La doble desaparició de l'"execrable" Samaranch

Tomeu Ferrer

Hi ha qui diu que les casualitats no existeixen: “Julián va escriure una vegada que les casualitats són les cicatrius del destí. No hi ha casualitats, Daniel. Som titelles de la nostra inconsciència.“, afirma Carlos Ruíz Zafón a 'L’ombra del vent'. Els periodistes generalment no creiem en les casualitats, i m’atreviria a dir que si una casualitat es repeteix, encara ens fa més incrèduls.

Una de les coses que les noves tecnologies ens ha dut és la

Samaranch jura el càrrec de delegat nacional
d'Esports davant de Franco i Carrero el 1966.

multiplicitat de fonts d’informació. Poder recuperar programes de ràdio emesos és destacable, se’n diu pòdcast. Això permet, per exemple, escoltar històries interessants mentre condueixes. Però, anem al gra.

El programa 'Via Lliure', de RAC1 té des de fa molt temps una col·laboració sota el títol 'Il·lustres execrables', en la qual es passa revista a les biografies de personatges històrics que en el seu temps van ser indiscutibles. L’originalitat del tractament rau en el fet que en les peces es destaca la cara b de la història oficial. Malcolm Otero i Santi Giménez desmunten mites i esbudellen personatges il·lustres. Mostren el llautó d’algunes vides i es trenca amb convencions que en molts casos han estat inqüestionables. Churchill, Constantí de Grècia, Pelé, Benet XVI i Raquel Welch han passat per aquest escorxador de celebritats. Si parlem de Catalunya, l’alcalde franquista de Barcelona José María de Porcioles i Francesc Cambó han desfilat per la piconadora desmitificadora.

Per aquest motiu no em vaig resistir a escoltar un programa dedicat a Juan Antonio Samaranch, presentat com el català que havia assolit els més alts cims de notorietat internacional. Els dos periodistes van disseccionar la història d’aquest dirigent esportiu, fill de bona família, franquista de primera hora i hàbil com una anguila per mantenir-se sempre a sobre de la truita tants cops com aquesta giri a la paella.

En l’inici dels programes sempre hi ha un intercanvi de gracietes entre els periodistes i Xavi Bundó, conductor del 'Via Lliure' de la ràdio del grup de comunicació que té com a vaixell insígnia 'La Vanguardia'. Otero i Giménez afirmaven que s’havien atrevit amb el personatge tot i saber que no seria plaent al conde (de Godó). En acabar davant la magnitud del cas, els autors van anunciar una segona part del pòdcast dedicat al que va ser conegut com a membre de la 'brigada del amanecer'.

Així doncs, un parell de setmanes després vaig intentar recuperar d’Spotify el capítol corresponent a la segona part de la història de l’execrable Samaranch. I quina va ser la meva sorpresa en comprovar que Joan Antoni Samaranch no sortia per cap banda. Per contra, apareixia la història d’un altre execrable: el boxador argentí Carlos Monzón, campió mundial durant molts anys dels pesos pesants. Un personatge que afirmava haver pegat a totes les seves dones, tret d’una (segurament sa mare). En el capítol que parlava teòricament sobre Samaranch, s’afirmava també que el púgil “pegaba como un mulo”, segons la premsa argentina.

Evidentment, vaig pensar que el procés d’empaquetar el pòdcast s’havia produït un error. Vaig comprovar si el primer capítol de la sèrie de Samaranch era el que havia sentit unes setmanes abans. I, sorpresa!, ara tractava del boxador argentí quinta essència de les agressions masclistes, condemnat a 11 anys de presó per l’homicidi de la seva dona. Picat per la situació vaig anar a la font, RAC1, i vaig comprovar que els dos capítols seguien anunciats, però el seu contingut versava sobre Monzón. Igual passa en altres contenidors de pòdcasts als que deu estar vinculada l’emissora del grup Godó. En tots els casos el titular esmenta Samaranch, però el contingut versa sobre l’homicida Monzón. Casualitat? Censura? Un error? Jutgeu vosaltres.