Per què la premsa actual no evoluciona

Gabriel Jaraba

Es diu que la premsa impresa acabarà desapareixent però aixó no està tan clar. Sí que disminuirà la tirada i la distribució però en quedarà un remanent que compleix una funció: circular en les institucions i grups influents en la creació d’opinió centrada en les èlits i els sectors més actius de l’opinió pública.

Continuarà havent premsa impresa al costat d’una premsa digital àmpliament difosa per internet, plataformes i telèfons mòbils, que aplegarà un nombre majoritari de lectors però hi haurà un reducte de diaris impresos que utilitzaran el codi establert de valoració de les notícies –portada, titulars i compaginació— per a incidir en la mirada d’uns lectors selectes habituats a rebre la informació formatejada d’aquesta manera, puix s’han format fa temps com a lectors de premsa impresa.

Hi ha la pregunta que si aquesta premsa impresa enfocada a la

creació d’opinió entre les capes dirigents de la societat podria evolucionar cap a un producte més centrat en els continguts de llarg recorregut, com ara periodisme d’investigació –periodisme de veritat i no filtracions interessades— dossiers i recapitulacions monogràfiques, firmes de prestigi, informes especials. Però no es veu enlloc que les empreses periodístiques inverteixin en informació, amb corresponsals, especialistes i redactors dedicats a recerca de llarg recorregut. La informació és un producte car de construïr, i ni tan sols aquesta inversió s’està esdevenint, a una escala inferior, per a nodrir els diaris en el seu format actual. Hi ha un alleugeriment de continguts generalitzat a la premsa que és coherent amb el model que s’ha consolidat. Una premsa informativa de més gruix i abast no s’albira enlloc.

La convivencia del model de diari imprès i el digital continua, donant forma així a un fenòmen estrany: una premsa adreçada a un públic selecte i un altre popular que són servits alhora per un model informatiu únic. Això és el que no podrà continuar durant gaire temps perquè el model digital, que calca el model imprés, anirà quedant obsolet si aspira a crèixer i expansionar-se.

Els directors dels diaris en són conscients, amb iniciatives especifiques com ara 'newsletters' de primera o última hora, vídeos o titulars per correu electrònic, però el diari digital idèntic a l’imprès continua intocable; les redaccions no són capaces de generar dos productes diferenciats alhora. Vegeu com els intents d’unificar les redaccions informatives de TV3 i Catalunya Ràdio han topat sempre amb l’oposició dels periodistes de totes dues empreses. Els intents de canvis de marca a la CCMA, amb l’unificació d’identificacions, volen superar aquest problema tirant per elevació.

Certament les empreses periodístiques malden per incorporar innovacions tecnològiques als seus productes. L’evolució de les edicions web dels diaris ha estat palesa en els últims anys gràcies a una innovació destinada a la vida en el nou entorn digital, però sense potenciar els continguts informatius més enllà del vehicle tècnic. Els diaris digitals incorporen vídeos, podcasts i multimèdia però sense que el concepte informatiu es desmarqui sensiblement de les edicions impreses. En realitat, moltes d’aquestes millores als diaris s’adrecen a persones que no llegeixen diaris i la desorientació de les empreses informatives en la recerca de nous públics a la xarxa és notable, i més encara en els nous digitals que se suposa haurien de marxar a l’avantguarda en aquest sentit.

Els periodistes s’enfronten a la confusió entre informació i soroll i les empreses no els donen eines per impulsar la primera per saltar per sobre el segon. Als periodistes se’ls demana quelcom semblant al que es demana als mestres: que facin la seva feina en un entorn que ha canviat i en el que s’han trastocat les regles del joc.

La situació és doncs la següent: els diaris impresos no poden contribuïr a la formació d’opinió en les capes selectes en l’actual societat complexa per la impossibilitat de produïr uns models informatius més complets i influents, però creuen que una circulació limitada d’exemplars en aquests cercles farà, de moment, la feina. I els diaris digitals, en expansió pel transvassament dels lectors del paper a la pantalla, no poden evolucionar cap a productes més adeqüats a la societat, els públics actuals i els hàbits de lectura presents, a causa tant del pes del model imprés que consumeix tots els seus esforços i l’absència d’una cultura i una pràctica de la innovació al sí de l’empresa periodística.

És en aquesta situació autoblocant que incideix el sistema de subvencions a la premsa actual, que pretèn ajudar les empreses periodístiques a mantenir-se per tal de servir el dret a la informació i que de fet no només respòn a la voluntat de disposar del model imprès de formació d’opinió sinò que alhora serveix la continuïtat de la realitat que impedeix l’evolució dels models informatius que la societat necessita.

Demandes abusives a l’engròs

Francesc Ràfols

Ara que he reprès escriure al blog, la veritat és que tinc diversos temes a tractar i que espero anar-ho fent en els pròxims apunts que vagi fent. Aquest primer serà fer una mica d’autobombo aprofitant fa uns mesos la publicació d’un llibre escrit conjuntament amb el meu amic i company Dardo Gómez. 'Guerra Judicial a la verdad, las SLAPP' (Akal Ediciones, 2025) explica què són les Demandes Estratègiques contra la Participació Pública –SLAPP en les seves sigles en anglès: Strategic Lawsuit Against Public Participation–, qui les fa, contra qui i amb quins objectius. I també hi detallem alguns casos de diversa magnitud i tipologia.

Si voleu conèixer millor el llibre podeu consultar aquest enllaç a la

web del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o el blog de la mateixa editorial Akal, on el director de la col·lecció 'A Fondo', en la qual es publica el llibre, Pascual Serrano, també en fa una valoració. De 'Guerra Judicial a la verdad' n’hem fet algunes presentacions, però l’oportunitat per parlar-ne ara de nou ens l’ha donada la política.

En definitiva, les demandes SLAPP consisteixen que des de grans empreses i corporacions –especialment privades, però també administracions públiques– actuen judicialment contra periodistes i activistes que informen o lluiten, segons el cas, sobre els abusos i corrupcions que aquestes cometen. És una situació que és molt desconeguda i que calia explicar-la bé, que és el que pretenem amb el nostre llibre. Detallem com funcionen aquestes demandes, que tenen com a objectiu arruïnar, silenciar, avassallar i/o cansar els qui gosen narrar o combatre aquests excessos. Especialment periodistes crítics i activistes, també especialment, en àmbits com el medi ambient o els drets humans.

Per lluitar-hi hi ha molt poques armes. Una d’aquestes l’ha proporcionada el Parlament Europeu aprovant una directiva per frenar aquestes demandes abusives. Una norma comunitària que va ser ratificada pel Consell Europeu el març del 2024 i que els estats membres de la Unió Europea tenen l’obligació de fer-la efectiva i incorporar-la a les legislacions nacionals. I tenien una data límit per fer-ho, que és el 7 de maig passat. Espanya, com un bon nombre de països europeus, no ho ha fet. Simplement, ho anunciat. Un estudi del Monitor europeu anti-SLAPP –elaborat per la plataforma Resposta Ràpida a la Llibertat de Premsa (MFRR), de la qual formen part diverses organitzacions europees de periodisme, llibertat d’expressió i drets humans– revela que «la majoria dels països estan fora de termini».

A Europa sí que hi ha una eina per evitar les SLAPP, tot i que a molts països, com dèiem, encara no ha estat activada. Fora d’Europa, la situació és molt pitjor perquè no hi ha ni això. I el perill és immens. Silenciar el periodisme és atacar el dret a la informació, un dret humà essencial que estableix la Declaració Universal dels Drets Humans i que les normatives constitucionals de molts països de la UE i d’arreu del món han transposat al seu cos legislatiu. I això té un cost social enorme, perquè està en joc la mateixa democràcia.

