seva de fer fàcil allò que sovint és difícil.

Avui el recordem amb tristesa, sí, però també amb gratitud. Perquè haver coincidit amb ell —a París, a Roma, a Pelai, o simplement a la vida— ha estat un privilegi. I perquè el Moncho ens deixa una lliçó silenciosa però poderosa: que la bondat, la intel·ligència i l’humor són formes de resistència.

Que descansi en pau. I que nosaltres sapiguem honorar-lo vivint amb la mateixa dignitat i la mateixa bonhomia que ell ens va regalar.

La millor professió del món

Gabriel Jaraba

Seria un error que els periodistes que hem fet els diaris publicats de la transició ençà ens consideréssim els darrers de Filipines de la professió o, pitjor, unes rares avis dels quals la seva pàtria ha desaparegut de sota els peus. Som, certament, testimonis d’un temps que ja no existeix però continuem essent titulars de la millor professió del món. Hem viscut anys singulars i experiències incomparables, però res ens autoritza a pensar que els que venen no ho seran.

Haver passat per la docència a la Facultat de Ciències de la

Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona em va treure qualsevol mania en aquest sentit que em pogués quedar. Recomano a tothom que vulgui rebre un bany de realitat (o una dutxa freda) que s’exposi a la kryptonita que irradien els nanos joves que, ai d’ells, se senten atrets pel periodisme. Els molts de vosaltres que ho heu fet sabeu que no exagero. He deixat entre ells persones excel·lents, estudiants esforçats i uns quants amics amb els que m’honoro. Els quatre llibres que he publicat són manuals adreçats a ells per ajudar-los a endinsar-se en el món digital i, alhora, les classes que els he adreçat s’han basat en els plantejaments més diguem-ne clàssics de la periodística. M’he guardat ben bé de dir-los que s’havien equivocat de professió i que quedarien decebuts d’ella i dels estudis; si ho hagués fet, tant de bo un llamp rellamp m’hagués fulminat allà mateix. Perquè el periodisme és la millor professió del món i els nanos joves mereixen i tenen dret a ser iniciats en ella.

El món en el qual els joves comencen a endinsar-se en treballar en la comunicació d’ara és molt diferent del que hem conegut. Pitjor en algunes coses i millor en altres. Per exemple, no hem d’enyorar els sous i els contractes d’abans, que eren suficients i generalment justos. Oblidem que va ser un fet temporal i fugisser, degut a que empresaris com Antonio Asensio, editors com Josep Ilario i directors com Antonio Franco eren conscients que si pagues amb cacauets només t’hi treballaran micos. Al final resulta que sí que els que van venir després en volien, de micos. Ara tenim empresaris que en el millor dels casos malfien dels periodistes i, en el pitjor, els odien. El periodista és un treballador que no acota el cap quan es creua amb un superior; el mira de fit a fit i, si és el cas, hi discuteix el perquè fa el que ha de fer. No els agraden gens els periodistes a la gent de calers i els polls ressuscitats que (momentàniament) els serveixen.

De manera que el primer que han de fer els periodistes joves és alçar el cap i encarar-se a la gent, no als mitjamerdes que els desprecien sinó als poderosos. Allà on hi ha un periodista hi ha una mirada que interroga, interpel·la i reclama. Armat amb l’eina del periodisme, un xicot o xicota amb el cap clar observa, pregunta, es respòn i ho explica. I aquí és igual un principiant i un jove: aquesta mirada periodística és el seu patrimoni i la seva herencia professional.

Els periodistes joves han d’anar a buscar la gent, escoltar-los i aprendre de les vides de la gent. Saber què li passa a la gent per a poder explicar-ho. Com ho sabien en Huertas, en Fabre, en Pradas, en Campo i en Candel. I han de formar-se més que el que ho vam fer nosaltres, en ciències socials, en ciències humanes, en cultura i art. Una segona llicenciatura no fa mal a ningú i millor si és un doctorat (jo em vaig matricular de doctorat gairebé als 60 anys). I haurien d’associar-se, col·legiar-se, inscriure’s a un sindicat, i si no troben feina, formar equips de treball cooperatius que puguin donar origen a un nou mitjà o iniciativa informativa; la feina no te la venen a portar a casa.

És aquesta mirada periodística horitzontal i igualitària el que cal desenvolupar com una assignatura no escrita. És la curiositat pel que fa la gent el que cal identificar com a motivació principal. És aquestes ganes de saber per a poder explicar. Tota la resta arriba el seu ritme i cau pel seu propi pes. Perquè tenim la millor professió del món.

Estem perdent el fotoperiodisme de qualitat

Gabriel Jaraba

Els lectors dels diaris s’alarmen quan adverteixen que una imatge ha estat modificada amb algun retocador o fins i tot intel·ligència artificial. Els defensors del lector d’algunes capçaleres ja han hagut de fer advertiments a les redaccions. Però mentrestant se’ns ha colat un pitjor enemic per a la fotografia periodística: la pràctica desaparició del fotoperiodisme d’impacte i qualitat de les pàgines dels diaris i dels llocs web.

El lector atent que segueixi ara els mitjans informatius veurà moltes 

Pepe Encinas, en una exposició de la seva
 obra a Palo Alto. (Foto: Carlos Mestrallet)

il·lustracions, però molt poques fotografies periodístiques. És a dir, que captin un instant de l’actualitat de manera que expliquin d’una ullada el que està passant i si és possible vagin una mica més enllà, situant el fet en el seu context i afegint elements humans que aportin sentit a allò que s’ha mostrat. Moltes imatges esmusses, de circumstàncies, de les que molt poques aporten els valors esmentats i que sovint estan produïdes en circumstàncies molt desfavorables, condicionaments imposats des de l’exterior del mitjà i els interessos dels lectors.

