El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

10 may 2020

A l'amiga Ana Alba

Montserrat Radigales 
Estimada Ana. Han passat ja quatre dies des que ens vas deixar i encara em costa assimilar que no ens tornarem a veure, ni a parlar, ni ha enviar-nos missatges. I que no et tornarem a llegir. Perdona que hagi esperat aquest temps però estava massa trasbalsada per trobar les paraules addients, si és que n'hi pot haver de paraules addients. 

Ens vam veure per darrera vegada el 5 de marc, en un esmorzar al
Ana Alba, en una imatge d'arxiu.
Col·legi de Periodistes on es presentava el llibre de la companya Txell Feixas 'Dones valentes'. Tu sí que eres una dona valenta, encara que mai t'ho vas creure. Ho vas demostrar moltes vegades. El càncer que al final se t'ha endut es mostrava cada vegada més cruel; tanmateix aquell dia et vas sentir prou bé i amb prou forces com perquè poguessim compartir aquella estoneta. Aquell mateix dia, unes hores després, es va anunciar que havies guanyat l'edició d'enguany del premi Julio Anguita Parrado. Era el segon reconeixement que rebies a la teva destacada trajectòria professional en el camp internacional; un any enrera havies estat finalista del premi Cirilo Rodríguez. Però encara que pugui semblar estrany en un espai com aquest, fet per i per a periodistes, no vull parlar aquí tant de la teva feina –ho han fet ja molts companys i col·legues en una multiplicitat d'articles que donen fe de la petja que has deixat-- sino de l'Ana persona i de l'Ana amiga. 

Perquè en aquests dies amargs s'acumulen els records. De quan et vaig conèixer. Deuria ser a finals del 1994 o principis del 1995. Jo era la corresponsal d''El Periódico' a Brussel·les i des de l'inici vivia amb una intensitat especial la guerra de Bòsnia i la hipocresia caòtica de la resposta internacional –mai havia sentit tanta vergonya de ser europea. Tu eres una noia molt jove que sorties de la facultat i te n'havies anat un temps a Croàcia com a voluntària a ajudar als refugiats de Bòsnia. Vas tornar i et vas apuntar a la iniciativa que impulsava l'enyorat José María Mendiluce, que es va dir Europa per Bòsnia (més tard va donar lloc a Catalunya per Bòsnia). Ens vam conèixer de la mà del Mendiluce i, malgrat la diferència d'edat (de més de 16 anys), va néixer entre nosaltres una amistat molt sòlida, enfortida amb el temps, i que ha perdurat fins al final. 

El pont sobre el Drina 


Bòsnia ens va unir. I qui ens ho havia de dir que ens retrobaríem allà molt poc després, acabada la guerra. Jo, treballant en un organisme internacional. Tu, instal·lada a Sarajevo, treballant com a 'free-lance' per a l''Avui', justament el diari on jo havia començat una pila d'anys abans. Recordes les excursions que vam fer alguns caps de setmana? En una situació encara molt fràgil al país i protegides (és un dir) pel fet que jo podia disposar d'un cotxe amb matrícula diplomàtica ens vam endinsar a la Republika Srpska (aleshores ningú s'atrevia a fer-ho des de Sarajevo) i vam anar a Visegrad perquè volíem conèixer el 'pont sobre el Drina' que va donar títol a la cèlebre novel·la d'Ivo Andric. I vam recórrer els escenaris tètrics del genocidi de Srebrenica. Sobre la base dels teus estudis anteriors de rus, havies fet l'esforç d'aprendre el serbocroat, i això ens ajudava molt. Altres vegades només volíem gaudir de paissatges meravellosos i anàvam a Travnik, a Jajce, a Mòstar... A Bòsnia vam compartir jornades inoblidables, passejades per Sarajevo, i amics, una pila d'amics. 

Parlant de Mendiluce, no és casualitat que l'única vegada que vam escriure plegades un article a quatre mans va ser quan ens va deixar 'el Mendi', una altra mort prematura i injusta. 

Retornades totes dues a Barcelona, tu et vas incorporar a la redacció de l''Avui' i jo vaig tornar a la d''El Periódico', a les respectives seccions d'Internacional. I, quan calia, mai vam deixar d'ajudar-nos mútuament en la feina. A vegades coincidíem en cobertures. Ens preguntàvem el que calgués, ens passàvem els contactes que fessin falta. Sempre ha estat així. Amb tu era fàcil. 

Generositat immensa 


És per això que, tot i que hi vam viatjar en dates diferents, vam tenir el mateix traductor a l'Iraq. I quan les coses van anar maldades per a ell i Espanya li va concedir un visat especial –que, amb altres companys, et vas encarregar d'aconseguir-li-- vas tornar a donar mostres de la teva generositat immensa acollint-lo a ell i la seva família a casa teva mentre se li buscava un lloc. Però d'allò més val que no en parlem, tu ja saps per què. 