Hem vist el 'cas Assange', probablement la demanda SLAPP més grossa que hem vist, que no la més greu. Aquesta ha estat la que li va costar la vida a la periodista maltesa Daphne Caruana, que va ser escruixida a demandes per sectors de poder del seu país perquè no informés dels casos de corrupció que hi havia, van acabar per posar-li una bomba al seu cotxe, per silenciar-la definitivament. És per això que la Directiva anti-SLAPP és coneguda també per Llei Daphne. Per aquí també hem tingut casos, com els que han patit la gent de 'Sentit Crític', 'Mongolia' o 'El Confidencial'. Grups ecologistes, com el GEPEC, també són objecte de demandes. I això cal denunciar-ho i aturar-ho. Comenceu fent-ho, és un suggeriment, llegint 'Guerra Judicial a la Verdad. Las SLAPP'. Sabreu com les gasten els poderosos per acabar amb les veus crítiques.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

80 periodistes emprenyats

Francesc Ràfols

'80 angry journalists' és el títol d’un documental que vaig poder veure divendres passat, 8 de maig, als cinemes Renoir de Barcelona, en el marc del Festival DocsBarcelona. És un treball que, crec, és d’obligada visualització per tothom que estigui interessat en com es defensa un mitjà independent de les ingerències que sol haver-hi en el periodisme. Amb aquest post vull recuperar una tasca que vaig començar fa molts anys, el 2014, però que, per diverses i variades raons, fa tres anys que vaig deixar de practicar, com és la d’escriure en aquest blog, centrat en dret a la informació i periodisme.

A reestrenar-me m’hi ha empès definitivament aquest documental que us comentava. Sense fer un espòiler, la pel·lícula tracta de com el 2020, la redacció independent més important d’Hongria, 'Índex', col·lapsa sota pressió política, tal com s’explica en la presentació del film. Més de vuitanta periodistes d’aquesta redacció presenten la seva dimissió alhora. El corresponsal de guerra András Földes filma la ruptura des de dins de la redacció mentre l’equip construeix un nou mitjà des de zero, revelant com la solidaritat es manté, i es trenca, quan els mitjans independents són atacats de manera sostinguda. El nom de la nova publicació és 'Télex', que pren el testimoni de la seva predecessora i es converteix en poc temps en un dels mitjans més importants del país.

El context d’aquesta revolta periodística és el govern hongarès, presidit llavors per l’ultra Viktor Orbán. En el seu afany per controlar l’únic gran mitjà que no podia subjugar, la pel·lícula explica com els membres de la redacció d’'Index' lluiten contra aquestes ingerències. '80 periodistes emprenyats' és una lliçó dels companys i companyes hongaresos/es que lluiten per mantenir la seva independència. No explicaré com acaba la cosa, que té més d’una lectura. Només us convido a anar al segon passi que es farà aquest pròxim dissabte, 16 de maig, a les 18.45 hores, també als cinemes Renoir de Barcelona. A la sessió de divendres passat hi va assistir el mateix András Földes, amb qui després es va poder mantenir un petit col·loqui, organitzat per Amnístia Internacional de Catalunya.

Mobilitzacions de periodistes en defensa de la seva independència n’hi ha hagut diverses. A Catalunya també n’hem vist. Probablement moltes menys de les que hauria convingut. Però qui vulgui veure com es construeix un mitjà independent aquí hi té una bona referència. Òbviament, tots els contextos sempre són diferents i no hi ha un model únic. Gràcies a internet, ara és més fàcil construir propostes periodístiques amb menys mitjans que fa unes dècades, però el que ha de ser invariable és el desig de fer periodisme al servei de la ciutadania i aplicant els principis d’interès públic, amb informació de qualitat, veraç, contrastada i rigorosa. Els mitjans públics, a més, tenen l’obligació de ser neutrals, però això ja és un altre tema.

Una dada important és les conseqüències que va tenir '80 periodistes emprenyats'. Donades les particulars relacions entre la Unió Europea i el govern d’Orbán, la Comissió Europea i, en particular, de Věra Jourová, la vicepresidenta de Valors i Transparència, aquesta experiència va ser l’origen del que avui coneixem com a Reglament Europeu de Llibertat dels Mitjans (EMFA, en les seves sigles en anglès). El desfermat esforç del govern hongarès per desmuntar Index va ser la guspira que va fer néixer al si de les institucions comunitàries un projecte que s’acabaria transformant en l’EMFA que avui ja és d’obligat compliment, malgrat que hi ha països que encara en fan cas omís, com és l’espanyol. L’actual correlació de forces al Congrés dels Diputats té bloquejades diverses iniciatives legislatives per fer efectiva la norma europea a Espanya. I, per tant, també a Catalunya.

La transcendència que ha tingut aquest treball d’András Földes i d’Anna Kis, tots dos codirectors del film, doncs, és un motiu més per anotar-se a l’agenda la segona oportunitat que hi ha aquesta setmana de conèixer de prop l’experiència dels companys i les companyes d’'Index/Telex'.

Article publicat originalment a francescrafols.wordpress.com

El llibre negre (i silenciat) de la Caixa

Andreu Farràs

Si visquéssim en un país amb més cultura democràtica, aquest llibre del qual parlarem no només figuraria a la llista de més venuts de la secció de no-ficció sinó que probablement hauria estat premiat per algun col·lectiu professional de periodistes i economistes. Però com que, encara que alguns polítics ens vulguin enredar, no som ni el Boston d’Europa ni l’Àmsterdam de la Mediterrània sinó que som més sicilians que austríacs, aquesta obra mestra del periodisme d’investigació anomenada ‘La Caixa. Una història mai no explicada’ no l’haureu vist ressenyada en cap dels moltíssim mitjans de comunicació convencionals. Ni en les seves versions impreses ni a les edicions digitals ni als canals audiovisuals públics i privats. Omertà, el secular mètode català per enfonsar sense ofendre. Millor ignorar que pledejar.

Un silenci lògic en un sistema comunicacional plural i divers amb un

Portada del llibre de Burgos, basada en una obra de Joan Brossa,
en homenatge a Joan Miró i el seu logo de la Caixa.

 denominador comú: una dependència mòrbida dels grans anunciants publicitaris, entre els quals figura la institució financera més influent d’Espanya i una de les més grans d’Europa, i que controla al seu torn moltes altres empreses de l’intocable Ibex-35. Qui es vulgui quedar sense anuncis de la Caixa, que publiqui un minúscul breu sobre aquest llibre.

‘La Caixa. Una història mai explicada’ no és un reportatge en profunditat qualsevol. Son més de 600 pàgines escrites pel historiador, periodista i guia turístic Rafa Burgos, després de més de quatre anys de escrupulosa recerca amb més de cent entrevistes i de bussejar en dotzenes d’arxius i biblioteques. És la radiografia completa, amb llums i ombres, del cos i l’esperit –recordeu el lema ‘l’ànima de la Caixa’?— d’un gegant que controla sectors claus de la nostra societat, no només la banca, sinó també l’energia, les infraestructures, la cultura, la sanitat, els mitjans de comunicació i els polítics. Heu escoltat mai gaires parlamentaris criticar en públic la Caixa, encara que sigui per algun conflicte lleu i anecdòtic?

No farem espòilers d’aquest llibre publicat per una editorial cooperativa i que ha vist la llum gràcies el micromecenatge. Però si voleu saber el que mai s’ha explicat d’aquest gran mastodont que hem tingut al saló de casa nostra i ningú ha gosat ensenyar despullat fins ara, llegiu-lo. I coneixereu els fills de papà que es van aprofitar de les beques Fulbright, les personalitats que es van prostrar per demanar pisos protegits per als seus amics o familiars, els tripijocs de constructors com Figueras o Núñez, els incompliments en contractes de lloguer de les immobiliàries de la Caixa, el passat franquista del pare de l’opusdeista Isidre Fainé, les primes úniques, les preferents, les portes giratòries, l’estrella de Miró manipulada per Brossa i censurada per ‘La Vanguardia’,...

