Mar de Fontcuberta, una voluntat d’acer, un cor d’or pur

Gabriel Jaraba

Està traspassant cap a millor vida, a poc a poc, tota una generació de periodistes, la dels qui, als anys 70, els més joves de les redaccions d’aleshores, van prendre l’opció de combatre el règim franquista i alhora servir els seus conciutadans treballant per a que puguéssin gaudir del seu dret a una premsa de qualitat. Fa pocs dies, Antonio Franco; ara mateix, Mar de Fontcuberta, tots dos membres del Grup Democràtic de Periodistes, una organització il·legal (fundada el 1966) que considerava que la democratització de les redaccions, els mitjans i la societat eren les tres potes d’un sol tamboret (una idea que en ple franquisme semblava altament revolucionària… i ara també).

Entrar en el Grup Democràtic de Periodistes era difícil, més que en

algun petit partit d’extrema esquerra de l’època. En ell hi podies trobar des de comunistes ortodoxos i esquerranistes heterodoxos fins democristians i membres de l’ala progressista de l’Opus Dei. De fet era el nucli central de la professió periodística a Barcelona, i va arribar a ser l’embrió fundacional de l’actual Col·legi de Periodistes. Mar de Fontcuberta va destacar ben aviat d’entre els seus membres, no només perquè era dona i jove sinò perquè contradeia la moderació que orientava la línia del grup. Els qui aleshores creien prioritària aquesta orientació –en la línia d’altres grups civicopolitics com el Sindicat Democràtic d’Estudiants o la mateixa Assemblea de Catalunya —la podien considerar una persona ultraesquerranista i radical, perquè formava part d’un partit que ho era; avui, després de tot el que hem vist i suportat, podem dir de les posicions de la nostra enyorada companya, que massa poc.

La Mar malfiava dels empresaris i les èlits barcelonines perquè els coneixia bé, per raons d’origen social. Quan els qui procediem de famílies treballadores i en alguns casos força modestes ens sorpreniem de la falta de visió adobada amb una gasiveria incontenible que mostraven els nostres patrons del sector de la premsa mentre que ella es lliurava a promoure una cooperació (acció) directa entre treballadors de la informació i moviment democràtic de barris. Eren lectors conscients i actius el que els nostres periòdics necessitaven i no el vist-i-plau d’un o altre mandarinatge cultural o institucional. Però Mar Fontcuberta va protagonitzar una aventura periodística singular: el setmanari 'Mundo', de gran qualitat, dedicat a la política internacional, que parlava per ella i donava fe de la seva extraordinària solvència, com la d’altres professionals que la van acompanyar: Amparo Tuñón, Manuel Fernández Areal, Lluís Molla, Eduardo Álvarez Puga, Josep Lluís Gómez Mompart o Ramon Serrano.

La mesura del que era capaç la va donar quan va accedir a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (que és com es deia aleshores). Alguns periodistes de fornades anteriors despreciaven la nova fòrmula de formació universitària de periodistes amb la qual la UAB era innovadora, però Mar de Fontcuberta s’hi va implicar: no només hi va fer de professora sinò que va cursar el doctorat. Publicà uns textos teoricopràctics que avui són clàssics de l’estudi de l’escriptura periodística i va promoure a la facultat una actitud d’exigència i excel·lència. Va sorgir aleshores una Mar de Fontcuberta acadèmica que anava molt més enllà del periodisme de base i de l’activisme popular: una insospitada capacitat de fomentar equilibris i contrapesos la va fer degana de la facultat i dinamitzar un entorn massa sovint “tempestuós i turmentat” com fa poc l’ha descrit Manuel López. La doctora De Fontcuberta va saber projectar cap al futur una facultat de comunicació amb voluntat acadèmica que podia ser més que una escola.

La recerca de futurs possibles va dur la Mar de Fontcuberta a buscar nous horitzons a Xile, on va esdevenir professora titular de la Pontificia Universitat Catòlica, i a la gestió de màsters en comunicació i educació, allà i a Barcelona. El prestigi que es va guanyar a Bellaterra es va estendre a tot l’àmbit comunicacional hispanoparlant i la va convertir en un nom acadèmic de referència.

Vaig tornar a veure la Mar fa poc, en un dels viatges que de tant en tant ella feia a Barcelona. Vam compartir aules i passejar per passadissos, entre abraçades i somriures. La trobada em va fer feliç i em va retornar la imatge d’algú que era molt millor que el que jo havia imaginat. Com deia el gran Giorgio Gaber, alguns érem comunistes. Però d’altres, a més, eren bones persones.