El senyor Manuel

Jordi Panyella

Com que en aquest país això de parlar bé no és cap pràctica generalitzada, als manuel ens sembla que els hi hem de dir manel, i que no passa res, i que tot ja està bé. Hi ha els manelics, diminutiu propi de la terra baixa, subnom que no és objecte d’aquest article, perquè el que aquí es tracta de dir és que això dels manels és un invent modern, fruit dels mandrosos que un dia van decidir contraure el mot, volatizar la u, i intentar acabar amb un nom senyor, perquè dir-se Manuel fa senyor, d’aquests que vesteixen bé, només bé, sense estridències, i que s’adornen amb barret, si cal, i algun altre complement en la gestualitat i en la manera de fer que els distingeix i els significa.

En Manuel ho era, de senyor. En Cuyàs no era pas cap manel, era

Manuel Cuyàs, en una imatge d'arxiu.

en Manuel amb una majúscula imponent, de doble cim, senyorívola i una e pronunciada a la seva peculiar manera, oberta i una mica allargassada, amb una certa estridència, perquè quedés clara la seva identitat. I després de la salutació i la barretada, perquè era d’aquells que a l’hivern s’abrigaven la closca pelada, venia la bonhomia i la conversa franca i oberta, un discurs sempre apuntalat amb algun comentari interssant, una anècdota per no perdre’s, una opinió atinada i fonamentada en molt més coneixement del que ell volia fer aparentar.

En Manuel era un senyor del periodisme perquè s’ho havia guanyat amb l’ofici, no perquè en vingués de mena. Ell, el nét del Pirata, havia evolucionat del garfi a la ploma, eina per guanyar-se la vida en aquet món sempre revolucionat de la informació. Una ploma com a florí per obrir-se pas amb elegància i també per fer una pasa endavant i defensar-se de tanta enveja com corromp aquest ofici. L’exèrcit habitual de l’antipujolisme, aquesta trista manera de viure que tenen alguns, sempre a la contra, sempre amb agror, sempre amb retrets, li van tirar en cara al Cuyàs que en Jordi Pujol no hagués obert la caixa forta dels records, aquella que només s’obre quan un fiscal, o ves a saber qui amb encara més poder, et posa la pistola al pit.

A Pujol, prosista excel·lent, no li feia falta ningú que li redactés les seves memòries, ni en Cuyàs necessitava convertir-se en l’escrivent del President per significar-se en aquest ofici de les paraules. Coneixent l’abassegadora manera de ser de Pujol, el treball d’en Manuel en la redacció dels tres volums de les memòries és molt meritori. No només meritori, també honest, com ha estat sempre. Honest i també lleial, no al polític, no a l’ideologia, ni al poder, ni a cap menjadora, sinó a l’amistat. En Manuel Cuyàs va defensar Pujol quan va creure que ho havia de fer, encara hi va tornar en un dels seus darrers articles, quan el mateix Pujol havia decidit deixar de defensar-se i quedar a mercè dels que frueixen reduint a serradures el tronc caigut i en camí de podridura. Amics així no se’n troben gaires.

El Manel ha estat el cronista per excel·lència. Ves, mira-ho, torna i explica-m’ho, aquesta és la fórmula. Un cronista d’alt nivell que convertia els esdeveniments mundans en petites delícies de periodisme literari. Un estil propi, construït mig a cavall del rondallisme anecdotari en què sovint cau Pujol i la sobreadjectivació planiana que tant agrada als lletraferits d’aquest país i que tants seguidors ha tingut. Destilant una i altra manera de fer, Cuyàs ha estat capaç d’explicar-nos les coses d’una manera única i personal. No hi ha cap dubte que en Manuel va aconseguir allò que realment és meritori en aques ofici, ser diferent, tenir estil i mantenir-lo.

Allà on el destí l’ha enviat hi trobarà en David Caminada --un altre senyor de Mataró, com el mateix Cuyàs-- i l’Ana Alba --ciutadana del món i dama del periodisme--, companys també de l’ofici d’explicar les coses fins fa quatre dies i a qui la mort va venir a buscar massa d’hora, de forma massa injusta i dolorosa. Fes-ho Manuel; ves-hi, parla-hi i envian’s la teva última crònica. Ells de ben segur que t’esperen per gaudir de la teva animosa conversa. Estigues atent perquè el periodisme no mor mai dins dels periodistes i de ben segur que et preguntaran, amb respecte, per algun secret d’aquella caixa forta mai oberta. Fes-los mitja rialla i digues que es llegeixin les memòries. Nosaltres, des d’aquí et rellegirem tantes vegades com faci falta i sempre, sempre ens treurem el barret davant de l’home i de les bones paraules.

Descansa en pau.

En defensa de TV-3, en defensa de la societat catalana

Josep Carles Rius

Quan Jordi Pujol va presentar el tercer volum de les seves memòries, a principis del 2012, va mantenir una conversa amb els responsables dels diaris de Barcelona. Recordo que li vaig preguntar quina era l’obra de Govern de la qual es sentia més orgullós. Es va posar la mà a la butxaca i va treure la targeta sanitària: «De la sanitat per tothom». I en segon lloc? «Del que ha fet TV-3 per la cohesió del país».

Vuit anys després, els seus successors governen a TV-3 (a la

Pilar Rahola, en un dels seus monòlegs a TV-3.

Corporació i a la cadena televisiva). I què perdura d’aquell esperit inicial? La resposta més lúcida l’acaba de donar qui va ser un dels primers presentadors del 'Telenotícies', en Salvador Alsius.

En una entrevista, el periodista recorda que «vam fer molts esforços per, a través del llenguatge, del to i dels temes, arribar a tots els racons del país... i ara la sensació que tinc, i és irremeiable, és veure com s’ha aixecat una muralla, ja infranquejable, en què hi ha una part del país que ni de conya miraria TV-3 per res».

El diagnòstic és demolidor. No ve dels sectors que sempre han tingut a TV-3 en el punt de mira, sinó d’una de les veus amb major autoritat professional per parlar-ne. I, a més, ho explica a un diari ('Nació Digital') i a un periodista (Ferran Casas) fora de tota sospita d’espanyolisme. No val doncs l’espantall de «l’atac exterior». Fins i tot, Alsius s’avança al vell argument de la «legítima defensa», quan recorda «el debat sobre si cal o no compensar el que fan les televisions espanyoles, que és un escàndol. Tendeixo a pensar que no és el que hem de fer».

Com hem passat d’aquella televisió que «cohesionava el país», a la «muralla infranquejable»? Com els successors de la vella Convergència malmeten l’esperit inicial? Com el partit que comparteix govern amb ells, ERC, ho permet? Com és que bloquegen sistemàticament la renovació de les institucions dels mitjans públics? Com és que el màxim responsable de TV-3 no fa cas de les reprovacions del Parlament?

Una primera resposta seria que és una mostra més de la degradació política que pateix el país. O que és fruit del factor humà, de la categoria ètica dels qui governen avui els mitjans públics. O que és una estratègia per fidelitzar l’audiència, per guanyar cada mes, encara que la societat en pagui un preu molt alt. 

Perquè, com recorda Salvador Alsius, «el 20% d’audiència no val per a res si darrere d’això hi ha una barrera». O, potser sí que als responsables els hi val perquè busquen, precisament, aquesta barrera?

La «muralla infranquejable» existeix. Ho demostren les dades de consum de televisió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), les enquestes internes de la Corporació o qualsevol anàlisi mínimament independent. I si és així, com hem arribat fins aquí?

En els últims anys, els responsables de TV-3 han creat un univers simbòlic excloent, en el que milions de catalans no s’hi senten reflectits, o clarament rebutjats. Des del llenguatge fins als referents configuren una identitat molt reduccionista. I el que és més greu, una part de la realitat queda híperrepresentada, mentre una altra es silenciada, sota criteris que no tenen res a veure amb el periodisme.

La propaganda (la difusió d’informació, idees o opinions amb la intenció que algú actuï i pensi d’una determinada manera) ha desplaçat el periodisme o l’entreteniment. Penso que una mirada mínimament objectiva a espais com 'Preguntes Freqüents' o 'Està Passant' (els dos, de productores externes) ens situen més en l’àmbit de la propaganda que en el terreny de la informació o l’humor. Per qualsevol persona que no comparteixi una fe cega amb els plantejaments que s’hi exposen, veure aquests programes pot resultar un ‘insult a la intel·ligència’.

L’expressió màxima d’aquesta deriva són els monòlegs de Pilar Rahola. En paraules de José Rodríguez, diputat d’ERC, Rahola «fa opinió de forma quotidiana sense que hi hagi els criteris de contrast i contrapesos amb visions alternatives» i recorda que «un analista d’informació requereix un cert rigor a la veracitat». D’això se’n diu propaganda.

TV-3 té quasi dos mil treballadors. La immensa majoria excel·lents professionals. Ho demostren constantment en els informatius, en els reportatges en profunditat. La plantilla fa programes de veritable servei públic. Els seus comitès de Redacció i d’Empresa es pronuncien periòdicament de forma crítica sobre la deriva de la cadena. Però tot segueix igual.

Són precisament aquests bons professionals els que, amb l’ajuda de la societat que enyora aquella TV-3 perduda, haurien d’enderrocar la «muralla infranquejable». En defensa de la societat catalana. En defensa de TV-3.

Jordi Garcia-Soler, un periodista honrat, generós i fidel

Gabriel Jaraba

Hi ha amics que són com germans, als quals fins i tot s'arriben a estimar com si tots dos fossiu fills de la mateixa mare. En Jordi García-Soler era exactament això per a mi. Érem amics des dels 17 anys, quan ens vam conèixer als ambients de la nova cançó. Ell era ja aleshores un acreditat cronista musical a la premsa de Barcelona, després d'haver treballat a la redacció de 'Serra d'Or', i jo tocava amb Els Tres Tambors, grup pioner d'allò que s'ha dit rock català. De concert en concert, en Jordi i jo conversàvem sobre tota mena de coses i ben aviat vam coincidir en moltes qüestions, com ara la militància en el PSUC i el convenciment que la lluita per la cultura era lluita per la democràcia. 

L'amistat d'en Jordi es demostrava amb fets. Jo m'interessava també

Jordi Garcia-Soler, en una imatge d'arxiu.

pel periodisme però com que un servidor formava part d'allò que se'n deia classes subalternes no em podia pagar una formació reglada. El meu aprenentatge el vaig fer al seu costat, veient com escrivia les seves cròniques, reportatges, entrevistes i crítiques, a la manera com abans aprenien els aprenents al costat dels oficials, mirant com ho feien els que sabien i callant. En Jordi era apreciat per tothom per una raó: era un home, per bé que jove, d'una honestedat insubornable; s'havia mantingut al marge del joc brut de pagaments encoberts als crítics musicals per part de discogràfiques i managers a canvi d'un comentari favorable. No només això, sinò que no es tallava en denunciar aquestes pràctiques, de manera que quan altres col·legues es feien d'or en aquestes situacions ell vivia exclusivament del que produia com a 'freelance'. 

Això feia que si en Jordi recomanava a algú se'l escoltés amb atenció perquè volia dir que la seva valoració era autèntica. Així doncs, un dia em va proporcionar la meva primera oportunitat professional: em va posar en contacte amb Josep Toutain, un personatge singular, pare de la moderna escola del còmic català de la més gran qualitat, i vaig entrar a treballar a la seva empresa, Selecciones Ilustradas, com a redactor. Jo era un crio i en Toutain l'home que havia dut els dibuixants catalans a publicar a les grans revistes americanes i angleses, 'Playboy' inclós, se'm va prendre seriosament i em va fer responsable de la redacció d'una revista musical setmanal. Allà, al costat de gegants com Víctor Mora, Carlos Giménez, Lluís Ribas i tants d'altres artistes vaig anar aprenent a editar, compaginar, fer guions, i ser capaç de fer tota mena de treballs editorials. Vaig sortir de SI convertit en professional gràcies a la generositat de Jordi Garcia Soler.

Ell mateix va ser qui em va introduïr a la premsa diària, junt amb en Josep Maria Huertas Claveria. En Jordi em va presentar Josep Pernau, redactor en cap del 'Diario de Barcelona', en Huertas va fer el mateix amb Josep Maria Cadena, cap d'informació local. Jordi feia cròniques musicals al 'Diari' i més tard comentaris polítics, jo vaig fer de reporter a Barcelona, compaginador i 'platinero', el periodista que feia de pont entre la redacció i els tallers. La resta és una història que ha durat més de 50 anys.

Avui s'ha parlat força de la coneguda generositat d'en Jordi. Alguns l'han volgut limitar a un cronista musical, com una vergonyosa nota difosa per l'agència Efe. En Jordi era un militant antifeixista. Va cobrir la revolució dels clavells portuguesa i va tornar impressionat pels socialistes del país germà, tot incorporant-se al Moviment Socialista de Catalunya per començar a construïr el que seria el Partit dels Socialistes de Catalunya. Al costat sempre de Joan Reventós --que va ser tot un pare per a ell-- i de Raimon Obiols, va construir la Direcció de Comunicació del PSC, partit al qual ha estat fidel fins la mort. Mai agrairé prou que, seguint amb la seva generositat, m'aproximés a en Joan Reventós --tots tres compartiem la passió pels castellers-- i fes que el fundador del PSC arribés també a 'adoptar-me' filialment, ell que en tenia tants. Els dies d'estiu compartits a Sant Salvador amb ells van ser per a mi una veritable escola d'humanisme i un mirall en el qual aprendre a veure què significava ser persona.

Jordi Garcia Soler va ser membre del Consell d'Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. En ell va defensar no només les posicions del seu partit sinò una idea molt clara del que havia de ser el servei de radiotelevisió pública. Ell, que havia escrit a la gran majoria de diaris i revistes de prestigi de tot Espanya, va ser foragitat de Catalunya Ràdio, en el qual feia un programa setmanal, d'una manera infame i vergonyosa per als seus directius i 'condottieri' adherits, amb una excusa indecent no per sectària sinò per malèvolament falsa, ell, que sempre havia ajudat tothom i havia estat generós i afectuós sense mesura ni límit. Hem vist després del què han estat capaços els executors de polítiques no només erràtiques sinò rastreres. Però la dignitat de Jordi Garcia Soler, militant antifranquista, periodista honrat i militant socialista fidel al PSC quedarà sempre per damunt la mesquinesa dels uns i el sectarisme rancuniós i analfabet dels altres.

Dia sí dia no, un servidor agafava el telèfon i trucava en Jordi i xerravem una bona estona sobre tantes coses, durant més de mig segle. A qui trucaré jo ara? Quina solitud em cau a sobre! Em consola saber que en Jordi i el nostre pare 'adoptiu' Joan canten junts la Internacional al Cel en el que no hi crèien però que és l'autèntica llar dels qui creuen ferventment en la fraternitat humana. Però, quina solitud, ara!

Javier Foz, mi compañero de viaje

Ricard Fernández Deu

He dejado pasar algunas horas para permitirme la expansión de llorar públicamente la desaparición de Javier Foz. El impacto que me produjo el anuncio de su muerte, a pesar de lo previsible que pudiera resultar tras el deterioro que experimentó desde que su esposa, Adelina, nos dijese adiós también para siempre, me dejó aturdido y sumido en una profunda tristeza. 

Más que compañeros, fuimos amigos; muy amigos. Múltiples viajes,

Javier Foz y Ricard Fernández Deu,
en una portada de 'Teleprograma' en 1989.

incontables almuerzos, numerosos proyectos, nos unieron desde que llegué a Radio Nacional de España, en 1969. Por no hablar del 'Tribunal Popular' que acabaría marcando nuestras biografías para siempre, de manera que Javier habría de ser siempre el “juez” de la tele, y yo el abogado defensor (no lo entrecomillo porque lo soy, también, en la vida real) eternamente enfrentado a Javier Nart en su papel de fiscal. Memorables fueron, entre otros muchos, nuestros viajes a París, para cubrir las elecciones que llevarían a Mitterrand al Elíseo, o a Lausanne, para dar cuenta de la elección de Barcelona como sede olímpica. Javier fue, en el mejor sentido de la palabra, mi compañero de viaje favorito. 

Nos gustaban las mismas cosas, de tal manera que a la obligación que nos llevaba a viajar por el mundo, se unían la devoción por los museos y las mejores mesas donde regalar nuestros sentidos y paladares. Recuerdo una sobremesa en concreto, con Jean-Claude Terrail en La Tour d’Argent mostrándonos la zona de la bodega que él personalmente tapió durante la ocupación alemana para privar a los nazis de sus mejores caldos, pidiéndonos por favor que no nos marchásemos tan pronto, ¡y eran las seis de la tarde! 

Y es que Javier, o Xavier, tanto da, era, además de un excelente periodista, un brillante conversador. Las circunstancias quisieron que yo accediese a la dirección de Radio Nacional en Cataluña antes que él, e inmediatamente le nombré subdirector y jefe de Informativos. Luego ocupó él el histórico despacho de Paseo de Gracia y pasó a dirigirme a mí. Tanto monta, solíamos decirnos. Hace algunos años escribió un libro --'Sense embuts', editorial Planeta, 2003 - cuya lectura recomiendo vivamente, en el que, con la generosidad que siempre le caracterizó, pasaba revista a sus años de periodismo. Podría seguir escribiendo de Javier horas y horas, pero en estos momentos lo primero que deseo es hacer llegar a Xavier, Jenny y Mireia, sus queridos hijos, la certeza de que han tenido un padre excepcional. Con él desaparece una de las mejores plumas del periodismo catalán, un radiofonista de primer nivel y un entrañable compañero. Descansa en la paz que tanto mereces, mi querido amigo.

Un salt endavant cap a la desaparició de la premsa impresa

Gabriel Jaraba

En aquest mateix moment, tots els editors de premsa impresa estan pensant si els canvis en els usos de la comunicació que la pandèmia està induint els permetran passar-se definitivament al digital i prescindir del paper. Aquesta és la preocupació, si no única, principal de les empreses periodístiques, en veure que es normalitza i augmenta la difusió de la premsa digital, que el confinament fa que els lectors es refrenin d’anar a buscar el diari de paper i sobretot, que l’acceptació del teletreball i de la teleconferència ha estat molt més ràpida del que es pensava.

'El Periódico' ha fet un cop de timó significatiu, nomenant director

del diari el periodista que s’havia encarregat de la seva transformació digital, en substitució de la directora designada fa pocs mesos per la nova propietat de l’empresa. 'La Vanguardia', al seu torn, està fent ostentació de les bones dades de difusió de la seva edició digital a arreu d’Espanya, apel·lant a un lideratge en aquest camp que ja era buscat de feia temps pel nou director del diari.

'El País' sembla haver posat la proa directament cap a l’oceà digital, buscant una manera decidida d’acostumar els lectors al mur de pagament, eliminant (diuen que momentàniament) gran part dels suplements impresos i argumentant la idea –justa i necessària—que el periodisme és un bé social que té un cost i que el periodisme de qualitat encara en té més. I l’'Abc' s’ha posat a bastir un mur de pagament sense cap més mania i consideració que la seva pròpia i legítima decisió. Els altres s’ho miren del dret i del revés, però tots ells amb la idea fixa al cap.

Alguna cosa més que llegir el diari a la barra del bar

Acabar amb la premsa impresa representa alguna cosa més que prescindir de llegir un diari que no paguem a la barra del bar mentre fem el tallat. L’era postpandèmia ens dirà si l’acceleració de determinats costums socials i personals és prou per a acceptar certs canvis; coses més complicades s’han vist, com el tímid ressorgiment a Madrid de l’autocinema, quan encara recordem el sonor fracàs que van suposar els intents que hi va haver a Barcelona en aquest espectacle.

La gent ja no va per la ciutat amb el diari doblegat sota el braç, però farà un ús semblant de la lectura a la pantalleta del mòbil d’un producte pensat per a ser llegit amb una certa profunditat que supera la ultra rapidesa del cop d’ull? I si el periodisme de qualitat que semblen prometre els promotors de subscripcions acaba sent un flux de titulars i notícies breus en cascada que podran ser produïts i redactats mitjançant eines d’intel·ligència artificial i robots redactors, que per cert ja existeixen?

“El mitjà és el missatge”, que va dir Marshall McLuhan, és alguna cosa més que una sentència sibil·lina mal interpretada com a frase enginyosa. La premsa digital no ha estat capaç de produir un sistema convencional generalment acceptat de jerarquització de les notícies tant pel que fa a la portada com al contingut general de la publicació. Un diari no és només el producte informatiu sinó l’entramat complex de complicitats establert entre el diari i els lectors, i més enllà.

Transformar la premsa impresa en digital és una tasca molt més ingent que donar forma a l’expressió tècnica d’un canvi de suport. Representa reconstruir tot un seguit de complicitats, convencions i dinàmiques canviants d’usos i relacions que marxen sempre, per definició, pel tall de la navalla: precisament perquè el mitjà és el missatge. La cosa va molt més enllà d’un canvi de format i abasta transformar l’ecosistema informatiu per tal que el que coneixem com a premsa subsisteixi o sigui anorreat o subsumit entre altres ofertes i formes de comunicació. Estic convençut que els empresaris editors, i professionals amb intel·ligència i visió en investigació demostrades com el nou director d’'El Periódico' en són ben conscients.

El problema de la premsa no és el paper

En realitat, el problema de la premsa no rau en el cost del paper ni en l’obstacle que la premsa impresa pugui representar en aquest canvi d’era. No és un problema de públics ni de mercats, sinó de model de negoci: assistim al final d’un negoci que ha durat uns cent vuitanta anys i que s’ha consistit en la venda de publicitat inserida en un mitjà de difusió ampla i generalitzada. Ras i curt; tota la resta, en digital o en paper, penja d’aquí.

Si, posem per un cas, la premsa informativa tal com la coneixem s’exporta tal qual al suport digital en exclusiva, continuarà patint d’aquest mal principal i la qüestió romandrà intacta: ¿el producte atreu prou publicitat per a justificar el negoci? ¿Augmentarà el nombre de subscripcions de manera suficient que compensi la manca de publicitat, quan els abonaments als diaris han disminuït en general de manera dramàtica, fins i tot en els casos que semblaven més sòlids, com ara a 'La Vanguardia'? ¿Considera el lector mitjà que les versions digitals adaptades dels diaris impresos –que és el que són en realitat aquests productes— són elements prou atractius per justificar un pagament regular?

