Els catalans, menys papistes que molts mitjans

Andreu Farràs

Quan va morir el papa Francesc i va començar el llarg i cerimoniós procés d’elecció del nou pontífex, he de confessar (verb amb reminiscències religioses, però és que avui va d’això) que em va sorprendre força el temps i l’espai que els mitjans de comunicació tradicionals (també va avui d’això, de tradició i rutina) van dedicar a seguir en directe i en diferit totes les litúrgies vaticanes fins que va ser escollit Lleó XIII.

En un Estat que es declara aconfessional, en una societat cada cop

més laica i menys practicant del catolicisme (si més no a Catalunya), el Govern espanyol i la Generalitat van declarar tres dies de dol oficial i els mitjans de comunicació públics espanyols i catalans van invertir un generós pressupost a enviar ben nodrits equips de reporters, tècnics i presentadors de telenotícies i telediarios. El desplegament va ser tan espectacular (sí, avui també parlem d’espectacle) que fins i tot veterans periodistes i càmeres van dedicar una de les seves jornades laborals a entrevistar fins i tot al sabater i al sastre del summe pontífex. No es podria discutir que aquest reportatge i les nombroses connexions en directe que es van realitzar aquells dies de fumates blanques i negres s’havien de difondre si estiguéssim en uns altres temps. Això hagués del tot lògic,

Font: Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat.

just i necessari fa trenta, quaranta o cinquanta anys. Quan el món estava pendent del Vaticà II i de l’'aggiornamento'. Quan el 99% dels espanyols (catalans inclosos) estaven batejats, feien la primera comunió, beneïen el palmó i es casaven per l’església. Quan el temples s’omplien. Quan el capellà formava part, juntament amb el mestre i el guàrdia civil, d’un triumvirat a tenir en compte a viles i pobles. O quan els sacerdots no eren acusats de pederàstia ni els bisbes plegaven per viure en parella. O quan la cúria vaticana no era tan criticada per la seva corrupció, el seu masclisme, llur homofòbia i per finançar i finançar-se de les grans forces reaccionàries internacionals.

Em va sorprendre l’exagerada atenció mediàtica d’aquells fastos a Roma. Vaig voler interpretar que potser els espectadors i els lectors podien quedar fascinats per la bellesa indubtable d’aquelles cerimònies a la majestuosa plaça de Sant Pere, hipnotitzats per les elegants uniformitats púrpures, vermelles, albes i negres de les sotanes, els birrets i les mitres. I vaig atribuir la meva perplexitat per aquell seguiment sobrevalorat a un cert anticlericalisme atàvic.

Però vet aquí que la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) indica que no soc l’únic català raret que té poc o gens interès per l’elecció del Papa i que ho comparteixo amb una àmplíssima majoria de conciutadans. Segons l’estudi demoscòpic de la Generalitat, el 72% passa de l’elecció del nou Papa, mentre que el 26% té “molt” o “bastant” interès. I sis de cada deu persones no donen cap valor a l’opinió del Papa o no consideren important el que pensi o deixi de pensar.

Com més joves son els catalans menys interès mostren pel que ha

Font: Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat.

passat al Vaticà aquests darrers mesos, mentre que les persones que més importància li han donat son les dones de més de 64 anys, amb un 44% (només cal veure qui ocupa els bancs de les esglésies habitualment). Per simpaties de partit, els més “papistes” son els votants del PP, Junts i PSC.

Quan es demana els enquestats que puntuïn del 0 al 10 la rellevància que el Papa i el Vaticà tenen en política internacional, el resultat és un suspens alt, un 4,8. I cau així un altre antic mite, el de l’enorme influència universal de l’Església catòlica, apostòlica i romana, si més no per a l’opinió pública catalana. Son altres temps!

Desitjo una llarga i fructífera vida a Lleó XIII –qui, per cert, pràcticament no ha badat boca des que va ser elegit al conclave--, però espero que, si mai deixa aquest món, els mitjans de comunicació públics, finançats amb impostos d’una majoria clara de descreguts, no caiguin en el mateix papanatisme que ara arran de la mort de Francesc, qui, tot s’ha de dir, els catalans dels diferents colors ideològics concedeixen una valoració mitjana del seu papat de 6,5 punts.