TV-3: uns nomenaments polítics, poc professionals, en clau de fidelitat i control, amb gent no adequada i que només recauen en homes

Un grup de treballadors afins a la secció del Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 ha convidat a PAIOS a reproduir la següent reflexió arran dels darrers nomenaments a la cúpula del mitjans audiovisuals públics de la Generalitat:

Tenim males notícies. Aquests últims nomenaments confirmen que TV-3 no s’està gestionant amb criteris professionals, sinó amb criteris polítics. I això és perillosíssim en una situació econòmica i de competitivitat salvatge en el mercat televisiu tan delicada com la que tenim.

Som els treballadors de TV-3: els que fem els programes, els que expliquem les notícies, els que ens cuidem del material, de la promo, dels anuncis, els que organitzem la feina. Nosaltres hi som sempre, i la coneixem des de dins. I sabem que no és nostra, però, com a professionals, la nostra feina és cuidar-la , posar-la al servei del poble de Catalunya i vigilar que tingui la màxima qualitat. Que no és fàcil (i segurament no sempre ens en sortim). I avui tenim males notícies. 

Els últims nomenaments en la cúpula directiva confirmen que TV-3 no s’està gestionant amb criteris professionals, de qualitat, sinó amb criteris exclusivament polítics. I, a sobre, aquests nomenaments la deixen en mans d’una cúpula amiga del poder, però amb escassa experiència en l’entorn televisiu, amb poc coneixement de la casa, i poc qualificada per assumir una responsabilitat tan gran.

Continuïtat en perill 

Els professionals de TV-3 pensem que això és molt perillós per a la continuïtat de la cadena, en un moment de competitivitat salvatge, ple de complexitat, en el sector televisiu. 

-Quan més falta ens fa una televisió pública potent i de tots, el govern decideix optar per un model feble, governamentalitzat i cada

Un moment del programa 'Divendres', de TV-3.

cop més dependent del sector privat. 

-Quan més falta fa una direcció especialitzada, professional i respectada dins i fora de la casa, el govern opta per nomenar caps basant-se en criteris de fidelitat al poder. 

-Quan més falta fa recuperar i promoure la producció audiovisual pròpia, el govern opta per concentrar tota l’atenció en els informatius i ignora els programes, que cada cop més es compren a les grans productores privades. ¿De debò que amb aquesta política de gestió pretenen convertir TV-3 en un gran instrument d’estat per a la creació del nou país, com diuen? 

La sensació, des de dins, és que més aviat tenen l’objectiu d’empetitir-la, trossejar-la, i regalar-ne tot el que no sigui informatius al sector privat. No és estrany que ara mateix el sentiment predominant entre els professionals de la casa sigui una barreja de decepció, desànim, incertesa i pessimisme. Però anem per parts. Per començar, i increïblement, en Brauli Duart continua a càrrec de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un personatge amb nul·la vinculació al mitjà televisiu, mer executor de les ordres de Presidència, responsable del daltabaix laboral i professional més gran de la història de TV-3 (l’últim ERO), repudiat explícitament per la majoria de la plantilla i enfrontat als representants dels treballadors. 

Doncs sí, amb el suport entusiasta de CDC, el silenci còmplice d’ERC (que no vol posar en perill els acords de govern) i la indiferència de la CUP (que no vol entrar en noms) Duart continuarà almenys dos anys més al front de la CCMA. Dos anys sense diàleg en temes laborals ni professionals. Dos anys en que intentarà reforçar al màxim la governalització de la tele pública i imposar la confluència de les redaccions de TV-3 i Catalunya Ràdio sense comptar amb l’opinió dels professionals. Dos anys en que deixarà acabar de podrir les restes del que va ser el més gran centre de producció audiovisual del país, públic, i regalarà Programes a les grans productores del sector. 

Sense vergonya

Però això no és tot: Ara, esgotat moralment el mandat d’Eugeni Sallent, el director que van portar de la competència –directament de Can Godó- el Govern nomena nova cúpula directiva, la cúpula que haurà de regir TV-3 en una etapa decisiva per al país i per a la pròpia televisió. I com ho fa? Doncs se’n cuiden directament els dos socis de Junts pel Sí, decidint i pactant noms segons criteris polítics. 

I ho fan de forma pública, sense vergonya, posant en un greu compromís tant la reputació dels professionals escollits (que ja els deu anar bé) com la dels propis mitjans. I, com que es basen en més en la proximitat i obediència política dels escollits que no en la seva qualitat professional, posen també en perill la gestió, el futur i la continuïtat dels mitjans públics catalans. 

Currículums discrets

Seguint aquests criteris, per exemple, han nomenat director i director adjunt (i cap de Programes) de TV-3 a dos caps del departament d’Informatius, amb experiència exclusiva en aquest àmbit. Dos professionals de currículum discret, estretament lligat a la proximitat amb el poder, nomenats per la seva demostrada obediència i el seu escàs compromís amb la independència informativa. Cap dels dos té ni experiència ni coneixements sobre temes com producció de programes o mercat televisiu. 

Alguns detalls dels nomenaments són, com a mínim, xocants: el nou cap de Programes, Sigfrid Gras, és un periodista d’experiència radiofònica que mai no ha treballat en un programa –no diguem ja en gestionar graelles de programació. El nou cap de l’Àrea d’Esports dels mitjans de la CCMA, un càrrec nou que estarà per damunt dels caps d’esports de TV-3 i CatRàdio, serà Christian Garcia, fins ara cap del Gabinet de Direcció de l’anterior director, Eugeni Sallent. El nou –i primer- director de Continguts del grup d’emissores de ràdio de la CCMA, serà un periodista televisiu, Santi Faro, especialitzat en esports i entreteniment (se suposa que haurà de reforçar el nou director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, que ve de la premsa escrita). 

També es creen la Direcció d’Anàlisi i Explotació d’Audiències, dirigida per Jordi Català, una direcció de difícil definició... i la Direcció del procés de Confluència, de nom gairebé còmic, que gestionarà Joan Trias, procedent de Catalunya Ràdio. Sens dubte de forma casual, però destacable, Joan Trias, que no ha treballat mai a la tele però haurà de coordinar aquesta complicada --i conflictiva-- confluència de redaccions TV-3-CatRàdio, és cunyat del nou director adjunt, Sigfrid Gras. Sense ser ni il·legal ni immoral, aquest detall ens sembla significatiu, perquè fa pensar que qui ha decidit aquests canvis ha actuat no tan sols amb total arbitrarietat i falta de consideracions professionals, sinó també amb una gran sensació d’impunitat. 

El fet és que cap dels nomenats té experiència contrastada o coneixements coneguts en el camp de la producció de programes, ni tampoc sobre el complex funcionament del mercat televisiu. I això, tenint en compte que TV-3 és una televisió, sembla força greu i justifica que ens preocupi, i molt, el futur de TV-3. 

Els més amics del poder

Una direcció poc brillant i especialitzada, centrada en el aconseguir i mantenir el control polític dels informatius, no sembla la més indicada per una televisió pública amb reptes tan decisius com la nostra. D’altra banda, és tanta l’evidència que en aquests nomenaments els factors i criteris professionals han quedat en segon, tercer o quart pla que els desacredita a ells i ens desacredita als treballadors, obligats a treballar sota el comandament no dels millors professionals, sinó dels més amics del poder, i sabent que el criteri per progressar professionalment en aquesta empresa no és la qualitat professional, sinó, per tant, la proximitat al poder. Una altra dada que no pot més que inquietar-nos, és la creació de nous càrrecs directius que consoliden aquests nomenaments, alguns amb funcions gens clares. En moments en que es fa difícil produir programes perquè no hi ha prou tècnics d’àudio, càmeres o redactors (en gran part a causa dels efectes de l’ERO i de la prohibició de noves contractacions) és sagnant que es creïn càrrecs com “Cap de projectes de la direcció d’estratègia corporativa”, que ningú sap exactament a quines necessitats respon. 

En una tele sense joves, perquè és impossible contractar-ne i ja només hi ha tres persones menors de 30 anys, no parem de crear càrrecs nous, carrecs directius amb sous i condicions fora de conveni. Si no fes plorar, faria riure. Un altre detall preocupant, i no pas el menys important, és la falta de dones en la nova cúpula de TV-3. Ni una entre els últims nomenaments. 

Vist que els mèrits professionals dels anomenats no són precisament destacables, cap preguntar-se si no hi havia cap dona com a mínim tan mediocre com ells entre els professionals a considerar... Un greuge específic per a les treballadores de la casa, a qui es transmet un missatge desalentador, i un nou dubte de pes sobre com ha estat el procés de decisió que ha portat a aquests nomenaments. Podriem afegir encara molts més motius per criticar aquests últims nomenaments, en el fons i en la forma: no hi ha hagut consulta als professionals experts del sector, ni interns ni externs; no hi ha hagut cap compareixença pública dels nomenats per explicar als treballadors quins són els objectius d’aquesta nova direcció... 

Error o estratègia calculada?

Les coses s’han fet malament, després d’haver-se estat fent ja molt malament en els últims anys. I TV-3, en una posició ja força complicada i en un moment tan delicat, no es pot permetre gaire més errors. A nosaltres –que sabem com funciona perquè sí, hi treballem cada dia-- ens preocupa el futur de la televisió pública, que veiem més amenaçat que mai, i exigim al Govern que ens escolti –que escolti almenys els comités professionals- i que prengui les mesures oportunes, que hi és a temps, buscant els millors sistemes i els millors professionals per regir el futur dels mitjans públics catalans. No voldríem haver de pensar que aquest nou afebliment de la direcció de TV-3, en comptes d’un error, respon a una estratègia política molt definida, basada en primar i conservar el control dels informatius mentre es regala al sector privat el negoci de la producció audiovisual.

Altres articles de PAIOS sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat, TV-3 i Catalunya Ràdio:

-- "TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc", per Josep Carles Rius

-- "L’aprimament de TV-3 no és només un bunyol, també és una venjança", per Gabriel Jaraba

-- "Plouen pedres sobre TV-3", per Gil Toll

-- "Blocs electorals a TV-3, si us plau", per Siscu Baiges

-- "TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral"

-- "La supeditació de la veritat", per Francesc Ràfols

La supeditació de la veritat

Francesc Ràfols

El nou Govern català s’ha posat a caminar i entre les seves prioritats no hi ha el dret a la informació de la ciutadania. Més aviat tot el contrari, si veiem com s’han fet els nomenaments dels càrrecs directius en els mitjans de comunicació públics catalans. Algunes formacions incorporaven en el seu programa electoral el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut, que és el que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara es tractaria que ho complissin. 

Les primeres passes, però, no són encoratjadores. No fa gaire, la consellera de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Neus

La consellera Neus Munté, durant una entrevista a TVC.

Munté, defensava en seu parlamentària que «la televisió pública de Catalunya és un reflex de com està evolucionant la societat catalana i de cap a on va». Munté destacava que «l’independentisme ha passat de ser l’opció d’un 14% de la població a un 40% entre 2006 i 2015. I una televisió pública, en tant que és pública, s’adapta i evoluciona d’acord amb aquest sentiment que també ha anat evolucionant i ha anat canviant».

La consellera no és l’única que ho pensa. El catedràtic de Teoria de la Comunicació i professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Josep Gifreu apuntava en un article publicat el mes de setembre passat al diari El Punt Avui que «TV-3 s’ha fet independentista? En la mesura que pràcticament totes les grans cadenes de televisió, públiques i privades, presents a Catalunya, han optat per la defensa compacta de l’unionisme, ¿no pertoca a un servei públic bàsic d’assumir, de presentar i representar les opcions d’almenys una meitat de la ciutadania que no se sent representada per Tele 5, Antena 3, TVE 1, La Sexta, Cuatro o 8 TV?» Tot plegat, els mitjans com a una de les principals eines de combat a les trinxeres.

A escala espanyola, les perspectives no són millors, i fins i tot, ara per ara, tot el contrari. Encara no hi ha Govern, però la construcció d’una societat democràtica en la qual no sigui permès manipular la informació ni mentir a la ciutadania no sembla estar en els fulls de ruta que es dissenyen sobre les taules de negociació per formar les noves majories. 

En la meva condició de membre de la direcció del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), he tingut l’oportunitat de participar en diverses entrevistes amb representants institucionals per tractar qüestions relatives a la nostra activitat. Amb una de les persones amb les quals ens hem reunit algunes vegades és Josep Martí, fins fa poques setmanes secretari de Comunicació del Govern català. Martí ens va explicar en certa ocasió que havia format part d’una delegació de la Generalitat per entrevistar-se amb els responsables dels mitjans de Madrid per explicar-los el procés que s’estava vivint a Catalunya. Ens deia que la resposta de tots ells va ser unànime: que la unitat d’Espanya estava per davant de la veritat, en expressió gairebé textual. Ho explica també Jofre Llombart, sotsdirector d’El Món a RAC-1, en un article publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), titulat «Els límits del sistema».

Al marge del debat de si TV-3 i Catalunya Ràdio s’han fet independentistes o no, a Catalunya hi ha mitjans que defensen clarament una postura independentista. Fins i tot n’hi ha que, com bona part dels directius de mitjans de Madrid, pensen que la independència està per davant de la veritat. Uns i altres, de titularitat privada, tenen dret a ser independentistes o unionistes, només faltaria. Però, tenen dret a posar el seu ideari per davant de la veritat? Hi ha alguna altra qüestió que també posin per davant de la veritat? Una regulació del dret a la informació de la ciutadania com la que hi ha en altres països hauria d’impedir que la veritat quedi encoberta. I l’activitat legislativa s’hauria d’estendre a fer que els mitjans públics fossin realment públics, és a dir, desgovernamentalitzats i despartiditzats. El dret a la informació és un dret humà universal i si realment fos respectat com correspon, potser ningú s’atreviria a demanar que els mitjans públics catalans fessin de contrapès a les mentides i manipulacions alienes. A Catalunya és ben fàcil, només cal desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut.

https://francescrafols.wordpress.com/


Altres articles de PAIOS sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat, TV-3 i Catalunya Ràdio:
-- "TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc", per Josep Carles Rius

-- "L’aprimament de TV-3 no és només un bunyol, també és una venjança", per Gabriel Jaraba

-- "Plouen pedres sobre TV-3", per Gil Toll

-- "Blocs electorals a TV-3, si us plau", per Siscu Baiges

-- "TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral"

Pashminas o periódicos

José Sanclemente

Hace poco me comentaba la decana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, cuya entidad tiene en propiedad unos cuantos quioscos de prensa en el paseo de Gràcia barcelonés, que estos subsisten gracias a la venta de pashminas y souvenirs para los turistas. El margen de las pashminas, que evidentemente ni deben ser persas ni de lana de Cachemira, es tremendo, me decía, comparado con los exiguos ingresos que deja la cada vez más menguante prensa diaria.

En España han cerrado en los últimos ocho años alrededor del 40% de los quioscos de prensa, unos 10.000 puntos de venta aproximadamente, y los que quedan y tienen la suerte de tener una buena ubicación en las zonas más comerciales y de tránsito turístico de las ciudades, se han reconvertido en bazares recargados para vender lo que solo hace unos años se llamaban “atípicos”: loterías,

recargas de móvil, tabaco, camisetas y bufandas de clubes de fútbol, chales de falso cachemira, golosinas y un largo etcétera de quincallas para turistas.

Ahora lo “atípico” es vender periódicos, que el año pasado volvieron a caer un 10% en su difusión y que ya llevan acumulado un descenso de ventas del 60% desde el año 2007.

Los quiosqueros, además, han sufrido el cambio de orientación estratégica de los editores respecto a las promociones con las que acompañaban antaño sus diarios: ahora son los Carrefour de turno los que entregan los "drones", las "impresoras wi-fi", el "jamón de jabugo" o las “sartenes de cocina” que el comprador del periódico puede obtener mediante los cupones diarios que recorta de su ejemplar y pega en una cartilla. Antes, los coleccionables por fascículos y las láminas de cartón se insertaban en el interior del periódico (encartaban) y el quiosquero recibía una comisión adicional al 20% del precio de la cabecera, que es la pactada habitualmente.

El derrumbe de ventas de los diarios y de los quioscos de prensa ha supuesto también la concentración en la distribución y el transporte de ejemplares. Hace unos años cada periódico de los grandes y medianos de nuestro país tenia su propia empresa de distribución, hoy en día con el fin de abaratar los costes, los editores se han aliado y el transporte está en un par de manos que imponen sus condiciones.

Vivimos en el fenómeno del pez que se muerde la cola para acabar muriendo asfixiado fuera del agua. Con menos quioscos donde vender la prensa y con menos tirada por parte de los diarios por agotamiento de los lectores --en un país donde la costumbre por la suscripción a la prensa diaria no es ni por asomo la de otros países europeos, no digamos los nórdicos--, el declive de las ventas por efecto puramente comercial seguirá siendo muy importante.

El fenómeno del cierre de las ediciones impresas para sobrevivir con la marca en el digital, como el recientemente anunciado por el periódico británico 'The Independent', va a llegar a nuestro país muy pronto. Si realmente, como se especula, se avecina una nueva crisis económica mundial, esta volverá a afectar a los ingresos publicitarios de los débiles periódicos en papel y será la puntilla para muchos de ellos.

Auguro que en unos años veremos pocos periódicos en los quioscos de la vía pública y muchas más pashminas.

http://www.josesanclemente.com/

TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc

Josep Carles Rius

Mentre a Espanya cada vegada sembla més complicat un Govern de coalició, Catalunya es troba en ple repartiment de poder entre els dos partits que van aconseguir, per fi, formar un Executiu. Perquè en això es basen les coalicions. En el repartiment del poder. Junts pel Sí és història. Ja va tenir la seva utilitat. Ara toca el realment important. Les quotes de poder. Però hi ha àrees que trenquen els esquemes de les conselleries, o dels ministeris, i que són estratègics, crucials. A Catalunya el més important d'aquests espais és el de la televisió i la ràdio públiques.

Convergència i Esquerra saben que aquest és l'escenari on es

Joaquim Maria Puyal.

dirimirà el lideratge indepen- dentista. Cada nomenament serà el resultat d'una negociació política, on el principal valor dels elegits serà la fidelitat. De moment, la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l'ens del qual depenen TV-3 i Catalunya Ràdio, segueix en les mateixes mans, Convergència. Mentre la direcció de Catalunya Ràdio, en compensació, ja està en l'àmbit d'ERC. Ara queda pendent la peça clau dels equilibris, la direcció de TV-3. Alguns dels noms que circulen en les travesses desperten els pitjors temors de manipulació i sectarisme. Si es confirmen, TV3 pot culminar l'espiral de degradació que va iniciar el 2010, amb el primer Govern d'Artur Mas.

Quan CiU va tornar al poder, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) al convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escolten a TV-3.

Cinc anys després, en la roda de premsa en què va anunciar la seva renúncia a la investidura, Artur Mas va llançar un avís: "Ara ens coneixeran" (a Convergència). Aquesta és la gran temptació, utilitzar encara més a TV-3 en interès propi, sense 'cap complex', com a instrument polític. El nom del futur director de TV-3 indicarà fins a quin punt s'enfonsen totes les barreres de pluralitat, ètica o periodisme mínimament independent en els mitjans públics catalans. Amb la paradoxa que això passaria sota el mandat d'un president, Carles Puigdemont, que va ser periodista i que va accedir al càrrec amb el suport de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Si es confirmen els pitjors auguris, les primeres víctimes seran els treballadors de TV-3, que acaben d'alertar dels riscos en un comunicat . Però tota la ciutadania pagarà les conseqüències. TV-3 juga un paper decisiu a l'hora de construir un marc de convivència i de valors en la societat i és vital perquè Catalunya segueixi sent una societat lliure. A TV-3 està avui en joc la cohesió de la societat i també el relat que de forma col·lectiva els catalans porten escrivint des de l'inici de la democràcia.

Joaquim Maria Puyal, un dels grans referents de la ràdio i televisió públiques a Catalunya, en el seu llibre 'Aicnàlubma', estableix una sèrie de drets de l'espectador de la televisió en obert. “El conjunt de la programació d'una cadena de televisió gratuïta, tant se val si privada o pública, ha de mostrar varietat d'opinions, òptiques i interpretacions que s'han de sotmetre a qualsevol explicació de la realitat (...) Ha de ser respectuosa, plural, transparent i equilibrada . Ha de garantir l'accés de les diverses realitats a la realitat mediàtica, afavorir la convivència entre persones diferents sense discriminacions negatives i ajudar a entendre la diversitat dels grups i col·lectius com un enriquiment social i cultural (...) Ha de fugir dels interessos de part i ha de brindar a l'espectador, gràcies a les múltiples lectures i a la varietat de la graella, les diferents visions que la realitat reclama”. Joaquim Maria Puyal va escriure aquestes paraules fa cinc anys. Avui aquests principis estan en joc. I els treballadors dels mitjans públics i la societat democràtica han de fer tot el possible per preservar-los.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

El periodismo no es un juego

José Sanclemente

El pasado mes de diciembre unos reporteros de 'Las Vegas Review Journal' iniciaron una curiosa investigación: conocer quién había detrás de la compra de su propio periódico; el de más difusión del estado de Nevada. Sabían que su compañía editora hasta entonces, New Media Investimets Group, había suscrito una clausula de confidencialidad con el comprador, que no resultó ser otro que Sheldon Adelson, el magnate de la hostelería y los casinos de Las Vegas Sands, y el empresario que mareó la perdiz con Ignacio González para instalar en Madrid el frustrado proyecto de Eurovegas.

Sheldon Adelson.

Los reporteros descubrieron que la compra de su periódico se había hecho a través de una empresa radicada en el paraíso fiscal norteamericano de Delaware, el mismo territorio donde radicaba la empresa que adquirió el ático de Ignacio González, expresidente de la Comunidad de Madrid, solo por situarlo en el contexto, dado que nada tiene que ver. En Delaware, se dice, hay más sociedades inscritas que habitantes.

Adelson pagó 140 millones de dólares por el diario de Las Vegas y, tras salir a la luz esa adquisición, se produjeron algunas dimisiones entre los periodistas del diario según anunció 'The Newyorker'; y los “reguladores” del juego en Las Vegas iniciaron también una investigación.

Sheldon Adelson ha pagado un precio muy por encima del valor del periódico, que tiene una tirada de 170.000 ejemplares, pero eso para él debe ser lo de menos: ya tiene el mayor diario de difusión gratuita de Israel en el que pierde millones de dólares; su fortuna supera los 22.000 millones y ha donado cientos de millones a la causa republicana.

La opacidad y la ocultación en la adquisición de un diario es un grado más a añadir a la falta de transparencia de los intereses que mueven a muchos fondos buitres y extraños inversores que se colocan en los consejos de administración de las empresas periodísticas. La línea editorial de los diarios se balancea a favor de no se sabe qué tipo de réditos debe otorgar a sus accionistas. La mayoría de veces no son ganancias de rentas o dividendos, tal y como están de escuálidas las cuentas de explotación de los periódicos.

Los periodistas de esos diarios suelen ser conscientes de que hay terrenos informativos que no deben ser explorados si quieren sobrevivir a sus empresas editoras. Por eso cuando vemos el ejemplo de los reporteros de 'Las Vegas Review Journal' investigando a su propia casa para saber quién les paga sus sueldos, se abre una luz de esperanza: el periodismo no es un juego y un periódico no debería convertirse en un casino.
www.josesanclemente.com/

La informació com a arma política

Francesc Ràfols

En aquest blog he parlat en diverses ocasions sobre l’avantatge que estaven prenent diversos països llatinoamericans respecte d’altres, especialment els europeus, en una qüestió tan democràticament cabdal com el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. Havien elaborat regulacions realment innovadores, que partien del fet de considerar la informació i la comunicació com un dret humà, tal com estableix, sense anar més lluny, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 19.

La Casa Rosada, seu de la presidència de la República Argentina. 

Alguns dels darrers processos electorals realitzats en aquest subcontinent han introduït ombres en aquesta dinàmica. El cas més paradigmàtic és l’Argentina, però també a Veneçuela planen fosques perspectives. El nou president argentí, Mauricio Macri, ha declarat la guerra a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) i fins i tot va firmar un decret per tal de desactivar els seus elements, com la destitució dels membres del seu ens regulador. L’advocat i doctor en Comunicació Damián Loreti explica la situació en aquest article publicat al diari argentí 'Página 12'.

Aquesta decisió del Govern Macri va provocar una allau de protestes tant al país com a escala internacional. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha afirmat que «és completament perillosa per a la democratització de la comunicació a l’Argentina l’actitud que el nou govern ha mostrat envers una llei votada pel Parlament nacional, precedida i legitimada per un debat que va involucrar el conjunt de la societat». 

Es refereix la FIP al fet que l’LSCA va ser elaborada a través d’un procés de participació ciutadana de gran repercussió social, que va culminar amb l’elaboració d’un text aportat a les instàncies legislatives que van redactar i aprovar el text definitiu. Sosté l’organisme internacional de representació dels periodistes que aquesta tasca no es pot destruir amb un simple decret llei.

Aquesta tesi també la defensa el jutge de La Plata Luis Arias, que ha emès una resolució per la qual prohibeix a l’Executiu de Mauricio Macri qualsevol modificació de l’LSCA i dels seus organismes de control i de gestió per la via del decret. El magistrat ordena al Govern que, segons la crònica de 'Pàgina 12', «s’abstingui de suprimir o afectar drets adquirits i/o atorgar nous drets vinculats a l’exercici de la competència i funcionament de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Audiovisual (AFSCA)». Arias responia així a la reclamació presentada pels funcionaris de l’AFSCA que demanaven la nul·litat absoluta del citat decret. El pronunciament judicial està basat «en favor del dret col·lectiu a la informació i la llibertat d’expressió».

Aquest fet demostra un cop més la voluntat dels governs d’utilitzar la informació com a arma de control polític. L’hostilitat de determinats poders contra una llei com l’LSCA és equivalent a la que demostren aquests mateixos poders per evitar que el reguli aquest dret fonamental en llocs on no ho està, com ho és a Espanya i també a Catalunya, on el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut s’ha convertit en un plat de segona taula. En el cas espanyol, destaca el fet de com molts mitjans de comunicació han amplificat les crítiques de Macri a l’LSCA –que l’ha titllat d’intervencionista, repressora i de contrària a la llibertat d’expressió– però no han dit res de les defenses que destacats organismes internacionals han fet d’aquesta norma i de les mostres de suport que rep des de molts sectors socials. Després que Macri impulsés la intervenció de l’Autoritat Federal que supervisa el compliment de la llei va haver-hi a Argentina nombroses protestes, que han estat silenciades.

Però malgrat tot, a l’Argentina encara són més a prop de la democràcia en la informació que a Espanya, on es farda molt de la Constitució però l’article 20 és com si no existís.

https://francescrafols.wordpress.com/

Siscu Baiges també ha escrit a PAIOS un altre article sobre el nou president argentí, Mauricio Macri, i la llibertat d'expressió i informació en aquesta república.

Macri i el mal ús del terme ‘llibertat d’expressió’

Siscu Baiges

Argentina té nou president. Es diu Mauricio Macri i defensa els interessos dels sectors més rics i poderosos. Un cop més ens trobem amb la paradoxa que un representant de la minoria més acomodada és elegit pels vots del conjunt d’una ciutadania que, en la seva immensa majoria, no comparteix els privilegis econòmics del nou president. El suport d’un bon grapat de mitjans de comunicació a la candidatura de Macri no és aliè a aquesta paradoxa.

A tot el món, els mitjans de comunicació privats més potents estan controlats per entitats financeres i magnats multimilionaris. Als qui

Mauricio Macri, president de la República Argentina.

aspiren a una informació objectiva independent dels interessos dels propietaris dels diaris, ràdios o televisions no els queda cap altre remei que el recurs als mitjans de comunicació públics. No a tot arreu aquest recurs existeix. A Catalunya, per exemple. 

Per això dol especialment quan els vol fer creure allò que no és. De la mateixa manera que és patètic escoltar o veure els espots promocionals de TV-3 o Catalunya Ràdio presentant-se com a reserva espiritual del periodisme seriós d’Occident, també és dolorós contemplar com polítics com Macri recorren falsament a la llibertat d’informació i expressió per justificar decisions que precisament retallen aquests drets.

L’endemà de les eleccions que l’han portat a la presidència, el diari 'La Nación', que li ha donat i dóna suport a mort, publicava un editorial demanant-li que aprovi una amnistia pels militars que van col·laborar en la dictadura i són a la presó. “No més venjança” es titulava aquell nefast editorial, on es deia que “s’ha de resoldre de manera urgent el patiment vergonyós de condemnats, processats i fins i tot sospitosos de la comissió de delictes comesos durant els anys de la repressió subversiva i que són a presó malgrat la seva avançada edat”. I rematava: “Són, a aquestes alçades, més de tres-cents els detinguts per alguna d’aquelles raons que han mort a la presó, i això constitueix una veritable vergonya nacional”.

A la redacció es va celebrar una assemblea immediatament on la majoria dels redactors van protestar per un editorial que no compartien. En canvi, al nou president argentí li va semblar prou encertat.

La vigília de Nadal, Macri va ordenar la intervenció de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Social i de l’Autoritat Federal de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, que vetllaven per evitar els monopolis o controls abusius dels mitjans de comunicació per uns pocs magnats/mangants. Dos dies abans havia prohibit l’emissió del programa de debat polític a la televisió estatal ‘6,7,8’, perquè entenia que era massa crític amb ell. Va nomenar Hernán Lombardi. “Administrarà tots els mitjans públics. Tindrà rang de ministre i s’ocuparà de tot el sistema de mitjans. No hi haurà ‘6,7,8’ ni ‘8,7,6’”, va declarar el nou president.

En una reunió amb els editors dels diaris nacionals, el 26 de març, Macri els va dir: “Vostès poden seguir fent el que fan amb llibertat. L’únic límit ha de ser l’ètica personal”.

Per a Macri i per a massa dirigents polítics i econòmics arreu del món, l’únic límit a la llibertat d’expressió i informació és l’ètica dels poderosos que controlen els mitjans.

I aquesta ètica ni coincideix amb la de la majoria dels ciutadans ni amb el dret a ser informats objectivament que haurien de tenir.