La meva entrevista a Lluís Prenafeta fa 25 anys, a 'El Periódico'

Gabriel Jaraba

'El Periódico de Catalunya' ha recuperat i publicat una entrevista que vaig fer fa 25 anys (1990) a Lluís Prenafeta quan tot just havia deixat de ser secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya. L’he rellegida amb la sensació que l’havia escrit una altra persona; jo no guardo ni un sol retall de diari ni gravació dels milers de peces periodístiques que he publicat durant 47 anys de professió. Fa 25 anys tots érem més ingenus que ara, però és que els embolics de diners i poder que es fan ara públics són fora de tota mida; algun dia hauran d’esser estudiats pausadament i analitzats, no només en ells mateixos sinó en mig del clima de guerra bruta que s’esdevé ara mateix. En el moment que es va publicar l’entrevista, Prenafeta era un enigma: un empresari d’èxit, amb una personalitat del tot diferent a la dels capdavanters catalanistes que s’havien

Lluís Prenafeta a la seva piscina el 1990. (foto: Jaume Mor)

forjat a la resistència cultural i política, que tot d’una esdevé l’home de confiança del líder total del nacionalisme català, el veritable 'valido' de la cort pujolista, una figura que projecta una ombra sovint inquietant no només per als seus adversaris. Lluís Prenafeta irromp aleshores com un home que pensa en gran –a diferència dels diguem-ne líders del catalanisme que s’apleguen en torn a Pujol, i els que ho fan ara en torn, al costat i contra Mas. Sense ell no hauriem tingut TV-3, l’element que marca un abans i un després en el país i que és l’expressió d’una autoconfiança i un atreviment que el catalanisme, en totes les seves versions, no ha tornat a tenir.

Lluís Prenafeta era aleshores un home opac, i potser és injust dir això. A la primavera del 1990, s’adona que aquesta opacitat el perjudica i decideix concedir una de les escasíssimes entrevistes que se l’han fet, fins i tot potser era la primera, però no ho puc assegurar. Escolta, doncs, amb molta l’atenció la proposta que la direcció d’'El Periódico' li fa, precisament un diari al·liniat amb posicions d’esquerres inclinades al PSC. I es decideix que s’hi publicarà una entrevista no explícitament política, al suplement que aleshores apareixia durant l’època de vacances, feta a casa seva, en un entorn distès estiuenc.

El meu record del tracte de Lluís Prenafeta és excel·lent. Ens va rebre a José Luis Martínez Ibáñez, subdirector del diari, al fotoperiodista Jaume Mor i a mi, amb una amabilitat digna d’elogi, gens freqüent en determinats entorns polítics i en persones que haurien pogut dir allò que es diu que un dia va dir la duquessa d’Alba a una minyona seva: “Niña, sal al hall y haz que les echen algo de comer a los periodistas”. Prenafeta ens va convidar a un dinar excel·lent al seu restaurant habitual i ens hi va dur amb un Jaguar de color verd màquina que seria el cotxe que jo tindria si m’agradéssin els cotxes. L’haviem fet fotos nedant a la seva piscina i haviem tingut una conversa en la qual vam parlar de poder i de diners, de política i d’amistat, d’aspiracions i realitzacions. La miro ara i veig que és un document excepcional, no a causa d’aquest modest periodista, sinó per la intel·ligència d’un home polític que sabia que li calia explicar-se i la d’un diari que encara no vivia en el temps actual en que només hi ha premsa de partit que no es confessa com a tal.

Us demano que llegiu l’entrevista amb Lluís Prenafeta situant-la al 1990, una època en que tots érem molt crítics però potser més ingenus que ara. I si sabeu llegir entre línies potser trobareu, en la conversa entre ell i jo, alguna dada que potser ajudarà a situar millor algunes coses que passen ara.

https://gabrieljaraba.wordpress.com/

Altres articles de PAIOS sobre el pujolisme i la premsa

Los periodistas pasan cuentas a Jordi Pujol, por María Eugenia Ibáñez.

Un club d'estomacs agraïts, per Cristina Palomar.

El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser, per Josep Carles Rius.

Notes esparses…, per Joan Brunet Mauri.