Fora de joc

Pepa Badell

Si no fós perquè és patètic, semblaria una cançó de La Trinca, aquella en què un senyor català anava a Madrid com a “sueñatortillas” i del que li pasava... n’hi havia “para alquilar sillas”...

L’enhorabona a la gent de Vilaweb que ha creat l’etiqueta #googlecat, que ha estat trending topic a l’estat espanyol. Perquè trigarem dies a oblidar que Google Maps ha rebatejat el carrer Joanot Martorell com a “Juanito Martortell”, o el Josep Pla d’Olot como a “José Placita”, o el Gran de Gràcia com a “Grande de Gracia”... I així tots els que vulgueu.

Potser ja n’hi ha prou de tanta presa de pèl. Google Espanya ha assegurat a Vilaweb (ep! no des del “Valle de la Silicona”) que “el problema té relació amb la base de dades proporcionada per tercers que els tècnics treballen per actualitzar”.

Zas! Per retallar costos, la poderosa empresa ha subcontractat algú que, segurament, complirà els requisits de ser econòmic però a qui tant se li en fot la qualitat (perquè ni t’imaginis en quines condicions treballen els seus empleats). I si el proveïdor passa de la qualitat, no diguem res de qui els contracta.

Aquest és un mal comú i greu que està passant avui a tots els nivells: ho veiem a les empreses, a les administracions, a les universitats. Per tot arreu la frase de moda és “retallar despeses”, ni que sigui perdent la qualitat, el talent, el futur en definitiva. Què n’hem de fer de la feina curosa, ben feta, a fons? Com podem estar demanant als joves que es preparin quan estem llençant al femer l’experiència dels madurs “perquè són massa cars”? Què serà de la recerca ara que s’han aturat i/o dinamitat tants projectes?

El pas que estem fent (o estan fent els governs) ens portarà uns quants anys enrere en tants i tants àmbits del coneixement i de la vida... Tinc la sensació que s’estan perpetrant cops d’estat financers arreu i que les normes les dicten només aquells que es beneficien de l’economia especulativa. Mentrestant, tots morts de por, rebaixant i rebaixant les condicions socials i salarials fins a assolir la condició de “treballadors xinesos”... però a Catalunya. Mira que bé, ja no cal deslocalitzar!

Dic això perquè penso que les coses es poden fer d’una altra manera: els governs poden gestionar millor els recursos, obvi, però no retallar fins a liquidar el sistema. ¿Que s’han oblidat que també poden generar ingressos apujant els impostos a qui més té? O també als qui fan transaccions especulatives a curt termini? ¿I si en lloc d’enviar el funcionari judicial a desnonar una esforçada família treballadora de casa seva, jutgem el banquer que va posar en risc l’entitat concedint hipoteques a tort i a dret i atorgant-se uns privilegis econòmics d’escàndol?

Si anem a nivells més propers, veiem com les discogràfiques han apujat el preu de la música d’una manera escandalosa, però la major part dels músics les passen magres. Les editorials tampoc deixen viure de la seva feina gran part dels escriptors perquè paguen poc, i mai en relació al tiratge real de l’obra. I les grans cadenes d’hipermercats ofeguen el pagès pel gran cost que ha generat la distribució.

Sí, hi ha una altra manera de fer les coses. I un exemple és una publicació impresa (cielos! Una revista cultural i-m-p-r-e-s-a) que està totalment “fora de joc”, que ha decidit passar de l’estructura promocional convencional i establir un lligam directe amb els seus lectors, igual que han fet molts músics que han decidit controlar directament el seu producte.

La revista en qüestió es diu Orsai. I orsai significa: fora de joc, orsay, offside. Va néixer de la mà d’Hernán Casciari, escriptor que viu entre Catalunya i Argentina, columnista i autor de la blognovela (més tard llibre) Más respeto, que soy tu madre.

Orsai és un producte petit, de molta qualitat, que esponsoritzen els seus mateixos lectors. Han publicat quatre números el 2011 i ja preparen el cinquè. Tota una aventura. Us deixo l’enllaç a l’article Renuncio, una declaració de principis de Casciari, que us farà entendre el projecte.
(http://pepabadell.wordpress.com)