El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser

Josep Carles Rius

A principis dels vuitanta, l’autonomia recentment recuperada era fràgil i el periodisme català va desenvolupar un insà instint de protecció. Aquesta sintonia entre la política i el periodisme va contribuir a la cohesió de la societat catalana, però, alhora, també va crear la ficció de l’anomenat oasi català. Els casos de corrupció que esclaten avui es van covar en aquells vells silencis. Silencis davant l’hegemonia política del pujolisme; silencis dels que rebien subvencions; silencis de l’Estat davant d’un polític que mantenia Catalunya «sota control»; silencis, després, dels que el van veure

Jordi Pujol, envoltat de periodistes, a Queralbs, l'agost passat.

com un nou baluard de les seves posicions polítiques... silencis en definitiva davant la corrupció del sistema. Només una minoria de periodistes va anar a contracorrent i ho va pagar amb l'ostracisme. La majoria dels grans mitjans de referència, privats i públics, van callar. Per què? Aquestes són deu respostes que poden servir tant per a Catalunya com per al conjunt d'Espanya. Deu claus apreses de la pròpia experiència. I la mala notícia és que aquest diagnòstic no és del passat. És també del present i podria amagar nous silencis en el futur. Per què va fallar el periodisme? Aquestes són deu respostes que poden servir tant per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya. Deu claus apreses de la pròpia experiència.

1. Falta d’independència. Per combatre la corrupció és essencial que els ciutadans donin credibilitat als escàndols que es publiquen en els mitjans i que, en conseqüència, castiguin la corrupció en les urnes. Només uns mitjans independents podrien evitar que els ciutadans concebessin les informacions de corrupció com estratègies de destrucció del contrari. En conseqüència, el sectarisme dels mitjans representa un clar dèficit en la qualitat de la nostra democràcia. El periodisme independent va perdre la guerra a Catalunya i a Espanya. Els silencis van guanyar. Però va ser una victòria pírrica perquè, en el fons, són els principals causants del descrèdit del periodisme, el que allunya els ciutadans i enfonsa les empreses de comunicació. Només la recuperació de la dignitat i la independència respecte a les empreses i els poders polítics i econòmics, salvarà el periodisme i, paradoxalment, les empreses.

2. Excés de propaganda. Què és la portada d’un diari? O l’escaleta d’un telenotícies? La pàgina i l’espai on els responsables editorials del mitjà comuniquen als lectors allò que és més important, rellevant. Allò que el lector ha de saber, necessita saber. O, per contra, és la portada o la pantalla un cartell de propaganda al servei d’interessos més o menys inconfessables? Alguns periodistes han abraçat causes, un fi superior pel qual es justifiquen tots els mitjans. Fins i tot la distorsió de la realitat. Han renunciat no només a la independència professional, sinó al principi d’equanimitat i neutralitat com a garantia indispensable de la missió informativa. En alguns casos, la bel·ligerància personal, especialment a les tertúlies, s’exhibeix i fins i tot és acceptada socialment com un valor intrínsec i obligat de la funció periodística.

3. Crisi de confiança. L’opinió pública té la percepció que la premsa ha abandonat la seva funció social per atendre els seus propis interessos. En altres paraules, que la premsa ha renunciat a la que era la seva funció principal: la de reflectir la realitat de forma honesta i amb voluntat de veracitat i independència. És una crisi de credibilitat i confiança. Els lectors havien atorgat un immens poder als diaris, als «seus» diaris. El mal ús d’aquest immens poder explica la ruptura de confiança en primer terme i de credibilitat després.

4. Temps d’incertesa. Si els diaris, les televisions o les cadenes de ràdio són menys lliures, els seus periodistes, també. Però com passa sempre en les èpoques difícils, n’hi ha que s’acomoden a la situació i els que planten cara, dins i fora dels grans grups. Alguns periodistes han interioritzat que són simples empleats d’una empresa, i no professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia: la de ser garants del dret constitucional a la informació. La precarietat laboral no contribueix a la independència dels periodistes en el si de les seves empreses.