La repassada a l’entitat, des de la seva fundació al 1902 --com a conseqüència d’una vaga del metall-- fins a l’actualitat, no es una llista inacabable d’escàndols més o menys amagats durant totes aquestes dècades en que hagut de conviure amb (i treure rèdits de) dues dictadures, una república, una guerra civil i tres reis més o menys democràtics. No es tracta d’un libel esquerranós carregat d’odi de classe i destinat a furgar les esquerdes d’una empresa líder. El llibre de Burgos explica amb detall, milers de dades i rigor la història de la Caixa sense amagar els innegables èxits i nombrosos mèrits tant de l’empresa com de la seva fundació (abans obra social), però, al contrari del que podem trobar a la major part de la bibliografia publicada i ja no diguem de les hemeroteques hipotecades, mostra les no poques zones fosques i angles cecs d’un holding que al llarg dels anys ha anat acumulant tant poder i influència que ningú fins ara ha gosat posar en negre sobre blanc, llevat potser de l’exconseller Francesc Sanuy, que va atrevir-se a dir, quan ja no depenia de Jordi Pujol: “La Caixa parasita i vampiritza el país”.

Encara que és un assaig, sovint es llegeix com si fos una novel·la negra o un relat d’espies. Hi apareixen policies pagats com Villarejo, prostitutes redimides per una congregació religiosa, els comptes eteris de la Sagrada Família i l'Ateneu Barcelonès, els ‘pelotazos’ de Puig i Cadafalch i Cambó, les veritables (i agres) relacions de Vilarasau amb Fainé i Jordi Pujol. O l’agraïment dinàstic d’Alfons XIII i el seu net Joan Carles I envers els directius de la Caixa. O de Franco i Carmen Polo. I les diverses absorcions de caixes i bancs. O els contractes abusius, les exempcions de l'IBI que sí que es cobraven als llogaters i les subvencions públiques per plaques solars que mai funcionen...

Sostè l’exdiputat David Fernàndez a l’epíleg: “Aquest llibre serà, sense cap mena de dubtes, una prova del cotó de l’estat de la llibertat d’expressió als Països Catalans. Tot un examen. Veurem. Veurem si es pot parlar”. Dos mesos després de la seva aparició, just el dia en que es commemora el dia mundial de la llibertat de premsa, podem dir que el cotó no ens està sortint gaire blanc.

Adeu, subscripcions de diaris impresos

Gabriel Jaraba

M’he donat de baixa de les suscripcions dels diaris impresos que rebia a casa cada dia, 'La Vanguardia' i 'El País'. Conservo la suscripció digital a 'La Vanguardia' i hi he afegit una altra, també en bits, al diari 'Ara'. Tres diaris digitals que consulto sense cap problema a la pantalla de l’ordinador, alhora que el munt de periòdics, webs, blogs i butlletins de tota mena que repasso de manera incesant. Sóc un devorador de premsa internacional, com l’argentí 'Página 12' o l’israelià 'Haaretz', no em perdo mai 'The Guardian', 'The New York Times' i 'The Washington Post' i freqüento 'Le Monde', 'Libération', 'Corriere della Sera' o

'Tribune de Géneve'. Una de les benediccions d’internet ha estat dur-me directament a la taula de treball la premsa que sempre m’ha motivat i que havia d’anar a comprar a la Rambla. Però la lectura dels diaris impresos continua essent un dels plaers quotidians de la meva vida.

Fins ara, que ja no rebré 'La Vanguardia' i 'El País' cada dia a casa. I no per culpa de les redaccions i direccions d’aquests diaris sinó a causa d’un agent encobert, que no ofereix explicacions a ningú i que maltracta els clients: la distribuidora de premsa que s’encarrega de portar els diaris a domicili. M’explico: visc a les afores de Sitges, en una casa unifamiliar amb jardí, en la qual les persones que duen els diaris els deixen rere la porta d’entrada, llençant-los-hi per sobre. I ho fan sense cap cura, de manera maldestra; sovint apareixen desllorigats o trencats. Així que quan plou, els diaris que de ben d’hora esperen al jardí que un servidor els baixi a recollir reben la pluja fins convertir-se en una masa informe de paper mullat que no serveix per a res i no poden ser llegits. Pago per tenir uns diaris cada dia i llegir-los, però quan plou és impossible. Pago doncs per un producte que, en definitiva, no rebo.

La distribuidora no té rostre i no respòn davant els clients. Quan parles amb l’atenció al client dels diaris tenen l’amabilitat de perllongar-te un dia més la suscripció cada cop que la pluja t’ha deixat sense el producte que has pagat. Però el diari del dia que ha estat reduït a paper mullat no te’l restitueix ningú. De manera que, tip d’aquesta situació, me’n he donat de baixa. D’'El País', del tot, de 'La Vanguardia', em quedo amb la subscripció digital.

La desaparició progressiva dels quioscs ha fet molt de mal a les distribuidores de premsa, i jo que m’en alegro. De tota la vida els editors saben que fan unes pràctiques que benèvolament podriem qualificar de fraudulentes, com ara lliurar xifres de vendes que acaben essent falses: per a animar als editors a continuar publicant revistes que al començament semblen anar venent i que finalment, amb les dades reals, han resultat inviables. Però la inversió feta a partir de dades falses ha creat la impressió errònia que eren possibles i al final aquest engany ha dut a la ruïna al petit editor o emprenedor. I ells, tan frescos.

En resum: els diaris valoren molt els subscriptors, que són clients fixos, i més després de la radical reducció dels ingresos publicitaris. Els suscriptors digitals els enforteixen en la pugna a la xarxa, i la difusió en paper, que ha esdevingut menys important, és fonamental per a la influència i valoració institucional. La xarxa dóna molta difusió però la lectura impresa conforma l’opinió pública de manera encara insubstituïble i decisiva. La deixadesa pocavergonya de les distribuidores fa molt de mal, i no només perquè fa desistir un client fidel com un servidor.

Pagar por leer: el reto de la prensa para sobrevivir

Gabriel Jaraba

Los cambios en el consumo de la información están obligando a las empresas periodísticas a explorar nuevas formas de negocio que han de transformar tanto el producto como su relación con el público. No es la primera vez que pasa: hasta que no se consolidó el medio de comunicación como soporte publicitario rentable y útil, la información no se convirtió en el enorme fenómeno social del siglo XX, junto al cine y la música grabada. Pero al mundo de la información no le gusta verse unido al de la publicidad, como si fuesen dos gemelos pegados por la espalda, y se empeña en ignorar que el destino de ambos los vincula más de lo que parece.

La inserción publicitaria en un medio es, de hecho, una anomalía

comercial. En los mercados la gente paga por algo que tiene interés en consumir o utilizar. La oferta y la demanda se basan, pues, en el interés que despierta el producto. Este interés, como bien saben los publicitarios, se puede suscitar, incrementar, y si es necesario, crear de manera más o menos artificiosa. Pero nadie “compra” anuncios, no se paga directamente por la publicidad, por más que los mensajes que esta vehicule interesen; y de hecho, interesan mucho.

La publicidad siempre es vehiculada por algún otro motivo, por el cual sí que se paga. Es el contenido, informativo o de entretenimiento, del medio de comunicación lo que vehicula el interés y la motivación del público que lo consume, provocando que se fije la atención en él, a lo que se añade luego el desplazamiento de la atención al mensaje publicitario vehiculado. Una valla publicitaria de carretera no tiene otro valor comunicativo que el potencial de servir de soporte a un contenido. Los medios, en cambio, venden la atención que suscitan sus contenidos, que se convierte en comercializable cuando finalmente ha sido desplazada hacia la publicidad vehiculada.

Si no entendemos esto, no entenderemos la crisis del negocio informativo. Lo que está pasando es que la publicidad abandona los medios informativos para buscar medios que hagan de manera más eficiente su papel de mediador de la publicidad: abandonan el producto hasta ahora motivador de la atención, que queda entregado a su capacidad de crear interés por sí solo. Queda al descubierto la catástrofe: el abandono de la publicidad hace inviable el medio que no es capaz de financiarse autónomamente como producto; no se paga la cantidad necesaria para que se mantenga y hace falta la aportación complementaria de la publicidad. Y este abandono es consecuencia de la pérdida de interés del medio por el público, sea esta pérdida producto del propio contenido, del formato o de circunstancias debidas a terceras causas.

La cadena de producción de valor comunicativo

Así queda fortalecido el valor del contenido del medio de comunicación en el tejido oferta-demanda: el contenido del medio y el formato que lo expresa son el elemento primario del proceso de atracción de la atención en la cadena de producción de valor comunicativo. Y de esta manera podemos volver a poner las cosas en su sitio en vez de perdernos en disquisiciones.

¿Y el atractivo de las marcas, los anuncios, por sí mismos? Las marcas tienen un prestigio, pero no explican una historia. Para que haya verdadera comunicación a partir del contenido es necesario que este hecho de comunicación explique una historia. Por eso se hacen spots en la televisión y se connotan valores con las marcas asociándolas a eslóganes. El complejo de significados y valores que implica la marca más popular y prestigiosa del mundo, Coca-Cola, necesita ser explicado, pero sólo puede serlo mediante un “hype” ultraabstracto: “The real thing” (que no es lo mismo, ni de lejos, que “la chispa de la vida”).

Los medios de comunicación comunican historias, y si no es así no se suscita la intensidad necesaria para que la cadena de valor del contenido del medio de comunicación entre en funcionamiento.

La primacía del contenido informativo sobre el publicitario no es debido, pues, a las razones que se han formulado desde el elitismo o el gremialismo; se explica estrictamente en términos comunicacionales. Pero no sólo es importante el primer movimiento de la cadena de valor del contenido: es necesario que se produzca el último, que es pagar por este contenido. Sin el pago final, la cadena no es operativa porque se frustra. Es duro, pero real: en comunicación aquello por lo cual no se paga no vale nada. Lo ha demostrado el fracaso de los diarios gratuitos (con matices importantes) y lo está demostrando Internet. Siempre hay un pago a cambio, sea directamente en dinero o bien indirectamente, en atención, enfocada hacia una cosa por la cual alguien ha pagado.

No hay medios gratuitos, de un modo o de otro se han de pagar, incluso cuando sus gestores asumen la insuficiencia y la cargan al déficit aceptado o a la aportación de esfuerzo humano en horas de trabajo o deficiencia en el cobro del trabajo. En los inicios de la web 2.0, la utopía del desarrollo de internet generó una cultura de red que confiaba en un intercambio igualitario y gratuito como expresión del potencial democratizador de las redes y la aproximación de la información a los intereses de los lectores (el llamado periodismo ciudadano). Hoy, quienes un día optamos decididamente por la utopía ilustrada de Internet y lo seguimos haciendo hemos de reconocer que la información de calidad y realizada de manera profesional, imprescindible para la comunicación democratizadora, ha de hallar nuevas formes de financiación pero no prescindir de ella.

La información no sólo cuesta dinero, sino que no es barata de producir. Y vemos que las empresas intentan inventar contenidos que susciten interés como los informativos, pero se lo montan rehuyendo la inversión de esfuerzo, ingenio y dinero que la información de calidad implica. Mientras tanto, unos ofrecen pseudoinformaciones baratas y otros establecen muros de pago. Pocos parecen ser consecuentes con la realidad: la información es cara si queremos que merezca el interés y la atención del público.

No es un problema de tecnología, sino mucho más sencillo: pagar por leer sólo se justifica cuando el cliente decide que vale la pena. Exactamente la misma situación que los diarios vivieron, hace unas cuantas décadas, cuando hubieron de pasar de la prensa de avisos útiles, folletines populares y curiosidades diversas al periodismo moderno constituido por informaciones sólidas y comprobadas, contenidos sociopolíticos de referencia y reporterismo ambicioso.

Publicación original: Catalunya Plural

País petit i sempre les mateixes cares

Maria Favà Compta

A començaments del passat març el govern de Catalunya va voler commemorar els cinquanta anys de les Jornades Catalanes de la Dona que es van celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona el maig del 1976. Es va fer un acte al Saló de Sant Jordi i es va convidar la taula dues periodistes, bones professionals i que podríem qualificar de mediàtiques, però que no van viure aquelles jornades. L’Olga Viza no hi era perquè el 1976 encara no havia començat a treballar. La Rosa Maria Calaf sí que treballava però a TVE a Madrid. Totes dues van reconèixer en els seus parlaments que no havien fet informació d’aquelles jornades i es van limitar a explicar batalletes personals que és el que fem els periodistes per sortir del pas.

Això d’explicar la història en primera persona ho ha descrit en

Capmany llegeix el manifest inaugural de les
Jornades Catalanes de la Dona a la
Universitat de Barcelona, al maig del 1976.
(Foto: Pilar Aymerich)

Jaume Fabre en un encertat i divertit article que ha sortit publicat en el darrer número de la revista 'Capçalera'. “L’anàlisi d’un miler d’articles d’opinió de diaris conclou que en un 30% dels casos l’autor parla més d’ell que no pas dels fets noticiables”, diu el subtítol de l’article. (La llàstima és que aquesta revista, ben editada i amb bon paper, és de consum intern de la professió). Un fet que fa molta angúnia és quan els periodistes han d’escriure una necrològica parlen més d’ells mateixos que del mort a qui se suposa han d’acomiadar.

Tornem a les Jornades de la Dona. No és la primera vegada que les entitats o les administracions conviden a algú que té poc o res a veure amb una commemoració. També ho vaig viure amb motiu d’un aniversari de la Maria Aurèlia Capmany. Els organitzadors municipals d’aquella recordança em van oferir que fes de moderadora dels actes. Jo vaig declinar l’oferiment perquè vaig considerar que no era la persona adequada, ja que havia tractat poc a la Capmany i em semblava que hi havia altres professionals que havien seguit de més a prop la seva tasca com a regidora de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. I vaig donar-los una llista dels periodistes que havien cobert l'àmbit de cultura quan l’escriptora va treballar per a la Casa Gran i alhora ensenyava Pasqual Maragall a vocalitzar. Però al final van escollir com a moderadora d'aquella commemoració una periodista que no havia mai fet informació municipal.

En aquella ocasió vaig pensar que era una decisió política. Que buscaven algú de la seva corda. Que fos poc crític amb la gestió de l'Ajuntament d'aleshores i d'ara. (I la Capmany no va ser mai complaent. Sempre va ser molt crítica). Però potser no va ser censura. Potser va ser únicament una qüestió de mandra.

En el cas de les Jornades Catalanes de la Dona calia una mica de feina per saber qui havia cobert la informació fa cinquanta anys. Aquests fets tan llunyans i particulars no surten a internet. Doncs ja no anem bé. Cal aixecar-se de la cadira o agafar el telèfon. Cal consultar l'arxiu de tota la vida. I per als diaris que no tenen l'arxiu informatitzat o han desaparegut, cal anar a l’hemeroteca de Ca l'Ardiaca i buscar els rotatius que alhora s’editaven a Barcelona. I en concret les edicions del 27 al 30 de maig de 1976. Les informacions a 'La Vanguardia' van sortir sense signar i es van limitar a “copiar i

enganxar" el comunicat final i donar notícia de les protestes que van arribar als diaris per part de grups de cristians i de les associacions més carques de la ciutat que es van esverar molt amb la celebració d'aquelles jornades. En el 'Diari de Barcelona' la informació estava signada per Tere Rubio; en 'El Noticiero Universal', per Dolors Calvet, i a l’'Avui' per Rosa Piñol i jo mateixa. La Rosa Piñol és morta, però les altres encara estem vives i podríem haver donat un testimoni de primera mà.

Vull creure que els organitzadors només van pecar per mandra. O potser no perquè tampoc van ser convidades a l'acte les dones que van estar preparant aquelles jornades durant dos anys. I que no es van limitar a llegir ponències trencadores en el Paranimf de la Universitat. Durant els anys següents van ser actives defensores de la igualtat en els seus respectius àmbits professionals i ara, ja jubilades, continuen lluitant. ¿Com és que aquestes dones encara fan tanta por i se les oblida en un acte institucional que hauria de ser plural?.

Els canvis a les línies editorials dels diaris o les lentes maniobres dels portaavions

Gabriel Jaraba

Per aconseguir un nombre significatiu de lectors els diaris han de ser capaços d’assumir la inclinació dels seus públics afins i oferir-los la representació de les seves idees. La formació de l’opinió pública comença així: els diaris aspiren a aconseguir l’assiduïtat dels lectors que se senten identificats amb les seves línies editorials i informatives i a mantenir captiva aquesta atenció en el marc que ells configuren. Totes les teories de l’opinió pública pengen d’aquest fet: la recerca i el manteniment de l’atenció dels lectors perquè reverteixi en les vendes, la publicitat i l’adhesió a idees, posicions i fets que els diaris representen i que van més enllà, afectant interessos polítics i institucionals.

Després es poden produir desplaçaments en aquesta identificació si

El portaavions USS Nimitz, en una imatge d'arxiu.

les empreses editores i les redaccions detecten canvis possibles en la realitat social quan es produeixen determinades tendències que poden afectar el rumb invariable del portaavions. Aquests portaavions, però, són naus de maniobrar lent i les tendències que els afecten ho fan de manera lleument perceptible. La premsa espanyola és, de fet, una premsa de partit que no es confessa com a tal, i cada diari habita un nínxol de públic i idees en què als seus seguidors els plau reconèixer-se, i no volen córrer el risc que un canvi de rumb posi en perill el model de negoci, si no és que aquest canvi millora la seva posició.

A diferència dels diaris espanyols, els diaris nord-americans solen declarar explícitament el seu suport a una opció política determinada quan és temps d’eleccions i fins i tot fan crides demanant el vot per al partit que pretenen representar. A Espanya això no passa en absolut, ja que aquesta premsa de partit no només no es confessa com a tal sinó que els seus lectors tampoc desitgen mostrar de manera explícita un vot determinat per part seva. És un joc mutu d’acceptacions implícites que redunda en un immobilisme general de la premsa impresa –amb reflexos digitals– que dificulta enormement una competència declarada i vibrant entre diaris mitjançant la publicació de troballes informatives impactants que no responguin a induccions promogudes pels interessos que orienten el rumb del portaavions. Per això els diaris espanyols són tan diferents entre si a les seves línies editorials i tan inquietantment semblants pel que fa a la seva oferta informativa.

Els lectors d’'El Periódico' han cregut advertir que, darrerament, el suport del diari a posicions socialistes, especialment la figura de Pedro Sánchez, ha disminuït una mica, per no dir que s’ha refredat significativament. Això representaria una modificació a la línia editorial del diari que significa un canvi important en un diari de vocació metropolitana, distanciat del pujolisme des dels seus inicis i adherit a una concepció social i política socialdemòcrata. Podria dir-se que avui és 'La Vanguardia' qui sosté amb més èmfasi Pedro Sánchez i sobretot Salvador Illa i que fa apostes explícites per una governabilitat barcelonina més centrada en el conjunt i el concepte metropolità.

El canvi de línia suscitat al diari fundat per Antonio Asensio podria respondre a un desig de més integració del diari català al conjunt de publicacions del grup Premsa Ibèrica, al qual pertany, format majoritàriament per diaris regionals perifèrics. El canvi de línia editorial es correspondria amb l’eliminació 'de Catalunya' de la taca del diari i les dues accions respondrien a la mala consideració que al conjunt d’Espanya es té de Catalunya. Però una decisió editorial com la que comentem no es pot basar únicament en una qüestió d’imatge: el canvi de rumb del portaavions ha de respondre a l’albirament d’un possible canvi de majories al govern d’Espanya. Els lectors inquiets pel que consideren un gir significatiu poden ser un preu a pagar per ajustar-se a un canvi polític la realització del qual està per veure. Ho comprovarem si la composició del consell editorial del diari canvia, ja que hi figuren destacades de les esquerres periodístiques com Joan Tapia, Rafael Jorba i Andreu Claret, com a mínim.

En un sentit diferent, la imatge que ofereix 'La Vanguardia' és la d’un diari urbà, metropolità i modern, molt proper a les tendències socials i culturals més esteses a les quals abans es dirigia el diari dirigit per Antonio Franco. El seu suport a la governació actual de Catalunya i Espanya contrasta fortament amb la seva línia anterior que intentava fer-ne la realitat del somni de Jordi Pujol, que era aconseguir que el diari més sòlid del país fos no només un suport a les seves polítiques sinó un element més del seu escaquer de joc. El clamorós fracàs de Pujol com a empresari, i més precisament com a empresari de premsa –totes les publicacions que va disposar a la seva manera han acabat a la ruïna i tancades– va tenir la seva missió impossible en l’atracció del diari del comte de Godó a la seva òrbita. Diuen els crítics amb 'La Vanguardia' que aquest diari sempre es recolza en l’hegemonia dels que manen en un moment donat, però el seu acostament anterior a Jordi Pujol i al corrent independentista va estar a punt de costar-li un desplaçament del centre sociopolític a què aspirava. Vegeu el camí que ha pres el diari digital fundat i dirigit per l’exdirector de 'La Vanguardia' en aquesta etapa, erigit en el principal agent de Carles Puigdemont, i amb l’advocat d’aquest instal·lat entre els comentaristes.

No hi ha un diari declaradament afí al pujolisme tal com el vam conèixer a la premsa diària d’avui, en tot cas alguna afectació nostàlgica. Diaris com 'Ara' i 'El Punt Avui' naveguen en el marasme del postprocés solcant corrents diferents, el primer tractant de reconstruir un catalanisme transversal que s’allunyi de l’amargor dels decebuts pel procés i el segon representant un reducte inassequible al desànim, de to ruralitzant, que reculli aquesta amargor i la cuina. També les dues publicacions han experimentat canvis editorials, relacionats amb la gran decepció processista, amb orientacions no obstant diferents. Correspon al lector reflexiu, d’altra banda, considerar el fet singular que la radiotelevisió pública catalana, pagada amb diners dels contribuents, constitueixi el camp d’actuació principal de la posició realment existent al govern de la Generalitat encapçalat pel PSC i ERC. Hi ha portaavions que escullen el seu propi rumb no només adaptant-se a les circumstàncies sinó que afavoreixen en un futur canvi del teatre d’operacions, contra vent i marea.

Article publicat originalment a Catalunya Plural

Record de Fernando Onega

Gabriel Jaraba

Vaig conèixer Fernando Onega una vegada en un dinar dels premis Ondas. Ens van fer asseure a taula a ell, a l'aleshores director de Radio Nacional, a altres dos periodistes i a un servidor. Va ser una conversa divertida i lleugera, amb el món del periodisme i la ràdio com a tema.

Adolfo Suárez i Fernando Onega, a la Moncloa. 

No recordo si Onega era ja aleshores director d'informatius de la Cope
però, en un moment que vaig defensar el paper de RNE tot queixant-me que la cadena pública havia abaixat la guàrdia davant l'impuls de les privades, Onega li va etzibar, referint-se a mi: "Ostres, sembla que aquest es coneix la programació de la teva emissora millor que tu". Aleshores em va semblar un elogi al meu coneixement de la ràdio i la tele però ara diria que era una altra cosa.

Fernando Onega tenia l'agudesa i el talent que el van fer congeniar amb Adolfo Suárez quan en va ser 'speechwriter'. Potser l'únic d'aquest ofici que va agafar certa notorietat, a un país on els 'speechwriters' són amagats de manera vergonyant en lloc d'asseure'ls, com cal, al costat dels presidents. A mi m'agradava com a periodista però em va agradar més que captés el talent i agosarament de Suárez i hi donés suport. Era una bona persona.

La destrucción del 'Washington Post'

Carmen Umbón

Fue un gran periódico. A partir de los años 70, en el imaginario colectivo de la profesión siempre estuvo presente como un modelo con el que soñar, aunque en España fuera imposible trabajar en un diario como aquel. Ahora ha despedido a unos 300 empleados, un tercio del total de su plantilla, y no se descarta su completa desaparición.

Después del Watergate ¿Quién de nosotros no fantaseó con emular a Carl Bernstein o a Bob Woodward? ¿Quién no deseó tener al legendario Ben Bradlee como director (1968-1991)? ¿Poder explicar sin cortapisas el día a día de una época? ¿Tener a Katharine Graham de propietaria del medio? ¿Quién no deseó investigar casos de gran transcendencia política y social como los que les tocaron a ellos?

Porque Bradlee no sólo se enfrentó al Watergate, también tuvo que

Katharine Graham y Jeff Bezos (archivo).

lidiar con otros temas destacados, como los 'papeles del Pentágono', que desvelaron las mentiras de varios presidentes de EEUU sobre la guerra de Vietnam… O la viuda Graham, que merece para ella sola un capítulo propio en la historia del periodismo…

Y sí. Llegar a reporteros de élite desde la nada, como les ocurrió a Woodward y a Bernstein, era imposible por aquí. Vivíamos y trabajábamos en otra galaxia.

Cuando Nixon se vio obligado a dimitir el 8 de agosto de 1974 como consecuencia del desarrollo informativo del Watergate, Franco seguía vivo. El dictador murió un año después rodeado del respeto de sus seguidores, mientras los no adictos al régimen esperábamos con inquietud una transición que nos colocara por fin en el ansiado grupo de países europeos.

Cincuenta años después de aquellos hechos, 'The Washinton Post', todavía es uno de los tres periódicos icónicos de Estados Unidos --junto con 'The Wall Street Journal' y 'The New York Times'-- pero se asoma peligrosamente al abismo, aunque haga ya algunos años que dejó de ser lo que era.

El principio del fin

El declive comenzó a principios del siglo XXI. El diario, pese a su prestigio, no pudo eludir el cambio de los tiempos y de la tecnología y se vio directamente afectado. Según datos de marzo de 2013, su distribución diaria era de 474.767 ejemplares y de 838.014 los domingos, lo que le permitía seguir en el grupo de cabeza de los grandes rotativos estadounidenses, aunque fuera en el octavo lugar, detrás del 'Wall Street Journal', 'New York Times', 'USA Today, 'Los Angeles Times', 'San Jose Mercury News', 'Daily News' y 'New York Post'.

Pero en realidad, 'The Washington Post' nunca tuvo vocación de llegar a todo el territorio de EEUU. Se veía a sí mismo como un gran periódico regional destinado especialmente a la costa Este, cuyo territorio tenía el privilegio de albergar la Casa Blanca, el Congreso y el Senado, y por tanto muchas de las noticias que se generaban en su zona interesaban en toda la Unión. Incluso en todo el mundo. En 2022 su circulación había bajado ya a 139.232 ejemplares, pero pese a que su tirada ha seguido disminuyendo desde entonces, ha conservado una de las tasas de penetración de mercado más altas de todos los diarios metropolitanos. En cualquier caso, la debacle ya fue imparable desde agosto de 2013, cuando el diario anunció su venta a Jeff Bezos —el fundador de Amazon— por 250 millones de dólares. Y así fue como después de cinco generaciones la familia Graham dejó de estar al frente del periódico.

A finales de septiembre de 2013, Bezos ya había hecho una declaración de intenciones. Señaló que lo que quería era cambiar el posicionamiento del Post hacia un periódico con enfoque más digital, con lectores nacionales y globales, sin mencionar explícitamente la independencia ideológica. A partir de ahí el desplome fue imparable.

El periódico ha dejado de ser lo que era, dentro y fuera de EEUU: un referente de imparcialidad y buen hacer informativo. Si el propósito de Bezos era cargarse el diario lo ha conseguido. Si por el contrario sólo pretendía acabar con el pretendido sesgo “de izquierdas” que los sectores más conservadores le atribuían, pero manteniendo parte de su prestigio y su capacidad de generar ingresos, ha errado del todo. Todos los indicios llevan según los observadores al cierre definitivo y a la creación de un nuevo producto que nada tenga que ver con el anterior.

Bezos asegura que los masivos despidos y la radical reestructuración pretenden precisamente evitar la quiebra definitiva del diario, pero los periodistas no están de acuerdo: "Bezos no intenta salvar a 'The Washington Post', intenta sobrevivir a Donald Trump”, señala Glenn Kessler, exverificador de datos. Y la mayoría de exempleados dicen que la relación entre el dueño de Amazon y el presidente Trump no es buena, aunque ambos se esfuerzan en mantener un acercamiento pragmático porque se necesitan.

La relación entre Bezos y Trump durante el primer mandato (2017-2021) estuvo llena de tensiones y no fueron ajenas a ellas algunas coberturas del Post. Pero tras el regreso de Trump a la Casa Blanca, Bezos ha adoptado un tono más conciliador, porque tanto Amazon (comercio electrónico) como Blue Origin (espacio) necesitan trabajar con el Gobierno. Pero parece ser que las medidas arancelarias y las tensiones políticas han afectado más a la valoración de las empresas de Bezos, con fluctuaciones en su fortuna y sobre todo presiones sobre el periódico, que a la inversa. Podría decirse que Trump, al menos por ahora, ha ganado este pulso.

Las secciones más afectadas por las restricciones del diario son local, deportes, literatura y una drástica reducción de la cobertura internacional, además de la cancelación de un podcast diario. Sin embargo, en la opinión de Matt Murray, director ejecutivo, “esta reestructuración ayudará a asegurar nuestro futuro al servicio de nuestra misión periodística y nos brindará estabilidad en el futuro”.

Muchos empleados no han esperado a ser despedidos: “Me voy con un montón de los mejores periodistas del sector”, escribió en X Caroline O'Donovan, reportera especializada en Amazon. “Estoy entre los cientos de personas que el Post ha despedido. Esto ocurre seis meses después de escuchar en una reunión nacional que la cobertura racial impulsa las suscripciones. No ha sido una decisión financiera, sino ideológica”, declara el reportero especialista en raza y etnicidad, Emmanuel Felton.

Un poco de historia

Fundado en 1877 por Stilson Hutchins, tres años más tarde se convirtió en el primer periódico de publicación diaria en Washington D. C. En 1905, Washington McLean y su hijo John Roll McLean, dueños de The Cincinnati Enquirer, adquirieron el control del diario. Años después, John McLean desconfiaba de su hijo y heredero Edward (Ned) McLean, con perfil de playboy, del uso indebido que podría hacer en el futuro de la herencia, por lo que a su muerte en 1916 el Post fue depositado en un fideicomiso. Pero Ned McLean llevó el caso a los tribunales, ganó, y consiguió además que los temores de su padre se cumplieran. El diario finalmente quedó en la ruina. En 1933 en una subasta de propiedades en bancarrota fue comprado por Eugene Meyer, miembro de la junta de gobernadores de la Reserva Federal, quien logró levantar de nuevo el periódico. En 1946 nombró a su yerno Philip L. Graham, editor del diario.

En los años que siguieron, el periódico logró imponerse a la competencia. En 1954 compró el matutino 'Washington Times Herald', su único rival. Tras el suicidio de Graham en 1963 el periódico pasó a manos de su viuda, Katharine, hija de Meyer, quien demostró una capacidad extraordinaria para desempeñar el cargo. Bajo su liderazgo el periódico se consolidó como uno de los mejores del mundo y cosechó los premios y galardones más prestigiosos. Y esta brillante historia está a punto de acabar de forma ominosa por el simple capricho de dos hombres ególatras que quieren medirse.

El periodisme, que tant li deu a Moncho González Cabezas

Josep Carles Rius*

La generació de periodistes que havia exercit l’ofici sota el franquisme sabia que la democràcia necessitava una professió compromesa amb la llibertat i, també, amb l'ètica. Que fes del periodisme un refugi de confiança perquè els ciutadans tinguessin totes les eines per reconstruir el país després de la dictadura. Van ser periodistes com en Josep Pernau i en Josep Maria Huertas els que van insistir en la necessitat de dotar al Col·legi de Periodistes de Catalunya d’un codi deontològic avançat i exigent, que fos com el seu llegat per les següents generacions. I de crear una entitat d’autoregulació per garantir el seu compliment: el Consell de la Informació de Catalunya (CIC).

Els principis i la voluntat estaven clares, però aquells ideals s'havien de convertir en un articulat, en un codi, que marqués de forma coherent i ordenada les aspiracions i els límits del periodisme en democràcia. Que fos assumit per tota la professió com un compromís respecte a la ciutadania. I aquí és quan en Moncho González Cabezas assumeix un paper essencial, conjuntament amb en Salvador Alsius.

És el Moncho (així l’anomenàvem sempre) qui va posar negre sobre blanc, va redactar, el codi deontològic dels periodistes catalans. On cada paraula, cada expressió portava el seu segell de precisió, rigor, d’equitat, de compromís amb la ciutadania.

El codi reflectia la seva aportació intel·lectual, però també era el mirall de la seva integritat, de les seves conviccions, del periodisme que havia exercit en el carrer i a la redacció. I també, per què no dir-ho, de la seva bondat. En vaig ser testimoni durant 22 anys treballant amb ell a 'La Vanguardia' i durant un any a 'Público'. Després del tancament d’aquest diari, vam continuar junts a la Fundació Periodisme Plural. Fins ara.

Quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya em va demanar que assumís la presidència del Consell de la Informació de Catalunya el primer que vaig pensar va ser amb el Moncho. Per mi significava la responsabilitat de vetllar pel compliment d’aquell Codi que ell havia redactat amb la inspiració dels nostres grans referents. Vaig acceptar l’encàrrec per ells.

Com ja en aquell moment la malaltia del Moncho començava a donar mostres molt evidents, vam produir un documental que guardés la seva memòria i que ara em permeto recomanar. I, a la vegada, ens vam posar a treballar amb l’actualització del Codi, per reforçar-lo davant d’amenaces i reptes que l’any 92 eren inconcebibles. Quan vam aprovar el nou codi el passat mes de novembre, en l’últim congrés dels periodistes catalans, per nosaltres significava també un homenatge als qui havien obert el camí feia trenta-quatre anys.

En el llibre ‘Periodismo en reconstrucción’, que vaig publicar l’any 2016 sobre el demolidor impacte de la Gran Depressió del 2008 en els mitjans de comunicació, recollia el testimoni del Moncho. I amb les seves paraules voldria acabar aquest escrit en memòria seva. Paraules que eren un acte d’esperança en “la capacitat intel·lectual i l'ambició moral de les noves generacions de periodistes i editors a l’hora d'obtenir la confiança del públic i servir la democràcia amb mitjans intel·ligents i lliures (...) El periodisme consisteix bàsicament a descobrir i donar a conèixer allò que el públic té dret a saber i aquesta necessitat no deixa de créixer”. Fer-ho possible és responsabilitat nostra.

*President del Consell de la Informació de Catalunya

Moncho González Cabezas, deixant emprenta sense fer soroll

Roger Jiménez

Avui ens apleguem per acomiadar el Moncho González Cabezas, i costa trobar paraules que estiguin a l’alçada d’allò que ell representava. Perquè el Moncho no era només un col·lega de professió; era un amic, un company de travessia, un d’aquells periodistes que deixen empremta sense necessitat de fer soroll.

Vam compartir anys intensos, d’aquells que et formen i t’acompanyen tota la vida. Ell des de París, jo des de Roma, i anys

abans a la mítica redacció de 'La Vanguardia' al carrer Pelai, on la seva presència era sempre un bàlsam. El Moncho tenia una manera de ser que desarmava: pensador, gens banal, amb un humor fi i una cordialitat que el feien estimar per tothom. Era d’aquells que escolten abans de parlar, i quan parlava, ho feia amb aquella barreja de lucidesa i humanitat que només tenen les persones bones de veritat.

El binomi cruel del càncer i l’alzheimer se l’ha endut massa aviat, massa de pressa. Però no han pogut esborrar el que ell va sembrar: amistat, respecte, complicitat, i aquella manera tan seva de fer fàcil allò que sovint és difícil.

Avui el recordem amb tristesa, sí, però també amb gratitud. Perquè haver coincidit amb ell —a París, a Roma, a Pelai, o simplement a la vida— ha estat un privilegi. I perquè el Moncho ens deixa una lliçó silenciosa però poderosa: que la bondat, la intel·ligència i l’humor són formes de resistència.

Que descansi en pau. I que nosaltres sapiguem honorar-lo vivint amb la mateixa dignitat i la mateixa bonhomia que ell ens va regalar.

La millor professió del món

Gabriel Jaraba

Seria un error que els periodistes que hem fet els diaris publicats de la transició ençà ens consideréssim els darrers de Filipines de la professió o, pitjor, unes rares avis dels quals la seva pàtria ha desaparegut de sota els peus. Som, certament, testimonis d’un temps que ja no existeix però continuem essent titulars de la millor professió del món. Hem viscut anys singulars i experiències incomparables, però res ens autoritza a pensar que els que venen no ho seran.

Haver passat per la docència a la Facultat de Ciències de la

Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona em va treure qualsevol mania en aquest sentit que em pogués quedar. Recomano a tothom que vulgui rebre un bany de realitat (o una dutxa freda) que s’exposi a la kryptonita que irradien els nanos joves que, ai d’ells, se senten atrets pel periodisme. Els molts de vosaltres que ho heu fet sabeu que no exagero. He deixat entre ells persones excel·lents, estudiants esforçats i uns quants amics amb els que m’honoro. Els quatre llibres que he publicat són manuals adreçats a ells per ajudar-los a endinsar-se en el món digital i, alhora, les classes que els he adreçat s’han basat en els plantejaments més diguem-ne clàssics de la periodística. M’he guardat ben bé de dir-los que s’havien equivocat de professió i que quedarien decebuts d’ella i dels estudis; si ho hagués fet, tant de bo un llamp rellamp m’hagués fulminat allà mateix. Perquè el periodisme és la millor professió del món i els nanos joves mereixen i tenen dret a ser iniciats en ella.

El món en el qual els joves comencen a endinsar-se en treballar en la comunicació d’ara és molt diferent del que hem conegut. Pitjor en algunes coses i millor en altres. Per exemple, no hem d’enyorar els sous i els contractes d’abans, que eren suficients i generalment justos. Oblidem que va ser un fet temporal i fugisser, degut a que empresaris com Antonio Asensio, editors com Josep Ilario i directors com Antonio Franco eren conscients que si pagues amb cacauets només t’hi treballaran micos. Al final resulta que sí que els que van venir després en volien, de micos. Ara tenim empresaris que en el millor dels casos malfien dels periodistes i, en el pitjor, els odien. El periodista és un treballador que no acota el cap quan es creua amb un superior; el mira de fit a fit i, si és el cas, hi discuteix el perquè fa el que ha de fer. No els agraden gens els periodistes a la gent de calers i els polls ressuscitats que (momentàniament) els serveixen.

De manera que el primer que han de fer els periodistes joves és alçar el cap i encarar-se a la gent, no als mitjamerdes que els desprecien sinó als poderosos. Allà on hi ha un periodista hi ha una mirada que interroga, interpel·la i reclama. Armat amb l’eina del periodisme, un xicot o xicota amb el cap clar observa, pregunta, es respòn i ho explica. I aquí és igual un principiant i un jove: aquesta mirada periodística és el seu patrimoni i la seva herencia professional.

Els periodistes joves han d’anar a buscar la gent, escoltar-los i aprendre de les vides de la gent. Saber què li passa a la gent per a poder explicar-ho. Com ho sabien en Huertas, en Fabre, en Pradas, en Campo i en Candel. I han de formar-se més que el que ho vam fer nosaltres, en ciències socials, en ciències humanes, en cultura i art. Una segona llicenciatura no fa mal a ningú i millor si és un doctorat (jo em vaig matricular de doctorat gairebé als 60 anys). I haurien d’associar-se, col·legiar-se, inscriure’s a un sindicat, i si no troben feina, formar equips de treball cooperatius que puguin donar origen a un nou mitjà o iniciativa informativa; la feina no te la venen a portar a casa.

És aquesta mirada periodística horitzontal i igualitària el que cal desenvolupar com una assignatura no escrita. És la curiositat pel que fa la gent el que cal identificar com a motivació principal. És aquestes ganes de saber per a poder explicar. Tota la resta arriba el seu ritme i cau pel seu propi pes. Perquè tenim la millor professió del món.

Estem perdent el fotoperiodisme de qualitat

Gabriel Jaraba

Els lectors dels diaris s’alarmen quan adverteixen que una imatge ha estat modificada amb algun retocador o fins i tot intel·ligència artificial. Els defensors del lector d’algunes capçaleres ja han hagut de fer advertiments a les redaccions. Però mentrestant se’ns ha colat un pitjor enemic per a la fotografia periodística: la pràctica desaparició del fotoperiodisme d’impacte i qualitat de les pàgines dels diaris i dels llocs web.

El lector atent que segueixi ara els mitjans informatius veurà moltes 

Pepe Encinas, en una exposició de la seva
 obra a Palo Alto. (Foto: Carlos Mestrallet)

il·lustracions, però molt poques fotografies periodístiques. És a dir, que captin un instant de l’actualitat de manera que expliquin d’una ullada el que està passant i si és possible vagin una mica més enllà, situant el fet en el seu context i afegint elements humans que aportin sentit a allò que s’ha mostrat. Moltes imatges esmusses, de circumstàncies, de les que molt poques aporten els valors esmentats i que sovint estan produïdes en circumstàncies molt desfavorables, condicionaments imposats des de l’exterior del mitjà i els interessos dels lectors.

El que publiquen ara els mitjans no és fotoperiodisme sinó il·lustració editorial, i hi ha una diferència entre l’una i l’altra. Paradoxalment, mai la tecnologia havia possibilitat tant la tècnica fotogràfica i heus aquí que veiem el periodisme fotogràfic encongir-se d’una manera difícil d’imaginar fa pocs anys. L’scroll continu i l’estructura rudimentària en el disseny informatiu dels llocs web no representa precisament un mitjà favorable a la presència d’un fotoperiodisme impactant.

Foto de Pepe Encinas de l'incendi dels magatzems
El Águila, el juny del 1981. 

Exagerem si diem que no hi ha fotoperiodisme? Sempre és arriscat fer afirmacions taxatives d’aquesta mena, de manera que argumentarem les raons. D’una banda, les polítiques informatives i editorials dels mitjans actuals no afavoreixen el fotoperiodisme, ja que confonen aquest amb la presa d’imatges sensacionals i les rutines informatives tampoc no ho fan: cal treballar ràpidament i barat. De l’altra, no se sent la necessitat d’un compromís, per part dels mitjans, amb la capacitat de la imatge per donar compte de la realitat d’una manera que vagi directa a la ment del públic i no es limiti a il·lustrar la notícia sinó a erigir-se autònomament en notícia per ella mateixa.

Hi ha fotoperiodisme a les grans agències internacionals o en mostres com Visa pour l’image, però no als mitjans que serveixen diàriament als nostres lectors. No cal donar la culpa en aquest cas als avatars tecnològics, a l’apropiació de la xarxa per les grans companyies o a la dificultat de percebre noves tendències: una foto periodística continua sent un testimoni de primera magnitud que parla per si mateix, interessa els lectors i aporta qualitat al mitjà que la publica.

El fotoperiodisme de qualitat ha estat un èxit dels professionals i les empreses que van tenir la voluntat de millorar els mitjans per explicar el país. Als anys 50 i 60 quatre fotògrafs a tot Barcelona cobrien la informació diària i la subministraven als diaris de manera general i uniforme. Formaven un 'pool avant la lettre' amb una sindicació peculiar que posava a l’abast dels mitjans una fotografia d’actualitat que cadascun no hagués pogut pagar per sí mateix. Asseguraven al règim una domesticació professional que no superés els límits i mantenia una barrera professional que impedia l’accés als diaris a altres fotògrafs al marge d’aquests interessos. Gent com Xavier Miserachs, Oriol Maspons o Colita no podien accedir a la premsa diària i van construir un fotoperiodisme del futur i van trigar anys a fer-ho.

Contra aquesta situació, la nova premsa democràtica va crear les seccions de fotografia –inexistents fins a la fundació d’'El Periódico'– que van aportar un periodisme informatiu de qualitat. Devem a la creativitat i coratge de Carlos Pérez de Rozas i Antonio Franco, amb Pepe Encinas i Carlos Bosch Foggia, aquesta mentalitat renovadora, ells van ser els autors de la ruptura amb la precarietat prèvia, sense sospitar que els succeiria la marxa enrere actual. Ara ja no hi ha gent com Pepe Baeza o Pedro Madueño al capdavant de l’edició fotoperiodística a la premsa barcelonina.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, els lectors dels diaris barcelonins van comprovar com el periodisme recollia com ningú la força d’un sentiment popular. Però l’aportació dels nous fotògrafs va anar més enllà, ja que van educar visualment la ciutadania de manera que no s’havia fet abans. La diferència entre la il·lustració i la fotografia és que aquesta ensenya a mirar, perquè comporta una actitud crítica i una intenció artística; la primera no, perquè és de naturalesa instrumental i no interpel·la ni allò que es mostra ni qui es mostra.

Això va poder ser perquè els fotoperiodistes catalans havien fet la feina d’educar visualment el públic assumint la feina de fer una crònica quotidiana, directa i contundent dels canvis que s’estaven produïnt al país. L’amable lector recordarà la foto que va ser el tret de sortida d’aquest canvi d’era: la imatge dels manifestants demanant l’amnistia el febrer de 1976 asseguts a terra mentre eren colpejats per la Policia Armada, feta per Manuel Armengol, en la que destacava 

Foto de Manuel Armengol de la repressió
d'una manifestació proamnistia el febrer del 1976.

Ferran Garcia Faria, ja gran, amb barba blanca i jersei gruixut. També la protesta feminista a la Rambla amb el cartell “Jo també soc adúltera”, de Colita, o les imatges dels militants de Fuerza Nueva demanant el retorn del franquisme, de Carlos Bosch Foggia.

Avui dia les condicions actuals de treball a la premsa i la tendència de les seves línies informatives no afavoreixen el fotoperiodisme. No exagerem: vegeu com la infografia ha desaparegut completament de les pàgines dels mitjans; per la laboriositat de la confecció, per la necessitat d’especialistes ben pagats, per la creença que la prescindibilitat no afecta la comercialitat del producte. El mateix que va passar amb la infografia passa amb el fotoperiodisme.

Article publicat originalment a Catalunya Plural.