He dit més amunt que el problema és el model de negoci però en realitat aquest fet du un altre problema enganxat: el model de producte. En la seva campanya de justificació de les subscripcions, 'El País' argumenta que el periodisme de qualitat, que és una necessitat social, té un preu que cal pagar. Això és fàcil de dir i difícil de fer. Periodisme de qualitat, ¿amb quines redaccions, amb quins sous, amb quina mena de contractes, amb quina provisió de despeses, amb quines relacions jeràrquiques professionals i laborals?

El periodisme no és una feina individual, el periodisme es fa col·lectivament i la qualitat depèn de l’articulació de tots els elements que donen forma al col·lectiu periodístic professional. Estan en condicions de crear i gestionar col·lectius periodístics de qualitat els empresaris i directius que fins ara han cregut, talment com ho fan els pseudoempresaris de baixa qualitat professional i personal, que la solució per reduir costos és reduir personal sense manies a l’hora de llençar per la borda el talent en el qual ells mateixos han invertit molts diners durant anys? Ho dubto molt i molt tot veient el pa que s’hi dóna.

Potser no només cal un canvi de suport, i segur que cal un canvi de model de negoci, i encara més segur que les relacions entre els mitjans i el seu públic, en un moment de transició tan accelerada com l’actual, canviaran profundament. Però segur que cal un model d’empresariat diferent, perquè no es poden fer coses diferents amb la mateixa gent acostumada a fer les mateixes coses per més que vulguin fer veure que són capaços de fer coses diferents que ningú mai ha vist enlloc.

A l'amiga Ana Alba

Montserrat Radigales 

Estimada Ana. Han passat ja quatre dies des que ens vas deixar i encara em costa assimilar que no ens tornarem a veure, ni a parlar, ni ha enviar-nos missatges. I que no et tornarem a llegir. Perdona que hagi esperat aquest temps però estava massa trasbalsada per trobar les paraules addients, si és que n'hi pot haver de paraules addients. 

Ens vam veure per darrera vegada el 5 de marc, en un esmorzar al

Ana Alba, en una imatge d'arxiu.

Col·legi de Periodistes on es presentava el llibre de la companya Txell Feixas 'Dones valentes'. Tu sí que eres una dona valenta, encara que mai t'ho vas creure. Ho vas demostrar moltes vegades. El càncer que al final se t'ha endut es mostrava cada vegada més cruel; tanmateix aquell dia et vas sentir prou bé i amb prou forces com perquè poguessim compartir aquella estoneta. Aquell mateix dia, unes hores després, es va anunciar que havies guanyat l'edició d'enguany del premi Julio Anguita Parrado. Era el segon reconeixement que rebies a la teva destacada trajectòria professional en el camp internacional; un any enrera havies estat finalista del premi Cirilo Rodríguez. Però encara que pugui semblar estrany en un espai com aquest, fet per i per a periodistes, no vull parlar aquí tant de la teva feina –ho han fet ja molts companys i col·legues en una multiplicitat d'articles que donen fe de la petja que has deixat-- sino de l'Ana persona i de l'Ana amiga. 

Perquè en aquests dies amargs s'acumulen els records. De quan et vaig conèixer. Deuria ser a finals del 1994 o principis del 1995. Jo era la corresponsal d''El Periódico' a Brussel·les i des de l'inici vivia amb una intensitat especial la guerra de Bòsnia i la hipocresia caòtica de la resposta internacional –mai havia sentit tanta vergonya de ser europea. Tu eres una noia molt jove que sorties de la facultat i te n'havies anat un temps a Croàcia com a voluntària a ajudar als refugiats de Bòsnia. Vas tornar i et vas apuntar a la iniciativa que impulsava l'enyorat José María Mendiluce, que es va dir Europa per Bòsnia (més tard va donar lloc a Catalunya per Bòsnia). Ens vam conèixer de la mà del Mendiluce i, malgrat la diferència d'edat (de més de 16 anys), va néixer entre nosaltres una amistat molt sòlida, enfortida amb el temps, i que ha perdurat fins al final. 

El pont sobre el Drina 

Bòsnia ens va unir. I qui ens ho havia de dir que ens retrobaríem allà molt poc després, acabada la guerra. Jo, treballant en un organisme internacional. Tu, instal·lada a Sarajevo, treballant com a 'free-lance' per a l''Avui', justament el diari on jo havia començat una pila d'anys abans. Recordes les excursions que vam fer alguns caps de setmana? En una situació encara molt fràgil al país i protegides (és un dir) pel fet que jo podia disposar d'un cotxe amb matrícula diplomàtica ens vam endinsar a la Republika Srpska (aleshores ningú s'atrevia a fer-ho des de Sarajevo) i vam anar a Visegrad perquè volíem conèixer el 'pont sobre el Drina' que va donar títol a la cèlebre novel·la d'Ivo Andric. I vam recórrer els escenaris tètrics del genocidi de Srebrenica. Sobre la base dels teus estudis anteriors de rus, havies fet l'esforç d'aprendre el serbocroat, i això ens ajudava molt. Altres vegades només volíem gaudir de paissatges meravellosos i anàvam a Travnik, a Jajce, a Mòstar... A Bòsnia vam compartir jornades inoblidables, passejades per Sarajevo, i amics, una pila d'amics. 

Parlant de Mendiluce, no és casualitat que l'única vegada que vam escriure plegades un article a quatre mans va ser quan ens va deixar 'el Mendi', una altra mort prematura i injusta. 

Retornades totes dues a Barcelona, tu et vas incorporar a la redacció de l''Avui' i jo vaig tornar a la d''El Periódico', a les respectives seccions d'Internacional. I, quan calia, mai vam deixar d'ajudar-nos mútuament en la feina. A vegades coincidíem en cobertures. Ens preguntàvem el que calgués, ens passàvem els contactes que fessin falta. Sempre ha estat així. Amb tu era fàcil. 

Generositat immensa 

És per això que, tot i que hi vam viatjar en dates diferents, vam tenir el mateix traductor a l'Iraq. I quan les coses van anar maldades per a ell i Espanya li va concedir un visat especial –que, amb altres companys, et vas encarregar d'aconseguir-li-- vas tornar a donar mostres de la teva generositat immensa acollint-lo a ell i la seva família a casa teva mentre se li buscava un lloc. Però d'allò més val que no en parlem, tu ja saps per què. 

He dit abans que eres una dona valenta i ho vas demostrar moltes vegades, no només anant a zones de conflicte, a l'Iraq o a les guerres a Gaza, que també. Ho vas demostrar quan, amb la premsa ja en davallada enmig d' una crisi de la que no acaba d'aixecar el cap, i frustrada perquè en prou feines et deixaven ja viatjar mai perquè calia reduir costos –que el lector no oblidi mai que la informació de qualitat val diners--, vas engegar a dida el sou fixe a final de mes que et garantia l''Avui'. Et vas estimar més agafar la indemnització d'un ERO, o de “baixes incentivades”, o del que fos que fesssin d'aquestes coses que en la darrera dècada i mitja han estat com el pà de cada dia en la nostra professió. I ho vas fer sense tenir cap alternativa clara. Perquè a més de valenta, sempre has estat una dona positiva. “Jo sempre tindré una feina o altra¨, em vas dir un dia. Volies cercar noves aventures i et vas embarcar, amb uns col·legues i més ganes que mitjans, en un projecte inèdit, una sèrie de documentals sobre països que havien deixat enrera conflictes i cercaven el seu camí. “Després de la pau”, es deia. I, és clar, en el de Bòsnia t'hi vas posar tu. Bòsnia, una altra vegada. Sempre present. 

I poc després et va arribar el que va acabar sent la oportunitat de la teva vida, quan 'El Periódico' et va oferir anar a Jerusalem perquè el corresponsal d'aleshores canviava de destí. No t'ho vas pensar gens, però en això també vas ser molt valenta. Perquè la crisi que indirectament et va expulsar de l''Avui 's'havia anat extenent per molts dels mitjans i les condicions eren cada vegada pitjors. A tant la peça i ja està. De 'free-lance' una altra vegada. Així es nodreixen moltes seccions d'Internacional. Algun dia n'hauríem de parlar, però aquest és un altre tema. Vas acceptar una precarietat indigna d'una feina que no és gens fàcil de fer i a més fer-la bé perquè t'apassionava l'Orient Proper. Una altra passió que ja compartíem, recordes? El conflicte israelo-palestí corria per les teves venes. La de xerrades que havíem tingut! 

I aleshores vam tornar a parlar gairebé cada dia, per feina. Tu a Jerusalem i jo a la redacció. I quan s'esqueia, parlàvem del que calgués. I no oblidaré mai aquell juliol del 2012 que em vas obrir les portes de casa teva. Jo hi havia estat unes quantes vegades, a Jerusalem, la primera feia ja 29 anys. Però aquest cop era molt diferent. Perquè hi eres tu i per altres circumstàncies que no venen al cas. 

Una posta de sol 

I vam fer com a Bòsnia. El cap de setmana vam llogar un cotxe i vam fer un periple per la costa, des de Cesarea fins a Ros Hanikra, a la frontera amb el Líban. I ens vam instal·lar en aquell hotel als afores d'Acre, a la badia, al costat del mar, i vam gaudir d'una posta de sol darrera les cúpules verdes de les mesquites. Era màgic. 

Això sí; vaig haver d'entrar a l'habitació a avisar-te perquè no te la perdessis. Evidentment, havies viatjat amb l'ordinador i havies d'acabar un macroreportatge sobre actors de cinema palestins per al quadern dominical amb el que estaves entusiasmada. Ja no sabies què tallar. L'espai, sempre la manca d'espai. Era una de les teves característiques. En les cròniques del dia eres ràpida, una benedicció per a qualsevol redacció. En els textos més elaborats, el teu perfeccionisme professional feia que li donessis voltes i més voltes. El resultat era sempre brillant. 

Valenta, lluitadora i positiva ho has estat també al llarg de tota la teva malaltia. Francament, no sé quanta gent s'hagués passat aquests gairebé tres anys anant i venint, de Jerusalem a Barcelona, on feies els tractaments, i a l'inrevés. Confeso que al principi em va semblar una bogeria, tot i que mai no t'ho vaig dir. Però ho vaig entendre molt aviat. I t'he admirat també per això. 

Tampoc he oblidat aquella festa al jardí comunitari de casa teva a Barcelona el dia que vas fer 40 anys. La teva inseparable amiga Mònica t'havia fet un video on els amics t'enviavem petons. Tot just t'acabaves d'instal·lar a Jerusalem i vas venir per a l'ocasió. Vaig pensar que quan en fessis 50 la faríem encara més grossa. No ha pogut ser. Als 48 anys, s'és insultantment jove per a morir. 

Els que tenim certa edat, comencem a estar avesats a perdre éssers estimats. Van marxar els avis, se'n van els pares, fins i tot ens deixen alguns de la nostra franja d'edat. Però no ens acostumarem mai a veure marxar els qui ens venien al darrera. Els fills enterren els pares, no a l'inrevés. Diuen que no hi ha res pitjor que s'et mori un fill o una filla. Per això el meu cor està avui sobre tot amb la teva mare, l'Anna, a qui envio una abraçada ben forta. I a sobre has dit adéu a aquest món enmig d'aquesta pandèmia que ha impedit que t'acomiadessim com cal. Quan tot això del coronavirus passi, ho haurem de fer. T'ho devem. 

El covid-19 també infecta la informació

Francesc Ràfols

Els darrers dies ho hem vist fins a avorrir-nos: roda de premsa del president del Govern per parlar del coronavirus i el que fa el seu Executiu per intentar eradicar-lo. Quin govern? Tant és, totes les rodes de premsa se semblen massa. Preguntes dels i les periodistes i respostes que no s'ajusten a la qüestió. I tot això acompanyat d'uns solo de violí que ni el mateix Paganini hauria estat capaç de fer, convertint les compareixences davant la premsa en mítings.

Els diaris, les ràdios, les televisions, les pàgines webs..., informació a totes hores sobre la crisi sanitària. Ara bé, la ciutadania està ben

El president Pedro Sánchez, en una recent roda de premsa.

informada sobre la pandèmia? Hem vist mitges veritats i mitges mentides per part dels governants, balls de xifres, manipulacions i rumors falsos a la majoria dels mitjans, especialment els grans mitjans de comunicació.

Hem vist també com hi ha professionals de la informació --especialment en l'àmbit gràfic– que no els han permès accedir a determinats equipaments amb un intent de l'administració de controlar quin tipus d'imatges es poden donar i quines no. No és aquest el paper de l'administració.

Tampoc des dels mitjans hi ha grans possibilitats d'oferir una millor informació. En molts d'ells –com a moltes altres empreses– s'han aplicat ERTO que han suposat la retallada d'hores de feina. Si com des dels governs es proclama que una bona informació és bàsica en aquests temps de crisi sanitària, que als mitjans hi hagi menys periodistes i treballant menys hores no sembla la millor manera de fer-ho.

Diuen que a les guerres, la veritat és la primera víctima. Afortunadament això que estem vivint no ho és. Però la covid-19 s'hi assembla en què la veritat ha estat també una de les primeres víctimes. Cal lamentar totes les pèrdues de vides humanes i no en volem frivolitzar ni una, però si com a societat volem saber amb certesa què ha passat, la informació veraç ha de ser un dels béns més preuats a defensar, just per sota del bé més preuat de tots, el de la vida.