De ‘joves promeses’ a ‘velles glòries’ passant per les 'estrelles’ d’avui

Francesc Ràfols

Just abans de les festes de Nadal, la setmana va ser pròdiga en actes vinculats a la informació, amb més relació entre ells del que semblaria a primera vista. Dilluns 19 de desembre, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el departament de Periodisme va organitzar una jornada que consistia que exalumnes del centre explicaven a estudiants de primer i tercer curs les seves experiències professionals i les dificultats que havien trobat i com les havien superat. L’endemà, el dimarts 20, a l’espai Calàbria 66, a Barcelona, es retia un homenatge al periodista recentment traspassat Pep Cabayol qui, a través de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM) havia desenvolupat projectes alertant sobre les principals amenaces a la humanitat, donant veu a persones i col·lectius que normalment no tenen lloc als mitjans de comunicació. Finalment, el dimecres 21, el

Júlia Albacar, Andreu Prunera i Pep Barreda recullen

el premi Barnils (Raquel Pérez – Grup Barnils)

Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), en un acte ja tradicional cada any, celebrava al Born la seva gala anual per entregar els premis Ramon Barnils de periodisme. A tots ells vaig assistir-hi en nom i representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), com a president.

Algú pot pensar que han de veure aquests tres actes entre sí. Que en tots ells es parlava de periodisme i de les condicions necessàries per poder donar bona informació. A l’acte de la UAB vaig escoltar amb atenció com tres joves professionals, l’Enric Botella, el Sergi Unanue i la Mireia Camacho, detallaven els projectes personals en els quals estan immersos i com un bon aprofitament de les xarxes socials i de les noves tecnologies pot servir per fer periodisme més enllà dels mitjans tradicionals. En la darrera de les meses, Lluís Muñoz, Helena Villar, Lucía Pérez i Àlex Bustos parlaven de la seva experiència com a corresponsals a l’estranger o haver-se’n d’anar a treballar a fora. No els faré un resum de les intervencions d’uns i altres perquè ni és el lloc ni es tracta de fer un text massa llarg. El que més interessava als i les alumnes saber era com i per què d’algunes decisions i consells sobre com començar. Algú va preguntar si s’havia d’acceptar fer col·laboracions gratuïtes, cosa que els ponents van respondre que no, que només per a un mateix, però no per a altri. En la meva intervenció final vaig demanar que si es trobaven que algú els proposava treballar sense pagar el que havien de fer és denunciar-ho al sindicat. I que el sindicat també té espai per a aquells periodistes que treballen a partir de projectes personals –de fet, entre la nostra afiliació hi ha persones que treballen així– perquè a l’SPC defensem tothom que es dediqui al periodisme atenent qualsevol necessitat a problema que pugui tenir.

Periodista i activista

En Pep Cabayol va morir el 8 d’agost passat a l’edat de 70 anys, ple d’activitat i embolicat en projectes de tota mena. A Ràdio 4 i també a través de l’oenegè que presidia, Solidaritat i Comunicació (SICOM), va tractar aquelles qüestions que més estan fent patir a àmplies capes de la societat, amb més intensitat des de fa uns anys: el dret a l’habitatge, les retallades en sanitat, l’escalfament climàtic, les migracions… i que tal com s’estan gestionant des dels poders, mostrar com estan afectant greument la salut de les persones i els seus drets essencials, especialment les de les classes menys afavorides. SICOM, amb la col·laboració de tota mena de plataformes, marees i col·lectius que treballen en aquests àmbits van preparar aquest homenatge on van glossar la figura del Pep i el seu activisme en favor d’aquestes causes.

