Google torna al paper per explicar-se

Manuel López

Google torna a ballar-la. Ja ens va sorprendre fa uns mesos quan va publicar un fullet que va distribuir al costat dels periòdics d'Espanya.

El gegant torna al paper perquè desconfia del digital?

Ara treu la tercera edició sota el títol: "Forward, perspectives europees de la tecnologia i la societat". Alguna cosa així com “cap endavant”.

Està editada a Irlanda i feta a Alemanya. No apareix cap espanyol

Portada de la revista 'Forward'.

en una edició pensada exclusivament per al públic castellanoparlant.

La revista és un panegíric de la intel·ligència artificial (IA). Ho fa en totes les seves pàgines amb articles d'informació i, suposadament, de reflexió.

Tota gira al voltant de la IA i els seus avantatges. Es diu, per exemple, que a Espanya el seu PIB (Producte Interior Brut) creixerà uns 100.000 milions en deu anys i, segons el Fons Econòmic Mundial (FEM) es crearan 170 milions d'ocupacions de seguida, és a dir, en un futur immediat.

El que no diu és quantes ocupacions es destruiran.

La IA és un programa increïble que igual et redacta una novel·la curta amb els detalls que li indiquis, que formula una tesi doctoral.

Els investigadors en comunicació realment estem sorpresos per aquesta nova oferta digital. Però constatem que no és el paradís que se'ns promet.

Per exemple, no s'identifiquen prou les fonts. No sabem qui ha fet l'algorisme que permet anar d'una banda o per una altra. En el cas de Xat GPT, la IA pot ser enganyada molt fàcilment ja que no compta amb gaires tècnics en la central com per a poder digerir tota la producció del sistema.

En la revista de Google (pàgina 7) es diu textualment: “El veritable poder de la IA resideix a ajudar-nos a treballar millor, més ràpid i de forma més creativa. En encarregar-se de les tasques predictibles i repetitives, ens allibera per a centrar-nos en el que de veritat importa: aportar criteri, resoldre problemes complexos i construir relacions” (Fabien Adobo Millet, economista en cap de Google).

Deixant de costat la utilització de les “comes”, la definició és tot un repte per a la humanitat. Tal sembla que els humans sobrem…

En la revista 'Forward' s'anuncia que Google ha creat un curs a distància que, se suposa una vegada aprovat, dona opció a un diploma. Se'l denomina Certificat Professional Sobre IA en Google. Es tracta d'un curs de 10 hores de formació en línia “per a ajudar als treballadors en el lloc de treball i als candidats a destacar”.

I afegeix: “En unes 10 hores la formació en línia ensenya les competències més demandades d'IA”. I rebla el tema amb una altra afirmació de somni: “Segons un estudi encarregat per Google, el 70 per cent dels graduats a Espanya informen d'un resultat professional positiu en un termini de sis mesos: un nou treball, un ascens o un augment de sou”. És a dir, una meravella segons un informe de la pròpia empresa sense possibilitats de contrastar-lo o confrontar-lo.

Google utilitza dibuixos infantils per a destacar que qui fa el curset viu millor que el company que no l'ha fet. Observi's en la pàgina 18 aquest recurs de còmic.

En resum, Google torna al paper perquè no confia massa que els seus missatges empresarials siguin massa efectius entre els consumidors.

Cap a una 'fatxosfera' generalitzada

Gabriel Jaraba

És possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes? Poden les actuals rectificacions d’algunes empreses periodístiques per aproximar-se a posicions conservadores conduir a una homogeneïtzació cada vegada més rígida de l’oferta informativa? Un es veu temptat a dir que sí, però s’adona que aquesta homogeneïtzació ja s’ha produït fa temps. El panorama de la informació al nostre país consisteix, llevat d’algunes excepcions menors, a oferir una agenda d’actualitat extremadament uniforme en la qual tot el que es refereix passa per un llit de Procust cada vegada més estret.

¿Un país tan divers com el nostre cap en un contenidor informatiu

Notícia publicada a Facebook
per 'El Periódico' el passat 6 de juliol.

tan limitat? A la llum del que reflecteixen les decisions de les empreses periodístiques, sembla que sí. Però la realitat ho nega, si atenem a el que succeeix al nostre voltant i ho mirem sense les ulleres mediàtiques. Aquestes ulleres no són espontànies ni automàtiques, estan col·locades per un entramat estamental generat a Madrid al qual s’afegeix l’afegitó de “Districte federal” encara que no sigui ni una cosa ni l’altra. L’efecte centrípet que exerceix la capital d’Espanya es practica de manera intensa en l’esfera informativa, anomenada ja 'fatxosfera' per alguns observadors. I el principal fruit d’aquest efecte és la homogeneïtzació que ens ocupa.

Hi ha una agenda informativa suscitada i projectada per la política institucional i partidària que es fa generalitzada per la tendència centrípeta mencionada però també per una altra cosa. Si hi ha una crisi del periodisme és perquè abans existeix una crisi de l’empresa periodística, els interessos de la qual giren al voltant de les subvencions, ajudes, crèdits i altres condicionants dels mitjans, que no sempre procedeixen de les institucions de poder. Hi ha mitjans que es pleguen a les tendències de canvi que se suposen o que ells semblen advertir, però són molts més els que fa temps que s’han erigit en factors coadyuvants d’aquest canvi. Aquell de “el que pugui fer que faci” és seguit des de fa molt de temps per molts mitjans d’acord amb els designis que emanen d’actors econòmics i polítics disposats des del principi a fer aquest paper.

La pregunta inicial de si és possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes té una resposta, que és sí. Però no respon a un sol motiu. És possible a més si la majoria de les empreses periodístiques es reclouen en els seus nínxols de lectors, renuncien a disputar nous públics que estan en la competència o encara per identificar i abandonen tasques d’innovació que resulten imprescindibles per afrontar les tasques que planteja l’evolució de la comunicació, cada vegada més urgents amb la irrupció de la intel·ligència artificial (IA). La IA serà un factor de homogeneïtzació potent, donada la tendència de les empreses a fer un ús merament instrumental dels avenços tecnològics en lloc de posar-los a treballar en fomentar la innovació. Com abans va succeir amb els tallers de composició i impremta, la informatització de les redaccions i la incorporació d’internet, els nous recursos tècnics s’orienten al vell somni humit dels editors: redaccions sense periodistes. Personal que executi tasques i no discuteixi les directrius donades des d’amunt, mal pagat i precàriament contractat.

La situació de la premsa a Espanya s’apropa a una prevenció de Byung Chul Han: l’expulsió del diferent i la sobreproducció de l’igual. La inflació d’informació actual és un increment exponencial d’assumptes iguals entre si, sovint trivials, que dificulten la tasca de seleccionar el significatiu, que apareix ocult darrere d’una teranyina de nimietats. El terror de l’igual, que és com el filòsof alemany designa aquesta onada d’irrelevància, arrossega darrere seu a la homogeneïtzació de la informació. Les 'fake news' o pseudonotícies enganyoses es veuen com la gran amenaça a la llibertat d’informació però no és menys perillosa aquesta igualació per baix que desemboca en una amenaça possible sinó en una realitat que ja vivim.

Aquestes reflexions no preocupen a les empreses informatives. Unes s’atenen als fins últims per als quals han estat fundades, altres s’aproximen al que les pot afavorir en un futur pròxim. Totes s’acomoden a una homogeneïtzació que per a elles té una virtut tangible: si no et desmarques del conjunt és difícil que et penalitzin per sobresortir. I aquesta nivellació per baix proporciona beneficis que serveixen per no desaparèixer.

La cadena SER se olvida de los derechos de la audiencia: el caso de Àngels Barceló

Manuel López

Ya sabéis lo de Àngels Barceló. Ha sido despedida de la cadena SER por motivos políticos. Sí, políticos.

La audiencia de esa periodista era inmejorable: líder durante años. Bien aceptada por el público radioyente, admirada por sus compañeros, sin olvidar que hace muchos años protagonizó un anuncio, lo que está prohibido por la ética profesional.

Pasado el tiempo, todo se perdona.

La cadena SER es propiedad del grupo Prisa, que también lo es del

Joseph Marie Oughorlian, presidente del grupo Prisa.

periódico 'El País'. En teoría ese grupo empresarial tiene como 'target' la audiencia de centroizquierda. Al menos así lo dijo hace dos años su presidente, Joseph Marie Oughourlian, un empresario francés de origen armenio y libanés, En 2005, fundó el fondo de inversión Amber Capital en Nueva York. En 2012, trasladó la sociedad gestora a Londres debido a las numerosas inversiones que logra en Europa. La empresa también tiene oficinas en Milán.

En marzo de 2025 asumió la presidencia del periódico español 'El País', propiedad del Grupo Prisa que él mismo preside. Oughourlian ha concentrado en su persona una influencia sin precedentes en el grupo, siendo presidente de Prisa, de 'El País' y del diario deportivo 'As'. El hecho de no contar con un consejero delegado que equilibre su posición, además de que su designación como presidente de 'El País' se llevase a cabo sin informar a otros accionistas, provocó un malestar generalizado entre estos. Un grupo de ellos pretende fundar ahora una televisión que se dice que será de “izquierdas”.

La lucha por el poder ha sido una constante en el consejo de administración, como es lógico. Su gestión empresarial ha generado muchas dudas entre los accionistas de Prisa, pero se ha salido con la suya reforzando su protagonismo en el grupo.

Las empresas de Prisa ('El País', SER, 'As',…) suelen ostentar el liderazgo en sus ámbitos y se han caracterizado por su especial progresismo-conservador, es decir, progresistas en cuando a temas sociales y conservador en temas políticos pero siempre ha defendido el statu quo: el capitalismo imperante.

Esas empresas nunca han apoyado la intervención del Estado en la vivienda, aunque sí han defendido la lucha por el medio ambiente.

'El País' ha apoyado la política empresarial de su presidente y ha sido especialmente muy cuidadoso con criticarle por sus vínculos con empresas dedicadas a la defensa. Puede estar involucrado en la venta de material bélico a Israel a través de su red de compañías… pero ese es un tema todavía por profundizar.

Ha tenido participaciones en la empresa Indra, gran conglomerado empresarial participado por España para generar un crecimiento en el sector de la defensa.

En unos momentos en que la prensa española es de derechas, o como mínimo muy conservadora, 'El País' ha sido, efectivamente, un periódico progresista, con todas las pegas expuestas anteriormente.

Por eso sorprende la operación en la SER.

Si tienes un negocio de comunicación que te da dinero y es líder en audiencia, ¿por qué hundirlo?

Según algunos comentaristas, se trata de una operación de largo alcance: es muy posible que la derecha del PP y Vox alcancen el poder cuando se produzcan elecciones en España. De ahí que Prisa esté tomando posiciones para generar una vía de simpatía con los futuros ganadores de los comicios. ¿El despido de la Barceló se inscribe en esa operación?

Echar a la Barceló de la SER es todo un atentado, es cierto, contra el sentido común y una falta de respeto hacia la audiencia. Àngels siempre ha defendido, más o menos, al Gobierno socialista y ha criticado a la derecha y la extrema derecha.

Pero no nos debe extrañar este tipo de maniobras empresariales porque en el periodismo español no hay ninguna defensa de los intereses populares.

En ninguno de los códigos deontológicos de los medios de comunicación en España se dice que se ha de tener en cuenta a la audiencia para tomar decisiones periodísticas.

Es decir, las empresas tienen manos libres para generar los cambios que deseen sin tener que dar explicaciones a sus lectores y radioyentes. No hay clubs de lectores, no hay plataformas de encuentro entre empresas y público. Se puede traicionar al público sin que haya consecuencias.

Lógicamente, este público puede boicotear a los medios irresponsables. Puede generar campañas para que las empresas que insertan publicidad dejen de hacerlo, pero eso significaría constituir unas plataformas de miles de personas interesadas desarrollar la protesta.

Es la lógica de la libertad de empresa.

La despedida de la compañera Barceló se inscribe en esa tendencia de los empresarios españoles a crear una autopista para que la derecha tome el poder, por las buenas o por las malas.

CBS o el fin de las noticias

Roger Senserrich

Entre las tres cadenas de televisión tradicionales de Estados Unidos, la sección de informativos de CBS siempre ha tenido un prestigio especial. No es que NBC o ABC no hayan empleado a excelentes profesionales, o que sus noticieros sean peores, pero CBS siempre ha esa aura de ir un paso más allá, de estar a otro nivel.

Leyendas

CBS es la cadena de Edward R. Murrow, el periodista que informó (aún cuando era CBS radio) desde Londres durante el 'blitz', y que después se opondría con firmeza a Joe McCarthy y la caza de brujas. La (excelente) 'Good Night and Good Luck', de George Clooney, idealiza esa batalla, pero no demasiado.

Es también la cadena que tuvo a Walter Cronkite como presentador de su informativo de las 18:30 (la hora de máxima audiencia para estos programas, tradicionalmente) durante 19 años, entre 1962 y 1981. Cronkite era el periodista, la “voz más respetada de América”, el hombre que anunció el asesinato de Kennedy y la llegada a la luna. Cuando Cronkite, voz templada, dijo en de viva voz que Estados Unidos estaba cometiendo un error en Vietnam, se dice que fue entonces cuando el país cambió su opinión sobre la guerra.

CBS es también la cadena de '60 Minutes', el programa de reportajes que se emite cada domingo en horario de máxima audiencia.

El formato no ha cambiado demasiado desde su primera emisión, en 1968: de tres a cinco reportajes o entrevistas de entre 10 y 15 minutos, producidos cada uno por un corresponsal. '60 Minutes' tenía siempre a los mejores periodistas de CBS en plantilla, una redacción celosamente aislada de cualquier presión externa, y en sus años de mayor gloria, un presupuesto básicamente ilimitado para hacer su trabajo.

Todos los grandes nombres del periodismo televisivo en Estados Unidos ven llegar a '60 Minutes' como la culminación de su carrera. Y muchos de ellos hicieron los mejores reportajes periodísticos ahí.

La crisis

La historia de CBS News se empieza a torcer, como todo en el periodismo reciente, con la llegada de la televisión por cable primero, y el 'streaming' después.

Durante décadas, el modelo de negocio de las cadenas “analógicas” tradicionales siempre había sido utilizar a sus informativos como una forma elaborada de publicidad. Los noticieros eran caros de producir y las redacciones, corresponsales y demás parafernalia un sumidero de dinero lleno de periodistas protestones que creaban contenido no especialmente atractivo para anunciantes (“Hoy en Vietnam han muerto 57 soldados americanos. Y ahora, señora, compre cereales con fibra”). Las noticias, no obstante, eran una manera de demostrar responsabilidad social, por un lado, y de obtener un prestigio y seriedad institucional que contribuía tanto a la buena imagen de la cadena, como a la de los informativos (mucho más rentables) de sus afiliadas locales.

A medida que los americanos tuvieron acceso a cada vez más contenidos en sus televisores, la audiencia empezó a fragmentarse, y la capacidad de los noticieros de CBS, ABC y NBC de ser la fuente de noticias del país a diluirse. Aunque siguen teniendo muchos espectadores (Entre las tres cadenas, unos 16-20 millones cada noche, unas seis veces más que Fox, CNN y MS Now juntas) esto dista mucho de los más de 50 millones en sus años de gloria. Su audiencia, además, es menos atractiva; mayores de 55, no lo que quieren los anunciantes. Los informativos, además, están ahora entre los programas más vistos de la TV tradicional; la época en la que las series subvencionaban a los periodistas ha terminado. Han sido años de recortes, corresponsalías cerrando, y presupuestos en caída libre.

Nuevos propietarios

El año pasado, tras meses de negociaciones, Skydance, el estudio de cine propiedad del hijo de Larry Ellison (propietario de Oracle) compró Paramount, el estudio de cine que controlaba CBS. De Ellison hablé no hace demasiado en otra fusión empresarial sonada, la compra de Warner Brothers por parte de Skydance / Paramount.

Las dos fusiones empresariales siguen un patrón similar: una empresa pequeña propiedad un aliado del presidente Trump (David Ellison, el 'nepo-baby' por excelencia) intenta tomar el control de una más grande, aumentando peligrosamente la concentración monopolística en el sector. La empresa a punto de ser comprada, en ambos casos, tiene una cadena o programa que parece irritar profundamente al presidente (Stephen Colbert y '60 Minutes' en CBS, CNN dentro de Warner), y hay una promesa implícita por parte de los Ellisons de “solucionar” ese problema.

La compra de Warner aún está siendo litigada con varios estados llevándola a los tribunales. Pero viendo las decisiones tomadas en CBS estos últimos meses, creo que sabemos por dónde irán los tiros.

Un nuevo régimen

Todo empezó con la cancelación del 'Late Show' de Stephen Colbert. A pesar de que su programa era (con diferencia) el de mayor audiencia en su franja horaria y que Colbert es un cómico excepcionalmente brillante, una de las primeras decisiones de David Ellison fue no renovar su contrato. Trump detesta a Colbert, no hace falta decirlo, y celebró la noticia de manera efusiva.

La segunda decisión peculiar de los Ellisons fue el nombramiento de Bari Weiss como editora de CBS News. Weiss es relativamente joven (42 años) y no proviene del mundo de la televisión. Su primer salto a la (relativa) fama fue en el 2005, cuando, siendo estudiante en Columbia, montó una campaña de protestas para quejarse de la discriminación que las voces pro-Israel sufrían en la universidad. Tras un paso por 'Haaretz' y un par de revistas menores, trabajó en la sección de opinión del 'The Wall Street Journal' hasta el 2017, cuando le dieron una columna de opinión en 'The New York Times'.

Eran esos años en los que los medios tradicionales americanos estaban intentando “comprender” al votante trumpista y dar voz a columnistas conservadores o “no ortodoxos”. Weiss se especializó en escribir artículos anti-anti-trumpistas, criticando la intolerancia, antisemitismo, y ataques 'woke' a la libertad de expresión de la izquierda americana.

La cuestión es que Weiss no sólo es una mala columnista, sino también una pelma insufrible. El 2020, harta de que la gente la enviara a parir en Twitter y que el NYT no la defendiera, dimitió ruidosamente y se fue a montar su propio chiringuito en Substack, un medio de “absolutistas de la libertad de expresión” y “librepensandores” llamada muy creativamente 'The Free Press'. Weiss se erigió en una líder del movimiento anti-woke, libertario y extremocentrista que tanto parece gustar en según qué rincones de Silicon Valley. Así que el año pasado, tras tres años dirigiendo un medio especializado en contarle a los oligarcas exactamente lo que quieren escuchar, David Ellison le daba las llaves de CBS.

Para sorpresa de absolutamente nadie, Weiss no sólo no parece tener la más remota idea sobre cómo llevar una redacción de informativos o hacer televisión (porque nunca ha sido periodista, sino una bloguera con ínfulas), sino que además está convencida de su propio genio, con efectos previsiblemente espantosos. CBS cambió a su presentador del noticiero, y a iniciativa de Weiss, se puso a cubrir más “historias humanas”. A las pocas semanas, pasaron de ser el informativo más visto a caer terceros, perdiendo casi la mitad de la audiencia.

La siguiente víctima de Weiss fue, como no, '60 Minutes'. La buena mujer bloqueó la emisión, a poco de llegar al cargo, de un reportaje sobre las deportaciones de venezolanos a ese campo de concentración de Bukele, el CECOT, por parte de la administración Trump, por considerarlo “parcial”. Eso provocó varias dimisiones sonadas, incluyendo la del director del programa, una redacción indignada, y el aplauso de la administración Trump, que pudieron dar “su versión” de los hechos en la versión revisada.

Tras meses de polémicas y varias batallas horrendas en la redacción, incluyendo la salida de más periodistas (incluyendo Anderson Cooper, uno de los mejores reporteros del país), Barri Weiss decidió que lo que '60 Minutes' necesitaba era innovación, y nombró a Nick Bilton director del programa.

