Pepa Badell
Que consti, d’entrada, que no crec que s’hagi acabat el periodisme imprès. No sé quants anys li queden, però sí que entenc que ja fa temps que ha periclitat una manera de fer periodisme. I això afecta no només el paper, sinó la ràdio i la televisió en el seu sentit de premsa tradicional.
Ja fa temps que escric periòdicament sobre aquest tema, i cada vegada constato més evidències que això és així: la davallada dels tiratges, la fragmentació infinita de l’audiència i la caiguda generalitzada de la publicitat en són testimonis de càrrec.
Ara bé, en som responsables els periodistes? En part sí i en part no. En tota empresa periodística hi ha diferents actors: empresa, recursos tecnològics i equip de professionals que configuren la redacció, tinguin el perfil que tinguin (periodistes, fotògrafs, infògrafs, dissenyadors, càmeres i altre personal tècnic, inclosos els programadors).
Empreses
Les empreses en són responsables perquè, com que durant tants anys va ser tan fàcil exercir el monopoli, poques coses volien canviar. També ho són per la seva mala gestió sobre els continguts i els professionals que els fan possibles. ¿O és que ens hem d’oblidar del generalitzat desmantellament del equips d’investigació a les redaccions dels grans mitjans? Parlo dels anys 80 i 90 del segle passat. Amb un públic assegurat i un mercat publicitari captiu, les empreses periodístiques (no només les de paper) es van llançar a una frenètica carrera per omplir pàgines i hores de programació perquè, en generalitzar-se la societat de consum, tot tipus d’empreses i publicistes necessitaven més paper, més espais on vendre els seus productes. I aquí hi entren també les institucions, partits, etc. que tampoc poden defugir la seva responsabilitat sobre l’intervencionisme en els mitjans de comunicació per interessos més aviat espuris i a curt termini.
Internet, certament, ho va capgirar tot. Com sempre passa, petites iniciatives molt imaginatives, àgils i agosarades, amb professionals implicats al darrere, van bastir un nou univers informatiu. Els grans grups de comunicació –cada vegada concentrats en menys mans– no es podien quedar enrere i ràpidament van fer les seves webs, primer, i els seus portals informatius, després, fins a arribar als actuals portals multimèdia i xarxes socials derivades. Per farcir aquestes noves redaccions –que primer estaven estrictament separades de les convencionals– van arribar fornades de periodistes joves, becaris i becàries moltes vegades mal pagats.
Amb això les empreses van demostrar novament –parlo de finals dels noranta i primers anys d’aquest segle– una enorme miopia regalant continguts i traient valor a la informació ben feta per professionals. I és que la informació sempre ha estat qüestió de qualitat i no de quantitat.
La deriva de la qualitat no ha parat de créixer aquests darrers anys a força d’EROs i retallades a les redaccions. Els mitjans audiovisuals –especialment la televisió-- han tingut un paper protagonista en aquesta pèrdua de prestigi de la professió atorgant a qualsevol el títol de comunicador. Tot sigui pel 'share'.
Periodistes
I aquí, hem perdut el nord. No puc negar que els periodistes, molt i molt castigats per la crisi, hi hem posat el nostre granet de sorra: ens hem sotmès als dictats de l’empresa i dels polítics de torn, hem amagat el cap sota l’ala per por de perdre el nostre estatus a la redacció, hem tingut por de ser substituïts simplement per algú amb un salari més baix. I, perquè no dir-ho, també és més còmode no fer coses gaire complicades i anar farcint de temes els diaris i informatius. ¿I on són els principis ètics i socials del periodisme?
Atenció apocalíptics! Que no poso tothom al mateix sac. Però, no hem oblidat una mica, o molt, que una societat sense premsa lliure no és democràtica? ¿Hem oblidat que cal donar veu als qui no la tenen i ser crítics amb el poder? ¿Hem arraconat tècniques de l’ofici tan bàsiques com documentar, contrastar i organitzar la informació? ¿Que potser ja no creiem en el sentit social del nostre ofici? De vegades és escandalós veure com hi ha mitjans que són únicament un vehicle polític d’interessos diversos, sense cap respecte per la informació.
Tecnologia
I pel que fa a la tecnologia, aquí hi cabem tots: empreses que no innoven i comunicadors mandrosos que no busquen noves fórmules periodístiques adequades al públic actual. Avui, un lector (i/o usuari) consumeix els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent.
Tota la vida ens hem capficat en l’esquema tradicional de la comunicació: absolutament lineal (emissor-missatge-receptor), que fa del lector/oient/espectador un receptor quasi totalment passiu. En canvi, la virtut de les TIC és que han empès al potencial receptor a prendre protagonisme. Avui, els periodistes hem de posar els nostres lectors (i/o usuaris) en el bell mig del procés comunicatiu. La nostra feina és crear un producte informatiu complet, però també hem de donar les claus al públic per tal que faci la ruta a la seva manera. Això vol dir que s’ha de tractar cada tema com un univers narratiu on hi intervenen diferents peces informatives que tant poden ser mapes, com entrevistes, àudios, fotografies en 360º, timelines, il·lustracions, visualitzacions de dades o text.
Som multipantalla. Hi ha una enorme dispersió en la utilització de diferents dispositius –i els que vindran, parlo dels wearables– per consumir informació segons el temps de què disposem, del lloc on som, de quina altra activitat volem fer... I amb aquestes noves tendències, vinculades estretament al desenvolupament tecnològic i web, les generacions que arriben volen una altra cosa. I n’hi ha molts que reclamen qualitat informativa i noves formes narratives. Els periodistes hem d’explicar històries reals –fins aquí res de nou– però utilitzant tècniques, plataformes i tecnologies innovadores.
Noves Narratives
Ahir, al Col·legi de Periodistes a Barcelona, es va fer una Jornada sobre Noves Narratives (us recomano donar-hi un cop d’ull al hashtag #novesnarratives). Però, encara que sembli mentida, la sala no estava plena! Moderada per Nereida Carrillo, compartien taula alguns responsables d’iniciatives innovadores com Idoia Sota (Acuerdo), Jordi Àvila (Sentits, Esguard), Víctor Pascual, especialista en visualització de dades, i Saül Gordillo, cap de continguts digitals, que va presentar el projecte multimèdia Derribando el muro digital que ha publicat 'El Periódico de Catalunya'.
Em consta, perquè ho faig, que a les facultats de Comunicació estem fent un esforç per fer emergir aquestes i altres noves fórmules narratives aplicades al periodisme i la comunicació. De vegades ens costa que els estudiants –futurs periodistes o comunicadors– trenquin el xip del relat convencional. Però el que costa, encara més, és trencar els murs de les empreses periodístiques i dels professionals del periodisme que es pensen que aquestes noves narratives (o narratives transmèdia, o 'storytelling', o periodisme immersiu) són quelcom menor o destinat a l’entreteniment. Us ben asseguro que, de vegades, donen molta més informació i de més qualitat que la que pugui haver-hi en molts productes tradicionals de comunicació.
Si voleu fer-ne un tast, mireu la feina d’alguns dels ponents o doneu un cop d’ull al tauler de Scoop.it! d’Eva Domínguez titulat Interactive & Immersive Journalism. Val la pena i, el que és més important, al darrera de molts d’aquests projectes innovadors de periodisme, hi torna a haver fornades de joves –o no tant– que creuen en el periodisme de qualitat però que també creuen que el periodisme, avui, s’ha d’explicar d’una altra manera. I així és com la volen veure els nous lectors (i/o usuaris) dels mitjans de comunicació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario