De què parlem quan busquem tendències en els canvis en la informació

Gabriel Jaraba

El diari 'The Washington Post' ampliarà la redacció aquest any amb més de 70 nous professionales. El 'Post' ja havia sumat recentment 41 nous professionals a la redacció per a tasques d’edició. 'The New York Times' supera els 10 milions de suscriptors després de l’adquisició de 'The Athletic', alhora que compra el popular joc en línia de paraules Wordle i reforça el seu equip Live de Londres y Seúl. Al seu torn, la BBC, radiotelevisió pública britànica, comptarà amb un equip de 31 professionals per a cobertures online en directe. Per la seva banda, el diari espanyol 'El País' anuncia que ha arribat a la xifra de 143.000 suscriptors digitals. Si a ells sumem els suscriptors de l’edició impresa el diari compta actualment amb 182.000 suscriptors.

La informació la proporciona en la seva newsletter Ismael Nafría,

Les seus centrals de The Washington Post
i The New York Times.

un dels analistes de les tendències en la informació i la xarxa més solvents del nostre país, i pioner en la divulgació de la web 2.0 fa 20 anys. Les dades pretenen ser optimistes: augment de la fidelització de lectors mitjançant la suscripció, contractació de professionals i augment de les inversions en talent i producció d’informació.

Però aixó darrer, fora del nostre país. Si als EUA la posició de les empreses periodístiques és invertir en professionals, a Espanya es dediquen a deixar anar llast: 'El País' acaba de prescindir de 30 dels seus periodistes mès veterans a còpia de prejubilacions incentivades quan no fa tant que va sortir de la redacció un altre important nombre d’acollits a un ERO. La diferència de les tendències en la evolució de la transformació a un i altre costat de l’Atlàntic rau en aixó: a Amèrica el salvador del Washington Post –el mític periòdic del 'cas Watergate'– ha estat Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, qui ha invertit en el diari sumes importants de la seva fortuna; a Espanya els hereus de Jesús de Polanco, un dels creadors d’'El País' estan refinançant el seu deute per a no haver d’abandonar-ne el consell d’administració. Els uns, invertint en informació i en els periodistes que la el·laboren, i els altres, mirant d’evitar que les conseqüències d’una incomprensible inversió en el sector audiovisual continuïn minant un diari líder.

Però al capdavall el que importa en aquesta qüestió és si hi ha un futur per al periodisme, que és l’exercici de la professió que assegura el dret democràtic i constitucional a rebre i emetre informació lliurement. No podem analitzar aquest futur possible com fa dues o tres dècades ho feiem amb les xiifres d’audiència de la televisió. Assistim a una transformació total de la comunicació com a preludi d’una probable revolució sociocultural el qual sentit caminarà a favor del vent de la democràcia o no, segons la naturalesa de l’evolució global.

Perquè el que està en joc no és només el futur d’una indústria, la informativa, sinó el d’un element clau de la democràcia: el dret a la llibertat d’informació. No només el dret recollit textualment a la Constitució sinó la posibilitat factual de rebre i transmetre amb llibertat tota mena d’informació i per tots els mitjans, informació autèntica i no únicament trivialitats.

Les empreses estan centrades en estudiar elements de medició, anàlisi i control del producte digital, un cop comprovada la tendència a l’alça del factor subscripció junt amb la persistència de la crisi de la publicitat. Somien amb redaccions reduïdes en les quals els periodistes dominin competències centrades en el lector, cosa que exigeix capacitats d’adaptació del contingut a una plataforma, un dispositiu o un moment de lectura concrets.

Les més lúcides de les veus que adverteixen sobre les possibles tendències en informació indiquen que crear una cultura més innovadora continua essent fonamental. Però no sempre les millors idees arriben de dalt. Els tecnòcrates que regeixen els mitjans, per més que se situïn ara en una lògica d’audiències i medicions obliden que la creativitat no es ven a la farmàcia i que els mitjans informatius d’avui no es caracteritzen per aixecar primícies i desenvolupar les notícies que arrosseguin als lectors.

Que digui l’amable lector quan va ser la darrera vegada que va veure una portada de periòdic (digital o imprés) presidida por una notícia aixecada pel mateix periòdic, una d’aquestes que són fruit de l’astúcia i la investigació dels professionals i no sortida d’una oficina de premsa o d’una filtració interessada i s’adonarà d’en què consisteixen i cap on menen les tendències del periodisme, si són de les que indiquen camins o les que ho fan cap a parets.