El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

30 nov 2011

10 raons perquè TV-3 no faci el Barça

Pau Farràs
Perquè ja hi ha altres teles en obert que emeten Lliga, Copa i Champions. I si TV-3 i la FORTA no paguéssin el que paguen, altres ho farien.
Perquè és la tele que més aporta a la FORTA, l'agrupació de cadenes autonòmiques de l'Estat, que acaben aprofitant-se de l'interès dels catalans.
Perquè tot i aquesta quota, emet sis partits del Barça sobre 38, més un parell o tres de l'Espanyol segons l'any.
Perquè, posats a retallar, millor futbol que mestres o quiròfans.
Perquè si es tracta d'aportar mínimes quotes, millor la canya del bar que té el Gol T que el copagament al CAP.
Perquè la redacció d'esports de TV3, especialment la gent que es dedica al futbol, és de vergonya aliena, amb retransmissions farcides d'obvietats, comentaris fanàtics de prepúber i carència total de capacitat analítica.
Perquè ja hi ha molts altres mitjans que cobreixen el Barça (més de 300 periodistes) i no cal tenir una tele pública que en repeteixi els tics: "El Guardiola és elegant, pedrera contra cartera, Mourinho és l'anticrist, el Cristiano és un xulo i el Messi és senzill, la Caverna diu tal, el Marcelo és un guarro, el Barça és el millor equip del món i de la història, etc"
Perquè l'excusa de l'interès públic ha derivat en un ús nacionalista del futbol que m'irrita. Quan parla de Barça i Madrid, TV-3 està quasi a l'alçada de TeleMadrid i Intereconomia. ¿Volem una tele pública així o volem una programació futbolística a l'alçada de la generalista?
Perquè més enllà de banderes, TV-3 participa i s'aprofita de la conversió del futbol en programació del cor. Espais com l'infecte Efectivament del Canut, on els continguts plenament futbolístics són una ínfima part del programa, en són una mostra.
Perquè pot ser una bona excusa per buscar fórmules novedoses de programació futbolística més semblants a Fiebre Maldini, Planeta Axel, Informe Robinson o el ja oblidat Futbol Int que a Punto Pelota.

28 nov 2011

TV-3, el Barça i Catalunya

Joan Barrera
Jo també vull TV-3. Faig aquesta consideració de principis per deixar clara quina és la meva posició en aquest encès debat que s’ha generat al voltant de la televisió i la ràdio públiques catalanes, on el matisos desapareixen i s’inicia, em temo, una guerra de trinxeres.

Ben mirat, la declaració és innecessària. Si creiem en la conveniència d’un debat serè sobre com han de ser el mitjans de comunicació públics de la Generalitat en el futur qualsevol proposta hauria de ser benvinguda. Totes, excepte l’immobilisme o la defensa gremialista d’un territori que pertany al conjunt de la ciutadania catalana.

El Govern ha obert la caixa dels trons al anunciar que reduiria per el 2012 en un 13% l’aportació que fa per sufragar el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deixant-la en 260 milions d’euros, i en proposar el tancament de dos dels sis canals a través dels quals emet el senyal Televisió de Catalunya.

No haurien d’estranyar, en un context general de retallades, les mesures i preveig que si es fes una enquesta entre la ciutadania hi hauria una posició molt majoritària a favor. És un fet que haurien de calibrar els que després de l’anunci s’han tancat en banda i Mònica Terribas, que ha reaccionat embolicant-se amb la bandera del Barça com a principal argument en el debat.

S’hauria d’imposar la serenor i la racionalitat, perquè el que no convé en aquest moment és obrir les portes a un debat identitari que salvarà --compte-- als principals actors, però anirà en detriment de la societat i de la identitat cultural de Catalunya, el suprem valor que uns i altres diuen defensar.

TV-3 ha estat un model d’innovació. Ho va ser, sobretot, en el moment que va néixer i la marca l’ha continuat mantenint en els 28 anys d’existència. Però el model, aquest model que alguns diuen que les retallades posen en perill, ha quedat desfasat i els deures que haurien d’haver-se iniciat fa deu anys per adaptar l’estructura a les demandes de la societat i a un entorn més competitiu s’han anat posposant a compte dels diners públics i per promocionar una oferta que es fonamenta en uns informatius en català sense competència, el Barça i la Fórmula 1 i una programació on la paròdia actua com a referent a l’hora de definir (ai!) l’imaginari català. Un valor afegit molt voluble en època de crisi.

Ara toca encarar el futur. I més enllà de les grans declaracions, convindria que el debat obert i la futura reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals servís per preservar la utilitat dels mitjans públics de la Generalitat com a garantia de pluralisme, motor de la indústria audiovisual catalana, eina per activar les noves plataformes de comunicació i promoció del català, reformant una estructura que s’ha quedat arcaica.

La por és que els interessos particulars de grups o de persones, les crides identitàries, les negociacions inconfessables pel repartiment de quotes de poder i les posicions irreductibles dels professionals frenin aquestes aspiracions. El Govern s’equivocarà si cau en el parany. No hi ha res més ruïnós que mantenir una estructura inútil, encara que se’ns presenti embolcallada amb la bandera de Catalunya o del Barça.

(http://www.joanbarrera.com)

26 nov 2011

El futuro de la prensa, visto desde Oxford

Paddy Coulter, que fue periodista en la BBC y Channel 4, es el actual director de Oxford Global Media e investigador del futuro del periodismo. Hace unos días concedió una entrevista a Lluís Amiguet para La Vanguardia. A continuación, recogemos algunas de sus interesantes opiniones:
  • “En la era digital esperamos ver reducido a un tercio el número de periodistas actuales. No es una cuestión de ciclo económico, sino un cambio de modelo de negocio en el que el oficio de periodista tiene difícil encaje. Si su hijo le dice que quiere ser periodista, dígale que se haga relaciones públicas –la segunda industria de Gran Bretaña y en aumento--, con lo que tendrá más futuro y sueldo.
  • Las democracias vamos camino de no tener más fuentes de información que las interesadas. Y eso incluye las que sirven a los gobiernos.
  •  Se ha roto el contrato social por el que los grandes medios interpretaban la realidad con buen periodismo para las clases medias que, a cambio, pagaban una cantidad ínfima y aceptaban ser receptores de la publicidad.
  •  Los diarios, más que por su venta, vivían sobre todo de la publicidad. Y la publicidad y los contenidos se están separando. Antes, usted leía el diario y de paso recibía publicidad sobre pisos. Hoy, usted busca información en una web y, si quiere comprarse un piso, busca datos sobre pisos en otra web. Esa publicidad desaparece del diario.
  •  La información como negocio comenzó siendo solo económica –palomas mensajeras traían noticias de la guerra antes de la apertura de la bolsa— o ideológica, porque muchos periódicos empezaron siendo de partido.
  • Los empresarios de la información se acostumbraron a vivir de la publicidad y durante siglo y medio les funcionó. Tanto, que no se han molestado en buscar alternativas.
  •  Es posible que para compensar la caída de ingresos la prensa generalista vuelva a recurrir a la rentabilidad ideológica, como en sus inicios.
  •  Al conseguir publicidad, los medios que empezaron sirviendo a lobis y partidos se independizaron de ellos para lograr más audiencia y más anuncios. Ahora la tentación es hacer el recorrido a la inversa y volver a representar solo a un lobi o a un partido que pague lo que pagaban los anunciantes.
  • Solo los grandes medios tienen prestigio, influencia y difusión para actuar como contrapoder de un gobierno corrupto o equivocado. Sin ellos, la democracia solo depende de la ética de sus gobernantes.
  • Solo periodistas capaces de divulgar sin vulgarizar y profundizar sin aburrir cumplen esta misión democrática. Periodistas libres de un medio independiente.
  • Tal vez vayamos hacia unos pocos medios de élite para un público rico y educado y capaz de pagarlos a cambio de tener las claves de cada noticia. El resto deberá conformarse con webs de noticias de basura gratuitas.
  •  Los mejores diarios viven de una paradoja: tiene más lectores que nunca, pero también menos ingresos que nunca.
  • The Guardian cobra por su publicidad en Internet una décima parte de la que cobra por la de su edición en papel.
  • En el modelo valla de los diarios digitales, usted entra en la web y topa con una valla que le pide dinero por contenidos. Pero apenas un 5% sigue y paga. La inmensa mayoría lo deja y busca contenidos gratis.
  • Los grandes diarios económicos globales, Financial Times y The Wall Street Journal, ya son muy rentables en la red.
  •  En estos momentos estamos muy atentos al auge de las tabletas, porque los lectores que las usan sí aceptan pagar. Esas tabletas están siendo un respiro".

25 nov 2011

Ràdio pública, ràdio local

Francesc Triola
Vull deixar clar abans d’entrar en eventuals consideracions que el servei públic de ràdio local queda garantit amb la llei de l’audiovisual catalana. Així, s’evidencia que la missió principal del servei públic de l’article 26.3 de l’esmentada  llei 22/2005 en la seva adaptació als interessos de la comunitat local conformada pels ciutadans i ciutadanes de la seva àrea de cobertura.
Amb aquest encàrrec treballem des del món local, intentant poder assolir un repte de servei a la ciutadania que no sempre és comprès ni reconegut. L’emissora local ha de complir amb les responsabilitats públiques que detallarem, però també amb la dinamització de la població fent participar entitats i veïns en els mitjans públics locals, cosa que compleix amb el dret dels ciutadans i ciutadanes d’accés als mitjans públics.
Per fer-ho possible cal mancomunar interessos i serveis, mantenint l’autonomia local i posant l’accent en la comunitat més propera cobrint llurs necessitats democràtiques, socials, educatives i culturals, garantint de manera particular l’accés a una informació veraç, objectiva, plural i equilibrada, a les més àmplies i diverses expressions socials i culturals i a una oferta d’entreteniment de qualitat. A aquest efecte, s’han d’emprar tots els llenguatges, els formats i els gèneres propis de la comunicació audiovisual que siguin més adequats en cada cas.
D’una manera específica, des de l’emissora es garanteix el compliment del servei públic pel que fa a l’impuls del coneixement i el respecte dels valors i principis que conformen la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el dret comunitari i els tractats internacionals, així com dels drets i llibertats que s’hi reconeixen i garanteixen en tots aquests tractats.
Evidentment, es fomenta el respecte i la defensa de la llibertat d’expressió, així com el rigor, la veracitat i la imparcialitat de les informacions, tenint sempre en compte el respecte del pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. El respecte als principis d’igualtat i de no discriminació per raó de naixement, de raça, de sexe o de qualsevol circumstància personal o social, així com una actitud decidida amb la denúncia del racisme i la xenofòbia també és un dels punts que esgrimeix el servei públic de ràdio, de la mateixa manera que es promou els drets de la dona i de la igualtat entre homes i dones.
Dins dels objectius que  té com a nord de la seva actuació hi ha, d’una forma clara, la promoció, el coneixement i la difusió de la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la llengua emprada normalment per a la prestació del servei públic de ràdio és el català, en els termes que preveu la instrucció del Consell de l’Audiovisual de Catalunya del 19 de desembre de 2007.
Però la defensa del català i dels més elementals drets recollits en la Declaració dels Drets Humans i en totes les lleis constitucionals no són els únics trets característics de la comunicació local. Així, també podem trobar el respecte  i l’especial atenció a la infància i a la joventut; el foment de la protecció del medi ambient, de la sostenibilitat ecològica i del consum responsable; el foment de la cultura de la pau i de la no violència; el reforç de la identitat territorial local i nacional com un procés integrador, en evolució constant i obert a la diversitat.
Entre tots podem  donar serveis que  van del camp més singular al més general com són les situacions d’emergència previstes en la legislació sobre protecció  civil, de col·laborar amb les autoritats competents respecte a la divulgació d’informacions dirigides a la població i relacionades amb les esmentades situacions. Només des del món municipal podem advertir de situacions d’emergència a la nostra població i només formant part d’una xarxa podrem posar aquests continguts en un àmbit que superi la nostra cobertura.
Finalment, m’agradaria esmentar que mancomunar esforços és la garantia de la màxima continuïtat en la prestació del servei i plena cobertura del conjunt del territori de l’àrea de cobertura del servei públic de comunicació audiovisual. Una altra de les garanties és que la definició, l’aplicació i l’impuls d’un model de comunicació basat en la qualitat, la diversitat en l’oferta, el foment de la innovació, el respecte dels drets dels consumidors i l’exigència ètica i professional.
Junts podem garantir la contribució al desenvolupament de la societat del coneixement utilitzant les diverses tecnologies i vies de difusió i els serveis interactius, desplegant nous serveis com la sindicació de continguts ; font d’intercanvi de coneixements i de programes. Això pot fer  possible que les nostres produccions assoleixin una cobertura de nivell nacional. La contribució a estrènyer els vincles, mitjançant la cooperació i les activitats que li són pròpies, amb la resta de comunitats de llengua i cultura catalanes i, per últim, el subministrament de continguts i serveis audiovisuals dirigits als sectors més amplis i diversos de l’audiència, amb una atenció especial als col·lectius més vulnerables, tot promovent el coneixement, la influència i el prestigi del servei públic.
Aquest servei de radiodifusió no es podria entendre en termes mercantilistes, difícilment cap empresa privada podria assolir totes aquestes encomanes.  Per garantir aquest dret de la ciutadania a un servei públic de comunicació sonor  l’administració fa un esforç important i necessari. Garantir un dret fonamental com la comunicació local és responsabilitat dels ajuntaments i ens supramunicipals, però també tècnics i administrats cal que ajudem a fer-lo viable i eficient.

