Josep Prat
“Ahora ya no se hace un periodismo de exclusivas; la diferencia está en cómo cuentas las cosas, no en ser el primero”, deia encertadament Sistiaga en una entrevista al magazine Jotdown.
Ara l’exclusiva te la dóna el Facebook, el Twitter o el mateix protagonista de la història, com bé explicava el professor Sáez en una de les seves reflexions de les vuit del matí. Periodisme prové de període. La informació que ens arriba al nostre cervell s’ha de processar, seleccionar i escriure. Hem errat al pensar que el nostre objectiu –segurament empesos pel factor ‘ara i aquí’ de les noves tecnologies– era la rapidesa i conseqüentment la senzillesa.
El periodisme no és el titular sinó tot el que hi ha darrere del titular. El titular pot ser molt atractiu pel que diu i pot donar joc, com un presentador del telenotícies, però si no hi ha un perquè, en aquest cas un equip darrere que fa tot el muntatge, seria un xurro. Només cal fixar-se en l’admirable sèrie d’Aaron Sorkin The Newsroom. El presentador Will McAvoy és un figura, té caracter, sap parlar, i té bona presència. Igual que un titular. Ara bé, darrere de McAvoy hi ha Mackenzie que dirigeix, un personatge que posa els vídeos, un altre que està enfocant la càmera al personal que intervindrà en directe, a més a més de vint-i-cinc penjats que s’han passat la tarda i la nit corrent passadís amunt i passadís avall intentant tenir preparat un bon speech pel presentador. En un titular també hi ha d’anar un equip, un equip de raons.
El periodisme existirà si som capaços de deixar les coses clares: el periodisme és interpretació. Per tant una cosa subjectiva. “L’objectivité n’existe pas, grommelait-il. L’honnêteté, oui!” deia Hubert Beuve-Mery, fundador de Le Monde. Fins ara hi ha hagut la voluntat de diferenciar l’opinió de la informació, molt insistentment a tots els codis del gremi. I era el més gran engany que podien colar-li al ciutadà. No sé si amb mala fe, però aquesta manera impersonal d’escriure ha fet molt de mal, donant la sensació que cada peça era un fet objectiu, quan pel sol fet d’haver sigut triat ja havia representat una cosa subjectiva.
Traiem-nos la careta. Sinceritat. Som subjectes que interpretem condicionats per les nostres opinions, comportaments i moral. Per fortuna sabem què ens ha de diferenciar de la resta: l’honestedat per començar, i seguidament la capacitat per fer que la teva veritat la prenguin com a seva la quantitat més gran de lectors possibles, a pesar de les dificultats de superar el batejat efecte TimeLine. Escoltar, llegir i mirar només i absolutament allò d’acord amb les teves idees. Prou de posar-se nerviós perquè et diuen que un milió i mig de persones han sortit al carrer demanant independència. Un vol llegir que 6 s’han quedat a casa o han anat a la platja. També és un dels reptes aquest.
Com han de ser doncs els diaris de paper per tal que no s’extingeixin, almenys fins d’aquí uns quants anys? En primer lloc és tasca completament necessària treure’ns del cap els diaris plantejats com fins ara, i és que poc sentit té llegir que Rajoy ha negat el pacte fiscal el matí del dia següent, quan segurament aquell mateix matí ja corria per Twitter que ara obria la porta a la negociació.
Els diaris han de ser concebuts com a paper de cap de setmana. Anàlisis de 15 pàgines per temàtica sobre allò més transcendental que necessiti la mà d’un expert en matèria amb el propòsit de fer-ne una argumentació extensa i detallada. I aquí és on ha de ser present el periodista: en l’explicació. Allò de cada dia ja ho tindrem a la nostra tablet, ordinador o smartphone, però necessitem que algú ens digui per què passa. No tenim temps per buscar-ho nosaltres mateixos, però alhora som curiosos i volem saber en detall què es cou al món i com influeix això en les nostres vides.
Cal òbviament, dins d’aquest debat, replantejar la gratuïtat en la qual ens hem establert com óssos en hivernació. Tot té un preu i a la llarga s’haurà de pagar com mica en mica van fent els digitals. Sigui a de manera parcial, o bé sigui de manera total com fa poc ha fet el Chicago Tribune, hi haurà d’haver una contribució.
Serà amb aquests plantejaments sobre la taula que aconseguirem fer palès que el periodisme té alguna cosa a dir, que és bàsic per a la democràcia, de la mateixa manera que la comunicació ho és per a l’ésser humà.
