Andreu Farràs
Imaginem una estona. Traslladem-nos mentalment al proper hivern, som al 24 de desembre del 2012. I a Madrid. Hem de substituir a la redactora encarregada de cobrir les notícies procedents de la Zarzuela, perquè està de baixa. Des de la secretaria general de la Casa del Rei ens han demanat fa dues hores que anem a Palau a les 12 del migdia. No ens han precisat per a què. El dia abans de Nadal? Misteri.
Un cop allà, una dotzena de representants dels distints mitjans de comunicació de més difusió del país ens trobem allà expectants. No entenem perquè no ens han enviat el discurs del Rei per correu electrònic com s’ha fet sempre fins ara. Potser ens volen saludar el secretari general i els seu equip de comunicació per desitjar-nos bones festes i millor any 2013. Nosaltres necessitem els bons auguris. Però la família reial potser encara més després de tot el que han hagut de pair en els darrers mesos. Ha estat, de lluny, el seu any més horrible.
Apareix finalment l’home de confiança del Rei; ens saluda molt seriós. Hi haurà copeta de cava?
Fa una breu introducció i ens fa saber que el monarca, en el seu missatge de Nadal, anunciarà que pensa abdicar en el seu fill.
No ens veiem la pròpia cara, però cap de les dels altres companys té els llavis tancats. Estem tots bocabadats i ens mirem amb unes cares que denoten entre espant i perplexitat. Què fem?
El secretari general subratlla tot seguit que aquesta informació està embargada fins a les 9 de la nit. Ningú podrà dir res, cap mitjà podrà donar la notícia fins al moment en què el Rei aparegui aquesta nit pels televisors per pronunciar el discurs, que acaba de gravar-se fa una estona en una dependència molt propera al lloc on ens trobem. Diu el secretari general que han tingut la deferència només perquè tinguem temps de preparar tota la documentació, canvis de paginació, d’escaletes, de programació, etc. que requerirà la importància de la notícia en els diferents mitjans escrits i audiovisuals.
Què fem? Allà tenim smartphones, mòbils, portàtils. Què fem? Tenim ordres molt clares des de la direcció dels diaris d’enviar tuits de les notícies quan siguin rellevants i després enviar-les al diari. Ràpid, ràpid. Primer al Twitter en nom del diari. I després al diari. Ràpid, ràpid. Què fem? Es una de las notícies més importants del segle a Espanya i ens demanen, ens exigeixen, que no la passem. Que està embargada. Què fem? Els directors i, en aquest cas, fins i tot els propietaris deuen estar avisats. No es pot dir res fins a les 9 de la nit. Tenim davant nostre la notícia més grossa que hem conegut directament mai en tota la nostra vida professional i no la podem comunicar. Què feeeem!?
Ed Kennedy, corresponsal d’Associated Press durant la Segona Guerra Mundial, ho tindria clar. Donaria la notícia i punt.
Ell ho va fer en un esdeveniment encara més important que aquest. El 7 de maig del 1945, junt amb altres 16 corresponsals de guerra enviats al front francès va ser informat per l’Exèrcit nord-americà de que Alemanya firmaria en molt poques hores la rendició incondicional. Els militars nord-americans estaven anunciant a aquells reporters que la guerra era a punt d’acabar. Però ells no podien dir res fins algunes hores després, per raons d’estratègia militar i política. La notícia estava embargada fins a la matinada de l’endemà i, abans de publicar-la, havia de ser aprovada per la censura militar. Ed Kennedy, però, no va poder reprimir l’emoció i es va saltar l’embargament. Xavi Casinos ha explicat amb tot detall la història fa uns dies a El Periódico de Catalunya.
Kennedy va ser, per tant, el primer reporter en anunciar al món que la pitjor guerra que ha patit fins ara la humanitat s’havia acabat a Europa. Però l’Exèrcit dels EUA no l’hi va perdonar. Li va treure les credencials. AP el va obligar a tornar d’immediat als Estats Units. I un cop allà, el va acomiadar. Els seus companys li van donar l’esquena i va ser acusat de manca d’ètica per saltar-se l’embargament. No ha estat fins fa molt poques setmanes que Associated Press, una de les millors agències de premsa internacionals, no s’ha disculpat pel que va fer l’empresa amb Ed Kennedy, que va morir atropellat el 1963. L’actual president d’AP, Tom Curley, ha assegurat que el dia que Kennedy va ser acomiadat va ser terrible per a AP, perquè el reporter “va fer el correcte”.
Molt bé. D’això fa quasi 70 anys i als Estats Units. Però nosaltres ara som a la Zarzuela, ens han anunciat que el Rei abdicarà, que no ho podem dir a ningú fins a les 9 de la nit. Els nostres caps i els nostres empresaris ho saben. Però la immensa majoria de la ciutadania, no. En 140 caràcters podem donar una gran primícia, podem alegrar la vida uns minuts a moltíssima gent i, al mateix temps, jugar-nos el lloc de treball. Podem ser els primers en comunicar una notícia que causarà un gran trasbalsament institucional i polític a Espanya i Europa, però que ens pot costar el sou a més de l’odi o el menyspreu dels companys que sí van complir l’embargament. Què fem?
Imaginem una estona. Traslladem-nos mentalment al proper hivern, som al 24 de desembre del 2012. I a Madrid. Hem de substituir a la redactora encarregada de cobrir les notícies procedents de la Zarzuela, perquè està de baixa. Des de la secretaria general de la Casa del Rei ens han demanat fa dues hores que anem a Palau a les 12 del migdia. No ens han precisat per a què. El dia abans de Nadal? Misteri.
Un cop allà, una dotzena de representants dels distints mitjans de comunicació de més difusió del país ens trobem allà expectants. No entenem perquè no ens han enviat el discurs del Rei per correu electrònic com s’ha fet sempre fins ara. Potser ens volen saludar el secretari general i els seu equip de comunicació per desitjar-nos bones festes i millor any 2013. Nosaltres necessitem els bons auguris. Però la família reial potser encara més després de tot el que han hagut de pair en els darrers mesos. Ha estat, de lluny, el seu any més horrible.
Apareix finalment l’home de confiança del Rei; ens saluda molt seriós. Hi haurà copeta de cava?
Fa una breu introducció i ens fa saber que el monarca, en el seu missatge de Nadal, anunciarà que pensa abdicar en el seu fill.
No ens veiem la pròpia cara, però cap de les dels altres companys té els llavis tancats. Estem tots bocabadats i ens mirem amb unes cares que denoten entre espant i perplexitat. Què fem?
El secretari general subratlla tot seguit que aquesta informació està embargada fins a les 9 de la nit. Ningú podrà dir res, cap mitjà podrà donar la notícia fins al moment en què el Rei aparegui aquesta nit pels televisors per pronunciar el discurs, que acaba de gravar-se fa una estona en una dependència molt propera al lloc on ens trobem. Diu el secretari general que han tingut la deferència només perquè tinguem temps de preparar tota la documentació, canvis de paginació, d’escaletes, de programació, etc. que requerirà la importància de la notícia en els diferents mitjans escrits i audiovisuals.
Què fem? Allà tenim smartphones, mòbils, portàtils. Què fem? Tenim ordres molt clares des de la direcció dels diaris d’enviar tuits de les notícies quan siguin rellevants i després enviar-les al diari. Ràpid, ràpid. Primer al Twitter en nom del diari. I després al diari. Ràpid, ràpid. Què fem? Es una de las notícies més importants del segle a Espanya i ens demanen, ens exigeixen, que no la passem. Que està embargada. Què fem? Els directors i, en aquest cas, fins i tot els propietaris deuen estar avisats. No es pot dir res fins a les 9 de la nit. Tenim davant nostre la notícia més grossa que hem conegut directament mai en tota la nostra vida professional i no la podem comunicar. Què feeeem!?
Ed Kennedy, corresponsal d’Associated Press durant la Segona Guerra Mundial, ho tindria clar. Donaria la notícia i punt.
Ell ho va fer en un esdeveniment encara més important que aquest. El 7 de maig del 1945, junt amb altres 16 corresponsals de guerra enviats al front francès va ser informat per l’Exèrcit nord-americà de que Alemanya firmaria en molt poques hores la rendició incondicional. Els militars nord-americans estaven anunciant a aquells reporters que la guerra era a punt d’acabar. Però ells no podien dir res fins algunes hores després, per raons d’estratègia militar i política. La notícia estava embargada fins a la matinada de l’endemà i, abans de publicar-la, havia de ser aprovada per la censura militar. Ed Kennedy, però, no va poder reprimir l’emoció i es va saltar l’embargament. Xavi Casinos ha explicat amb tot detall la història fa uns dies a El Periódico de Catalunya.
Kennedy va ser, per tant, el primer reporter en anunciar al món que la pitjor guerra que ha patit fins ara la humanitat s’havia acabat a Europa. Però l’Exèrcit dels EUA no l’hi va perdonar. Li va treure les credencials. AP el va obligar a tornar d’immediat als Estats Units. I un cop allà, el va acomiadar. Els seus companys li van donar l’esquena i va ser acusat de manca d’ètica per saltar-se l’embargament. No ha estat fins fa molt poques setmanes que Associated Press, una de les millors agències de premsa internacionals, no s’ha disculpat pel que va fer l’empresa amb Ed Kennedy, que va morir atropellat el 1963. L’actual president d’AP, Tom Curley, ha assegurat que el dia que Kennedy va ser acomiadat va ser terrible per a AP, perquè el reporter “va fer el correcte”.
Molt bé. D’això fa quasi 70 anys i als Estats Units. Però nosaltres ara som a la Zarzuela, ens han anunciat que el Rei abdicarà, que no ho podem dir a ningú fins a les 9 de la nit. Els nostres caps i els nostres empresaris ho saben. Però la immensa majoria de la ciutadania, no. En 140 caràcters podem donar una gran primícia, podem alegrar la vida uns minuts a moltíssima gent i, al mateix temps, jugar-nos el lloc de treball. Podem ser els primers en comunicar una notícia que causarà un gran trasbalsament institucional i polític a Espanya i Europa, però que ens pot costar el sou a més de l’odi o el menyspreu dels companys que sí van complir l’embargament. Què fem?