El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 ago 2025

Periodistes catalans que defensen Netanyahu

Joan Martí
Malgrat les dues grans concentracions celebrades a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, els dies 13 i 27 d’agost, on la professió periodística catalana va mostrar el seu rebuig al genocidi palestí i als assassinats de més de dos-cents col·legues a la franja de Gaza, hi ha professionals de la comunicació catalans que justifiquen l’acció del Govern d’Israel com a resposta a l’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 en què va assassinar unes 1.200 persones i unes 250 van ser segrestades. Israel ha assassinat des d’aleshores més 60.000 persones amb bombardejos i ha causat la mort per gana de centenars d’infants i adults. Alguns periodistes que havien defensat Israel han deixat de fer-ho, sobretot després que es difonguessin les imatges de nens palestins afamats o desnodrits, i o bé s’han apartat d’aquest debat o, com en el cas de Jordi Barbeta, han reconegut que ja no podien mantenir el seu suport a la gestió del Govern de Benjamin Netanyahu.

Pilar Rahola és la referència obligada del sector periodístic 
Anna Grau.
favorable a Israel. Ha estat sempre defensora d’aquest país i el seu govern i diverses entitats israelianes l’han premiat amb guardons i prebendes. Des de fa mesos, viu a l’Argentina convidada per la comunitat jueva d’aquell país. Des d’allí, Rahola intervé menys del que es podria esperar en el debat sobre el genocidi israelià, però no falla a l’hora d’enviar missatges i opinions justificant-lo a la xarxa social X. A la primera de les manifestacions de la professió periodística catalana contra el genocidi i l’assassinat de col·legues palestins, Rahola va reenviar el missatge de Rubén Novoa, periodista del digital XCatalunya, lligat a Aliança Catalana, que qualificava així la concentració: “La propaganda de Hamàs ja juga a casa”. Un altre periodista del partit de Sílvia Orriols, Sergi Maraña, difon a X discursos sencers de Netanyahu.

Rahola va formar part del 'think tank' finançat per Jordi Pujol per a què periodistes i intel·lectuals promocionessin el projecte sionista a Catalunya. D’aquest grup n’eren membres també David Madí, Joan B. Culla o Vicenç Villatoro. Madí defensa la política d’Israel a les tertúlies d’El matí de Catalunya Ràdio. L’octubre passat va tenir una forta enganxada amb l’economista Pau Llonch per aquesta qüestió. Culla va morir el novembre del 2023. Villatoro i l’ex-director de TV3 Vicent Sanchis van participar el maig de l’any passat en la presentació de l’edició pòstuma actualitzada del llibre de Culla “Israel, el somni i la tragèdia”.

La ‘fachosfera’, niu de sionistes


Rahola va reenviar, el passat 22 d’agost, el post del tertulià proisraelià Antoni Gelonch en el qual lamentava que “no hi ha pancartes ni flotilles” per defensar les dones afganeses sotmeses al masclism
Josep Gisbert.
e del règim dels talibans. I se suma al nombrós grups d’usuaris de la xarxa X que acusen el periodista de TV3 Joan Roura, redactor especialitzat en Pròxim Orient, d’estar venut a la causa palestina. “Aquest home està molt malalt d’odi”, va escriure el passat dia 22.

El llistat de periodistes catalans que subscriuen les tesis de Rahola inclou professionals de la fachosfera, com Paco Marhuenda, director de 'La Razón', que justifica el genocidi i la desnutrició dels nens palestins dient que “Israel ha exercit el seu dret de legítima defensa i la guerra només pot acabar amb la derrota de Hamàs” o Xavier Rius Tejedor, que publicava un article a 'La Gaceta', el 2 d’agost, titulat “A favor de Israel” o un post a X el dia 25: “El que els passa als palestins no és culpa d’Israel. És culpa de Hamàs”.

