L’angle mort d’Alfons Quintà

Josep-Maria Ureta

Ja fa quatre anys que l’article més llegit a aquest blog Paios és el que va fer l’Àngel Casas la vigília de Nadal del 2016. Parlava de l’assassinat de la doctora Victòria Bertrán a mans del seu marit Alfons Quintà Sadurní el 16 de desembre del 2016, qui després és va suïcidar. 

En Casas és molt directe en aquest article. Havia tractat a Quintà des

Alfons Quintà, el dia de la primera emissió de TV-3.

dels anys de Ràdio Barcelona, després va acceptar fer el programa d’entreteniment nocturn a la primera programació de TV-3 i van partir peres ben aviat. Sense embuts diu en Casas que mai va pensar que Quintà fos un assassí en potència, però no estalvia qualificar-lo de “colèric, egocèntric, misogin, dèspota, covard, miserable i venut al millor postor”. En síntesi, “mala persona”. Però tampoc li va costar entendre saber el què havia passat uns dies abans al domicili del Quintà a Les Corts. “No em vaig sorprendre --diu Casas--, però massa tard”. 

De fet, el retret de Casas no és autoinculpatori sinó per la manera de com es va donar la noticia, destacant més els mèrits de Quintà com a un dels impulsors de TV-3 que no pas de ser un assassí. “¿Quin periodisme estem fent?”, conclou l’article que es pot consultar en aquest mateix blog (més de 17.000 visites fins ara, en la comptabilitat digital vigent). 

Poc més tard, vam poder recuperar lleument alguns passatges de la vida adolescent d’en Quintà, desconeguts, gràcies a l’article de Jordi Amat a 'La Vanguardia' del 27 de gener del 2017, poques setmanes després del de l’Àngel Casas. Amat coneixia alguns trets de la personalitat ja complexa del Quintà adolescent, quan acompanyava al seu pare Josep, que feia de xofer de Josep Pla. Titulava el text 'El fill del xofer'. 

Camelot a l’Empordà 

Tres anys després, Jordi Amat ha bastit una molt interessant semblança de l’Alfons Quintà (Figueres, 1943) mantenint el títol d’aquell article, 'El fill del xofer' (Edicions 62), i amb versió castellana: 'El hijo del chófer' (Tusquets). Val a dir que ja l’estiu de l’any passat vàrem tenir algun tast quan es van conèixer les 52 cartes creuades entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives, en les que el morbo periodístic ja es va fixar més en com l’adolescent fill del Josep feia xantatge a l’escriptor per pressionar al seu pare, que no li volia donar permís per treure’s el carnet de conduir. En Jordi Amat havia treballat de valent aquelles missives, i més tard Arcadi Espada, l’agost del 19, en va fer un article, amb astúcia interessada, a 'El Mundo'. 

Jordi Amat, biògraf de Ramon Trias Fargas i de Josep Benet, entre altres treballs de qui cavalca entre la lingüística i la literatura, ha dedicat anys als arxius de Josep Pla. Garbellant entre centenars de documents no es difícil fixar amb una precisió mai coneguda l’entorn de la infància i joventut d’Alfons Quintà. Període vital determinant tant pel seu comportament anys després com per la seva descomunal capacitat de captar com es creen les relacions de poder des de ben jove. 

Amat descriu les activitats polítiques de Josep Pla, a partir dels anys 50 des de Llofriu, com la creació del Camelot de l’escriptor. Jaume Vicens Vives, Josep Benet, Joan Fuster, Carles Sentís, Manuel Ortínez, Armand Caraben, Pere Duran Farell, Estapé, Joan Sardà Dexeus, Manuel Ibáñez Escofet, l’industrial Domingo Valls Taberner, Jaume 'Met' Miravitlles... però també Josep Tarradellas, Manuel Serra i Moret i altres a l’exili. En Josep Quintà era només un xofer --atent i callat a les tertúlies--, aprofitant que era un viatjant del tèxtil de la comarca i tenia un vehicle, a qui sempre li demanaven serveis aquests conspiradors catalanistes i conservadors. 

Angle mort 

Des del primer moment Amat estableix el tortuós camí que conforma la psicologia d’Alfons Quintà en la seva mala experiència familiar. Un pare que fa el salt continuadament a la mare, Lluïsa --que regenta una sabateria a Figueres--, i que quan era petit l’assotava amb el cinturó fins deixar marques permanents de la sivella, descobertes anys a venir per les múltiples amants de l’Alfons. 

Quintà, en una conferència a l'any 2010. (arxiu)

Per poder abordar aquesta personalitat tan complexa, Amat empra arxius, llibres ja publicats sobre temes i persones relacionades i, es dedueix, molts testimonis directes, tot i que a penes se’n fa esment dels noms. No és una biografia sinó més aviat una semblança de Quintà, amb un mètode narratiu que l’autor anomena “prosa [o literatura] de no ficció” y que s’inspira en el mètode d’obres similars com la recerca que ha fet Javier Cercas sobre Enric Marco (el fals deportat als camps nazis) a 'El impostor', el clàssic 'Eichmann  a Jerusalem', d’Hannah Arendt, sobre la banalitat del mal, o el més recent (i recomanadíssim) 'L’ordre del dia' del premiat Éric Vuillard sobre el suport dels grans empresaris alemanys a Adolf Hitler. 

Un dels primers contractes del jove Quintà, ja instal·lat a Barcelona és de redactor de Enciclopèdia Catalana (on ja va organitzar protestes contra el banquer Jordi Pujol) i és autor de l’entrada “angle mort”. Quintà ho referencia al món militar i descriu que és “l’espai que queda entorn dels tancs que no pot ser batut per armes pròpies”. 

Joventut agitada 

La metàfora de l’angle mort serveix a Amat per, d’una banda, recórrer sovint a la prospecció psicològica d’Alfons Quintà, però més des de la bona literatura, no de la ciència mèdica. Hi ha comportaments reiterats al llarg de la vida del periodista que sempre cal interpretar com inscrits en una part misteriosa de la seva personalitat, amagada i amargada. La mala relació familiar hi és sempre. 

D’altra banda, també hi ha misteris que son un angle mort o si es vol, punt cec referent a la visió de l’ull, una expressió que també es pot trobar a l’anterior i exitós assaig d’Amat del novembre del 2017, La confabulació dels irresponsables, sobre els esdeveniments polítics de l’octubre del mateix any. 

A 'El fill del xofer', hi ha dos angles morts més, sobre fets difícils de desxifrar: la crisi i desaparició de Banca Catalana de principis dels 80 i l’estranya relació de Quintà i Pujol. 

Val a dir que un cop a Barcelona, a finals dels seixanta, el jove Quintà, gràcies a les recomanacions de Sentís o d’Ibáñez Escofet (¡quin xoc d’entramuntanats!) ja és l’esverat compulsiu: es matricula a Econòmiques i ho deixa, llegeix intensament de tot i es fa marxista, intenta entrar al PSUC, estudia i acaba Marina Mercant (l’afició del pare de navegar per Roses), l’enxampen a Portbou amb una maleta de llibres prohibits per la dictadura, el processen i perd la convalidació dels estudis marítims per ser caporal segon de la Marina. El degraden. 

Becari enrabiat 

També els qui el van tractar aquells finals del 60 i principis dels 70 han fet saber de les inquietants actituds de tracte del Quintà, ja malcarat i profundament misogin, a la vegada que amb una desconcertant capacitat de fer la guitza o de fer el llepa segons li convé en cada moment. Sempre ajudat pels amics del pare al Camelot de Llofriu, a l’hora que els menyspreava. Ibáñez Escofet li va donar feina de becari al 'Tele/eXprés', fins que el va despatxar i Sentís, quan era director de Ràdio Barcelona (cadena Ser), li va crear el programa 'Dietari', on Quintà va saber explotar com ningú l’ambient dit aperturista del final del règim franquista i teixir una bona xarxa de relacions polítiques a Barcelona i Madrid. En aquest darrer cas, van ser José Antonio Novais (corresponsal de 'Le Monde') i el jove Juan Luis Cebrián els qui li van facilitar l’accés a la revista 'Guadiana'. També escriu a 'Presència'. A partir d’aquest punt, Jordi Amat ja utilitza els testimonis i, sobre tot, l’anàlisi dels textos del Quintà. 

Pujada 

En termes de Narcís Oller, aquí comença la pujada d’Alfons Quintà al món del periodisme, i la part d’èxit no trigaria a arribar quan el 1976 neix 'El País' i entre Sentís i Trias Fargas fan que el nomenin corresponsal a Barcelona. Però en termes del jesuïta del segle XVI Gaspar Astete, el més conegut divulgador moralista catòlic, dels set vicis (pecats) que descriu com “apetitos desordenados” (supèrbia, avarícia, luxúria, ira, gola, enveja i peresa) el nou periodista Quintà els té tots, amb dubtes sobre la peresa, impròpia d’un esverat, tot i que l’Astete la defineix com “un caimiento de ánimo en el bien obrar”. 

El diari de referència de tota l’oposició és 'El País' i de seguida destaca el corresponsal a Barcelona per ser el millor informat del món catalanista i més capacitat de donar exclusives que marquen les agendes. Admirable i meritori, segons Jordi Amat, qui tanmateix no s’està d’avisar que la prosa de Quintà és “descuidada, frenètica, cocainòmana...”. I reapareix l’angle mort de les fixacions obsessives del periodista, d’una banda, i de l’altre la relació amable/despietada amb dos personatges que en els seus escrits aconsegueix enfrontar: Pujol i Tarradellas. 

Èxit 

Quintà ja és a l’etapa d’èxit, seguint a Narcís Oller. Tan poderós com desordenat en la vida personal. Golafre insuportable i desagradablement lasciu. I res d’integritat: ja havia aconseguit un pis de La Caixa al barri de Les Corts (el mateix on va assassinar la seva dona) pressionant al llavors president de La Caixa, Narcís de Carreras, via Camelot. Però quan en Carreras no nomena substitut Manuel Ortínez (una de les principals fonts d’en Quintà) el fot a parir sense miraments. També es matricula de dret i negocia aprovats a canvi d’articles a 'El País', menys en un cas en què la professora l’enxampa copiant i ell li dedica un breu al diari amb falsa denúncia. 

Més temut que respectat, quan Quintà s’adona que no dirigirà el suplement de 'El País' a Catalunya, perquè en Cebrián n’estava tip, qui ja era una vedet de la transició i li convenia l’estabilitat que el poder polític madrileny havia decidit que encarnés Jordi Pujol, decideix canviar de bàndol sense escrúpols. 

El mite dels papers de Catalana 

Es prou sabut que des de pocs dies després de que Pujol és president de la Generalitat, l’abril del 1980, Quintà publica un article sobre la mala salut de Banca Catalana. Té informació molt fiable, que Amat no esmenta de qui. Anys més tard, el mateix Quintà va revelar a un redactor en cap de TV-3 que la principal font era Adolfo Suárez. Un avís a Pujol en l’ambient polític tens a pocs mesos del 23-F. 

Quan Antonio Franco ja té perfilat com serà l’edició catalana de 'El País' i Quintà rebutja totes les ofertes professionals de l’empresa editora perquè prefereix els calers (també és compulsiu en la fal·lera de gastar), durant la primavera del 82, Pujol truca en Quintà. L’expresident és una altra potència en les relacions de poder i personals. Ja havia intentat seduir i comptar amb el suport de Quintà per aconseguir que l’herència de Dalí es quedés a Catalunya. 

Pujol vol neutralitzar Quintà i coneix les misèries del personatge. De

la relació escriu Amat: “Son els negocis del poder, que té els seus codis de relació”. 

Amat, que no es planteja el llibre com una investigació periodística sinó una semblança del personatge i els seus temps, també afronta el gran misteri: ¿tenia en Quintà papers sobre Banca Catalana que fessin tremolar a Pujol? I atenció a la conclusió: “Quintà viurà d’aquesta llegenda, aquest serà el seu mite”. O sigui, conclou que anava de catxa, o de 'farol', com es diu col·loquialment. Els qui aquells anys i posteriorment han fet molta informació econòmica podrien confirmar-ho: ja s’ha publicat tant, de vegades impedit que es publiqui, i hi ha hagut recerques documentades (i filtrades) del Banc de Espanya i fins i tot de dos fiscals gens sospitosos, que és dubtós que hi hagi angle mort. En tot cas, no el tenia en Quintà, atès també el seu perfil venjatiu. 

Una televisió trencadora 

És Lluis Prenafeta, desdoblant-se del seu objectiu de vigilància de tota mena sobre el 'cas Catalana', qui tutela en Quintà i li dona suport total (¿excessiu en els diners descontrolats?) per fer una televisió que no sigui un calc de RTVE, com ja havia passat en altres competències traspassades, que reproduïen ministeris i els seus vicis i prou. I no seria la televisió antropològica i folklòrica que somniava el centralisme, indistint si es conservador o progressista. 

Amat torna a dedicar elogis al resultat dels primers mesos de TV-3, sense sardanes ni receptes d’escudella. La llengua només per comunicar-se amb el món. I precisa: “El problema no és ideològic. això és secundari. És la conducta i la progressiva instauració d’un règim de terror”. 

[Aquí haig de fer un parèntesi personal, com a membre del primer equip de redactors en cap dels informatius de TV-3, en el meu cas d’Economia. Totes les descripcions d’aquest “règim de terror” que descriu Amat son certes i encertades. No cal afegir-ne més.] 

Estimbada 

TV-3 va ser molt més del que s’esperava, només una mena de Miramar II, dit sigui amb respecte i admiració pels que hi eren llavors i hi son ara. Mèrit del Quintà i prou? No. Hi havia molta gent vàlida. El problema era un altre, el Quintà psicòtic ja era incontrolable: volia ser director general de la Corporació, li va exigir a Pujol (¿que no el coneixia?) i aquest el va liquidar, salvant el projecte que el Quintà va intentar esbotzar a lo Samsó. La guitza. 

Prèviament, el llepa Quintà es va lluir redactant en persona els textos sobre els bons patricis catalans que eren els fundadors de Banca Catalana, represaliats pel poder central després del gran triomf de Convergència Democràtica en les eleccions de l’abril, i promovent la manifestació de desgreuge de Jordi Pujol en sortir del parlament acabat d’investir. 

Aquí comença la decadència física, psíquica i professional de Quintà. L’estimbada d’Oller a 'La febre d’or'. Amb revifades posteriors com crear amb Prenafeta, Carles Vilarrubí i Manuel Prado y Colón de Carvajal el diari catalanista en castellà 'El Observador', amb la intenció primer de confrontar amb 'El País' a Catalunya i després atacar, i perdre, a 'La Vanguardia'. 

Desenllaç 

Jordi Amat té una elegant discreció final per parlar de la doctora Victòria Bertrán i el seu tràgic final. I en acabar, no es pot estar de dir que el llibre que ha fet li ha costat “escriure aquesta narració desagradable i apaivagadora”, lamenta el dolor que causa llegir-lo però creu que escriure’l era “moralment discutible però socialment necessari”. 

I afegeixo que reparador pels qui van patir al personatge. Tot i que massa tard, com diu l’Àngel Casas.

Les clavegueres de l’Estat i les vergonyes de la Generalitat

Andreu Farràs 

Acostumada a estar sovint en el --com va dir aquella eminència-- “candelabro”, Pilar Rahola ha estat aquesta setmana una de les vedets indiscutibles del sainet polític català, arran de la publicació d’unes converses mantingudes amb David Madí, exbraç dret d’Artur Mas i membre de l’anomenat ‘sanedrí’ del procés independentista. Les xerrades telefòniques van ser gravades per ordre judicial perquè Madí està sent investigat per la Guàrdia Civil per tràfic d’influències. 

Les paraules de la Pilar Rahola que més han escandalitzat han estat

Rahola i Madí, en un muntatge d''El Periódico'.

les seves reiterades queixes pel poc temps en què, segons ella, apareixia en dos programes de TV-3 on ella col·laborava quan va ser punxada per la Guàrdia Civil i on encara ara treballa: ‘FAQS’ i ‘Tot es mou’. Com a conseqüència d’aquesta retallada del seu espai d’exposició televisiva, Rahola li comenta a Madí que ja s’ha queixat del fet a Carles Puigdemont i critica Vicent Sanchis, director de TV-3, de qui fa responsable d’aquesta minvada presència a la televisió pública catalana. 

Els diferents partits de l’oposició parlamentària no han trigat gens en dir la seva, els comitès professional i d’empresa de Televisió de Catalunya també han reiterat les seves reivindicacions, mentre que la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) li va treure credibilitat a l’audio després de subratllar que eren unes “converses privades”. 

Em vull fixar precisament en el concepte que amaguen aquestes dues darreres paraules expressades per Núria Llorach, que presideix en funcions la importantíssima CCMA des de fa més de quatre anys per la impossibilitat de que les forces parlamentàries es posin d’acord en activar-ne el relleu. 

Reconeguts companys i amics es preguntaven fa uns dies en diferents grups de Whatsapp si era èticament acceptable que un mitjà de comunicació publiqués la filtració d’una conversa que no tenia res a veure amb els suposats delictes investigats per la Guàrdia Civil i que presumptament haurien comès David Madí, Xavier Vendrell i altres destacats estrategues del procés independentista. 

“Son converses privades”. “Imagineu-vos per un moment que algú filtrés coses que escrivim per aquí [Whatsapp]”. “¿Hem de donar credibilitat als picoletos, policia política sense complexos?”. “Rebutjo el que persegueixen el nacionalisme espanyol i els seus braços armats”. Eren algunes de les frases que vaig llegir el 5 de novembre al mòbil, poc després que ‘El Periódico de Catalunya’ publiqués les converses. I, en un article a ‘eldiario.es’, el company Pere Rusiñol va criticar també que s’incloguessin “xerrades privades que no tenen res a veure amb els fets investigats” i afegia: “La instrucció de la causa Voloh (sic) ha posat de manifest de manera ja indiscutible unes pràctiques policials per desgràcia més semblants a les de la Stasi que d’una policia homologable al que s’espera d’un Estat liberal”. 

Anem a pams i referim-nos només a la filtració de les trucades entre Pilar Rahola i David Madí. 

La gravació. Va ser realitzada per agents de la Guàrdia Civil amb la corresponent autorització judicial i sota el comandament del tinent coronel Daniel Baena, conegut per la seva declarada animadversió envers el moviment independentista. Baena va ser desacreditat d’una manera clara i pública per la sentència absolutòria del major Josep Lluís Trapero, però continua al capdavant de la policia judicial del cos armat a Catalunya. Ell i els seus col·laboradors més propers son probablement els que van batejar l’operació contra el ‘sanedrí’ o ‘estat major’ del procés amb el nom de Volhov, tota una provocació filofranquista perquè és el nom d’una batalla protagonitzada a la URSS per la pronazi División Azul espanyola durant la Segona Guerra Mundial. 

La filtració als mitjans de les punxades telefòniques. Es desconeixen els autors però es pot sospitar que vinguin dels mateixos autors de les gravacions o d’altres elements de les clavegueres de l’Estat (‘Deep state’, li diuen als Estats Units), que no s’amaguen de voler la destrucció del moviment independentista sigui com sigui. 

La conversa. El diàleg entre Rahola i Madí no es pot considerar una simple conversa privada entre dos amics que es dediquen a posar a parir la paella que va cuinar a Cadaqués el cosí d’aquell company de partit o la poca vergonya que té la veïna de dalt. És una rellevant conversa sobre manteniment o conquesta de poder polític entre una de les periodistes més influents de Catalunya (aquesta serà l’única frase que agradarà a Rahola de tot aquest article si el llegeix, cosa que dubto) i una persona que es vanta des de fa anys de tenir controlat més de mig Govern català i gairebé de posar i treure directors generals; ara i quan manava el seu amic Artur Mas. És erroni circumscriure a una “conversa privada” un diàleg en el qual es parla de forma nítida de pressionar i gairebé amenaçar al director general d’un important organisme públic català como TV-3, i de fer-ho si cal a través Carles Puigdemont, líder de la segona força parlamentària catalana i personalitat de màxima influència a la Generalitat, malgrat la llunyania de Waterloo. 

Si haguessim de seguir en aquest cas el criteri de les “converses privades”, els mitjans de comunicació no s’haurien d’haver fet ressò en temps no gaire llunyans d’altres missatges o gravacions filtrades –per les raons espúries que es vulguin— com ara aquell famós “Luis, sé fuerte”, de conseqüències nefastes per a Mariano Rajoy; les converses “privades” de Corina Larsen amb el comissari Villarejo sobre el seu "amic entranyable"; el diàleg “privat” entre Jorge Fernández Díaz y el fraudulent cap antifrau Daniel de Alfonso; o, si volem anar més lluny en el temps, aquella punxada al socialista Txiki Benegas malparlant de “Dios” (Felipe González) o “el enano de Tafalla” (Carlos Solchaga). Totes elles eren converses privades, van ser gravacions malèvoles i potser fins i tot més il·legals que les que han perjudicat ara a Rahola. Però igualment rellevants i dignes de ser difoses pels mitjans perquè destapaven i ensenyaven les vergonyes de poderosos o aspirants a poderosos. 

