80 periodistes emprenyats

Francesc Ràfols

'80 angry journalists' és el títol d’un documental que vaig poder veure divendres passat, 8 de maig, als cinemes Renoir de Barcelona, en el marc del Festival DocsBarcelona. És un treball que, crec, és d’obligada visualització per tothom que estigui interessat en com es defensa un mitjà independent de les ingerències que sol haver-hi en el periodisme. Amb aquest post vull recuperar una tasca que vaig començar fa molts anys, el 2014, però que, per diverses i variades raons, fa tres anys que vaig deixar de practicar, com és la d’escriure en aquest blog, centrat en dret a la informació i periodisme.

A reestrenar-me m’hi ha empès definitivament aquest documental que us comentava. Sense fer un espòiler, la pel·lícula tracta de com el 2020, la redacció independent més important d’Hongria, 'Índex', col·lapsa sota pressió política, tal com s’explica en la presentació del film. Més de vuitanta periodistes d’aquesta redacció presenten la seva dimissió alhora. El corresponsal de guerra András Földes filma la ruptura des de dins de la redacció mentre l’equip construeix un nou mitjà des de zero, revelant com la solidaritat es manté, i es trenca, quan els mitjans independents són atacats de manera sostinguda. El nom de la nova publicació és 'Télex', que pren el testimoni de la seva predecessora i es converteix en poc temps en un dels mitjans més importants del país.

El context d’aquesta revolta periodística és el govern hongarès, presidit llavors per l’ultra Viktor Orbán. En el seu afany per controlar l’únic gran mitjà que no podia subjugar, la pel·lícula explica com els membres de la redacció d’'Index' lluiten contra aquestes ingerències. '80 periodistes emprenyats' és una lliçó dels companys i companyes hongaresos/es que lluiten per mantenir la seva independència. No explicaré com acaba la cosa, que té més d’una lectura. Només us convido a anar al segon passi que es farà aquest pròxim dissabte, 16 de maig, a les 18.45 hores, també als cinemes Renoir de Barcelona. A la sessió de divendres passat hi va assistir el mateix András Földes, amb qui després es va poder mantenir un petit col·loqui, organitzat per Amnístia Internacional de Catalunya.

Mobilitzacions de periodistes en defensa de la seva independència n’hi ha hagut diverses. A Catalunya també n’hem vist. Probablement moltes menys de les que hauria convingut. Però qui vulgui veure com es construeix un mitjà independent aquí hi té una bona referència. Òbviament, tots els contextos sempre són diferents i no hi ha un model únic. Gràcies a internet, ara és més fàcil construir propostes periodístiques amb menys mitjans que fa unes dècades, però el que ha de ser invariable és el desig de fer periodisme al servei de la ciutadania i aplicant els principis d’interès públic, amb informació de qualitat, veraç, contrastada i rigorosa. Els mitjans públics, a més, tenen l’obligació de ser neutrals, però això ja és un altre tema.

Una dada important és les conseqüències que va tenir '80 periodistes emprenyats'. Donades les particulars relacions entre la Unió Europea i el govern d’Orbán, la Comissió Europea i, en particular, de Věra Jourová, la vicepresidenta de Valors i Transparència, aquesta experiència va ser l’origen del que avui coneixem com a Reglament Europeu de Llibertat dels Mitjans (EMFA, en les seves sigles en anglès). El desfermat esforç del govern hongarès per desmuntar Index va ser la guspira que va fer néixer al si de les institucions comunitàries un projecte que s’acabaria transformant en l’EMFA que avui ja és d’obligat compliment, malgrat que hi ha països que encara en fan cas omís, com és l’espanyol. L’actual correlació de forces al Congrés dels Diputats té bloquejades diverses iniciatives legislatives per fer efectiva la norma europea a Espanya. I, per tant, també a Catalunya.

La transcendència que ha tingut aquest treball d’András Földes i d’Anna Kis, tots dos codirectors del film, doncs, és un motiu més per anotar-se a l’agenda la segona oportunitat que hi ha aquesta setmana de conèixer de prop l’experiència dels companys i les companyes d’'Index/Telex'.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

El llibre negre (i silenciat) de la Caixa

Andreu Farràs

Si visquéssim en un país amb més cultura democràtica, aquest llibre del qual parlarem no només figuraria a la llista de més venuts de la secció de no-ficció sinó que probablement hauria estat premiat per algun col·lectiu professional de periodistes i economistes. Però com que, encara que alguns polítics ens vulguin enredar, no som ni el Boston d’Europa ni l’Àmsterdam de la Mediterrània sinó que som més sicilians que austríacs, aquesta obra mestra del periodisme d’investigació anomenada ‘La Caixa. Una història mai no explicada’ no l’haureu vist ressenyada en cap dels moltíssim mitjans de comunicació convencionals. Ni en les seves versions impreses ni a les edicions digitals ni als canals audiovisuals públics i privats. Omertà, el secular mètode català per enfonsar sense ofendre. Millor ignorar que pledejar.

Un silenci lògic en un sistema comunicacional plural i divers amb un

Portada del llibre de Burgos, basada en una obra de Joan Brossa,
en homenatge a Joan Miró i el seu logo de la Caixa.

 denominador comú: una dependència mòrbida dels grans anunciants publicitaris, entre els quals figura la institució financera més influent d’Espanya i una de les més grans d’Europa, i que controla al seu torn moltes altres empreses de l’intocable Ibex-35. Qui es vulgui quedar sense anuncis de la Caixa, que publiqui un minúscul breu sobre aquest llibre.

‘La Caixa. Una història mai explicada’ no és un reportatge en profunditat qualsevol. Son més de 600 pàgines escrites pel historiador, periodista i guia turístic Rafa Burgos, després de més de quatre anys de escrupulosa recerca amb més de cent entrevistes i de bussejar en dotzenes d’arxius i biblioteques. És la radiografia completa, amb llums i ombres, del cos i l’esperit –recordeu el lema ‘l’ànima de la Caixa’?— d’un gegant que controla sectors claus de la nostra societat, no només la banca, sinó també l’energia, les infraestructures, la cultura, la sanitat, els mitjans de comunicació i els polítics. Heu escoltat mai gaires parlamentaris criticar en públic la Caixa, encara que sigui per algun conflicte lleu i anecdòtic?

No farem espòilers d’aquest llibre publicat per una editorial cooperativa i que ha vist la llum gràcies el micromecenatge. Però si voleu saber el que mai s’ha explicat d’aquest gran mastodont que hem tingut al saló de casa nostra i ningú ha gosat ensenyar despullat fins ara, llegiu-lo. I coneixereu els fills de papà que es van aprofitar de les beques Fulbright, les personalitats que es van prostrar per demanar pisos protegits per als seus amics o familiars, els tripijocs de constructors com Figueras o Núñez, els incompliments en contractes de lloguer de les immobiliàries de la Caixa, el passat franquista del pare de l’opusdeista Isidre Fainé, les primes úniques, les preferents, les portes giratòries, l’estrella de Miró manipulada per Brossa i censurada per ‘La Vanguardia’,...

La repassada a l’entitat, des de la seva fundació al 1902 --com a conseqüència d’una vaga del metall-- fins a l’actualitat, no es una llista inacabable d’escàndols més o menys amagats durant totes aquestes dècades en que hagut de conviure amb (i treure rèdits de) dues dictadures, una república, una guerra civil i tres reis més o menys democràtics. No es tracta d’un libel esquerranós carregat d’odi de classe i destinat a furgar les esquerdes d’una empresa líder. El llibre de Burgos explica amb detall, milers de dades i rigor la història de la Caixa sense amagar els innegables èxits i nombrosos mèrits tant de l’empresa com de la seva fundació (abans obra social), però, al contrari del que podem trobar a la major part de la bibliografia publicada i ja no diguem de les hemeroteques hipotecades, mostra les no poques zones fosques i angles cecs d’un holding que al llarg dels anys ha anat acumulant tant poder i influència que ningú fins ara ha gosat posar en negre sobre blanc, llevat potser de l’exconseller Francesc Sanuy, que va atrevir-se a dir, quan ja no depenia de Jordi Pujol: “La Caixa parasita i vampiritza el país”.

Encara que és un assaig, sovint es llegeix com si fos una novel·la negra o un relat d’espies. Hi apareixen policies pagats com Villarejo, prostitutes redimides per una congregació religiosa, els comptes eteris de la Sagrada Família i l'Ateneu Barcelonès, els ‘pelotazos’ de Puig i Cadafalch i Cambó, les veritables (i agres) relacions de Vilarasau amb Fainé i Jordi Pujol. O l’agraïment dinàstic d’Alfons XIII i el seu net Joan Carles I envers els directius de la Caixa. O de Franco i Carmen Polo. I les diverses absorcions de caixes i bancs. O els contractes abusius, les exempcions de l'IBI que sí que es cobraven als llogaters i les subvencions públiques per plaques solars que mai funcionen...

Sostè l’exdiputat David Fernàndez a l’epíleg: “Aquest llibre serà, sense cap mena de dubtes, una prova del cotó de l’estat de la llibertat d’expressió als Països Catalans. Tot un examen. Veurem. Veurem si es pot parlar”. Dos mesos després de la seva aparició, just el dia en que es commemora el dia mundial de la llibertat de premsa, podem dir que el cotó no ens està sortint gaire blanc.

Adeu, subscripcions de diaris impresos

Gabriel Jaraba

M’he donat de baixa de les suscripcions dels diaris impresos que rebia a casa cada dia, 'La Vanguardia' i 'El País'. Conservo la suscripció digital a 'La Vanguardia' i hi he afegit una altra, també en bits, al diari 'Ara'. Tres diaris digitals que consulto sense cap problema a la pantalla de l’ordinador, alhora que el munt de periòdics, webs, blogs i butlletins de tota mena que repasso de manera incesant. Sóc un devorador de premsa internacional, com l’argentí 'Página 12' o l’israelià 'Haaretz', no em perdo mai 'The Guardian', 'The New York Times' i 'The Washington Post' i freqüento 'Le Monde', 'Libération', 'Corriere della Sera' o

'Tribune de Géneve'. Una de les benediccions d’internet ha estat dur-me directament a la taula de treball la premsa que sempre m’ha motivat i que havia d’anar a comprar a la Rambla. Però la lectura dels diaris impresos continua essent un dels plaers quotidians de la meva vida.

Fins ara, que ja no rebré 'La Vanguardia' i 'El País' cada dia a casa. I no per culpa de les redaccions i direccions d’aquests diaris sinó a causa d’un agent encobert, que no ofereix explicacions a ningú i que maltracta els clients: la distribuidora de premsa que s’encarrega de portar els diaris a domicili. M’explico: visc a les afores de Sitges, en una casa unifamiliar amb jardí, en la qual les persones que duen els diaris els deixen rere la porta d’entrada, llençant-los-hi per sobre. I ho fan sense cap cura, de manera maldestra; sovint apareixen desllorigats o trencats. Així que quan plou, els diaris que de ben d’hora esperen al jardí que un servidor els baixi a recollir reben la pluja fins convertir-se en una masa informe de paper mullat que no serveix per a res i no poden ser llegits. Pago per tenir uns diaris cada dia i llegir-los, però quan plou és impossible. Pago doncs per un producte que, en definitiva, no rebo.

La distribuidora no té rostre i no respòn davant els clients. Quan parles amb l’atenció al client dels diaris tenen l’amabilitat de perllongar-te un dia més la suscripció cada cop que la pluja t’ha deixat sense el producte que has pagat. Però el diari del dia que ha estat reduït a paper mullat no te’l restitueix ningú. De manera que, tip d’aquesta situació, me’n he donat de baixa. D’'El País', del tot, de 'La Vanguardia', em quedo amb la subscripció digital.

La desaparició progressiva dels quioscs ha fet molt de mal a les distribuidores de premsa, i jo que m’en alegro. De tota la vida els editors saben que fan unes pràctiques que benèvolament podriem qualificar de fraudulentes, com ara lliurar xifres de vendes que acaben essent falses: per a animar als editors a continuar publicant revistes que al començament semblen anar venent i que finalment, amb les dades reals, han resultat inviables. Però la inversió feta a partir de dades falses ha creat la impressió errònia que eren possibles i al final aquest engany ha dut a la ruïna al petit editor o emprenedor. I ells, tan frescos.

En resum: els diaris valoren molt els subscriptors, que són clients fixos, i més després de la radical reducció dels ingresos publicitaris. Els suscriptors digitals els enforteixen en la pugna a la xarxa, i la difusió en paper, que ha esdevingut menys important, és fonamental per a la influència i valoració institucional. La xarxa dóna molta difusió però la lectura impresa conforma l’opinió pública de manera encara insubstituïble i decisiva. La deixadesa pocavergonya de les distribuidores fa molt de mal, i no només perquè fa desistir un client fidel com un servidor.

Pagar por leer: el reto de la prensa para sobrevivir

Gabriel Jaraba

Los cambios en el consumo de la información están obligando a las empresas periodísticas a explorar nuevas formas de negocio que han de transformar tanto el producto como su relación con el público. No es la primera vez que pasa: hasta que no se consolidó el medio de comunicación como soporte publicitario rentable y útil, la información no se convirtió en el enorme fenómeno social del siglo XX, junto al cine y la música grabada. Pero al mundo de la información no le gusta verse unido al de la publicidad, como si fuesen dos gemelos pegados por la espalda, y se empeña en ignorar que el destino de ambos los vincula más de lo que parece.

La inserción publicitaria en un medio es, de hecho, una anomalía

comercial. En los mercados la gente paga por algo que tiene interés en consumir o utilizar. La oferta y la demanda se basan, pues, en el interés que despierta el producto. Este interés, como bien saben los publicitarios, se puede suscitar, incrementar, y si es necesario, crear de manera más o menos artificiosa. Pero nadie “compra” anuncios, no se paga directamente por la publicidad, por más que los mensajes que esta vehicule interesen; y de hecho, interesan mucho.

La publicidad siempre es vehiculada por algún otro motivo, por el cual sí que se paga. Es el contenido, informativo o de entretenimiento, del medio de comunicación lo que vehicula el interés y la motivación del público que lo consume, provocando que se fije la atención en él, a lo que se añade luego el desplazamiento de la atención al mensaje publicitario vehiculado. Una valla publicitaria de carretera no tiene otro valor comunicativo que el potencial de servir de soporte a un contenido. Los medios, en cambio, venden la atención que suscitan sus contenidos, que se convierte en comercializable cuando finalmente ha sido desplazada hacia la publicidad vehiculada.

Si no entendemos esto, no entenderemos la crisis del negocio informativo. Lo que está pasando es que la publicidad abandona los medios informativos para buscar medios que hagan de manera más eficiente su papel de mediador de la publicidad: abandonan el producto hasta ahora motivador de la atención, que queda entregado a su capacidad de crear interés por sí solo. Queda al descubierto la catástrofe: el abandono de la publicidad hace inviable el medio que no es capaz de financiarse autónomamente como producto; no se paga la cantidad necesaria para que se mantenga y hace falta la aportación complementaria de la publicidad. Y este abandono es consecuencia de la pérdida de interés del medio por el público, sea esta pérdida producto del propio contenido, del formato o de circunstancias debidas a terceras causas.

La cadena de producción de valor comunicativo

Así queda fortalecido el valor del contenido del medio de comunicación en el tejido oferta-demanda: el contenido del medio y el formato que lo expresa son el elemento primario del proceso de atracción de la atención en la cadena de producción de valor comunicativo. Y de esta manera podemos volver a poner las cosas en su sitio en vez de perdernos en disquisiciones.

¿Y el atractivo de las marcas, los anuncios, por sí mismos? Las marcas tienen un prestigio, pero no explican una historia. Para que haya verdadera comunicación a partir del contenido es necesario que este hecho de comunicación explique una historia. Por eso se hacen spots en la televisión y se connotan valores con las marcas asociándolas a eslóganes. El complejo de significados y valores que implica la marca más popular y prestigiosa del mundo, Coca-Cola, necesita ser explicado, pero sólo puede serlo mediante un “hype” ultraabstracto: “The real thing” (que no es lo mismo, ni de lejos, que “la chispa de la vida”).

Los medios de comunicación comunican historias, y si no es así no se suscita la intensidad necesaria para que la cadena de valor del contenido del medio de comunicación entre en funcionamiento.

La primacía del contenido informativo sobre el publicitario no es debido, pues, a las razones que se han formulado desde el elitismo o el gremialismo; se explica estrictamente en términos comunicacionales. Pero no sólo es importante el primer movimiento de la cadena de valor del contenido: es necesario que se produzca el último, que es pagar por este contenido. Sin el pago final, la cadena no es operativa porque se frustra. Es duro, pero real: en comunicación aquello por lo cual no se paga no vale nada. Lo ha demostrado el fracaso de los diarios gratuitos (con matices importantes) y lo está demostrando Internet. Siempre hay un pago a cambio, sea directamente en dinero o bien indirectamente, en atención, enfocada hacia una cosa por la cual alguien ha pagado.

No hay medios gratuitos, de un modo o de otro se han de pagar, incluso cuando sus gestores asumen la insuficiencia y la cargan al déficit aceptado o a la aportación de esfuerzo humano en horas de trabajo o deficiencia en el cobro del trabajo. En los inicios de la web 2.0, la utopía del desarrollo de internet generó una cultura de red que confiaba en un intercambio igualitario y gratuito como expresión del potencial democratizador de las redes y la aproximación de la información a los intereses de los lectores (el llamado periodismo ciudadano). Hoy, quienes un día optamos decididamente por la utopía ilustrada de Internet y lo seguimos haciendo hemos de reconocer que la información de calidad y realizada de manera profesional, imprescindible para la comunicación democratizadora, ha de hallar nuevas formes de financiación pero no prescindir de ella.

La información no sólo cuesta dinero, sino que no es barata de producir. Y vemos que las empresas intentan inventar contenidos que susciten interés como los informativos, pero se lo montan rehuyendo la inversión de esfuerzo, ingenio y dinero que la información de calidad implica. Mientras tanto, unos ofrecen pseudoinformaciones baratas y otros establecen muros de pago. Pocos parecen ser consecuentes con la realidad: la información es cara si queremos que merezca el interés y la atención del público.

No es un problema de tecnología, sino mucho más sencillo: pagar por leer sólo se justifica cuando el cliente decide que vale la pena. Exactamente la misma situación que los diarios vivieron, hace unas cuantas décadas, cuando hubieron de pasar de la prensa de avisos útiles, folletines populares y curiosidades diversas al periodismo moderno constituido por informaciones sólidas y comprobadas, contenidos sociopolíticos de referencia y reporterismo ambicioso.

Publicación original: Catalunya Plural

País petit i sempre les mateixes cares

Maria Favà Compta

A començaments del passat març el govern de Catalunya va voler commemorar els cinquanta anys de les Jornades Catalanes de la Dona que es van celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona el maig del 1976. Es va fer un acte al Saló de Sant Jordi i es va convidar la taula dues periodistes, bones professionals i que podríem qualificar de mediàtiques, però que no van viure aquelles jornades. L’Olga Viza no hi era perquè el 1976 encara no havia començat a treballar. La Rosa Maria Calaf sí que treballava però a TVE a Madrid. Totes dues van reconèixer en els seus parlaments que no havien fet informació d’aquelles jornades i es van limitar a explicar batalletes personals que és el que fem els periodistes per sortir del pas.

Això d’explicar la història en primera persona ho ha descrit en

Capmany llegeix el manifest inaugural de les
Jornades Catalanes de la Dona a la
Universitat de Barcelona, al maig del 1976.
(Foto: Pilar Aymerich)

Jaume Fabre en un encertat i divertit article que ha sortit publicat en el darrer número de la revista 'Capçalera'. “L’anàlisi d’un miler d’articles d’opinió de diaris conclou que en un 30% dels casos l’autor parla més d’ell que no pas dels fets noticiables”, diu el subtítol de l’article. (La llàstima és que aquesta revista, ben editada i amb bon paper, és de consum intern de la professió). Un fet que fa molta angúnia és quan els periodistes han d’escriure una necrològica parlen més d’ells mateixos que del mort a qui se suposa han d’acomiadar.

Tornem a les Jornades de la Dona. No és la primera vegada que les entitats o les administracions conviden a algú que té poc o res a veure amb una commemoració. També ho vaig viure amb motiu d’un aniversari de la Maria Aurèlia Capmany. Els organitzadors municipals d’aquella recordança em van oferir que fes de moderadora dels actes. Jo vaig declinar l’oferiment perquè vaig considerar que no era la persona adequada, ja que havia tractat poc a la Capmany i em semblava que hi havia altres professionals que havien seguit de més a prop la seva tasca com a regidora de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. I vaig donar-los una llista dels periodistes que havien cobert l'àmbit de cultura quan l’escriptora va treballar per a la Casa Gran i alhora ensenyava Pasqual Maragall a vocalitzar. Però al final van escollir com a moderadora d'aquella commemoració una periodista que no havia mai fet informació municipal.

En aquella ocasió vaig pensar que era una decisió política. Que buscaven algú de la seva corda. Que fos poc crític amb la gestió de l'Ajuntament d'aleshores i d'ara. (I la Capmany no va ser mai complaent. Sempre va ser molt crítica). Però potser no va ser censura. Potser va ser únicament una qüestió de mandra.

En el cas de les Jornades Catalanes de la Dona calia una mica de feina per saber qui havia cobert la informació fa cinquanta anys. Aquests fets tan llunyans i particulars no surten a internet. Doncs ja no anem bé. Cal aixecar-se de la cadira o agafar el telèfon. Cal consultar l'arxiu de tota la vida. I per als diaris que no tenen l'arxiu informatitzat o han desaparegut, cal anar a l’hemeroteca de Ca l'Ardiaca i buscar els rotatius que alhora s’editaven a Barcelona. I en concret les edicions del 27 al 30 de maig de 1976. Les informacions a 'La Vanguardia' van sortir sense signar i es van limitar a “copiar i

enganxar" el comunicat final i donar notícia de les protestes que van arribar als diaris per part de grups de cristians i de les associacions més carques de la ciutat que es van esverar molt amb la celebració d'aquelles jornades. En el 'Diari de Barcelona' la informació estava signada per Tere Rubio; en 'El Noticiero Universal', per Dolors Calvet, i a l’'Avui' per Rosa Piñol i jo mateixa. La Rosa Piñol és morta, però les altres encara estem vives i podríem haver donat un testimoni de primera mà.

Vull creure que els organitzadors només van pecar per mandra. O potser no perquè tampoc van ser convidades a l'acte les dones que van estar preparant aquelles jornades durant dos anys. I que no es van limitar a llegir ponències trencadores en el Paranimf de la Universitat. Durant els anys següents van ser actives defensores de la igualtat en els seus respectius àmbits professionals i ara, ja jubilades, continuen lluitant. ¿Com és que aquestes dones encara fan tanta por i se les oblida en un acte institucional que hauria de ser plural?.

Els canvis a les línies editorials dels diaris o les lentes maniobres dels portaavions

Gabriel Jaraba

Per aconseguir un nombre significatiu de lectors els diaris han de ser capaços d’assumir la inclinació dels seus públics afins i oferir-los la representació de les seves idees. La formació de l’opinió pública comença així: els diaris aspiren a aconseguir l’assiduïtat dels lectors que se senten identificats amb les seves línies editorials i informatives i a mantenir captiva aquesta atenció en el marc que ells configuren. Totes les teories de l’opinió pública pengen d’aquest fet: la recerca i el manteniment de l’atenció dels lectors perquè reverteixi en les vendes, la publicitat i l’adhesió a idees, posicions i fets que els diaris representen i que van més enllà, afectant interessos polítics i institucionals.

Després es poden produir desplaçaments en aquesta identificació si

El portaavions USS Nimitz, en una imatge d'arxiu.

les empreses editores i les redaccions detecten canvis possibles en la realitat social quan es produeixen determinades tendències que poden afectar el rumb invariable del portaavions. Aquests portaavions, però, són naus de maniobrar lent i les tendències que els afecten ho fan de manera lleument perceptible. La premsa espanyola és, de fet, una premsa de partit que no es confessa com a tal, i cada diari habita un nínxol de públic i idees en què als seus seguidors els plau reconèixer-se, i no volen córrer el risc que un canvi de rumb posi en perill el model de negoci, si no és que aquest canvi millora la seva posició.

A diferència dels diaris espanyols, els diaris nord-americans solen declarar explícitament el seu suport a una opció política determinada quan és temps d’eleccions i fins i tot fan crides demanant el vot per al partit que pretenen representar. A Espanya això no passa en absolut, ja que aquesta premsa de partit no només no es confessa com a tal sinó que els seus lectors tampoc desitgen mostrar de manera explícita un vot determinat per part seva. És un joc mutu d’acceptacions implícites que redunda en un immobilisme general de la premsa impresa –amb reflexos digitals– que dificulta enormement una competència declarada i vibrant entre diaris mitjançant la publicació de troballes informatives impactants que no responguin a induccions promogudes pels interessos que orienten el rumb del portaavions. Per això els diaris espanyols són tan diferents entre si a les seves línies editorials i tan inquietantment semblants pel que fa a la seva oferta informativa.

Els lectors d’'El Periódico' han cregut advertir que, darrerament, el suport del diari a posicions socialistes, especialment la figura de Pedro Sánchez, ha disminuït una mica, per no dir que s’ha refredat significativament. Això representaria una modificació a la línia editorial del diari que significa un canvi important en un diari de vocació metropolitana, distanciat del pujolisme des dels seus inicis i adherit a una concepció social i política socialdemòcrata. Podria dir-se que avui és 'La Vanguardia' qui sosté amb més èmfasi Pedro Sánchez i sobretot Salvador Illa i que fa apostes explícites per una governabilitat barcelonina més centrada en el conjunt i el concepte metropolità.

El canvi de línia suscitat al diari fundat per Antonio Asensio podria respondre a un desig de més integració del diari català al conjunt de publicacions del grup Premsa Ibèrica, al qual pertany, format majoritàriament per diaris regionals perifèrics. El canvi de línia editorial es correspondria amb l’eliminació 'de Catalunya' de la taca del diari i les dues accions respondrien a la mala consideració que al conjunt d’Espanya es té de Catalunya. Però una decisió editorial com la que comentem no es pot basar únicament en una qüestió d’imatge: el canvi de rumb del portaavions ha de respondre a l’albirament d’un possible canvi de majories al govern d’Espanya. Els lectors inquiets pel que consideren un gir significatiu poden ser un preu a pagar per ajustar-se a un canvi polític la realització del qual està per veure. Ho comprovarem si la composició del consell editorial del diari canvia, ja que hi figuren destacades de les esquerres periodístiques com Joan Tapia, Rafael Jorba i Andreu Claret, com a mínim.

