El paper clau dels mitjans comunitaris

Francesc Ràfols

La Xarxa de Mitjans Comunitaris (ReMC en les seves sigles en castellà) i dos emblemàtics mitjans d’aquest àmbit com són Ràdio Televisió de Cardedeu (RTVC) i Tele K (del barri madrileny de Vallecas) han iniciat una batalla contra el Govern espanyol per tal d’aconseguir el seu reconeixement real i ser tinguts en compte en el repartiment de llicències. Ho fan interposant un recurs contenciós-administratiu contra el reial decret 805/2014, de 19 de setembre,

Equip tècnic i de realització de Ràdio Televisió de Cardedeu.

pel qual s’aprova el pla tècnic nacional de la televisió digital terrestre y es regulen aspectes per a l’alliberament del dividend digital. Per poder fer-ho han iniciat una campanya de captació de fons a través d’una operació de micromecenatge que els permeti afrontar les despeses del procés. Els demandants recorden que la llei reconeix el dret d’aquests mitjans a tenir el seu espai però a l’hora de la veritat els diferents governs no els han tingut en compte quan han distribuït freqüències.

Tot i que les primeres emissores van començar a funcionar a finals dels anys setanta, el reconeixement legal no va arribar fins al 2007 i 2010, quan el Govern espanyol va legalitzar la seva existència a través de les lleis audiovisuals. Així doncs, fa més de 30 anys que els col·lectius socials que han impulsat ràdios i televisions comunitàries només troben per part de l’administració totes les traves possibles perquè puguin créixer i desenvolupar-se. Per això, ara han decidit passar a l’atac. Demanen una mica més de 7.000 euros que confien poder recollir en els prop de quatre mesos que encara tenen de marge per aconseguir-ho.

Aquesta, doncs, és una batalla que ve de lluny. A Catalunya, la llei preveu que cal reservar un 5% de les freqüències a entitats sense ànim de lucre, però això mai ha estat efectiu. No obstant això, aquests mitjans –amb el suport d’algunes organitzacions de periodistes, com l’SPC– sempre han considerat aquest percentatge com a insuficient i que l’espectre radioelèctric hauria d’estar repartit a parts iguals –un terç per a cadascú– per a operadors privats, públics i entitats sense ànim de lucre. No és cap invent, això ja hi ha països que ho practiquen i la majoria estan a l’Amèrica Llatina on els mitjans comunitaris desenvolupen un gran paper i fins i tot en algunes zones la seva feina és de vital importància.

Desè aniversari

En un d’aquests països, Argentina, se celebra aquests dies una efemèride important. La Xarxa de Ràdios Comunitàries celebra el desè aniversari del seu primer informatiu. El Foro Argentino de Radios Comunitarias (FARCO) «és una les experiències més importants de comunicació popular i comunitària en xarxa a l’Amèrica Llatina», segons informa l’Agencia de Notícias del Sur (ANSUR). L’informatiu FARCO, segons explica l’entitat, «és un noticiari nacional que s’emet diàriament a través de més de 170 ràdios de tot el país i es caracteritza per la seva producció participativa i federal. A més es realitza des de la concepció que la comunicació és un dret humà essencial.» L’acte de celebració va servir també per presentar el primer llibre d’estil de la Xarxa. Un dels responsables de l’informatiu, Pepe Frutos, el defineix dient que «no és una recepta, no és la veritat revelada, no és un exemple a seguir, però sí és una aportació que fem les ràdios comunitàries al món de la comunicació, als nous comunicadors, esperant que sigui una publicació motivadora perquè se sàpiga que es pot fer periodisme d’una altra manera, en forma federal, participativa i democràtica, on no hi hagi algú que mani i altres obligats a obeir».

Per tant, la campanya endegada a Espanya per la ReMC, RTVC i Tele K té un objectiu que en altres llocs del món ja està assolit o més avançat. No és cap secret que l’Amèrica Llatina té molts problemes però sovint estan més relacionats amb les actuacions dels governs i responsables polítics i econòmics que no pas per les iniciatives ciutadanes i dels moviments socials. En matèria de comunicació i de dret d’informació, en alguns llocs, ja fa temps que van per davant de l’Estat espanyol –cosa que en els temps actuals no és cap heroïcitat democràtica– però també d’altres països europeus.

https://francescrafols.wordpress.com/