La crisi ha palesat la feblesa de les estructures dels mitjans de comunicació i ha propiciat també l'aparició de molts petits mitjans emparats en Internet. En les empreses grans hi ha problemes, molts, però en les petites n'hi ha també i no només econòmics, si no d'ètica.
Hi ha una atracció constant entre els mitjans de comunicació creats a partir d'un empresari que pensa que n'hi ha prou amb obrir la persiana i esperar que vinguin els clients i els grups de pressió. L'anterior etapa econòmica i política va ajudar a que proliferessin, per exemple, pàgines web inspirades per partits polítics i o empresaris que volien obtenir els favors d'uns o altres. Costaven molt menys de posar en marxa que els diaris o revistes en paper i el seu manteniment es també més fàcil en termes de despesa. En teoria aquests nous mitjans, que usen sobretot Internet com a via de distribució, confiaven en l'audiència i que a remolc d'aquesta vindria la publicitat i la rendibilitat. Com que el pastís no creix a la mateixa velocitat que l'oferta finalment no hi ha molles per a tots. A això s'ha sumat l'estrangulament de la publicitat. Per això s'han posat en marxa altres mecanismes destinats a obtenir diners.
Un d'aquests mecanismes existeix des que el món roda: acostar-se als grups de pressió. Aquest acostament es fa amb més o menys despreocupació depenent del grau d'ofec del mitjà en qüestió i de l'afinitat que els empresaris del mitjà tinguin amb el grup objecte del festeig. No cal ser molt intel·ligent: si una pàgina web té molta publicitat sense que ho justifiqui la seva difusió, comenceu a mirar sota l'estora!
Trucs i marrulleries
Fins aquí és fàcil entendre que un empresari al que el mercat no li respon s'acosti al sol que més escalfa. Però perquè els lobbys de pressió entren en aquest joc? Una de les respostes té a veure amb l'especialització de l'oferta. Vull dir que igual com s'han creat molts canals de TV destinats a públics específics, també les pàgines web malden per tenir una clientela fidel tot segmentant l'oferta informativa. Imagineu: és important i interesant que les tesis d'una patronal arribin nítidament als empresaris siguin socis o no de l'entitat, no tant per via del comunicat oficial amb segell si no per la informació que publica un mitjà digital firmada pels seus periodistes? L'avantatge és mutu: “Jo et tracto bé i tu em facilites les direccions de correu dels personatges que m'interessa impressionar”, per exemple. Per aconseguir-ho es poden utilitzar diversos mecanismes. Un és directament econòmic: anunciar l'entitat o alguns dels serveis que aquesta presta al diari amic. Un altre és la subvenció pura i dura: si el diari digital té un apartat confidencial de pagament, es subscriuen una quantitat determinada d'abonaments, per exemple. Però, no oblidem que es tracta de mitjans petits que necessiten també notorietat i per tant, la tercera via es pagament en espècie: “Et faig partícip de filtracions a canvi que ens tractem tots bé”. I el que es fa amb les agrupacions d'interès mutu es pot fer amb les grans empreses. Si cal amenaçant. Només cal trobar alguns draps bruts, ensenyar la punta del llençol i contactar amb els responsables de la societat en qüestió per aclarir els punts dubtosos. El resultat en moltes ocasions és una campanya d'anuncis que hi peguen al mitjà com dues pistoles a Ghandi. Però serveixen per mantenir la bicicleta en marxa!
Cal dir que tot això no es pot fer sense els periodistes. I ja se sap que n'hi ha que amb una mà firmen articles reclamant a la societat que compleixi amb els grans principis i amb l'altra serveixen al millor postor, especialment si como passa a Catalunya n'hi ha que tenen greus conflictes d'interessos entre el seu vessant com a empresari i la seva professió original. Bé, vull dir que haurien de tenir conflictes..
També hi ha periodistes que es pleguen a aquest nou-vell estil d'actuar perquè no tenen més remei que passar pel tub, però em consta que són conscients que això té poc a veure amb el que hauria de ser la professió. Finalment hi ha periodistes joves que també pateixen la situació abans descrita i o no poden reaccionar-hi en contra o, el que és més preocupant, pensen que les coses sempre han estat així i la corrupció forma part intrínseca de l'ofici.
Una alternativa
Què fer? Una cosa seria recomanar que les empreses i entitats no caiguin en l'extorsió. Com sempre aquest és un camí sense sortida! I una altra seria que, per exemple, una entitat amb poca influència real però que l'hauria de tenir moral, com el Col·legi de Periodistes, emetés una etiqueta de qualitat que certifiqués que les webs o publicacions i els seus treballadors segueixen les normes del codi deontològic en el seu funcionament. I qui vulgui llavors que es cregui el que es publica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario