Contra tanta 'infoxicació', més transparència

Andreu Farràs

Els partidaris de les societats obertes, democràtiques, inclusives i tolerants –sobre el paper, la immensa majoria— estem preocupats per l’ascens de l’extrema dreta arreu del món. I un sector molt ampli d’electors ja considera inevitable l’ascens al govern espanyol de la coalició PP-Vox.

Una de les armes que han explotat aquestes dues formacions 

Carrer de Manresa on va ser assassinat
un home el passat 1 de setembre (foto: ACN).

polítiques, emulant fil per randa les seves homòlogues estrangeres, han estat els nombrosos problemes que, al seu parer, està creant la immigració. Un augment de la població estrangera al nostre país que, segons Feijóo, Abascal i també la catalana Orriols, ha provocat un increment enorme de la delinqüència. La vinculació migració-criminalitat està donant notables rèdits electorals tant a Espanya i Catalunya com a la resta dels països del món que han abraçat líders ultradretans que suposadament els lliuraran d’aquestes "plagues", des de Trump i Milei a Meloni i Alternativa per Alemanya.

Amb la millor de les bones voluntats, per tal d’evitar la proliferació dels discursos d’odi i impedir la vinculació entre criminalitat i població estrangera, les institucions encarregades de la seguretat i la justícia, amb l’acceptació dels mitjans de comunicació, han optat des de fa temps per no precisar gairebé mai la nacionalitat de les persones que han estat detingudes per la policia sota l’acusació de perpetrar homicidis, robatoris, crims masclistes, atracaments o participar en tràfic de persones, armes o drogues.

No informar del passaport que tenen els presumptes delinqüents ha causat l’efecte contrari al desitjat. Amagar dades, que potser en un altre context sociopolític no tindrien gaire rellevància, han comportat conseqüències no desitjades, perquè ha donat pàbul a notícies falses o mitges veritats, sovint regades amb els prejudicis propis i la desconfiança atàvica envers els nouvinguts.

Un exemple recent: l’assassinat a Manresa d’una persona molt popular en aquella ciutat va ser comès per dos menors d’edat, segons la policia. Com que els Mossos d’Esquadra no van informar des del primer moment sobre la nacionalitat d’aquells dos presumptes homicides, les xarxes socials van ser envaïdes d’immediat per missatges que culpaven de la tragèdia a menors estrangers no acompanyats. Va haver de sortir la consellera d’Interior, Núria Parlon, per desmentir aquest fet i precisar que els nois eren nascuts a Catalunya, un de pares catalans i l’altre de pares d’origen estranger. ¿No creuen les autoritats competents que si s’hagués informat des del començament de la nacionalitat d’aquests xicots s’hauria pogut evitar que els xenofobs es beneficiessin un altre cop d’aquesta manca d’informació? Si ens posem primmirats amb les tan tergiversades llei de protecció de dades i el dret a la intimitat, ¿per què sempre s’informa de la nacionalitat de les persones que s’han ofegat a la piscina o a la platja o de les víctimes de robatoris de rellotge de luxe a les Rambles i no ho fem sobre els multireincidents? Parlant de multireincidents, quants d'ells son espanyols i quants de fora? I d’assassins masclistes? Potser ens enduríem sorpreses i es desmuntarien presuposicions.

Davant de la ‘infoxicació’ promoguda per la ultradreta rampant i la
dreta endurida, el millor és promoure la màxima transparència. Amagar informació, que no deixa de ser desinformar, no exposar totes les dades per mor d’un mal entès paternalisme suposadament garantista no fa altra cosa que donar ales als que saben explotar els prejudicis i els instints més baixos d’una societat amb símptomes d’ansietat i malestar. Els ciutadans no som nens als quals no se’ls pot donar certes informacions que ens pot costar assimilar. Perquè quan aquells que ara ens enverinen aprofitant les mitges veritats institucionals estiguin al poder no resoldran el problema, probablement l’empitjoraran i, com ja hem vist com ha passat en altres països, llavors sí que seran vulnerats els drets humans. Encara hi som a temps.

La primera manifestació de la transició la vem fer els periodistes

Manuel López

Acaba de distribuir-se un vídeo amb la primera manifestació legal que es va fer quan havia acabat el franquisme i començava allò que a la presó suposàvem que era la democràcia.

El dictador havia mort poc abans, el 20 de novembre del 1975, i era impensable una manifestació com aquesta en aquells moments. Però els joves postfranquistes (Martín Villa, Suárez, Osorio,…) agitaven els caus feixistes i anaven guanyant espai dins del règim.

Era una manifestació dels periodistes catalans contra les mesures franquistes encara vigents i que havien portat a la presó el company Josep Maria Huertas Claveria l’any 1975.

Va ser el 18 de març del 1976. Érem prop de tres-cents periodistes, és a dir, bona part de la professió. Molta gent jove i alguns veterans. La gent de 'La Vanguardia' era ben escassa. (De totes maneres, molts dels manifestants van passar a ser directius i mai més es van posar a cridar en favor de l’ètica i la llibertat d’expressió).

Els periodistes estàvem mal organitzats –com sempre-- però la 'mani' va ser un èxit. La gent no es creia que uns joves i algun vell es poguessin manifestar sense que la policia, els grisos, els estomaquessin.

Veureu pancartes que demanaven llibertat d’expressió i afegint que els periodistes no eren confidents. La gent aplaudia pels carrers.

El Govern Civil, encara en mans dels franquistes, havia tolerat la manifestació en un intent de demostrar que el règim estava canviant, la qual cosa en aquell moment no es veia del tot clar.

Veureu al vídeo a amb molta americana i pocs jerseis, era normal en aquells moments.

Els periodistes estaven afiliats a la franquista Asociación de la Prensa de Barcelona, però la junta estava a favor de la democràcia. A les empreses, els comitès sindicals estaven en mans de CCOO i d’altres petites forces sindicals.

L’organització sindical dels periodistes era tan fluixa com ho és ara, però en aquells moments hi havia un esperit combatiu que no el trobareu ara mateix.

Com a grup principal d’organitzacions es podia trobar el PSUC, però els seus afiliats no van voler liderar la protesta. La filmació és de Pilar Sentís i Santiago Vilanova.

La qualitat de les imatges no és molt bona, però en aquell moment les tecnologies de la imatge no havien arribat encara a casa nostra.

Un any després començava el gran declivi de la premsa barcelonina. En quatre anys es van tancar 'El Correo Catalán', 'Tele/eXpres', 'Mundo Diario', 'Catalunya Express', 'El Noticiero Universal' i els diaris de la premsa de l’Estat (coneguda com a "prensa del Movimiento").

Totes aquestes lluites van aparèixer en una publicació pròpia dels periodistes, 'Premsa en Lluita', de la que escriurem en un altre moment.

El TD2, la IA i l’alfabetització informativa

Gabriel Jaraba

L’emissió d’un TD2 experimental realitzat amb intel·ligència artificial (IA), fa uns quants dies a TVE 1, ha estat una novetat molt destacable i una iniciativa molt meritòria de la directora, Pepa Bueno. El seu propòsit era posar en relleu com resulta de fàcil deformar el sentit de la informació amb el propòsit d’inclinar la seva interpretació cap a interessos diferents dels del públic. La IA servia aquí de mirall deformant que posava en relleu que cada cop serà més fàcil intervenir en els elements que componen la informació per part d’agents interessats apel·lant a la fascinació de l’espectacular. El TD2 de Pepa Bueno va ser alerta i exemple del que els periodistes poden fer per mantenir-se a la seva responsabilitat.

El TD amb IA va ser més que un exercici tècnic pensat per a la

reflexió. Se n’ha desprès una autèntica lliçó d’alfabetització informativa que reclama ser atesa i imitada. La informació es troba en una cruïlla que demana una reflexió tant per part dels professionals com del públic, o almenys la part més conscient del mateix. Periodistes i usuaris de la informació estem junts en els prolegòmens d’una revolució de la comunicació que ens adverteix de temps difícils per a la veritat a què el periodisme ha de servir, una revolució que va més enllà de les tensions habituals entre els interessos que conflueixen en les tasques informatives i que es deu a un intent dels poders econòmics i tecnopolítics de desmantel·lar els equilibris democràtics a benefici del que alguns ja anomenen tecnofeudalisme.

L’alfabetització mediàtica va més enllà de poder identificar les fake news (pseudonotícies enganyoses interessades) i distingir el blat i la palla al camp informatiu. Actualment és el conjunt de l’esfera informativa el que reclama una posada en qüestió per saber fins a quin punt els llenguatges, els gèneres i les convencions propis del periodisme continuen servint al seu propòsit original: donar compte del que passa i identificar elements que condueixin a la veritat. Cal sotmetre a revisió tot allò que llegim, veiem i escoltem i reflexionar si la forma en què aquests missatges ens són oferts correspon a una forma de periodisme adequada a les condicions de la interacció entre mitjans i públics amb vistes a l’esclariment i la veritat noticiosa.

I és en aquest sentit que el TD2 de la IA apunta a una realitat que era potser diferent de la que s’hi volia assenyalar. Els informatius diaris de televisió corresponen a un format, amb les seves formes i llenguatges, que es manté consolidat fèrriament de manera que és idèntic a si mateix any rere any, dècada rere dècada. Tots els gèneres i formats televisius han patit evolucions molt diverses i de diferent abast menys els informatius diaris. Els telediaris i telenotícies s’ajusten invariablement al mateix format, s’emetin en una cadena o una altra, amb un presentador en un plató, que introdueix la notícia que després serà narrada, una entradeta potser, i un desenvolupament en vídeo que incorpora filmacions noticioses, amb declaracions, testimonis i de vegades gràfics informatius. Cada peça té una durada breu i una se succeeix a l’altra, precedides i de vegades concloses per bateries de titulars. Aquesta és la fórmula de ferro del format, que resisteix el pas del temps i s’erigeix ​​en proa informativa de l’orientació editorial de cada canal.

El TD2 de la IA trenca estrepitosament amb la convencionalitat de tal relat i mostra que el rei va nu. L’alteració de l’objectiu de la informació no vindrà obrat per la màgia d’una nova tecnologia que perverteixi la narració periodística; ara mateix es produeix a partir d’un format que es creu fiable, però sobre el qual es practica la modificació pretesament invisible que serveix a interessos que no són legítimament editorials sinó d’un altre tipus. És un exercici de prestidigitació magistral sobre el qual el TD2 de Pepa Bueno ha incidit amb intel·ligència aguda.

Fixem-nos en allò que fan les cadenes de televisió, totes elles, quan volen renovar els informatius diaris: modificar els platós, sovint amb imatge electrònica, canviar les tipografies, alleugerir certes formes dels presentadors, millorar els processos d’edició de les imatges. Però mai no es toca el nucli del format, el llenguatge fonamental amb què es relaciona amb el públic i suporta la narració en el seu conjunt. Els informatius diaris de televisió són sempre idèntics a si mateixos, entre ells i respecte als de la resta de cadenes.

El TD2 de Pepa Bueno ha dinamitat magistralment el llit de Procust dels informatius diaris i ha posat en evidència la prestidigitació que els sosté: una aparença de fiabilitat que en realitat és una limitació voluntària que no obre camins a interpretacions possibles diferents d’una intenció editorial tan invariablement fèrria. Perquè si el format informatiu pot ser qüestionat, l’entossudiment editorial també ho pot ser.

José Luís Balbín, un periodista clave de la transición

El 19 de agosto de 1940 nació en Pravia (Asturias) José Luis Balbín, periodista de dilatada trayectoria profesional que dejó una huella imborrable por su programa 'La clave', un referente imprescindible de la televisión española en los años de la transición democrática.

Aunque comenzara estudios de Derecho en 1959, un año más tarde

ingresó en la Escuela oficial de Periodismo de Madrid diplomándose en 1963. Tras realizar prácticas en el periódico 'La Nueva España' de Oviedo primero trabajó en Pyresa, donde realizó crónicas, críticas de cine y entrevistas. Posteriormente se incorporó al diario 'Pueblo' y fue delegado de Radio Nacional de España y de Televisión Española en París. Años después colaboró con revistas como el semanario 'Interviú'.

Su momento de mayor popularidad coincidió con la emisión del programa de debate 'La clave', en su primera etapa entre 1976 y 1985, en La 2 de Televisión Española. Considerado el primer programa de debate que abordó temas y posturas que suponían una apertura al sistema democrático en España durante la Transición tras la finalización de la dictadura de Francisco Franco, algunos de los programas abordaron temas como los nuevos partidos políticos, la situación de la religión en España, el sistema económico del país, la democracia de partidos o el futuro del país.

Inspirado por el programa 'Les dossiers de l'écran' ("Los archivos de la pantalla"), creado en Francia por Armand Jammot en 1967, 'La clave' incluía la emisión de una película que ilustraba el tema a abordar y, tras su emisión, se realizaba un coloquio de invitados que mantenían opiniones contrapuestas sobre el mismo. A lo largo de sus 408 emisiones fueron invitados personajes destacados del mundo de la política, la ciencia y la cultura como Antonio García-Trevijano, Gonzalo Fernández de la Mora, Alfonso Guerra, Blas Piñar, Julio Anguita, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Santiago Carrillo, Ramón Tamames, José María Mohedano, Federica Montseny, Lidia Falcón, Jordi Pujol, Olof Palme, Neil Armstrong, Gustavo Bueno, Santiago Amón, Antonio Escohotado, Fernando Sánchez Dragó, Severo Ochoa, Bernard-Henri Lévy, Julián Lago, Ian Gibson, Manuel Martín Ferrand y Felipe Mellizo.

Tras el nombramiento de José María Calviño como director general de RTVE. Balbín llegó a ser director de los Servicios Informativos de Televisión Española entre 1982 y 1983. Sin embargo fue destituido pocos meses después. Tras una serie de presiones por parte del gobierno socialista que presidía Felipe González, el programa 'La Clave' fue clausurado y Balbín derivó paulatinamente hacia posiciones claramente enfrentadas con el gobierno de aquellos años.

Tras su salida de Televisión Española centró su actividad profesional en el mundo de la radio, donde dirigió en el espacio nocturno 'Hora cero', de Antena 3 Radio. Programa de análisis político, ganador del Premio Ondas 1991, contaba entre su nómina de colaboradores con Víctor Márquez Reviriego, Bieito Rubido, Chicho Sánchez Ferlosio, Luis Ángel de la Viuda, Antonio López, Federico Jiménez Losantos, Luis Herrero, Lluís Foix, José Luis Orosa, Pablo Sebastián o Manuel Martín Ferrand.

Tras el inicio de emisiones de las televisiones privadas en España en junio de 1990, Balbín regresó a televisión con una segunda etapa del espacio de debate 'La clave', en Antena 3 Televisión. El programa se mantuvo hasta 1993. En 1994, en la misma cadena, condujo un espacio de entrevistas titulado 'La senda'.

En 1994, tras el cierre de Antena 3 Radio, se trasladó a la cadena COPE, incorporándose como integrante de la tertulia del programa 'La linterna', que dirigía Luis Herrero y durante años se mantuvo como colaborador de la cadena, primero en la ya mencionada 'La linterna' y, a partir de 1998, en 'La Mañana'.

En 1998 volvió a Televisión Española con el programa 'Las claves' espacio en el que entrevistó a grandes personajes españoles y extranjeros. El programa se emitió desde septiembre de 1998 hasta abril de 1999. En 1999 fue nombrado director del semanario de información general 'Artículo 20', editado por la empresa Ediciones Tesla SA. La revista cerró pocos meses después de su llegada, en enero de 2000, tras una huelga celebrada en diciembre en la que, según la empresa editora, incluso se lanzaron huevos al director de la publicación. Ediciones Tesla solicitó un expediente de regulación de empleo. En noviembre de 2000 fundó el semanario de información general 'La Clave', del que fue director desde sus inicios hasta su cierre definitivo en julio de 2008.

Fue galardonado en 2015 con el Premio Nacional de Televisión otorgado por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte de España. En 2021 recibió el Premio Iris Especial a toda una vida (Academia de las Ciencias y las Artes de Televisión de España). Falleció el 22 de junio de 2022 en Madrid a los 81 años.

Texto publicado en Facebook por el perfil El Ruedo Ibérico.

Serà veritat el ‘1984’ d’Orwell?

Francesc Ràfols

Ha passat el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) celebrem conjuntament amb el Primer de Maig, Dia Internacional del Treball, perquè entenem que són les dues cares de la mateixa moneda. Un periodista precari difícilment serà un periodista independent. I enguany, per fer-ho, vam fer una concentració a la plaça d'Orwell de Barcelona amb el lema «Treball digne per a un periodisme de qualitat», que vam dur a terme el 30 d’abril passat.

Per què a la plaça d'Orwell? George Orwell va escriure la novel·la

'1984' on va presagiar un món totalitari en el qual tots els moviments de l’individu estan controlats per un Gran Germà. Òbviament, no som en aquest tètric món fictici creat pel gran escriptor britànic, però sí que veiem com hi ha qui treballa perquè això sigui una realitat i, fins i tot, sovint se’n veuen algunes espurnes preocupants. Vivim alguns episodis que ens ho poden fer arribar a pensar.

Això dèiem en un manifest del qual se’n va fer lectura per part dels companys Joan Roura (TV3) i Mont Carvajal (La Xarxa). A l’escrit també es deia que «com a periodistes tenim el deure de defensar que la ciutadania rebi una informació veraç, contrastada i plural, que li permeti ser una persona lliure i prendre les decisions més adequades que afecten la seva vida». La nostra tasca és treballar perquè el 1984 orwel·lià no sigui mai una realitat. Però per això cal que periodisme i ciutadania vagin plegats per desmuntar les estratègies de desinformació que l’extrema dreta teixeix amb discursos d’odi, manipulacions, i mentides de tota mena.

L’any vinent tornarem a la plaça d'Orwell. Seria genial que fos plena a vessar de gent per empènyer junts endavant, ben lluny del novel·lesc 1984.

Article publicat originalment en el número 43 de la revista ‘Utopia’, que es distribueix a les comarques del Maresme i la Selva, corresponent a l’estiu del 2026.

Google torna al paper per explicar-se

Manuel López

Google torna a ballar-la. Ja ens va sorprendre fa uns mesos quan va publicar un fullet que va distribuir al costat dels periòdics d'Espanya.

El gegant torna al paper perquè desconfia del digital?

Ara treu la tercera edició sota el títol: "Forward, perspectives europees de la tecnologia i la societat". Alguna cosa així com “cap endavant”.

Està editada a Irlanda i feta a Alemanya. No apareix cap espanyol

Portada de la revista 'Forward'.

en una edició pensada exclusivament per al públic castellanoparlant.

La revista és un panegíric de la intel·ligència artificial (IA). Ho fa en totes les seves pàgines amb articles d'informació i, suposadament, de reflexió.

Tota gira al voltant de la IA i els seus avantatges. Es diu, per exemple, que a Espanya el seu PIB (Producte Interior Brut) creixerà uns 100.000 milions en deu anys i, segons el Fons Econòmic Mundial (FEM) es crearan 170 milions d'ocupacions de seguida, és a dir, en un futur immediat.

El que no diu és quantes ocupacions es destruiran.

La IA és un programa increïble que igual et redacta una novel·la curta amb els detalls que li indiquis, que formula una tesi doctoral.

Els investigadors en comunicació realment estem sorpresos per aquesta nova oferta digital. Però constatem que no és el paradís que se'ns promet.

Per exemple, no s'identifiquen prou les fonts. No sabem qui ha fet l'algorisme que permet anar d'una banda o per una altra. En el cas de Xat GPT, la IA pot ser enganyada molt fàcilment ja que no compta amb gaires tècnics en la central com per a poder digerir tota la producció del sistema.

En la revista de Google (pàgina 7) es diu textualment: “El veritable poder de la IA resideix a ajudar-nos a treballar millor, més ràpid i de forma més creativa. En encarregar-se de les tasques predictibles i repetitives, ens allibera per a centrar-nos en el que de veritat importa: aportar criteri, resoldre problemes complexos i construir relacions” (Fabien Adobo Millet, economista en cap de Google).

Deixant de costat la utilització de les “comes”, la definició és tot un repte per a la humanitat. Tal sembla que els humans sobrem…

En la revista 'Forward' s'anuncia que Google ha creat un curs a distància que, se suposa una vegada aprovat, dona opció a un diploma. Se'l denomina Certificat Professional Sobre IA en Google. Es tracta d'un curs de 10 hores de formació en línia “per a ajudar als treballadors en el lloc de treball i als candidats a destacar”.

I afegeix: “En unes 10 hores la formació en línia ensenya les competències més demandades d'IA”. I rebla el tema amb una altra afirmació de somni: “Segons un estudi encarregat per Google, el 70 per cent dels graduats a Espanya informen d'un resultat professional positiu en un termini de sis mesos: un nou treball, un ascens o un augment de sou”. És a dir, una meravella segons un informe de la pròpia empresa sense possibilitats de contrastar-lo o confrontar-lo.

Google utilitza dibuixos infantils per a destacar que qui fa el curset viu millor que el company que no l'ha fet. Observi's en la pàgina 18 aquest recurs de còmic.

En resum, Google torna al paper perquè no confia massa que els seus missatges empresarials siguin massa efectius entre els consumidors.

