TV-3, 40 anys és una vida

Joan Barrera

És difícil resumir una vida de 40 anys. És molt de temps i en aquest llarg període les circumstàncies i el món audiovisual han canviat per què sigui complicat analitzar de manera desapassionada la trajectòria, els pros i contres, d’un mitjà de comunicació que forma part de la nostra quotidianitat. No es tracta, per tant, de fer un recull de vivències, de certificar que jo ja hi era en una mostra de vanitat impròpia per l’edat, sinó de procurar posar-se davant del mirall, mirar-se les arrugues i intuir si aquell projecte empresarial que va néixer amb la complicitat activa de la societat, que es va fer un espai fins a consolidar-se, respon ara als requeriments que van servir per impulsar-lo.

Primera imatge corporativa de TV-3 (1983-1992).

Vist en perspectiva, TV-3 és una història d’èxit. Aguantar 40 anys i ser líder d’audiència no ho fa qualsevol. Avui, a aquest jove-vell ningú no li discuteix que s’ha guanyat una referència en la història de Catalunya. Hi juga i segueix tenint un paper i no menor.

I en aquesta anàlisi, la televisió de Catalunya, així amb la C en majúscula, és un projecte de país, amb unes finalitats que van més enllà del compte de resultats que té sobre la taula qualsevol directiu d’empresa. Neix amb uns objectius clars: servir a la societat com a mitjà públic, informar-la amb equanimitat i amb una voluntat generalista que traspassi els límits conceptuals i lingüístics, enfortir la llengua catalana i esperonar la indústria audiovisual autòctona creant un teixit empresarial fort i solvent que generi continguts amb rigor i qualitat en un entorn que, com han demostrat els anys, cada dia és més competitiu.

Per aquests principis es diu que TV-3 s’emmiralla amb la BBC i que a l'hora de farcir l’estructura de l’edifici copiés el model americà, en aquell moment molt més dinàmic, àgil i contundent que el que hi havia al 1983 a Espanya. No crec que sigui un demèrit dir que la cadena catalana es fruït de la voluntat política d’un govern i la llàstima, ara que hi ha perspectiva suficient per afirmar-ho, fou la miopia d’una oposició que no va saber interpretar cap on evolucionaven els temps en el món audiovisual, que el monopoli televisiu tard o d’hora es trencaria i que a Catalunya que en aquell moment començava a vestir unes estructures d’autogovern li convenia dotar-se d’un sistema comunicatiu propi.

Néixer d’una voluntat política no significa ser un instrument del poder i en això el model de la BBC és paradigmàtic i nodrir-se de recursos públics i assumir riscos, tal com va passar en els moments inicials, no elimina la necessitat de rendir comptes i fer-ho amb transparència.

Si al gener del 1984, amb l’inici de les emissions regulars, TV-3 arrela i es consolida de manera ràpida en el conjunt del territori és per una suma de factors: nova, diferent, atractiva, desvergonyida, agosarada, inclusiva i amb la voluntat d’abastar una societat plural i diversa idiomàticament a l’entorn d’una mateixa oferta televisiva.

Estic convençut que aquestes característiques hi eren en el moment de l’arrancada, tot i que es va fer evident des de ben aviat la influència del govern de torn en determinats continguts informatius, primer de manera continguda i esporàdica i al cap de pocs mesos ja amb un executiu amb majoria absoluta de forma descarada, com en el cas de la cobertura de la manifestació de suport a Jordi Pujol per la querella de Banca Catalana.

En 40 anys han passat moltes coses, sobretot en el món de la comunicació i socialment, per a recrear-se i treure punta d’un o d’altre detall. Desfiguraria l’anàlisi. Per això,

convé aturar-se en aquelles qüestions que transcendeixen en el temps i ni que sigui de manera parcial veure com ha envellit el projecte que volia ser i què en queda d’aquelles intencions.

Massa sovint quan es parla de TV-3 es fa referència a la seva dimensió, al cost econòmic, a les aportacions de la Generalitat i als continguts vinculats al número de seguidors. Sembla que ser la primera a Catalunya, tot i que cada vegada més a les cadenes generalistes els costa consolidar-se per la fragmentació i la pèrdua de les audiències tradicionals, és el salconduit que permet franquejar les incomoditats de qualsevol debat o crítica. No entenc les prevencions. Convindria entrar-hi sense por i preguntar-se què s’entén per televisió pública en un món plural i divers com el nostre on cada vegada més joves, el futur de les audiències, opten per escoltar el que els diu l’Ibai Llanos que informar-se a través del Telenotícies.

Torno als inicis. Si TV-3 arranca amb tanta força és perquè trenca els motlles que hi havia en aquells moments. Cert, els vents bufaven a favor. Es tractava de sortir de les imatges grises de l’única televisió que emetia a Espanya i posar-hi, metafòricament parlant, color i gràcia. Hi havia una potencial demanda i la llengua catalana que en aquells moments buscava la normalització ho necessitava. La qüestió (40 anys és una vida) és si els gens originals, els que forgen la personalitat, segueixen actuant com a dinamitzadors o a força d’incorporar capes de vernís per dissimular el pas dels temps han quedat encarcarats i són paraules buides de contingut.

TV-3 pateix la síndrome de la peça imprescindible. Per a qui i perquè? Són dues qüestions que hauríem de respondre abans d’aventurar-nos en una anàlisi més detallada. A tall de provocació. Els ciutadans de Catalunya podrien passar sense TV-3, se’n ressentiria la cohesió social, el futur de la llengua catalana, hi hauria un daltabaix si les pantalles de la cadena i les connexions de les diferents plataformes quedessin en negre. I si, al contrari del què podem pensar, no hi hagués un gran terrabastall, més enllà de les reaccions espontànies i emotives dels primers moments, i descobríssim que el rei està nuu i per aquest camí ens replantegéssim què hi ha de cert quan amb èmfasi se’ns diu ‘som un servei públic’, que dit des de la modèstia paguem el conjunt dels catalans.

En aquest punt, les preguntes sorgeixen de manera espontània. TV-3 és o no un instrument del poder i la informació es confegeix amb uns criteris que alteren els principis de rigor i equanimitat? En 40 anys ha estat una peça cabdal per expandir la llengua catalana al conjunt del territori? Fa massa sovint seguidisme i calca formats que es poden trobar en cadenes privades? És innovadora i àgil alhora de respondre a les necessitats comunicatives de cada moment? Es podria fer més amb menys personal? Actua com a dinamitzador del sector audiovisual català o l’asfixia amb un excés de dependència? Fa allò que es van proposar, amb convenciment o amb un punt d’ingenuïtat, els primers treballadors que cada dia obrien la persiana al carrer Numància? Pateix l’opa descarada d’aquells que consideren que el gran mitjà públic de Catalunya és la seva joguina i la corretja de transmissió d’interessos personals i polítics?

En fi , 40 anys donen per molt, sobretot quan un es posa davant del mirall i contempla, això sí sense massa neguit, com ha aguantat el pas dels temps. Per sort, la BBC, que acaba de celebrar el centenari, segueix estant aquí amb dificultats però fidel al seu estil.