La protagonista. I acabem amb la 'guest star'. Pilar Rahola, incombustible, incansable, intel·ligent, impertinent, ¿impune? Quan va parlar amb Puigdemont i amb Madí per recordar-lis que ella era la principal, per no dir l'única, veu de Junts per Catalunya a TV-3, tenia exactament 25.500 raons per protestar. Son els euros que ha deixat de cobrar aquest any al reduir-se a la meitat els seus minuts en antena al programa ‘Tot es mou’, segons publica ‘El Triangle’. L’any passat va cobrar 52.500 euros i aquest any cobrarà 27.000 euros. Per parlar, com ella mateixa diu a les converses, deu minuts cada vegada. L’any passat ho feia dos cops a la setmana i ara ho fa un. No se sap quan cobrarà aquesta temporada pels seus monòlegs a ‘FAQS’, perquè no li paga directament Televisió de Catalunya. ‘FAQS’ és un format de la productora El Terrat. 'Crónica Global' va informar al 2018 que llavors cobrava 6.000 euros per cada aparició setmanal. 

El dit i l'estrella. Està clar que els autors de la filtració de les gravacions pel ‘cas Volhov’ persegueixen el descrèdit dels principals agents del moviment independentista. Seria d’ingenus no veure-ho. Però quan un dit desconegut t’assenyala una estrella que tu no has vist, l’obligació professional dels periodistes és comprovar i confirmar que es tracta en efecte de l'astre que t'interessa i no de la lluna ni un ovni, i no quedar-se mirant si el dit assenyalador està ple de brutícia o té un color que no t'agrada. 

Com diu el company Ignasi Aragay, “resulta com a mínim preocupant la prepotència amb que per darrera, entre bastidors del poder, semblen moure els fils uns personatges als quals s’atribueix una posició clau en la fase final del Procés abans del col·lapse post 1-O”. Gens sospitós d’antiseparatista, Aragay, director adjunt del diari ‘Ara’, conclou: “Si la independència s’havia de fer així, si la futura república catalana havia de néixer amb aquest tipus de padrins, doncs la veritat és que no fa gaire il·lusió. S’assemblaria massa al que ja hem tingut”. 

Cert, Ignasi. Espanya té Estat. I Catalunya, no. L’Estat espanyol té clavegueres. I la Generalitat, també. I si per la seva experiència, magnitud i “rancio abolengo” no son comparables, les dues ferums fan vomitar igual. 

Pagar más por los titulares tramposos

Andreu Farràs

El comité de empresa del diario californiano ‘The Sacramento Bee’ publicó hace algunos días una carta abierta dirigida al presidente y al consejero delegado del grupo McClatchy, el conglomerado empresarial al que pertenecen, para protestar por el eventual proyecto de supeditar el salario de los redactores a la audiencia (las visitas de los lectores) que consigan sus informaciones. 

Los representantes de los trabajadores de este diario, el quinto más vendido de California y uno de los 27 más grandes de EEUU, difundieron a través de Twitter su documento, en el que se afirma que “pagar por clics promueve la polémica y la cantidad sobre la claridad y la calidad” cuando su trabajo, agrega, tiene que ser “romper el ruido y no añadir más”, según informa Dircomfidencial. La presidenta el comité de empresa manifestó a 'Sacramento Business Journal' que la idea de McClatchy es imponer este método de remuneración en todos y cada uno de los 30 diarios que posee el holding en EEUU.

Lauren Gustus, directora de ‘The Bee’ y responsable editorial de McClatchy en la región oeste de EEUU, matizó estos planes: “La sugerencia de que el periódico va a supeditar el salario de los periodistas a los clics es inexacta. Estamos proponiendo métricas de rendimiento que midan la lectura y la interacción para servir mejor a nuestras comunidades. Es un concepto sobre el que las dos partes estuvimos de acuerdo en sesiones anteriores y un componente de un proceso exhaustivo de gestión de rendimiento que mide el desempeño frente a estándares y metas”. 

En cualquier caso, el supuesto proyecto del diario de la capital de California, el estado más rico de Estados Unidos y la quinta economía del planeta, se inscribe en la tendencia ya consolidada en los medios audiovisuales españoles rendidos al infoentretenimiento: solo sobreviven los programas más vistos tanto en la televisión pública como en la privada, aunque su calidad sea ínfima. Si el criterio para mantener los formatos televisivos es su rentabilidad económica –con el silogismo simplista y funesto de que a más audiencia más publicidad— sin tener en cuenta la calidad ni la reputación de la cadena, ¿por qué no aplicarlo a las audiencias de los diarios ahora que, gracias a internet, pueden saber por fin qué noticias atraen y consumen los usuarios?, se preguntan algunos propietarios de diarios digitales y/o impresos. Obsérvese que hablan de “atracción”, “consumo” y “usuarios”; no de “interés”, “importancia”, “lectura” y “lectores”. 

Así, de la misma manera que en algunos canales de TV y emisoras de radio con alta audiencia (el prestigio es otra cosa, porque no les da de comer y aún menos para los contratos millonarios de sus estrellas) abundan los formatos en los que, por ejemplo, se anuncia “dentro de un momento, Fulanito criticará a Menganita por su relación con Zutanito” y este “momento” puede durar más de una hora, con cortes publicitarios interminables incluidos, algunas publicaciones digitales apuestan por los ‘clickbaits’. Usan anzuelos en forma de titulares tramposos como “Esta es la propuesta de la Cambra de Barcelona a bares y restaurantes”, “¿Quién ganará la Vuelta a España?”, “El insólito vídeo de la princesa noruega disfrazada como Letizia” o “Rafa Mora confiesa en ‘Sálvame” cuánto le mide su miembro en centímetros” o “La respuesta de Koeman a la rajada de Quique Setién sobre Messi”. 

Si el criterio de remuneración a los periodistas propuesto supuestamente por los dueño de ‘The Sacramento Bee’ se consolidara y si el estilo de los titulares antes citados –algunos de los encontrados en un simple repaso el 2 de noviembre— se extendiera al resto de las noticias de una web para conseguir que estas informaciones obtuviesen más visitas (clics) y, por tanto, mejor sueldo para los redactores más leídos, dentro de un tiempo podremos leer en los portales encabezamientos como: “¿Qué le ha dicho Sánchez a Casado?”, “¿A quién llamará Trump si gana Biden?”, “¿Dónde están los 10.000 soldados de Putin?”, “¿Cuánto cobrará usted de pensión el próximo año?”, etc. Fáciles, atractivos, pero absolutamente contrarios al tipo de periodismo que ha sido considerado riguroso y serio en los últimos dos siglos y que se sigue enseñando en las facultades de ciencias de la comunicación mejor cualificadas. 

El libro de estilo de ‘El País’, el diario más leído en España, prescribe: “Los titulares han de ser inequívocos, concretos, asequibles para todo tipo de lectores y ajenos a cualquier clase de sensacionalismo. (…) Responden fielmente a la información. En los casos de noticias, se desprenden normalmente de la entrada y jamás establecen conclusiones que no figuen en el texto. Deben satisfacer la curiosidad primera del lector, que ha de quedar enterado de lo que ocurre sin necesidad de acudir al resto de la información”. 

El libro de estilo de ‘El Periódico de Catalunya’, otra de las cabeceras más leídas en España, también dispone: “Los titulares han de ser informativos, imaginativos, creíbles y atractivos” y “deben contar la noticia”. En consecuencia lógica, no debe esconder el contenido informativo a propósito a fin de obligar al lector a pulsar el ratón para conocer los datos más relevantes, como ocurriría si lo que se buscase es que los "usuarios" entrasen para dar más audiencia a la publicación, aunque luego el contenido les defraudase. Los contadores calculan las visitas, no la satisfacción del lector con lo que ha leído. Aportan cantidad, no calidad.  

En su comunicado, los representantes de los periodistas de 'The Bee' (la abeja) recuerdan a los propietarios de la empresa (dueña también de 'The Miami Herald' y 'The Kansas City Star') que están "preocupados por su comunidad. La razón por la que hacemos esto --añaden los trabajadores-- es para servir al público y hacer que los funcionarios públicos rindan cuentas". Porque son conscientes de que la credibilidad que les otorgue esta comunidad de lectores es, a la larga, su única garantía de supervivencia. La reputación fundamentada en informaciones propias, contrastadas, cocidas a fuego lento, bien relatadas y editadas, con valor añadido, mostradas con un diseño trabajado y acompañadas por gráficos, fotografías e ilustraciones cuidadas asegura el futuro. Apostar por los clics fáciles, por las noticias basadas en tuits escandalosos y videos virales y por los titulares tramposos solo son pan (o miel) para hoy, pero hambre para mañana. 

41.23ºN/2.11ºE

Josep-Maria Ureta

A principis de segle, quan els editors de diaris van pensar que necessitaven assessor externs que els fessin diagnòstic de com recuperar l’època daurada de guanys de 20 o 30 anys enrere, van optar per les empreses consultores de nom o sigles (inicials de cognoms anglosaxons) cridaners que es presentaven capaces de convertir el vermell en negre al llibre de comptes. A banda dels estrategs d’empresa i sobretot de vendes (perdó, hauria de dir de marketing) van aparèixer també els experts en anàlisi dels llocs de treball. 

Heus ací que es varen presentar al diari on jo treballava i per

una factura que equivalia, pel cap baix, al sou anual de tres o quatre redactors solvents, van fer una enquesta a la redacció. Primera qüestió: "Describa con precisión su posición en la empresa". Vaig respondre com demanaven, amb precisió: "41.23ºN/ 2.11ºE". No va agradar gens als enquestadors que els respongués amb geoposició, es clar, però era la manera més suau d’avisar-los de que ja n’hi havia prou de traduir a l’engròs models d’enquesta empresarial dels EUA destinats a una redacció que diàriament lluita per no esguerrar l’ús de les paraules. Aquell temps era Joan Busquet qui ens ho recordava amb la seva habitual ma esquerra, sempre de seda. 

Avui ja podem copsar diàriament que de qualsevol persona que accedeix a un càrrec, públic o privat, se’ns indica quines posicions ha ocupat prèviament. No ha viatjat, no, senzillament ens diuen on ha treballat, o sigui, a quin lloc i fent de què. 

Aviso: no pretenc, ni de bon tros, denunciar ni reivindicar cap esmena pel mal ús que s’està fent de la llengua, sigui català o castellà, com a més properes i habituals. Però sí que constato que aquestes (¿males?) pràctiques son emergents (ep! que aquest terme ja s’ha empassat el nostrat urgències) en les informacions que més publiquem, tant en català com en castellà, en versió vegetal o digital.

 

Molts falsos amics anglesos

Posats a provocar, pregunto: ¿coneixeu arquitectes que quan projecten grans obres, es desentenen de la qualitat del ciment? O també, ¿sabeu de cirurgians que es despreocupen del tot de si el bisturí està esmolat o el fil de sutura té la qualitat suficient? Sincerament, em sorprendria; i en tot cas, molt més del que em sembla detectar en tants redactors de diaris que recorren tant sovint a crosses d’altres llengües. I segona provocació: no m’estic referint pas a la convivència i préstec permanent del castellà-català, prou ben assenyalada. Pitjor i ja he avisat: no entenc, gens ni mica, que hi hagi aquesta comprensió, fins i tot foment, de sembrar termes anglesos en els textos en català. 

Des del 2001 disposem de 510 pàgines del llibre de Marcial Prado titulat 'Diccionario de falsos amigos', una antologia del mal ús del castellà en les converses i els escrits per la influència global (anglicisme que ja ha substituït el terme llatí mundial) de l’anglès. Desconec (i si existeix, que m’avisin de seguida) si aquesta mateixa obra té parió en català. Tanmateix, és ben útil pels qui escriuen en català, llengua germana amb qui es comparteix, si més no, el mateix perill d’invasió dels mals amics, tot i les gloses imperials. 

En la preocupació pel mal us de la llengua pròpia o compartida hi ha un parell d’exemples que fa anys que segueixo. Un son els articles de Maria Rodríguez Mariné, que amb l’epígraf 'Quèdiuquequè' a l’'Ara' ens fa una divertida i punyent advertència sobre les concessions excessives i sovint iròniques ("Justa la madera, hacer un golpe de cabeza...”, titula com esquer) del català cap el castellà. L’altre ja és un clàssic, la columna dominical d’Álex Grijelmo al diari 'El País', on no només adverteix –també amb ironia, avantatge dels qui dominen la llengua, suposo-- de la penetració del mal ús dels castellà als diaris i entre la classe dirigent madrilenya, sinó també dels anglicismes en la llengua castellana escrita. 

Font: Observatorio Lázaro. Dades al 27 d'octubre del 2020.

Durant els meus anys de periodisme actiu he tingut la sort de seure ben a prop dels lingüistes. A TV-3 tenia just al darrera a l’Helena Jürguens, de qui vaig aprendre molt de com respectar el nostre ciment bàsic. També, anys després, van ser les consultes freqüents al Ricard Fité, que sovint derivaven en tertúlies de mitja tarda. 

Temo que aquestes precaucions (ai, la que em caurà) es mantenen respecte a castellà/català, però no a l’anglès. Les noves generacions de periodistes han conviscut amb l’anglès per ser la llengua mundial (em nego a dir global) del seu aprenentatge, resultat de la digitalització. Amb tota modèstia, suggereixo un parell de xifres: el diccionari Fabra conté 98.000 entrades. El de Coromines ocupa 9 volums. ¿Segur que no s’hi pot trobar termes equivalents a una expressió en anglès? 

