El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

25 abr. 2019

Per uns mitjans de comunicació raonables

Gabriel Jaraba
No pot existir una veritable democràcia sense uns mitjans de comunicació raonables. A una Catalunya on agraden les frases altisonants malgrat considerar-se ‘un país petit’ i que es reclama de grans principis encara que sigui procliu als ‘faux pas’, convé reclamar de la societat, les institucions i els dirigents coses prudents, potser modestes però imprescindibles, sense les quals no hi ha democràcia digna d’aquest nom. No està en joc (només) la llibertat d’informació, hem de defensar la funció sencera de la premsa i els mitjans de comunicació: si fragmentem la funció global de la comunicació en la democràcia, acabarem per no tenir ni una ni altra.

Uns mitjans de comunicació que siguin raonables, això és tot el que
Un moment del programa 'FAQS' de TV-3.
podem i potser hem de demanar. Fixeu-vos que no exigim que siguin independents, imparcials, objectius, excel·lents, sinó raonables, simplement raonables. No són poca cosa uns mitjans raonables i aquesta condició, expressada d’aquesta manera, no és una ambigüitat. Els ciutadans que aspirem a viure en una democràcia de qualitat som titulars del dret democràtic a la informació, és a dir, el dret a enviar i rebre informació lliurement. I perquè els mitjans de comunicació puguin realitzar aquesta funció amb plena competència cal que abans de mostrar totes les qualitats que han de ser les exigides, han de ser, si més no, raonables. És a dir, capaços d’obrar d’acord a la raó, tot atenent a raons i raonant les seves actuacions. Però sobretot sense fer ximpleries, trampes al solitari i trapelleries.

Raonable significa alguna cosa més que capaç de raonar, atès que les paraules no només són significat en si sinó significant de per si: si en el camp de la llei l’ús fa dret, en el de l’hermenèutica l’ús dels significants en un sentit o altre fa que signifiquin allò que decideix el consens general dels qui els empren en un temps determinat. Raonable sona a l’oïda contemporània com a alguna cosa que va més enllà de la capacitat de raonar: una cosa raonable sembla ser una cosa convenient, desitjable i fins i tot possible. Allò raonable és allò oposat a la desmesura, a aquesta deformació de fragments de realitat que és tan fraudulenta com neuròtica, i sobretot manipuladora: la manera ostentosa i descarada de fer passar bou per bèstia grossa en la societat de les aparences.

Un gran negoci econòmic i polític

Hem estat desposseïts d’uns mitjans raonables des que l'”aznarat” es va proposar acabar amb la cultura de la Transició (sí, estimats usuaris de l’expressió “règim del 78”, ell se us va avançar en això) i hom diria que ja no és possible retornar el geni a la làmpada o el dentifrici a l’interior del tub. I aquesta “desraó” ens ha abocat a encarar l’actual canvi d’era civilitzacional desproveïts d’eines adequades per a, si no una deliberació massiva, sí com a mínim per a un intercanvi de raons raonable. El desraonament comunicacional és un gran negoci tant econòmic com polític: a Trump l’ha fet guanyar el poder i mantenir-se en ell; ha ressuscitat el conservadorisme britànic i l’ha posat al capdavant d’una boja cursa vers enlloc, i ha conferit a la present hipertròfia independentista del nacionalisme català la força d’un “relat” poderós que ho és perquè molta gent l’assumeix com a propi (i això és molt més que mentir o adoctrinar, això és el veritable art de la comunicació de masses per més fraudulent que pugui semblar). El geni no retornarà a la botella però potser podríem demanar-li certes maneres civilitzades quan evoluciona entre fums intoxicants.

Una televisió pública converteix una frase pròpia de pati de col·legi pronunciada amb la i en un gest per la llibertat d’expressió; una màfia policial crea una empresa per difondre i vendre infundis i xafarderies malintencionades, assumint que hi ha mercat per a això: entre aquests dos extrems de manca de raó, l’un innocu i l’altre “risky business” pur ens estem movent. Està clar que dir “prisis pilitics” com una criaturada feta amb aires de milhomes és tant una estupidesa com dur a alguns mitjans l’espionatge polític i policial a Pablo Iglesias. Destaquem aquests extrems per com en són de cridaners i xocants, però no són tan importants en si mateixos sinó que representen el marc en el qual ens estem movent. Atesa la situació, reclamar uns mitjans raonables a hores d’ara pot ser revolucionari.

No hay comentarios:

Publicar un comentario