5. Adéu als editors? Durant el segle XX una part de la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós. Va ser un negoci magnífic i, alhora, va prestar un servei públic a la comunitat. La figura de l’editor podia encarnar aquesta dualitat, la suma d’un gran poder polític i econòmic i, alhora, amb vocació de participar en el bé comú. Doncs bé, la crisi ha trencat el binomi i la pregunta és si encara es manté la voluntat de servei públic. I si encara existeix la figura de l’editor o, per contra, ha desaparegut a mans de fons d’inversors opacs o d’executius que actuen de forma irresponsable.

6. Una crisi més en el sistema. Els mitjans són un reflex de la societat i el moment històric en què viuen. En aquest sentit, participen inexorablement de la crisi de valors del seu entorn, tant polític com social, econòmic i cultural. La premsa lliure és un dels pilars bàsics de la democràcia, i la seva debilitat actual és fruit de l’erosió de la seva independència i, en última instància, de la fatiga i el descrèdit del sistema polític actual. Els periodistes són considerats, per molts, còmplices del poder. A Espanya la crisi de la premsa està lligada a la crisi general de les institucions. La premsa no va ser útil, perquè no va predir el desastre. Perquè va guardar silenci durant els anys en què es gestaven les bombolles de la corrupció, de les finances, de l’especulació immobiliària, de les infraestructures tan faraòniques com prescindibles...

7. Redaccions sense llibertat. Moltes redaccions, delmades i atemorides per la crisi, s’han convertit en petites dictadures, no només al servei de les empreses, sinó, en molts casos, de cúpules directives amb els seus propis interessos. Són redaccions que no funcionen com la suma de periodistes lliures, sinó com a veritables «exèrcits» al servei d’interessos aliens a la informació. Redaccions que són víctimes de veritables règims on es persegueix la dissidència. El dissident, el que no comparteix el concepte de disciplina cega, el que no està disposat a combregar amb els interessos polítics del mitjà, és el primer que després apareix a les llistes dels expedients de regulació d’ocupació dels diaris.

8. Crisi ètica. D’alguna manera podem parlar d’una «crisi ètica», entesa com a deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L’ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L’ètica que, en definitiva, té l’objectiu pràctic d’establir si una actitud és socialment responsable. El lector arriba a la conclusió que ja no existeix la premsa entesa com a servei públic, on el benefici i el legítim ànim de lucre estan sotmesos a l’interès general i el dret de saber. I alguns mitjans, privats o públics, han creuat, en aquest sentit, totes les línies vermelles. Per les estratègies dels grans grups, però també per la renúncia individual als principis ètics.

9. Derrota col·lectiva i esperança. I aquesta ha estat una derrota col·lectiva. Metges, mestres, jutges... han sabut defensar la seva funció social. Els periodistes no. Molts es van creure empresa o defensors de causes polítiques. I van oblidar que eren garants d’un «bé públic», com la sanitat, l’educació o la justícia. Els periodistes en conjunt vam ser incapaços de plantejar reivindicacions col·lectives i vam sortir derrotats sense ni tan sols plantar batalla. L’esperança està en el compromís i el coratge de molts dels periodistes, que fan la seva tasca contra corrent. I, en molts casos, està entre línies. I tal com passava en la dictadura, cal aprendre a descobrir i llegir periodistes que han aconseguit crear els seus propis espais de llibertat en les pàgines dels diaris. 

10. L’hora de l’emancipació. Part de l’audiència ha decidit emancipar-se. Ara té una alternativa als grans mitjans, la xarxa. I allà troba dos cercles de confiança i credibilitat: el personal i el que li ofereixen mitjans emergents. I la pregunta és si els grans mitjans aconseguiran emprendre aquesta regeneració. Pel bé de la salut democràtica, la resposta hauria de ser «sí». Però sigui quina sigui la sort dels grans mitjans, el periodisme de sempre, el que busca la veracitat des de la independència i l’honestedat, té més futur que mai.