En un sentit diferent, la imatge que ofereix 'La Vanguardia' és la d’un diari urbà, metropolità i modern, molt proper a les tendències socials i culturals més esteses a les quals abans es dirigia el diari dirigit per Antonio Franco. El seu suport a la governació actual de Catalunya i Espanya contrasta fortament amb la seva línia anterior que intentava fer-ne la realitat del somni de Jordi Pujol, que era aconseguir que el diari més sòlid del país fos no només un suport a les seves polítiques sinó un element més del seu escaquer de joc. El clamorós fracàs de Pujol com a empresari, i més precisament com a empresari de premsa –totes les publicacions que va disposar a la seva manera han acabat a la ruïna i tancades– va tenir la seva missió impossible en l’atracció del diari del comte de Godó a la seva òrbita. Diuen els crítics amb 'La Vanguardia' que aquest diari sempre es recolza en l’hegemonia dels que manen en un moment donat, però el seu acostament anterior a Jordi Pujol i al corrent independentista va estar a punt de costar-li un desplaçament del centre sociopolític a què aspirava. Vegeu el camí que ha pres el diari digital fundat i dirigit per l’exdirector de 'La Vanguardia' en aquesta etapa, erigit en el principal agent de Carles Puigdemont, i amb l’advocat d’aquest instal·lat entre els comentaristes.

No hi ha un diari declaradament afí al pujolisme tal com el vam conèixer a la premsa diària d’avui, en tot cas alguna afectació nostàlgica. Diaris com 'Ara' i 'El Punt Avui' naveguen en el marasme del postprocés solcant corrents diferents, el primer tractant de reconstruir un catalanisme transversal que s’allunyi de l’amargor dels decebuts pel procés i el segon representant un reducte inassequible al desànim, de to ruralitzant, que reculli aquesta amargor i la cuina. També les dues publicacions han experimentat canvis editorials, relacionats amb la gran decepció processista, amb orientacions no obstant diferents. Correspon al lector reflexiu, d’altra banda, considerar el fet singular que la radiotelevisió pública catalana, pagada amb diners dels contribuents, constitueixi el camp d’actuació principal de la posició realment existent al govern de la Generalitat encapçalat pel PSC i ERC. Hi ha portaavions que escullen el seu propi rumb no només adaptant-se a les circumstàncies sinó que afavoreixen en un futur canvi del teatre d’operacions, contra vent i marea.

Article publicat originalment a Catalunya Plural

Record de Fernando Onega

Gabriel Jaraba

Vaig conèixer Fernando Onega una vegada en un dinar dels premis Ondas. Ens van fer asseure a taula a ell, a l'aleshores director de Radio Nacional, a altres dos periodistes i a un servidor. Va ser una conversa divertida i lleugera, amb el món del periodisme i la ràdio com a tema.

Adolfo Suárez i Fernando Onega, a la Moncloa. 

No recordo si Onega era ja aleshores director d'informatius de la Cope
però, en un moment que vaig defensar el paper de RNE tot queixant-me que la cadena pública havia abaixat la guàrdia davant l'impuls de les privades, Onega li va etzibar, referint-se a mi: "Ostres, sembla que aquest es coneix la programació de la teva emissora millor que tu". Aleshores em va semblar un elogi al meu coneixement de la ràdio i la tele però ara diria que era una altra cosa.

Fernando Onega tenia l'agudesa i el talent que el van fer congeniar amb Adolfo Suárez quan en va ser 'speechwriter'. Potser l'únic d'aquest ofici que va agafar certa notorietat, a un país on els 'speechwriters' són amagats de manera vergonyant en lloc d'asseure'ls, com cal, al costat dels presidents. A mi m'agradava com a periodista però em va agradar més que captés el talent i agosarament de Suárez i hi donés suport. Era una bona persona.