24 nov 2011

La tele va guanyar al Twitter

Txerra Cirbián
Crec que hi ha pocs dubtes que el 20-N va ser un d’aquests dies en què es veu realment el poder de la tele i el poder de les xarxes socials.
Les primeres van ser seguides de forma majoritària pels ciutadans, tant els que miraven els resultats elctorals com els que gaudien de pel·lícules i altres programes d’esbarjo.
Mentrestant, les segones, en especial Twitter i Facebook, van anar sempre a remolc de les primeres.
Cada dia s’observa més que hi ha una immensa majoria de persones que segueixen el que diuen unes minories a través d’aquestes xarxes, que cada vegada més són simples vies d’emissió de missatges dels mitjans de comunicació tradicionals.
És més, en un percentatge altíssim, els tuits són titulars tenyits d’opinió als quals els afegim un enllaç que remet, de forma necessària, a la informació d’un mitjà tradicional, a un llibre, una ponència o l’article d’un conferenciant.
Queden això, sí, un petit nombre de persones que tuitegen i escriuen en aquestes xarxes i que, en alguns casos, només en alguns casos, són fonts d’informació independents i significatives.
He trobat aquest article de l’empresa veneçolana Tendencias digitales (vía Trece bits) sobre 
Los cinco tipos de usuarios de Twitter, que ve a confirmar el que sospitava fa temps.
A la base trobem, amb un 39%, els seguidors, usuaris de la xarxa social que segueixen a d’altres, però sense generar contingut.
En segon lloc tenim els que comparteixen informació i opinió amb un 20% de la piràmide. Persones que generen continguts informatius i d’opinió i en segueixen d’altres que generen aquest tipus de contingut.
Al mig de la piràmide hi ha els broadcasters amb un 16% de participació, que són majoritàriament empreses que col·loquen continguts a Twitter que ja han estat publicats per ells en altres mitjans.
En quart lloc es troben els socials multimèdia amb un 13%. Comparteixen fotos, generen continguts, comparteixen informació, difonen vídeos i aprofiten al màxim les opcions que ofereix la xarxa social.
A la punta de la piràmide hi ha els marketers amb un 12% de participació, definits pels que promou el seu negoci i professió a través de Twitter.
El temps dirà si aquestes eines són una mica més del que són ara mateix.

(http://txerra.info/blog/2011/11/21/la-tele-gano-a-twitter/?lang=ca)

23 nov 2011

L’estranya parella

Enric Arqués
Ara que hem deixat enrere el període electoral (per fi, pensaran alguns...) és un bon moment per reflexionar sobre la relació entre els periodistes i els polítics. Sí, sí, ja sé que no sóc el primer en tocar aquest tema, però mai està de més recordar (recordar-nos) de certes coses.
Els periodistes que en alguna ocasió hem cobert una campanya electoral sabem que hi ha el risc d’acabar confonent la proximitat que suposa compartir cada dia moltes hores amb el candidat en qüestió amb el deure d’informar sense prejudicis ni tractes de favor. Fàcil de dir i complicat de fer, però aquest és el nostre deure com a periodistes, si ens creiem la nostra professió, almenys com l’entenia el mestre de periodistes Josep Pernau.
No es tracta de ser impertinent amb el candidat que estàs seguint pel teu mitjà de comunicació, ja ens entenem, però si que s’ha d’evitar confraternitzar massa amb el dirigent polític fins al punt de perdre el punt de vista crític, sempre necessari quan es tracta d’informar dels servidors públics. És evident que cada periodista té el seu punt de vista ideològic i tampoc és cap delicte que aquest sigui coincident amb el candidat que toca cobrir, però sempre hem de tenir present la necessitat d’informar sobre les contradiccions polítiques en què pot caure qualsevol polític, una pràctica habitual sobretot quan durant 14 dies tens tots els mitjans de comunicació per enviar constants missatges als ciutadans.
Es parla de vegades de l’anomenada síndrome d'Estocolm, en aquest cas referida al perill de caure amb una excessiva complicitat amb el candidat i perdre el sentit crític del qual parlava abans. Tot i que també pot passar el contrari, per allò del poc feeling que pot despertar el polític en qüestió. Se suposa que tots els periodistes som professionals i exercim la nostra professió (si la crisi ens ho permet) amb honestedat i rigor, però de la mateixa manera que sabem que els Reis Mags són els pares també som conscients dels riscos que suposa compartir moltes hores amb els polítics i la cort d’assessors, caps de premsa i demés personal dedicats a vendre’ns (feina legítima d’altra banda) la millor imatge i totes les bondats hagudes i per haver del seu candidat.
La nostra feina passa per recordar que el Periodisme no es deu a simpaties personals ni tampoc ideològiques, sinó als espectadors, lectors i oïdors que esperen una informació veraç i també (no per obvi deixa de ser important dir-ho) el més entenedora possible.

22 nov 2011

Estoy a favor y estoy en contra

Jose Sanclemente
  • Estoy a favor de los periodistas que consideran que informar a los ciudadanos es un privilegio. 
  • Estoy a favor del periodismo sin más límites que la verdad, aunque ésta sea subjetiva.
  • Estoy  a favor de los periodistas que dicen en una tertulia "de esto no puedo hablar porque no sé de qué va"¿hay alguno por ahí?
  • Estoy a favor de titular sin alarmismo. A veces las noticias ya son suficientemente duras. 
  • Estoy a favor de los periodistas que siguen las redes sociales, pero no se basan exclusivamente en ellas para informar de una noticia.
  • Estoy a favor del periodista que sigue la calle y no los rumores. 
  • Estoy a favor de los diarios que no publican las fotos y textos oficiales de los gabinetes de prensa sin contrastar. 
  • Estoy a favor de los periodistas que renuncian a los pesebres (invitaciones) de las marcas comerciales para publicar una información interesada. 
  • Estoy a favor de que un periodista sea más importante que un financiero en una empresa de comunicación. 
  • Estoy a favor de que un medio de comunicación privado no sea subvencionado por el poder público. 
  • Estoy a favor de que un medio público sea subvencionado si no malgasta sus recursos en competir con  ciertos contenidos banales de los privados. 
  • Estoy a favor de que un periodista no revele sus fuentes ni siquiera ante los jueces. 
  • Estoy a favor de una ley de transparencia informativa para los poderes públicos. 
  • Estoy a favor de que los medios de comunicación rebajen sus costes de producción antes que recortar los de  la elaboración de la información. 
  • Estoy a favor de que el periodista defienda a los sin voz frente a los más poderosos. 
  • Estoy a favor de que se rescaten informativamente los conflictos olvidados.
  • Estoy a favor...
  • Estoy en contra de que un periodista se haya de someter a los límites que le impone la junta electoral. 
  • Estoy en contra de que un periodista se tenga que someter a límites para informar.
  • Estoy en contra de las ruedas de prensa sin preguntas.
  • Estoy en contra de no repreguntar a los políticos que evaden las respuestas.
  • Estoy en contra de que no se contraste la información con más de una fuente.
  • Estoy en contra de que un becario tenga la responsabilidad de un periodista y el sueldo de un becario.
  • Estoy en contra de que un periódico se autoproclame independiente en su cabecera.
  • Estoy en contra de llevar a titular una encuesta on line de un periódico.
  • Estoy en contra de que un trending topic de Twitter sea una apertura de un diario.
  • Estoy en contra de la pontificación de algunos tertulianos que saben de todo.
  • Estoy en contra de los que cuentan la noticia como si la hubiesen vivido y solo han hecho una llamada telefónica.
  • Estoy en contra de los que escriben o hablan sobre la crisis económica y están de asesores en la banca.
  • Estoy en contra de los críticos literarios que escriben sobre libros de las editoriales de su empresa.
  • Estoy en contra de los periodistas económicos que escriben sobre la hacienda pública y eluden los impuestos.
  • Estoy en contra de algunos periodistas de Intereconomía que son catastrofistas porque ellos entrarán en breve el reino del PP.
  • Estoy en contra de los periodistas mediáticos que anuncian un coche y no saben conducirlo.
  • Estoy en contra de los que, por interés económico, opinan a favor cuando piensan en contra.
  • Estoy en contra de los que se autocensuran para quedar bien con su empresa.
  • Estoy en contra de los periodistas que se autocensuran siempre.
  • Estoy en contra de llamar periodistas a los que aparecen en realitys como La noria, Sálvame,...
  • Estoy en contra de los que titulan que estamos al borde del abismo cuando ellos están en el fondo del precipicio.
  • Estoy en contra...
(http://sanclementejose.blogspot.com/)