Enric Canals, cronista audiovisual de la nostra vida

Jesús Conte

Enric Canals (Tiana, 1952 - Barcelona, 2025), traspassat aquest dissabte, era un d’aquells periodistes que cercaven objectius difícils. No s’entén, sinó, que estan ben situat a la redacció d’un diari jove, combatiu, com 'El País', s’aventurés a formar part del nucli dur del projecte de Televisió de Catalunya (TV3), nascuda sota el paraigües de la llei estatal de tercers canals que pretenia complementar l’oferta audiovisual amb cadenes de televisió que exaltessin la cultura i les tradicions de les respectives comunitats autònomes sense pretensió de competir amb Televisió Espanyola (TVE), l’única del moment.

Sota la direcció d’Alfons Quintà, personatge que, també des d’'El

Enric Canals, als inicis de TV3. (Arxiu)

País', havia estat molt crític amb Banca Catalana i Jordi Pujol però que precisament va ser promocionat pel mateix president per tirar endavant TV3, Canals va afrontar la direcció de programes. Lluny de la pretensió governamental espanyola de fer “una televisió folklòrica d’ensenyar a veure en porró”, com deia el president Jordi Pujol, aquell equip va apostar per una televisió moderna, emmirallada a Europa, que conjugava serials d’èxit com 'Dallas', partits de futbol del Barça, programes informatius amb corresponsals a l’estranger i documentals de bella factura. Mai s’agrairà prou el que TV3 va representar en aquell moment com a instrument de normalització i de penetració del català a les llars de tot Catalunya amb independència de la seva llengua d’ús habitual. Amb el futbol, la llengua entra.

Tot això es va fer amb no prou consens polític i amb tota classe d’entrebancs com la no autorització d’us de la xarxa de repetidors. En aquells anys era habitual veure passatgers del pont aeri d’Iberia procedents de Madrid lliurant a l’aeroport de Barcelona cintes de vídeo a empleats de TV3 amb imatges d’esdeveniments coberts informativament a la capital. Aquella era una televisió amb un alt grau de complicitat com demostren aquests passatgers militants de la causa. Eren temps de l’expressió “la teva”.

Aquest era l’Enric Canals amb empenta i determinació, capaç de mirar més endavant, que ja com a director de la cadena, entre 1984 i 1989, va impregnar amb el seu segell propi i estil la manera de conduir una televisió que amb els anys s’ha consolidat com a líder d’audiència a Catalunya. Va estrenar el Canal 33 i va saber fer front a revoltes com la que va protagonitzar el col·lectiu de cantants.

Canals s’havia forjat com a periodista a 'Diari de Barcelona' i a 'El País', de manera que quan va deixar TV3 i Lluís Prenafeta li va encomanar dirigir 'El Observador', aquest cop també substituint Quintà, la premsa escrita no li venia de nou. Aquesta va ser també una nova prova de resistència: intentar reflotar una capçalera amb pretensions de competir en castellà amb l’'Avui' per atraure lectors desencisats de 'La Vanguardia'. Tot i editar un diari atractiu en el disseny, ben informat i amb columnistes de relleu, l’aventura no va reeixir.

La producció audiovisual, ara com a empresari, va ser la seva ocupació la resta dels seus dies. Fins fa ben poc encara investigava el rastre de la repressió a la seva Tiana natal per algun tipus de documental. La productora Mercuri SGP, on hi vaig col·laborar intensament uns anys, va especialitzar-se en documentals històrics i de recreació de la vida quotidiana. 'Ten recordes? Crònica sentimental', 'Els dies que van canviar les nostres vides', 'ACR. Activitats contra el règim' i 'Aquell 98. Crònica del tombant de segle', en són exemples d’èxit. Alguns d’ells van tenir versió editorial en forma de llibre i radiofònica a Catalunya Ràdio i van obtenir premis com el d’Òmnium Cultural. També va realitzar programes amb un tractament menys truculent dels successos com 'Picaresca Club' i 'Cas Obert'.

Aquesta inquietud per remoure la història --claríssima en el cas d’'ACR', una immersió en els arxius del franquisme, amb repressió de penes de mort i llargues condemnes a presó, però alhora amb absurdes investigacions de ‘la secreta’ i de la Falange a casaments i festes particulars-- venia fonamentada en els ideals de llibertat i de lluita contra el franquisme viscuts per Enric en la seva etapa estudiantil, amb militància ‘psuquera’ i pas per la Via Laietana i breument per la Model. D’aquí que es submergís en els expedients judicials dels Fets de Palau de 1960 que van dur Jordi Pujol a la presó i el desterrament magníficament retratats a 'Pujol. Catalunya. El Consell de guerra a Jordi Pujol'.

L’admiració i la fidelitat al president Pujol i el servei al país van dur Enric Canals a un breu salt a la política com a director general de Difusió, un càrrec que el mantenia viu en la professió i des d’on ajudava a la projecció pública de la màxima institució d’autogovern. També va formar part del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, càrrecs des dels que va poder exercitar el seu ‘expertise’ en la matèria, la qual cosa per desgràcia no sempre es dona entre els candidats cooptats pels diversos partits parlamentaris.

Enric Canals, optimisme i tranquil·litat fins al final

Josep Maria Ràfols

Jo no ho entenc. No puc entendre la tranquil·litat amb què el meu amic Enric Canals va enfrontar la llarga malaltia. Sempre traient-li importància, sempre amb optimisme permanent. Sempre buscant dir alguna cosa que fes riure a les persones que es mostraven preocupades per allò que a ell li estava passant.

Aquesta tranquil·litat i confiança en què acabaria sortint una

Canals, a la presentació d'un dels seus llibres. (Arxiu)

alternativa pel seu problema de salut m’al·lucinava. Fins i tot quan explicava que li va dir al metge que tenia una filla a Washington i que vindria per Nadal. “Perquè, vostè creu que no hi haurà problemes perquè la vegi per Nadal, oi?”. El metge li va respondre que millor que li digués que vingués ja.

El dia abans, conscient que tot pintava malament, feia càlculs que encara tenia quatre o cinc mesos per davant i que en aquest temps podria haver-hi bones notícies.

El dolor anava augmentant. L’últim dia va assumir que ja no hi havia solució. Però ho va fer sense esverar-se. “Aquest vespre em sedaran”. I al cap d’uns segons: “Estic tranquil”. Em va demanar que donés suport a la seva família. Va acabar dient que estava cansat i no podia continuar parlant.

Com molts dels periodistes d’aquell temps, l’Enric va començar fent informació del seu poble, com a corresponsal del 'Diario de Barcelona'. En acabat va passar a la delegació de Barcelona de 'El País'. I el moment més àlgid de la seva carrera va estar en l‘arrancada de TV3 i en els anys que va ser director d’aquesta cadena, que va arribar a aconseguir l’objectiu que s’havia fixat de superar les dues cadenes de TVE, els únics canals que hi havia llavors.

Google se rinde al papel, otra vez

Manuel López

Nuevo suplemento de Google en papel, entregado con 'El País', y quizás otros medios. Me sorprende, por segunda vez, que esta riquísima plataforma digital se comunique a través del papel. Esto significa que el papel todavía tiene… papel en la vida moderna.

No deja de ser cierto que en todas las redacciones de los medios informativos todas las mesas están llenas de papel. Periódicos, dossiers, carpetas diversas… no todo lo que llega a un diario, una emisora de radio o tv o un medio digital sea en lenguaje digital.

Ni mucho menos.

Los gabinetes de prensa comerciales saben que cada día los 

Portada del suplemento publicitario de Google.

periodistas reciben, recibimos, miles de mensajes por internet. La mayor parte los desechamos porque son propaganda o porque no tienen interés a primera vista.

Sin embargo, lo que llega en papel llama más nuestra atención.

En el papel vemos todo el menú ampliado. Los papeles nos llegan jerarquizados, mucho mejor que en los mensajes digitales. Eso nos permite seleccionar, como si tuviéramos en las manos un bisturí, y liquidar aquello que no nos parece interesante.

Pero Google se ha dado cuenta de que no llega a todas las partes, por eso nos envía, quizás una vez al mes, un suplemento en papel.

El ejemplar que estoy comentando lleva por título “El gran potencial de IA en Europa”.

El título es equívoco. La inteligencia artificial tiene potencial en todo el mundo, como se dice en las páginas interiores de ese medio en papel. Sus páginas ofertan reportajes del estilo de “Europa es un buen lugar para invertir”, firmado por una directiva de la UE.

También podemos leer un cierto número de páginas en las que se explican las maravillas de la IA en materia de comunicación, medicina, educación, seguridad, potencialidad en comunicaciones… es decir, una exageración de textos alabando Google y su IA.

Un buen ejemplo de reportaje laudatorio es el que se titula “La IA ayuda a salvar vidas”. La verdad es que estoy cansado de leer mensajes periodísticos en los que se titula algo así como que el próximo año se acabará con el cáncer. Y de esto hace cuarenta años. Si lo de “ayudar a salvar vidas” fuera cierto, estaríamos salvados… pero a ver cuando se hace realidad ese deseo.

Al final se dice que “IA para el bien común”. Esto parece el colmo: “la innovación en IA ayuda tanto a los Gobiernos como a la ciudadanía”-

¡Estamos salvados!

La lástima es que todo lo que se dice en el folleto es pura propaganda: no se explica cómo la gente puede defenderse de los conglomerados digitales y sus plataformas ante el monopolio informativo de esas compañías multimillonarias.

Se nos podrá decir que las diferentes IA pueden ser utilizadas o no. Pero todo nos lleva hacia un futuro bien definido: acabaremos en ese túnel cuyo final es incierto.

Lo dicho, Google se ha rendido al papel. Es toda una contradicción.