Salvador Sostres subscrivia a l’'ABC' la falsa idea que “qui mata de
Jaume Clotet, exalt càrrec de la Generalitat amb Junts.
fam els palestins és Hamàs, que no deixa entrar l’ajut humanitari per poder fer després propaganda de la fam que pateixen”. El mateix raonament havia fet la periodista i exdiputada Anna Grau l’agost de l’any passat: “L’únic ajut humanitari que fa anys que arriba a la població palestina és d’Israel. El que passa per Hamàs, se’l fonen als túnels”. L’eurodiputat de Vox, Juan Carlos Girauta, periodista i escriptor nascut a Barcelona, ha estat cobrant durant dos anys d’organitzacions sionistes. El 14 de juny va escriure a X: “La lluita d’Israel és la lluita per la llibertat. És la nostra lluita”. Al Parlament Europeu va qualificar de “fal·làcia” parlar de genocidi a Gaza.

“Qui mata de gana la població palestina és Hamàs”


Josep Gisbert, col·laborador d’El Nacional, ha deixat escrit això: “Qui mata de gana la població palestina? No Israel, que és fals que no permeti l’entrada d’ajuda humanitària, sinó Hamàs, que segresta els camions que arriben a la franja a plena llum del dia a la vista de tothom i sense que ningú hi faci ni hi digui res, amb la total complicitat, entre d’altres, de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient --la UNRWA segons la sigla en anglès--, convertida en un autèntic niu de terroristes”. I s’ha quedat tan ample. Tan ample com Joan Maria Piqué que ha dubtat que hi hagi gent que passi fam a Gaza: “Realment, hi ha fam a
Joan Maria Piqué, excap de premsa d'Artur Mas.
Gaza segons els criteris de l’ONU? O estem davant d’una nova manipulació política del llenguatge humanitari?”.

Jaume Clotet, el periodista que més cops ha participat a la tertúlia del programa Més324 de TV3, va proposar el novembre del 2023 que “si voleu anar a Israel a ajudar les granges i explotacions agrícoles que s’han quedat sense molts treballadors que són al front, ho podeu fer. Molts voluntaris ja hi han viatjat”. “Perquè ells puguin anar a matar criatures, com de podrit has d’estar per dins”, li va recriminar Alba Satorres, que es presenta com a metgessa de famílies i comunitats. “L’antisemitisme és una mala herba que no mor mai”, comentava Clotet a Àngel Colom en una conversa entre els dos a X.

Rahola, ja es veu, no està sola, tot i que, això sí, la majoria de la professió periodística s’ha posicionat contra el genocidi comès per Israel a Gaza.

12 ago 2025

Netanyahu, prou! Jo soc Anas!

 



Manifest de la concentració del 13 d'agost 
a la plaça de Sant Jaume de Barcelona


"Si aquestes paraules meves us arriben, sapigueu que Israel ha aconseguit matar-me i silenciar la meva veu. He viscut el dolor en tots els seus detalls, he provat l’angoixa i la pèrdua una vegada i una altra i, tot i això, mai no he dubtat a transmetre la veritat tal com és, sense falsificacions ni distorsions. Us encomano que tingueu cura de la meva família, us encomano la llum dels meus ulls, la meva estimada filla Sham i el meu fill Salah, a qui els dies no em permetran veure créixer com somiava”.

Aquests són fragments de la carta pòstuma que el periodista palestíde 28 anys Anas Al-Sharif d’Al-Jazeera va deixar escrites el passat 4 de maig, quan les amenaces contra la seva vida de l’exèrcit israelià es van intensificar, i només uns dies després que el seu estimat company Hosam Shbat fos assassinat en un bombardeig israelià. Aquest diumenge Anas va ser assassinat en un atac de precisió contra la tenda on treballava. Un assassinat obertament reivindicat per les autoritats israelianes, després d’una campanya de desinformació que intenta falsament vincular-lo al terrorisme. En aquest mateix atemptat, han estat assassinats cinc periodistes més: el corresponsal Mohammed Qreigah, els càmeres Abrahim Zahir, Mo’men Alouwa, Mohammed Noufal, tots ells companys a Al-Jazeera; així com Mohamed Al Khalidi qui treballava per al mitjà palestí Sahat.

