Estem perdent el fotoperiodisme de qualitat

Gabriel Jaraba

Els lectors dels diaris s’alarmen quan adverteixen que una imatge ha estat modificada amb algun retocador o fins i tot intel·ligència artificial. Els defensors del lector d’algunes capçaleres ja han hagut de fer advertiments a les redaccions. Però mentrestant se’ns ha colat un pitjor enemic per a la fotografia periodística: la pràctica desaparició del fotoperiodisme d’impacte i qualitat de les pàgines dels diaris i dels llocs web.

El lector atent que segueixi ara els mitjans informatius veurà moltes 

Pepe Encinas, en una exposició de la seva
 obra a Palo Alto. (Foto: Carlos Mestrallet)

il·lustracions, però molt poques fotografies periodístiques. És a dir, que captin un instant de l’actualitat de manera que expliquin d’una ullada el que està passant i si és possible vagin una mica més enllà, situant el fet en el seu context i afegint elements humans que aportin sentit a allò que s’ha mostrat. Moltes imatges esmusses, de circumstàncies, de les que molt poques aporten els valors esmentats i que sovint estan produïdes en circumstàncies molt desfavorables, condicionaments imposats des de l’exterior del mitjà i els interessos dels lectors.

El que publiquen ara els mitjans no és fotoperiodisme sinó il·lustració editorial, i hi ha una diferència entre l’una i l’altra. Paradoxalment, mai la tecnologia havia possibilitat tant la tècnica fotogràfica i heus aquí que veiem el periodisme fotogràfic encongir-se d’una manera difícil d’imaginar fa pocs anys. L’scroll continu i l’estructura rudimentària en el disseny informatiu dels llocs web no representa precisament un mitjà favorable a la presència d’un fotoperiodisme impactant.

Foto de Pepe Encinas de l'incendi dels magatzems
El Águila, el juny del 1981. 

Exagerem si diem que no hi ha fotoperiodisme? Sempre és arriscat fer afirmacions taxatives d’aquesta mena, de manera que argumentarem les raons. D’una banda, les polítiques informatives i editorials dels mitjans actuals no afavoreixen el fotoperiodisme, ja que confonen aquest amb la presa d’imatges sensacionals i les rutines informatives tampoc no ho fan: cal treballar ràpidament i barat. De l’altra, no se sent la necessitat d’un compromís, per part dels mitjans, amb la capacitat de la imatge per donar compte de la realitat d’una manera que vagi directa a la ment del públic i no es limiti a il·lustrar la notícia sinó a erigir-se autònomament en notícia per ella mateixa.

Hi ha fotoperiodisme a les grans agències internacionals o en mostres com Visa pour l’image, però no als mitjans que serveixen diàriament als nostres lectors. No cal donar la culpa en aquest cas als avatars tecnològics, a l’apropiació de la xarxa per les grans companyies o a la dificultat de percebre noves tendències: una foto periodística continua sent un testimoni de primera magnitud que parla per si mateix, interessa els lectors i aporta qualitat al mitjà que la publica.

El fotoperiodisme de qualitat ha estat un èxit dels professionals i les empreses que van tenir la voluntat de millorar els mitjans per explicar el país. Als anys 50 i 60 quatre fotògrafs a tot Barcelona cobrien la informació diària i la subministraven als diaris de manera general i uniforme. Formaven un 'pool avant la lettre' amb una sindicació peculiar que posava a l’abast dels mitjans una fotografia d’actualitat que cadascun no hagués pogut pagar per sí mateix. Asseguraven al règim una domesticació professional que no superés els límits i mantenia una barrera professional que impedia l’accés als diaris a altres fotògrafs al marge d’aquests interessos. Gent com Xavier Miserachs, Oriol Maspons o Colita no podien accedir a la premsa diària i van construir un fotoperiodisme del futur i van trigar anys a fer-ho.

Contra aquesta situació, la nova premsa democràtica va crear les seccions de fotografia –inexistents fins a la fundació d’'El Periódico'– que van aportar un periodisme informatiu de qualitat. Devem a la creativitat i coratge de Carlos Pérez de Rozas i Antonio Franco, amb Pepe Encinas i Carlos Bosch Foggia, aquesta mentalitat renovadora, ells van ser els autors de la ruptura amb la precarietat prèvia, sense sospitar que els succeiria la marxa enrere actual. Ara ja no hi ha gent com Pepe Baeza o Pedro Madueño al capdavant de l’edició fotoperiodística a la premsa barcelonina.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, els lectors dels diaris barcelonins van comprovar com el periodisme recollia com ningú la força d’un sentiment popular. Però l’aportació dels nous fotògrafs va anar més enllà, ja que van educar visualment la ciutadania de manera que no s’havia fet abans. La diferència entre la il·lustració i la fotografia és que aquesta ensenya a mirar, perquè comporta una actitud crítica i una intenció artística; la primera no, perquè és de naturalesa instrumental i no interpel·la ni allò que es mostra ni qui es mostra.

Això va poder ser perquè els fotoperiodistes catalans havien fet la feina d’educar visualment el públic assumint la feina de fer una crònica quotidiana, directa i contundent dels canvis que s’estaven produïnt al país. L’amable lector recordarà la foto que va ser el tret de sortida d’aquest canvi d’era: la imatge dels manifestants demanant l’amnistia el febrer de 1976 asseguts a terra mentre eren colpejats per la Policia Armada, feta per Manuel Armengol, en la que destacava 

Foto de Manuel Armengol de la repressió
d'una manifestació proamnistia el febrer del 1976.

Ferran Garcia Faria, ja gran, amb barba blanca i jersei gruixut. També la protesta feminista a la Rambla amb el cartell “Jo també soc adúltera”, de Colita, o les imatges dels militants de Fuerza Nueva demanant el retorn del franquisme, de Carlos Bosch Foggia.

Avui dia les condicions actuals de treball a la premsa i la tendència de les seves línies informatives no afavoreixen el fotoperiodisme. No exagerem: vegeu com la infografia ha desaparegut completament de les pàgines dels mitjans; per la laboriositat de la confecció, per la necessitat d’especialistes ben pagats, per la creença que la prescindibilitat no afecta la comercialitat del producte. El mateix que va passar amb la infografia passa amb el fotoperiodisme.

Article publicat originalment a Catalunya Plural.