El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

23 jul 2016

Periodisme ètic i compromès

Joaquim Roglan
Quaranta anys de periodisme passen volant al llibre 'Periodismo en reconstrucción'. Josep Carles Rius l’ha construït amb materials procedents de la seva experiència entre l’acció i la reflexió. Des del seu ingrés a la infanteria de la informació fins als estats majors de la gestió, la direcció i l’empresa. Del desert de la premsa del franquisme al pe­riodisme cibernètic de xarxa social. No és neutral. Però tampoc apocalíptic ni integrat, nostàlgic ni visionari, optimista ni pessimista. D’un realisme de vegades estremidor, el seu relat indaga què passa i què pot passar a lectors i periodistes.

Rius afirma que en la crisi de la premsa hi ha més causes que la recessió econòmica general. Van ser i són internet, les televisions privades, les plataformes digitals i els errors de gestió de grups mediàtics. Això explica la desconfiança i el desinterès entre lectors i la seva premsa. Sense laments ni profecies, la seva tesi és que la suma i la coincidència de circumstàncies i errors comesos va generar una tempesta perfecta que causa un canvi de clima en l’ecosistema comunicatiu. Aporta les proves un professional que ha tingut càrrecs mitjans i directius a 'El Periódico de Catalunya', 'La Vanguardia' i 'Eldiario.es', a banda de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i professor a la UAB.

Rius descriu aquell segle passat, quan la premsa va aconseguir “el
Josep Carles Rius, durant la presentació del seu llibre
al Col·legi de Periodistes de Catalunya. (foto: Sandra Lázaro)
binomi virtuós” de ser un magnífic negoci que prestava un servei públic a la societat. Quan va ser el quart poder real i decisiu en la construcció de les democràcies. La vocació de servir, influir i participar en l’ avenç de la societat van unir rendibilitat econòmica i social i independència d’altres poders. Tot amb la confiança i un cert vincle emocional dels lectors amb els seus diaris.

Amb internet, els qui pronosticaven la fi de Gutenberg, la recessió i grups mediàtics en territoris borsaris i financers, una part de la premsa va començar a comprometre la seva credibilitat i la seva qualitat democràtica. Encomanada dels valors líquids d’una societat líquida, ara es veu en una crisi ètica de fons. Ja sense el fals mite de l’objectivitat, els lectors exi­geixen veracitat, rigor, fiabilitat i qualitat al marge d’interessos i partidismes. La qüestió és si la professió ha estat a l’altura des que les redaccions van començar a perdre poder, i algunes, a hipotecar la seva independència.

En un paisatge segat de talent a causa de les prejubilacions, de la subproletarització de les noves promocions i la destrucció massiva de llocs de treball, Rius proposa un periodisme afermat en els seus orígens ètics i en noves experiències i mitjans que creïn espais d’independència professional. Quan les màquines de comunicar de butxaca i la informació i l’opinió en espectacles televisats fan la sensació que qualsevol pot ser periodista, l’autor reivindica un periodisme que obri camins de diàleg i trobada entre la ciutadania i la premsa seriosa i honrada. Una aliança entre periodistes i una societat activa amb horitzons ètics i noves fórmules que garanteixin llibertat i recuperin credibilitat. Sense receptes d’autoajuda, 'Pe­riodismo en reconstrucción' aporta molt saber i planteja alguns dubtes. Però, davant el primer dubte: periodisme. Davant el segon:
els clàssics del periodisme. I davant el tercer: més periodisme i millor. No falla.

Article publicat a 'La Vanguardia' el 17 de juny del 2016.

Elogi del periodisme en reconstrucció


J. J. Caballero
El llibre de Josep Carles Rius 'Periodismo en reconstrucción' comença amb un advertiment: "Aquest no és un llibre neutral. Perquè en periodisme, i en la vida, la neutralitat no existeix. Però és un llibre escrit amb vocació de ser objectiu i veraç, perquè només a partir d'aquestes dues premisses podem parlar de periodisme".

Tampoc han estat neutrals en l'exercici de la seva professió els
representants de tres generacions de periodistes que l'acompanyaven a la taula del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Gemma Parellada, Milagros Pérez Oliva, Carles Capdevila, José Martí Gómez i Roberto Herrscher. 
D'esquerra de dreta, Capdevila, Pérez Oliva, Martí Gómez, 
Parellada, Rius i Herrscher.  (fotos: Sandra Lázaro)
Per una o altra raó, en algun moment o altre, cada un d'ells ha apostat per l'exercici d'un periodisme objectiu i veraç, i molt sovint ho han fet a contra corrent.


I tampoc eren neutrals els assistents a l'acte, molts d'ells companys de Rius en diferents etapes ('El Periódico', 'La Vanguardia', 'Públic', i ara la Fundació Periodisme Plural), molt predisposats a escoltar les seves reflexions, el que alguns defineixen com la capacitat d’anar sempre amb les "llums llargues" per detectar abans que la majoria el que se'ns ve a sobre.

Per això una de les consideracions més repetides va ser que es tracta d'un llibre oportú i necessari. En paraules de Carles Capdevila, un llibre carregat de dos ingredients: "mala hòstia i esperança". Encara que, tractant-se de Rius --"un dels periodistes més decents que he conegut", el va definir el fotoperiodista Gervasio Sánchez fa uns dies-, la "mala hòstia" s'ha d'entendre com les càrregues de profunditat que conté el llibre, perquè ell mai perd les formes, ni tan sols en les ocasions més justificades.


Tempesta perfecta contra el periodisme



Rius interpreta que la crisi del periodisme obeeix a quatre causes fonamentals: l'impacte de les noves tecnologies, els errors de gestió, la gran recessió i la crisi de credibilitat, acompanyada moltes vegades d'una crisi ètica. Es tracta d'una combinació d'elements que han donat lloc a una "tempesta perfecta" que ha propiciat un "nou ecosistema", tot i que no es tracta d'una tempesta natural, sinó que s'ha assolit després d'una sèrie d'excessos: excés de sectarisme, excés de propaganda, excés dels interessos empresarials per sobre dels interessos ciutadans i ús dels mitjans en interès propi per part d'alguns periodistes.

Amb tot, Rius creu que es tracta d'una crisi de model però no una crisi del periodisme, perquè hi ha una sèrie de circumstàncies que deixen portes obertes a l'esperança. Entre el diagnòstic i el desig, va enumerar algunes claus de futur. Gràcies a les xarxes, el periodista pot tenir veu pròpia més enllà del propi mitjà i, gràcies també a internet, ara hi ha la possibilitat de crear mitjans alternatius.

Rius sosté que els diaris necessiten recuperar la confiança del lector i això només s'aconsegueix recuperant la credibilitat. La credibilitat va ser una de les paraules més repetides en la sessió. Per recuperar-la es necessita el compromís de cada periodista però també que les redaccions tornin a ser espai de debat intel·lectual i lloc on trobar referents professionals, periodistes que no són famosos però que són decisius en les redaccions.

I va posar com a exemple la creació per part del Col·legi de Periodistes del reconeixement Ofici de Periodistes, que pretén, precisament, subratllar aquest paper. Rius va tancar la seva intervenció amb un record a Pilar Casanova, periodista catalana afincada a Madrid que va morir el 5 de juny i que encarnava aquest model.



Pèrdua de credibilitat



Gemma Parellada, amb llarga trajectòria com a corresponsal a l'Àfrica, va decidir seguir apostant pel periodisme en consideració "als lectors, no als mitjans", perquè "la finalitat és que la gent pugui conèixer el que ens passa i entendre tot el que ens connecta". Representant de la generació més jove, Gemma Parellada, que acaba de rebre el Premi de Periodisme Miguel Gil, va ser crítica amb la manca de criteri d'alguns responsables periodístics, va rebutjar "la gran excusa de que al lector no li interessen certs temes" i va ser autocrítica en subratllar que "la credibilitat l'hem perduda nosaltres. I si l'hem perdut és perquè ho hem estat fent malament".

Milagros Pérez Oliva li va donar la volta a la frase, tan repetida, que "la crisi és una oportunitat". "Sí, la crisi és una oportunitat, però de moment qui l'està aprofitant són els que volen convertir el periodisme en un instrument dels seus interessos econòmics i ideològics". La que va ser exigent Defensora del Lector a  'El País', va fixar dos moments simbòlics de la crisi de credibilitat dels mitjans: el dia en què l'indult a Alfredo Sáez, exdirectiu del Banc Santander, apareix molt petit o simplement no apareix en els grans mitjans espanyols. I el dia en què tots els diaris publiquen la mateixa portada: un anunci, precisament d'aquest mateix banc.

Pérez Oliva augura un futur marcat per unes redaccions com a òrgans molt ideologitzats, molt tecnificats, que no generen continguts sinó que gestionen els que altres produeixen fora. Redaccions molt jerarquitzades, sense debat professional, amenaçades per la precarietat i en què, precisament a causa d'aquesta precarietat, ha arrelat l'autocensura.


Autocrítica i èpica



Quan va deixar la direcció d''Ara' per motius de salut, Carles Capdevila va llegir davant la redacció un emotiu però contundent text que hauria de ser de lectura obligatòria a les Facultats de Periodisme. Amb la perspectiva que dóna el temps, Capdevila, relaxat i carregat d'humor, va recórrer a metges i mestres com a exemple de professions que, igual que els periodistes, estan sumides en el desconcert. Perquè fa uns anys, va venir a dir, ningú posava en dubte el que receptava un metge i ara els pacients miren internet o prenen el que diu un amic. Ni tan sols s'esforçaven per tenir bona lletra!, va exemplificar. També els mestres veuen ara qüestionada la seva "autoritat" per la quantitat d'informació que es pot trobar a la xarxa i fenòmens com 'El Rincón del vago'.

"El que ens passa als periodistes es deu al fet que érem un col·lectiu privilegiat, perquè quan teníem el monopoli ho vam fer malament". "I ara --va afegir-- estem reformant el periodisme amb nosaltres dins, i això és molt difícil. És com quan reformes la cuina i el bany i segueixes vivint a casa". Perquè el lector ara sap moltes coses i té moltes ganes d'aprendre, però també és més fàcil arribar-hi i saber què pensa.

Els periodistes, segons el parer de Carles Capdevila, han de mostrar-se "més cabrejats, més autocrítics i amb més èpica". Per això coincideix que cal reconstruir el periodisme, "tot i que cal mantenir les parets mestres". I això ho va dir mentre assenyalava a Martí Gómez.

Millor periodisme, menys esperança


Va dir Martí Gómez que l'avantatge de ser l'últim a intervenir és que ja s'ha dit gairebé tot, i a més, ben dit. Enfront dels nostàlgics del periodisme d'anys enrere, Martí va ser contundent: "El periodisme dels anys seixanta era una merda. Els sous eren baixíssims i tothom estava pluriempleat, però hi havia la sensació que tenies ocasió de progressar i si entraves en plantilla arribaves al convenciment que mai t’acomiadarien".

Ara, va dir Martí, el periodisme és millor, però l'esperança és menor. Martí Gómez sí sent nostàlgia de l'intercanvi d'idees de les velles redaccions, i les va comparar amb els antics departaments dels trens, on la gent intercanviava menjar, beguda i tabac, enfront dels trens d'avui, on no parla ningú.

Martí, que ha publicat recentment 'El oficio más hermoso del mundo', subratlla tres aspectes de la crisi actual: falta autocrítica, sobra autocensura, hi ha covardia i sobra victimisme. I va posar com a exemple el cas de la Ràdio Televisió Valenciana, on només van denunciar les manipulacions i ingerències polítiques quan van perdre la seva feina, però no van tenir la valentia de denunciar-les mentre treballaven

Roberto Herrscher, director de la col·lecció i responsable del màster de Periodisme Universitat de Barcelona-Columbia University, va resumir l'aportació del llibre de Rius en unes poques frases: ha desencadenat les fúries, ha obert un diàleg necessari i ha llançat un crit d'alerta i una crida a l'acció per intentar reconstruir el periodisme. Un periodisme --el de Rius i el de molts dels que hem treballat al costat d’ell-- que ha de ser veraç i objectiu, però que no pot ser neutral.

10 jul 2016

Teràpia de grup

Cristina Palomar
No hi ha res millor que una reunió de periodistes per carregar les piles. Jo les sovintejo perquè la majoria dels meus amics ho són i perquè són l’eina perfecta per exorcitzar dimonis i buidar el pap. En el meu cas tenen el mateix efecte terapèutic que els sopars que celebraven els estrambòtics protagonistes de 'Notting Hill': cadascú explica la seva desgràcia i després decidim qui és el més desgraciat de tots. A vegades costa perquè les desgràcies en el nostre gremi són moltes, però al final votem i qui guanya no paga el sopar i els qui perden es queden més tranquils pensant que sempre hi ha algú que està pitjor. Encara que no ho sembli, reconforta tornar a casa pensant que encara no has tocat fons.

Fa uns dies vaig assistir a una peculiar teràpia de grup al Col·legi de Periodistes amb l’excusa de la presentació del llibre 'Periodismo en reconstrucción', que ha escrit el periodista Josep Carles Rius. Dic peculiar perquè no estic acostumada a veure exdirectors de diari parlant de desànim i confusió, i alhora assegurar davant un paisatge en ruïnes encara fumejant que hi ha esperança 'malgré tout'. Reconec que jo em moc en nivells inferiors de depressió periodística i el meu desànim professional té a veure amb la subsistència pura i dura. Parlo de feines mal pagades, de marginació perquè no ets de la secta política que mana o passes dels quaranta, i de fills de mala mare que volen que treballis de franc en nom de la notorietat dels collons.

Els protagonistes de l’acte, representants de diferents generacions
Gemma Parellada i Josep Carles Rius,
a la presentació del llibre 'Periodismo en reconstrucción'.
de periodistes catalans, van fer una acurada radiografia de l’estat de la professió, més perduda que mai. Es va escoltar molta autocrítica sobre la responsabilitat del gremi en la falta de credibilitat i, fins i tot, alguns es van atrevir a acusar-nos de còmplices. “Els periodistes quan ens anava bé no dèiem res”, va recordar Carles Capdevila afegint-se a la bronca que prèviament ens havia clavat la Gemma Parellada. Suposo que l’exdirector del diari 'Ara' ho deia perquè la majoria dels qui tenia davant formaven part de la classe patrícia del periodisme. Aquella que ha tingut bons sous i bones feines estables tota la vida, ha sovintejat amistats poderoses i ara gaudeix d’una bona jubilació o d’un bon càrrec.

