Perdoneu però algú ho havia de dir

Maria Teresa Coca
Abans d’ahir els insistents rumors sobre un nou ERO al PuntAvui, dissortadament, es van confirmar. Deixeu-me dir per endavant que, com a extreballadora de l’Avui, em sap molt de greu i, com a periodista, encara més. La situació del nostre sector només fa que empitjorar dia rere dia.

Del que ara passa al PuntAvui m’agradaria fer una reflexió en veu alta, sense intenció d’ofendre a ningú. ¿Quan ha tingut Hermes Comunicació un projecte editorial i de negoci per tirar endavant l’aposta que van fer ara fa tot just dos anys en adquirir el diari Avui?

Sempre he argumentat que, empresarialment parlant, la jugada era rodona: comprar la competència a preu “regalat”, tres milions d’euros. Una competència que, a més, tenia una bona marca, oferia un producte molt digne, i tenia mercat, un nombre de client fidels, reduït, però era un mercat no gens menyspreable. Aquesta oportunitat, que no sempre es dóna amb facilitat a qualsevol sector o activitat econòmica, era si més no respectable. És el que econòmicament se’n diu fusió per absorció, encara que el que no massa sovint és que l’empresa més modesta sigui la protagonista principal per liderar l’operació. No obstant això, aquest fet no havia de ser cap destorb perquè les coses anessin bé.

Com es pot comprovar, molt bé no ha anat. I permeteu-me també que digui, amb molt de respecte, que no ha estat així perquè les coses no s’han fet acuradament.

Cert és que els dos últims anys han estat especialment complicats pel que fa a la conjuntura econòmica general de Catalunya, d’Espanya i de la resta del món. Que la crisi ha collat uns i altres i, entre aquests, tot el col·lectiu d’anunciants que, no ho perdem de vista, aporten la major part dels ingressos als mitjans de comunicació. Però no crec que la crisi sigui la principal raó del fracàs del projecte PuntAvui com perquè ara vulguin acomiadar els pocs treballadors –una quarantena sobre els gairebé 170 que van assumir en comprar el diari- que provenen de l’antic Avui, entre d’altres coses, perquè tenen una retribució més alta i s’han d’ajustar costos. 

Crec que hi ha moltes més raons. Entre les que veig més clarament, potser perquè les vaig viure en pròpia persona quan encara hi treballava, es troba el fet que el primer i principal objectiu va ser anar a la retallada de costos, primer per la via dels acomiadaments i després per un abaratiment dels proveïdors, sense mesurar quin cost tindria tot plegat. No van saber aprofitar tot allò millor, més eficient, més eficaç... que potser tenia l’Avui tant a nivell tecnològic com de recursos humans i organitzatius. Tornant a la terminologia econòmica: no van saber plantejar acuradament un pla de sinergies. Treure’n d’un i altre projecte editorial i de negoci el millor denominador comú, el de la millor qualitat en qualsevol part del procés de producció, per fer-ne de dos un. Hagués estat aquest projecte final el que hagués proporcionat una gran solidesa al nou projecte.

No entro a valorar si millor dues capçaleres independents o una de conjunta com s’ha acabat fent... no entro a quantificar si amb més participació d’una plantilla o d’una altra... no vull parlar de si calia apostar per una o altra versió on line... no vull dir que un mitjà fos millor que l’altre.... La resposta és només una: calia agafar el millor de cada casa i construir una gran mansió que pogués plantar cara a la resta de mitjans.

Però això, per raons que ja se m’escapen, no s’ha aconseguit.

Intento amb aquesta exposició fer-nos reflexionar a tots sobre què està passant als mitjans, especialment els de premsa escrita que conec millor. Sabem que el cost més elevat que tenen les nostres empreses és la despesa en massa salarial però sense ella el producte que fan no té sentit, no pot tenir la qualitat que requereix la demanda i cada vegada amb un més alt nivell d’exigència i amb una competència més àmplia i abasta. En economia, els negocis tenen una cosa primordial per funcionar, la primera matèria. En la informació, la primera matèria són las persones. Sense elles el producte final no existirà o serà de tant mala qualitat que ningú el voldrà adquirir.