Coses que potser no sabeu sobre el periodisme 'freelance'

Llucia Ramis, escriptora i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació, entre els quals 'La Vanguardia', Catalunya Ràdio i RAC-1, ha escrit el següent fil a Twitter:

"Coses que potser no sabeu sobre el periodisme 'freelance' en aquest país, també aplicable a col·laboradors, dissenyadors i fotògrafs; bé, i a autònoms en general. 

Com més temps passes en un programa, pitjor et paguen. Pots haver

Llucia Ramis.

 apagat incendis, ser-hi malgrat pandèmies i retallades. Pots haver fet substitucions a darrera hora, adaptar-te a l'impossible. Sempre arribarà un moment que ajustaran pressupost, i passaràs a cobrar un 25% menys.

Això si no prescindeixen dels teus serveis perquè no encaixes en el nou espai. 

No saps si comptaran amb tu de cara a la nova temporada fins al juliol (o agost), cosa que impossibilita qualsevol planificació, atès que la temporada comença al setembre.

Dius que sí a tot per si de cas, i acabes fent molta més feina de la que voldries/hauries de fer. Pots passar-te set, vuit, nou anys sense tenir cap dia lliure ni vacances. 

No deixes de tenir el complex de mileurista perquè pots tornar-ho a ser en qualsevol moment.

No goses demanar augments. 

Com que cada cop et paguen menys, cada cop tens menys capacitat de maniobra. Per tant, fas encara més feina/feines per si de cas, malgrat anar de puto cul. 

Creix la impressió que ho fas tot malament perquè no li dediques el temps que caldria.

Les retallades en la facturació accentuen aquesta impressió (cada cop es valora menys la meva feina, la meva feina no val res). 

Pots haver hipotecat tots els estius des de segon de carrera i dedicar-te al periodisme des de fa 25 anys. Et seguiran tractant com a una becària.

A sobre la gent es pensa que, com que surts a molts mitjans, estàs muntada en el dòlar (Si sabessin el preu de cada col·laboració!).

I si resulta que guanyes un premi literari, diran que és perquè ets mediàtica (Si sabessin que és en concepte d'avançament!).

Afegim-hi la por d'explicar això públicament, que només pot perjudicar-me. No hi guanyo res i pot donar-me problemes, provocar situacions incòmodes, o coses pitjors: no renovar surt barat a les empreses. I tanmateix, que jo expliqui això no canviarà res.

També hi ha retallades entre treballadors fixos, ja ho sé. 

I sé totes les rèpliques del tipus "doncs si fossis així" o "si et dedicassis a tal" o "a sobre queixa't, privilegiada de merda". Sé que soc afortunada. Tenc la feina més divertida del món i compten amb jo.

Però tenc 45 anys, fa més de mitja vida que em dedic al que em dedic, crec que he demostrat solvència, bona disposició, professionalitat. I em fa l'efecte que per aquí només vas cap al 'burnout'. No hi ha progressió possible. Per això tants acaben dedicant-se a altres coses.

Ser 'freelance' en aquest país és cobrar poc durant molts anys; després cobrar normal i creure que cobres bé; i al cap d'un temps cobrar menys del que cobraves, treballant mil vegades més, amb moltes més inseguretats i una inquietud crònica provocada per l'eterna provisionalitat.

Només poden ser 'freelance' els que tenen pasta o els que no tenen vida.

Bé, ja m'he desfogat. Un altre dia parlam de la necessitat d'haver d'estar a tot arreu per no desaparèixer, de les dificultats per facturar i cobrar, de les prestacions irrisòries, i d'una precarització disfressada de glamur que flipes".