El que publiquen ara els mitjans no és fotoperiodisme sinó il·lustració editorial, i hi ha una diferència entre l’una i l’altra. Paradoxalment, mai la tecnologia havia possibilitat tant la tècnica fotogràfica i heus aquí que veiem el periodisme fotogràfic encongir-se d’una manera difícil d’imaginar fa pocs anys. L’scroll continu i l’estructura rudimentària en el disseny informatiu dels llocs web no representa precisament un mitjà favorable a la presència d’un fotoperiodisme impactant.

Foto de Pepe Encinas de l'incendi dels magatzems
El Águila, el juny del 1981. 

Exagerem si diem que no hi ha fotoperiodisme? Sempre és arriscat fer afirmacions taxatives d’aquesta mena, de manera que argumentarem les raons. D’una banda, les polítiques informatives i editorials dels mitjans actuals no afavoreixen el fotoperiodisme, ja que confonen aquest amb la presa d’imatges sensacionals i les rutines informatives tampoc no ho fan: cal treballar ràpidament i barat. De l’altra, no se sent la necessitat d’un compromís, per part dels mitjans, amb la capacitat de la imatge per donar compte de la realitat d’una manera que vagi directa a la ment del públic i no es limiti a il·lustrar la notícia sinó a erigir-se autònomament en notícia per ella mateixa.

Hi ha fotoperiodisme a les grans agències internacionals o en mostres com Visa pour l’image, però no als mitjans que serveixen diàriament als nostres lectors. No cal donar la culpa en aquest cas als avatars tecnològics, a l’apropiació de la xarxa per les grans companyies o a la dificultat de percebre noves tendències: una foto periodística continua sent un testimoni de primera magnitud que parla per si mateix, interessa els lectors i aporta qualitat al mitjà que la publica.

El fotoperiodisme de qualitat ha estat un èxit dels professionals i les empreses que van tenir la voluntat de millorar els mitjans per explicar el país. Als anys 50 i 60 quatre fotògrafs a tot Barcelona cobrien la informació diària i la subministraven als diaris de manera general i uniforme. Formaven un 'pool avant la lettre' amb una sindicació peculiar que posava a l’abast dels mitjans una fotografia d’actualitat que cadascun no hagués pogut pagar per sí mateix. Asseguraven al règim una domesticació professional que no superés els límits i mantenia una barrera professional que impedia l’accés als diaris a altres fotògrafs al marge d’aquests interessos. Gent com Xavier Miserachs, Oriol Maspons o Colita no podien accedir a la premsa diària i van construir un fotoperiodisme del futur i van trigar anys a fer-ho.

Contra aquesta situació, la nova premsa democràtica va crear les seccions de fotografia –inexistents fins a la fundació d’'El Periódico'– que van aportar un periodisme informatiu de qualitat. Devem a la creativitat i coratge de Carlos Pérez de Rozas i Antonio Franco, amb Pepe Encinas i Carlos Bosch Foggia, aquesta mentalitat renovadora, ells van ser els autors de la ruptura amb la precarietat prèvia, sense sospitar que els succeiria la marxa enrere actual. Ara ja no hi ha gent com Pepe Baeza o Pedro Madueño al capdavant de l’edició fotoperiodística a la premsa barcelonina.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, els lectors dels diaris barcelonins van comprovar com el periodisme recollia com ningú la força d’un sentiment popular. Però l’aportació dels nous fotògrafs va anar més enllà, ja que van educar visualment la ciutadania de manera que no s’havia fet abans. La diferència entre la il·lustració i la fotografia és que aquesta ensenya a mirar, perquè comporta una actitud crítica i una intenció artística; la primera no, perquè és de naturalesa instrumental i no interpel·la ni allò que es mostra ni qui es mostra.

Això va poder ser perquè els fotoperiodistes catalans havien fet la feina d’educar visualment el públic assumint la feina de fer una crònica quotidiana, directa i contundent dels canvis que s’estaven produïnt al país. L’amable lector recordarà la foto que va ser el tret de sortida d’aquest canvi d’era: la imatge dels manifestants demanant l’amnistia el febrer de 1976 asseguts a terra mentre eren colpejats per la Policia Armada, feta per Manuel Armengol, en la que destacava 

Foto de Manuel Armengol de la repressió
d'una manifestació proamnistia el febrer del 1976.

Ferran Garcia Faria, ja gran, amb barba blanca i jersei gruixut. També la protesta feminista a la Rambla amb el cartell “Jo també soc adúltera”, de Colita, o les imatges dels militants de Fuerza Nueva demanant el retorn del franquisme, de Carlos Bosch Foggia.

Avui dia les condicions actuals de treball a la premsa i la tendència de les seves línies informatives no afavoreixen el fotoperiodisme. No exagerem: vegeu com la infografia ha desaparegut completament de les pàgines dels mitjans; per la laboriositat de la confecció, per la necessitat d’especialistes ben pagats, per la creença que la prescindibilitat no afecta la comercialitat del producte. El mateix que va passar amb la infografia passa amb el fotoperiodisme.

Article publicat originalment a Catalunya Plural.