Amb les seves morts, ja són almenys 238 els i les treballadors de la comunicació assassinats a Gaza per l’exèrcit d’Israel des que es va iniciar l’atac a la Franja, l’octubre de fa dos anys. L’objectiu és clar: “Silenciar el missatger”. Israel persegueix emmudir qualsevol veu que mostri la realitat d’aquest cruent genocidi o desmenteixi el seu relat oficial. Per això, des de l’inici, no ha deixat pas a la premsa estrangera independent i ha amenaçat i exterminat els col·legues palestins i palestines que s’han atrevit informar des del terreny. Des del 7 d’octubre del 2024, a Gaza han estat assassinats més periodistes que en la suma de la Primera i la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea i la guerra del Vietnam.

Tampoc és casual la data escollida d’aquests darrers assassinats. A
inicis de la setmana passada, Israel anunciava que volia prendre el control de la ciutat de Gaza. Per tant, la veu crítica d’Anas Al-Sharif i dels seus col·legues feien nosa en aquesta nova etapa que s’obre del conflicte on les tropes del govern de Benjamin Netanyahu preveuen ocupar i, probablement, acabar d’arrasar la ciutat de Gaza.

El primer ministre israelià nega unes imatges que han fet la volta al món i que han aixecat la veu de centenars de milers persones: les imatges de les nenes i els nens famèlics de Gaza, on la població palestina està morint de fam perquè Israel bloqueja des de fa mesos l’entrada d’aliments, medicines i tot el que fa possible la vida a Gaza. La realitat és que els atacs de l’exèrcit d’Israel i, també la fam, han provocat la mort de desenes de milers de palestins i palestines des que es va iniciar l’ofensiva genocida a Gaza.

També els nostres companys i companyes a Gaza han de treballar sotmesos a la fam i els bombardejos. Els hem vist trencar-se en les connexions en directe, desmaiar-se de gana, plorar els seus pares i fills assassinats per l’exèrcit israelià. Continuen informant en condicions impossibles, sense aigua, ni electricitat, amb escassa connexió a internet, sense gasolina i veient com l’armilla amb la paraula ‘PRESS’ no els protegeix, sinó al contrari, els converteix en objectiu a elles i les seves famílies. El seu compromís és una lliçó per a totes nosaltres.

“No oblideu Gaza… ”, conclou la carta pòstuma d’Anas Al-Sharif. No volem oblidar Gaza i reclamem la fi del bloqueig de l’accés a la premsa internacional a la Franja per documentar la situació sobre el terreny, una feina que ha costat la vida a tants companys i companyes assassinats només per informar.

L’Estat d’Israel pretén perpetrar el seu genocidi contra el poble palestí sense testimonis: és una guerra de propaganda contra el periodisme i contra la veritat. L’assassinat sistemàtic de periodistes a Palestina és un atac contra la llibertat de premsa que ens posa en perill a totes i ens deixa més sords i cecs a Gaza. Tampoc volem que s’oblidi Cisjordània, on els colons armats il·legalment i els soldats continuen ocupant terres, expulsant poblacions i assassinant la població palestina.

Al-Sharif i els altres companys i companyes palestins han estat brutalment assassinats per fer el que pertoca en la nostra professió, informar. No podem defallir en alçar les nostres veus per què s’aturi el genocidi. Continuarem reclamant a les nostres institucions i a la Unió Europea deixin de ser còmplices i utilitzin totes les eines que estiguin a les seves mans per aturar aquesta barbàrie.

Per tot això reclamem:

-- Garantir la seguretat i els drets laborals de totes les professionals que informin des de Gaza i Cisjordània.

-- Assegurar l’entrada sense condicions de la premsa internacional a Gaza i acabar amb les restriccions imposades per Israel que ataquen el dret a la informació.

-- Que la Unió Europea (UE)  i els governs de tot el món defensin la llibertat de premsa i que reclamin que els assassins de periodistes siguin processats pel Tribunal Penal Internacional. Els periodistes que sóm els ulls i les orelles del món, no podem ser objectiu: el periodisme no és un crim.

-- L’obertura immediata dels passos fronterers de Gaza, l'entrada massiva d'aliments, aigua, medicines, plantes potabilitzadores i materials de construcció i l’evacuació urgent de malalts i ferits que ho necessitin.

-- Als mitjans de comunicació de casa nostra i d’arreu del món que condemnin l’assassinat sistemàtic de periodistes a Palestina. És un atac contra la llibertat de premsa que ens posa en perill a totes. I que recordin el nombre de professionals de la comunicació assassinats per Israel a les capçaleres de les webs o pàgines principals dels diaris.

-- Que el Govern espanyol i la Unió Europea facin efectiu l’’embargament total d’armes a Israel.

-- Que el Govern espanyol i la Unió Europea suspenguin immediatament els seus vincles amb l'Estat d'Israel, les seves relacions militars, estratègiques, polítiques, diplomàtiques i econòmiques fins que s’aturi el genocidi els drets del poble palestí siguin respectats.







Adhesions a la concentració de protesta de Barcelona:

3cat
5W
8M Comunicadores Feministes
Agència Catalana de Notícies (ACN)
Aguaita.cat
Alternativas Económicas
Àudio.cat
Asociación de Documentalistas Audiovisuales de España (ADAE)
Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales (CIMA)
Assemblea de Treballadors de Mataró Audiovisual
Associació de Mitjans d'Informació i Comunicació (AMIC)
Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC)
Associació de Periodistes d'Informació Econòmica de Catalunya (APIEC)
Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC)
Associació de Publicacions Periòdiques en Català
Associació Món Comunicació
Bellaterra Diari
Betevé
Canal Terrassa
Canal Terres de l’Ebre
Candidatura de Treballadors de TVC
Catalunya Metropolitana
Casa de la Premsa
Catalunya Plural
Catalunya Press
CCOO
CGT
Collbató Avui
Col·lectiu Ciutadella
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Comitè d'empresa d'EFE Barcelona
Comitè d’empresa d’El Mundo Deportivo
Comitè d'empresa d'El Nacional
Comitè d'empresa d'El País
Comitè d'empresa d'El Periódico
Comitè d'empresa d'El Punt Avui
Comitè d'empresa de Badalona Comunicació
Comitè d'empresa de Catalunya Ràdio
Comitè d’empresa de l’Agència Catalana de Notícies (ACN)
Comitè d'empresa de l'Ara
Comitè d'empresa de La Vanguardia
Comitè d'empresa de TV3
Comitè d'empresa RAC1 i RAC105
Comitè La Xarxa
Comunicació Pública
Comitè d'empresa de Ràdio Barcelona
Consell d'informatius de RNE
Consell d'informatius de TVE
Consell professional d'informatius de TV3
Consell professional de Catalunya Ràdio
Consell professional de La Vanguardia
Consell professional de la Xarxa de Comunicació Local
Consell Professional de Programes de la CCMA
Contrast
Crític
CTXT
Cugat Mèdia
Delta Llobregat
Despi.digital
Diari Ara
Diari de Barcelona
Diari de Sant Andreu
Diari Més Tarragona
Directa
DonesVisuals
Ebre Digital
El 9 Nou
El Diari de l'Educació
El Diari de la Sanitat
El Diari del Treball
El Diario
El Far
El Gat Negre
El Món
El Prat Comunicació
El Salto
El Travesser
El Triangle
El Vallenc
elBaix.cat
elCugatenc
Esplugues.digital
Federació de Mitjans Locals
Femiñetas
Fet a Sant Feliu
Flama - Agència Cristiana de Notícies
Foc Nou
Foment de la Informació Crítica
Fonoll
Fundació Consell de la Informació de Catalunya
Fundació Periodisme Plural
Fundación Espacio Público
Gol Esports
Grup de Periodistes Ramon Barnils
Iconna
Indie Lovers
Infograma
Intermèdia Comunicació
Intersindical
Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)
Jornal.cat
L’Espill
L'Estaca
L’independent de Badalona
L'Opció.cat
La Marea
La Rella
La Portada del Vallès
La Segarra
La Vall de Verç
Les Notícies de Llengua i Treball
Lloret Gaceta
Malarrassa
Martorell TV
Maya Films
Més Ebre
Mitjans de Comunicació de L'Hospitalet
Mongolia
Nació
Nova Conca
Periodistes per la Pau (generació 70/90)
Pikara Magazine
Política i Prosa
Productores Audiovisuals de Catalunya (PAC)
Públic
Público
Punt Osona
Punt Vallès
Racó Català
Ràdio Desvern
Ràdio Televisió Cardedeu 
Sant Andreu TV
Sant Boi Diari
Secció sindical de CCOO de Prisa Radio
Segre
Setembre
Sindicat de la Imatge (UPIFC)
Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)
Social.cat
Som Garrigues
Som Televisió de Catalunya
Televisió de Sant Cugat
Totmedia
Tots Som Iguals
UGT de Catalunya
Viasona
Viu Molins de Rei
Xarxa Europea de Dones Periodistes (XEDP)