Cap a una 'fatxosfera' generalitzada

Gabriel Jaraba

És possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes? Poden les actuals rectificacions d’algunes empreses periodístiques per aproximar-se a posicions conservadores conduir a una homogeneïtzació cada vegada més rígida de l’oferta informativa? Un es veu temptat a dir que sí, però s’adona que aquesta homogeneïtzació ja s’ha produït fa temps. El panorama de la informació al nostre país consisteix, llevat d’algunes excepcions menors, a oferir una agenda d’actualitat extremadament uniforme en la qual tot el que es refereix passa per un llit de Procust cada vegada més estret.

¿Un país tan divers com el nostre cap en un contenidor informatiu

Notícia publicada a Facebook
per 'El Periódico' el passat 6 de juliol.

tan limitat? A la llum del que reflecteixen les decisions de les empreses periodístiques, sembla que sí. Però la realitat ho nega, si atenem a el que succeeix al nostre voltant i ho mirem sense les ulleres mediàtiques. Aquestes ulleres no són espontànies ni automàtiques, estan col·locades per un entramat estamental generat a Madrid al qual s’afegeix l’afegitó de “Districte federal” encara que no sigui ni una cosa ni l’altra. L’efecte centrípet que exerceix la capital d’Espanya es practica de manera intensa en l’esfera informativa, anomenada ja 'fatxosfera' per alguns observadors. I el principal fruit d’aquest efecte és la homogeneïtzació que ens ocupa.

Hi ha una agenda informativa suscitada i projectada per la política institucional i partidària que es fa generalitzada per la tendència centrípeta mencionada però també per una altra cosa. Si hi ha una crisi del periodisme és perquè abans existeix una crisi de l’empresa periodística, els interessos de la qual giren al voltant de les subvencions, ajudes, crèdits i altres condicionants dels mitjans, que no sempre procedeixen de les institucions de poder. Hi ha mitjans que es pleguen a les tendències de canvi que se suposen o que ells semblen advertir, però són molts més els que fa temps que s’han erigit en factors coadyuvants d’aquest canvi. Aquell de “el que pugui fer que faci” és seguit des de fa molt de temps per molts mitjans d’acord amb els designis que emanen d’actors econòmics i polítics disposats des del principi a fer aquest paper.

La pregunta inicial de si és possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes té una resposta, que és sí. Però no respon a un sol motiu. És possible a més si la majoria de les empreses periodístiques es reclouen en els seus nínxols de lectors, renuncien a disputar nous públics que estan en la competència o encara per identificar i abandonen tasques d’innovació que resulten imprescindibles per afrontar les tasques que planteja l’evolució de la comunicació, cada vegada més urgents amb la irrupció de la intel·ligència artificial (IA). La IA serà un factor de homogeneïtzació potent, donada la tendència de les empreses a fer un ús merament instrumental dels avenços tecnològics en lloc de posar-los a treballar en fomentar la innovació. Com abans va succeir amb els tallers de composició i impremta, la informatització de les redaccions i la incorporació d’internet, els nous recursos tècnics s’orienten al vell somni humit dels editors: redaccions sense periodistes. Personal que executi tasques i no discuteixi les directrius donades des d’amunt, mal pagat i precàriament contractat.

La situació de la premsa a Espanya s’apropa a una prevenció de Byung Chul Han: l’expulsió del diferent i la sobreproducció de l’igual. La inflació d’informació actual és un increment exponencial d’assumptes iguals entre si, sovint trivials, que dificulten la tasca de seleccionar el significatiu, que apareix ocult darrere d’una teranyina de nimietats. El terror de l’igual, que és com el filòsof alemany designa aquesta onada d’irrelevància, arrossega darrere seu a la homogeneïtzació de la informació. Les 'fake news' o pseudonotícies enganyoses es veuen com la gran amenaça a la llibertat d’informació però no és menys perillosa aquesta igualació per baix que desemboca en una amenaça possible sinó en una realitat que ja vivim.

Aquestes reflexions no preocupen a les empreses informatives. Unes s’atenen als fins últims per als quals han estat fundades, altres s’aproximen al que les pot afavorir en un futur pròxim. Totes s’acomoden a una homogeneïtzació que per a elles té una virtut tangible: si no et desmarques del conjunt és difícil que et penalitzin per sobresortir. I aquesta nivellació per baix proporciona beneficis que serveixen per no desaparèixer.