Probablement, algú pensarà que si era activista no podia ser bon periodista. Probablement, alguns dels que pensin això siguin al seu torn ferms activistes de causes molt innobles que no han sortit de l’armari, però que se’ls veu el llautó. L’activisme periodístic del Pep ha consistit en donar veu a molta gent que no en tenia, que expliqués els seus problemes personals i com això era resultat de dinàmiques socials que calia transformar. L’estima que li van mostrar el centenar de persones que hi van assistir –segons la crònica de Catalunya Plural, un mitjà en el qual publicava darrerament els seus articles, especialment sobre canvi climàtic– és fidel reflex d’aquesta situació. El periodisme és un ofici de compromís amb la societat en el qual els i les professionals que s’hi dediquen tenen el deure de garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat, elaborada amb rigor, contrastada. I això en Cabayol ho feia.

En Pep no creia en allò de donar les dues versions en qüestions com l’escalfament climàtic on la realitat científica de la situació ha de permetre silenciar els negacionistes. Afirmava que no es podia dir que uns deien que plovia i uns altres que no, que el que ha de fer un bon periodista és treure el cap per la finestra i dir si plou o no. I el Pep sempre va treure el cap per la finestra. Amb el sindicat vam col·laborar diverses vegades, la darrera amb motiu d’una jornada que vam organitzar sobre la qualitat de la informació que es dona sobre una qüestió tan important com l’alimentació i els interessos que hi ha al darrere.

Les petites històries que fan gran el periodisme

En la vuitena edició dels premis de periodisme del Grup Barnils, l’entitat va concedir dos guardons, un en la categoria d’àmbit local i comarcal i l’altre en la categoria de mitjans d’àmbit nacional. El primer va ser per als periodistes Júlia Albacar, Andreu Prunera i David Barreda pel documental La llibreta del doctor Gras, El segon per a la periodista Núria Orriols per haver destapat el cas de llicències per edat al Parlament, publicat al gener de l’any passat al diari 'Ara'. Tots dos són treballs periodísticament rellevants, però m’interessa referir-me al de l’àmbit local, probablement perquè una part de la meva carrera professional ha sigut en mitjans d’aquesta naturalesa. Els tres autors van destacar en les seves intervencions les condicions amb les quals sovint treballen els periodistes als territoris allunyats de les grans ciutats.

Dificultats laborals, com que sigui tan difícil fer contractes de treball a persones que informen des de llocs o que informen en llocs lluny de Barcelona. O que no se’ls pagui un salari equivalent al que cobren companys i companyes en altres llocs. La qüestió de les jornades excessives ja sembla una qüestió més universal, o almenys de la part de l’univers més pròxima. Una prova que les grans històries no són un reducte de grans mitjans radicats a grans ciutats, sinó que arreu n’hi ha que són de gran importància per a un considerable nombre de persones. Ara que d’aquí a pocs mesos hi ha eleccions municipals seria un bon moment perquè els qui aspiren a governar viles i ciutats s’adonin de la importància que arreu hi ha que la ciutadania rebi una bona informació.

Albacar, Prunera, Barreda també han tingut dificultats per accedir a la informació. Cert que el documental que els ha merescut el premi rebut és ambiciós, i obtenir dades i testimonis no era fàcil, però qui hauria de col·laborar –que no ajudar, que també– no ho fa de manera adequada. D’aquests problemes també en parla Núria Orriols, que al Parlament no li van posar precisament les catifes vermelles perquè investigués l’afer ni la Cambra va ser tot el transparent que la llei l’obliga a l’hora de facilitar informació que l’implica, com les xifres dels funcionaris pròxims a la jubilació que cobraven el sou sense fotre res.

Valgui tot plegat per veure que el periodisme és viu perquè cada dia hi ha companys i companyes que s’esforcen, treballen i malden perquè així sigui. Malgrat algunes veus apocalíptiques –que certament tenen raó en la majoria dels seus advertiments i crítiques– hi ha moltes persones que treballen(m) perquè el pugui fer el periodisme més digne possible. Però això ningú ho aconseguirà sol. M’he fet ressò de tres fets, tres en les quals l’SPC va participar a tot, com ha de ser, però el 2023 hauria de ser un any d’unitat d’acció de tot el periodisme organitzat per intentar garantir millor a la ciutadania el seu dret humà essencial que és el dret a la informació.