Un exemple suadet agafat d’aquests dies de reclusió tardorenca. Un cuiner conegut surt per TV-3 durant les restriccions a l’hosteleria i diu que no pot fer menjar per "take away" per fer el "delivery" als clients perquè li falta "packaging". El programa, a més a més, només faltaria, porta títol en anglès. ¿Segur que no es pot dir que el cuiner no pot atendre a qui demana dinar per emportar perquè per fer el lliurament necessita embalatges adequats? 

No vull fer-me el saberut, ho asseguro. Ja he confessat que sempre he tingut dubtes a l’hora d’escriure correctament en la llengua paterna o materna. Però si hem sabut descompartir entre català i castellà, ¿no cal fer-ho amb l’anglès? 

Primer vam ser els redactors d’economia els que patiem perquè qualsevol empresari, multinacional o pyme, adornava (més aviat amagava nyaps) la seva exposició amb el "cash flow", el "pay out", l’"ebidta" –una enganyifa universal antològica- i tants d’altres apresos a l'IESE. Ara ja son fins i tot els d’esports els que diuen que al club que no anomeno ha creat un grup de "scouts" per buscar jugadors. La llista seria infinita. Crítics de cinema i divulgadors tecnològics s’hi esmercen, també. 

En Grijelmo ens acaba d’informar de la creació d’una eina informàtica que detecta els anglicismes a una desena de mitjans informatius espanyols (vegetal i digital) de publicació diària. Cada dia n’hi ha uns 400, dels quals 20 son nous, no repetits. Si fem números, ¿quan trigarem a fer diaris en "anglotalà", en lloc dels de "catanyol"? ¿Ens consolarà?

Observatori Lázaro

La jove madrilenya Elena Álvarez Mellado és la creadora d’aquesta eina de lingüística computacional, que porta el nom d'Observatorio Lázaro. Avís: lo de Lázaro/Llatzer no es un desig miraculós de la resurrecció de la nostra llengua escrita. És un homenatge, merescudíssim, a Fernando Lázaro Carreter i els seus enyorats 'Dardo en la palabra' amb els que alguns vam aprendre a respectar el ciment i el fil de sutura de l’ofici.

Sap greu que en aquesta web s’hi coli al damunt una pífia: uns marcadors ens diuen que han analitzat 116,439 articles i hi ha detectat 75,686 anglicismes. No n’hi ha per tant: de 116 articles i escaig hi troben una mica més de 75 anglicismes. Ja es veu que son 116.439 i 75.686, en manera de comptar de llengües llatines. Sorprèn que una web d’aquesta mena no ho tingui en compte

Ja coneixeu quina és la meva posició en aquest debat, tot i que no tinc clar si acabo de perdre el Nord. 

Unger: periodismo riguroso a fuego lento

Carmen Umbón

Buscando información que alumbrara algo el caos en que se ha convertido el primer mandato presidencial de Donald Trump, su posible continuidad al frente de la Casa Blanca y, en concreto, sobre las interferencias rusas que de una manera u otra contribuyeron a su triunfo, he llegado hasta un libro fascinante titulado 'House of Trump House of Putin'. Su autor, el prestigioso periodista estadounidense Craig Unger, ha seguido un método de trabajo convencional, de investigación a la vieja usanza, tan meticulosa y pormenorizada que cuando el volumen de información fruto de sus investigaciones desbordó los límites de los diarios se vio en la necesidad de darle un formato mas amplio, ganando a la vez en independencia y capacidad de maniobra para sus escritos. 

En 'House of Trump House of Putin', editado en 2018 y 'bestseller' de 'The New York Times', Unger desarrolla una inquietante y arriesgada hipótesis: Trump podría ser una marioneta del Kremlin. La culminación de un maquiavélico plan urdido por el comunismo y sus continuadores desde los años 70 para instalar un topo en el Despacho Oval y destruir desde dentro a su gran rival: los Estados Unidos de América.

Unger no es un advenedizo en la profesión ni un visionario adicto a teorías conspirativas. Su éxito nada tiene que ver con los tuits y retuits con los que ahora se pretende valorar el trabajo periodístico. Tiene una trayectoria profesional impecable y al mismo tiempo atrevida, en la que no ha eludido el riesgo. Neoyorquino de nacimiento (1949) creció en Texas, estudió en Harvard y ha sido subdirector de 'The New York Observer' y director de 'Boston Magazine'. Consiguió gran notoriedad en la década del 2000 a partir de sus investigaciones sobre las relaciones entre la familia Bush y la casa real saudí, que en aquel momento de exaltación patriótica (después del 11- S) nadie quería creer, y que quedaron plasmadas en otro libro de impacto titulado 'House of Bush, House of Saudi'. Aunque sigue firmando artículos en grandes cabeceras hoy su trabajo se centra básicamente en libros de investigación periodística.

Apoyado por búsquedas sistemáticas y averiguaciones rigurosas, Unger desgrana con detalle cómo la relación entre Trump y el mundo ruso de la vieja política y los incipientes negocios se inició a principios de los 80, cómo fue creciendo y ampliándose hasta quedar enganchado en una espesa red de clientelismo y dependencia. Tengo que admitir que la hipótesis es muy sugestiva, ideal para una gran novela de espionaje al estilo de John Le Carré, pero quienes fueron testigos de la decadencia de la URSS y de los primeros años de la nueva Rusia saben que colocar un topo en la Casa Blanca habría sido un objetivo absolutamente inalcanzable. Los cambios en la URSS transcurrieron en medio de un descontrol político y un desorden social de tal calibre que hacían imposible llevar a cabo un plan tan inteligente, sofisticado y maquiavélico.

Craig Under, autor de 'House of Trump House of Putin'.

Si resultara que Trump está desempeñando ese papel, aun en contra de su voluntad o sin ser consciente de ello (pensamiento que comparten algunos de los creyentes en el complot de largo recorrido), sería porque el azar se alineó con los astros en un mal día para la humanidad, no porque desde el Kremlin alguien supiera mover tan eficazmente los hilos. Esta determinante circunstancia, que Unger no ha tenido en cuenta en sus análisis, dibuja un relato mucho más realista de lo que ocurrió. Menos vistoso, desde luego, pero más creíble.

Cuando Mijail Gorbachov llegó al poder con la 'perestroika' en su portafolios de trabajo, sorprendió al mundo, a la nomenklatura soviética y a su propia ciudadanía. Pero no cogió desprevenidos a los servicios secretos, especialmente al KGB, que por su propia naturaleza estaban perfectamente informados de lo que se avecinaba. El joven político (54 años) se atrevió a desafiar a sus colegas proponiendo reformas que, de haberse llevado a cabo, hubieran limpiado las cloacas de aquel multiestado corrupto, saneado la administración y modernizado su obsoleta industria. No hacía falta mucha imaginación para suponer que, incluso incompletos, los cambios que se avecinaban acabarían con prebendas y vicios arraigados en la administración soviética, y que en el mejor de los casos cambiaría la titularidad de los beneficiarios.

