El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

1 mar 2014

L’operació Évole

Blai Felip i Palau
'Operación Palace. Una historia de Jordi Évole' ha permès obrir un debat sobre el periodisme, el seu principi de veracitat i pràctica deontológica, i, també, sobre la interpretació, anàlisi i control del relat dels fets històrics. Intentaré ser sintètic, encara que ha estat un documental que obre molts fronts de debat.

1. Es té constància dels falsos documentals ('mockumentary', en la terminologia anglosaxona) des dels anys 30 del segle passat. Per tant, fa gairebé cent anys que s’utilitzen amb més o menys encert i intenció: amb objectiu de denúncia, de crítica, d’entreteniment, per provocar el debat polític, l’artístic… No és, per tant, cap parany que ens hagi d’agafar per sorpresa ni cap manipulació barroera del noble gènere del documental. És, el 'mockumentary', un gènere en si mateix, i també noble.

2. Admeto que em vaig deixar ensarronar durant una bona estona. I això, als periodistes que volem i creiem que estem informats no ens agrada; ens rebel·la reconèixer que hem estat entabanats per un professional del gremi. Potser aquesta percepció expliqui algunes de les crítiques periodístiques que ha rebut Évole. Tenim el costum de criticar el món i els altres, inclosos els companys, però tenim la pell molt fina a l’hora d’acceptar la crítica que ens ve de fora. No diguem, ja, l’autocrítica.

3. Jordi Évole, representa un tipus de periodisme que molts de nosaltres hem deixat de practicar. Preguntes incisives, valentes, sense prejudicis, a personatges que tenen el poder o l’han tingut. I, des d’aquest punt de vista, és una alenada d’aire fresc per al periodisme; quelcom a intentar imitar/recuperar. En un moment baix, de crisi de credibilitat (de vegades guanyada a pols) de la professió periodística, Évole la dignifica una mica. Com ho fan altres periodistes, dia a dia, a les redaccions, tot i que no tenen la projecció del periodista televisiu: són pocs i el seu esforç és poc reconegut i/o menystingut. 

4. El programa d’Évole aconsegueix el seu objectiu, perquè en els fets del 23-F hi ha encara molts aspectes sense aclarir. Per citar els dos més importants, les converses del Rei amb els militars i la participació de la trama civil. I com que ens entestem a passar el forrellat als arxius fins que no passin dècades, per motius d’Estat (es veu que els ciutadans no som Estat), la possibilitat d’una trama com la que va sortir al documental, o d’altres, s’albiren versemblants. Si, a més, hi afegim l’edulcorant històric que des de la Transició s’ha exercit per par de molts historiadors i els polítics –sobretot- per presentar-nos aquests últims quaranta anys com quelcom allunyat del conflicte, ple de consens i de prohoms amb altes mires d’Estat (molts d’ells neofranquistes) que ho van donar tot per la democràcia... ja ho tenim servit. Necessitem reestudiar i reinterpretar la nostra història més recent, desmitificar-la i, per què no, riure’ns d’ella. 

5. Aquesta versemblança del documental d’Évole té a veure, a més, amb la malfiança envers els polítics. Els ciutadans sabem que ens enganyen de manera habitual i des de fa dècades. Doncs bé, per què no hauria de ser possible “aquesta gran mentida”?

6. Sí entenc que molts dels televidents seguidors d’Évole s’hagin sentit enganyats. Precisament perquè veien en ell una altra manera de fer periodisme. I és aquí on Évole se l’ha jugat moltíssim. ¿Pot quedar malparada la credibilitat que s’ha guanyat durant aquests anys? Entenc que no hauria de ser així; que pot ser que hi hagi un cert enuig, però no hauria d’afectar-lo a mig termini. Durant el documental va deixant anar informacions que resten la versemblança inicial al reportatge i, al final, es justifica, ho explica i demana disculpes, per si algú s’ha sentit ofès. No és un engany amb voluntat de confondre, sinó amb voluntat de denúncia. Que se sentin ofesos alguns polítics, no ens hauria de preocupar (Alfonso Guerra, per exemple), perquè han estat els grans alquimistes de l’engany en democràcia.

7. Pel que fa a l’anàlisi deontològica que han fet molts periodistes, és a dir, sobre la possibilitat que Évole hagi trencat el pacte de confiança amb què els televidents el veuen cada dia, podríem trobar desenes d’exemples quotidians, a la televisió, la ràdio i els diaris, en nosaltres mateixos, quan faltem a aquest pacte continuadament: informació que encobreix publicitat; fonts d’informació mal tractades (o directament ignorades); títols de notícies que no s’ajusten al contingut, manipulació barroera dels fets; evitar fer preguntes compromeses, fets que no reflectim perquè no interessa destacar-los a algú poderós... Si ens esquincem les vestidures per aquest documental d’Évole, haurem d’anar a treballar molts dies en pilotes. 

8. Si hem de parlar de deontologia professional, més em preocupen les aparicions publicitàries que, de vegades, Évole protagonitza anunciant productes de consum, tot just moments abans d’emetre el programa. Crec que aquí sí creua una línia que podria afectar molt la seva credibilitat, que tan justament s’ha guanyat. 

9. Per finalitzar, tres modestíssimes apreciacions. Primera: crec que li ha sortit bé, però Évole podria cometre un error si abusa del fals documental; això s’ha de fer una vegada cada molts anys perquè sigui efectiu, impactant i justificat. Segona: Évole corre el perill de deixar-se endur per l’onada de projecció professional que li ha aportat aquest programa i tots els anteriors: abans d’emetre’l alguns crítics ja li veien una tendència a creure’s el paper del Pep Consciències (Pepito Grillo) de la professió i de la societat. “Se li han pujat els fums”, diuen. No m’atreveixo a opinar sobre això, però circula aquest missatge. Tercera: crec que hauria de recuperar la regla de tractar de “vostè” els entrevistats, per més formalment informal que sigui el seu programa.

1 comentario:

  1. No estic d'acord amb l'article. Tampoc en desacord. Podria ser que l'Évole s'hagués ensuperbit amb l'èxit? Podria ser. Per què no? És molt important si el tipus s'ha tornat vanitós? Per mi gens. I a mi què importa? El que hauria d'importar a qualsevol ciutadà amb una mica, no gaire, eh, que seria demanar massa, de criteri propi és que lleva la màscara a tant poca-vergonya amb la pell dura d'al·ligàtor que corre per aquesta "merienda de negros" amb què s'ha convertit la política i, per extensió, el sector públic. No l'he vist aquest famós mockumentary. Ni el penso veure. Ni m'interessa. Ni em deixa d'interessar. M'és totalment indiferent. No penso que s'hagi de criticar a l'Évole perquè hagi fet aquesta història. Ep! qui el critiqui és ben lliure de fer-ho. Res a dir. Tindrà els seus motius. Per qui fa el comentari, com si en vol fer cinquanta més d'aquest tipus de documentals. És ben lliure. El "tiu" és un crack en la seva feina. Si en les curtes distàncies s'ha tornat un "gilipolles" és el seu problema. Molts periodistes haurien d'aprendre molt d'aquest senyor. Per què? perquè tant li és si el poca-vergonya és de dretes, d'esquerres, de centre, espanyolista, catalanista, sobiranista, constitucionalista o de la República Popular de la Xina. Aquest paio va al moll de l'ós. Incisiu, irònic i amb estil. Évole ja és una marca. Si se la vol carregar és el seu problema. Com deia, una marca de qualitat. Qualitat sobre com s'ha de fer la feina de periodista torracollons davant qui es lucra des de la seva Torre d'Ivori com si l'Administració Pública fos una empresa privada particular - esgarrifosament mal gestionada i administrada- de tots els partits polítics en el poder i els seu espavilats polítics amb dermis de cocodril i discurs de xai degollat. l'Évole fica el dit a la part nafrada d'un sistema democràtic amb avançada gangrena. L'Évole remena amb mans de seda la important part de necrosi que pateix la nostra democràcia. No la pot curar. No és pas la seva feina. Però ensenya els fets espuris que es cometen en el sector públic. I això no ha fet ningú en el passat de manera tan intel·ligent. I a mi què si fa mockumentarys d'ara en endavant? I a mi què si fa anuncis per treure's una "pasta" suplementària que se la té ben guanyada? No m'importa el que faci d'avui endavant. Només faltaria. És la seva vida. Pot fer el que li doni la real gana. El que m'importa és el que ha fet fins ara. Ha fet periodisme amb majúscules i de debò. Em trec el barret. El mostrat a "Salvados" fins al moment només és la punta de l'iceberg. I llavors diuen que la culpa la té la UE, la Merkel, Alemanya, la troika, i no sé què més... La qüestió és sempre buscar culpables a fora. La culpa sempre, sempre és dels altres. Els culpables d'un Estat corrupte estan entre nosaltres. Deixem-nos de collonades. L'Évole m'ha ensenyat perquè s'han de fer retallades. L'Évole és L'Angela LAnsbury de "Se ha escrito un crimen" que ensenya en cada capítol a tota Espanya el cos del delicte. Ara ja entenc perquè s'han de fer retallades als pilars cabdals de l'Estat del Benestar: educació, sanitat, serveis socials, assistència social, etcètera, etcètera i etcètera. Per cert, abans ja m'ho pensava. L'Évole m'ho confirma a cada programa de manera fefaent. Gràcies Évole per la feina feta. I Évole, fes el que et doni la gana amb el teu futur que t'ho tens ben merescut!

    Fèlix Torras Solsona
    Trader i Analista

    Fèlix Torras

    ResponderEliminar