Si la Gemma Parellada i el Carles Capdevila haguessin girat una mica el cap cap a la seva esquerra s’haurien trobat amb la meva mirada estupefacta de pàries 'free-lance'. Que jo recordi, a mi mai m’ha anat bé com a periodista. Ni abans quan treballava en un diari que amb prou feines s’aguantava dret ni ara quan per arribar a un sou de mileurista haig de treballar tots els dies del mes com a pluriempleada. Igual que els companys del Josep Martí Gómez quan era jove i la feina “era una merda”. Jo no sóc còmplice de res: ni de les decisions errònies de les direccions ni de la propaganda que es fa passar per informació a canvi de subvencions públiques. Jo no he tingut mai padrins polítics i ningú m’ha col·locat a dit enlloc. La meva independència professional m’ha sortit molt cara i les engrunes que he aconseguit arreplegar sempre han estat fruit del meu esforç i la meva perseverança.

El llibre de Josep Carles Rius fa un encertat diagnòstic de la “tempesta perfecta” que està patint la professió periodística. No és només la crisi econòmica i l’impacte de les noves tecnologies, és l’excés de sectarisme i la propaganda d’uns mitjans de comunicació descaradament polititzats, és la falta d’un model de negoci clar i la situació de les redaccions per les salvatges condicions laborals i pel deshumanitzat sistema de producció, tal com va descriure acuradament la Milagros Pérez Oliva. Per al romàntic Rius l’única sortida és “el retorn als orígens”, és a dir, “al periodisme lliure i compromès”. Doncs a mi m’ha anat de meravella fins ara: la notorietat em paga la hipoteca i tinc tots el números de la rifa per acabar a la cuneta.

17 jun 2016

Siempre la llamaré ‘Pili’

Miguel Ángel Bastenier
Pilar Casanova Seuma, 59 años de alegría contagiosa, calidad humana y profesional, proximidad digna y reservada. Era de la Franja de Ponent, esa tierra no de nadie sino de todos entre Aragón y Cataluña, en la que se habla una lengua franca que abraza a ambas comunidades y algo debe tener secretamente pactado con el oficio de periodista, porque ha dado practicantes fuera de serie como Manuel Campo Vidal y Joaquim Ibarz, primo de 'Pili', lamentablemente también ya fallecido.

La conocí hace casi 40 años en el 'Tele-Exprés' de Barcelona, en
Pilar Casanova.
aquellos tiempos de la Transición que con gran generosidad hacia nosotros mismos calificamos de "heroicos", de cuando marchábamos proclamando que éramos "periodistes, no confidents". Pilar, que había terminado o estaba terminando periodismo hacía o era varias cosas a un tiempo y todas bien: secretaria y redactora. Estuvo en varios medios de prensa, pasó por la Generalitat y recorrió el mundo. Casada con Carlos Enrique Bayo, que es casi como si yo hubiera oficiado la ceremonia, de tanta como es mi proximidad al hijo de Eliseo Bayo y Lidia Falcón, y en esa situación, en la que fue siempre obviamente feliz, fue corresponsal en Moscú y luego en Washington, hasta que en los últimos años, una excelente corresponsal de una agencia rusa en Madrid.

Nunca he conocido a nadie de actitud tan positiva ante la vida, amiga de sus amigos, confidente de tanta autoridad como sigilo para los que tenían cuitas, sin pedir nunca nada a cambio. Hay personas que han nacido para dar y Pilar practicaba esa dedicación como la verdadera amistad exige. Nos veíamos, ya todos radicados en Madrid, con alguna pero nunca suficiente frecuencia, e incluso cuando ya se había declarado el terrible mal no dejó de ser quien yo había conocido, un placer especial de la compañía y el encuentro.

Pese a la diferencia de edad, habíamos tenido los mismos maestros en la Barcelona de los años 70, y eso hacía que hubiera entre nosotros un morse especial del comportamiento, no solo para hablar de lo profesional, sino para entendernos y estar de acuerdo prácticamente en todos los terrenos. Y por ello no la echaré de menos, sino que la seguiré viendo y escuchando porque no me va a abandonar. En el curso de una vida uno ha conocido a unas cuantas Pilar. Pero 'Pili' solo hay una.

Obituario publicado en 'El País' el 10 de junio del 2016.

16 may 2016

De qué hablamos cuando pierde la prensa de Nueva York

Julia Sousa

En Estados Unidos estamos viviendo un hecho inédito tanto en el segmento político, como periodístico. La larga batalla que libran los aspirantes del bipartidismo instaurado en este país para erigirse como candidatos a la Casa Blanca, se ha cobrado ahora una víctima insospechada: la prensa escrita. Los medios más prestigiosos de Nueva York han manifestado su mea culpa respecto a cómo han cubierto los actos preelectorales de Donald Trump por la nominación republicana. Han llegado a publicar que "la carrera ha terminado y el periodismo ha perdido" en 'The New York Times'. ¿Qué significa que el periodismo ha perdido? ¿De qué pérdida estamos hablando?.

Los mejores analistas políticos de aquel país habían pronosticado que Trump no llegaría a la nominación, ya que los votantes
Donald Trump, en un acto de campaña.
republicanos nunca aceptarían a este señor, gran magnate de la construcción y estrella de la televisión, con un discurso xenófobo y populista. Mientras Trump ha ido hilvando fronteras hacia musulmanes, mexicanos, chinos, etc como medida protectora para un país que todavía no ha salido de la crisis de 2008, la prensa escrita y culta miraba hacia otro lado y, en cambio, las horas de televisión iban sumando minutos de emisión sobre este hombre hecho a sí mismo. La televisión ha sido de nuevo la gran protagonista en esta campaña de las presidenciales, tras el éxito fulminante de las redes sociales recogido por Obama en su campaña para llegar a la Casa Blanca.

Volvamos de nuevo a la “pérdida” de la que habla ahora la prensa escrita neoyorquina. Muchos analistas con grandes audiencias, piensan, creen y defienden que ellos son la opinión pública. Por tanto, están convencidos de su poder de influencia en los ciudadanos y lo que no han previsto es que el mundo está viviendo una profunda crisis en todos sus valores del siglo XX y que la crisis de 2008 todavía no se ha cerrado y en su prolongación excesiva se ha llevado por delante muchas creencias y también el monopolio de la opinión pública. La opinión pública es ahora más libre que hace un decenio, porque ahora la ciudadanía busca sus propios canales de información y, por tanto, suele ser más crítica. Se le atribuye a Trump un discurso populista. No entraremos aquí a valorar dicha premisa, pero lo cierto es que ha tocado los temas que más preocupan: sueldos, emigración, terrorismo. Estos temas defendidos por un señor millonario y de orígenes humildes reencarnan de nuevo la creencia en Estados Unidos de que todo es posible con esfuerzo. Trump no quiere ganarse el voto de los negros, ni de los hispanos, como otros, sino que busca el voto del típico americano que se ha sentido abandonado en los últimos ocho años. El voto blanco y racista que nunca ha dejado de existir, y le ha funcionado. Posiblemente este detalle es lo que no quisieron ver algunos analistas políticos que ahora se rasgan las vestiduras.

Decir que el periodismo ha perdido esconde una soberbia inconmensurable. Precisamente esta soberbia les ha perdido. La prensa no pierde nunca, porque no empieza batallas ni campañas. La prensa se acerca a unos líderes u otros, apoya una ideas u otras, crea corrientes de opinión, pero no entra en campaña, mejor dicho, no debería entrar en campaña. La prensa, aunque sea afín a un modelo político concreto, no debe olvidar nunca su premisa más fundamental, que es informar. Y se informa sobre todo lo que se supone tiene un valor sustancial para la ciudadanía.

Hace muchos años que se estudia la opinión pública y también cómo influir en ella y cómo crearla. No es nuevo. La prensa ha sido y es un elemento importante en esta área, pero en el momento que se quiere erigir como sujeto activo e indiscutible de dicha opinión pública pierde su condición más importante: ser crítica con los poderes fácticos, tomar distancia para analizar y buscar los porqués.

Si la prensa neoyorquina está convencida de que ha perdido, quizá es que su crisis es más salvaje que la que procede del 2008 y todavía no se ha dado cuenta hasta ahora. No se pierde lo que no se tiene.

Los analistas políticos de los que hablamos han sido y son gestores de ciertas corrientes de opinión, susceptibles en todo momento de perder influencia o ganarla. Generar una corriente de opinión no significa en ningún momento ostentar el poder sobre la opinión pública. Por eso, hablamos de soberbia al inicio de este artículo, porque pensarlo solo obedece a dicha soberbia.

El caso de Ciudadanos

Publicar en las portadas que “hemos perdido” no responde en este caso a un ejercicio de autocrítica, sino más bien a una última queja hacia esa opinión pública que no les ha seguido. Les han dicho a sus lectores: reconocemos que hemos perdido, qué os pasa, os estáis equivocando, ¿qué más podemos hacer?. De nuevo, se observa un delirio de soberbia. Lo más oportuno hubiera sido practicar un giro en la estrategia informativa y buscar las debilidades de Trump. Guardando las distancias que el tema precisa, en Catalunya, cuando empezó a gestarse el partido de Ciudadanos en el 2006, la mayoría de la prensa catalana no gastó ni una línea en seguir este proceso, salvo 'El Mundo'. Pues bien, en las elecciones al Parlament de Catalunya, consiguieron 3 diputados. Gran sorpresa. La prensa catalana no dijo: hemos perdido; no hizo falta. Simplemente hubo un giro informativo. Todo este proceso demuestra que la sociedad es cambiante, que se mueve con cierta autonomía y por eso, la prensa debería salir de nuevo a la calle, como ya se hizo en los años setenta, ochenta y noventa. Pisar de nuevo la calle o perder credibilidad, esto si se pierde con cierta facilidad.

12 may 2016

Bastenier: enseñar periodismo a través de Twitter (cuarta entrega)

Desde hace algunos años, el periodista Miguel Ángel Bastenier, exsubdirector de ‘El País’ y ‘El Periódico de Catalunya’, tuitea cada día reflexiones sobre la profesión periodística y la actualidad política. Por su interés, ofrecemos a continuación una nueva selección, la cuarta, de los agudos aforismos que ha lanzado a la red del pájaro azul en las últimas semanas. Los hemos agrupado, sin seguir un orden cronológico, bajo tres epígrafes para su mejor lectura: 'Lengua, lenguaje y estilo'; 'praxis y deontología profesional'; 'panorama político internacional', y 'cine'.


Lengua, lenguaje y estilo periodístico


La opinión y el análisis contienen información básica, ya publicada in extenso, sobre la que la primera toma partido y el segundo desentraña.

Una gran confusión se da entre análisis y opinión, aunque existan puntos comunes entre ambos. Pero el análisis explica y la opinión condena.

En los periódicos hay opinión porque se cuentan historias, existen personajes, se hace investigación; no al contrario.

Igual que una obra de teatro no existe si no ha sido representada y una novela, leída, el periodista no puede ser un prodigio de incógnito.

Escribir entre líneas, lo que sin duda existe, es suicida en Twitter porque es una licencia para que el lector interprete lo que prefiera.

Leer exige no inventarse lo que no está escrito, con la teoría de que está entre líneas; entre líneas del que lee.

Queda muy raro conmemorar efémerides en periódicos que no sean
Miguel Ángel Bastenier, en una imagen de archivo.
en grandes números y, además, redondos: 50, pero no 51.

El peor titular: “La situación empeora cada día”, en lugar de contar en qué empeora: “El incendio acorrala a...”

Es más propio 'decir' que 'dar' la última palabra.

Una de las fórmulas a las que son tan afectos algunos periodistas deportivos: 'Coronarse campeón'. Subliminalmente monárquicos.

El francés es una lengua tan sutil que la 'e', cuando no va acentuada, al final de palabra, no se pronuncia, pero hay que hacerle un sitio.

Las informaciones bien hechas no tienen prólogo ni párrafos de calentamiento. Se empieza a contar la historia desde la primera línea.


¿Pueden pensar bien los gobernantes que hablan y escriben mal?

¿Qué puede entender del mundo quien no entiende suficientemente bien su propia lengua?

Es gracioso ver un telediario en Manila, no entender ni jota y, de repente, oír a la locutora decir impecablemente: “Mañana por la noche”.

En Filipinas no hubo colonización como en América. Nunca lo llegó a hablar la población local como lengua propia.

Utilizar el término 'cristiano' es poco informativo: católico, protestante (o evangélico) u ortodoxo es más adecuado.

No se puede ser 'líder parcial' de nada; en todo caso 'provisional'.

'Insistir' no es un verbo estupendo para titular porque implica que eso ya se ha publicado. En la 'insistencia' seguro que habrá algo nuevo.

El tiempo natural de los titulares es el presente de indicativo porque denota lo recién ocurrido y acerca los hechos al lector.

El título-anzuelo donde está mejor es en el circo con el hombre-bala, la mujer barbuda y los payasos musicales.

No se puede hacer un tuit con sobrentendidos. Todo lo que se quiere decir debe estar explícito, lo que suena obvio, pero no siempre es fácil.

El tuit es más prolijo que un título y menos que un buen 'lead'. Flota por ahí en medio como un subtítulo (sumario) un tanto largo.

Twitter es un contenedor como las otras Redes, pero por sus características de concisión hay quien considera como una forma de periodismo.

Los desastres no es propio que tengan un 'apogeo', que cuadra mucho más con lo positivo.

Teoría del retuit: que represente un fragmento de lo que está pasando y forme, así, parte de un panorama.

'Traspié' y no 'traspiés', cuando se trata de uno solo (tropezón, real o metafórico).

Me suena mucho mejor 'blanquear capitales' que 'lavar dinero'.

¿Cómo traduciríamos en España 'make or break'? 'Caja o faja', que significa 'ataúd o ascenso'.


Praxis y deontología profesional


Del periodista no nace necesariamente un buen lector, pero del buen lector puede nacer un periodista.


Un buen periodista o por lo menos que aspira a serlo, empieza por ser un buen lector.

La profesionalidad periodística abarca todas las exigencias de la ética.

'¿Llevo la ética puesta esta mañana?', parece que se preguntan, sin duda con buena fe, algunos periodistas.

La ética no es un apósito del periodismo, sino una parte constituyente de la profesionalidad.

Decimos ética periodística como algo que se añade (¿ungüento, pócima?), cuando si no es ético (profesional) el periodismo no es periodismo.

El periodismo políticamente correcto en el mejor caso es inofensivo y en los demás, una ofensa.

La profesionalidad periodística se alcanza cuando determinados comportamientos se hacen ADN. Reacción automática, como el perro de Pavlov.

Un gran periodista, ya desaparecido, dio una lección a un joven debutante diciéndole: “Me interesa lo que sepas no lo que opines del tema”.

El periodismo literario es una realidad de facto; si lo veo lo reconozco, pero ni sé en qué consiste, ni conozco técnica que se le aplique.

En ocasiones lo que se publica puede ser periodismo literario; lo preocupante es que el periodista se siente a escribir con esa intención.


La perfección en periodismo, aparte de que no existe, no puede ser un pasaporte para llegar el último.

¿Es o puede ser el periodismo terapéutico? ¿Para el profesional y para el consumidor?

Cuando el periodista olvida pero aplica automáticamente las reglas es que empieza a actuar como un profesional.

La perfección de un texto que llega el último de la fila, justamente no puede ser perfecto por esa misma razón.

Ser el más rápido no es excusa para el periodista descuidado; un texto perfecto no es excusa para publicar lo que todo el mundo ya conoce.

Ser rápido no exime al periodista de ser concienzudo, pero ser únicamente concienzudo forma más para bibliotecario que para periodista.

Los periodistas profesionales no tienen que recordar todo lo que no deben olvidar; ha de ser genético.

Como decía Renan de la nación, la libertad de prensa se comprueba en un plebiscito de todos los días. Lo ganado ayer puede perderse hoy.

La libertad de prensa es la expresión, sin más, del ordenamiento jurídico (democrático) de un país.


Panorama político internacional


Yo reconozco que hasta bien entradas las primarias me parecía inverosímil que Trump pudiera ser el vencedor.

España es uno de los países más optimistas del mundo en la autoatribución de conocimiento de idiomas. Casi todo el mundo 'sabe' inglés.

Tratar de equiparar antisionismo a antisemitismo es una añagaza política, lo que no niega que haya antisionistas que sean antisemitas.

El éxito de Trump debe en gran medida a la cobertura de los medios. Tuvo más tiempo en televisión que todos los demás juntos. (En Europa también).

‘The New York Times’ y ‘The Wall Street Journal’ califican el éxito de Trump en las primarias de “derrota del periodismo”, que interpretó la campaña como un 'reality show'.

Datos y opiniones no se llevan bien en los debates.

La contradicción de Trump: el racismo antilatino es parte de su carrera como candidato y sin el voto latino es casi imposible ser elegido.

¿Es malo que Trump haya puesto de relieve el sentir de un importante sector de opinión de los EEUU? ¿No es bueno saber con quién se trata?

Trump es la versión iletrada de Huntington, (Choque de civilizaciones), que temía que un día EEUU fuera de mayoría latina y católica.

Nunca tantos extranjeros han querido a Hillary como en la actualidad.

Es muy difícil ser elegido presidente de EEUU sin parte sustancial del voto de las minorías. Y Trump solo habla para los euroamericanos.

Todo parece indicar que hay más republicanos por Hillary que demócratas por Trump.

Ni los colombianos son por naturaleza violentos, ni nadie es por naturaleza nada. La educación y el entorno son los factores decisivos.

La carrera de Erdogan de la democracia a algún tipo de autocracia parece a punto de concluir.

Pierre Bourdieu me dijo en una ocasión que Francia, España y Portugal eran europeístas 'par nostalgie d'empire'. Volver a ser.

Los principales acusadores de Rousseff están tan pringados como el que más en la corrupción. El que sea inocente que levante la mano.

Decir que la tregua en Siria 'se tambalea' es uno de los grandes eufemismos contemporáneos.

Los conflictos internacionales, cuanto más enconados peor, no tienen por qué ser un juego de suma cero. Lo malo de uno no hace bueno al otro

¿Es posible que en una disputa internacional entre dos bandos ninguno tenga razón?

Se hereda la fortuna, pero no los pecados de los padres.

¿Tiene derecho el público de saber cuanto pagan los entes públicos a artistas o personalidades por actuaciones puntuales?

Gana por todos a cero que los entes públicos deben revelar cuánto pagan a artistas y personalidades por exhibirse (encuesta en este Twitter).


Cine


Ver una película de Steven Seagal es todo un sedante. El actor nunca simula que esté interpretando.



--------------------------------------------------------------------------

Anteriores entregas de las lecciones de Bastenier a través de Twitter:

Bastenier: enseñar periodismo a través de Twitter (primera parte)

Bastenier: enseñar periodismo a través de Twitter (segunda parte)

Bastenier: enseñar periodismo a través de Twitter (tercera parte)

3 may 2016

Del 14 d’abril al 3 de maig

Francesc Ràfols
Avui, 3 de maig, és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Una data com tantes altres que hi ha al calendari per lluitar, recordar, reivindicar i/o difondre problemàtiques i drets de tota mena. Sembla ja un ritual. Però serveixen per endegar accions, canvis, per remoure consciències, per a la mobilització social. Però, són eficaces? No entraré en altres terrenys, on gent molt més experta i coneixedora pot aportar dades i visions molt més fiables que la meva. Però en matèria de llibertat de premsa, de dret a la informació, ¿què ha passat des del 3 de maig de 2015 fins ara? Doncs poca cosa bona, si és que n’hi ha.

A l’Estat espanyol s’ha aprovat la llei de protecció de la seguretat ciutadana (LPSC), més coneguda com a 'llei mordassa'. A Europa, fa molt pocs dies, el Parlament Europeu ha donat el
Andy Hall, activista britànic.
vistiplau a la llei de secrets comercials i tenim el polèmic Tractat Internacional de Lliure Comerç (TTIP) en camí. En l’àmbit internacional, des de principis d’any portem 25 periodistes –o personal de suport– que han perdut la vida en l’exercici de la professió. Però n’hi ha molts d’altres empresonats o amenaçats de presó. Un dels últims és Andy Hall, un activista britànic a qui a Tailàndia li demanen set anys de presó per un informe sobre les activitats irregulars de la indústria de la fruita en aquest país, segons la crònica periodística d’eldiario.es.

Algú pot considerar que aquestes coses passen perquè Tailàndia és una dictadura militar des que el 2014 va haver-hi un cop d’estat. La legislació d’aquest país, però, contràriament al que fixa l’ONU, estableix penes de presó per al delicte de difamació. Algú creu que això a Europa no pot passar? A l’Europa postllei de secrets comercials podrien passar coses similars. La nova directiva aprovada el 14 d’abril passat és una amenaça per al periodisme d’investigació. Diverses organitzacions professionals europees –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’Associació Europea d’Editors de Diaris (ENPA) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER)– afirmen que «tot i les apreciables millores respecte al projecte original, la norma recentment aprovada encara planteja dubtes pel que fa si els periodistes i, en particular, les seves fonts denunciants estan protegits adequadament». El redactat és prou ambigu i deixa massa incerteses sobre la qüestió. Els activistes de la xarxa també blasmen aquesta directiva. La Plataforma X-Net –un grup d’activistes que lluiten per la democràcia a la xarxa– considera que l’únic objectiu de la nova llei «és acabar amb els alertadors d’abusos i corrupció».

A l’Estat espanyol, ja s’han començat a veure els efectes de la 'llei mordassa'. Ja hi ha diverses persones sancionades administrativament, situació que ja afecta també a dos professionals de la informació, que han estat multats pels seus articles. Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a diverses ciutats europees han estat l’excusa de diversos governs per impulsar reformes legislatives encaminades a retallar llibertats com a únic camí per reforçar la seguretat. És moment per recordar la frase de Benjamin Franklin que «qui renuncia a les llibertats per una seguretat transitòria, no mereix ni l’una ni l’altra».


A Catalunya


I a Catalunya? Doncs abans del 3 de maig de 2015, la radiotelevisió pública estava en mans de comissaris polítics. Abans del 3 de maig de 2016, també. Abans del 3 de maig de 2015, Catalunya no havia desenvolupat legislativament l’article 52 de l’Estatut –que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania– i abans del 3 de maig del 2016, tampoc. 

Abans del 3 de maig de 2015, els mitjans del Tercer Sector no disposaven d’espai per a la seva mínima supervivència i abans del 3 de maig del 2016, la situació no ha canviat. Els polítics poden democratitzar els mitjans públics. ¿Ho faran abans del 3 de maig de 2017? Poden fer una llei reguladora del dret a la informació de la ciutadania, com hi ha a molts països i com des de diverses instàncies professionals i ciutadanes els han demanat en reiterades ocasions. La faran abans del 3 de maig de 2017? Tindran els mitjans comunitaris un terreny de joc just i suficient abans del 3 de maig de 2017? Encara és d’hora per fer la carta als Reis d’Orient i per tant, seguirem reclamant. 

En matèria de llibertat de premsa, anem com els crancs?