Andreu Farràs
Des de fa uns mesos, els mitjans de comunicació estan aconseguint revifar les seves minvades audiències –encara que no pas les seves facturacions— a causa del –seria imprudent, tot i que realista, dir “gràcies al”— constant esclat d’escàndols polítics i econòmics a Espanya i a Catalunya. No em faré pesat amb la llarga llista de casos de corrupció, espionatge, tripijocs, mentides, calumnies, suborns, evasions de divises, sobres en negre, nepotismes, contrabans, tràfics d’influències, etcètera.
Els afers afecten sobretot als partits polítics que han estat ostentant els òrgans de poder més importants d’Espanya i de Catalunya: PSOE, PP i CiU. Però també s’han donat casos vergonyosos en partits minoritaris d’arreu. La crisi de credibilitat arran d’aquests escàndols, fruit de la cobdícia i la sensació d’impunitat absoluta, també ha arribat a la Corona i a la principal organització patronal espanyola, la CEOE: el seu anterior president està engarjolat i un dels seus actuals vicepresidents ha estat acusat de pagar en negre al seus empleats.
En alguns aquests casos, les imputacions judicials i les informacions periodístiques han estat precedides, molt temps abans, d’insistents rumors i comentaris en veu baixa que polítics, empresaris, jutges, advocats i periodistes sentien i ‘repiulaven’ en les mateixes o semblants taules de restaurants de cinc forquilles que ara apareixen més subratllats en les seccions de política (sense remunerar en espècies) que en les agraïdes columnes de gastronomia.
No sé fins quan durarà aquest reguitzell de descobriments vergonyosos que obliguen a llegir el diari, veure la tele o escoltar la ràdio amb el nas tapat i prendre pastilles contra la indignació i/o la desmoralització. Però sí que m’agradaria molt que en algun moment d’aquest llarg serial, alguns capítols del qual no superaria ni l’autor de novel·la negra més imaginatiu, apareguessin els noms de periodistes corruptes.
La regeneració democràtica que des de tants àmbits s’està reclamant davant d’aquest situació de veritable emergència social, institucional i nacional també passa ineludiblement per destapar, denunciar i condemnar –judicialment i/o moralment— els col·legues i directius de mitjans de comunicació que molts de nosaltres tenim sospites més que fonamentades que s’han deixat corrompre en major o menor grau, amb més o menys prebendes inconfessables facilitades per veritables poderosos o pretensiosos aprenents de bruixots de tota mena.
Els afers afecten sobretot als partits polítics que han estat ostentant els òrgans de poder més importants d’Espanya i de Catalunya: PSOE, PP i CiU. Però també s’han donat casos vergonyosos en partits minoritaris d’arreu. La crisi de credibilitat arran d’aquests escàndols, fruit de la cobdícia i la sensació d’impunitat absoluta, també ha arribat a la Corona i a la principal organització patronal espanyola, la CEOE: el seu anterior president està engarjolat i un dels seus actuals vicepresidents ha estat acusat de pagar en negre al seus empleats.
En alguns aquests casos, les imputacions judicials i les informacions periodístiques han estat precedides, molt temps abans, d’insistents rumors i comentaris en veu baixa que polítics, empresaris, jutges, advocats i periodistes sentien i ‘repiulaven’ en les mateixes o semblants taules de restaurants de cinc forquilles que ara apareixen més subratllats en les seccions de política (sense remunerar en espècies) que en les agraïdes columnes de gastronomia.
No sé fins quan durarà aquest reguitzell de descobriments vergonyosos que obliguen a llegir el diari, veure la tele o escoltar la ràdio amb el nas tapat i prendre pastilles contra la indignació i/o la desmoralització. Però sí que m’agradaria molt que en algun moment d’aquest llarg serial, alguns capítols del qual no superaria ni l’autor de novel·la negra més imaginatiu, apareguessin els noms de periodistes corruptes.
La regeneració democràtica que des de tants àmbits s’està reclamant davant d’aquest situació de veritable emergència social, institucional i nacional també passa ineludiblement per destapar, denunciar i condemnar –judicialment i/o moralment— els col·legues i directius de mitjans de comunicació que molts de nosaltres tenim sospites més que fonamentades que s’han deixat corrompre en major o menor grau, amb més o menys prebendes inconfessables facilitades per veritables poderosos o pretensiosos aprenents de bruixots de tota mena.
Bicoques amb noms i cognoms
Només un exemple: la revista ‘Mongolia’, una divertida i intel·ligent joia recent nascuda que tant de bo gaudeixi de una llarga i pròspera vida, va informar fa unes setmanes que, quan era més jove, un periodista que en l’actualitat ocupa un càrrec important en un mitjà molt influent va rebre, després d'alguns campanyes electorals, sobres amb diners d'un altíssim dirigent del PP català que ara exerceix la cartera ministerial que s'encarrega justament ara d'investigar els mil informes dels detectius de Método 3. L’acusació és molt greu i no sé si és certa. Però tampoc em consta que el periodista a qui ‘Mongolia’ li ha posat el dit a l’ull s’hagi querellat amb la revista o l'hagi obligat a corregir. Si diguessin això de mi, us ben asseguro que ho faria.
Els amplis sectors de la societat que reclamem una catarsi democràtica, més transparència, menys corrupció, menys enganys, es mereixen conèixer quins polítics, quins empresaris, quins banquers, quins jutges, quins metges, quins advocats, quins arquitectes, quins aparelladors, quins funcionaris han posat més sorra que ciment en les seves respectives responsabilitats. I també mereixen saber, és clar, quins periodistes no tenen els currículums tan immaculats com poden semblar alguns d'ells quan apareixen maquillats, mudats i encorbatats disertant amb total seguretat de qualsevol qüestió que els demani el moderador no menys maquillat, mudat, encorbatat i sempre contentíssim d’haver-se conegut.
Els amplis sectors de la societat que reclamem una catarsi democràtica, més transparència, menys corrupció, menys enganys, es mereixen conèixer quins polítics, quins empresaris, quins banquers, quins jutges, quins metges, quins advocats, quins arquitectes, quins aparelladors, quins funcionaris han posat més sorra que ciment en les seves respectives responsabilitats. I també mereixen saber, és clar, quins periodistes no tenen els currículums tan immaculats com poden semblar alguns d'ells quan apareixen maquillats, mudats i encorbatats disertant amb total seguretat de qualsevol qüestió que els demani el moderador no menys maquillat, mudat, encorbatat i sempre contentíssim d’haver-se conegut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario