L’operació Évole

Blai Felip i Palau

'Operación Palace. Una historia de Jordi Évole' ha permès obrir un debat sobre el periodisme, el seu principi de veracitat i pràctica deontológica, i, també, sobre la interpretació, anàlisi i control del relat dels fets històrics. Intentaré ser sintètic, encara que ha estat un documental que obre molts fronts de debat.

1. Es té constància dels falsos documentals ('mockumentary', en la terminologia anglosaxona) des dels anys 30 del segle passat. Per tant, fa gairebé cent anys que s’utilitzen amb més o menys encert i intenció: amb objectiu de denúncia, de crítica, d’entreteniment, per provocar el debat polític, l’artístic… No és, per tant, cap parany que ens hagi d’agafar per sorpresa ni cap manipulació barroera del noble gènere del documental. És, el 'mockumentary', un gènere en si mateix, i també noble.

2. Admeto que em vaig deixar ensarronar durant una bona estona. I això, als periodistes que volem i creiem que estem informats no ens agrada; ens rebel·la reconèixer que hem estat entabanats per un professional del gremi. Potser aquesta percepció expliqui algunes de les crítiques periodístiques que ha rebut Évole. Tenim el costum de criticar el món i els altres, inclosos els companys, però tenim la pell molt fina a l’hora d’acceptar la crítica que ens ve de fora. No diguem, ja, l’autocrítica.

3. Jordi Évole, representa un tipus de periodisme que molts de nosaltres hem deixat de practicar. Preguntes incisives, valentes, sense prejudicis, a personatges que tenen el poder o l’han tingut. I, des d’aquest punt de vista, és una alenada d’aire fresc per al periodisme; quelcom a intentar imitar/recuperar. En un moment baix, de crisi de credibilitat (de vegades guanyada a pols) de la professió periodística, Évole la dignifica una mica. Com ho fan altres periodistes, dia a dia, a les redaccions, tot i que no tenen la projecció del periodista televisiu: són pocs i el seu esforç és poc reconegut i/o menystingut. 

4. El programa d’Évole aconsegueix el seu objectiu, perquè en els fets del 23-F hi ha encara molts aspectes sense aclarir. Per citar els dos més importants, les converses del Rei amb els militars i la participació de la trama civil. I com que ens entestem a passar el forrellat als arxius fins que no passin dècades, per motius d’Estat (es veu que els ciutadans no som Estat), la possibilitat d’una trama com la que va sortir al documental, o d’altres, s’albiren versemblants. Si, a més, hi afegim l’edulcorant històric que des de la Transició s’ha exercit per par de molts historiadors i els polítics –sobretot- per presentar-nos aquests últims quaranta anys com quelcom allunyat del conflicte, ple de consens i de prohoms amb altes mires d’Estat (molts d’ells neofranquistes) que ho van donar tot per la democràcia... ja ho tenim servit. Necessitem reestudiar i reinterpretar la nostra història més recent, desmitificar-la i, per què no, riure’ns d’ella. 

5. Aquesta versemblança del documental d’Évole té a veure, a més, amb la malfiança envers els polítics. Els ciutadans sabem que ens enganyen de manera habitual i des de fa dècades. Doncs bé, per què no hauria de ser possible “aquesta gran mentida”?

6. Sí entenc que molts dels televidents seguidors d’Évole s’hagin sentit enganyats. Precisament perquè veien en ell una altra manera de fer periodisme. I és aquí on Évole se l’ha jugat moltíssim. ¿Pot quedar malparada la credibilitat que s’ha guanyat durant aquests anys? Entenc que no hauria de ser així; que pot ser que hi hagi un cert enuig, però no hauria d’afectar-lo a mig termini. Durant el documental va deixant anar informacions que resten la versemblança inicial al reportatge i, al final, es justifica, ho explica i demana disculpes, per si algú s’ha sentit ofès. No és un engany amb voluntat de confondre, sinó amb voluntat de denúncia. Que se sentin ofesos alguns polítics, no ens hauria de preocupar (Alfonso Guerra, per exemple), perquè han estat els grans alquimistes de l’engany en democràcia.

7. Pel que fa a l’anàlisi deontològica que han fet molts periodistes, és a dir, sobre la possibilitat que Évole hagi trencat el pacte de confiança amb què els televidents el veuen cada dia, podríem trobar desenes d’exemples quotidians, a la televisió, la ràdio i els diaris, en nosaltres mateixos, quan faltem a aquest pacte continuadament: informació que encobreix publicitat; fonts d’informació mal tractades (o directament ignorades); títols de notícies que no s’ajusten al contingut, manipulació barroera dels fets; evitar fer preguntes compromeses, fets que no reflectim perquè no interessa destacar-los a algú poderós... Si ens esquincem les vestidures per aquest documental d’Évole, haurem d’anar a treballar molts dies en pilotes. 

8. Si hem de parlar de deontologia professional, més em preocupen les aparicions publicitàries que, de vegades, Évole protagonitza anunciant productes de consum, tot just moments abans d’emetre el programa. Crec que aquí sí creua una línia que podria afectar molt la seva credibilitat, que tan justament s’ha guanyat. 

9. Per finalitzar, tres modestíssimes apreciacions. Primera: crec que li ha sortit bé, però Évole podria cometre un error si abusa del fals documental; això s’ha de fer una vegada cada molts anys perquè sigui efectiu, impactant i justificat. Segona: Évole corre el perill de deixar-se endur per l’onada de projecció professional que li ha aportat aquest programa i tots els anteriors: abans d’emetre’l alguns crítics ja li veien una tendència a creure’s el paper del Pep Consciències (Pepito Grillo) de la professió i de la societat. “Se li han pujat els fums”, diuen. No m’atreveixo a opinar sobre això, però circula aquest missatge. Tercera: crec que hauria de recuperar la regla de tractar de “vostè” els entrevistats, per més formalment informal que sigui el seu programa.