Si no os suena el nombre, no os preocupéis. Bilton fue un periodista de segunda fila en el NYT (sección de diseño gráfico) y corresponsal en 'Vanity Fair'. Su (muy) limitada fama viene de varias diatribas contra Twitter, pre-Musk. En años recientes ha escrito guiones para un par de series, pero no es periodista en absoluto, y mucho menos alguien que pueda llevar algo como '60 Minutes'. En la primera reunión con la redacción, Scott Pelley, que era de lejos el corresponsal más antiguo y de mayor prestigio que quedaba en el programa, le envió a parir delante de todo el equipo, diciéndole en la cara que su nombramiento era poco menos que un insulto al periodismo y que estaban matando '60 Minutes'.

Scott Pelley, corresponsal de '60 Minutes'.

Scott Pelley no sólo es un periodista excelente. El tipo tiene la mejor cara de periodista superserio de toda la industria.

Tiene, por supuesto, toda la razón del mundo. Así que Bilton lo despidió, con una carta de un llorica lamentable, al día siguiente. '60 Minutes' empezó el año con siete corresponsales, todos ellos periodistas de reputaciones intachables. Weiss y sus mariachis han conseguido que se vayan cuatro de ellos.

Restos de un naufragio

Los tres que quedan (Lesley Stahl, Bill Whitaker y Jon Wertheim) han dicho que, de momento, seguirán, porque no quieren que el programa muera, aunque han dejado claro que están hartos de la situación. La impresión, para muchos comentaristas, es que el drama y las polémicas constantes han conseguido que David Ellison esté un poco harto de Barri Weiss, y que están buscando una forma de despedirla a medio plazo.

Pero el daño, obviamente, está hecho: CBS News es, hoy mismo, la sombra de lo que fue. '60 Minutes' tiene, por supuesto, más acceso a entrevistas con la administración Trump que cualquier otra cadena aparte de Fox News (y Weiss está encantada de “editar” las preguntas), pero su audiencia se ha desplomado. Perder cientos de millones de dólares en un proyecto mediático así, por descontado, es un error de redondeo en la cuenta corriente de Larry Ellison, pero ganar dinero nunca fue el objetivo. Trump está feliz, Oracle gana contratos, los reguladores “convencen” a Netflix de que se aparte del medio, y va a comprar Warner este año.

El fin de un legado de 80 años de periodismo es también algo secundario.

___________________________________

Este artículo ha sido publicado originalmente en Four Freedoms, uno de los mejores blogs sobre la actualidad estadounidense escrito en lengua castellana, imprescindible para entender las aventuras y desventuras de la Administración de Donald Trump.

Àngels Barceló i la feblesa estructural de la ràdio

Gabriel Jaraba

La sortida d’Àngels Barceló de la direcció del programa matinal de la SER mostra que els gegants de la ràdio espanyola s’asseuen sobre estructures febles i plataformes trontollants. Que la líder d’audiència radiofónica, directora del programa de ràdio més escoltat, hagi de tocar el dos

probablement a instàncies de la propietat de l’empresa, indica que ser periodista radiofònic és un molt mal negoci: impulses un projecte guanyador que triomfa i la recompensa és que et fan fora.

El conflicte es presenta com la discrepancia en la línia editorial del mitjà però respòn a qüestions més complexes. De discrepàncies d’aquesta mena n’hi ha cada dia a tots els mitjans i no acaben amb els professionals sortint en globus. Els productes periodístics seriosos es construeixen sobre la disconformitat i han de resistir totes les batzegades que la confrontació humana aporta inevitablement a la tasca comuna. L’argument de “si no estàs d’acord amb l’amo, plega” pot servir per a un bar de frankfurts però no per a una ràdio d’impacte, un diari creador d’opinió o una televisió de gran audiencia. Que Barceló plegui denota una gran feblesa, i no només en l’empresa afectada sinó en tot el sector.

Els mitjans informatius només podran sobreviure i evolucionar en el cada cop més complex panorama comunicacional si es presenten davant el seu públic com a institucions creïbles i no només com a altaveus que diuen als seus pròxims el que volen sentir. És lògic i acceptable que un mitjà variï la seva línia informativa i fins i tot editorial, processos que solen ser graduals i generalment pausats –en un article anterior els comparàvem als canvis de rumb dels portaavions de maniobra lenta— però aquests canvis s’han de justificar. Puix, si són decidits unilateralment per la propietat del mitjà, el públic té dret a pensar que estan motivats per interessos econòmics o estratègics, generalment relacionats amb la financiació o gestió económica de l’empresa. I quan aquestes decisions són tan clamoroses com la substitució de la figura capdavantera d’un programa de gran audiencia –el mascaró de proa de la nau que ara vira— els oients poden creure que el motiu està relacionat amb aquests afers empresarials i no amb els interessos del públic fidel a l’actual línia informativa de l’emissora.

La complexitat de la feina informativa ha fet que els grans diaris que tenen un fort impacte en audiencia i creació d’opinió s’hagin dotat, històricament, d’estructures internes que pretenen expressar i canalitzar la composició professional de les seves redaccions. Un diari en el que s’espera que els periodistes, des dels redactors fins els directors, passant pels caps de secció, redactors en cap i subdirectors, diguin amén a tot el que dicti el comanament superior no és un mitjà informatiu solvent sinó un simple altaveu que difon afirmacions determinades per una darrera instancia amb poder total de decisió. No hem vist encara que cap consell de redacció, equip directiu o comanaments mitjans hagi actuat de tallafocs en aquesta crisi. Si només hi ha la propietat del mitjà, el professional estrella i redactors que no pinten res no hi ha un mitjà de comunicació madur.

Un mitjà seriós no pot funcionar així; si ha de reflectir i servir la pluralitat social que l’envolta ha de ser capaç no d’acaronar les orelles a l’audiència –i les institucions, especialment les de poder i govern– sinó de facilitar-li materials per a que s’informi i generi la seva propia opinió. Per aixó el dictat vertical d’instruccions i consignes és pur verí per a un mitjà informatiu que aspiri a ser una autoritat en el seu camp, i no només: és la negació del dret efectiu a la llibertat d’informació de la qual periodistes i empreses informatives són administradors però no propietaris. La propietat dels mitjans, que és legítima, està limitada pel dret a la lliure informació, que és propietat de l’audiència, com a bé públic que és.

La situació que ara viu Àngels Barceló denota que les grans cadenes radiofòniques són gegants amb el cap molt gros i el cos molt esquifit. Les ràdios, grans i petites, no s’han desenvolupat històricament de la mateixa manera que els diaris; fins després de mort de Franco les ràdios que no fossin Radio Nacional de España tenien prohibit emetre informació i elaborar-ne la pròpia, i només podien redifondre els butlletins de RNE. Des d’aleshores, s’han desenvolupat com a emissores d’entreteniment i serveis, amb un gran component publicitari que tenyeix tota la seva estructura i funcionament, però, com es demostra ara, no hi ha una estructura informativa que actui com a contrapès i equilibri de la complexitat en que s’ha d’articular la informació, el diner i la relació amb el poder. Àngels Barceló continua essent molt gran però la seva emissora s’ha demostrat més petita del que semblava.

Article publicat originalment a Catalunya Plural.

Josep Maria Cadena, el periodista que va fer de la curiositat una aventura

Francesc Triola

He rebut amb tristesa la notícia de la mort de Josep Maria Cadena, periodista, historiador, expert en art i, sobretot, un gran home de Barcelona.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo al Col·legi de Periodistes de

Josep Maria Cadena.

 Catalunya. Jo, home de ràdio, escoltava amb admiració les seves explicacions sobre el dia a dia dels diaris i els secrets d’un ofici que ell considerava, per damunt de tot, una aventura. Ho explicava amb aquella barreja de saviesa i proximitat que el caracteritzava, amanint les converses amb el seu inconfusible «Vull dir, doncs…», una expressió tan seva que encara avui sembla ressonar en la memòria dels qui el vam tractar.

Hi havia una anècdota que li agradava recordar. Explicava que, de ben petit, havia fet la volta sencera a l’illa de cases on vivia amb la seva bicicleta de tres rodes. Ho evocava com la gran aventura de la seva infantesa. Potser per això entenia tan bé el periodisme: perquè per a ell l’aventura no consistia necessàriament a travessar oceans o escalar muntanyes, sinó a mantenir intacta la curiositat davant del món i de les persones.

Era un home amb l’elegància discreta de l’Eixample, de mirada afable i bonhomiosa, capaç de conversar durant hores sense perdre mai l’interès de l’interlocutor. La seva vasta cultura, especialment en el camp de l’art i de la història de Barcelona, no era mai exhibida amb pretensió, sinó compartida amb una generositat que el feia encara més gran.

Amb la seva mort, el periodisme català perd una veu autoritzada i una memòria privilegiada. Però els qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo perdem també un conversador excepcional i una persona d’una qualitat humana extraordinària.

Descansi en pau aquest gran home de Barcelona que va convertir la curiositat en una manera de viure i el periodisme en una aventura permanent.

Àngels, Herrera y Alsina

Barcia Balbuena

Àngels Barceló se va o la invitan a irse de la Ser, con el programa 'Hoy por hoy', que es el más escuchado de España. Por su parte, Carlos Alsina dejará de ser el presentador de la tertulia política y de actualidad de Onda Cero con su programa 'Más de uno', que es la tercera opción en oyentes de nuestro país.

En las mañanas de la radio son millones de personas las que suelen

Carlos Alsina, Àngels Barceló y Carlos Herrera. (Archivo)

 conectar para escuchar la actualidad y las diferentes opiniones sobre lo que va sucediendo en nuestro país.

Àngels es una periodista considerada progre que abre las tertulias a diferentes puntos de vista y Alsina, si bien no es catalogado de progre, sí es un periodista considerado incisivo que no duda en meter el dedo a políticos de todos los espectros ideológicos.

¿Por qué meto a Carlos Herrera, presentador del segundo programa de radio más escuchado de España? Pues porque la diferencia entre Àngels, Alsina y Herrera es que la Cope con este señor es una radio de propaganda y no un medio informativo. No existen opiniones discordantes en el programa de Herrera como si ocurre con Àngels y Alsina. Tampoco existe un trabajo de difusión de las corruptelas de todos los partidos. Solo se centran en la izquierda. Jamás se abren espacios de análisis de cualquier cosa que pueda perjudicar al PP. Porque en el programa de Herrera se falta el respeto a otras opciones políticas o ideas, como cuando al recordar el aniversario del 15-M el propio Herrera llamó "piojosos" a quienes participaron en aquel movimiento o surgieron como representantes políticos. Jamás se ha escuchado a Ángels y Alsina utilizar esas formas en sus programas.

Sin embargo, serán Àngels y Alsina los que se vayan o han sido invitados a irse mientras Herrera continuará dirigiendo su espacio de propaganda del PP.

El sustituto de Alsina pinta a que será una especie de Herrera en Onda Cero, quizá cuidando más las formas, quizá disimulando algo más, mientras que Àngels no tiene sustituto confirmado. Quizá la sorpresa será que haya alguien dispuesto a no ejercer de propagandista sino de periodista. Pero me temo que ambos movimientos empresariales se deben al ajuste editorial que busca ir en la línea de la derecha para no desagradar a quienes los grandes medios ya consideran ganadores de las próximas elecciones generales.

La información con veracidad, objetividad y pluralidad se acerca en estos tiempos a la propaganda y por eso se mantienen los Herrera y caen los Alsina y Barceló...

¿Todo atado? ¿Conjeturas? Veremos si los próximos meses van en el sentido de la especulación que lanzo o, por el contrario, lo mío es solo eso, especulación.

Publicación original en el perfil del autor en Facebook

Per què la premsa actual no evoluciona

Gabriel Jaraba

Es diu que la premsa impresa acabarà desapareixent però aixó no està tan clar. Sí que disminuirà la tirada i la distribució però en quedarà un remanent que compleix una funció: circular en les institucions i grups influents en la creació d’opinió centrada en les èlits i els sectors més actius de l’opinió pública.

Continuarà havent premsa impresa al costat d’una premsa digital àmpliament difosa per internet, plataformes i telèfons mòbils, que aplegarà un nombre majoritari de lectors però hi haurà un reducte de diaris impresos que utilitzaran el codi establert de valoració de les notícies –portada, titulars i compaginació— per a incidir en la mirada d’uns lectors selectes habituats a rebre la informació formatejada d’aquesta manera, puix s’han format fa temps com a lectors de premsa impresa.

Hi ha la pregunta que si aquesta premsa impresa enfocada a la

creació d’opinió entre les capes dirigents de la societat podria evolucionar cap a un producte més centrat en els continguts de llarg recorregut, com ara periodisme d’investigació –periodisme de veritat i no filtracions interessades— dossiers i recapitulacions monogràfiques, firmes de prestigi, informes especials. Però no es veu enlloc que les empreses periodístiques inverteixin en informació, amb corresponsals, especialistes i redactors dedicats a recerca de llarg recorregut. La informació és un producte car de construïr, i ni tan sols aquesta inversió s’està esdevenint, a una escala inferior, per a nodrir els diaris en el seu format actual. Hi ha un alleugeriment de continguts generalitzat a la premsa que és coherent amb el model que s’ha consolidat. Una premsa informativa de més gruix i abast no s’albira enlloc.

La convivencia del model de diari imprès i el digital continua, donant forma així a un fenòmen estrany: una premsa adreçada a un públic selecte i un altre popular que són servits alhora per un model informatiu únic. Això és el que no podrà continuar durant gaire temps perquè el model digital, que calca el model imprés, anirà quedant obsolet si aspira a crèixer i expansionar-se.

Els directors dels diaris en són conscients, amb iniciatives especifiques com ara 'newsletters' de primera o última hora, vídeos o titulars per correu electrònic, però el diari digital idèntic a l’imprès continua intocable; les redaccions no són capaces de generar dos productes diferenciats alhora. Vegeu com els intents d’unificar les redaccions informatives de TV3 i Catalunya Ràdio han topat sempre amb l’oposició dels periodistes de totes dues empreses. Els intents de canvis de marca a la CCMA, amb l’unificació d’identificacions, volen superar aquest problema tirant per elevació.

Certament les empreses periodístiques malden per incorporar innovacions tecnològiques als seus productes. L’evolució de les edicions web dels diaris ha estat palesa en els últims anys gràcies a una innovació destinada a la vida en el nou entorn digital, però sense potenciar els continguts informatius més enllà del vehicle tècnic. Els diaris digitals incorporen vídeos, podcasts i multimèdia però sense que el concepte informatiu es desmarqui sensiblement de les edicions impreses. En realitat, moltes d’aquestes millores als diaris s’adrecen a persones que no llegeixen diaris i la desorientació de les empreses informatives en la recerca de nous públics a la xarxa és notable, i més encara en els nous digitals que se suposa haurien de marxar a l’avantguarda en aquest sentit.

Els periodistes s’enfronten a la confusió entre informació i soroll i les empreses no els donen eines per impulsar la primera per saltar per sobre el segon. Als periodistes se’ls demana quelcom semblant al que es demana als mestres: que facin la seva feina en un entorn que ha canviat i en el que s’han trastocat les regles del joc.

La situació és doncs la següent: els diaris impresos no poden contribuïr a la formació d’opinió en les capes selectes en l’actual societat complexa per la impossibilitat de produïr uns models informatius més complets i influents, però creuen que una circulació limitada d’exemplars en aquests cercles farà, de moment, la feina. I els diaris digitals, en expansió pel transvassament dels lectors del paper a la pantalla, no poden evolucionar cap a productes més adeqüats a la societat, els públics actuals i els hàbits de lectura presents, a causa tant del pes del model imprés que consumeix tots els seus esforços i l’absència d’una cultura i una pràctica de la innovació al sí de l’empresa periodística.

És en aquesta situació autoblocant que incideix el sistema de subvencions a la premsa actual, que pretèn ajudar les empreses periodístiques a mantenir-se per tal de servir el dret a la informació i que de fet no només respòn a la voluntat de disposar del model imprès de formació d’opinió sinò que alhora serveix la continuïtat de la realitat que impedeix l’evolució dels models informatius que la societat necessita.

Demandes abusives a l’engròs

Francesc Ràfols

Ara que he reprès escriure al blog, la veritat és que tinc diversos temes a tractar i que espero anar-ho fent en els pròxims apunts que vagi fent. Aquest primer serà fer una mica d’autobombo aprofitant fa uns mesos la publicació d’un llibre escrit conjuntament amb el meu amic i company Dardo Gómez. 'Guerra Judicial a la verdad, las SLAPP' (Akal Ediciones, 2025) explica què són les Demandes Estratègiques contra la Participació Pública –SLAPP en les seves sigles en anglès: Strategic Lawsuit Against Public Participation–, qui les fa, contra qui i amb quins objectius. I també hi detallem alguns casos de diversa magnitud i tipologia.

Si voleu conèixer millor el llibre podeu consultar aquest enllaç a la

web del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o el blog de la mateixa editorial Akal, on el director de la col·lecció 'A Fondo', en la qual es publica el llibre, Pascual Serrano, també en fa una valoració. De 'Guerra Judicial a la verdad' n’hem fet algunes presentacions, però l’oportunitat per parlar-ne ara de nou ens l’ha donada la política.

En definitiva, les demandes SLAPP consisteixen que des de grans empreses i corporacions –especialment privades, però també administracions públiques– actuen judicialment contra periodistes i activistes que informen o lluiten, segons el cas, sobre els abusos i corrupcions que aquestes cometen. És una situació que és molt desconeguda i que calia explicar-la bé, que és el que pretenem amb el nostre llibre. Detallem com funcionen aquestes demandes, que tenen com a objectiu arruïnar, silenciar, avassallar i/o cansar els qui gosen narrar o combatre aquests excessos. Especialment periodistes crítics i activistes, també especialment, en àmbits com el medi ambient o els drets humans.

Per lluitar-hi hi ha molt poques armes. Una d’aquestes l’ha proporcionada el Parlament Europeu aprovant una directiva per frenar aquestes demandes abusives. Una norma comunitària que va ser ratificada pel Consell Europeu el març del 2024 i que els estats membres de la Unió Europea tenen l’obligació de fer-la efectiva i incorporar-la a les legislacions nacionals. I tenien una data límit per fer-ho, que és el 7 de maig passat. Espanya, com un bon nombre de països europeus, no ho ha fet. Simplement, ho anunciat. Un estudi del Monitor europeu anti-SLAPP –elaborat per la plataforma Resposta Ràpida a la Llibertat de Premsa (MFRR), de la qual formen part diverses organitzacions europees de periodisme, llibertat d’expressió i drets humans– revela que «la majoria dels països estan fora de termini».

A Europa sí que hi ha una eina per evitar les SLAPP, tot i que a molts països, com dèiem, encara no ha estat activada. Fora d’Europa, la situació és molt pitjor perquè no hi ha ni això. I el perill és immens. Silenciar el periodisme és atacar el dret a la informació, un dret humà essencial que estableix la Declaració Universal dels Drets Humans i que les normatives constitucionals de molts països de la UE i d’arreu del món han transposat al seu cos legislatiu. I això té un cost social enorme, perquè està en joc la mateixa democràcia.

Hem vist el 'cas Assange', probablement la demanda SLAPP més grossa que hem vist, que no la més greu. Aquesta ha estat la que li va costar la vida a la periodista maltesa Daphne Caruana, que va ser escruixida a demandes per sectors de poder del seu país perquè no informés dels casos de corrupció que hi havia, van acabar per posar-li una bomba al seu cotxe, per silenciar-la definitivament. És per això que la Directiva anti-SLAPP és coneguda també per Llei Daphne. Per aquí també hem tingut casos, com els que han patit la gent de 'Sentit Crític', 'Mongolia' o 'El Confidencial'. Grups ecologistes, com el GEPEC, també són objecte de demandes. I això cal denunciar-ho i aturar-ho. Comenceu fent-ho, és un suggeriment, llegint 'Guerra Judicial a la Verdad. Las SLAPP'. Sabreu com les gasten els poderosos per acabar amb les veus crítiques.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

80 periodistes emprenyats

Francesc Ràfols

'80 angry journalists' és el títol d’un documental que vaig poder veure divendres passat, 8 de maig, als cinemes Renoir de Barcelona, en el marc del Festival DocsBarcelona. És un treball que, crec, és d’obligada visualització per tothom que estigui interessat en com es defensa un mitjà independent de les ingerències que sol haver-hi en el periodisme. Amb aquest post vull recuperar una tasca que vaig començar fa molts anys, el 2014, però que, per diverses i variades raons, fa tres anys que vaig deixar de practicar, com és la d’escriure en aquest blog, centrat en dret a la informació i periodisme.

A reestrenar-me m’hi ha empès definitivament aquest documental que us comentava. Sense fer un espòiler, la pel·lícula tracta de com el 2020, la redacció independent més important d’Hongria, 'Índex', col·lapsa sota pressió política, tal com s’explica en la presentació del film. Més de vuitanta periodistes d’aquesta redacció presenten la seva dimissió alhora. El corresponsal de guerra András Földes filma la ruptura des de dins de la redacció mentre l’equip construeix un nou mitjà des de zero, revelant com la solidaritat es manté, i es trenca, quan els mitjans independents són atacats de manera sostinguda. El nom de la nova publicació és 'Télex', que pren el testimoni de la seva predecessora i es converteix en poc temps en un dels mitjans més importants del país.

El context d’aquesta revolta periodística és el govern hongarès, presidit llavors per l’ultra Viktor Orbán. En el seu afany per controlar l’únic gran mitjà que no podia subjugar, la pel·lícula explica com els membres de la redacció d’'Index' lluiten contra aquestes ingerències. '80 periodistes emprenyats' és una lliçó dels companys i companyes hongaresos/es que lluiten per mantenir la seva independència. No explicaré com acaba la cosa, que té més d’una lectura. Només us convido a anar al segon passi que es farà aquest pròxim dissabte, 16 de maig, a les 18.45 hores, també als cinemes Renoir de Barcelona. A la sessió de divendres passat hi va assistir el mateix András Földes, amb qui després es va poder mantenir un petit col·loqui, organitzat per Amnístia Internacional de Catalunya.

Mobilitzacions de periodistes en defensa de la seva independència n’hi ha hagut diverses. A Catalunya també n’hem vist. Probablement moltes menys de les que hauria convingut. Però qui vulgui veure com es construeix un mitjà independent aquí hi té una bona referència. Òbviament, tots els contextos sempre són diferents i no hi ha un model únic. Gràcies a internet, ara és més fàcil construir propostes periodístiques amb menys mitjans que fa unes dècades, però el que ha de ser invariable és el desig de fer periodisme al servei de la ciutadania i aplicant els principis d’interès públic, amb informació de qualitat, veraç, contrastada i rigorosa. Els mitjans públics, a més, tenen l’obligació de ser neutrals, però això ja és un altre tema.

Una dada important és les conseqüències que va tenir '80 periodistes emprenyats'. Donades les particulars relacions entre la Unió Europea i el govern d’Orbán, la Comissió Europea i, en particular, de Věra Jourová, la vicepresidenta de Valors i Transparència, aquesta experiència va ser l’origen del que avui coneixem com a Reglament Europeu de Llibertat dels Mitjans (EMFA, en les seves sigles en anglès). El desfermat esforç del govern hongarès per desmuntar Index va ser la guspira que va fer néixer al si de les institucions comunitàries un projecte que s’acabaria transformant en l’EMFA que avui ja és d’obligat compliment, malgrat que hi ha països que encara en fan cas omís, com és l’espanyol. L’actual correlació de forces al Congrés dels Diputats té bloquejades diverses iniciatives legislatives per fer efectiva la norma europea a Espanya. I, per tant, també a Catalunya.

La transcendència que ha tingut aquest treball d’András Földes i d’Anna Kis, tots dos codirectors del film, doncs, és un motiu més per anotar-se a l’agenda la segona oportunitat que hi ha aquesta setmana de conèixer de prop l’experiència dels companys i les companyes d’'Index/Telex'.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

El llibre negre (i silenciat) de la Caixa

Andreu Farràs

Si visquéssim en un país amb més cultura democràtica, aquest llibre del qual parlarem no només figuraria a la llista de més venuts de la secció de no-ficció sinó que probablement hauria estat premiat per algun col·lectiu professional de periodistes i economistes. Però com que, encara que alguns polítics ens vulguin enredar, no som ni el Boston d’Europa ni l’Àmsterdam de la Mediterrània sinó que som més sicilians que austríacs, aquesta obra mestra del periodisme d’investigació anomenada ‘La Caixa. Una història mai no explicada’ no l’haureu vist ressenyada en cap dels moltíssim mitjans de comunicació convencionals. Ni en les seves versions impreses ni a les edicions digitals ni als canals audiovisuals públics i privats. Omertà, el secular mètode català per enfonsar sense ofendre. Millor ignorar que pledejar.

Un silenci lògic en un sistema comunicacional plural i divers amb un

Portada del llibre de Burgos, basada en una obra de Joan Brossa,
en homenatge a Joan Miró i el seu logo de la Caixa.

 denominador comú: una dependència mòrbida dels grans anunciants publicitaris, entre els quals figura la institució financera més influent d’Espanya i una de les més grans d’Europa, i que controla al seu torn moltes altres empreses de l’intocable Ibex-35. Qui es vulgui quedar sense anuncis de la Caixa, que publiqui un minúscul breu sobre aquest llibre.

‘La Caixa. Una història mai explicada’ no és un reportatge en profunditat qualsevol. Son més de 600 pàgines escrites pel historiador, periodista i guia turístic Rafa Burgos, després de més de quatre anys de escrupulosa recerca amb més de cent entrevistes i de bussejar en dotzenes d’arxius i biblioteques. És la radiografia completa, amb llums i ombres, del cos i l’esperit –recordeu el lema ‘l’ànima de la Caixa’?— d’un gegant que controla sectors claus de la nostra societat, no només la banca, sinó també l’energia, les infraestructures, la cultura, la sanitat, els mitjans de comunicació i els polítics. Heu escoltat mai gaires parlamentaris criticar en públic la Caixa, encara que sigui per algun conflicte lleu i anecdòtic?

No farem espòilers d’aquest llibre publicat per una editorial cooperativa i que ha vist la llum gràcies el micromecenatge. Però si voleu saber el que mai s’ha explicat d’aquest gran mastodont que hem tingut al saló de casa nostra i ningú ha gosat ensenyar despullat fins ara, llegiu-lo. I coneixereu els fills de papà que es van aprofitar de les beques Fulbright, les personalitats que es van prostrar per demanar pisos protegits per als seus amics o familiars, els tripijocs de constructors com Figueras o Núñez, els incompliments en contractes de lloguer de les immobiliàries de la Caixa, el passat franquista del pare de l’opusdeista Isidre Fainé, les primes úniques, les preferents, les portes giratòries, l’estrella de Miró manipulada per Brossa i censurada per ‘La Vanguardia’,...

La repassada a l’entitat, des de la seva fundació al 1902 --com a conseqüència d’una vaga del metall-- fins a l’actualitat, no es una llista inacabable d’escàndols més o menys amagats durant totes aquestes dècades en que hagut de conviure amb (i treure rèdits de) dues dictadures, una república, una guerra civil i tres reis més o menys democràtics. No es tracta d’un libel esquerranós carregat d’odi de classe i destinat a furgar les esquerdes d’una empresa líder. El llibre de Burgos explica amb detall, milers de dades i rigor la història de la Caixa sense amagar els innegables èxits i nombrosos mèrits tant de l’empresa com de la seva fundació (abans obra social), però, al contrari del que podem trobar a la major part de la bibliografia publicada i ja no diguem de les hemeroteques hipotecades, mostra les no poques zones fosques i angles cecs d’un holding que al llarg dels anys ha anat acumulant tant poder i influència que ningú fins ara ha gosat posar en negre sobre blanc, llevat potser de l’exconseller Francesc Sanuy, que va atrevir-se a dir, quan ja no depenia de Jordi Pujol: “La Caixa parasita i vampiritza el país”.

Encara que és un assaig, sovint es llegeix com si fos una novel·la negra o un relat d’espies. Hi apareixen policies pagats com Villarejo, prostitutes redimides per una congregació religiosa, els comptes eteris de la Sagrada Família i l'Ateneu Barcelonès, els ‘pelotazos’ de Puig i Cadafalch i Cambó, les veritables (i agres) relacions de Vilarasau amb Fainé i Jordi Pujol. O l’agraïment dinàstic d’Alfons XIII i el seu net Joan Carles I envers els directius de la Caixa. O de Franco i Carmen Polo. I les diverses absorcions de caixes i bancs. O els contractes abusius, les exempcions de l'IBI que sí que es cobraven als llogaters i les subvencions públiques per plaques solars que mai funcionen...

Sostè l’exdiputat David Fernàndez a l’epíleg: “Aquest llibre serà, sense cap mena de dubtes, una prova del cotó de l’estat de la llibertat d’expressió als Països Catalans. Tot un examen. Veurem. Veurem si es pot parlar”. Dos mesos després de la seva aparició, just el dia en que es commemora el dia mundial de la llibertat de premsa, podem dir que el cotó no ens està sortint gaire blanc.

Adeu, subscripcions de diaris impresos

Gabriel Jaraba

M’he donat de baixa de les suscripcions dels diaris impresos que rebia a casa cada dia, 'La Vanguardia' i 'El País'. Conservo la suscripció digital a 'La Vanguardia' i hi he afegit una altra, també en bits, al diari 'Ara'. Tres diaris digitals que consulto sense cap problema a la pantalla de l’ordinador, alhora que el munt de periòdics, webs, blogs i butlletins de tota mena que repasso de manera incesant. Sóc un devorador de premsa internacional, com l’argentí 'Página 12' o l’israelià 'Haaretz', no em perdo mai 'The Guardian', 'The New York Times' i 'The Washington Post' i freqüento 'Le Monde', 'Libération', 'Corriere della Sera' o

'Tribune de Géneve'. Una de les benediccions d’internet ha estat dur-me directament a la taula de treball la premsa que sempre m’ha motivat i que havia d’anar a comprar a la Rambla. Però la lectura dels diaris impresos continua essent un dels plaers quotidians de la meva vida.

Fins ara, que ja no rebré 'La Vanguardia' i 'El País' cada dia a casa. I no per culpa de les redaccions i direccions d’aquests diaris sinó a causa d’un agent encobert, que no ofereix explicacions a ningú i que maltracta els clients: la distribuidora de premsa que s’encarrega de portar els diaris a domicili. M’explico: visc a les afores de Sitges, en una casa unifamiliar amb jardí, en la qual les persones que duen els diaris els deixen rere la porta d’entrada, llençant-los-hi per sobre. I ho fan sense cap cura, de manera maldestra; sovint apareixen desllorigats o trencats. Així que quan plou, els diaris que de ben d’hora esperen al jardí que un servidor els baixi a recollir reben la pluja fins convertir-se en una masa informe de paper mullat que no serveix per a res i no poden ser llegits. Pago per tenir uns diaris cada dia i llegir-los, però quan plou és impossible. Pago doncs per un producte que, en definitiva, no rebo.

La distribuidora no té rostre i no respòn davant els clients. Quan parles amb l’atenció al client dels diaris tenen l’amabilitat de perllongar-te un dia més la suscripció cada cop que la pluja t’ha deixat sense el producte que has pagat. Però el diari del dia que ha estat reduït a paper mullat no te’l restitueix ningú. De manera que, tip d’aquesta situació, me’n he donat de baixa. D’'El País', del tot, de 'La Vanguardia', em quedo amb la subscripció digital.

La desaparició progressiva dels quioscs ha fet molt de mal a les distribuidores de premsa, i jo que m’en alegro. De tota la vida els editors saben que fan unes pràctiques que benèvolament podriem qualificar de fraudulentes, com ara lliurar xifres de vendes que acaben essent falses: per a animar als editors a continuar publicant revistes que al començament semblen anar venent i que finalment, amb les dades reals, han resultat inviables. Però la inversió feta a partir de dades falses ha creat la impressió errònia que eren possibles i al final aquest engany ha dut a la ruïna al petit editor o emprenedor. I ells, tan frescos.

En resum: els diaris valoren molt els subscriptors, que són clients fixos, i més després de la radical reducció dels ingresos publicitaris. Els suscriptors digitals els enforteixen en la pugna a la xarxa, i la difusió en paper, que ha esdevingut menys important, és fonamental per a la influència i valoració institucional. La xarxa dóna molta difusió però la lectura impresa conforma l’opinió pública de manera encara insubstituïble i decisiva. La deixadesa pocavergonya de les distribuidores fa molt de mal, i no només perquè fa desistir un client fidel com un servidor.