Desmantelamiento y expolio

Quienes habían sabido sacarle provecho a su situación en el aparato del Estado comprendieron que solo había dos opciones: unirse a la conspiración para descarrilar las reformas o tomar el camino del exilio. Conformarse no entraba en los cálculos de los más atrevidos. Y así fue como muchos funcionarios recalcitrantes a los cambios desmantelaron y expoliaron los bienes que, al menos sobre el papel, el Estado gestionaba en nombre del pueblo soviético, su verdadero propietario. Con su botín en sus maletines tomaron rumbos diversos y algunos recalaron en Nueva York, donde se cruzaron con un ambicioso joven poco escrupuloso dedicado a los negocios inmobiliarios.

Lamentablemente, el experimento de la perestroika generó más expectativas que resultados, además de un enorme desgaste político que desembocó en agosto de 1991 en un golpe fallido contra Gorbachov y cuatro meses después en la fragmentación de las repúblicas que formaban la URSS. “Muerto el perro se acabó la rabia”. Gorbachov se quedó sin Estado y Boris Yeltsin, que había asumido la presidencia de Rusia en julio de ese mismo año, se convirtió de golpe en zar de lo que quedaba del imperio: 17,1 millones de kilómetros cuadrados y una población de 148,7 millones de habitantes. No fue una mala herencia para Yeltsin, ni para Vladimir Putin unos años después.

Sin embargo, la historia del topo no sería tan descabellada si el complot se hubiera urdido más tarde, en la década de los 2000, por ejemplo. Es sabido que pescar políticos o personas influyentes en aguas enemigas es una tradición del espionaje, y que durante 40 años esas prácticas se llevaron a cabo hasta el aburrimiento a ambos lados del Telón de Acero.

Muertos por investigar a Putin

Desde que comenzó la Guerra Fría hasta ahora, más de un centenar de estadounidenses cayeron en esas redes. Algunos fueron descubiertos, juzgados y condenados, sobre otros solo recayeron sospechas, pero ¿qué ocurrió con los que pasaron desapercibidos o no fueron identificados?

Todas estas preguntas, y muchas más, se plantean en el libro y se responden con informaciones y hechos que permiten a su vez desarrollar distintas hipótesis. Emulando a Ana Pastor en su programa 'El Objetivo'  podríamos decir que el autor aporta los datos y al lector le corresponde sacar sus propias conclusiones. Por descabelladas que parezcan.

Una postdata emotiva: Unger dedica su libro a todos los periodistas y disidentes que perdieron la vida investigando la cleptocracia de Putin.

La sombra de la cabeza de Assange

El Tribunal Penal Central de Londres solo ha autorizado a diez periodistas asistir a la audiencia de extradición de Julian Assange que se está celebrando estos días en el Reino Unido. Uno de estos informadores es el británico Tim Dawson y lo ha hecho en representación de la Federación Internacional de Periodistas (FIP), a la que pertenece la Federación de Sindicatos de Periodistas (FESP) i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC).

Al final de un amplio informe sobre lo que ha presenciado hasta ahora en el juicio que ha presidido el juez

Baraitser, Dawson reflexiona sobre las consecuencias que la sentencia sobre este asunto pueden tener sobre la libertad de información y el poder del Gobierno estadounidense: 

“El caso de Assange --escribe Dawson-- es sorprendente: es el primer editor en ser perseguido de esta manera. Lo más perturbador de todo es que crearía un precedente que las administraciones estadounidenses podrían desplegar contra periodistas en cualquier parte del mundo si sus historias se basaran en información obtenida de documentos clasificados.

Por supuesto, nadie cree que si Assange es procesado con éxito, Estados Unidos iniciará acciones contra cada periodista que base sus artículos en documentos filtrados o clasificados. El Gobierno de los Estados Unidos no tendría ni el tiempo ni los recursos y, de todos modos, con frecuencia filtra material deliberadamente para sus propios fines.

Sin embargo, una amenaza legal desplegada selectivamente es de lo más mortal. Cualquier periodista que reciba información clasificada podría confiar en publicar el material filtrado con impunidad. Pero nunca tendría esa certeza. Cualquier información que haya molestado a la administración estadounidense podría provocar una acusación similar a la que actualmente se dirige contra Assange.

Para entonces, por supuesto, Assange bien podrá haber desaparecido en la ‘prisión supermax’ ADX Colorado por un período y en condiciones que harían sonrojar a un carcelero medieval. El público podrá olvidar su nombre, pero la cabeza de Assange en la punta de una pica arrojará su sombra cada vez más oscura sobre cualquier reportero al que se le ofrezca un documento clasificado. Los denunciantes serán advertidos que les conviene callarse y se pongan manos a la obra, mientras que la benéfica luz del sol cada vez iluminará menos las actuaciones que se tomen en nombre del público.

Es un destino que debe temer cualquier periodista que se preocupe por el oficio que ejercemos”.

Hay que parar los abusos de la prensa indecente

Dardo Gómez*

España es uno de los países donde la confianza en el periodismo es más baja; además, solo el 42% de los españoles confía en los medios que consume habitualmente, un porcentaje que ha disminuido seis puntos en un año. Para colmo, el índice de periodistas que ni siquiera confían en los medios en los cuales trabajan son los más altos de Europa.

Distintos estudios atribuyen esta desconfianza, entre otras razones, a

Paco Marhuenda y Eduardo Inda, en La Sexta.

que muchos de nuestros medios se han convertido en altavoces oficiosos permanente de algún partido político; incluso algunos de sus directores han aparecido vinculados a las cloacas del poder. Asimismo, su dependencia de la publicidad comercial y/o institucional los convierte en maestros del disimulo o del silencio.

Es un tópico, pero no deja de ser cierto que los conflictos o las noticias negativas de determinadas empresas estratégicas o de algunas grandes tiendas nunca hallan espacio en los medios que esas corporaciones sustentan con su publicidad o que participan en su accionariado.

Durante las primeras semanas del confinamiento por la pandemia, el 77% de la ciudadanía ha considerado que los medios informaban de forma sesgada sobre el entorno del coronavirus, según la trinchera política en que militaba. Casi la mitad de estas personas manifestaban su disgusto por el trato sensacionalista de la información y por la alarma social innecesaria que se generaba desde esos medios.

No estamos hablando de un tema de raíz política, sino de una emergencia sanitaria internacional que ha conmovido a la humanidad, sin embargo, los medios españoles la han vivido sin abandonar sus trincheras partidarias y convirtiendo la angustia de la población en el caldo de cultivo de argumentarios, por lo menos, poco serios e, incluso, para difundir discursos de odio o propagar teorías aberrantes que vulneran los derechos humanos.

Este ejercicio de la maldad, al que se ha sumado gran parte de nuestros medios de comunicación, es defendido por ellos mismos y por algunas organizaciones profesionales igualmente irresponsables por el supuesto ejercicio de la libertad de expresión o de una falsa libertad de prensa. Ambos argumentos han sido reiteradamente aniquilados por los expertos en comunicación y por algunos juristas de probada solvencia; no importa lo que estos digan, los platos y micrófonos solo se abren a la prevaricación informativa.

Nuestro gozo en un pozo...

El advenimiento de los desarrollos digitales trajo, entre sus probadas ventajas, la posibilidad de generar nuevos medios de comunicación en línea a bajo coste. Estamos hablando de algo sin precedentes: la oportunidad de ejercer de verdad, la libertad de prensa. Algo, hasta entonces, solo al alcance de quienes tuvieran un capital monetario importante y, además, se quisieran jugar parte de él.

Ante esta posibilidad, muchos periodistas que sintieron que les había llegado el momento de liberarse de las dictaduras de aquellos editores que, por sus intereses políticos y/o económicos, les habían lastrado su desarrollo profesional y, también, satisfacer el derecho a la información de la ciudadanía.

Se han hecho algunos productos online de excelente factura y, sobre todo, se pudo romper con el elitismo ancestral de los editores señoritos y se abrieron paso nuevas formas de financiación con participación ciudadana. Así, surgieron cooperativas de periodistas, accionariados de lectores, 'crowdfunding' y otras fórmulas mixtas que, en su conjunto, invitaban a las personas a apoderarse de la información apoyándose en una verdad: “La información la haces o te la hacen”.

No todos los intentos han alcanzado el respaldo comercial que asegurara su futuro; pero son varios los que resisten los embates de las crisis y que se han ganado un público leal haciendo periodismo honesto y abriendo el mercado a nuevos proyectos de comunicación.

También es cierto que este ejercicio de independencia los ha llevado a renunciar a según qué tipo de publicidad, a ser despreciados por las pautas publicitarias de las administraciones acostumbradas a comprar los favores de los medios; todo lo cual hace que lo estén pasando de todos los colores para no ser asfixiados por las crisis que llegan en oleadas continuas.

Si estos medios han vivido algún fracaso ha sido un fracaso de todos; por lo menos, de los que confiaban (confiábamos) en que el perfil de estos nuevos medios podía llegar a provocar algún cambio positivo en el tratamiento de la información de los grandes medios comerciales.

Nada de nada; ellos han seguido fieles a sus conductas inmorales y corruptas. Porque inmoral y corrupto es informar de maneras sesgadas, silenciar la información o elevar a la categoría de alarma noticias que no lo justifican. Y todo ello de forma orquestada y, en algunos casos, coordinada.

No habrá autoregeneración de los medios

Las circunstancias únicas y desgraciadas que nos han llevado a esto que llaman “nueva normalidad” hizo pensar a gran parte de la humanidad que esa normalidad nueva habría de ser una ruptura con la anormalidad que nos había llevado a vivir la crueldad de una pandemia que, tiempo al tiempo, está destapando todas las atrocidades que parecen estar en el pecado original de una sociedad que postergó el cuidado de las personas y encumbró la avaricia como modelo a seguir.

En esa avaricia se gestaron el abandono de la salud pública, la negación de la progresiva destrucción de nuestros recursos naturales, la esclavitud laboral de parte de los habitantes del planeta para favorecer el consumo 'low cost' de la parte más favorecida, la explotación alocada e indocumentada de selvas y mares... En fin, es innecesario seguir con la enumeración de las barbaridades que nos han traído hasta aquí.

Todas o casi todas ellas fueron denunciadas a lo largo de decenios y a lo largo de los mismos fueron silenciadas o disimuladas por las grandes corporaciones de la comunicación masiva. Las mismas que brindaban kilómetros de papel y minutos interminables a los cómplices de tanto desatino.

En la ejecución de estos actos criminales contra la humanidad, que incluyen las invasiones militares en varios puntos del planeta, el abandono de migrantes a la voracidad de los mares, la desertización que propicia las hambrunas, fueron cómplices necesarios las grandes corporaciones de la comunicación.

Por eso, cupo la esperanza de que los directivos de esos medios o los miembros de sus accionariados hicieran algún gesto de humanidad y se plantearan la necesidad de contribuir a esa imprescindible nueva normalidad.

'Lasciate ogni speranza voi ch'entrate'; rezaba el frontispicio del infierno imaginado por Dante; pues eso, abandonemos toda esperanza en la autoregeneración de esos medios.

Una mini reforma comunicacional, porfa...

Sin embargo, no cabe la resignación ante ellos; son tiempos de exigencia para salvar este estado de corrupción de nuestro sistema comunicacional y, lo primero, es tomar conciencia de que esta situación no deviene de una casualidad ni es fruto del azar.

Estamos sometidos a un sistema comunicacional que la desidia, miopía y abandono de responsabilidades del Estado ha dejado en manos de lo mejor de cada casa; una dejación gravísima, porque significa haber confiado a las empresas de comunicación la custodia de parte de nuestros derechos humanos. A lo largo de los años los derechos a la información, a la expresión, a la intimidad, al honor y algunos más han sido maltratados y vulnerados de manera sistemática por esos empresarios ante el silencio de nuestros administradores.

Sin embargo, este Gobierno de la nueva normalidad tiene que asumir que el estado de la comunicación pública en España es un problema real, grave y que requiere urgente respuestas. Se ha entronizado la falacia de que los ciudadanos tienen la libertad y el criterio suficientes para saber elegir el medio más idóneo por el cual pueden informarse. Todos sabemos que eso no es verdad; al monopolio informativo de las contadas agencias internacionales se suma la corrupción generada por las noticias pagadas por las administraciones o las grandes corporaciones que deja en la indefensión y el engaño a gran parte de la población.

También sabemos que la tan manoseada libertad de prensa no les concede a los medios ni a los periodistas el derecho a abusar de la ciudadanía menos informada, de acosarla con mentiras interesadas en sus momentos de mayor angustia, de agredir como sistema a determinados colectivos sociales y a sistematizar los mensajes de odio como herramienta política.

La desinformación se nos está imponiendo por la ley del más fuerte; algo que las democracias modernas no deberían permitir, porque lo que se pone en peligro son las propias libertades democráticas que todo gobierno electo bajo esos parámetros tiene la obligación de proteger y de garantizar a sus gobernados.

La actual coalición que Gobierna al Estado español tiene los respaldos de numerosos dictámenes de las organizaciones europeas que lo están facultando para intervenir ante el escándalo de un sistema comunicacional corrupto que socava todos los valores de nuestra sociedad y que está exigiendo la necesaria respuesta legal que ponga coto a tanta infamia.

Tranquilizo a todos, no estoy hablando de una ley de comunicación; aunque más necesaria que el agua, la miopía de la mayoría de nuestro parlamento la hace inviable. Sin embargo, creo que un mínimo de sensibilidad democrática y de respeto por los derechos humanos de la ciudadanía serían suficientes para que se dictaran normas que dejaran claro a los jueces --de acuerdo con numerosos fallos y pronunciamientos de organismos internacionales-- cuáles son los límites de la libertad de expresión y los alcances de la libertad de prensa.

*Dardo Gómez es expresidente del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) y exsecretario general de la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP). Artículo publicado en 'El Observador de Málaga'.