Dues reflexions

Joan Brunet i Mauri

Avui aquestes dues anotacions extretes del meu inseparable bloc de notes. 

1. Independència dels mitjans de comunicació de titularitat pública. Dissabte passat, alguns diaris –no tots--, algunes emissores de ràdio –no totes-- i algunes televisions –tampoc no pas totes-- es feien ressò del comunicat emès pel Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) en el que es criticava la pugna oberta entre JxCat i ERC pel control de la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que, com bé sabem, al seu torn controla TV-3, Catalunya Ràdio i els seus respectius canals amb continguts digitals. La disputa no és baladí, com ho prova el fet que aquesta hagi estat una de les qüestions que van fer alentir les negociacions encaminades a acabar amb l’absència de govern a Catalunya. 

Va ser a partir d’aquest comunicat i de les informacions que es filtraven als mitjans de comunicació, que retòricament em preguntés si no havíem quedat que el control dels mitjans de comunicació per part dels governs de torn era una mala pràctica política amb la que calia acabar. Bé. Tampoc no sé ben bé si és que havíem quedat amb això, tenint en compte la llarga ‘tradició’ que --també a Catalunya-- atresorem quant al control polític dels mitjans de comunicació de titularitat pública, a despit del què es diu i es proclama en la llei catalana de la Comunicació Audiovisual de 2005. En qualsevol cas, constato que mentre amb una raó infinita ens afartem de criticar al govern de l’Estat pel control que exerceix sobre els mitjans públics estatals de comunicació, som incapaços de posar-nos davant el mirall i adonar-nos de la qualitat del “ferm compromís de qualitat, independència i promoció de la cultura i la llengua catalanes” que es practica en els mitjans de comunicació públics de Catalunya i que es proclama des de la pàgina web de la CCMA. 

El comunicat del SCP acabava destacant que “en una democràcia madura no es pot permetre el repartiment partidista i governa-mental d'uns mitjans públics que es deuen a tota la societat i no al Govern de torn” en la línia argumental de la sentència de la Cort Suprema dels EUA, popularitzada per la cinta d’Steven Spielberg 'Els arxius del Pentàgon' que narra com l’any 1971 el 'The Washington Post' --malgrat les pressions governamentals rebudes i amenaces i en ús de la llibertat d’expressió-- decidia fer públic gran part del contingut de l’informe McNamara (1967) que tal i com havia avançat uns mesos abans el 'The New York Times', posava en evidència que l’administració del president Lyndon Baines Johnson (entre 1963 i 1969) havia estat mentint davant la ciutadania i davant el Congrés en una qüestió crucial pels EUA com ho era la guerra del Vietnam (1955-1975). 

2. Pensionistes que es mobilitzen. Just avui fa una setmana que milers i milers de pensionistes sortiren al carrer en defensa del sistema públic de pensions i en senyal de protesta per l’insuficient augment del 0,25% de les pensions enguany. A Sabadell, segons expliquen les cròniques, la convocatòria va aplegar a un parell de miler de persones a la plaça de Sant Roc. A Barcelona i a d’altres ciutats catalanes i espanyoles, els manifestants es comptaren per milers. Ningú no pot discutir la capacitat de mobilització mostrada pels pensionistes que per primera vegada i d’una manera tan massiva varen manifestar-se en defensa dels seus interessos. En tot cas, la sorpresa va raure en el fet que fossin tants i tants els manifestants mobilitzats, atès que la convocatòria havia passat pràcticament desapercebuda en les mateixes xarxes socials que tot ho semblen dominar. Qui sap si es tracta d’una prova més que les xarxes socials no reflecteixen (encara que a vegades ens ho vulguin fer creure) el moment precís pel qual transita la societat i l’estat d’opinió que nia en la ciutadania. 

joan.brunet.mauri@periodistes.org