Desitjant bon viatge a l’Enric Canals

Josep Maria Ràfols

Era un noi de poble, crescut en els carrers de Tiana, en una família senzilla, amb la mare treballant en una fàbrica tèxtil i un pare, paleta, militant d’Estat Català, que el final de la guerra portà a l’exili.

Enric Canals, en una imatge d'arxiu.

Tancat al camp de concentració d’Argelers i després en una Companyia de Treballadors Espanyols que participava en la construcció de la Línia Maginot, aquella protecció que pretenia parar l’allau alemany que tothom preveia que ocuparia França. Ell li va transmetre el tarannà catalanista.

Això va fer que, anys més tard, l’Enric organitzés un viatge familiar per anar a conèixer aquells indrets on el pare les havia passat magres. Aquesta visita va animar-lo, més tard, a elaborar un documental que es titularia ‘Els oblidats de la Línia Maginot’, emès a TV3.

Era un paio divertit. Molt divertit. Sovint, sense que vingués a tomb, es posava a cantar una corranda o a recitar "la cançó del lliri d'aigua, si la voleu escoltar, és la cançó d'una noia que el riu se la va emportar". Cants d'un passat de cors de Clavé.

L’Enric jovenet era del PSUC. Ell i un parell de companys del mateix grup van decidir que no era possible que, a finals dels seixanta o inicis dels setanta, a la façana de l’ajuntament de la vila hi lluís, encara, una placa que deia: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos”. El discurs de Franco declarant la victòria. Per això, un dia a la nit, amb una escala, els nois, a cops de martell, van esmicolar la llosa commemorativa.

Això li va costar una denúncia. No perquè algú els hagués vist netejant la façana municipal, sinó perquè eren els sospitosos habituals; les úniques persones del poble valentes i agosarades que podien haver fet una cosa així.

Ell havia decidit estudiar Medicina. Però per accedir a la universitat, des d’una família amb pocs mitjans, va haver de demanar un certificat de pobresa per sufragar l’ingrés. Totes aquestes coses les recorda perfectament el seu germà Josep, set anys més gran que ell, que ha tingut l’amabilitat de recordar-me-les.

Més tard, fugint de la dissolució d’una manifestació davant la Universitat de Barcelona, va anar a amagar-se al llindar de la llibreria Alibri, al carrer Balmes, on el va agafar la policia que el seguia guiada per l’alçada que el feia sobresortir entre el grup de peluts contestataris.

Va anar a parar a la comissaria de Via Laietana i des d’allà, a la presó Model, on va passar alguns dies. Al seu despatx conservava, exposades, les fotografies frontal, de perfil i de gairell que li van fer.

Republicà convençut, va deixar el PSUC quan Santiago Carrillo acceptà la monarquia espanyola i la bandera ‘rojigualda’.

Ben aviat va deixar d’estudiar per metge i es va passar amb entusiasme al periodisme. Més tard, ja a TV3, se sentí atret per la figura de Jordi Pujol, a qui dedicaria un llibre i un documental televisiu centrats en el procés que el futur president va patir el 1960.

Una altra figura que li interessà molt fou el president Tarradellas, a qui havia visitat a Saint Martin le Beau quan era a l’exili. D’aquí també en sortiria un documental, ‘Tarradellas, l’home que ho guardava tot’, i un llibre que va escriure a mitges amb l’autor d’aquest article.

Els dies que hem passat, incrèduls davant la desaparició de l’Enric (mort el 18 d’octubre del 2025, a 73 anys), en algunes converses sortia la pregunta per l’origen del seu amor als cavalls. Jo he arribat a la conclusió que la devoció per aquests animals neix de l’adoració que tenia per les pel·lícules del que llavors en dèiem de combois i ara són westerns. El Jaume Santacana m’ho va confirmar explicant que, en un viatge de treball a El Paso (EUA), no va parar fins a aconseguir que el portessin a veure la casa del jutge Roy Bean, ‘el juez de la horca’, que van immortalitzar primer Gary Cooper i més tard Paul Newman.

La seva feina més rellevant va ser, sens dubte, la que va fer a l’inici de TV3. Com va afirmar el periodista Tatxo Benet, en la cerimònia de comiat, Enric Canals “ha estat la persona més important i decisiva en la història de TV3”. I afegia que “ha ensenyat que la televisió no és només entreteniment: és servei públic, memòria col·lectiva i construcció d’identitat”. Agafant el timó d’una nau que Alfons Quintà portava a la deriva, amb ma ferma i bonhomia va fer la TV3 que tots hem admirat aquests anys. “Allò va ser una revolució en el món audiovisual i periodístic de tota Espanya”, afirmà el Tatxo.

El seu innat sentit de l’humor li permetia, per exemple, explicar qualsevol història en to irònic que pogués semblar tan increïble que ningú acabés d’entendre si havia explicat un fet real o havia estat prenent el pèl a l’auditori. Amb un somriure mig sorneguer, en silenci, deixava que la gent que l’acompanyava fes càbales o discutís si allò que havia dit era veritat o era mentida.

Sovint feia servir expressions que havia tret de pel·lícules, de poemes
o de llegendes. Una d’aquestes era “Actitud mental positiva". Tal com sona, sense cap verb a la frase. Simplement, volia dir que estiguéssim disposats a passar-ho bé.

A vegades, després de contar un acudit, mentre la gent reia, ell n’explicava el significat. “Ho has entès? El ‘fulano’ de tal diu això perquè vol dir allò altre. Ho entens?”.

També era afeccionat a emprar onomatopeies, com ara ‘pinyau’, que representava una cosa que sortia disparada o un cop. I expressions i moviments dels còmics del Coyote que, dret, encreuava una cama sobre l’altra per sortir disparat. També es valia de “Rayo Silver”, que deia el Llanero Solitario per posar en cavall al galop.

Amb ell se’n va un bon periodista, també un ull crític sobre el periodisme, una persona enginyosa, molt divertida, i un gran amic. "Tingues un bon viatge, Enric".