Huertas Claveria, record i reconeixement a un periodista

Antoni Vidal Carretero
Havíem coincidit moltes vegades, ens saludàvem i poca cosa més. Però arran de la controvertida decisió de José Luis Rodríguez Zapatero de tancar Ràdio 4, l’any 2007, Josep Maria, en qualitat de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser una persona essencial defensant la continuïtat de l'emissora i pronunciant-se també contra les retallades de la programació en català de TVE Sant Cugat.

Com a director de RNE-Ràdio 4 a Catalunya, vaig demanar el suport
d’un grapat d’institucions i personalitats de la vida catalana (és un capítol encara no escrit). Josep Maria Huertas va ser una de les més receptives i solidàries.

Durant setmanes, ens vam veure sovint i parlàvem un dia sí i un dia no per telèfon sobre les gestions que es duien a terme. El cert és que vam establir una relació força cordial i una incipient amistat.

Josep Maria va ser intervingut —segons em va explicar— de la pròstata, i els resultats no van ser bons. Tres dies abans de deixar-nos, el vaig trucar al mòbil; malgrat el seu estat de salut, el va agafar i em va respondre dient-me que es trobava molt malament. En conseqüència, no vaig avançar en la conversa,i li vaig desitjar que millorés, a més d’adreçar-li una forta abraçada.

Ja no ens tornaríem a veure.

Salvaguardem sempre la memòria de Josep Maria Huertas Claveria, un mirall d’integritat en un periodisme declinant.

11 ago 2025

Amb Franco i Huertas vivíem millor

Siscu Baiges
Ara fa cinquanta anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut per escriure la frase “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars” en un article que havia publicat un mes i mig abans al diari Tele/eXprés sobre aquests locals a Barcelona titulat “Vida eròtica subterránea”. Va ser jutjat en un consell de guerra militar que el va condemnar a dos anys de presó. El dictador Francisco Franco va morir el novembre d’aquell any. Huertas va sortir de la presó poc després. Va estar vuit mesos entre reixes.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens
Huertas Claveria, al sortir de la presó Model el 1975.
veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al 'Diari de Barcelona'. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al establishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia 'El Periódico', va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’'El Triangle' davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 'Polònia' i 'Està passant'.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per a qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.