He dit abans que eres una dona valenta i ho vas demostrar moltes vegades, no només anant a zones de conflicte, a l'Iraq o a les guerres a Gaza, que també. Ho vas demostrar quan, amb la premsa ja en davallada enmig d' una crisi de la que no acaba d'aixecar el cap, i frustrada perquè en prou feines et deixaven ja viatjar mai perquè calia reduir costos –que el lector no oblidi mai que la informació de qualitat val diners--, vas engegar a dida el sou fixe a final de mes que et garantia l''Avui'. Et vas estimar més agafar la indemnització d'un ERO, o de “baixes incentivades”, o del que fos que fesssin d'aquestes coses que en la darrera dècada i mitja han estat com el pà de cada dia en la nostra professió. I ho vas fer sense tenir cap alternativa clara. Perquè a més de valenta, sempre has estat una dona positiva. “Jo sempre tindré una feina o altra¨, em vas dir un dia. Volies cercar noves aventures i et vas embarcar, amb uns col·legues i més ganes que mitjans, en un projecte inèdit, una sèrie de documentals sobre països que havien deixat enrera conflictes i cercaven el seu camí. “Després de la pau”, es deia. I, és clar, en el de Bòsnia t'hi vas posar tu. Bòsnia, una altra vegada. Sempre present. 

I poc després et va arribar el que va acabar sent la oportunitat de la teva vida, quan 'El Periódico' et va oferir anar a Jerusalem perquè el corresponsal d'aleshores canviava de destí. No t'ho vas pensar gens, però en això també vas ser molt valenta. Perquè la crisi que indirectament et va expulsar de l''Avui 's'havia anat extenent per molts dels mitjans i les condicions eren cada vegada pitjors. A tant la peça i ja està. De 'free-lance' una altra vegada. Així es nodreixen moltes seccions d'Internacional. Algun dia n'hauríem de parlar, però aquest és un altre tema. Vas acceptar una precarietat indigna d'una feina que no és gens fàcil de fer i a més fer-la bé perquè t'apassionava l'Orient Proper. Una altra passió que ja compartíem, recordes? El conflicte israelo-palestí corria per les teves venes. La de xerrades que havíem tingut! 

I aleshores vam tornar a parlar gairebé cada dia, per feina. Tu a Jerusalem i jo a la redacció. I quan s'esqueia, parlàvem del que calgués. I no oblidaré mai aquell juliol del 2012 que em vas obrir les portes de casa teva. Jo hi havia estat unes quantes vegades, a Jerusalem, la primera feia ja 29 anys. Però aquest cop era molt diferent. Perquè hi eres tu i per altres circumstàncies que no venen al cas. 

Una posta de sol 


I vam fer com a Bòsnia. El cap de setmana vam llogar un cotxe i vam fer un periple per la costa, des de Cesarea fins a Ros Hanikra, a la frontera amb el Líban. I ens vam instal·lar en aquell hotel als afores d'Acre, a la badia, al costat del mar, i vam gaudir d'una posta de sol darrera les cúpules verdes de les mesquites. Era màgic. 

Això sí; vaig haver d'entrar a l'habitació a avisar-te perquè no te la perdessis. Evidentment, havies viatjat amb l'ordinador i havies d'acabar un macroreportatge sobre actors de cinema palestins per al quadern dominical amb el que estaves entusiasmada. Ja no sabies què tallar. L'espai, sempre la manca d'espai. Era una de les teves característiques. En les cròniques del dia eres ràpida, una benedicció per a qualsevol redacció. En els textos més elaborats, el teu perfeccionisme professional feia que li donessis voltes i més voltes. El resultat era sempre brillant

Valenta, lluitadora i positiva ho has estat també al llarg de tota la teva malaltia. Francament, no sé quanta gent s'hagués passat aquests gairebé tres anys anant i venint, de Jerusalem a Barcelona, on feies els tractaments, i a l'inrevés. Confeso que al principi em va semblar una bogeria, tot i que mai no t'ho vaig dir. Però ho vaig entendre molt aviat. I t'he admirat també per això. 

Tampoc he oblidat aquella festa al jardí comunitari de casa teva a Barcelona el dia que vas fer 40 anys. La teva inseparable amiga Mònica t'havia fet un video on els amics t'enviavem petons. Tot just t'acabaves d'instal·lar a Jerusalem i vas venir per a l'ocasió. Vaig pensar que quan en fessis 50 la faríem encara més grossa. No ha pogut ser. Als 48 anys, s'és insultantment jove per a morir. 

Els que tenim certa edat, comencem a estar avesats a perdre éssers estimats. Van marxar els avis, se'n van els pares, fins i tot ens deixen alguns de la nostra franja d'edat. Però no ens acostumarem mai a veure marxar els qui ens venien al darrera. Els fills enterren els pares, no a l'inrevés. Diuen que no hi ha res pitjor que s'et mori un fill o una filla. Per això el meu cor està avui sobre tot amb la teva mare, l'Anna, a qui envio una abraçada ben forta. I a sobre has dit adéu a aquest món enmig d'aquesta pandèmia que ha impedit que t'acomiadessim com cal. Quan tot això del coronavirus passi, ho haurem de fer. T'ho devem. 

4 comentarios:

  1. Gràcies per aquest comentari, Montse. Jo he treballat 25 anys a l'Avui però no vaig tenir ocasió de coneixe't. Hi vaig entrar al setembre del 1989. I sí: hauries de parlar algun dia, i molt, sobre la crisi de la prensa seriosa, que està sent substituïda per no sé què. Una abraçada.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies pel teu comentari, Lluís. Jo vaig treballar a l'Avui del juliol de 1977 fins al març de 1983; no hi vam coincidir. Amb l'Ana sí que deuries coincidir, era una persona extraordinària. I sí el tema de la crisi dóna per a molt.

      Eliminar
  2. Querida Montse: Que triste haberla perdido y que bonito y emocionante lo que cuentas de vuestros encuentros en aquellos escenarios estremecedores. Tu relato me ha permitido conocerla mejor. Un abrazo.

    ResponderEliminar