“Ahora ya no se hace un periodismo de exclusivas; la diferencia está en cómo cuentas las cosas, no en ser el primero”, deia encertadament Sistiaga en una entrevista al magazine Jotdown.
Ara l’exclusiva te la dóna el Facebook, el Twitter o el mateix protagonista de la història, com bé explicava el professor Sáez en una de les seves reflexions de les vuit del matí. Periodisme prové de període. La informació que ens arriba al nostre cervell s’ha de processar, seleccionar i escriure. Hem errat al pensar que el nostre objectiu –segurament empesos pel factor ‘ara i aquí’ de les noves tecnologies– era la rapidesa i conseqüentment la senzillesa.
El periodisme no és el titular sinó tot el que hi ha darrere del titular. El titular pot ser molt atractiu pel que diu i pot donar joc, com un presentador del telenotícies, però si no hi ha un perquè, en aquest cas un equip darrere que fa tot el muntatge, seria un xurro. Només cal fixar-se en l’admirable sèrie d’Aaron Sorkin The Newsroom. El presentador Will McAvoy és un figura, té caracter, sap parlar, i té bona presència. Igual que un titular. Ara bé, darrere de McAvoy hi ha Mackenzie que dirigeix, un personatge que posa els vídeos, un altre que està enfocant la càmera al personal que intervindrà en directe, a més a més de vint-i-cinc penjats que s’han passat la tarda i la nit corrent passadís amunt i passadís avall intentant tenir preparat un bon speech pel presentador. En un titular també hi ha d’anar un equip, un equip de raons.
El periodisme existirà si som capaços de deixar les coses clares: el periodisme és interpretació. Per tant una cosa subjectiva. “L’objectivité n’existe pas, grommelait-il. L’honnêteté, oui!” deia Hubert Beuve-Mery, fundador de Le Monde. Fins ara hi ha hagut la voluntat de diferenciar l’opinió de la informació, molt insistentment a tots els codis del gremi. I era el més gran engany que podien colar-li al ciutadà. No sé si amb mala fe, però aquesta manera impersonal d’escriure ha fet molt de mal, donant la sensació que cada peça era un fet objectiu, quan pel sol fet d’haver sigut triat ja havia representat una cosa subjectiva.
Traiem-nos la careta. Sinceritat. Som subjectes que interpretem condicionats per les nostres opinions, comportaments i moral. Per fortuna sabem què ens ha de diferenciar de la resta: l’honestedat per començar, i seguidament la capacitat per fer que la teva veritat la prenguin com a seva la quantitat més gran de lectors possibles, a pesar de les dificultats de superar el batejat efecte TimeLine. Escoltar, llegir i mirar només i absolutament allò d’acord amb les teves idees. Prou de posar-se nerviós perquè et diuen que un milió i mig de persones han sortit al carrer demanant independència. Un vol llegir que 6 s’han quedat a casa o han anat a la platja. També és un dels reptes aquest.
Com han de ser doncs els diaris de paper per tal que no s’extingeixin, almenys fins d’aquí uns quants anys? En primer lloc és tasca completament necessària treure’ns del cap els diaris plantejats com fins ara, i és que poc sentit té llegir que Rajoy ha negat el pacte fiscal el matí del dia següent, quan segurament aquell mateix matí ja corria per Twitter que ara obria la porta a la negociació.
Els diaris han de ser concebuts com a paper de cap de setmana. Anàlisis de 15 pàgines per temàtica sobre allò més transcendental que necessiti la mà d’un expert en matèria amb el propòsit de fer-ne una argumentació extensa i detallada. I aquí és on ha de ser present el periodista: en l’explicació. Allò de cada dia ja ho tindrem a la nostra tablet, ordinador o smartphone, però necessitem que algú ens digui per què passa. No tenim temps per buscar-ho nosaltres mateixos, però alhora som curiosos i volem saber en detall què es cou al món i com influeix això en les nostres vides.
Cal òbviament, dins d’aquest debat, replantejar la gratuïtat en la qual ens hem establert com óssos en hivernació. Tot té un preu i a la llarga s’haurà de pagar com mica en mica van fent els digitals. Sigui a de manera parcial, o bé sigui de manera total com fa poc ha fet el Chicago Tribune, hi haurà d’haver una contribució.
Serà amb aquests plantejaments sobre la taula que aconseguirem fer palès que el periodisme té alguna cosa a dir, que és bàsic per a la democràcia, de la mateixa manera que la comunicació ho és per a l’ésser humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario